Recuperarem mai el grandiós abeurador natural que, tocant al barranc de Sant Jaume, evitaria inundacions torrencials al nucli urbà de les Cases?
Si vau llegir l'entrada anterior d'aquest blog –cosa que us recomano amb encariment–, no us vindrà gens de nou que faci més de vint anys que jo hi vagi insistint: Alcanar i les Cases no tenen un origen pagès, sinó ramader.
A principis de segle ja vaig avançar-ho a la revista local Lo Rafal. Després ho he sostingut en diverses entrades del blog, a les quals em remeto per a no resultar reiteratiu.
Torno a la mateixa cançó: les Cases i Alcanar van néixer com a nuclis poblats, principalment, per famílies de pastors. Ja està dit i redit.
 |
Reconstrucció de la llacuna de l’abeurador,
amb l’ajut de Google Earth i Gemini
“En este poble molta part de la gent són pastors”
Aquesta sí que és fresca: a primers de maig d’enguany, l’historiador Jordi Sancho Parra m’assabenta que ha trobat ("Va, que això t'agradarà", m'hi anuncia) uns manaments que el bisbat de Tortosa va adreçar l’any 1633 a l’església d’Alcanar. En un d’ells se li fa al rector de la parròquia el recordatori següent:
“que és cosa de costum antiga hi havia en la present Iglesia de que á la Missa matinal se deyen les pregàries y se deya, explicava y declarava la doctrina christiana per ocasió que en este poble molta part de la gent són pastors, y tenien ses masades y heretats a dos y tres llegües de la present vila, y així se’n van de matí”.
Efectivament, al segle XVII bona part dels canareus encara eren pastors.
I, tant si vols com si no vols, d’allò més matiners. Tant si volien com si no volien: cada dia havien de fer entre 8 i 12 km, pel cap baix, per arribar al tros o a la masada.
Amb un peu davant l’altre. “Per ocasió que en este poble”, assegura el bisbe, “molta part de la gent són pastors”.
Seria també el cas de l’ancestre de quasi tots els Bels canareus i casencs. El 31 d’agost de 1630, Francesc Bel i Joana Reverter, filla de Joan Reverter i Úrsula Reverter, van rebre les benediccions nupcials del llavors rector d’Alcanar, mossèn Joan Baptista Anglès.
Vet aquí com, tres anys ans d’aquell manament del bisbe, un pastor del Mas de Barberans s’havia casat amb una canareva.
Quantes vegades Francesc Bel va conduir el seu bestiar per la sort comunal de la vall de Sant Jaume de Barberà? Mai no ho sabrem.
El que sí que sabem del cert és que allí, barranc de Sant Jaume enllà i no gaire lluny d’on s’havia aixecat l’antiga alqueria andalusina de Barbeirà, la transhumància hi duia ramats d’ovelles del Baix Aragó. Des de temps immemorial, seguint rutes ramaderes –carrerades a Catalunya, cañadas a Castella, assagadors al Regne o lligallos aquí–, els pastors abandonaven la serralada de l’Extremadura aragonesa a la tardor.
L’Extremadura aragonesa?
 |
| 5/09/2021: amb els aiguats, el barranc de la Roca Roja "treu les escriptures", trinxa la finca de tarongers que l'ocupa i recupera la seva desembocadura natural al barranc Fondo (al fons) |
El Montsià, l’Extremadura barcelonina
Se n’ha dit (algú n’ha dit) Extremadura aragonesa de la zona de Terol que, al llarg de molts anys, va trobar-se a l’avantguarda de la conquesta feudal. I consegüentment en contínua pugna, a causa de la seva situació fronterera, tant amb al-Àndalus com amb Castella.
Els ramats de l’Extremadura aragonesa davallaven cap a les planes costaneres per a passar-hi l’hivern. Travessaven els Ports per valls i collades naturals, i no veien l’hora d’arribar al Montsià i, serra de la Cogulla avall, a les tendres i abundants pastures d’hivernada d’unes planes litorals de clima temperat.
Com, per exemple, als prats i mallades d’Alcanar i els seus voltants.
De fet, les del Montsià també eren terres frontereres. En aquest cas, entre al-Àndalus i el comtat de Barcelona. A la carta de població del Canar de 1239, el cavaller santjoanista fra Ramon de Savellà s’hi presenta com a comanador d’Amposta i Ulldecona “et etiam totius frontarie”.
És a dir, “i també de tota la frontera”.
Llavors, per què no dir-ne l’Extremadura barcelonina? La seva relació amb l’aragonesa, en el context de la transhumància, es fonamenta en l’ús històric de les terres del sud de Catalunya i el nord de Castelló com a zones de pastures d’hivern per als ramats procedents de les zones altes d’Aragó, especialment d’àrees com els Ports de Beseit.
La transhumància s’articulava a través dels lligallos, els camins ramaders que connectaven les zones de pasturatge de muntanya amb els prats d’hivern.
D’aquí que, per raó de la importància dels prats canareus, llavors zones d’hivernada per al bestiar, en aquella carta de població de 1239 s’hi esmentin també: són els “prata”, plural del substantiu pratum, que significa camp o terreny pla i herbós, sovint utilitzat per alimentar el bestiar.
Tot aquest sistema va implicar l’establiment de diverses servituds i acords feudals per a l’ús de pastures d’una Extremadura i de l’altra, sovint sota la supervisió d’ordes militars –com la de Sant Joan de Jerusalem–, per tal d’assegurar la mobilitat entre territoris de l’àrea fronterera que s’estenia entre l’Aragó feudal i la mar.
 |
| 18/09/2021: vist des de la seva desembocadura natural al barranc Fondo (recuperada gràcies als aiguats torrencials), el barranc de la Roca Roja ha fet una gran destrossa en travessar sense contemplacions la finca de tarongers acabats de plantar que n'ocupa la llera |
La Cogulla, nus ancestral de vies pecuàries
No cal dir que aquella dinàmica de pasturatge hivernal va crear llaços ben duradors entre l’economia de la muntanya aragonesa i la de la plana litoral del Montsià. Alcanar quedava incorporat així, ja des del moment de la seva fundació, a les rutes de transhumància mediterrània.
–En este poble, molta part de la gent són pastors –en diria el bisbe de Tortosa encara l’any 1633.
Un vincle que va perdurar fins a la dècada de 1970… De fet, l’any 1946 encara es feia constar oficialment, en descriure les principals activitats econòmiques del municipi, que “en épocas de invierno inmigran ganados procedentes del Bajo Aragón”.
La serra de la Cogulla ha estat, de la nit dels temps ençà, un nus clau d’aquell món transhumant.
Amb més de 400 metres d’altura, la Cogulla presideix i amanyaga com una lloca el vessant costaner de la vall de Barberà. Constitueix una talaia natural amb àmplia visibilitat de la plana fins a la mar, sobre la conca dels barrancs de Sant Jaume, de Libori, Fondo i de la Roca Roja. De la Cogulla estant pots passar els ulls pels corredors d’accés des de la Foia d’Ulldecona a la plana litoral.
Al capdamunt d’aquesta serra tan singular, ja hi vivien a l’Edat del Bronze. Durant els últims anys, les excavacions arqueològiques de l’assentament –a la traça dedicat en origen a tasques de vigilància i control del territori– han proporcionat abundants restes faunístiques que hi delaten una cabana ramadera de bous, bacons i, sobretot, ovelles i cabres.
 |
| Al fons de la imatge, inconfusible, la serra de la Cogulla (a Ulldecona en diuen "Cogula") |
Serà feina dels historiadors precisar fins a quin punt una economia eminentment ramadera degué contribuir, al llarg de l’Edat del Ferro, a fixar petits grups de població al llarg de les vies pecuàries mentre hi consolidava, a poc a poc, determinats patrons de trànsit i pasturatge.
A la Cogulla, un parell de vies pecuàries hi conflueixen pel nord-oest: la de Sant Jaume i la del Torn.
El lligallo del Torn (de 4,5 km de llarg i orientat de nord a sud) naix al pont de Godall, travessa la vila d’Ulldecona, passa per la Pedrera i la Cogulla i, enfront del barranc dels Castellans, fa cap al lligallo de Sant Jaume.
L’abeurador - descansador de Sant Jaume
El lligallo o collada de Sant Jaume, amb 8,35 m d’amplària, té 18 km de llarg. En direcció sud-est des de la vall de Bous –divisòria dels termes de la Sénia, Ulldecona i Mas de Barberans–, creua la Foia i s’enfila serra amunt per a deixar a l’esquerra el cim de la Cogulla. En davalla per la partida dels Garroferals i voreja el descansador-abeurador de Sant Jaume, per a travessar tot seguit el camí de Libori (el de les Calafes, tocant a la central elèctrica) mentre surt al terme d’Alcanar per la serra del Gat.
Alça! Un descansador que va ser alhora abeurador?
A la vall de Barberà? Just al peu del jaciment arqueològic fenici?
 |
| Reconstrucció ideal, gràcies a Canvas, de la llacuna en què els pastors de l'antiguitat haurien abeurat els seus ramats just al peu del santuari i factoria fenicis (segles VIII-VII aC), a tocar de les construccions de la vall de Sant Jaume assolades fa poc |
Al terme d’Ulldecona n’existien més, d’abeuradors, però tots tan menuts com els canareus: 5.000 m2 el de la Mar, 1.500 m2 el de la Granja…
El cop d’efecte és que en classificar les vies pecuàries ulldeconenques hi consta al final, amb el número 1 i únic, l’abeurador de Sant Jaume. Es troba situat a l’esquerra de la “collada de la Llacuna” (confusió significativa amb una denominació més antiga del lligallo de Sant Jaume?), entre aquesta –que discorre paral·lela al barranc, a l’esquerra d’ell– i el camí de Libori.
La documentació oficial sorprén amb una dada sensacional per als qui l’hem vist reduït a la modesta bassa de Sant Jaume: el descansador-abeurador tenia una superfície aproximada de… 132.000 m2!
Heus aquí, ben retrobada, aquella “sort comuna de bestiar” que separava els termes d’Alcanar i Amposta sota la serra de la Punta l’any 1689, quan els ampostins, representats pels jurats Pere Torta i Joan Matamoros, van reconèixer públicament els drets i rendes que l’orde de Sant Joan de Jerusalem tenia a la vila i els seus termes.
Vam parlar-ne a l’entrada anterior, d’aquell reconeixement que el 24 de setembre de 1765 van reiterar les autoritats ampostines, en declarar de manera solemne que el terme d’Amposta confrontava a ponent amb el d’Ulldecona, aigües vessants de la serra de Montsià fins a la mar… i “en el término de la Villa de Alcanar a la Punta mediante una suerte común de bestiar, o ganado”.
 |
La bassa de Sant Jaume, últim vestigi de l’antiga llacuna (©J.M. Fernández Callarisa, 2010) |
13 hectàrees i escaig, que són 60 jornals
Seixanta jornals a la vall de Sant Jaume. De prats. De vegetació de ribera.
Com la dilatada foia del riu Jordà.
Al versicle 10 del capítol 13 del llibre del Gènesi, Lot veu que la vall del Jordà està molt ben regada. Rica i fèrtil, la compara amb el paradís.
L’Oracle de Balaam (Nombres, 24:6) no s’hi queda enrere: “Els veig estesos com rierols, com hortes a les vores d’un riu, com àloes que el Senyor ha plantat, com cedres a la vora de l’aigua.”
Igualment fa bo d’imaginar una vall de Sant Jaume de Barberà amena i acollidora. Amb seixanta jornals de prats i vegetació de ribera.
De resultes de la minva progressiva de l’antiga llacuna viva de la Protohistòria, el lluent alimentat per la confluència indolent de quatre cursos d’aigua –avui convertits en els barrancs Fondo, de la Roca Roja, de Libori i de Sant Jaume– al bell mig del país dels Pobles dels Rius.
I si aquell lluent va batejar l’indret, i per això se’n diu la Tancada?
Segons el DCVB, un dels significats del terme tancada, topònim documentat al segle XIV a la Ribera, és el d’”encanyissat petit”. És a dir, un entreteixit de canyes posat en un riu per a aturar i agafar peixos que val més guardar vius.
La Tancada més coneguda, la de la Ribera, és un altre lluent al costat de l’Encanyissada. Es tracta de les dues llacunes més grans del Parc Natural del Delta de l’Ebre. Situades a l’hemidelta sud, han esdevingut una de les reserves d’aus aquàtiques més importants de l’Europa meridional.
De manera que potser algú va batejar allò que quedava de l’antiga llacuna de la vall de Barberà amb aquell mateix topònim comarcà: la Tancada.
Allò que acabaria convertint-se, amb el temps, en un gran descansador.
Un immens descansador on s’eixamplava el lligallo de Sant Jaume al voltant de la bassa relicta del mateix nom (ai las, cada vegada més menuda!) per tal que els pastors poguessin abeurar-hi els ramats d’ovelles, i descansar i passar la nit en acabar la jornada transhumant.
Tots aquests béns comunals, sosté l’historiador G. Feliu, dimanen de les societats indígenes preromanes. Els móns romà, visigot, andalusí i carolingi no gosen ficar cullerada en tan arraïlades formes d’organització de la ruralia; d’aquí que als Usatges s’establisca que camins, aigües corrents i fonts vives, prats i pastures, boscos, garrigues i roques continuen sent d’aprofitament comú.
Parar crossa prop de lligallos importants
Durant els segles VII i VIII, diuen, al llarg del litoral que més tard s’anomenaria català s’hi constata l’expansió dels pasturatges. Com? A costa de zones prèviament arbrades, que són convertides en prats.
Alhora, cada vegada més ramats es desplacen per la xarxa de vies pecuàries, amb les quals aviat es vincularà estretament el poblament andalusí: la gent s’estimarà més d’instal·lar-se prop d’àrees delimitades a l’encreuament de lligallos importants.
Potser aquesta preferència no era nova i ja datava d’època romana. Al terme de Morella, per exemple, els arqueòlegs han estudiat diverses vil·les escampades al fons de la vall, concentrades en un corredor relativament estret de terres de qualitat que constitueix una zona de gran potencial agropecuari. Tots aquests assentaments, datats entre els segles I i V dC, es troben al peu dels turons que encaixen la vall, prop del camí ramader principal que discorre per la divisòria d’aigües que separa la vega del Moll de la vall del riu Bergants.
Això, ¿no ens porta al cap aquelles villulæ (literalment, “vil·letes”) que apareixen a la famosa donació del 6 de maig de 1097 –confirmada el 2 de juny següent– mitjançant la qual el comte de Barcelona Ramon Berenguer III el Gran va concedir al monestir de Sant Cugat del Vallès la fortalesa de la Ràpita del Cascall amb totes les seves pertinences?
Vam parlar-ne en una entrada anterior del blog. Es tracta de prop d’una trentena de villulæ, alqueries o masos que constituirien unitats d’explotació col·lectiva, totes batejades amb noms que avui resulten força enigmàtics: Baf, Benialem, Benialcale, Pinos, Benidurames, Mellella, Benimantell, Benimoren, Benitraculi, Benibaça, Benialeix, Benimorzoch, Benimarnua, Barbeyra, Beniabdulbar, Benialima, Peçol, Benitiba, Benimutela, Benifegia, Caumaru, Codayr, Beniathip, Benijolima…
Dependents de la fortalesa rural (h’is’n) de la Ràpita islàmica (ribàt), aquestes alqueries o masos s’estendrien «des de l’aigua d’Ulldecona [el riu de la Sénia, o bé el Cervol?] fins a l’extrema vil·la del Cascall [dalt de la Ràpita] i Codair [a la partida rapitenca de la Rajoleria?], tal i com les aigües s’escolen del Montsià fins a la mar».
Unes quantes d’aquestes vil·les es trobaven a la vall de Sant Jaume de Barberà. “Algunas casas dispersas por el contorno”, en diu mossèn Joan Matamoros a la seva monografia Historia de mi pueblo, Alcanar.
D’algunes vaig tenir la sort de visitar-ne diverses vegades les ruïnes els anys 1984, 1987 i 2008, abans que fossin assolades per plantar-hi algun reng més de tarongers.
De bo que s’assemblaven com els testos i les olles a les documentades a Morella: escampades al fons de la vall de Barberà, les nostres vil·les es concentraven en un corredor de sòls excel·lents orientat de NO a SE, construïdes a rampeu de les serres que encaixen la vall –la del Fandango per llevant, i les de la Selleta i del Gat per ponent–, pròximes al lligallo de Sant Jaume que discorre al peu d’aquestes últimes.
 |
| Vista des de la serra del Fandango, la part interior del gran descansador- abeurador de la vall de Barberà, amb el nucli de la Selleta a l'esquerra i les malmeses restes de l'ermita de Sant Jaume a la dreta |
Un lloc encara millor per viure: a tocar d’un bon descansador
S’entén ara que la gent frisés per viure prop del lligallo de Sant Jaume, un dels més importants d’Ulldecona, si no el principal? I que encara els fes més goig d’habitar pels volts de l’immens descansador en què allí s’eixampla el lligallo?
El gran descansador de Sant Jaume. Presidit per la bassa del mateix nom, un excel·lent abeurador per als ramats.
De fet, els descansadors constituïen els elements nodals de la xarxa de vies pecuàries. Arreu del Xarq al-Àndalus, hi convergia el bestiar de diferents ramaders per a aplegar-se i conformar la rabera transhumant. Al final d’una etapa de marxa, els animals podien descansar-hi sense impedir el pas a altres ramats en trànsit, gràcies a la major amplitud del domini públic pecuari en aquell punt.
La implantació de petits nuclis d’hàbitat als voltants dels descansadors oferia als ramaders transhumants la possibilitat d’aconseguir menjar, descansar a cobert i obtenir queviures en trànsit. També els permetia rebre i enviar notícies cap a o des dels llocs d’origen i destinació.
Barata tot això, els habitants d’aquests assentaments obtenien un bé d’allò més preuat: el fem que deixaven els ramats en abandonar el descansador. No s’hi desaprofitava res.
Fascinat per la partida de Sant Jaume –jo també m’hi apunto–, mossèn Joan Matamoros va recrear-s’hi a la seva Historia de mi pueblo, Alcanar: “Aquella partida estuvo muy densamente poblada desde el comienzo de las inmigraciones a la península. Así lo denuncian las cuevas prehistóricas por allí existentes, los silos enterrados en las faldas de aquellos montículos y la gran cantidad de cerámica primitiva que por los alrededores se descubre”.
“Los árabes aprovecharon las antiguas habitaciones ibéricas, poblando aquel hermoso rincón del término, que más tarde pretendieron repoblar los cristianos”, escriu el canonge Matamoros. I finalment hi destaca: “Entre los restos moriscos de la partida de San Jaime son notables la Balsa del mismo nombre, las ruínas de una especie de Morabito y de algunas casas dispersas por el contorno”.
La desídia administrativa del segle XXI ha propiciat la recent desaparició de la bassa de Sant Jaume. I la destrucció de les restes arqueològiques de totes aquelles alqueries o masos (“casas dispersas por el contorno”) que esmenta el canonge.
De les ruïnes d’aquell edifici amb volta rodona i parets arrebossades –que tant s’assembla a una zàuiya islàmica, amb el temps reaprofitada com a ermita de Sant Jaume–, amb prou feines se n’ha salvat una part. Va anar d'un pèl que no l'assolessin.
Al canonge Matamoros li hauria caigut l'ànima als peus.
 |
| Amb la serra de la Selleta al fons, l'octubre de 2014 encara vaig poder visitar-la amb l'amic Gerardo Grau, canareu absent que no falta mai per Quinquennals (dibuix obtingut gràcies a Gemini) |
L’Ordre ministerial de 1972
Avui, d’acord amb la Llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries, aquestes són “béns de domini públic de les Comunitats Autònomes”, inalienables, inembargables i imprescriptibles (art. 2).
Els abeuradors i descansadors “tindran la superfície que determini l’acte administratiu de classificació de vies pecuàries” (art. 4.3 de la Llei).
L’Ordre ministerial de 20 de desembre de 1972 que aprova la classificació de les existents al terme municipal d’Ulldecona, va ser publicada al Butlletí Oficial de l’Estat (15 de gener de 1973) i al Butlletí Oficial de la Província de Tarragona (31 de gener de 1973).
Va signar-la el sots-secretari, Virgilio Oñate Gil, en virtut de la corresponent delegació del ministre competent.
Aquesta Ordre és taxativa quant a l’extensió de l’abeurador de Sant Jaume: “13 hectàrees, 20 àrees”.
Com? No me’n sé avenir.
 |
| L'Ordre de 20 de desembre de 1972, publicada al BOE del 15 de gener de 1973 |
Ai cabàs! Hem entrompessat amb l’ingredient oblidat d’una recepta ancestral? Una llacuna perduda, com la dels nàufrags de Verne al cor de L’illa misteriosa?
“Tranquil·la i lluent” com El llac dels elefants amb què Mihai Tican Rumano va fascinar-nos de xiquets?
L’estiu de 2021, ans dels aiguats, un enginyer entès en hidràulica fluvial s’hi va quedar d’una peça: “Me’n faig creus!”, va exclamar en visitar l’entorn inversemblant de la desapareguda bassa de Sant Jaume.
 |
| Canten papers i callen barbes: "13 hectáreas, 20 áreas" |
–Aquí s’ha fet llibre nou més d’una vegada. No m’ho puc acabar –va insistir.
Ara hi lligo caps.
L’ancestral vocació tèxtil del santuari encimat, dipositari sagrat de 1.500 pesos de teler entre els segles VIII i VII AC, ¿que no s’explicarà pel feliç conclave dels fenicis, al capdavall mateix del turó, amb els ovellers transhumants del Baix Aragó que cada any duien els seus ramats a l’abeurador i les pastures de la vall de Barberà?
Unes pastures i un abeurador no menys bíblics que les fondalades de Canaan (els nòmades transhumants del Gènesi també es movien dins d’una zona definida per pastures i fonts)? O que els pous de Berseba, pels quals tingueren raons pastors tan assenyalats com Abram, Lot i Abimèlec?
Voleu més motius perquè els visitants orientals de la Primera Edat del Ferro aixequessin la seva factoria justament en aquella raconada?
Entre el camí de Libori i el lligallo de Sant Jaume
Parlem de 132.000 metres quadrats entre la serra del Fandango, d’una banda, i de la Selleta i del Gat de l’altra. Al peu mateix d’una factoria oriental tota sobreïxint de telers verticals entre els anys 800 i 650 AC: a la primavera se’ls endurien a l’oppidum de la Moleta per a esquilar-hi les ovelles i filar-ne la llana ans d’abeurar-les de nou al lluent aiguabarreig de quatre rius, l’última de l'enfilall de llacunes costaneres que acostaven la mar a l’assentament fenici més transgressor de la història catalana a l’ús (el qual, per cert, no es deia “Tyrika”, ja esbrinarem un dia per què).
Seixanta jornals d’aigua viva i en acabat de prat i malesa que, de faisó natural, també prevenien l’impacte de barrancades i inundacions torrencials.
Seixanta jornals delatats avui per l’orografia de la zona.
Encara. Malgrat els abancalaments i les marjades.
Delimitats fil per randa, els 60 jornals, pel camí de Libori i el lligallo de Sant Jaume: una formidable àrea pública que –a banda d’il·luminar arqueòlegs i historiadors– ara interpel·la Alcanar, Ulldecona i la Generalitat de Catalunya.
 |
| Port de les Cases, 1/09/2021 |
Fa uns mesos escrivíem que segur que al flamant Observatori de la Inundalibilitat tot això no li passarà per alt. Ni als experts de les Taules Tècniques. Més que més quan la Xarxa Aigua Ebre –integrada entre altres per la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), el GEPEC i Ecologistes en Acció– ha criticat les actuacions que pretinguin limitar-se al buidat de les lleres a curt termini; perquè, sostenen amb encert, calen “solucions estructurals basades en la natura”: justament “retornar a la llera la seua funció principal, la de conduir aigua durant les barrancades de manera que aquest fet supose el mínim risc possible, incrementant les zones de laminació al seu entorn allà on sigue possible, creant, si s’escau, basses naturals de laminació i retenció per tal de disminuir la velocitat de l’aigua i minimitzar la seua força”.
La nota de premsa de la Xarxa Aigua Ebre és del 20 d’octubre de 2025.
L’Associació Cultural Lo Rafal també ens hi vam sentir concernits. Per això l’1 de març de 2026 vam organitzar una sortida a la vall de Sant Jaume de Barberà. Crec que vam fer un bon paper: mentre algunes absències cridaneres hi ensenyaven el llautó, la majoria de les persones participants van caure en el compte, astorades, de les falòrnies, impostures i comèdies que s’han fet córrer sobre els aiguats i les barrancades dels últims anys.
De debò que “farem tornar a l’aigua l’espai que era seu”?
Seixanta jornals de propietat pública? I ben a mà?
Ni fets d’encàrrec per a destinar-los, si escau mitjançant la desafectació prevista a l’article 10 de la Llei, a una finalitat d’interès públic?
 |
| Les Cases,1/09/2021: plaça de Sant Pere |
Guaiteu com la natura i la història guardaven zelosament dos secrets alhora: el remei estructural per a les barrancades que amenacen les Cases, i el perquè del singular emplaçament de la factoria fenícia més al nord de la Mediterrània.
Com a Ramon Esteban, em sap mal no tenir segons quin doctorat que m’hi avale; però algú ho havia de dir.
Mentrestant, de basses de laminació per a protegir el nucli urbà les Cases, res de res.
En canvi, la Ràpita i Santa Bàrbara sí que han fet els deures.
Aquí, no. Aquí, si es fa res, és al fondo de Jan o al barranc del Llop.
Però a les Cases, ni naps ni cols. Per què?
De debò que “farem tornar a l’aigua l’espai que era seu”, o només eren romanços per a sortir del pas?
