Més enllà de les 100.000 visites

Si no vaig errat, va ser al novembre de 2013 quan vam estrenar aquest blog de divulgació de la història i el medi geogràfic local i comarcal.

Cent mil. Ho torno a mirar, reüllós. ¿Es tracta d'un miratge estadístic d’aquells que et regala Google Analytics si, empentat per una barreja de tafaneria i escepticisme, hi accedeixes massa sovint?

No. La xifra no s’esvaeix: més de 100.000 visualitzacions. 

Me’n recordo, d’aquella tardor. Vaig endegar el blog d'aquella manera, tot guardant-me un roc a la faixa, diguem-ne, i amb la ingenuïtat de qui només busca explicar coses del seu tros de món, de la història i del medi geogràfic local i comarcal. Sense cap deler, per tant, d'assolir xifres rodones al cap del carrer.

La prova és que, quan al cap d’un any Costa púnica va depassar les 5.000 visualitzacions, em vaig preguntar seriosament si tot allò interessava a gaire gent.“Diuen que parlar molt i no dir res, propi d’advocats és, no?”, vaig ironitzar.

Tot un símbol: el pont dels Estretets 

El 15 de novembre de 2013 havia inaugurat el blog parlant del malaguanyat pont dels Estretets. Amb la sospita –després tristament confirmada– que l’abandó municipal d’aquest infortunat element del patrimoni arqueològic i històric d’Alcanar podia acabar esdevenint, al cap del temps, tot un símbol de la profunda decadència de la nostra ciutat al llarg de les últimes dues dècades.

Efectivament, la deixadesa ha propiciat la destrucció del pont per la riuada de setembre de 2021. Per una d'aquelles ironies del destí, aquesta valuosa peça monumental emplaçada al bell mig del riu de la Sénia va constituir fa anys –quin encert!– l'emblema que figurava a l'anagrama de la Federació de Comerç d'Alcanar (FECOAL).

El mil·lenari pont dels Estretets al riu de la Sénia,
desaparegut l'any 2021 (dibuix elaborat amb IA)

Dotze anys i mig. En dotze anys i mig hi caben moltes estones robades a la desgana i a l’ensopiment; un cabàs d’hores de revisar fotocòpies i apunts vells; de regirar una pila d’imatges, d’escanejar-ne, d’aprofitar un munt d’arxius de text escampats per l’ordinador; d’ordenar antigues notes amb dades biogràfiques, topònims, cognoms, malnoms… I ara, de sobte, més de noranta entrades que superen les 100.000 visites. 

Noranta finestres obertes a una costa púnica discreta de mena, bé que amb prou feines publicitada recentment amb algun títol tan surrealista com matusser que ni tan sols paga la pena d’esmentar.

Les xifres s’hi despleguen com un mapa mental: més de 67.000 visualitzacions des d’Espanya, la lògica majoria, el 67% que et reconcilia amb la idea que escrius des d’aquí i sobretot per a la gent d’aquí. Tot seguit, però, com una maror sobtada, més de 10.800 des dels Estats Units. Què hi busquen, a l’altra banda de l’Atlàntic, entre els carrers d’Alcanar, els racons de la serra de Montsià i les memòries de postguerra? 

Més de 4.400 des de la Federació Russa; més de 2.800 des d’Alemanya; 2.100 des de Singapur; 1.600 des de França. I després Hong Kong, Suècia, la República d’Irlanda, Canadà, el Regne Unit, els Països Baixos, Ucraïna… La xafarderia de mig món fica el nas en l'arxiu sentimental –un arxiu xicotet i alhora parcial– que a fi de comptes representa el blog?

La salvació de la casa O’Connor i els dimonis del Montsià

M’imagino algú a Moscou, o a Singapur, llegint sobre la casa O’Connor, i em ve al cap aquella entrada que ha superat les 2.700 visualitzacions: sí, la que desvetlla el desenllaç de la lluita per la salvació d’aquell element tan destacat del patrimoni arquitectònic d’Alcanar, a punt de ser enderrocat a finals dels vuitanta. 

