Respecte a l’autor de Jardins ignorats, presentismes i anacronismes, desafortunats o interessats, poden posar dalt del candeler allò que ell no hauria pres ni en dons
No fa gaire que, a les pàgines de Lo Rafal, ens queixàvem que de reconeixement municipal cap a la figura de Trinitari Fabregat, de preservació de la memòria col·lectiva que la seva obra significa, de projecció internacional d’Alcanar i del seu novel·lista i poeta, suara ni poc ni gens.
D’una altra banda, és de diners comptats la temptació d’una memòria aigualida, fàcil i d’un tros lluny, mirant de no trepitjar mai cap ull de poll.
“Jove anarquista republicà”?
De quin peu calçava el nostre escriptor? Què en sabem del cert, de la seva ideologia, creences, pensament…? O això ja va a gustos?
 |
| Recreació, IA mitjançant, d'una enèrgica, jovenívola imatge de Trinitari Fabregat |
“Sí, encara en queden
de glorioses immundícies;
sí, encara en queden
d'innocents abandonats;
sí, encara en queden
d’inhumanes injustícies
i de crims legalitzats”.
Els dies 6 i 7 de novembre de 2004 va tenir lloc a Alcanar la jornada d’estudi Trinitari Fabregat i el seu temps (1912-1994). Sense dubte la ponència principal va ser la que va presentar la professora Montserrat Palau, de la Universitat Rovira i Virgili, titulada “El context literari de Trinitari Fabregat”.
Palau hi defineix més d’un cop el futur escriptor canareu com un “jove anarquista republicà”. Ho fa a la pàgina 29 del volum en què es van publicar els treballs presentats a la jornada. Hi insisteix a la 33, en parlar del capteniment del nostre escriptor allà per l’any 1975: “El tarannà del jove anarquista republicà es manté durant tots aquests anys”.
Potser caldrà mirar-s’hi.
D’antuvi, no resulta un oxímoron tenir-lo per anarquista amb l’adjectiu “republicà”? En aquell moment almenys la meitat d’Espanya era republicana… I, el que encara resulta més important: qui n’ha conegut mai cap, d’anarquista monàrquic?
 |
| Cartell d'Arturo Ballester (1937) |
I encara: segur que el jove Trinitari era anarquista?
Potser s’arriba a aquesta conclusió pel fet d’haver estat soci actiu del Sindicat Mercantil de Barcelona? El qual estava adherit a la Confederació Nacional del Treball (CNT), la central sindical anarcosindicalista d’àmbit estatal fundada a Barcelona?
El Sindicat Mercantil
El Sindicat Mercantil de Barcelona va néixer dins el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) com una branca sindical orientada a organitzar els treballadors del comerç des d’una perspectiva obrera i catalanista. Aquesta branca, especialment activa durant els anys 30, impulsaria vagues, accions reivindicatives i campanyes de mobilització.
“Voldria esmentar el Modernisme, perquè justament les teories i el pensament àcrata són en aquesta època quan, a més d’entrar amb força a la nostra societat, també es plasmen en la cultura i la literatura”, sosté la professora Palau a la seva ponència, per a concloure-hi que “hem de situar en el Modernisme aquesta cultura ‘més militant’ des d’ideologies àcrates”.
Llavors, caldrà veure l’obra de Trinitari Fabregat des d’aquesta perspectiva? Convindrà ubicar-la no gaire lluny dels articles de Jaume Brossa i del teatre de Felip Cortiella, tots dos “dins de les files de caire anarquista” tal i com precisa Palau?
Anem a pams. Que un mosquit espatlla un orgue.
 |
| Recreació en color (IA) del casal del CADCI a la Rambla de Santa Mònica, durant la dècada de 1920 |
És cert que Trinitari va pertànyer al Sindicat Mercantil de Barcelona; i que aquest estava “lligat a la CNT, el partit anarquista”, tal i com es recorda a la pàgina 17 de la publicació dels treballs d’aquella jornada de novembre de 2004.
