Màgia al clot de les Cases

La ciència està a punt de reconèixer (a contracor?) les inesperades arrels orientals que potser obliguin a reescriure la història de Catalunya, i qualsevol ajut hi serà benvingut

Si fins al segle XIV a Alcanar va existir-hi un call, Vives de Carcassona i la resta de jueus que l’habitaven haurien xalat de saber-ho: dalt de la vall de Sant Jaume de Barberà, al capdamunt d’una serreta en recte de les Cases, romanien soterrades les restes d’un temple dissenyat com el del mític rei Salomó, només que bastant més menut.

El recinte de culte canareu o casenc (àmbit A25) i les seves capelles adjacents (si no hi vaig errat, A7 i A11)  tenen tots els números per a formar part d’un santuari fenici. Cremat i assolat, ves per on, entre les èpoques de la destrucció del primer temple de Jerusalem, l’any 586 aC, i la construcció del segon feta a partir del 537 aC al dictat del profeta Ezequiel, en haver tornat els hebreus del desterrament a Babilònia.

Dibuix (obtingut amb IA a partir d'una antiga foto en BiN)
d'una tarda de bous a la plaça de Sant Pere de les Cases.

Com que la poesia fa servir el llenguatge d’una faisó creativa, el filòsof alemany Martin Heidegger (1889-1976) la veu capaç de revelar la veritat i posar-la en dansa, cosa que no es troba a l’abast del llenguatge quotidià. Al seu parer, la poesia no es limita a la creació artística. També esdevé una manera de revelar allò que romania amagat: la veritat del món i de l’existència humana.

Una manera singular d’obrir nous horitzons.

El per què de “Costa púnica” (de 2013 ençà)

Per això i per raons que ara no venen al cas (si les volgués exposar, ja ho hauria fet), un hom ha anat maldant-hi durant els últims 12 anys com un corcó: allò que Ramon Esteban ens va descobrir a l’agost de 1987 no era ben bé la residència fortificada d’un poderós cabdill local que hauria gaudit d’una relació preferent amb els comerciants fenicis, sinó que allí dalt hi vivia gent forastera.

D’aquí que al novembre de 2013, en inaugurar aquest blog localista, jo el bategés Costa púnica. 

Vaig partir d’una intuïció poètica. Bo i imitant Robert Graves, vam fer els deures a còpia de lectures, recerca i cops de mà d’una bona colla d’amics (Xavi, Joan-Manuel, Eli, Sabela, Núria…). Així que, nyic-nyic, torno a insistir-hi: Sant Jaume ja fa tard a ser reconegut, de totes totes, com l’assentament fenici permanent situat més al nord de la Mediterrània.

Conferència del Dr. D. Garcia Rubert a l'auditori d'Alcanar (22/09/2024):
delimitació del temple excavat al jaciment de Sant Jaume (àmbit A25)

El prestigiós arqueòleg Miquel Tarradell (1920-1995) ha gaudit d’una profunda i merescuda influència en els seus col·legues. Amb les dades i coneixements a l'abast durant la segona meitat del segle passat, va sostenir a grans trets que, des de temps pretèrits, haurien existit ja marcades diferències culturals entre les diferents parts de la península ibèrica: mentre que el nord-est arrelaria en la colonització grega d’Empúries, la resta s’hauria caracteritzat pels seus orígens fenicis al sud –compartits amb el nord d’Àfrica–, i cèltics al nord-oest i centre; unes singularitats que, conservades al llarg dels segles, haurien acabat donant lloc a nacionalitats diferents.

Però, i si el bressol del Principat no fos Empúries, sinó aquella serreta que s’alça dalt de les Cases, a la partida de Sant Jaume de Barberà?

Una pàtria ordenada de la mar estant

Aviat els científics s’atreviran a reconèixer-hi un país protohistòric amb nom (bonic) d’aigua salada, salobre o millor dolça; tota ben ensinistrada com en aquell fascinant Waterland de la cèlebre novel·la de Swift gràcies a una portentosa cadena de marjals, llacunes i rius, adés pacífica —estanys fondos hi farien de port—, adés tempestuosa: l’1 de setembre de 2021 vam tenir-ne la prova.

Una pàtria concebuda i ordenada de la mar estant. Amb l’Óssa Menor, dita l’Estel Fenici, de testimoni. Xicoteta. Coronada per un santuari on dipositar-hi exvots, ofrenes i tributs, i fer-hi tractes: diadema encarada a la Mediterrània, amb un parell de torrasses a l’aguait d’un rerepaís de pastors, teixidores, mariners i pagesos fidels al calendari cananeu de feines del camp —segues de l’ordi i del blat, verema i collita— fins al mes (𐤁𐤋, bul) dels Barrancs i les Plogudes.

Antic esbós d'un vaixell fenici

Un país orientat de dreta a esquerra. Vertebrat per una genuïna xarxa d’alineacions astronòmiques. On l’aigualera (així en diem aquí de l’aiguatge), la llum i la revinguda dels rius tenien descendència al cel nocturn. Tot a compte de la Noble i Esplèndida, habitada per prínceps de la Mediterrània que lluïen mercaderies i traça al teler mai no vistes, mentre els indígenes en flairaven de lluny rostits de peix sense precedents en un món de graelles ceràmiques i forns tannur (fixos o portàtils) tan enrevessat com la resta d’aquell fabulós espai colonial, batejat fil per agulla en la prístina llengua pròpia del Montsià: amb mots, tant sí com no, semítics.

Tot comptat, el “pla B” de l’Acadèmia. El que, ja des de l’any 2013, per a un servidor ha estat sempre el pla A.

El “pla B”?

D’ençà que l’estiu de 2021 van trobar aquell parell de betils sota una llosa feliç (els déus Aixtart i Baal?), el Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica de la Universitat de Barcelona (GRAP) ha començat a anar a la nostra. Amb peus de plom: al cabàs d’indicis en matèria d’arquitectura, infraestructura, poliorcètica, ceràmica, objectes de prestigi, creences i metal·lúrgia s’hi afegia, el passat 27 de maig de 2025, la identificació de “pràctiques culinàries pròpies del món fenici, fins ara absents al registre indígena del nord-est de la península Ibèrica”. 

No feia gaire que l’equip del professor Garcia Rubert havia anunciat a la revista Saguntum que, arran de les últimes investigacions en els assentaments del Complex Sant Jaume, cal valorar una hipòtesi alternativa —el “pla B”, en diuen—  i plantejar-se que Sant Jaume fos en realitat un enclavament o factoria comercial fenícia.

Al setembre de 2025 el director de les excavacions, per les xarxes socials, anunciava la preparació d’un article –“està costant Déu i ajuda, però penso que serà molt interessant”, en deia– titulat “Els fenicis a Catalunya: ni tan tardans en arribar, ni tan escassos, ni tan fugaços”.

Després que la premsa afirmés al mateix mes de setembre, a pit descobert, que les troballes hi “apunten que els fenicis van establir un assentament a Catalunya ans que els grecs”, des del GRAP se’ns ha consultat a diverses persones sobre l’evolució de la línia de costa canareva. I sembla que les dades històriques al nostre abast, que parlen de marjals del segle XVII ençà (i d’estanys des del XIII), han estat corroborades pels primers resultats de la segona campanya de sondejos entre les Cases i l’Estanyet.

En efecte, gràcies a set perforacions de fins a 4,5 metres per mitjà d’una aparatosa barrina manual —de bo que exigia als arqueòleg repenjar-s’hi i tot— s’hi ha constatat l’existència d’un parell de llacunes costaneres a l’antiguitat, una de les quals sorprenentment profunda. Si el laboratori en confirma una datació de fa 2.700 o 2.800 anys, això obrirà pas a una visió renovada sobre el paisatge canareu i les activitats de les comunitats que hi vivien durant la Primera Edat del Ferro: amb una fondària superior als 2 metres, embarcacions menudes haurien pogut navegar per aquell espai i utilitzar-lo com a punt d’amarratge o discret port natural; i, per tant, el santuari de Sant Jaume s’hauria trobat molt més prop de la mar.

24/08/2025: diada de portes obertes al jaciment arqueològic de Sant Jaume

Un “sondeig” de 900 m2 al cor de les Cases?

Res de nou: un litoral de Peníscola ençà que el 1984 l’enyorat Ramon Miravall ja ens va descriure farcit d’un seguit de maresmes i estanys. Jo hi afegiria algun lluent: aquella albufera “d’una brillantor nítida i dura, d’espill”, en paraules de Joan Fuster.

De ponent a llevant, al llarg de la costa canareva me’n sé tres pel cap baix, d’antigues llacunes: l’Estanyet, assecat només fa un parell de segles; l’extens Bassal Gran fins al fondo de Jan, que amb quatre gotes encara es nega; la que ocuparia l’actual Marjal fins a l’Hort Adell, on ja comencen la conca i estuari del barranc de les Cases…

Just allí, a la cantonada dels carrers de Josep Esteller i d’Hernan Cortés, fa uns deu anys que s’hi havia perpetrat –i perpetuat– un enorme clot trapezoidal que depassava de llarg els 900 m2 de superfície per 5 m de fondària. Un estropell com una catedral.

Estat ben perillós de l'esvoranc el 2/11/2024

Per a més inri, els aiguats de Tots Sants de 2024 van enfonsar la tanca que afrontava al Josep Esteller. La Llei obliga l’autoritat local a ordenar a la propietat que realitzi les obres necessàries per garantir-hi la seguretat (amb la imposició, si escau, de successives multes coercitives fins que acompleixi el requeriment) i, en cas de no fer-ho, a executar-les subsidiàriament l’Ajuntament a càrrec del propietari. 

Tot i això, al juliol de 2025, set mesos després, l’estropell persistia. A la vista de tothom. Amb el risc que en aquell forat hi caiguessin vehicles i persones, incrementat per llargues esquerdes a l’asfalt del carrer sense vorera: avisos que l’esvoranc es perllongava sota els peus dels vianants més confiats. 

En deu anys el clot havia covat un món interior digne de Viatge al centre de la terra de Verne (o encara de l’horror còsmic de Lovecraft): rates, serps, aranyes, caparres, mosques i mosquits es disputaven cada pam d’eixa fondària de pilars de formigó amb urpes rovellades, fortor d’herbassar i romegueres, acàcies roses, pins espuris, moreres de paper, oliveres, avets i xipresos, bàlsam emparrador, margallons protegits i espinada del diable. Un assumpte ben pelut.

Redimir el clot i elevar-lo al Saló de la Fama

Va treure’n l’entrellat un jove cuiner. “Este clot”, va exclamar, “fes-te compte que és com un brou”.

Un “caldo base”. 

Ves si no. Què millor que disposar d’un clot base previ per a fer-hi després sondejos més fondos? 

"Si les patates ja t’arriben pelades, això que t’estalvies", postil·laven la lògica culinària i potser també la municipal de no fer-hi res. 

Amb 5 metres de profunditat ja guanyats, urgia maximitzar els avantatges de la desídia governativa i posar l’esvoranc a disposició de la ciència. ¿Qui et deia que, ara que finalment l’Acadèmia anava entrant al solc d’aquell “pla B”, un vuitè sondeig arqueològic in situ (5 + 4,5 = 9,5 metres!) no podria treure'n l’aigua clara, redimir el clot i elevar-lo, gloriós, al Saló de la Fama?

Ben cert que més val pedaç que forat. I riure, que fer riure. 

Panoràmica del clot de les Cases el 23 de maig de 2025

Però fa molts anys que anem de cantó. D’un passat protohistòric esplendorós a clot de brutícia. A l’esvoranc que és caldo, més que no “base”, de pudenta malesa urbana. 

La ironia? Que el clot, a la manera d’una cassola de brou base abandonada al fons de la nevera, s’havia acabat convertint en caldo de cultiu per a males herbes i què sap què més.

El presentisme en voga es mirava el passat amb condescendència. Una herència victimista més per a la presumpta col·lecció. I qui dia passa, any empeny.

Per això vam dedicar-hi les pàgines 28 i 29 del número de Lo Rafal de l’estiu passat.

I vam avançar-hi la sospita que d’aquesta malesa, en un cor de les Cases deixat de la mà de Déu, el primer fenici canareu (o casenc) se’n devia fer creus.

Imatge per a il·lustrar l'article de la revista Lo Rafal,
número de l'estiu de 2025 (IA)

Fer en quinze dies allò que les queixes veïnals no han aconseguit en deu anys

Perquè, a l’espera que finalment els arqueòlegs acabin de decantar-se pel seu “pla B”, fa l’efecte que els fenicis de Sant Jaume no han parat mai quiets.

Durant deu llargs anys, el clot de la cantonada dels carrers de Josep Esteller i d’Hernan Cortés va constituir un monument a la desídia. Una piscina municipal sense aigua, però a vessar de desinterès en forma de matollar i brossa: el lloc idoni perquè els veïns hi veiessin reflectit l’abandó de l’autoritat local, en cinc metres de profunditat de pura procrastinació urbanística.

 

Les queixes ciutadanes es perdien en aquella freixura de formigó, runa, brancam i fullaraca, sense resposta de la indiferència governativa. El cràter de més de 900 metres quadrats, beceroles del pàrquing fantasma d’un edifici frustrat, s'havia naturalitzat al paisatge urbà de les Cases a tall de malaltia geològica crònica.

Fins que va sortir al número d'estiu de la revista local Lo Rafal. 

Llavors va ser quan va sobrevenir la màgia. La màgia ancestral, la que fa més de dos mil·lennis i mig que fermenta al subsòl de la costa mediterrània.

3 d'agost de 2025: després de deu anys, hi arriba la màgia!

Cosa de màgia (fenícia)?

En menys de quinze dies, les màquines van irrompre a l’àrea urbana on fa vint-i-cinc anys encara hi havia l’Hort Adell. Les excavadores van posar-hi mà. El forat –que havia desafiat una dècada de reclamacions i queixes veïnals– va començar a desaparèixer davant el poderós encanteri d'una sola paraula: fenicis.

Heus aquí un miracle d’eficàcia. Com qui posa oli en un llum: la terra, que durant tant de temps havia semblat repelosa a tornar al seu lloc, va acudir-hi sol·lícita en camions, convocada per l’esperit d’aquella mil·lenària civilització de navegants i comerciants.

L'excavadora, al cap de tants d'anys,
va colgant de terra el gran clot urbà de les Cases.

Ha estat un cas com un cabàs: la força dels vius no va poder amb un esvoranc que ja s’eternitzava, però la mera ombra dels morts il·lustres l’ha esborrat del mapa en un tres i no res. L’esperit fenici, aquest gran incomprès, ha resultar ser el millor aliat de la ciutadania.

Per tant, cridem laus. Cantem al·leluia. Llancem les campanes al vol a la salut dels fenicis, els autèntics solucionadors d’aquell descomunal clot urbà. L’espectre immemorial dels inventors de l’alfabet que també van portar el vi i l'oli, evocat en una imatge (xicoteta) a la part inferior dreta de la pàgina 29 d’aquell número d’estiu de Lo Rafal, ha enllestit en quinze dies allò que la incúria municipal no havia encertat a resoldre en deu anys.

L'ancestral esperit fenici, tot celebrant la seva victòria ciutadana
(dibuix obtingut amb IA).

Ha demostrat que, de vegades, per a fer avançar un poble només cal furgar, si res més no retòricament, en un passat prou llunyà i memorable per espantar la mandra i fer-los tapar el clot.

Trinitari Fabregat: d’Alcanar a l'exili francès

Repassem les velles, gastades notes biogràfiques de l’escriptor canareu, ja publicades a les revistes Alcanar (setembre i octubre de 1978, i novembre de 1994) i Lo Rafal (novembre-desembre de 1994)

Vam consultar a la Viquipèdia, el famós repositori en línia, l’entrada que s’hi dedica a Trinitari Fabregat. 

De primer antuvi, me'n va sorprendre la brevetat, tractant-se de l’escriptor que dóna nom a la nostra biblioteca pública. Acte seguit, que en tan poques línies s’hi hagin emboscat almenys un parell d’errors d’envergadura. 

“Durant la Segona República marxa a Barcelona”, hi llegim, “on participa de diverses mobilitzacions ciutadanes”. I “marxa al front d’Aragó”.

Fotografia d'estudi de Trinitari Fabregat (font: Butlletí informatiu Alcanar), 
acolorida mitjançant IA

La veritat és que Trinitari va fer cap a Barcelona un parell d’anys ans que es proclamés la República el 1931. Ho va fer, com veurem, amb el pretext d’assistir a l'Exposició Internacional de 1929. 

I a partir de l’any 1933 va participar-hi no pas en simples “mobilitzacions ciutadanes”... Sinó en una important vaga general dels treballadors mercantils que va deixar la ciutat cap per avall. 

Tot seguit, en esclatar la Guerra Civil tampoc no “marxa al front d’Aragó” (com van fer més o menys espontàniament i precària les entusiastes columnes anarcosindicalistes de la CNT-FAI a l’estiu de 1936); sinó que a Trinitari, en canvi, l’hi destinen en sortir de l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat, amb la graduació d’alferes o tinent, al març de 1937.

Les fonts oblidades

Les badades de la Viquipèdia encara resulten més difícils d’entendre si tenim en compte que, afortunadament, les notes biogràfiques en ús sobre l’escriptor canareu es troben a l’abast de tothom de molts anys ençà. 

De tants anys ençà, que ja comencen a ser més velles que l’anar a peu.

Ara no em refereixo a tot allò que ja es troba fàcilment en un parell de llibres publicats durant els últims vint anys, és a saber: la comunicació de J. Baptista Beltran Queralt (“Trinitari Fabregat i la transició a Alcanar”) i la “Carta de Trinitari Fabregat, des de París, a Mercè Sancho Fibla”, ambdues en el volum que recull els treballs presentats a la Jornada d’Estudi Trinitari Fabregat i el seu temps (1912-1994, que tingué lloc l’any 2004; i sengles comunicacions presentades l’any 2010 al III Congrés d’Història d’Alcanar per Andreu Queralt (“Raül Moravia versus Gibert Miret”) i Anna Chillida (“Trinitari Fabregat, escriptor d’Alcanar”).

No. Ara faig referència a les notes tosques i apressades que un servidor va prendre com va poder, en una llibreta xicoteta de cobertes roges, al llarg de la xerrada de l’escriptor a la sala de plens de l’Ajuntament d’Alcanar, el 26 d’octubre de 1978.

Encara sort d’aquella conferència que, després d'una breu presentació de J. Baptista Beltran Queralt, Trinitari va dividir en tres parts.

En tant que única, va resultar providencial. Sense ella, s'hauria esvanit per a sempre la valuosa informació autobiogràfica que l'exiliat canareu ens va servir amb safata aquella nit.

Revista Alcanar, setembre de 1979

Aquelles primeres notes biogràfiques van aparèixer en tres articles al butlletí informatiu municipal Alcanar; en concret, als seus números de setembre i octubre de 1978, i de novembre de 1994.

També en un article al número 31 de la revista canareva Lo Rafal (novembre-desembre de 1994).

Sí, Déu n’hi do. Però em dóna de parer que, durant els últims anys, aquelles fonts originals relatives a la biografia de Trinitari Fabregat ja no deuen resultar gaire fàcils de localitzar. 

Quina llàstima que el paper sigui, molt em temo, tan vulnerable, enjogassat i fonedís. A més, es veu que hi ha números d’aquelles publicacions locals –és a saber, la revista Lo Rafal i el butlletí informatiu Alcanar– que, malgrat trobar-se a l’abast de tothom a la Biblioteca Trinitari Fabregat, han acabat resultant especialment perdívols. 

Ja vam adonar-nos-en fa temps, d’aquest fenomen que s'assembla a l'art de bruixeria, i vam deixar-ne constància aquí.

L'escolanet que anava per a capellà

Trinitari Fabregat Chimeno va néixer al carrer més llarg d’Alcanar el 24 de maig de 1912, en el si de la família dels Verds.

Dels seus anys a l'escola lamentava que sense voler s'hi establien unes fortes barreres socials, pròximes a una sort de xenofòbia, entre els xiquets del pla i els del Rocall. No cal dir que això comportava els consegüents maldecaps per al senyor mestre.

 

Les matèries eren impartides, amb esforç i paciència, per professors amb cognoms tan coneguts al poble com Gisbert i Sanmartí.

D’una altra banda, als set anys Trinitari va començar a fer d'escolà. S'hi trobava tan a gust que considerava l'església parroquial quasi com casa seva. Es movia amb deseiximent entre els confessionaris, els altars, els ciris, les canadelles, els calzes... S'escoltava els sermons del mossèn i l’ajudava a missa, als batejos i als enterraments.

    

El senyor rector va aconsellar a sos pares que Trinitari ingressés al Seminari de Tortosa. Son pare va contestar-li que el xiquet encara era massa menut. Davant la insistència del capellà, escaletes amunt, escaletes avall, van quedar així:

–No s'hi amoïni, mossèn. El xiquet hi entrarà l'any que ve si Déu vol.

La plaça Major d'Alcanar a principis del segle XX
(fotografia acolorida amb IA)

A la botiga d’Enric Beltran de Cèsar

Però aquell vailet despert i intel·ligent, per naps o per cols, no va travessar mai la porta del seminari.

Bon estudiant, encara va seguir a l'escola fins als dotze anys. Llavors va deixar els llibres i cartipassos per a entrar com a aprenent a la coneguda botiga de teixits d’Enric Beltran de Cèsar. Estava a la plaça major del poble, pujant a mà dreta. 

Detall discretament acolorit (IA)
de l'excepcional fotografia 
d'un Trinitari adolescent
recuperada per A. Queralt 

És aquesta, sens dubte, la botiga "de la plaça, davant la farmàcia", "protegida del sol [...] amb un tenderol de tela crua" on Raül, el protagonista de la novel·la Jardins Ignorats, anirà a comprar una peça de cotó gruixut per reposar la vela de la barca dels Palau: hi trobarà el botiguer i l’aprenent rutllant i desant als prestatges les peces de roba a bondó, desplegades per als clients del matí. 

Només un cop estesa la peça sobre el taulell, el botiguer agafa la mitja vara per amidar.

La novel·la es troba ambientada a la dècada de 1920. L’escriptor aprofita l’avinentesa per explicar al lector que, tot i ensenyar-se oficialment a l'escola el sistema mètric decimal, la unitat de longitud usual a Alcanar continuava sent la vara valenciana (equivalent a 0,83 metres); la de pes, el quintar (segons la zona, entre 41,5 i 42 kg); i la monetària, el quinzet (25 cèntims de pesseta).

Gràcies a una comunicació cabdal que va presentar Andreu Queralt al III Congrés d’Història d’Alcanar, titulada “Raül Moravia versus Gibert Miret”, avui sabem que aquell aprenent de la novel·la és el mateix Trinitari.

Un Trinitari adolescent que també participa –en aquesta avinentesa és Fidel, el xiquet que hi duu la marraixa de llautó– a l'excursió a la serra de Montsià organitzada per Raül en el capítol XXXIX de Jardins ignorats.

La tesi que el personatge de Raül es va inspirar en un de real, l'economista barceloní Manuel Gibert (1887-1941), guanya suport gràcies a una altra excepcional troballa que Queralt va fer pública en el seu dia: la fotografia d'una pujada a la Torreta del Montsià, l'estiu de 1924, en què apareix no solament Gibert, sinó també un Trinitari Fabregat de dotze anys assegut en primer terme, mirant-se divertit el fotògraf i amb la marraixa de llautó damunt dels genolls.

Terra Nostra, escola de català 

Trinitari s’hi va estar quatre anys, a la botiga d’Enric de Cèsar.

Són els últims d’una dècada en què Alcanar deixa de ser patrimoni dels rendistes –entre els quals destaquen els Suñer, els O’Connor i els Ayguavives– i, amb el suport d’Antoni Valls de Palleta i altres, Vicent Fabregat Fibla lidera com a segon alcalde el consistori de joves professionals benestants que impulsa una renovació política a partir de les eleccions municipals de 1922.

En realitat, els objectius del moviment encapçalat per Fabregat són actualitzar i netejar una imatge desgastada per dècades de caciquisme i, alhora, frenar l’expansió del republicanisme i les idees subversives, de manera que el poder local romangui en mans de les mateixes famílies polítiques.

Com molts altres, personatges de gran rellevància local com el canonge Josep Matamoros Sancho, Antoni de Palleta i l’escriptora Josefina Martínez-Aguado, Fina Mar, són seduïts per les proclames del populisme anticaciquil del Directori de Miguel Primo de Rivera (1923-1929) i la seva Unión Patriótica (UP), imitació del partit-estat de Benito Mussolini. 

Aquell populisme genera expectatives força favorables en la burgesia agrària catòlica. La canareva s’hi troba com el peix a l’aigua.

Miguel Primo de Rivera i la UP

La pompa i el vassallatge local es manifesten en un parell de celebracions extraordinàries: l’acte patriòtic organitzat el 1926 amb motiu del seixantè aniversari de mossèn Matamoros, simpatitzant del règim primorriverista; i, dos anys més tard, els festeigs rancis per l’arribada d’aigua a Alcanar, amb la inauguració de  sengles làpides en honor del general Emilio Barrera –governador militar de Tarragona i capità general de Catalunya– i, no cal dir-ho, del dictador Primo de Rivera.

Així és com el primoriverisme canareu arriba al seu zenit amb l’alcaldia del mestre  Ramon Sanmartí Ribera –Trinitari va ser-ne alumne–, de l’agost de 1924 al febrer de 1930. 

A l’escola, Trinitari havia estudiat en castellà. Fins als setze anys no va començar a llegir en català. Va ser en publicar-se a Alcanar, al llarg dels anys 1928 i 1929, la revista quinzenal Terra Nostra, inspirada i dirigida per Josep Bòria Ulldemolins i sostinguda per una gran colla de joves entusiastes: Enric Beltran, Claudi Cid, Jaume Esteller, Vicent Fabregat, Josep Sancho, Alfred Ulldemolins… Hi col·laboraven els seus amics barcelonins Manuel Gibert, Alfons Maseres, Arnand Otero, Joan Riba, Miquel Majó, Lluís Majó i Joan Ases.

 

Val a dir que Terra Nostra evidencia la indefinició ideològica dels seus col·laboradors: aquests es mouen entre el catalanisme, el recent festeig amb la Unión Patriótica i un incipient republicanisme. Això sí: sense criticar mai la dictadura i mirant en tot moment de córrer la cortina sobre la creixent conflictivitat social que sacsejava Alcanar. 

Jou que plau no pica, diu la dita.

Mentrestant l’esguard de Trinitari s’obria, a poc a poc, a uns horitzons nous i engrescadors. Volia fer camí. Al jove i inquiet lector, convertit ja en l'autodidacta impenitent que sempre confessà ser, només li calia una mínima excusa per llençar-se de cap a l'aventura. 

I no ho faria tot sol.

 

L’Exposició Internacional

El 19 de maig de 1929 va inaugurar-se a Barcelona l’Exposició Internacional que s'hi havia anat gestant des del començament del segle. La muntanya de Montjuïc fou urbanitzada i dotada de palaus, pavellons i moltes altres construccions d’ús públic. 

L'Exposició era molt més que un certamen comercial. Es tractava de convertir Barcelona en una gran capital europea: van reordenar-se'n grans places i carrers, va prolongar-se la Diagonal, van construir-s’hi el monumental edifici de Correus, l’estació de França... 

El formidable ressò popular de l'Exposició Internacional va arribar fins a Alcanar: els joves benestants canareus que aleshores estudiaven a Barcelona –la majoria sense gens de pressa–  van engrescar els seus amics del poble perquè anessin a veure aquelles meravelles arquitectòniques, enlluernadores mostres de l’avantguarda i la modernitat en tots els àmbits.

Encara em venen al cap les exclamacions d'admiració de mon iaio Domènec Beltran Garriga, Mingo el Ferrer,  quan amb prou feines trobava paraules per rememorar, quaranta anys després, tot allò que havia contemplat amb uns ulls com unes taronges en aquella memorable Exposició del 29. L’hi van convidar Xavier Ulldemolins Beltran, futur farmacèutic i alcalde, i alguns altres amics que estudiaven a Barcelona.

Trinitari i el seu amic Antoni Colell van pensar que tot allò els anava al pèl. 

Amb només disset anys, s'ho van manegar per ensarronar hàbilment les seves respectives famílies: 

–Però a Trinitari sí que li han donat permís per viatjar a Barcelona –insistia Colell a la casa familiar del capdamunt del carrer Nou.

–Demà m’afaitaràs! Tu n'estàs segur? 

–Tal mateix.

–I què hi va a fer, tan lluny?

–Va a l’Exposició Internacional. Diuen que no s’ha vist mai res d’igual!

Trinitari també es queixava a sos pares:

–Si a l’Antoni l'hi deixen anar, a mi per què no?

–Mira, fill meu. Fa anys que per les Planes passen trens i més trens carregats de murcians. Diuen que van a treballar al metro i en moltes altres obres que no paren de fer a Barcelona. Allí de gent n'hi sobra. 

–Això rai. Hi tenim amics del poble que ens hi buscaran dispesa.

El cas és que, embolicant la troca, van sortir-se’n.

 

En pujar al tren, els dos amics no se'n podien fer raó: Barcelona els esperava amb els braços oberts.

Fonts i jardins de l'Exposició Internacional de 1929

Amb Àngel Gimeno

Va ser un altre jove canareu, Àngel Gimeno Gil, qui va rebre’ls a l'estació. Amb prou feines era un any més gran que ells. Tanmateix, gràcies al fet de pertànyer a una  família acabalada, havia començat els seus estudis de belles arts a la Llotja de Barcelona. 

Val a dir que, d’ençà les notes biogràfiques sobre Trinitari Fabregat publicades al novembre de 1978, vaig arrossegar l’errada d’identificar Gimeno com a tortosí, confonent aquest artista canareu amb el famós pintor i dibuixant Francesc Gimeno (1858-1927). 

Si la memòria no em traeix, va ser el conegut odontòleg Ramon Reverter qui em va rectificar. Un migdia tardoral de 1994 me’l vaig trobar fent el vermut al Bar Moreno. Feia poc que jo, a través de sengles escrits a les revistes Alcanar i Lo Rafal arran del traspàs de Trinitari, havia reïncidit en aquella confusió entre el tortosí i el canareu. 

–El vaig conèixer, bé que me’n recordo –va exclamar amb la seva ironia habitual el dentista jubilat– i ben canareu que era, l’Àngel Gimeno. Llàstima que faltés tan jove.

El carrer de Trafalgar de les Cases, pintat per Àngel Gimeno 

En efecte, en acabar els seus estudis Gimeno va treballar elaborant decorats cinematogràfics. A la seva primera exposició individual a la sala Barcino el 1936, la seguirien d’altres en diverses galeries barcelonines. Va participar en el primer Saló d’Independents (1936), en el Saló de Tardor (1938) i, després de la Guerra Civil, en l’Exposició Nacional de Barcelona de 1942.

L’artista canareu, que al parer de Trinitari havia sabut captar tan bé la llum de les terres meridionals, va morir l’any 1959.

Embruixats a Canaletes

Gimeno els va portar de seguida a beure de la font de Canaletes, el punt de trobada de barcelonins i forans on la Rambla s’aboca a la plaça de Catalunya. 

–Qui beu de Canaletes, torna a la ciutat –els va dir.

S’ha perdut el compte dels cronistes que han recollit la llegenda: aquesta engresca tothom a qui agradi Barcelona o tingui motius per tornar-hi, com si fos una superstició, a beure aigua de la font.

L’endemà els tres amics van recórrer embadalits allò que, mig segle més tard, Trinitari encara havia de qualificar com “la més gran exposició del món”.

El cas és que aquells prodigiosos glops de Canaletes degueren encisar Trinitari Fabregat i Antoni Colell. No endebades hi ha qui sosté que l’aigua de la font embruixa a qui la beu: Canaletes t’encomana una gran passió per la ciutat, fins al punt d’impedir-te marxar de Barcelona.

Tot i que les seves respectives famílies van posar el crit al cel, els dos adolescents canareus van decidir quedar-s’hi.

L’un, Trinitari, fins a les hores amargues de la guerra i de l’exili. L’altre, Antoni, fins a la seva mort el dia del Remei (quines coincidències s'inventa el destí!) del 1991, justament tres anys abans que el seu amic.

Dos canareus damunt del taulell 

Els primers mesos a la ciutat comtal van ser d’allò més durs. Tots dos amics van passar-hi una vida d’infern.

Hi treballaven d’aprenents de comerç.  La seva ocupació principal consistia a fer encàrrecs. Era feina de negres.

Bé perquè no tenien dispesa, bé per voler-se-la estalviar, els dos canareus van haver d’encomanar sengles matalassos per a poder dormir damunt del taulell de la botiga. 

El desenvolupament industrial de Catalunya va provocar una expansió espectacular del sector de serveis. Una part important d'empleats en aquest sector eren els dependents de comerç com Trinitari Fabregat i Antoni Colell. Els dos joves van integrar-se ràpidament en aquest grup social tan característic i representatiu en la Barcelona del primer terç del segle passat. Despectivament, eren anomenats saltataulells i pixatinters. 

A mesura que agafaven experiència, aquests treballadors de coll i corbata s’anaven considerant diferents dels de brusa i espardenya, encara que les seves condicions de treball i el seu nivell de vida fossin iguals o pitjors que els dels obrers dels tallers i fàbriques.

A conseqüència del resultat de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, en què arreu d'Espanya guanyen les esquerres, dos dies després Lluís Companys hissa la bandera republicana a l'Ajuntament de Barcelona i hi proclama la República Catalana. Mentrestant, Francesc Macià es dirigeix al palau de la Generalitat, a l'altra banda de la plaça, per a proclamar-hi acte seguit "la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica".

Al cap de poques hores, un govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora proclama la II República espanyola des del balcó del Ministeri de Governació. Aquell mateix dia, el rei Alfons XIII marxa de Madrid i s'embarca en un vaixell que el porta a Marsella.

Antoni Colell i Trinitari Fabregat viuen intensament aquells dies de goig i esperança.

Al Sindicat Mercantil de Barcelona

Trinitari s’integra ben aviat a la vida de la ciutat. Practica el futbol i, sobretot, juga als escacs. Ascendeix a primera categoria. El tauler l'entusiasma. Tanmateix, s’adona aviat que el que més li convé és estudiar. S’afilia al Sindicat Mercantil.

El Sindicat Mercantil de Barcelona era una associació d'obrers creada a finals de 1918, adherida a la CNT, que assolí immediatament prop de 20.000 afiliats. L'octubre de 1930 fou reconstituït, amb poc èxit, amb la iniciativa del sector comunista de la CNT, per Jordi Arquer i Daniel Domingo entre altres, i l'agost de 1932 va ser expulsat de la CNT.

A mitjan 1933, el Front Únic de Treballadors Mercantils va agrupar els sindicats i organitzacions del ram: la Federació d'Empleats i Tècnics del CADCI, la Unió Ultramarina, l'Associació de Dependents de Duanes, la Lliga de Corredors de Comerç i de la Indústria, la Unió Ferretera i l'Associació de Comptables de Catalunya.

El Front va convocar una vaga general d'un col·lectiu de treballadors que no s'hi trobava gaire preparat. Dolgut perquè les mobilitzacions no havien aconseguit tots els objectius desitjats, Trinitari va escriure un article que va ser publicat en grans titulars a la revista portaveu del sindicat. El canareu hi deplorava l’escassa eficàcia de l'operatiu de la vaga i destacava la pila d’entrebancs que els dependents mercantils de Barcelona haurien de superar si, en el futur, volen organitzar una altra protesta amb més garanties d’èxit.

Voleu aprofundir en aquesta etapa de la vida de l’escriptor canareu? Hem mirat de fer-ho aquí.

Gairebé quaranta anys més tard Trinitari recordava que, en ple Bienni Negre, un vespre va anar al cinema. Hi van projectar un documental sobre la revolució d’Astúries. Les mostres de la repressió van anar enardint el públic. La gent cridava. Un grup de policies vestits de paisà va començar a repartir llenya a tothom, sense mirar qui era qui. Després, molts foren portats a la presó Model. S'hi van haver d’estar entre una setmana i deu dies. 

La guerra

A mitjan juliol de 1936 esclata la rebel·lió militar al Marroc.

Trinitari no triga a decidir-se a ingressar a l'Escola de Guerra. Ell ho té ben clar: sense un Exèrcit Popular tal com cal, la contesa està perduda. 

Els anarquistes agrupats en la CNT-FAI (Confederació Nacional del Treball - Federació Anarquista Ibèrica) opinen que cal fer alhora la revolució.

Cartell "31 División" (1937), obra de Martí Bas,
artista afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC),
en què es destaquen diverses funcions de tipus social
que també havia de complir l'Exèrcit Popular

Trinitari forma part de la segona promoció de comandaments sortida de l’Escola Popular de Guerra. Hi queda el vuitè entre vuit-cents.

Al Diari Oficial de la Generalitat de 15 de març de 1937 es publica l’Ordre de Defensa d’acord amb la qual, “havent cursat profitosament a l’Escola Popular de Guerra els estudis i pràctiques de capacitació per al comandament d’unitats elementals de les diferents Armes i Cossos”, són promoguts al càrrec d’alferes de Milícies en campanya diversos alumnes, entre els quals figura Trinitari Fabregat i Chimeno, pertanyent a l’arma d’Infanteria.

Trinitari fa tota la guerra al front d’Aragó com a tinent de l’Exèrcit Popular de la República. El 23 de juliol de 1938 cau greument ferit a la batalla de Valadredo, al Pirineu català.

Posteriorment, mitjançant l’Ordre del 21 de novembre de 1938, és promogut per antiguitat al grau de capità d’infanteria, amb efectes retroactius des del 22 d’abril.

La guerra, però, ja està perduda.

Diari Oficial de la Generalitat del 15 de març de 1937, 
amb el nomenament de Trinitari com a alferes de Milícies

L’exili

El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes entren a Barcelona. Es produeix una retirada general, convertida aviat en desbandada. Població civil, funcionaris i tropes marxen barrejats, en un desordre caòtic. De finals de gener fins al 10 de febrer de 1939 passen la frontera de França 353.000 persones, 180.000 de les quals soldats. I encara cal afegir-ne 10.000 de ferits, entre els quals figura Trinitari.

Aquest gran èxode va ser el drama final de la guerra civil. Espanya hi va perdre bona part dels seus intel·lectuals i professionals; Catalunya, a més, el seu autogovern.

Enrere quedava aquella prometedora República d’abril, derrotada per la força de les armes. Els militars rebels van abrogar-ne l’avançada Constitució de 1931 que –redactada pel gran jurista Luis Jiménez de Asúa, l’advocada i escriptora Clara Campoamor i uns quants diputats més– s’havia vist amb cor d’establir en el seu article primer que “Espanya és una República democràtica de treballadors de tota mena, que s’organitza en règim de Llibertat i Justícia”.

  

Pel fil es pot aclarir la troca.

Tal volta això permet explicar la primera (és a saber, que “durant la Segona República marxa a Barcelona”) d’aquelles errades de la Viquipèdia? L’anacronisme de considerar l’etapa republicana més propícia per a emigrar a la gran ciutat en tant que, diguem-ne, més lliure i despreocupada?

Les tropes de Franco a la ciutat de Barcelona (1939)

Que aquells dos joves canareus van treure partit d’aquella Arcàdia feliç amb “gelat de postres cada dia”, i així es van plantar a Barcelona? Ni de bon tros. 

 

Fet i fet, la República no fou precisament cap bassa d’oli: les dues vagues en què Trinitari havia de participar tingueren lloc successivament el 1933 i el 1934; i totes dues van ser reprimides amb violència per les autoritats republicanes. 

El cert és que, com ja hem vist més amunt, Trinitari no va marxar a la capital gràcies a les llibertats de la Constitució del 1931 sinó aprofitant, un parell d’anys abans, l’Exposició Internacional organitzada durant la dictadura del general Primo de Rivera.

Trinitari Fabregat a la Viquipèdia

¿I què en direm, de l’altre anacronisme de la Viquipèdia que colonitza el passat amb les tan ben vistes (per inofensives, en tant que atiades o promogudes només per a mantenir o guanyar suports electorals) “mobilitzacions ciutadanes” del segle XXI? 

  

El presentisme incita a reviure el present en el passat i el passat en el present. Replega cendra i escampa farina: tot ignorant olímpicament el principi d’especificitat històrica, interpreta els esdeveniments passats (per exemple, la vaga de dependents mercantils en què participa Trinitari) com a versions anteriors dels actuals (les habituals concentracions en defensa, posem per cas, "de la democràcia i les institucions”).

Així hi passa bou per bèstia grossa. Pecat amagat és mig perdonat.

Si bé confiem que en endavant, una vegada consignades al ciberespai aquestes velles, gastades notes biogràfiques de Trinitari Fabregat dels anys 1978 a 1994, ja no se’n perdin les fonts en el buit. Ai, el pas del temps i la ineluctable fragilitat del paper…! 

Segur que els futurs estudiants i investigadors ho agrairan. 

Tothom sap que, per tal d’evitar el plagi, donar crèdit als autors originals i permetre als lectors verificar la informació, cal citar com Déu mana. I diuen que la millor manera de fer-ho és indicant la font de la informació utilitzada: una cita directa, una paràfrasi, la presentació de dades o idees d’altri... Ni que sigui amb lletra xicoteta o remetent a la bibliografia.

Al pa, pa i al vi, vi; i l’aigua, clara.