La casa O’Connor…! Qui havia de dir-nos que aquella història de resistència, de tenacitat quasi anònima, en seria la més llegida? Tal volta perquè parla d’una cosa tan universal com la fragilitat d’allò que valorem i estimem. De la constància. De la  necessitat de plantar cara a l’oblit.

1987: al cap de dins del carrer, més enllà de l'Ajuntament vell,
la casa O'Connor (fotografia de F. Llorca colorejada amb IA) 

Acte seguit venen aquells dimonis de la serra de Montsià, amb 1.940 visualitzacions. Fas sempre un somriure en evocar aquell misteri del segle XIX arran de  presències que voltaven (amb forma de llop?) per les senderes i bancals de la serralada, aptes per a atiar la temor i la superstició de pagesos i pastors. Tan atractives resulten les històries que no acaben d’explicar-se del tot? Serà perquè deixen una mena de fil solt que el lector podrà seguir si vol?

I aquells dos canareus, Pepet de la Verda i Batiste del Farjo, deportats respectivament a Buchenwald i Mauthausen? 1.650 visites per a la primera entrada dedicada a ells. Dic la primera perquè després va haver-n'hi un parell més.

La por s'ha de tocar amb les mans. Calia recollir al blog aquella arriscada entrevista del juny de 1979, el relat en primera persona d'aquell parell de biografies truncades. Tot i el temps transcorregut en recordo la feixuga gravetat de cada paraula, de cada silenci: la inesperada sensació d’estar trepitjant un seti sagrat.

Allí, en aquella entrada, m'hi vaig fer preguntes com aquestes:

"Es pot mesurar el terror? Els científics han mirat de fer-ho controlant el ritme cardíac, la temperatura i la resposta galvànica de la pell... Però, i el terror franquista en particular? Vull dir el llarguíssim procés de violència física, econòmica, política i cultural que van patir els perdedors de la guerra civil, els qui podien donar-los suport, els denunciats a la postguerra com a antifranquistes i tots aquells que podien constituir un perill per a la dictadura de Franco.

Tot això, es pot mesurar d'alguna manera? Ni que sigui d'una faisó no gaire ortodoxa,  diguem-ne simplista, grollera i tot?" 

Juny de 1979: els protagonistes d'aquella irrepetible entrevista 
als canareus deportats als camps nazis de Buchenwald i Mauthausen
(foto publicada a la revista Alcanar, colorejada ara amb IA)

Alcanar, de cul al marge

Ha rebut 1.380 visites l’entrada més assenyalada sobre la decadència que arrossega Alcanar durant els últims quinze o vint anys. 

Pura nostàlgia? El temps passat, sempre envejat? 

Ni de bon tros: malauradament, "Un poble brut, trist i empobrit" és el resultat de saber el pa que s'hi dóna. 

Hi recollíem l'opinió, manifestada a la primavera de 2024 a través de les xarxes socials, d'un membre destacat del primer Ajuntament democràtic d'Alcanar (1979 - 1983): "Ja veieu l'ambient que hi ha, un ambient de tristor; un poble per morir, no per invertir. Els pocs gremis que hi havia, com el de la construcció i el de comerç (la FECOAL), ja han desaparegut".  

"Qui salvarà aquest poble?", es preguntava amargament l'exregidor mentre un altre ciutadà sentenciava a la mateixa xarxa: "Un poble fantasma, un poble que no té futur, i menys per als joves que han d'anar a buscar-se la vida fora". 

Finalment s'hi afegia una regidora de l'actual minoria municipal per a reblar-hi el clau amb ironia: “Que tenim el personal a les institucions ofegat, els comerços abaixant persianes, els carrers a pedaços i els polítics xuclant cadires i sous? És igual”. 

Al cap de pocs mesos, l'Agència Catalana de Notícies (ACN) comentava l'atles de distribució de la renda de les llars del 2022, publicat per l’Institut Nacional d'Estadística (INE) i consultable en aquest enllaç: un any més, Matadepera (Vallès Occidental) era el municipi amb ingressos més alts de Catalunya, amb una renda mitjana anual de 33.250 euros. 