Però el cas és que a l’agost de 1932 el Sindicat Mercantil és expulsat de la CNT. La raó? Com a resultat del domini d’un corrent, la FAI, que bandeja els sindicalistes i els bolxevics de la Confederació.
D’una altra banda, no deixa de resultar significatiu que sigui justament a partir d’aquell moment quan sembla que s’intensifica l’activisme sindical (i polític) del jove dependent canareu. I no es tracta d’un cas aïllat. De fet, el creixement i radicalització del Sindicat Mercantil donaria lloc a una llarga història de conflictes interns amb sectors més moderats del CADCI.
Em pregunto si els ànims del nostre escriptor s’inflamen arran de la preparació de la primera vaga general en la història dels treballadors mercantils, després que se’ls ha expulsat de la CNT.
Llavors, Trinitari és de la flamarada? A bon compte, sí.
I anarquista? D’això ja en parlarem.
En un article publicat el 29 de juny de 1933 a la revista Mirador, el dibuixant i periodista Jaume Passarell comparava l’anarquisme de les darreries del segle XIX –que “tenia la mania de llegir”– amb el del seu moment: “El llegir el destorba; l’escriure li fa angúnia”. I això per què?
“Hom ha bandejat com un llast inútil, com una nosa destorbadora, el lliure joc de les idees, de la intel·ligència, de les lluites socials. Hom vol una repartidora de pressa; avui, per no esperar demà. Una repartidora amb dret de primacia, sembla, dels primers que l’han reclamada”.
Em fa l’efecte que aquest tarannà no s’adiu gens amb el de Trinitari Fabregat.
I, la veritat, quant a la seva obra en prosa i en vers, tampoc no encerto a veure-hi cap reminiscència de l’ideari àcrata del segle XX. Ni del XIX.
La vaga general dels dependents
Al setembre de 1933 es constitueix el Front Únic de Treballadors Mercantils (FUTM). Aplega prop de 18.000 treballadors de nou sindicats, entre els quals sobresurt el Sindicat Mercantil de Barcelona –ja expulsat de la CNT–, dirigit per Jordi Arquer. Trinitari hi està afiliat.
Els dependents mercantils treballen tota la setmana, diumenges inclosos. De regular-ne les vacances, ni parlar-ne. Cobren els mateixos salaris que dotze anys enrere. Encara existeix l’ominós règim d’”internat”, que els obliga a menjar i dormir als establiments on treballen (molts d’ells, com Trinitari i el seu amic canareu Antoni Colell, amb un matalàs damunt del taulell), sempre en condicions insalubres. I aquestes són pitjors per a les treballadores: a més de percebre sous més baixos que els seus companys, esdevenen sovint la “joguina sexual del senyor” (La Humanitat, 21 d’octubre de 1933).
Trinitari pateix i és testimoni de desigualtats absurdes. D’injustícies que considera inhumanes. Quaranta anys després, haurà de recordar aquells dies solidaris i cantelluts d’àrdua presa de consciència de classe:
“Quan de jove comprenia
algunes d’aquestes coses
l’esperit
se’m revoltava”.
El compromís social i polític dels dependents barcelonins no té fre ni aturador. El mateix Arquer, que dirigeix el Sindicat Mercantil al qual pertany Trinitari, fa pocs anys que ha fundat el Bloc Obrer i Camperol (BOC), l’organització marxista catalana que sembla un argent viu: promotora d’una unió de repúbliques socialistes d’Ibèria, des del 1932 impulsa la creació de la Federació Comunista Ibèrica; i, l’any següent, de l’Aliança Obrera que li permetrà participar en els Fets d’Octubre de 1934.
Josep Termes (Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, vol VI) esmenta alguns dels “militants i publicistes d’empenta” del BOC que, a les pàgines de periòdics tan combatius com La Batalla i L’Hora, són els qui introdueixen el comunisme a Catalunya al llarg dels anys 1931 i 1932. “Un comunisme crític amb Stalin”, precisa Termes, “però doctrinalment i estratègicament marxistes-leninistes convençuts”.
 |
| Reivindicacions de les seccions de comerç a l'Engròs, al Detall i Alimentació del FUTM de Barcelona |
Vet aquí que, malgrat els intents de la patronal i de la Generalitat de Francesc Macià per impedir-la, el dilluns 13 de novembre de 1933, tot just una setmana després del setzè aniversari de la Revolució Russa, esclata a Barcelona la primera vaga general dels treballadors mercantils.
Mentre grups de dependents cremen exemplars del Full Oficial del Dilluns, acusat de ser “l’òrgan oficiós d’ERC”, a mitjan matí la policia carrega contra els vaguistes concentrats al Portal de l’Àngel. Al migdia, la Guàrdia d’Assalt dissol la manifestació d’un miler de dependents que ha sortit de la seu del CADCI a la plaça de Catalunya…
L’endemà, dia 14, el FUTM –també anomenat Front Mercantil– mobilitza entre 75.000 i 80.000 dependents que ocupen els carrers i paralitzen la ciutat de Barcelona.
El governador general de Catalunya reacciona declarant il·legal la vaga, colze a colze amb un Govern de la Generalitat que, tot tement que la situació perjudiqui ERC a les imminents eleccions legislatives del dia 19, endureix la repressió contra els vaguistes. Amb això no fan més que radicalitzar els activistes més joves, com ara Trinitari, que veuen com la policia munta serveis especials de vigilància davant dels establiments, dissol les concentracions de treballadors mercantils, etcètera.
El dia 15, ERC fa mans i mànigues per acabar la vaga, mentre acusa els comunistes del BOC d’haver-s’hi implicat per motius electorals. Les direccions de la UGT i del CADCI, contràries a la vaga, miren de negociar amb la Generalitat al marge del Front Mercantil… Així és com, gràcies a la insostenible confrontació interna en un moviment de tant d’abast, de matinada se signa finalment un acord, mentre Barcelona roman ocupada pels vaguistes.
Les universitats de Trinitari
L’any 1923, l’escriptor rus Aleksei Maksímovitx Péixkov –molt més conegut pel pseudònim de Maksim Gorki (1868-1936)– va titular la seva novel·la Les meves universitats de manera irònica i autobiogràfica. Va voler posar-hi de manifest que la seva veritable educació no va obtenir-la de cap institució acadèmica, sinó de les feixugues experiències de la vida. Gorki va fer de forner i després de camàlic; i als carrers, tallers i cercles marxistes revolucionaris, la “universitat de la vida” (la misèria, els llibres que devorava i les persones marginades que va conèixer)– va ensenyar-li a comprometre’s amb la lluita social.
A Barcelona aquest aprenentatge forjat en l’adversitat, lluny de les aules tradicionals, el dependent de comerç Trinitari Fabregat va fer-lo al CADCI i al Front Mercantil. Allí va treure lliçó de com els innocents romanien abandonats. De la culpabilitat dels indiferents. Dels "somriures amables" que –amb la falsia, la hipocresia de corromputs, frarets i galifardeus– "amaguen les veritats".
Allí el jove canareu es va rebel·lar a pit descobert contra desigualtats absurdes, injustícies inhumanes, reputades immundícies i crims legalitzats.
Però no hi estava sol. Ni de bon tros.
 |
| "Lenin neteja el mal de la terra" |
Arreu d’Europa, enfortits per l’exemple de la Revolució Russa, els sindicats intensificaven les seves demandes. Governs i empresaris, temerosos que moviments obrers radicals plantessin la bandera al continent, feien mans i mànigues per treure’s del cap a corre-cuita reformes socials per millorar les condicions de vida dels treballadors, sense abolir la propietat privada dels mitjans de producció.
Arran de l’èxit bolxevic, sistemes incipients de seguretat social –com ara l’establert per Bismarck a Alemanya, a la dècada de 1880– es van estendre ràpidament pels països occidentals després de 1917. Se’n va accelerar dràsticament primer l’adopció i de seguida l’ampliació: pensions d’atur, jubilació, assegurances de malaltia i accidents laborals, serveis sanitaris públics… Així és com la seguretat social esdevingué per al capitalisme, a causa de la por a la revolució, la millor estratègia de supervivència.
Els treballadors amb l’esperit revoltat com Trinitari n’eren ben conscients, del moment històric que vivien. Per això el Front Mercantil lluitava per la setmana de 40 hores; per la creació de les caixes contra l’atur forçós i de compensació familiar, respectivament; per la seguretat en el treball; per la jornada intensiva de 6 hores durant l’estiu…
En un article d’allò més emotiu publicat el 6 de febrer de 1936, Jaume Passarell evocava com el nombre de socis del CADCI havia anat creixent al llarg dels anys: “Tots ells dependents, i tots disposats a lluitar per la solució del seu problema econòmic i igualment decidits a familiaritzar-se amb els problemes del coneixement. [...] Al costat de la lluita reivindicadora, àcida i aspra, la brega, sedant i reconfortadora, per les coses de l’esperit”.
“La vida del Centre havia estat un progrés continu, una creixença constant. [...] Mentrestant, hom hi havia anat instal·lant la biblioteca, les sales de gimnàstica, els billars, una sala de lectura, una altra de conferències, teatre, cinema, el dispensari. Hi havia una sala dedicada a la fotografia amb un laboratori esplèndid; un museu comercial; s’hi donaven classes d’ensenyament comercial, d’idiomes, de teoria de teixits, etc.”.
“On parava, aquell santet?”
¿Com no s’hi havia de trobar a gust, en aquella seu del CADCI, un sindicalista canareu de vint anys que treballava de dia, estudiava de nit i esmerçava el seu temps lliure jugant al futbol i als escacs?
“El dependent soci del CADCI, que se sentia poc o molt autor i actor d’aquesta obra, n’estava orgullós. Al barceloní li succeïa el mateix. El Centre de Dependents, a més d’una entitat de lluita, era una institució essencialment cultural i barcelonina, amb arrels catalaníssimes”, escriuria Passarell.
En aquella primera vaga de novembre de 1933, el Front Mercantil va servir per a assajar la unitat dels treballadors i demostrar-ne la força. Al cap de només un mes, uns dependents cada vegada més radicalitzats impulsaran la formació de l’Aliança Obrera Antifeixista, que aplegarà gairebé la totalitat del moviment obrer català a excepció, justament, del sindicat anarquista, la CNT.
Val a dir que la CNT continuava essent la força obrera més poderosa a Catalunya però, des de l’any 1931, el nombre dels seus militants estava minvant de manera progressiva. Segons Josep Termes, al Principat hi dominava el substrat agrarista de l’anarquisme, mogut per la il·lusió del retorn a la natura, al camp i al treball individual: prop, per tant, d’aquell ideal –atribuït amb més o menys encert al llavors líder d’ERC, Francesc Macià–, de crear una Catalunya on tothom disposés de la seva caseta i el seu hortet.
El 8 de desembre de 1933, els anarquistes intenten un moviment revolucionari que, al capdavall, queda reduït a alguns aldarulls en diverses barriades la de perifèria barcelonina. Entre els dies 21 i 24, el bohemi Passarell en farà una crònica sarcàstica i demolidora a les pàgines de La Publicitat amb un seguit d’articles sota el lema comú “Deu dies després”. L’últim, dedicat als fets esdevinguts a Coll-blanc, acaba així: “I aquest mal el pateix el país ja fa anys –d’ençà que començà la immigració– sinó que darrerament hom l’ha gangsteritzat una mica, ja que, tanmateix, al cinema no s’hi va a perdre el temps”.
En aquell segon semestre irrepetible del 1933, un Trinitari a la ratlla dels vint-i-un anys va aprendre el pa que s’hi donava. Amarat de l’esperit de la Barcelona que si es tirava al carrer –a despit de la força política "republicana" que des de la Generalitat maldava per impedir-ho–, no ho feia a la faisó dels anarquistes, sinó de la manera més organitzada possible i sense fugir del born, ell
“envejava el cavaller
que amb la punta de la llança
volia redreçar el món”.
Així ho reconeixerà al cap de quatre dècades, en uns versos escrits l’11 de juny de 1973.
Però ara m’estimo més de rellegir, per enèsima vegada, les notes que vaig prendre frenèticament el 26 d’octubre de 1978 al vespre, durant la xerrada de l’escriptor canareu a la sala de plens de l’Ajuntament d’Alcanar.
Passo els ulls per les pàgines de la vetusta llibreta de cobertes roges. Tan xicoteta (amb prou feines 7 per 11,5 centímetres) que, per a escriure-hi més còmodament, va cabre’m sempre damunt del reposabraços dret d’aquell atrotinat seient de fusta de la primera fila. Hi reconec una cal·ligrafia juvenil, un català que no les tenia totes… I m'adono de fins a quin punt Trinitari va emfasitzar la intensitat d’aquells anys de formació i de lluita sindical en temps de la República.
Àdhuc va comparar-s’hi, tot fent la mitja rialla, amb l’època en què havia fet d’escolà a Alcanar:
–Què lluny em trobava d’aquell xiquet que tenia l’església parroquial per casa seva! On parava, aquell santet?
 |
| 26 d'octubre de 1978, sala de sessions de l'antic Ajuntament d'Alcanar: a la dreta de Trinitari, Joan Bta. Beltran i un altre membre del PSUC. A primera fila, prenent nota de tot en una llibreteta, l'autor d'aquest blog (dibuix obtingut gràcies a l'IA a partir d'una foto en BiN) |
La revolta del saltataulells canareu
Segons les meves notes, en aquella xerrada Trinitari va referir-se a la primera vaga general (com hem vist, del 13 al 15 de novembre de 1933) que van convocar els dependents mercantils; els quals, segons ell, no es veien gaire convençuts ni preparats per a una acció reivindicativa de tanta envergadura.
El saltataulells canareu va participar en una manifestació que va ser dissolta amb contundència per la cavalleria de la Guàrdia Civil. Dolgut perquè la mobilització, al seu parer, no va assolir tots els objectius previstos, Trinitari va escriure un article que es va publicar amb grans titulars al mitjà portaveu del sindicat: hi deplorava, ens va explicar, l’escassa eficàcia de l’operatiu de la vaga; i tot seguit analitzava els entrebancs que encara havien de superar els treballadors mercantils de Barcelona a fi d’organitzar, en el futur, una altra protesta amb garanties d’èxit.
Però (qui ho havia de dir?) existeix un detall discordant: l’escriptor va situar la vaga “durant el Bienni Negre”. I, ben mirat, aquest període històric de la Segona República, caracteritzat pel predomini polític de les dretes en el govern, no comença fins després de les eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933. Les que van donar el triomf al Partit Radical d’Alejandro Lerroux i a la CEDA de José María Gil Robles.
Llavors, a quina vaga es referia Trinitari?
M’ho vaig entendre malament? O va ser ell qui va confondre’s?
Perquè va haver-n’hi una altra, de vaga dels treballadors mercantils de Barcelona. I aquesta sí que es va organitzar en ple Bienni Negre.
 |
| Convocatòria de la primera vaga general de treballadors mercantils (13 de novembre de 1933) |
Dels Fets d’Octubre a l’adhesió a la UGT
El 4 d’octubre de 1934, l’entrada de ministres de la CEDA al Govern espanyol fou considerat per molta gent com una amenaça greu contra les conquestes socials i l’autonomia catalana. L’endemà, el CADCI va convertir-se en un nucli de mobilització: a la seva seu de la Rambla va crear-s’hi un comitè revolucionari integrat per socis radicals, amb l’objectiu de proclamar la República Catalana. Aquesta acció anava coordinada amb l’estratègia de l’Aliança Obrera, formada per diversos grups d’esquerra i sindicats, que ja havia declarat una vaga general revolucionària.
El matí del 6 d’octubre, el CADCI esdevingué el centre logístic de l’aturada del sector comercial. S’hi va concentrar un bon nombre d’activistes i s’hi van descarregar armes, tot i que les gestions per aconseguir el suport del Govern de la Generalitat, presidida per Lluís Companys, van fracassar.
El vespre del mateix dia, l’edifici fou escenari d’enfrontaments armats contra l’exèrcit. Davant la resistència dels treballadors mercantils, en notòria inferioritat de condicions, els militars hagueren d’assetjar la seu durant hores. Finalment, hi van entrar a la matinada del 7 d’octubre. Passerell havia de descriure-ho així: “La fatxada del Centre es llevà plena d’esvorancs, mig destrossada. A dins també hi havia destrosses. Entre aquestes, jeien uns cadàvers. Després d’uns moments de silenci, durant els quals el Centre féu l’efecte d’un cementiri, ressonaren crits de victòria a dins, i a fora aparegueren els llampecs argentats de les baionetes”.
En l’assalt foren abatuts a canonades Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina. Tots tres es convertiran posteriorment en màrtirs del moviment obrer català. Els dos primers pertanyien al Partit Català Proletari (PCP), un dels grups polítics marxistes que al cap d’un parell d’anys van formar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
En obert contrast amb la fugida cames ajudeu-me del conseller de Governació de la Generalitat, Josep Dencàs, aquella èpica acció insurreccional del CADCI esdevingué símbol de l’oposició antifeixista i, per al jovent de què formava part Trinitari, de l’ideal d’un alliberament social i nacional.
D’aquí que en aquella xerrada del 26 d’octubre de 1978, més de quaranta anys després, ell volgués evocar d’una manera tan especial la lluita sindical dels treballadors mercantils en què va participar. Que li va revoltar l’esperit contra les desigualtats i contra tots aquells que hi resten indiferents. Contra els hipòcrites, galifardeus i caragirats:
“Sí, encara en queden
d’indiferències culpables;
sí, encara en queden
d’absurdes desigualtats;
sí, encara en queden
d’aquells somriures amables
que amaguen les veritats”.
Vet aquí per què el CADCI i el Sindicat Mercantil havien de formar part ja per sempre de les universitats (en el sentit de l'obra de Gorki) del jove canareu.
L’emblemàtica seu de la Rambla va ser clausurada. Va començar una etapa de clandestinitat marcada per la repressió –ens consta que Trinitari també va ser-ne víctima– i, alhora, per la memòria d’aquells que havien caigut defensant els drets de la classe treballadora.
–Què se n’havia fet, d’aquell escolanet que anava per a capellà? –va exclamar un cop més l’escriptor en contar-nos-ho.
Tant se val quina fos la vaga que va merèixer l’article del dependent canareu. El camí cap a la unitat d’acció dels treballadors, obert pel Front Mercantil i l’Aliança Obrera, no havia de resultar gens fàcil. Es revelaria costerut. Llarg. Una veritable cursa d’obstacles.
Encara al juliol de 1937, destacats membres d’Esquerra Republicana (ERC) posen el crit al cel: seguint el reclam de Jaume Miravitlles a les pàgines de La Humanitat, denuncien que el PSUC ha endegat una operació per a aconseguir mitjançant la Unió General de Treballadors (UGT), el seu braç sindical, el domini orgànic del CADCI, per tal de controlar gairebé la totalitat de la dependència mercantil catalana. Tot en va: a pesar de les protestes del partit menestral, el CADCI decideix en assemblea adherir-se a la UGT, amb la qual cosa el Sindicat Mercantil es dissol formalment.
 |
| Cartell de Manuel Monleón (1938) |
Anacronismes, o el present que pretén colonitzar el passat
Segur que ja ha nascut l’estudiant que llegirà la primera tesi doctoral sobre la vida i l’obra de Trinitari Fabregat. I a fe de món que se li gira feina.
A més de plantejar-se preguntes incòmodes (com ara per què calgué gestionar amb tanta discreció i sigil la iniciativa de batejar la biblioteca, o quins personatges de la novel·la Jardins ignorats surten de la imaginació de l’autor i quins no), haurà de destriar el gra de la palla.
M’agradaria equivocar-me. Però em temo que el doctorand o doctoranda segurament entropessarà amb informacions de tota mena, i algunes d’elles inexactes (potser interessades i tot?) relatives a llocs, dates, persones… Haurà d’enfrontar-se a mistificacions pròpies de qui ha escombrat cap a casa. A anacronismes que no han estat per amor a l’art. A exercicis de presentisme per a fer anar l’aigua a qui sap quin molí. Qui sap si també a cancel·lacions...
Perquè, tal i com subratlla Frank Furedi, el presentisme –una forma d’imperialisme cultural que intenta imposar-nos els seus propis interessos en l’àmbit del passat– s’ha convertit en part integral de l’esperit del nostre temps.
Amb una vis expansiva com mai no ha tingut, el present s’estén cap al passat: aquest es planteja com un apèndix cultural del present, amb la qual cosa els esdeveniments del passat s’interpreten com a versions anteriors dels actuals.
Posem per cas, la peripècia d’un jove que, empentat per les circumstàncies i l’eixelebrament, mentre va dormir damunt del taulell d’una botiga hauria professat presumptament l’anarquisme agrarista de la Catalunya del primer terç del segle XX, ço és a saber, el deler per “la caseta i l’hortet” que deia l’avi Macià… A un tomb de dau, doncs, de merèixer ser tingut ja per simplement “republicà” en qui sap quin sentit actual del terme?
L’historiador francès Lucien Febvre, un dels fundadors de la cèlebre escola dels Annals, va dir-ho clar i net l’any 1942: l’anacronisme és el pitjor pecat que pot cometre qui vol estudiar figures o fets històrics.
El presentisme no té manies. Sempre obeeix a l’interès d’algú. I deixa a penes una memòria –si se’n pot dir així– entelada i escarransida. Esfilagarsada. Esbiaixada. Anacrònica.
 |
| Anacronisme: gràcies a la IA, una moderna taula de windsurf descansa al codolar del Marjal de fa cent anys (quin goig de reng d'atzavares el vorejava en arribar a les Cases!) |
Avesat a combatre les malifetes del passat, l’historiador anacrònic confon aquesta guerra particular seva amb la lluita contra les injustícies del present. Tant és així que acaba fent passar bou per bèstia grossa i, de retruc, renunciant a qualsevol possibilitat de prendre's a pit un futur millor.
Al capdavall, acaba traient tot l’estam per tal d’estintolar el status quo. Per tal d’apuntalar precisament allò que Trinitari Fabregat –aquell canareu que “volia redreçar el món”– sempre va blasmar i combatre.
Per això cal treure'n l'aigua clara. Per damunt d'anacronismes, cancel·lacions i presentismes. Personalment, que potser no l'hi dec i tot?
Us en recordeu? Va ser l'acte principal d'aquella inoblidable, irrepetible Nit Popular Canareva del dilluns 8 d'octubre de 1979.
Ben mirat sí que l'hi dec, a Trinitari.
Si més no, pel fet d'haver-me confiat la presentació, en substitució seva, d’aquell memorable Recull de poesies que li acabaven d'imprimir a Roquetes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada