Tradueix

La salvació de la casa O'Connor (3): la nit en què tot se n’anava a fer punyetes

Quan va parèixer que calia triar entre la nova Casa de la Vila i la casa O’Connor? Qui va caure en el dilema del presoner? Per què llavors ho vam veure tot perdut? 

 

Peix al cove: el 3 de febrer de 1988, el diari La Vanguardia anunciava que el rei Juan Carlos I havia acceptat, a petició de Jordi Pujol, la presidència d’honor del mil·lenari del naixement de Catalunya. Pujol, president executiu de la comissió del mil·lenari, de seguida va convidar els dirigents dels partits parlamentaris catalans per a participar en la commemoració.

L’anomenat oasi català, s’estenia també a Alcanar?

El 10 de febrer, l’Ajuntament prenia possessió d’uns terrenys expropiats per prolongar la ronda del Remei. Se n’havia parlat molt durant els mesos precedents. Dins d’aquells terrenys encara hi quedava un garrofer fabulós. També aquells fantàstics ametllers que van ser l’escenari de tantes tardes enjogassades de la nostra infantesa. Això no va obstar perquè l’alcalde, el secretari i l’aparellador municipals, el topògraf Joan Castell i la representant del propietari en signessin l’acta d’ocupació, ans que un camió hi aboqués un món de terra per deixar clar que allò ara ja era carrer i condemnés irremissiblement aquells arbres tan nostrats, que així acabaven d’assolir categoria mítica.

“La Ronda del Remei i l’Avinguda Catalunya ja estan enllaçades”, va titular en portada la revista Alcanar sense dissimular gens l’eufòria.

Cinc dies després, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, amb base en la Llei 31/1987, de 18 de desembre, d’ordenació de les telecomunicacions,  va enviar un requeriment al personal amateur de l’emissora Alcanar-Ràdio, que emetia des de feia un parell d’anys encapçalada pel regidor Paco Ruiz: o tancaven l’emissora municipal, o aquesta seria igualment clausurada i se’ls imposaria una multa de fins a deu milions de pessetes, amb l’advertiment de la possibilitat que fossin requisats els aparells i equip tècnic. De seguida el Ple de l’Ajuntament va pronunciar-se, per unanimitat, a favor d’una emissora local a Alcanar, mentre al carrer es recollien signatures amb la mateixa finalitat.

La casa O'Connor 33 anys després de tot allò: malgrat les dificultats, les atzagaiades i els disgustos, va valer la pena salvar-la


Aquell hivern va acollir també una festa de Carnestoltes impressionant. Qui no se’n recorda, de la colla Som i Serem? I de Paciència i Avant? I de la comparsa de la Penya Mai-Tips? D’una altra banda, trenta persones vam participar en la primera mostra fotogràfica “Un dia en la vida d’Alcanar”, inaugurada el dia 26 de febrer gràcies al renaixement d’una associació local també mítica, el Col·lectiu Fotogràfic Canareu. 

Març del 1988: un cap de motí més

Dimecres 9 de març va constituir-se al saló de Plens de l’Ajuntament d’Amposta el primer Consell Comarcal del Montsià, integrat per vint-i-cinc consellers. Després de dues votacions en va resultar elegit president l’ampostí Joan Maria Roig, el candidat presentat per Convergència i Unió (CiU).

L’endemà, 10 de març, el president de la Diputació de Tarragona, l’incombustible Josep Gomis, comunicava a l’Ajuntament d’Alcanar la concessió d’una subvenció per a l’adquisició de la finca on es troba ubicat el jaciment ibèric de la Moleta del Remei. El dia 15 l’Ajuntament rebia un altre donatiu. Aquesta vegada venia de l’entitat financera La Caixa, per a la compra d’una màquina de tallar gespa destinada al Camp Municipal d’Esports...

És fàcil que tanta generositat gratis et amore inspirés una il·lusòria confiança a qui remenava les cireres municipals.

Què se n’havia fet, mentrestant, del projecte per a la construcció d’una nova Casa de la Vila als terrenys adquirits a la família O’Connor?

L’alcalde Beltran –o les persones més pròximes a ell– tenien previst que només Francesc Cid, a qui tothom sabia que li urgia fer parròquia, dissentiria de la resta dels regidors del Consistori a l’hora d’aprovar-lo.

Al capdavall, dotze a un. Seria com bufar i fer ampolles.

Amb aquests auguris tan favorables d’un veritable oasi canareu, si molt convenia fins i tot es podien permetre que els titulars de les inofensives, irrellevants regidories de Turisme i de Cultura, outsiders i díscols, no respectéssim la disciplina dels respectius grups municipals: total, 10 a 3...

La sessió plenària del 18 de març de 1988 es va convocar amb un sol punt important a l’ordre del dia: l’aprovació del projecte tècnic per a la construcció d’una nova Casa de la Vila, redactat per l’arquitecte Xavier Climent, per tal de sol·licitar que la Generalitat l’inclogués en el Pla d’obres i serveis de Catalunya de 1988.

La reunió de treball convocada per a la vespra, en la qual el mateix Climent havia explicat el seu projecte als regidors, va anar com una bassa d’oli. Tot feia preveure que una abassegadora majoria municipal, encapçalada pel mateix alcalde, actuarà en tot moment com Déu mana.

Això va fer que Beltran es confiés fins al punt de suposar que un debat previ hi resultaria del tot inofensiu.

La nit en què tot se n’anava a pastar fang

Divendres, vespra de Sant Josep. Comença la sessió plenària. Després d’un estira i arronsa sobre l’acta de la sessió anterior, de sobte Francesc Cid es treu de la màniga una carta que a Beltran no li farà gens de gràcia:

–Vull que consti en acta que jo no estic d’acord a fer l’ajuntament nou encabit dins del nucli antic del poble.

En aquell saló de plens no se sent ni una mosca. Cid ha vingut disposat a jugar fort amb l’ajuntament nou:

–Tampoc no m’agrada gens l’estructura exterior de l’edifici que s’ha projectat –hi afegeix–. Digueu-me la veritat: no us pareix més aviat una sucursal bancària? Només quedaria bé a la zona més nova d’Alcanar. Als terrenys de l’antic camp municipal de futbol, posem per cas.

–Nosaltres sí que estem a favor del projecte bàsic de Climent –diu Xavier Ulldemolins– sempre que més endavant hi fem uns quants retocs.


Contraportada del butlletí informatiu municipal per promocionar la mostra fotogràfica "Un dia en la vida d'Alcanar", organitzada pel Col·lectiu Fotogràfic Canareu al febrer de 1988

Totes les mirades se centren en Joan A. Bòria. Somriu obertament abans d’iniciar la seva intervenció, que tothom augura cabdal:

–Mireu si és democràtic el funcionament del nostre grup municipal, que s’hi respectarà la plena llibertat de vot –la majoria del públic assistent mira Ramon Esteban, assegut al costat de Bòria–. Un vot que, en el meu cas, ja avanço que serà en contra de l’aprovació del projecte.

Un murmuri recorre la sala. Més que més quan el portaveu de CiU continua dient:

–Reconec que l’arquitecte ha demostrat molta perícia professional intentant centrar a la plaça l’edifici del futur ajuntament, mentre alhora mira de mantenir dempeus la casa O’Connor... Però, algú s’ha parat a pensar que restaurar-la costarà uns trenta milions de pessetes més? Ningú creu que aquests diners  es podrien fer servir millor en altres coses?

Visiblement sorprès, Beltran no s’adona que la sessió se li escapa de les mans fins que no escolta el dilema que li planteja qui va ser alcalde fins a l’any 1979:

–Per això el meu vot serà negatiu –insisteix Bòria–. De manera que, o bé estudiem la ubicació alternativa que acaba de proposar Francesc Cid... o bé enderroquem la casa O’Connor.

Les falles són lluny, a Benicarló, però a la sala, plena de gom a gom, s’hi albira un conat d’aplaudiment. Bòria l’aixafa estirant encara més la seva intervenció, ben conscient que la majoria de la gent ho veu com ell. I acaba amb elegància i fair play:

–En tot cas, no voldria de cap manera que el meu vot en contra fos interpretat com una intenció de paralitzar els beneficis que comporta el Pla d’obres i serveis. Tampoc no voldria que ningú pensés que desconec la necessitat real que Alcanar té de dotar-se d’una nova Casa Consistorial.

Heus-la aquí. La cirereta de l’ensucrada intervenció de Bòria torna a ser una apel·lació més a l’axioma indiscutible que en aquells dies anava a missa: a Alcanar li urgia un nou ajuntament, i punt.

Hàbilment Bòria, amb flegma britànica, ha forçat la situació in extremis. A costa, precisament, del marge de maniobra de Beltran, que es troba davant d’un terrible dilema. El portaveu del grup municipal de CiU tampoc no ha desaprofitat l’oportunitat –assabentat que Ramon Esteban votarà a favor del projecte per salvar la casa O’Connor– d’adjudicar-se el mèrit democràtic de permetre que cada regidor del seu grup voti el que consideri més convenient.

Em pregunto si pel cap de l’alcalde passen com una exhalació les falles de Benicarló. O que dimecres vinent l’expresident del Govern i líder del CDS, Adofo Suárez, té previst de visitar Alcanar.

El cas és que sia a posta, sia guiat per la pràctica forense a què estava avesat, el portaveu de CiU acabava d’emplaçar el Consistori sencer davant del famós dilema del presoner

 

El 5 de febrer de 1988, en presència del notari d'Alcanar, de l'alcalde i del dipositari municipal, signa l'escriptura de venda dels terrenys i l'edifici l'apoderat de la principal família canareva al llarg de cinc segles. Recordo que Lluís O'Connor Lías tenia un sentit de l'humor molt nostre (foto B.I. Alcanar)


"Enderrocar la casa O'Connor seria una autèntica aberració"

 Llavors va ser quan gairebé ho vaig veure tot perdut.

Pel posat trist i desencisat de Ramon Esteban, era evident que ell també. De tot i volta, semblava que tot s’havia capgirat. Amb un gest dissimulat, va animar-me a intervenir. A replicar. Si més no, que la nostra desfeta resultés una mica digna. I ho vaig fer.

“Ja n’hi ha prou”, em vaig dir. De cor a pensa, m’hi vaig tirar de cap:

–Al meu parer, enderrocar la casa O’Connor seria una autèntica aberració –és que l’exabrupte, que així consta a l'acta de la sessió, em va sortir de l’ànima–. Això és el que volem? Privar d’aquest edifici tan significatiu a les generacions venidores?

–Però el projecte no pot aprovar-se –va insistir amb lògica inapel·lable  Francesc Cid–. La ubicació que s’hi proposa per a la nova Casa de la Vila és inadequada.

En teoria de jocs, s’anomena dilema del presoner aquella classe de joc de suma no nul·la en el qual dos jugadors poden cooperar o trair-se. En aquest joc, igual que en totes les situacions de teoria de jocs, l’única preocupació de cada jugador individual és maximitzar els seus beneficis, independentment del benefici de l'altre jugador.

 

Un vespre de febrer del 1988 a l'antiga casa del Marquès, propietat de Caixa de Catalunya: Vicent Matamoros presenta la mostra fotogràfica Un dia en la vida d'Alcanar. L'alcalde ja n'havia pres bona nota: en un mes, la Comissió Informativa de Cultura s'havia pronunciat no una, sinó dues vegades en contra d'enderrocar la casa O'Connor (foto BI Alcanar)

Des del primer dia Esteban i jo estàvem disposats, si calia, a votar contra qualsevol projecte que suposés assolar la casa modernista, assumint l’escarni que això ens comportaria dins i fora del Consistori: per culpa nostra Alcanar es quedaria sense l’obra subvencionada que tothom tenia per més necessària i urgent, i tot per mantenir dempeus un edifici vell i malmès que costaria Déu i ajuda restaurar, etcètera.

Però, il·lusos de nosaltres, al llarg d’aquells sis mesos d’estira i arronsa no havíem contemplat mai la possibilitat que, tot i votar-hi nosaltres en contra, l’enderrocament de la casa O’Connor es pogués aprovar igualment per majoria. Perquè ara l’alcalde podia entomar la proposta de Bòria i passar-la a votació. I amb quatre vots favorables del seu grup, dos del grup de CiU i el de Sanz Fontana, un projecte modificat que contemplés l’enderrocament de la casa O’Connor seria aprovat per majoria absoluta. Podia permetre’s el luxe que el grup socialista, Cid, Esteban i jo hi votéssim en contra.

El dilema plantejat per Bòria no permet fugir d'estudi.

Si es vol salvar la casa O’Connor, llavors no hi haurà prou superfície per  ubicar-hi el nou ajuntament, de manera que caldrà construir-lo als terrenys de l’antic camp municipal de futbol (és a dir, a l’actual plaça de Lluís Companys). Si, en canvi, es vol aixecar una nova Casa de la Vila tan cèntrica com l’anterior, llavors no hi ha més remei que assolar la casa O’Connor per encabir-la-hi.

Qualsevol d’aquestes dues alternatives implicava rebutjar el projecte sotmès a votació en aquella sessió plenària de 18 de març de 1988.

Al capdavall, tot presagiava que el nostre esforç havia resultat inútil. La nostra subreptícia cadena de fets consumats a la Comissió informativa de Cultura; la seva difusió per la premsa; aquella portada i els nostres respectius escrits a la revista municipal de novembre; aquell valuós dictamen del prestigiós arquitecte tortosí... Amb això no n’hi havia prou. Hauríem d’haver-nos assegurat un suport actiu al carrer (llavors no podíem saber fins a quin punt aquesta lliçó ens resultaria útil, cinc anys després, per a salvar una altra mostra del patrimoni arquitectònic d’Alcanar, la cisterna del Vall).

Entre l’enclusa i el martell

En aquell instant definitiu de desencís sé que Ramon se sent igual que jo. Ens ha caigut la màscara i ara ens descobrim fora de joc; amb la clarividència i el realisme que fins llavors ens han faltat, som un David sense fona i tots aquells fets consumats que hem anat amuntegant amb pardals al cap no passen de ser quimeres, foc d’encenalls davant de les urgències de l’enrevessat tauler de joc municipal del qual aquella casa modernista està a punt de ser víctima.

Immers com tothom en aquell dilema del presoner plantejat per Bòria, Francesc Cid acaba la seva rèplica tibant la corda al límit:

–Proposo que es convoqui una sessió del Ple amb un sol punt a l’ordre del dia... Hi debatrem sobre una ubicació alternativa per a nova la Casa de la Vila a la zona de creixement de la ciutat.

 Tothom n’és conscient: a l’alcalde l’assumpte se n’hi va de les mans.

–Així Alcanar es podrà estalviar uns vint milions de pessetes –afegeix encara Cid apel·lant, ell també, a l’argument infal·lible de l’estalvi.

La dialèctica combinada de Bòria i Cid ha situat Beltran entre l'enclusa i el martell. De cop i volta, es veu obligat a triar entre dues opcions. I ha de fer-ho ara mateix, sense poder demanar consell a les persones que l’assessoren –que ja fa temps que no som els regidors del seu Grup municipal, el portaveu del qual (qui això escriu) acaba de cremar les naus advocant per la salvació de la casa O’Connor i no canviarà de parer.

Quan no són figues són raïms. Qui ha embolicat el credo d’aquesta manera?


El regidor Francesc (Cisco) Cid, de 29 anys, en una sessió del Ple municipal: seria ell qui, a partir de la primavera de 1988, encapçalaria la defensa d'una ubicació alternativa per al nou ajuntament (foto BI Alcanar)
 

Al fort del debat, per fas o per nefas l’alcalde intueix que la porta que han obert Cid i Bòria deixa el seu projecte a la vora de la timba. I, tot i no fer-li gens de gràcia deixar momentàniament el portaveu de CiU a l’oposició, Joan Baptista Beltran no vol córrer riscs i s’agafa a la proposta salvadora de Xavier Ulldemolins:

–Acolliré de bon grat el suggeriment del portaveu del Grup municipal del PSC sobre la possibilitat de fer alguns retocs al projecte bàsic. 

Com qui s’hi aferra d’ungla. A un ferro roent.

Xavier, tal i com va fer al novembre, ha tornat a jugar-hi astutament, desmanegant-ho tot: s’ha desmarcat de nou d'aquells que pretenien atribuir-li un interès particular a assolar la casa O'Connor pel bé de la seva farmàcia i, de retruc, s'ho ha manegat per a afeblir la posició de l’alcalde.

–Respecte a la resta d’intervencions, considero que és impossible replantejar-se la ubicació de la nova Casa de la Vila –diu Beltran dirigint-se al regidor d’ERC–. Em sorprèn d’allò més que ja portem quatre mesos tractant aquest assumpte... sense que ningú, fins al moment, hagi plantejat una altra ubicació alternativa. Per què ara sí?

Tot mirant de desacreditar la iniciativa de Francesc Cid davant de Bòria, Beltran no se’n pot estar i carrega la mà:

–Per tant, proposar alternatives que resulten inviables per moltes raons, i fer-ho justament ara... Què voleu que us digui? Em pareix una estupidesa.  

Però ara ve la bona: heus aquí que Sanz Fontana (AP) també hi fa costat a l’oposició.

–Tot i que en principi jo estava d’acord amb el projecte, ara m’abstindré en la votació –anuncia–. Perquè, la veritat, considero dignes de tenir-se en compte els suggeriments de Francesc Cid.


El que faltava per al duro. No caldria sinó! L’alcalde es queda de pasta de moniato: Ulldemolins no ha mossegat l’ham, ni al novembre ni ara; Bòria, més viu que una mostela, ha aprofitat l’avinentesa per a impartir –ell, que havia estat l’últim alcalde del règim anterior– lliçons de democràcia tan oportunistes com d’hàbil gat vell; Sanz Fontana abandona també el vaixell per esguard de la proposta de Cid... N’hi havia per a tirar el barret al foc.

I encara sort de Xavier Ulldemolins, disposat a aprovar el projecte bàsic de Climent si s’hi feien uns quants retocs!

Ramon i jo creuem una mirada de complicitat: al cap darrer, presoner d’un dilema endimoniat, potser a Beltran li ha fet respecte d’especular amb l’enderrocament de la casa O’Connor? És per això que no s’ha vist amb cor de pujar al carro de Bòria, malgrat que aquest li garantia una majoria municipal més estable que ningú altre?

Tot d’un plegat, assolar aquell edifici centenari ja no semblava una opció amb cara i ulls. Però, què hauria passat si l'alcalde hagués resolt el dilema d'una altra manera?

Va venir d’un pèl

Que Joan Baptista Beltran no es xuclava el dit va quedar palès quan va facilitar la informació d’aquella sessió plenària no pas a Marco A. Soria, sinó a un periodista local de la seva corda. Per això el Diari de Tarragona tractaria d'una manera tan eixuta aquell històric debat, sense fer cap esment de la brillant intervenció de Bòria... i tot limitant-se a sentenciar lacònicament que Francesc Cid “propuso variar el nuevo emplazamiento de la casa consistorial, a lo que el alcalde de Alcanar respondió que no existe ahora tiempo material para efectuar este cambio”.

I prou. Però la zitzània ja estava sembrada. Després d'aquella sessió del Ple, va resultar que els qui no tenien encara clara la idea de conservar la casa O'Connor es reduïen a sis regidors a tot estirar.

Com que ja n’érem almenys tres, de caps de motí, sortosament Esteban i jo podíem passar a un segon pla. En endavant, Cid hi agafaria tot el protagonisme, i això ja ens anava d’allò més bé.

Amb la sobtada abstenció de Sanz Fontana, el regidor d’ERC en solitari es permetria anar una passa més enllà: no solament acabava de treure’s de la màniga una ubicació alternativa per a la nova Casa de la Vila; sinó que més endavant, esperonat per la necessitat de guanyar popularitat o de no perdre’n, també faria bandera del jardí dels O’Connor.

Barcelona, abril de 1988: Ramon Esteban a la taula canareva del stand del Patronat de Turisme de la Diputació de Tarragona, al Saló Internacional de Turisme RODATUR (foto BI Alcanar)

Resulta d’allò més revelador que durant aquells sis mesos ningú n’hagués dit res, d’aquell ufanós verger interior; i més encara que només se’n comencés a parlar a partir d’un article –sorprenentment ben informat– de la revista local Lo Rafal... de desembre de 1988, al cap de més d’un any d’haver-se’n acordat l’adquisició i de sis mesos d’haver-se aprovat el projecte! Però això són figues d’un altre paner i ja en parlarem més endavant.

La situació havia esdevingut surrealista. Ulldemolins, l’alcalde sortint que no es trobava gens còmode al govern municipal, era paradoxalment qui havia hagut d’assumir el paper  d’home bo perquè Beltran pogués salvar els mobles.

La intensíssima sessió plenària del 18 de març de 1988 va finalitzar a dos quarts d’onze de la nit. En baixar les escales dobles del vell Ajuntament, algú recorda que l’endemà és festa. Quina, pregunta un altre.

–Sant Josep.

–Viva la Pepa –replica el regidor més graciós del Consistori.

Aquella nit només havia faltat un pèl perquè la casa O’Connor anés per terra. Encara no ens ho podíem creure, però ho havíem aconseguit: per primera vegada, els qui eventualment podien arribar a mostrar-se partidaris d'assolar-la s’havien quedat en minoria.

Hi va anar de ben poc. Però l’havíem salvada.

 

La salvació de la casa O'Connor (2): l’"informe Llorca" i un desvergonyit butlletí municipal

Quines van ser les claus d’aquella campanya soterrada per evitar que s’enderroqués la casa O’Connor (o que se la traslladés, pedra per pedra, a un altre lloc) a fi d’ubicar-hi la nova Casa de la Vila?

 

Fa justament una dècada, des del Museu de les Terres de l’Ebre van encarregar-me la redacció d’un seguit de textos relatius a la casa O’Connor per als panells que es poden llegir Espai d’Història Contemporània d’Alcanar. Els faré servir tot seguit per traçar algunes pinzellades sobre els orígens de l’antiga nissaga canareva dels Reverter, a qui encara pertanyia la casa a mitjan segle XIX.


Els Reverter canareus ja apareixen al fogatge del 1497. Al del 1553 el cognom ja l’hi duien 15 famílies, una de les quals va enfilar-se al capdamunt de l’oligarquia local. El 1572 un tal Baptista Reverter era veguer; Mateu, síndic el 1586, el mateix any en què mossèn Miquel Reverter promou la construcció de l’església parroquial. Entre els Reverter, que funden fins a cinc benifets entre 1562 i 1634, hi figuraran en endavant clergues, jurats, batlles, escrivans, jutges i doctors en dret.

 

Immigrants irlandesos establerts a Benicarló

 

En dictar testament al setembre de 1626, el prohom canareu Gabriel Reverter va llegar a sa filla Úrsula Reverter de Valmanya tot aquell verger “al terme d’Alcanar amb les cases i patis, el qual està al mur de la present vila, el qual afronta amb la cisterna i amb Marc Sancho de cap, i de costat amb el camí de Vinaròs”.

 

Un verger. Amb patis. I, atenció, també cases.

 

Amb base en això, a la revista Alcanar d’agost de 1991 jo gosaria plantejar la hipòtesi que el seti que ocupa la casa O’Connor probablement ja estava edificat al primer quart del segle XVII. Estem parlant de la casa pairal dels Reverter?

 

L'ajuntament vell  l'any 1987, quan gairebé tothom tenia claríssim que se n'havia de fer un de nou

Rafael Reverter de Rialla, un dels principals terratinents d’Alcanar, es casaria amb Vicenta Montes, una pubilla de Sant Mateu. Per haver estat alcalde durant el Trienni Constitucional (1820-1823), patiria més d’un trasbals a mans de reialistes i carlins.

 

Son fill Inocenci, però, puja al carro del liberalisme moderat de mitjan segle XIX i, com la resta dels grans propietaris canareus,  s’adjudica béns desamortitzats (1859) i és elegit alcalde per sufragi censatari (1866). Pare d’Innocència Reverter, aquesta es casà amb Manuel Lías Chuliá –hereu d’una de les famílies més importants de Vinaròs– qui, amb el temps, també seria titular de l’alcaldia d’Alcanar.

 

L’any 1915 sa filla Maria Lías Reverter es casaria amb Lluís O’Connor White, a qui havia conegut de la mà del canonge canareu Josep Matamoros. Va ser llavors quan, sense alterar-se’n l’estructura, la casa on viuria el matrimoni es va decorar de nou. 

 

Però, qui eren els O’Connor?

 

Originaris d’Irlanda, havien arribat a Espanya l’any 1816. Eren dos germans un dels quals, Dídac O’Connor, va establir-se com a comerciant de vi a Benicarló. Hi va contraure matrimoni amb Margarida White, descendent d’una altra família d’immigrants irlandesos. Un de sos fills, Joan Eduard, es va casar amb Concepció White d’Ellisseche. Amb ella va tenir cinc fills, entre ells Lluís O’Connor White.

 

Heus aquí com, quan hi entra a viure el matrimoni O’Connor - Lías, l’edifici el destí del qual començaríem a decidir cinquanta-dos anys després –en aquella memorable sessió del Ple de l’Ajuntament de 13 de novembre de 1987– ha estat objecte d’una remodelació arquitectònica que denota una forta influència del modernisme valencià.


L’estranya portada de la revista Alcanar


L’esborrany de l’acta d’aquella sessió plenària del 13 de novembre fou publicat al número de la revista Alcanar d’aquell mateix mes. El mateix número que et feria la vista amb aquell titular lacònic, rotund i contundent a la portada:  

 

Ja és nostra.

Ara, respectem-la


I això en aquella portada, cridanera per impossible... Ara puc confessar que la vaig confegir i confeccionar jo mateix a casa, retallant i enganxant tot seguit (Photoshop encara no existia!) un parell de fotografies en color de la façana. Ho vaig fer per un caire imaginari, com si aquella fes cantonada.

 

Ara, al cap de trenta-quatre anys, ja es pot dir: tot fet expressament. Tot plegat constituïa una clara presa de posició, en aquest cas de la regidoria de Cultura, en el debat suscitat.


Capciosa portada del butlletí informatiu Alcanar de novembre de 1987, amb la imatge impossible de la casa O'Connor que jo mateix vaig perpetrar a gratcient amb un parell de fotos, tisores i pega: la façana i les seves belleses, per partida doble! Tot fet a posta, amb la gosadia dels 26 anys. Ramon i jo trobàvem que a tot s'hi valia per tal de cridar l'atenció dels lectors en dir-ho ben fort per primera vegada: "Ara, respectem-la" (foto B.I. Alcanar)

 

Com si amb aqueixa portada encara no n’hi hagués prou, a la secció 5 cts. d’actualitat, que solia marcar la línia oficial del butlletí informatiu municipal (pàgines 4-6), vaig perpetrar un article. 

 

El vaig titular “Una bella història”.

 

Sota una citació de Gabriel García Márquez, hi vaig parlar d’Escítia, de Milèsius, del Llibre de la conquesta d’Irlanda, de l’estirp dels O’Connor, dels reis del país de James Joyce, de l’arribada dels O’Connor a Alcanar... I encara de la casa pairal de la família canareva amb qui van emparentar –els Reverter, a través dels Lías vinarossencs–, un casalici col·lectivitzat l’any 1936 i seu de l’Auxilio Social després de la guerra civil.

 

Concloïa amb quatre paràgrafs ben breus, clars i catalans, d’una exagerada solemnitat buscada a dretcient:

 

“Resultarà fàcil d’endevinar que la proposta d’un servidor, com a regidor de Cultura i com a ciutadà, és que hom respecti la casa pairal dels O’Connor.

 

Que no se’l tombi per engrandir la futura plaça, aquest òmfal modernista que pot donar cabuda a tants d’equipaments culturals.

 

Que tot i respectant la postura de qui advoqui per l’enderrocament, crec molt més encertat lluitar perquè es conservi.

 

La bella història que comença a Escítia, tindrà a Alcanar un final feliç?”.

 

Compte: es tractava només de la proposta d’un regidor. I el fet que fos formulada amb tantíssima prudència dóna la mesura exacta de l’ambient que regnava al poble, clarament partidari de l’enderrocament de l’edifici per una raó pràctica elemental: poder-ne aprofitar el seti, indispensable per construir-hi la nova Casa de la Vila.

 

A l'alcalde, aquesta presa de posició tan explícita del regidor delegat de Cultura no li va fer gens de gràcia: si no m’havien demanat oficialment el meu parer, per quins cinc sous l’havia fet públic tan inoportunament?

 

En qualsevol cas, algú s’imagina avui un cas semblant? O ara resulta impensable una iniciativa així per part d’un parell de regidors amb criteri propi?

Un inesperat argument d'autoritat: l'informe Llorca


Però no s’acabaven aquí les sorpreses d’aquell número de novembre de la revista Alcanar. A les pàgines 18 i 19, sota els titulars “La regidoria de Turisme informa”, s’hi transcrivia un informe del conegut arquitecte tortosí Federico Llorca Mestre.  


Ramon Esteban sabia el que es feia i l'elecció no fou gens improvisada. Llorca era tingut per un dels arquitectes tortosins més destacats de la segona meitat del segle XX. El 1964 no solament va redactar el Pla general urbanístic de la capital de les Terres de l’Ebre, sinó que també hi va projectar la Casa de la Cultura, refent pedra a pedra l'antic palau Oliver de Boteller. L'any següent va dissenyar un parc infantil de trànsit –més tard assolat en unes obres de reforma– al parc municipal de Teodor González. També fou autor dels projectes de l'estadi municipal i de l'hospital de la Santa Creu de Jesús. Per encàrrec de José Celma Prieto, el 1967 va fer els plànols per a consolidar el palau Capmany de Tortosa.


Alhora Llorca constituïa una de les principals autoritats en matèria de patrimoni arquitectònic i artístic a les Terres de l'Ebre: havia estat l’autor de monografies com "Agustín Querol" (dins de Un siglo de escultura catalana, Barcelona, 1975) i, molt especialment, "Estudio urbanístico de la ciudad de Tortosa" (dins de Juegos Florales 1959: certamen técnico-literario, Tortosa, 1960). Val a dir que en aquest últim ja va proposar d'enderrocar la filera de cases de davant de la catedral.


Ramon n’estava ben al corrent, del currículum de Llorca. I va pensar que si aquest, a qui no li havia tremolat la mà a l'hora de demanar la demolició d'aquelles cases a la vora del riu, emetia un dictamen professional en favor de la conservació de la casa O'Connor –si més no, de la seva valuosa façana–, qui gosaria discutir-l’hi?

 

“Artísticament, la casa dels O’Connor té caràcter modernista. Concretament la seva façana mereix ser reconstruïda i embellida, perquè quedi com quan va estrenar-se. En vista del seu interès cultural i turístic, vaig encomanar a un prestigiós arquitecte un informe sobre el particular, que reprodueixo tot seguit.

 

Crec que, ara per ara, és tasca de l’Ajuntament d’Alcanar la sensibilització popular perquè puguem recuperar una de les poques obres d’art que, vulguis no vulguis, estarà sempre –sortosament– a l’abast de tothom, a l’abast de tots els canareus i canareves amants de la bellesa, de l’art i del poble”.

 

Signava aquestes línies Ramon Esteban Nolla, regidor de Turisme. Recordo com si fos ara aquell matí a punt de sortir la revista Alcanar en què, amb presses i quasi d’amagat, les vam acabar de redactar junts –l’expressió vulguis no vulguis segur que va ser cosa meva, però la resta de l’escrit va dictar-me-la ell– al minúscul despatx que llavors compartíem els regidors. Rellegir aquestes paraules de Ramon Esteban, escrites en aquell ambient de singular, gairebé clandestina complicitat, encara m’emociona ara...

 

Vaig encomanar”, diu textualment Ramon per refermar que la iniciativa ha estat seva.



"A mi entender no es un edificio que permita su traslado a otra posición debido a las características de los materiales que forman el revestimiento de fachada": aquesta reveladora frase de Llorca, ¿no indica que algú, posat que l'objectiu era plantar-hi un nou ajuntament, contemplava fins i tot l'opció de traslladar la casa O'Connor a un altre lloc, com el palau tortosí d'Oliver de Boteller? (foto de F. Llorca)


Tot seguit venia l’informe. En forma de carta dirigida pel doctor arquitecte Federico Llorca al domicili particular de Ramon Esteban. Sí, a la plaça del Camí Ample: una mostra més de les precaucions que Ramon va adoptar per garantir la discreció de la consulta.

 

Perquè l’entorn, de moment, no s’entenia de raons. D’aquí que Ramon hi reclamés  sensibilització popular. Per a recuperar una obra d’art a l’abast de tothom.

 

“Para mí”, dictaminava Llorca, “el valor de la fachada es indudable y especialmente por lo que se refiere a los balcones de la 1ª planta, tanto en cuanto a las peanas como al diseño y ejecución depurada de la cerrajería que forman las barandillas”.

 

Més avall, després de constatar que l’edifici “en principio tiene un carácter modernista que no debe ser alterado, sino simplemente reconstruido, completando la decoración deteriorada”, el prestigiós arquitecte tortosí destacava les seves conclusions:

 

“A mi entender no es un edificio que permita su traslado a otra posición debido a las características de los materiales que forman el revestimiento de fachada, y todo ello independientemente de otros valores de tipo histórico que desconozco”.


Tot comptat, aquell número de novembre del butlletí municipal va deixar l'alcalde Beltran amb cara de prunes agres.

 

No és que ell tingués un interès especial en l’enderrocament. Al contrari: crec recordar que van impressionar-lo positivament aquell relat fantàstic sobre l’estirp dels O’Connor, l’informe de Federico Llorca relatiu a la casa i la presentació que en va fer Ramon Esteban. Però aquesta presa de posició tan inequívoca dels regidors de Turisme i de Cultura, sense avisar i a tres quarts d’onze, li restava molt de marge de maniobra. A banda que podia obrir la caixa dels trons entre la resta del consistori.

 

I això fou justament el que va passar.

 

El degoteig de fets consumats

 

A molta gent no li va agradar gens que Ramon i jo haguéssim anunciat la nostra posició comuna a la revista Alcanar. Ni que ho haguéssim fet sospitosament alhora, cremant les naus i comprometent públicament la veu de part del govern municipal sense consultar-ho als qui hi remenaven les cireres de debò

 

Però això era justament el que ens havíem proposat en improvisar aquella campanya a quatre mans. I de moment ens n’havíem sortit prou bé.  

 

Potser ben poca gent es va mirar aquell número de la revista municipal. Potser van ser encara menys els qui van llegir-se l’informe de Llorca. Però subreptíciament, tot allò feia bullir l’olla.

 

Pam a pam. De mica en mica s’omple la pica.

Aquest empriu (espai que cal deixar des de la partió del predi veí) que separava la casa O'Connor de l'ajuntament antic tampoc no va passar-li gens desapercebut a l'observador arquitecte tortosí (foto de F. Llorca)

 De moment, vam aconseguir també que el periodista de referència de la comarca, l’ampostí Marco-Antonio Soria, en un reportatge sobre la sessió plenària de novembre que signaria també el canareu Josep-Antoni Ferré, publiqués al Diari de Tarragona que respecte a l’edifici adquirit “hi ha la intenció de conservar-lo i restituir-lo mentre s’estudia la seva futura utilitat”.

 

Em sembla recordar que Marco –així li agradava que li diguessin– era fill d’un guàrdia civil que havia estat destinat a Alcanar. Per això s’estimava especialment el nostre poble. Va agafar el costum de trucar-me perquè li passés jo les notícies de l’àmbit cultural. Sovint s’hi feia pesat.

 

–Si es fa pesat, ja t’hi pots posar la mà –m’aconsellava Ramon Esteban–. Bona falta que ens farà, tenir-hi fil directe.

 

En la Comissió informativa de Cultura de l’11 de desembre de 1987, com hem vist més amunt, vam donar per fet que la casa O’Connor no s’enderrocaria.

 

Passades les festes de Nadal i Cap d’Any, dimarts 19 de gener de 1988 torna a reunir-se la mateixa Comissió informativa. En formen part Francesc Cid, Ramon Esteban, Joan Ferrando, Ramon Adell, Miquel-Agustí Fibla i jo mateix, juntament amb els representants de diverses entitats culturals d’Alcanar. Dissabte i diumenge, els aiguats havien obligat a desembassar el pantà i el riu de la Sénia baixava com mai no recordàvem que ho hagués fet. El poble estava una mica esvalotat.

 

En el primer punt de l’ordre del dia, la Comissió acorda per unanimitat urgir l’Ajuntament perquè adquireixi, al més aviat possible, els terrenys necessaris per a la construcció de l’institut d’ensenyament secundari.

 

En presència d’un alcalde incòmode que hi ha volgut assistir com a observador, al quart punt de l’ordre del dia s’acorda, també per unanimitat, ratificar “la decisió oficiosa de l’Ajuntament en el sentit de conservar i no demolir la casa recentment adquirida a la família O’Connor”.

 

Heus aquí com a mitjan gener de 1988, dos mesos després d’aprovar-se la compra de la casa O’Connor, la decisió de no enderrocar-la encara no era oficial.

 

Amb prou feines era oficiosa.

 

El titular del Diari de Tarragona

 

Però això rai. Anàvem fent feina de sotamà, sumant fets consumats a poc a poc. Aquella gèlida nit de dimarts, Ramon Esteban i jo ja havíem aconseguit que es pronunciessin formalment a favor de la conservació uns quants regidors més. I que, encara que fos a desgrat, l’alcalde ho presenciés en persona.



L'arquitecte Llorca va examinar amb detall l'edifici. Aquesta és una de les fotos que en va fer: tot i no aparèixer a la revista Alcanar per manca d'espai, en va regalar unes còpies a Ramon ja que "puede observarse que la edificación original estaba construida con sillares de piedra caliza"
Tota una fita, tal i com demostraria més endavant. Especialment tenint en compte que al cap de pocs dies Marco A. Soria ens regalava un breu reportatge al Diari de Tarragona en què, més papista que el Papa, llençava el carro pel pedregar amb aquest titular:

 

El Ayuntamiento decide no demoler el edificio de la ‘Casa O’Connor’

 

“La Comisión de Cultura del Ayuntamiento de Alcanar”, escrivia Marco, “ha decidido no demoler el edificio conocido como ‘Casa O’Connor’ dado su alto valor artístico”.

 

“La Comisión de Cultura ha acordado simplemente retocar algunas dependencias y destinarlas a servicios culturales”, hi afegia.

 

El periodista havia agafat el rave per les fulles, perquè les comissions informatives són òrgans municipals de caràcter consultiu i, per tant, no tenen capacitat legal per decidir res. Les comissions informatives emeten dictàmens o opinions sobre els temes que se’ls plantegen i prou. No poden adoptar resolucions. 

 

D’una puça, el bon jan de Marco A. Soria n’havia fet un elefant.

 

Però ja ens hi anava bé. D’allò més bé.

 

Sempre he pensat que aquell hivern Ramon i jo devíem parèixer un parell de  xiquets enjogassats. En aquella època l’Ajuntament d’Alcanar no s’assemblava gens a una empresa particular amb regidors a tall de simples llogats mirant a cada punt d’afalagar, de no contrariar mai l’amo en res, temorosos de quedar-se fora de la pròxima llista electoral i perdre així la feina.

 

En aquells temps tan remots, hi havia qui no combregava amb rodes de molí. N’hi havia que sostenien el seu criteri propi com a regidors electes que eren. Àdhuc contra corrent i allunyant-se, amb més o menys estridències, dels dictats del cap de llista o de les consignes dels seus galifardeus al carrer. En aquells temps, ser regidor significava alguna cosa.

 

Gràcies a això pel febrer de 1988, quan enfilàvem ja l’any que finalitzaria amb la celebració del 750è aniversari de la carta de població, Ramon i jo ja no descartàvem que els canareus i canareves del futur arribessin a gaudir de la casa O’Connor. Però, sense saber ben bé per què, alhora ens ensumàvem que estava més en perill que mai.

 

–N’has sentit a dir res? –no era la primera vegada que Ramon em preguntava pel projecte del nou ajuntament.

–Només un detall, i resulta preocupant...

–Quin?

–Que només és un projecte bàsic. I això no pinta bé, perquè més endavant s’hi poden fer canvis.

 

Aviat vam esbrinar que, de moment, el projecte bàsic de l’arquitecte Climent no preveia assolar la casa O’Connor... però tampoc la incloïa. Simplement la ignorava.

 

–La deixa enlaire. Fa com si no existís.

–Malament rai –es lamentava Ramon.

 

Vam aprendre a identificar aquella pregona i perllongada indiferència com el nostre pitjor enemic. Al cap de quatre mesos, totes les opcions hi seguien obertes.