Just a l'altre extrem –destacava l'ACN–, les poblacions de més de 5.000 habitants amb uns ingressos més baixos: Salt, Ulldecona, Lloret... i Alcanar.

Són faves comptades: Alcanar, portat a una profunda decadència, s'empobreix. 

Decadència és una paraula incòmoda que aquí, per desgràcia, toca de peus a terra.  Parlar-ne, sí que és veritat, és com obrir una finestra en un dia ventós. Tanmateix, aquest blog no s'ha estat d'enraonar-ne. De mirar de cara la realitat. Fins i tot –és l'últim que s'ha de perdre– amb una mica d'humor.

Així d'idíl·lic lluïa l'hotel Biarritz ans de la construcció
de la fàbrica de ciment, a mitjan dècada de 1960 
(dibuix generat per IA a partir d'una foto de l'època)

Per què Costa púnica?

¿I el descobriment del jaciment de Sant Jaume - Mas d’en Serrà, aquell dissabte d’agost de 1987, de la mà de l’amic Ramon Esteban, que va encetar l’etiqueta fenicis del blog? Més de 1.140 visualitzacions! 

Aquest assumpte té molt a veure amb el nom mateix del blog, Costa púnica. Fa més d’onze anys, quan s'hi acabaven de superar les 5.000 visualitzacions, miràvem d’explicar-ho així:

“Cada gota de la mar dels Alfacs és història líquida. També la d’aquell instant fugisser que ens fascina: els anys de l’última edat del Bronze quan, paradoxalment, el bronze era car i massa blan. La majoria de pagesos seguien feinejant amb eines de pedra, fusta i os, mentre la classe dominant no s’estava de malbaratar els recursos. La fe cega en costosos rituals improductius i en déus-reis magnificats pels monuments, el luxe i les rivalitats militars... tot barrava el pas a la innovació!

A la costa dels Alfacs, aquell moment coincideix amb els contactes comercials amb els navegants fenicis, sembla que delegats en la ciutadella de Sant Jaume – Mas d’en Serrà”.

Més avall escrivíem: 

“En un quants segles, amb la força imparable dels canvis a fi de bé, els fenicis van fer arribar a la nostra costa –a una terra ferma també perifèrica– una innovació revolucionària: el metall que estava destinat a conquerint el món. Més barat que el bronze, dur i a l’abast de tothom, el ferro democratitzava les eines i l’armament”.

I encara: 

“Voleu dir que la gent no se’n recordaria, de qui va importar aquell parell de recursos revolucionaris? Del ferro, tan amanós i tangible? I de l’alfabet, misteriós i inaccessible? Algú pot creure sincerament que no en quedés res o no se’n guardés memòria, del Prometeu portador d’aquell parell d’invents que van canviar el futur de la costa del Montsià i del món sencer?”

Orto del solstici d'estiu al santuari fenici de Sant Jaume d'Alcanar, 
amb presències reals i també intuïdes (dibuix fet amb IA)

Tot per a incórrer en corol·laris inquietants, especialment en aquell 2015: 

“En qualsevol cas, la primera llengua que la gent de la costa de l’Ebre va veure escrita, segurament sense entendre’n res, fou una llengua semítica: la dels seus visitants fenicis. Després els ibers ilercavons, aliats dels cartaginesos, els escoltarien parlar en púnic –és a dir, en fenici tardà. I al cap dels segles, l'Àndalus tornaria a fer servir com a llengua literària, de l’administració i del culte... l’àrab, un altre idioma semític! Ben bé com l’hebreu: fou casual que ara fa cent anys un canonge canareu, el doctor Joan Baptista Serra Queralt, ensenyés la llengua de l’Antic Testament als seminaris de Sevilla i Navarra?”

Costa púnica. Fenícia. Cananea. 

Costa dels fenicis més nòrdics de la Mediterrània, comerciants incansables, titllats alguns d'ells de “mangones qui colorem fuco inani sagina mentiuntur”…  Sigui com sigui, navegants audaços que posaven en contacte ribes llunyanes. 

De sobte, m'adono que se’n pot pouar una ironia que fa goig. 

Vull dir que un blog local, com aquells antics mariners, ha acabat connectant punts dispersos del mapa. Com dos i dos fan quatre.

Lluites, misteris i descobertes

“1979, l’estiu que ho havia de trasbalsar tot”, “Irene Tortosa, la misteriosa dama del Remei”, “La platja de Paletes o del Bou”… Totes aquestes entrades del blog han superat el miler de visites. Les segueixen, però encara no hi arriben, “Marià Aubalat, l’heroi canareu que es va fer casenc” i “La fàbrica de ciment que havia d’anar a Vinaròs”.

Pel fil es pot aclarir la troca. De fet, cada entrada és una porta que has anat obrint  sense estar al cas de qui s’hi deixaria caure rere teu. 

D'aquí que et rodi el cap davant d’aquell 11% des dels Estats Units, aquell més del 7% des d’altres estats de la Unió Europea, aquell 4,4% des de la Federació Russa, aquell 3% aproximat des de la República Popular de la Xina… 

En realitat, amb prou feines hi pretenies fixar per escrit allò que no volies que s’emportés el vent; i deixar constància que aquí –en aquest racó de món sovint oblidat dels relats globals– tampoc no hi han faltat lluites, misteris, descobertes, desfetes, èxits i il·lusions.

Gràcies a la IA s'han pogut il·lustrar el blog amb dibuixos que,
com aquest, evoquen els orígens ramaders d'Alcanar

Fa anys que tens ben inventariades les queixes i retrets que (ben segur) mereix Costa púnica. Però, sia per cortesia, sia per simple urbanitat, ningú no en fa constar de manera expressa. De manera que hauràs de posar-t'hi tu mateix:  

“Deu haver-hi qui n’hagués volgut més, d’entrades. O bé incrementar els detalls sobre els llocs visitables del terme i la comarca (algú fins i tot per a aprofitar-se’n amb menyspreu dels drets d’autor més elementals?). D’altres, tinguem-ho present, pregaran perquè pleguem veles.

Hi ha qui ens retraurà que només ens dediquem a prædicare de Remo et Romulo. A parlar de coses velles. A regirar calaixeres i prestatges. A treure’n papers, desplegar mapes i plànols cadastrals i escampar-ne la pols per tot arreu. Són fervents partidaris que els espais en blanc romanguin així, en blanc.

D’altres, ben al contrari, blasmaran que entre els fets antics s’esmunyi de tant en tant la crítica, més o menys punyent, de l’actualitat.”

A joc vist, tothom és savi. 

I si girem full?

Cent mil visualitzacions no són només un número. Són cent mil instants en què algú, en algun lloc del món, ha dedicat uns minuts a llegir sobre coses nostres. 

Al capdavall, trobo que aquest pot ser el veritable sentit de tot plegat: fer per teixir una xarxa invisible entre passat i present. Entre nosaltres i el món. Entre la memòria i el futur. 

I em dic que potser encara queden històries a manta per contar.

La salvació de la casa O'Connor (2): una conxorxa de dos

A la tardor de l'any 1987, en haver-se plantejat la construcció d'un ajuntament nou, la casa O'Connor semblava condemnada a desaparèixer 

La veritat és que les famílies canareves que havien patit la repressió del franquisme no sentien gaire empatia pels O'Connor, de manera no mourien un dit per conservar-ne la casa pairal. D’una altra banda, entre el sector més conservador del poble s’hi havien guanyat alguns contraris, i no suscitaven gaire adhesió. A més, feia molts anys que la més poderosa família canareva al llarg del darrer mig mil·lenni amb prou feines visitava el poble durant les vacances d’estiu i per Pasqua.

 

Tot comptat, mala peça al teler. La casa O’Connor hi tenia totes les de perdre.

 

Sí, les tres o quatre famílies més distingides d’Alcanar hi venien per Pasqua... D’aquelles tardes infinites dels Dijous i Divendres Sant de la infantesa, de vint-i-un botó, i de ciris i mantellines, personalment encara en tinc un record prou vívid.

 

–Vinga, que sempre has de fer tard –et clamava ta mare–. Va, que hi trobarem tots els bancs plens.

 

No hi anava gens torta. Mitja hora abans de començar la missa, a l’església ja no hi cabia ni una agulla, tothom planxat com un cargol. L’olor de cera cremada barrejada amb colònies de tota mena et feia arrufar el nas, alçar la vista cap a les voltes de pedra, ben visibles gràcies a la llum de primavera. No faltava que s’hi havia portat la cadira de casa, així que el passadís central de la parroquial s’anava poblant, estretint... Llavors arribaven ells.

 

L’entrada dels O’Connor a l’església, enmig de l’expectació general, feia tant de goig que les fins i tot les comares més xafarderes acabaven la corda de sobte.

 

Vet aquí que la família que havia estat l’ama d’Alcanar durant mig mil·lenni recorria lentament tot el corredís central mudats i tibats, per a instal·lar-se als bancs preferents del davant. Vull dir aquells bancs amb agenolladors de vellut, veritables reclinatoris en què no calia posar-hi cap mocador per evitar embrutar-te els genolls.

 

Els estaven reservats a ells i a les autoritats i principals funcionaris municipals que els feien costat en la breu desfilada: alcalde, regidors, cap local del Movimiento, etcètera, i les seves dones respectives, tots tocats i posats; amb cares de prunes agres i taronges sense suc, tan  solemnes que cada any semblaven més passats de moda. Sense que hi faltés mai el comandante de puesto i algun número de la Guàrdia Civil lluint, és clar, l’uniforme de gala i aquells esplèndids punys i guants tots blancs que molts de xiquets canareus envejàvem en secret.

 

També hi eren els Suñer i els marquesos? O aquests últims es reservaven per a la processó vespertina de divendres?

"Anem-hi a pams, o perdrem bous i esquelles" 

El cas és que, paradoxalment, en aquell estiu i tardor de 1987 ens pertocaria a Ramon Esteban i a mi de fer mans i mànigues per salvar la casa pairal dels O’Connor.

Ramon, assabentat millor que jo del pa que s'hi donava, va començar proposant-me de manera insistent un plantejament de mínims:

 

–I si comencem dient que se n’hauria de salvar la façana?

–Què dius, ara?

Tardor del 1987: a la dreta de casa O'Connor, l'ajuntament vell
(gràcies a la IA, que ara ens permet acolorir aquesta fotografia
del famós arquitecte tortosí Frederic Llorca, podem apreciar-ne
aquella singular façana blanca amb franges de color verd fosc) 

Confesso que en un primer moment em va semblar que faríem riure. 

–Sí, home –insistia ell–. Anem-hi a pams, o perdrem bous i esquelles.

D'antuvi no vaig fer-li gaire cas. Com havia de fer-n'hi? Per a mi resultava  tan obvi que aquell casalici s’havia de conservar, que no veia per què calia ficar-s’hi. 

A qui se li podia passar pel cap d’assolar aquell edifici històric? 

Tanmateix, aviat me n’adonaria que havia estat un passerell. Que jo, ingènuament, em negava a veure l'evidència. 

Que la casa, igual que el verger, s'havia comprat per ampliar-hi la casa de la vila. 

 

I que Ramon Esteban tenia raó. 

Per molt que a mi em sabés mal la veritat era que, en aquell Alcanar de 1987, la casa O’Connor era prescindible.

Va ser llavors quan Ramon i jo ens vam conxorxar. Ell, com a regidor de Turisme, encarregaria discretament un dictamen sobre l'edifici a un especialista de renom. Mentrestant el regidor de Cultura –és a dir, jo–, com a sotsdirector del butlletí informatiu municipal, s’ho manegaria per a comprometre’ns clarament a les seves pàgines a favor de conservar la casa O'Connor per treure’n un profit cultural.

 

–I turístic també –m'havia de corregir Ramon tantes vegades com va caldre.

 

Ho faríem al primer número del butlletí informatiu en què es fes públic l’acord municipal d’adquirir la casa. Sense perdre-hi gens de temps, per a evitar que abans hi diguessin la seva els partidaris d'enderrocar l'immoble. En aquell moment ens temíem que eren majoria al Consistori i estàvem segurs que també al poble.

 

–Una vegada més, David contra Goliat –va fer Ramon segurament pensant en la defensa de la Moleta deu anys enrere–. Ho veus o no, que gent no està per romanços? El que volen és un ajuntament nou.

 

I si la casa O’Connor era el preu a pagar-hi, rai.

La lliçó dels ossos de la Bamba

La nostra prevenció no resultava infundada. Ramon i jo no deixàvem de ser dos simples regidors pertanyents a forces polítiques diferents. I, damunt, amb els handicaps de ser ell un simple fuster i jo el més jove del plenari municipal. Tampoc no ignoràvem que les persones que encapçalaven els nostres respectius grups municipals no es barallarien pel destí de la casa pairal dels O'Connor...

 

Tot comptat, diguem-ne que no podíem confiar de rebre gaires suports.

 

–No res, xeic. Ja pots comptar que ens tocarà fer la guerra pel nostre compte.

–I mirant de no aixecar la llebre mentrestant.

–De moment, jo no n’hi diré res ni a la dona –Ramon va fer aquell somriure sorneguer tan seu, amb el puret entre els llavis–. Però ja t’hi pots jugar un sopar que, més aviat o més tard, ens posaran a caldo.

Els esdeveniments li van donar la raó de seguida.

 

No seria la primera vegada que se’ns intentaria deixar malament, al fuster i al fill de ferrer amics de les antigalles. Va ser justament una setmana o dos abans de la diada de Tots Sants. S'estaven executant les obres d’un descansador a la partida de la Bamba, a mitjan camí entre el nucli urbà i el cementiri municipal. Res de l’altre món: un senzill eixamplament de la vorera d’accés a peu al cementiri i la instal·lació d'un banc per seure-hi.

 

En fer-ne els fonaments, però, la Brigada municipal va trobar-hi uns ossos. Tan bon punt se’n va assabentar, Esteban va fer-me memòria de l’excursió que el 29 d’agost havíem fet amb els arqueòlegs que aquell estiu havien estat excavant a la Moleta:

 

–És just davant de la vil·la romana que us vaig ensenyar.

–Vols dir que podria tractar-se d’un enterrament?

–Tu ets el regidor de Cultura. No em diguis que no pots contactar amb els arqueòlegs.

 

Els ossos es van recollir en una bossa perquè els examinessin els arqueòlegs de la Universitat de Barcelona o bé els del llavors Museu Comarcal del Montsià (avui Museu de les Terres de l’Ebre). Els vam deixar al vestíbul de l'Ajuntament perquè vinguessin a fer-hi un cop d'ull.

 

A la tardor d'aquell 1987, en construir aquest descansador hi van aparèixer els ossos de la discòrdia 

Falsa alarma: no van trigar gens a dir-nos que aquelles testes segurament pertanyien a un bòvid o a un càprid. Des del punt de vista arqueològic, ens van assegurar, no tenien cap interès.

 

Ramon i jo ens vam quedar tranquils; però Beltran i Bòria, no. Es va sentir a dir que el primer havia alçat el crit al cel: ¿qui érem nosaltres per a aturar durant vint-i-quatre hores, sense la conformitat de l’alcalde o del regidor d’Urbanisme, una obra urgent que havia d’estar enllestida per a Tots Sants?

I encara va haver-hi qui, dins del mateix Consistori, s’hi va acarnissar un pèl més. Feren córrer que algú havia soterrat uns ossos de gos tocant a la Moleta del Remei... amb la intenció de fer-los-hi trobar a Ramon per tal que aquest s’afigurés que se n'havia descobert la necròpolis. 

 

Només va ser una broma fàcil i inofensiva, però ens havien ensenyat les cartes.

 

–Si no ens espavilem, ens la fotran.

Cap precaució no hi resultaria sobrera, vam pensar. I tal mateix. A la revista Alcanar del mes de setembre se li va fer una extensa entrevista a l’alcalde: al llarg de cinc pàgines plenes de titulars va referir-se àmpliament a l’avinguda Catalunya, a la urbanització de l’antic camp de futbol, al poliesportiu de la Fanecada, al Pla general d’ordenació urbana, a un centre d’investigació de cítrics, als terrenys per a les escoles de les Cases i l’institut d’Alcanar, a la licitació de les obres del Centre de Salut... Però em vaig ocupar personalment que no se li formulés cap pregunta sobre el nou ajuntament.

 

Era un moment molt delicat. Calia evitar que, en un rampell de populisme, la casa O’Connor quedés públicament sentenciada.

 

La manera més intel·ligent d’actuar, vam pensar, era mirant d’avançar-nos-hi. Amb fets consumats. Com qui no vol la cosa.

 

I així va ser com Ramon de Silvestre i jo vam maquinar, colze a colze i de sotamà, una portada sorprenent i un informe inesperat.

Però abans va arribar la sessió del Ple de l’Ajuntament.

Faves comptades?

 

Al Consistori, les posicions de cadascú estaven més clares que l’aigua. La partida era de pòquer descobert.

 

D'entrada, en aquell moment a Beltran (IpC) el que més li interessava era conservar l’alcaldia, costés el que costés. I, atès el capteniment de cadascun dels grups municipals, per a aconseguir aquest objectiu en tenia prou amb el suport  polític de Convergència i Unió. I Beltran suposava que Bòria no era gens partidari de conservar la casa O'Connor –era notori que entre ell i Lluís O'Connor no existia cap mena de simpatia personal, més aviat al contrari.

 

L’alcalde (o les persones més pròximes que l’assessoraven) també estava convençut que Xavier Ulldemolins no s'oposaria a enderrocar l'edifici històric. El més lògic era que es deixés guiar, pensava, per un lògic interès personal: si la façana de la seva farmàcia, en comptes de donar a l’estret carrer de la Generalitat, passava a obrir-se a una nova i espaiosa plaça, hi sortiria guanyant molt.

 

Eren faves comptades.

 

Finalment, davant d'un panorama així, Sanz Fontana no hauria de tenir cap motiu per a adoptar un paper conservacionista i enfrontar-se a la majoria del consistori.

Els regidors Joan A. Bòria (esquerra) i Ramon Esteban (dreta)
en una sessió plenària de l'Ajuntament d'Alcanar 
d'aquella entretinguda tardor de 1987
(foto BI Alcanar)

A més, els O'Connor vivien a Madrid. Els seus lligams amb el poble ja eren gairebé inexistents. Així que es podia descartar que entre els canareus i canareves es suscités cap moviment en defensa del casalici d'una família que havia protagonitzat, amb algunes altres, el caciquisme de la Restauració, quan el poble estava migpartit entre els seus partidaris i els del marquès de las Atalayuelas.

Caramboles a dues bandes

La votació del primer Ple que va abordar l'assumpte no va desmentir aquestes impressions. Era el 13 de novembre de 1987. Una majoria aclaparadora de dotze regidors va votar a favor de l’adquisició de la finca dels O’Connor, casa i terreny. Només s’hi va abstenir Joan A. Bòria.

 

Val a dir que l’alcalde Beltran havia anat alterant a poc a poc –curiosament, en això només li plantaria cara Francesc Cid– un element important de les sessions plenàries. Com que no es refiava que algun regidor es veiés confós i convençut per un discurs discordant, havia suprimit el debat previ i l’havia substituït per una “explicació de vot”. Una explicació posterior a la votació. 

 

I va ser a l’explicació de vot quan van saltar les primeres sorpreses.

 

–Hauríem de crear una comissió especial que estudiés com conservar i aprofitar la casa O’Connor –va dir Xavier Ulldemolins–. També la seva destinació futura, que pot estar dins de l’àmbit cultural.

 

“Hi he parlat, amb Xavier”, m’havia xiuxiuejat Ramon Esteban, “i la sap llarga, no pateixis”.

 

Efectivament, Ulldemolins no es xuclava el dit. No estava disposat que al carrer li pengessin tota la vida el capell de promotor de l'enderrocament d'un edifici històric. Més que més després que Esteban hagués fet córrer per l’Ajuntament l’informe d’un reputat arquitecte tortosí, expert en la matèria, que es decantava per la conservació de la casa O’Connor.

Per això Xavier va ser el primer a plantejar, contra tot pronòstic, la possibilitat que l’edifici es conservés.

 

L’alcalde no se l'esperava gens, aquesta sorpresa. On havia fet cap el suposat interès dels socialistes per millorar l'accés a la farmàcia? Així que només va respondre, sense poder amagar un cert desconcert:

 

–A l’ordre del dia no s’hi contempla la creació de cap comissió especial.

–La comissió que dic estaria assessorada per un facultatiu competent. Així, també podria seleccionar l’arquitecte a qui s’encarregarà la redacció del projecte de la nova Casa de la Vila –va insistir Xavier Ulldemolins.

–No caldrà. Ja hi ha diversos arquitectes estudiant-ho.

–De debò? Quants?

 

Hàbilment, Joan Baptista Beltran va fer l’orni:

 

–Presentaran avantprojectes que seran sotmesos a la consideració de l’Ajuntament a través de la comissió que pertoqui. Així podrem triar-ne el més adient.

 

Vaig mirar Esteban de cua d’ull. L'alcalde estava recuperant el control del debat. No ens convenia que fugissin d’estudi. Era el moment de ficar cullerada i tornar a treure-hi l’assumpte de la casa:

 

–Al meu parer, l’edifici que l’Ajuntament ha adquirit conté importants elements modernistes dignes de conservar-se –vaig veure que Ramon feia un somriure de complicitat–. D’una altra banda, no cal crear-hi cap comissió nova... La de Cultura és competent per a tractar aquest assumpte. Ans que s’hi pronunciï el Ple, vull dir.

 

Com era d’esperar, això no fou rebut amb gaire entusiasme.

 

–Degudament assessorada, és clar –vaig concedir com qui demana disculpes.

 

Silenci. I condescendència, diguem-ne. Com qui sent ploure. A Ramon i a mi no ens venia de nou. El regidor d’Urbanisme, Joan A. Bòria, devia estar pensant en la comissió informativa d’ídem; Beltran i Ulldemolins ja havien ensenyat les seves cartes i en cap d’elles no hi figurava la comissió de Cultura, així que... 

 

En realitat, ben aviat comprovaríem que la creació o no d’una comissió era la disfressa d’una pugna soterrada per decidir qui havia de triar l’equip d’arquitectes que redactaria el projecte del nou ajuntament.

 

I en l’elecció de l’arquitecte a contractar, què hi hauríem pintat els romancers de la Comissió de Cultura?

 

A Xavier Ulldemolins feia molt de temps que li havia caigut el groc del bec i sabia el que es feia: es va mostrar d'allò més intel·ligent en aquella important sessió plenària del 13 de novembre de 1987, quan la casa O'Connor va fer les primeres, tímides passes per salvar-se (foto BI Alcanar)

Llavors vaig recordar que havia quedat en una cosa amb Ramon Adell, regidor d’Ensenyament. Així que encara vaig preguntar-me en veu alta si, de la mateixa manera que es compraven terrenys per a fer-hi un nou ajuntament, potser no s’hauria d’agilitar també l’adquisició dels necessaris per a construir-hi el nou institut d’ensenyament secundari.

 

No cal dir que aquesta comparació a tres quarts de quinze tampoc no va ser aplaudida per la resta del plenari municipal. Saltava a la vista que en aquells moments el que Alcanar més necessitava i volia, per damunt de tot, no era pas un institut.

 

Anaven pel bon camí el centre de salut, la pista de ball coberta i les poliesportives de la Fanecada... