De cul al marge: un poble brut, trist i empobrit

Va haver-hi un temps en què no s'hi anava a menys, sinó a més: a la segona meitat del segle XX i primers anys del XXI, Alcanar no tenia fre ni aturador

“Gener 20: Compro la Pasquali a Tortosa. Corredor, David. Val 95.810 pessetes i avui n’hi dono 50.000. El 20 de gener ven la finca de la Marjala Jesús Gisbert, el del bar, a Son, que no està amb la dona, per 2.010 mil duros”.

El text, ras i curt, és de mon iaio matern. Va escriure’l l’any 1970 en un castellà eixut i cru, amb les mancances lògiques de la instrucció de la seva generació, tot mirant de començar una mena de diari aprofitant una agenda publicitària de la Philips de 1966.

Pàgina del diari de Mingo el Ferrer

Una mica més avall, l'improvisat diari es refereix a les pluges i la ventada dels dies següents. També a d'altres fets igual d'intranscendents com ara l'adquisició de tres pernils a la Sénia; la taronja collida de més avall de la bassa dels Codonyers; que mon germà Toni va anar a tallar-se el cabell –a la barberia del Sordet– el mateix dia que vaig comprar-me el Curso práctico de Aritmética de l'Editorial Miquel...

Entremig, però, hi anota un fet dramàtic: el tràgic accident que el 2 de febrer de 1970 va costar-li la vida a un xiquet de set anys (tot i que mon iaio escriu que en tenia sis). Era de la Maria, la filla de l'Aspro. Mentre jugava al xalet del Mosso, va caure a la cisterna i s'hi va ofegar. Va ser molt prop de casa i me'n recordo com si fos ahir perquè, sempre que he regirat la calaixera de ma mare, hi he trobat el recordatori de l'enterrament d'aquell malaguanyat xiquet, Joan Damià Garriga, que avui tindria un any més que mon germà. 

Eren temps de paciència i conformitat. A poc a poc s'anava lluny, i no hi havia mal que cent anys durés.

Llàstima que mon iaio només arribés a emplenar-ne unes poques pàgines, d'aquell diariet, que després acabarien mig cremades en un incendi domèstic.

Pau Vila: "Gent terrassana capaç de fer fruitar les pedres"

Mon iaio Domènec Beltran, Mingo el Ferrer, va ser un d’aquells canareus contemporanis de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 tan ben descrits per Pau Vila a les seues Versions geogràfiques de Catalunya: “escardalencs com el relleu que els volta, són gent terrassana capaç de fer fruitar les pedres. Camallargs, decidits, són homes de nervi”.

"L'abraonament que han posat a treure profit d'un terrer tan esquerp els ha portat a fer meravelles. Sense aigua a mà i en lluita amb la roca viva, entre la costa aspra i els roquissars dels vessants montsianencs, han creat un oasi". 

“Comprant terres, obrint pous i aixecant casones, han envaït el terme de Vinaròs”, escriu el pedagog sabadellenc. I en conclou:  "De manera que la voluntat ferrenya d'aquest poble posada al treball a tingut el do de fer recular, de fet, uns cinc quilòmetres la partió administrativa del Principat".

Mingo el Ferrer era un homenàs ferreny, ossut i escardalenc, nerviüt i de nervi. "Feina començada", deia, "és mig acabada". Amb vista a la jubilació l'any 1948 havia comprat, a la partida dels Codonyers, la vinya de Miquel Chimeno. Al cap d'un parell d'anys va adquirir-hi el garroferar de Manuel O’Connor, advocat igual que Chimeno. 

El 1961 s’hi faria un pou. I en acabat, ja jubilat, invertiria els seus estalvis en aquella muleta Pasquali que li havia encarregat a Tortosa el tio David, l'amo del meravellós taller de bicicletes de la cantonada d'aquella Carretera Nova que, plena de canalla i de vida, encara es deia "de José Antonio".

Agost de 1962: Mingo i la seva família al campet dels Codonyers

Les autoritats franquistes canareves no se'n van estar, de penjar-se les medalles del treball de la gent. Res de nou sota la capa del sol: molt d'enrenou i poca llana, però ells es feien grossos i cadascú captava pel seu sant. Així fatxendejaven arran de les festes quinquennals de 1954:

"Alcanar continúa escribiendo brillantemente las páginas de su historia y como colofón nuestras últimas Fiestas Quinquenales en honor y gloria de nuestra Excelsa Patrona la Santísima Virgen del Remedio, octubre de 1954, vividas con el más unánime e intenso fervor mariano, realzadas, si cabe, con la presencia de nuestro Jefe Provincial, Excmº Gobernador Civil, quien presidió, con las demás Autoridades Provinciales, las procesiones, romería y demás solemnes actos de nuestros festejos, asistió a la bendición e inauguró solemnemente las últimas obras construidas". 

Ep. "Honor i glòria", diu? 

¿A qui no li sona, aquesta retòrica majúscula que avui sembla voler tornar, un cop ben presa la lliçó (de català) per tal de repartir títols i plaques commemoratives com qui escapça i dóna? "Alaba't, ruc", diria mon iaio, "que a fira et duc".

6 hotels, 3 fondes, 4 restaurants, 4 snack-bars, 6 càmpings...

Mingo visqué en aquell Alcanar que semblava un argent viu. Un poble pròsper on al bon feiner no li faltava el menester. On la terra, a despit de la dictadura, anava parant a mans de qui volia treballar-la.

El Diario Español de Tarragona va fer-se'n ressò a la primavera de 1968: gràcies als seus planters de tarongers, d'oliveres i d'altres arbres fruiters, Alcanar havia esdevingut "uno de los pueblos más prósperos de la provincia". 

"Aquí tothom treballa i té jornal", subtitulava. I explicava per què:

"Porque el campo y el clima dan cada día a Alcanar el milagro de una vida más próspera. Hay trabajadores por cuenta ajena, que según las épocas del año, ganan más de 300 pesetas de jornal. Sus habitantes no viven bien; viven cada día mejor. El plantel ha hecho de esta villa fidelísima una de las más prósperas de nuestra provincia. 

Aquí tiene ya mucha gente coche y televisión. Y quien no tiene coche, tiene moto. El progreso en estos últimos años ha sido enorme. Los terrenos de la costa se vendieron bien y dieron una buena suma de milloncejos. También se vendió bien el plantel, aunque ahora haya crisis, y muchos son los que cuentan su cuenta corriente por millones". 

"Este 'poble de llauradors' es hoy un pueblo de millonarios", proclamava el Diario Español. 

L'emblemàtic Hotel Biarritz, una mica més enllà del bar-restaurant Maricel

L'Ajuntament, però, va resultar més precís que el diari provincial en redactar una nota per a l'Enciclopedia de orientación turística, una ambiciosa obra dirigida i coordinada per Ángel Rodríguez i Joaquín Valdés. 

El tercer volum de l'enciclopèdia anava dedicat a la informació turística, comercial i industrial de Catalunya i les Illes. Per tant, els editors van demanar-ne informació de primera mà. 

Així és com d'Alcanar estant, en menys de deu  pàgines datades al juliol de 1970 i escrites a màquina, a doble espai, algú va fer-ne dos quartos al tal Rodríguez i al tal Valdés: de les principals característiques del terme municipal; de la composició del Consistori; de l'economia canareva i els seus atractius turístics,  patrimoni històric, festes majors, infraestructura hotelera, comunicacions...

La naïveté de l'apartat en què s'hi enumeren les espècies objecte de cacera major al municipi –ni més ni menys que "zorros, tejones, gatos monteses y ginetas" (!)– contrasta amb la impressionant relació que descriu amb orgull el puixant sector local de l'hostaleria i la restauració, avui gairebé desaparegut.

Així, s'hi fa referència als sis hotels oberts a Alcanar-Platja: Gran Hotel Carlos III, Biarritz, Mérida, Sota Montsià, Montecarlo i La Paloma. També de les tres cèntriques fondes de què disposava el nucli urbà: Casa Cesáreo, Casa Adelaida i Casa Lolita. 

Dels quatre restaurants llavors existents –Can Cunill, Esquerra, Patorrat i Alfara–, tots ells a les Cases, la major part han sobreviscut. No podem dir el mateix dels quatre snack-bars que s'hi esmenten, és a dir, bars que alhora servien menjar: la Martinenca, Montemar, la Morera i el Maricel amb les seves cèlebres paelles. Tampoc dels sis càmpings –Estanyet, Noya, Carlos III, Casas, Castro i Alfaques–... Ni d'un nombre indeterminat de bars (jo mateix me'n recordo del Moreno, del Caramelo, de la Bombilla, del bar Bel a les Cases, etcètera).

Per a quedar-se amb un pam de boca oberta, vista la realitat actual.

Hotel La Paloma, situat just a l'Àngol, als anys 60 del segle passat

1970: 5 cinemes, 2 pistes i una sala de ball, una discoteca en construcció...

I pel que fa a llocs "d'esbarjo i d'instrucció", que sense voler s'hi barregen? 

En això també, més de mig segle després aquella llista de 1970 serà l'enveja de qualsevol canareu o canareva d'avui. 

D'antuvi, al nucli urbà d'Alcanar funcionaven en aquell moment no pas un ni dos, sinó tres cinemes: el Goya (situat a la cantonada del camí de Vinaròs on s'ha instal·lat el supermercat Coviran); el cinema Alfara (avui administració de loteries del passatge Espanyol); i el cinema Catalunya a l'avinguda del mateix nom, un "moderno y acondicionado local, con butacas tapizadas y última técnica de proyección, recientemente inaugurado". 

Encara n'hi havia un parell més a les Cases, de cinemes: el Marina –al carrer de la Verge del Carme– i el cinema d'estiu Los Almendros, a l'encreuament dels carrers de Trafalgar i Isaac Peral.

El munici comptava, a més, amb un parell de pistes de ball a les Cases i prop de la platja. I, a tall de gran novetat, al nucli urbà d'Alcanar ja s'hi estava construint una "moderníssima discoteca", la Mozart 2002, la més primerenca de les quatre –amb la Galaxia, la Planeta Azul i finalment la mítica Long Play– que situarien Alcanar al capdavant de l'oci nocturn de la província durant els vint anys següents.  

No hi faltava un Camp Municipal d'Esports amb sala de ball annexa (ara plaça del President Companys i prolongació del carrer de l'Onze de Setembre), un Centre Cultural Agrícola al carrer de Ramón y Cajal, i una biblioteca municipal ja bastant atrotinada a l'última planta de la Casa Consistorial.

L'Hotel Sota Montsià, a Alcanar-Platja: era de gent d'Alcanar i vam celebrar-hi la primera comunió de mon germà i ma cosina

El grans ingressos del planter, prou repartits... "llevat d'excepcions"

Aquell volum III de l'Enciclopedia de orientación turística, de més de mil pàgines, fou publicat dos anys després (1972) per l'editorial madrilenya Gráficas Espejo. Encara pot trobar-se en llibreries de vell.

Després d'indicar que en la terra raïa el 90% de la riquesa d'Alcanar, que la major part era de regadiu i l'aigua d'allò més abundant, l'ufanosa nota municipal anava al gra i emfasitzava: "una de las fuentes principales son los viveros de agrios".

El planter d'Alcanar era el més cobejat tant per a noves plantacions com per a la repoblació de vells tarongerars. Depassant l'àmbit de l'orientació turística, l'Ajuntament no pogué estar-se de treure pit del secret que permetia empeltar els plançons canareus en tot tipus de varietats:

"El terreno recoge las raíces entrelazándolas en una superficie fibrosa y podríamos decir de forma esférica, lo que hace más fácil el trasplante sin herirlas. Parece ser que en las demás comarcas la raíz crece ahondando recto en la profundidad y se rompe fácilmente al arrancarlas".

De bo que tenia interès turístic, aquest privilegi del terròs canareu? Indubtablement, el redactor de la nota estava convençut que sí, ja que tot seguit aclaria que "esta peculiaridad del terreno abarca una zona muy reducida y por ello los Viveros de Alcanar surten, no sólo a la zona valenciana, sino hasta los rincones más apartados de Andalucía e incluso de exportan".

Quants diners movia el planter a Alcanar? La nota agafa el rave per les fulles i fa gala d'una grandiloqüència sense parió: "Su volumen económico es fabuloso y bastante repartido (salvo excepciones)". Salut i pessetes, la resta són punyetes. Ahir pastor, avui senyor.

"Salvo excepciones". Encara sort que ho reconeix. Vet aquí com el document municipal acabava cantant les veritats en admetre, ingènuament si voleu, que a Alcanar encara hi havia classes i no tothom s'havia fet d'or amb el planter. 

Mon iaio Mingo mateix no en tenia, de planter; però això rai: ell no va posar mai  en dubte que qui no pot segar, espigola, i cava més un bon pagès que deu malfeiners. 

Piscines de l'Hotel Mérida, al bell mig d'Alcanar-Platja

"Paraíso decadente"

I ara, cinquanta-quatre anys després?

El temps passat, sempre envejat. Ara Alcanar va de cantó. 

Abandonat de quinze anys ençà, recula i no hi toca vores.

I qui no se n’adona és perquè no vol. El 2 de maig un doctorand canareu, Jordi Sancho Parra, compartia a través de la xarxa social Facebook un recordatori pertorbador: 

“Era 1892 i aquell gran intel·lectual que fou Àngel Maria Sancho Suñer escrivia això en un diari públic tortosí: ‘Alcanar, a lo mejor quiere decir perreral, lugar destinado para canes; no en balde el hipocondríaco Felipe V le concedió a esta Villa el honorable título de Fidelísima’. Mordaç i crític, només li caldria fer una volta a la vila d’avui en dia”. 

Tal mateix. Recordo haver citat a l’abril de 2013, a la revista independent Lo Rafal, aquestes mateixes àcides paraules del músic i poeta fent-se creus que Alcanar s’hagués abandonat en mans de forasters.

La primera discoteca d'Alcanar, fa 50 anys

A Àngel Sancho Suñer li retreien les hipèrboles i algun sarcasme de mal pair: "em passa amb Alcanar igual que amb la dona, que com més estimada sol ser, més desdenyosa", es lamentava a l'abril de 1900. Però ell no estripava les cartes: "aquest poble de les meves eternes recances", escriu, està demostrant fins a l'evidència que té cor. 

Acte seguit aquell insigne intel·lectual indòcil mirava de riure per no plorar. I ho feia en vers i sense embuts, jugant si calia amb el seu propi nom, Àngel, i amb l'homofonia de local i boja en castellà: 

"Hoy soy un ángel caído / cual es también Alcanar", convertit aquest en un "paraíso decadente / turbado por la serpiente / de la política loca. / De este pueblo sonriente / ya a su fin la dicha toca".

Tot un Àngel Sancho Suñer blasmat, cancel·lat com es diu ara ("ángel caído") pels mateixos que havien malmès Alcanar, lluny d'arronsar-se, fa servir brillantment la imatge del paradís per a denunciar la "serp" que havia dut el seu poble estimat a la decadència: "la malhadada hoz / que ha segado sin piedad / aquí la felicidad".

Centre de les Cases, 2/11/24: els aiguats posen al descobert solars bruts, insalubres i molt perillosos

2024: "Un poble fantasma, un poble que no té futur"

Tornem a fa quatre dies. Bullen les xarxes socials al poble en festes de bous, Facebook principalment. D'intervencions i crítiques, escapça i dóna. 

Marta Sans, regidora de la minoria municipal, hi rebla el clau amb una punyent ironia: 

“Que tenim el personal a les institucions ofegat, els comerços abaixant persianes, els carrers a pedaços i els polítics xuclant cadires i sous? És igual”. 

Hi replica algú? El que es veu no es pot negar, i qui llegeix el text que en faci la glossa.  

Canteret nou, aigua fresca. La regidora i l’historiador són joves ben informats, i els bons estudiants aprenen de tots els llibres. 

Cadascun pel seu compte, han posat el dit a la llaga: fa temps que Alcanar va de baixa.

Fins fa quatre dies, el pont dels Estretets, emblema perdut del comerç local 

El 31 de maig una altra canareva acudia a la mateixa xarxa social per fer-hi pública la seva queixa, lamentant que sembla que els sigui igual –a les autoritats municipals– que el poble estigui brut. 

"Vergonya poble brut, jardins poc cuidats i hi ha molta delinqüència!", s'encén de santa indignació.

Al cap de pocs dies també s'hi pogué llegir el parer al respecte d'un membre destacat del primer Ajuntament democràtic d'Alcanar (1979 - 1983): 

"Ja veieu l'ambient que hi ha [a Alcanar], un ambient de tristor; un poble per morir, no per invertir. Els pocs gremis que hi havia, com el de la construcció i el de comerç (la FECOAL), ja han desaparegut".  

"Qui salvarà aquest poble?", es pregunta amargament l'exregidor.

Hi corren mals aires i d'on no n'hi ha, no en pot rajar. No és gens estrany que un tercer ciutadà sentenciï finalment en aquell altaveu públic anomenat Queixes del nostre poble: 

"Un poble fantasma, un poble que no té futur, i menys per als joves que han d'anar a buscar-se la vida fora". 

Per fatifat, la mateixa deixadesa ha donat lloc a la desaparició de l'emblemàtic pont dels Estretets, destruït per la riuada de setembre de 2021. Aquest valuós element del patrimoni arqueològic local era –quin encert– el símbol que figurava a l'anagrama de la també fonedissa, diuen, Federació de Comerç d'Alcanar (FECOAL). Però es veu que en dir era, ja hem batut.

Ironies del destí? A prendre mal, sempre s'hi és a temps. I aquí  plou sobre mullat. 

Ha servit de res l'avís dels aiguats de setembre de 2021?

Entre les poblacions catalanes de més de 5.000 habitants amb uns ingressos més baixos

Qui ha perdut el bou, per tot sent esquelles. I vet aquí que Alcanar ha passat de ser "un dels pobles més pròspers de la província" a convertir-se en "un poble fantasma, un poble que no té futur". 

Erro de comptes no fa paga. Quasi vint anys fugint del foc per a caure a les brases. 

De fins a quin extrem el municipi ha anat a mal borràs en fa fe l'Agència Catalana de Notícies (ACN), que la setmana passada ha comentat l'atles de distribució de la renda de les llars del 2022 publicat per l’Institut Nacional d'Estadística (INE).

L'Atles de Distribució de Renda de les Llars és una operació estadística que proporciona indicadors de nivell i distribució de renda per persona i llar, informació que es completa mitjançant indicadors de tipus demogràfic. Pot consultar-se en aquest enllaç. 

Són faves comptades. Un any més, Matadepera (Vallès Occidental) és el municipi amb ingressos més alts de Catalunya, amb una renda mitjana anual de 33.250 euros. 

Just a l'altre extrem –destaca l'ACN– es troben les poblacions de més de 5.000 habitants amb uns ingressos més baixos: Salt, Ulldecona, Lloret... i Alcanar.

Titulars de La Plana Ràdio (Santa Bàrbara) arran de l'empobriment d'Alcanar

Sí, heu llegit bé: Alcanar. Aquell mateix Alcanar que cinquanta anys enrere tenia sis hotels, tres fondes, sis càmpings, cinc cinemes...

Com si ara hagués entropessat amb un drap negre.

D'acord amb l'Atles de Distribució de Renda, Alcanar només compta 11.618 euros per cada unitat de consum. Aquesta unitat pondera els ingressos nets per llar tenint en compte el nombre de persones que hi viuen. 

Això vol dir que la meitat dels canareus i canareves cobra per damunt d’11.618 euros anuals, i l’altra meitat, per sota. I no es tracta de cap mentida podrida escampada per qui sap qui, sinó d'una veritat com una casa de pagès.

Com més amics, més clars: 11.618 euros enfront dels, posem per cas, 12.116 euros de Sant Jordi.

Hem arribat al cap del carrer. I això no és cap rum-rum. No es tracta de veus volanderes, ni del dir de la gent. Això, malauradament, va a missa. L'Agència Catalana de Notícies treu la veritat a la llum, deixant en evidència els avesats a posar la mà al foc perquè qui res no sap, de res no dubta. 

Un sac buit no s'aguanta dret. Alcanar, portat a una profunda decadència, s'empobreix. 

Ja ho diu la dita: bledes a casa, bledes a l'hort i bledes pertot. Aquí caic i allà m'aixeco, un poble deixat s'empobrirà cada dia més. 

Un poble que anava veles desplegades i ara –mon iaio Mingo no sabria on ficar-se!– va de mal en pitjor. 

Esdevingut de nou aquell "paraíso decadente" de què parlava Àngel Sancho Suñer.

Un poble, de moment, de cul al marge.

De la sèquia al catàleg, quinze anys després

Quatre ratlles relatives al patrimoni històric local, etc.? Com m’ho faré per a estalviar-hi paraules, quan n’hi ha tantes a dir? Ja ho tinc: insistiré en la llista i prou

Corria l’any 2009 quan l’admirat Umberto Eco va publicar, en avinentesa d’una exposició organitzada pel Louvre, aquell fascinant assaig titulat El vertigen de les llistes. 

Quan no et veus amb cor de definir l’essència d’una cosa de proporcions descomunals o infinites (l’abandó del patrimoni arquitectònic, arqueològic i paisatgístic local, poso per cas), com la pot fer comprensible? Doncs mitjançant una representació de l’infinit en què aquest no acabi, suggerint-lo així quasi físicament: amb una llista.

Un elenc. Un catàleg. 

 

El molí de les Canals, assolat a principis de segle per plantar-hi quatre tarongers.

 

Set senalles, catorze anses. D’aquí l’article “De la sèquia al catàleg” que vaig perpetrar al número doble de setembre-octubre de 2008 de Lo Rafal, amb un semàfor de la vergonya d’allò més coent que va deixar en evidència (i ben encesos) els responsables.

El semàfor de la vergonya

Aquella llista/semàfor en roig i taronja incloïa, entre molts altres actius patrimonials, l’usurpat i malmès camí dels Bandolers. 

El camí vell d’Ulldecona, rosegat i deixat de banda. 

El lligallo ignorat i mig perdut del Coll de les Forques. 

Els murs i la volta medievals tocant a la pedrera de Sant Jaume que, deia, “estan a les últimes” (és a dir, l’ermita de Sant Jaume de Barberà que amb prou feines ha sobreviscut a una transformació de finques), i la mil·lenària bassa comunal de la mateixa partida: “envoltada de brutícia i pots de líquids d’arruixar, qualsevol dia algun desaprensiu la veurà eixuta, la llaurarà i ja no se’n parlarà més” (com ha passat al capdavall, fa més de cinc anys). 

La sèquia Mare i la sèquia de Baix, menystingudes i oblidades. 

El monumental molí de les Canals, “orgull d’Alcanar des del segle XIII (i assolat l’any 2000 en plantar tarongers a la riba esquerra del riu)”. 

L’hort de les Ànimes (rebatejat i encimentat fa més de deu anys).

La Serreta, degradada. El pont dels Estretets, etcètera.

 

2014: el pont dels Estretets, al bell mig del riu de la Sénia

El pont dels Estretets, perdut per a sempre

El pont dels Estretets? Cinc anys després la cosa havia empitjorat fora mida. Tant, que vaig inaugurar aquest blog amb un parell d’entrades denunciant l’estat crític del nostre pont més emblemàtic: “darrerament les xarxes socials han estat un clam: cal salvar el pont dels Estretets”, “el cas és que l’arc que en resta no s’ensorre ni se l’emporte la primera riuada que vingue” (15/11/2013); “la major vinculació dels Estretets amb Alcanar –molt més intensa que no amb Vinaròs– podria explicar-se pel fet que el pont s’hagués concebut, justament, com una via de comunicació eminentment canareva” (20/12/2013).

Hi vaig tornar l’any següent, al número de la revista informativa Lo Rafal de primavera-estiu de 2014: no sols amb un peu de foto urgint l’actuació immediata de l’Administració (“Any 2014: la vegetació, els abocaments i una aigüera [...], a punt d’assolar els Estretets”), sinó també amb un final de l’article clar i català: “Mentrestant el pont dels Estretets, el mateix que quaranta generacions de canareus i canareves s’han estimat tant, se’ns en pot anar a fer punyetes davant dels nostres nassos”.

I així va ser: finalment la perseverant desídia oficial va aconseguir, després de tretze anys fent-se la sorda, que els aiguats de setembre de 2021 s’enduguessin per a sempre el pont dels Estretets.

I la resta de maleses, pèrdues i destrosses de què no ens hem assabentat: per descomptat, la llista era (i és) oberta. Problema resolt, seguim. 

Les nombroses fortificacions de la Guerra Civil i les torres costaneres del segle XVI rai: per descomptat, aquella llista de pèrdues i destrosses era (és) oberta.

La torre d'en Picó, correrà la mateixa sort que el pont dels Estretets?

“Mosques dins del corral”

Tornem ara al mestre Eco: al cant II de la Ilíada, Homer vol donar una idea de la immensitat de l’exèrcit grec. Prova de fer-ho amb una comparació: “Com els incomptables eixams d’atapeïdes mosques que dins del corral d’un pastor voletegen en temps de primavera, quan les gerres són plenes de llet a vessar, en igual nombre els aqueus de llargs cabells s’apostaren davant els troians a la plana, delerosos d’anihilar-los”.

Tanmateix, el poeta no se’n surt. Llavors recorre a les Muses: “només les Muses olímpiques, filles de Zeus portador de l’Ègida, poden recordar els innúmers aqueus que arribaren davant els murs d’Ílion! Però sí que diré el nom dels comandants de les naus i faré el recompte d’elles”. 

Així que, en aparença, l’enumeració (350 versos!) sembla finita.

Però, i els homes que comanda cada cabdill? Homer no té cor de comptar-los, de manera que la llista resulta ser-ne infinita. 

Igual d’infinita que el feedback d’exabruptes injuriosos, intents de descrèdit i de marginació (“cultura” de la cancel·lació, diuen que se’n diu) i altres infàmies d'ara? En un context així, a qui pot estranyar-li l’afer miserable dels cartells vexatoris contra els germans Ernest i Pasqual Maragall, fent-hi escarni d’una malaltia tan devastadora com és l’Alzheimer?

No cal dir que la comparació (homèrica) amb eixams de mosques dins del corral també s’hi quedaria curta… Que no farem un pensament i repassarem la Historia universal de la infamia de Jorge Luis Borges, ja clàssica? 

Potser també a Solo è il coraggio, l’última novel·la del cancel·lat i perseguit Roberto Saviano?

La "ruta dels fundadors" (i 2): de la Serreta a la Capelleta del Remei

En el seu context discursiu i sense biaixos cognitius, continuem presentant aquí l'antic traçat del lligallo del Coll de les Forques que, amb discreció cartoixana, vam reconstruir ja fa quasi vint anys

En aquella primavera de l'any 2004, Joan Miquel Gombau i jo vam crear aquesta Ruta dels Fundadors de què ja vam parlar a l'entrada anterior d'aquest blog. Ho vam fer amb la intenció d'organitzar –amb la col·laboració d'alguna entitat com ara l'Agrupació Excursionista o l'Associació Cultural L'Espígol– una pujada nocturna des d'Alcanar a la plaça de l'ermita del Remei. 

Teníem previst de sortir de l'encreuament dels carrers del Mar i de la Mare de Déu de Montserrat, i tot seguit carrer de Bonmatí amunt. De manera que vam traçar l'itinerari partint el nucli urbà d'Alcanar.

D'Alcanar que, reconeguda com a ciutat mitjançant un Reial decret publicat a la Gaceta de Madrid el 17 d'octubre de 1912, des del 1709 ja ostentava el títol de fidelíssima. 

No hi ha més cera que la que raja.

L'actual carretera del Remei travessa l'antic traçat del lligallo del Coll de les Forques.

La Serreta: abandó i brutícia

Després del punt en què, segons la documentació de mitjan segle XIX, "entran los ganados en el pueblo por varias direcciones", el lligallo del Coll de les Forques continua a mà esquerra de l'era que va ser del tio Cupido –allí on fa trenta anys van projectar aquell hotel que havia de canviar el poble– i dels terrenys de la família propietària del Palàcio, els Costas.

Corria la primavera del 1988 quan Manuel Delgado Ruiz i jo vam voltar-nos, ans de dinar, tota aquella antiga costa de damunt. Vaig explicar-li que fins feia relativament pocs anys la Serreta havia estat l'escenari de la prova del migdia, peça cabdal dels nostres correbous tradicionals (no pas com el bou capllaçat i els embolats,  importats de fora encara no feia dos anys).

Miràvem d'endevinar la ubicació de les antigues eres a partir de vestigis, tot s'ha de dir, més que improbables. Però l’antropòleg barceloní, que llavors encara no havia esdevingut un personatge mediàtic, va quedar fascinat per la lluminositat de la Serreta i per la història que deu haver-hi soterrada.

Mai no he sabut si hi vam encertar. El que sí que sé del cert és que a mitjan segle XIX, des de l'última era i sempre travessant aquella finca sense conrear de la família Costas, caminant 176 metres tot recte –que és com dir 176 passes– feies cap just al capdamunt. 

Al punt més alt de l'emblemàtica Serreta. 

Fa ben poc, gràcies a l'amic Xavier Vicente, m'he assabentat d'una altra cosa:  de l'església de Sant Miquel estant, cada diada de la Mare de Déu d'Agost el sol surt per allí.

A trenc d'alba, apareix just pel capdamunt de la Serreta.

El pal de bandera que s'hi alçava, fa ben poc amb la tela esquinçada (ara l'han reposada): ombrívola al·legoria de la Serreta, més abandonada que mai.

Aquella Serreta que l'any 1988 va deixar impressionat Manuel Delgado ni de bon tros era aquesta Serreta tan bruta d'ara.

Ara el context discursiu és que la Serreta es veu d'allò més desendreçada. Més ben dit: abandonada i més bruta que un fregall. Erissada d'antenes i pals de llum que hi creixen sense ordre ni concert, engrandint la selva exhuberant d'antenes i torres, a tall d'arbres metàl·lics que apunten al cel i s'entrellacen en un ball de corrents, freqüències, ones i senyals invisibles. 

Aquí un ampli mostrari de contenidors de brossa. Allí l'espai d'esbarjo caní amb bancs per seure-hi –d'esquena al paisatge, malament rai. I més enllà, un niu de brutícia: arreu hi trepitges totxos esberlats, trossos de càntir, de vidre, de fusta i de plàstic, ferralla menuda, femta de gos en què no hi caben biaixos cognitius...  Tot plegat en delata el trist destí  d'abocador urbà.

Al capdavall, la Serreta és la continuació natural del Mirador, sobre l'estat del qual la gent no para de queixar-se a les xarxes socials.

"Sí, és vergonyós com està el Mirador", escriu una veïna la segona setmana d'agost, "essent una de les coses més boniques del poble". "Feia dies que no passava pel Mirador i volia creure i pensava que, igual que a les Cases, havien tallat i arranjat les herbes i plantes", es lamenta una altra, "quina ha estat la meva sorpresa que sols hi falten les amazones amb les mones per allí saltant d'arbre en arbre, per no dir de planta en planta!".

Tot comptat només són algunes mostres més de la progressiva degradació de l'espai públic que Alcanar ha patit els últims quinze anys. Però tornem a la Serreta.

48 metres més avall, just en una mena de coll, creuem el camí de (la partida de) Sant Jaume, també dit de la Tancada o dels Montes.

Això de camí de Sant Jaume no ho dic debades. 

Perquè sé que els historiadors Joan Roig Vidal i Jordi Sancho Parra estan mirant de recuperar el traçat de l'antic camí que, travessant la serra de Montsià, anava d'Alcanar fins a les Ventalles.

El primer tram del camí secular que va d'Alcanar a la bassa, ermitori i partida de Sant Jaume de Barberà, convertit avui en un singular carrer.

L'oblidat camí de ferradura de Sant Jaume (també dit de la Tancada o dels Montes)

A primer cop d'ull em fa l'efecte que, de tota aquella immemorial via de comunicació que enllaçava Alcanar amb les Ventalles, el camí de Sant Jaume podria ser-ne justament el tram canareu.

El camí de Sant Jaume era (és a despit d'intrusions, atès que contra les vies públiques no hi juga la prescripció) un antiquíssim camí de ferradura canareu. Amb una amplària entre 0,80 i 1,80 metres, no hi podien circular carros, però sí matxos, cavalls i burros carregats amb sàrria i arreus.

A mitjan segle XIX se'n feia esment així:"el camino que desde Alcanar pasa a la partida de San Jaime". 

O bé així, amb més precisió: "el camino que sube desde Alcanar al abrevadero de la balsa de San Jaime situada dentro de la jurisdicción de Ulldecona". 

Sembla que el camí de Sant Jaume constituïa una prolongació de l'antiga "costa de Damunt" (actual carrer del Raval de Sant Isidre): deixant a la seva dreta les "eres del poble" (avui plaça del Mirador), el camí travessava 2 vegades l'ancestral lligallo del Coll de les Forques.

Per tant, dins del terme municipal d'Alcanar el camí de Sant Jaume ens porta a la bassa del mateix nom, la qual ja es troba dins del terme d'Ulldecona. Assolada fa poc, aquesta mostra ancestral del patrimoni històric  hidràulic no es trobava gaire lluny de l'antiga ermita de Sant Jaume de Barberà. 

El camí de Sant Jaume, també anomenat (depén d'on anem) de la Tancada o dels Montes, ens hi porta –a la desapareguda bassa, vull dir– gairebé en línia recta, sense mirar-s'hi gens. Heus aquí un indici més de la seva antiguitat.

M'hi jugo el que vulgueu que Jordi i Joan sabran aprofitar aquest traçat més que hipotètic del camí de Sant Jaume. Potser té bastants números de ser el tram canareu, diguem-ne, de la via de comunicació –de summa importància en el seu dia– que ells estan investigant. Esperem amb candeletes que en facin aviat la presentació ja del tot fonamentada.

Detall d'un mapa militar més que centenari on pot reconstruir-se (ho he fet amb una línia groga) el traçat més probable del camí d'Alcanar a la bassa de Sant Jaume de Barberà, que en el seu inici travessava un parell de vegades el lligallo del Coll de les Forques.

En relació amb aquesta via, potser que hi hagi una errada a la pàgina web del Consell Comarcal del Montsià? Segur que l’itinerari del tram del camí de Sant Jaume de l’Ebre Alcanar – la Ràpita és de debò el que s’hi indica? 

A la pàgina del Consell hi llegim: “Alcanar-Sant Carles de la Ràpita - Aquest itinerari comença a les afores del municipi d’Alcanar, pel camí de les Calafes, ressegueix per la N-340 fins arribar a Sant Carles de la Ràpita. Sortirem d’aquesta població fins la carretera de Sant Carles de la Ràpita a Amposta, pel canal marítim de navegació.”

Pel camí de les Calafes? I després per la carretera N-340? Segur?

Quina gran volta, no? Voleu dir que no va més aviat per l'antic camí de ferradura de Sant Jaume (al terme d’Alcanar) que té la seva continuació en la immemorial via pecuària o lligallo de Sant Jaume (al terme d’Ulldecona)? 

Però això rai: segurament sóc jo qui va confòs.

Vista aèria del Calvari vell i la Serreta l'any 1956, ans d'urbanitzar-se la zona (font: ICC) 

Les Comes

De seguida passem a tocar de les granges de Míquia. Es quedaran a la nostra esquerra.

Veurem tots els vessants a mà dreta. Fins que 352 metres més enllà, a les Comes, fem un altre cim. Ara l'ocupa l'anomenada casa del Farmacèutic i la tanca de la parcel·la on es va construir.

Les Comes? 

Joan Coromines considera que la paraula coma ve del cèltic cumba ("valleta"), però de seguida constata que es troba escampada per tota la Romània: el francès combe, l'occità comba... En català és un mot força documentat des dels orígens de la llengua –algú ha assegurat que des de l'any 815– que té el mateix significat arreu: un séc o un solc no gaire fondo a la falda d'una muntanya o entre dos serrats.

El lligallo, a punt d'emprendre les Comes

Estem abandonant les antigues terres comunals de la vila. 

Deixant-la a l'esquerra, caldrà sortejar la tanca del casalici envoltat de pins. 

Un "castell" a les Comes?

La primera vegada que vaig fer petar la xerrada amb Xavier Ulldemolins Reverter va ser a la tardor de 1978. Llavors no podia saber que al cap d'uns mesos es convertiria en el primer alcalde constitucional d'Alcanar. 

–Aquest poble està canviant –em va dir–. Trobo que ja s'hi mou alguna cosa.

–Per les eleccions municipals de l'any que ve?

–No. Ho dic pels joves que pugen. L'altra nit mateix, com que feia tanta calor, vaig sortir al terrat de casa a prendre la fresca. Mentre hi feia un cigarret, vaig sentir uns que cantaven a la plaça. Per la diada de Sant Miquel, em penso que era. 

Vaig parpellejar diverses vegades. Crec que ell va interpretar-ho com un gest de sorpresa.

–Hauries d'haver-los escoltat. Desafinaven com una mala cosa –Xavier va aixafar la burilla al cendrer ans d'esclafir a riure–. Feien uns galls...! 

La veritat, no sabia a quin sant encomanar-me. Ja no se'm va acudir més que mirar cap a un costat. Sempre m'ha costat dissimular.

–Però la cançó era ben valenta, xeic. Ho dic perquè parlava de la pol·lució de la fàbrica de ciment, d'un "castell" construït dalt de les Comes... i d'un grapat de coses més que ningú s'havia atrevit a esmentar. Ja pots jugar-t'hi qualsevol cosa, que la lletra de la cançó que vaig escoltar des del terrat –va sentenciar el futur alcalde– és el més fort que s'ha dit públicament a Alcanar de la Guerra Civil ençà.

Vaig engolir saliva i em vaig fer el suec.

El lligallo per les Comes

Xavier Ulldemolins es referia a la diada de Sant Miquel. La festa que, com cada any, la gent del Casal Canareu vam organitzar a la plaça Major, llavors dita del Generalísimo. Els actes hi duraven des de primera hora de la tarda a passades les deu de la nit.

Aquella diada de Sant Miquel de l'any 1978 va ser d'allò més especial. S'hi van succeir els concursos varis per a la canalla, manifestacions culturals diverses com lectures de poemes, etcètera. Després, un duet en què figurava el nostre amic Marcel·lí de Juan, amb camisa groga i armilla negra, van interpretar amb innegable traça una cançó d'allò més encomanadisssa que ells mateixos havien compost: "Que plogui, que plogui ara mateix...!".

I finalment, mentre la plaça s'omplia esperant el gran concurs del joc de morra...

La diada de Sant Miquel de 1978 

Mentre la plaça del Generalísimo s'omplia de gom a gom esperant el concurs de morra, recordo sobretot Nando Reverter, Quique Queralt i jo fent cançó protesta dalt de l'entarimat instal·lat davant mateix del local social de l'Associació Familiar Joan Baptista Serra.

Damunt d'unes cadires de fusta manllevades del Bar Moreno havíem dipositat una enorme cadena rovellada que jo havia trobat regirant la ferreria de mon pare. A les anelles de la cadena hi havíem enganxat uns fulls de paper amb el signe del dòlar ($).

Perquè érem nosaltres. Érem nosaltres tres a qui Xavier Ulldemolins havia escoltat cantar. Érem nosaltres –Nando i jo cantant, Quique amb la seva harmònica– els qui, segons el futur alcalde, aquell dia ens havíem deixat la vergonya a casa i l'havíem dit de l'alçada d'un campanar.

Els qui, amb una cançó, havíem cridat coses que a Alcanar no s'escoltaven públicament des dels anys trenta, ans de la dictadura.

La veritat és que ens va anar tan just d'escriure'n la lletra, que vam haver de mantenir-la a la vista en un faristol. N'havíem compost la lletra al menjador de casa, a la vora d'un senzill giradiscs on no paraven de sonar El bandoler de Lluís Llach i La balanguera de Maria del Mar Bonet. 

La música? Quique tocaria la mítica harmònica amb què havia amenitzat les sortides en autobús durant el nostre viatge de final de batxillerat a Mallorca. I jo estrenaria la guitarra que m'hi havia comprat (ja no la tocaria mai més, per cert). 

Que si jo sabia tocar la guitarra? Ni per pensament! He de confessar que em vaig limitar a perpetrar els quatre acords i prou que m'havia ensenyat a corre-cuita l'amic Ángel Fernández.  

Implicat i divertit, el públic corejava aquella tornada, naïf ben a posta, que imitava la tonada d'una famosa cançó de José Luis Perales: "Gent, gent, gent... / t'estimo amb tot el cor. / Tu seràs per a mi / un tresor!" 

Salta a la vista que encara no ens havia caigut el groc del bec. 

Vam esmentar-hi la pols de la fàbrica de ciment i unes quantes coses més. També el casalici nou de trinca blanc i blau al capdamunt de la coma ("castell", en vam dir, i potser també "feudal") que aquells dies anava en boca de tothom; i això que no podíem saber que un pastor canareu a qui no l'espantava vent ni aigua s'havia presentat, amb un llibre atrotinat  sota el braç, davant d'un alcalde amb cara de circumstàncies.

–Segons aquest llibre, per aquella coma passa un lligallo –li havia etzibat sense pèls a la llengua–. Per què hi heu deixat construir?

Des del lligallo s'albira d'un tros lluny el casalici construït l'any 1978 al capdamunt d'una de les comes

La mateixa pregunta que tres adolescents ens fèiem cantant a la plaça plena com un ou. El públic aixecava el vol i picava de mans amb entusiasme. Amb la música innòcua i innocent d'una cançó de Perales, se n'hi estaven dient de grosses.

Aferrat d'ungla al micròfon amb la mà esquerra, Nando cantava a boca plena, amb una veu que en aquell vespre irrepetible esdevenia un crit de rebel·lia. De protesta juvenil, en públic després de dècades. Jo mirava d'acompanyar-l'hi fent una estrofa cadascú.

"Vigileu, xiquets..."

D'aquell memorable, eixelebrat vespre de Sant Miquel de 1978 sabem que van fer-se-n'hi més, de fotografies. I que n'existeix àdhuc algun àudio enregistrat en un casset rudimentari per alguna xiqueta de catorze anys que, diuen, avui és àvia però llavors es va enfilar a la cabina telefònica que hi havia al racó de la casa del Marquès. Mentrestant, algun membre del Consistori –encara del règim anterior, perquè els ajuntaments constitucionals no s'elegirien fins a l'any següent– ens clamava des del mig de la plaça aixecant el dit índex. "Vigileu, xiquets", semblava dir-nos, "que si us passeu més del compte...".

Però les advertències rai. Eren dies que corrien de pressa, efervescents, d'anar a pit descobert: s'estava a punt d'aprovar la Constitució, es parlava fins i tot d'un estatut d'autonomia i amb prou feines podíem creure'ns que l'abril següent hi hauria les primeres eleccions municipals del règim constitucional. 

La primavera arribaria.

Al poble, la maror era de fons i ja feia uns anys que durava. L'estiu de 1976, la famosa Marxa de la Llibertat, en paraules d'Arcadi Oliveres, "va deixar als pobles gent compromesa i inquieta". Fa l'efecte que a Alcanar no va anar ben bé així.

La Marxa va posar a prova el capteniment de tothom qui va participar-hi. La intervenció de la Guàrdia Civil (sembla que el seu cap d'Amposta, el tinent amb arrels familiars al Maestrat Manuel Aragon Beltran, havia rebut ordres ben estrictes al respecte) va donar peu a accions solidàries, arriscades i fins i tot diguem-ne  heroiques; però també sortiren a la llum covardies i qui sap si delacions que, diuen, segarien arran les ambicions polítiques de qui s'arronsés, covant així enveges i ressentiments. Tant degué ser així que, quaranta anys després, l'aniversari de la Marxa de la Llibertat passaria sense pena ni glòria per Alcanar –una ciutat tan propensa a la celebració d'efemèrides de tota classe–, mentre a la Sénia, Ulldecona, la Ràpita i arreu del país se n'organitzaven diversos actes commemoratius al llarg de 2016. 

Pertocarà a la historiografia local més valenta –canten papers i callen barbes– de treure'n el gra de la palla, d'una excepció tan significativa.

29 de setembre de 1978, diada de Sant Miquel: sonada cançó protesta a la plaça del Generalísimo, no hi cabia una agulla

Els més joves no sabíem de la missa la meitat. Però també fèiem bullir l'olla. L'estiu de 1977, gràcies a Alfons Martínez-Aguado, Joan Matamoros i jo havíem començat a col·laborar al butlletí informatiu municipal. Per primera vegada vam fer-ho amb articles escrits regularment en català, cosa que va suposar-hi, més enllà de la simple novetat, una sacsejada important.

Aquell mateix any Alcanar va acollir una sessió del Congrés de Cultura Catalana. En concret, a les dependències que el Casal Canareu utilitzàvem a l'edifici del Convent. Recordo una llarga tarda prenent-n'hi notes per a la revista municipal, pocs mesos ans de ser designat secretari del Casal (l'últim, m'he preguntat sempre?) en una votació diguem-ne a la búlgara però ben pacífica. 

–Ja és hora de passar el testimoni a gent més jove –havien sentenciat Isidre Balada, Joan Josep Esteller i la resta de veterans i veteranes de l'entitat.

Travessem un revolt de la carretera del Remei

Coma avall, ens trobem amb el taller dit del Janenc i amb un revolt pronunciat de la carretera del Remei, oberta a finals del segle XIX, quan Alcanar encara no havia obtingut el títol de ciutat.

De fet, aquest revolt de la carretera del Remei va trossejar el lligallo del Coll de les Forques. I llavors, amb el temps, va arribar-ne l’oblit i, amb ell, l'establiment d'un nou traçat partint d'una altra banda del nucli urbà.

El cas és que caldrà travessar la carretera del Remei. A la nostra dreta, pel fons de la vall dels Castellans, discorre el barranc de les Forques.

Som al coll del mateix nom? Jo m'afiguro que sí. Aquí devia haver-hi el coll que batejava el lligallo ans de desaparèixer mercè a l'obertura de la nova carretera.

Ja a l'altra banda d'aquesta, reprenem l'antic traçat del lligallo. De la ruta dels fundadors d'Alcanar. 

Serra amunt, el lligallo del Coll de les Forques passarà per davant de l'anomenada caseta de l'Havanero. 

Després pujarà al capdamunt de la coma, a 376 metres de l'anterior. Compte: encara hi ha arnes en un bancal de la dreta, com fa vint anys?

Mirem enrere: el lligallo vist del capdamunt de la coma estant

El camí Vell d’Ulldecona, deixat de la mà de Déu 

Dalt, el lligallo s'esbiaixa a l'esquerra i segueix tot recte. 

Aviat flanqueja l'antic corral del Nano, que després esdevindria la Casa Ecològica.

"Si vols créixer gord i sano,

menja formatge del tio Nano!"

Entre els canareus i canareves nascuts ans dels anys 70 del segle passat, qui no recorda la dita que les mares repetien als seus xiquets? 

Perquè el tio Nano, que encara feia passar la immensa polseguera del seu ramat d'ovelles per la Carretera Nova (llavors "avenida de José Antonio"), venia un formatge fresc que no tenia res a envejar al de Catí.

A 585 metres de la referència precedent travessem el camí o carretera Vella d'Ulldecona, venerable antecedent –amb trams cada dia més escadussers encara empedrats a la faiçó tradicional– de la moderna asfaltada que dibuixa els revolts del Remei. 

Aquí el context discursiu resulta encara pitjor. La crua realitat no permet cap biaix cognitiu: el camí vell d'Ulldecona està més malmès que mai. La cosa tomba per mal. Ja ho vam denunciar l'any 2008 a la revista Lo Rafal. La queixa no va agradar gens als despatxos municipals. Al cap d'uns anys en vam fer aquesta entrada del blog, que encara va coure-hi més.

El lligallo, que va tot recte, al fons deixarà a la seva esquerra l'antic corral del Nano 

Amb el ferm esventrat i tantes eloqüents barrinades al rocam de la seva banda interior, el camí vell d'Ulldecona és avui un veritable Via Crucis de gemecs tallats en pedra. Cada esvoranc que s'hi fa, cada mala herba que hi creix són testimonis muts de l'abandó i la ceguesa municipals.

Les pedres gastades del camí d'Ulldecona, testimonis del pas del temps, conten històries del passat –el cotxe correu que baixava de la llavors capital comarcal, els carros carregats pujant cap a Tortosa, etcètera– mentre aquells que n'han de tenir compte romanen de braços plegats, ignorant (o menystenint, no sé què és pitjor) la riquesa cultural que se n'esvaeix cada dia que passa; tots mirant-se, com aquell qui res, la decadència de les últimes traces de l'antany formidable carretera canareva.

El camí vell d'Ulldecona

Encara gràcies que l'antic traçat del lligallo del Coll de les Forques ha tingut més sort. Si més no, se n'ha conservat la memòria que aquí mirem de recuperar. 

Això ho devem a tres pastors canareus de mitjan segle XIX: Andreu Rúbio, Batiste Pla i Joan Aubalat (avantpassat dels Bels de les Cases). 

Ells van ser els qui van guiar el visitador de Cañadas de la província i el síndic de ramaderia del partit de Tortosa quan, assessorats per un pèrit agrimensor, vingueren a atermenar per últim cop el traçat antic del lligallo del Coll de les Forques. 

Va ser entre els dies 8 i 22 d'agost de 1862. Conten les cròniques que durant un parell de setmanes, una comissió d'onze persones, encapçalades per Batiste Sancho, regidor de l'Ajuntament Constitucional d'Alcanar delegat per l'alcalde Lluc Beltran, va posar-se les cames a coll i va voltar-se el terme municipal per a atermenar-ne les vies pecuàries. 

Els propietaris Josep Agustí Sancho, Bru Gil Figueres i Josep Ramon i Tomàs Costas –qui també hi feia d'apoderat del marquès de las Atalayuelas– van dir-hi la seva en defensa dels interessos dels pagesos (més ben dit, dels terratinents i hisendats).

El lligallo de Codonyol,
asfaltat per l'Ajuntament l'any passat

El cas és que, gràcies a ells, avui encara podem reconstruir l'ancestral, afortunada ruta dels fundadors d'Alcanar. Perquè, sense ser-ne ben bé conscients, Aubalat, Rúbio i Pla se la sabien de cor.

La ruta és tan antiga que avui, en diferents punts del seu recorregut, la destorben obstacles de primera, entre els quals destaquen la carretera del Remei i la mateixa ciutat d'Alcanar.

No tots els lligallos canareus tenen la mateixa sort. Alguns, com el lligallo del riu de la Sènia, veuen com una part del seu traçat és víctima de l'intrusisme davant la indiferència de quasi tothom. D'altres, com el lligallo de la Tancada, malviu com a camí oblidat i malmès. També n'hi ha que, com el tram més pròxim a la mar de l'antic lligallo de Codonyol, són asfaltats periòdicament per l'Ajuntament.

La serra de la Vila i la capelleta del Remei 

Seguint sempre la carena a partir de l'alt dit del Cor de Jesús, arribem a la serra anomenada de la Vila, encara dins del terme municipal d'Alcanar. 

N'havíeu sentit a parlar mai, de la serra de la Vila? Per què deu haver-se'ns despintat de la memòria, aquest topònim tan singular?

Avui la identificarem perquè al seu capdamunt acull una antena de telecomunicacions de color blanc.

L'anomenada "serra de la Vila"

Ara davallem i, 368 metres més enllà, fem cap al "punto donde empalma el Ligajo que sube desde los Barranquetes a la Capillita del Remedio por los limites de las jurisdicciones de Ulldecona y Alcanar". 

Ja hi som. Hem donat cap a la nostra ruta.

L'antic lligallo del Coll de les Forques davalla cap a la capelleta del Remei

La capelleta del Remei és una capella de camí. Situada a tocar de la carretera provincial que puja a Ulldecona, just a l'entrada del camí que duu a l'ermita de la Mare de Déu del Remei, la gent d’ans s’hi solia aturar per resar una Salve i deixar-hi rams de flors boscanes. En passar-hi amb cotxe o autobús, moltes persones encara s’hi senyen. Avui es troba inclosa a l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Heus aquí com l'antic traçat del lligallo del Coll de les Forques anava a morir en un altre: el que ve dels Barranquets, tocant al riu de la Sénia, i fa cap a la capelleta del Remei. 

La capelleta del Remei, on acaba la nostra via pecuària

D'acord amb la Llei estatal de març de 1995 que les regula, les vies pecuàries són dipositàries de valors ecològics, econòmics i socials. Així, fan de connectors ecològics entre diferents ecosistemes que mantenen la supervivència de moltes espècies. També contribueixen a la gestió i l'ordenació del territori i de l'aigua. 

Finalment, els lligallos –igual que el malaurat camí vell d'Ulldecona esmentat més amunt– formen part del patrimoni cultural i immaterial del país. 

Per això us convido, quan tingueu un parell d'horetes, a recórrer tranquil·lament aquesta ruta dels fundadors. La tenim a la vora del nucli urbà d'Alcanar, ens permetrà prendre l'aire, estirar les cames i visitar una irrepetible successió de llocs emblemàtics com les desaparegudes Eres del Poble, l'antic Calvari, la Serreta, les Comes, la Campaneta de la Drecera, el camí vell d'Ulldecona, l'alt de Cor de Jesús, la serra de la Vila i la capelleta del Remei. Què més voleu?

Llàstima que aquest antic traçat del lligallo del Coll de les Forques, el que hem seguit en aquestes dues entrades, fos radicalment modificat al segle XX. De fet, si la memòria no em traeix bona part del nou traçat vintage del lligallo, ja només  anomenat de les Comes, es superposaria al camí vell d'Ulldecona i a la seva Drecera.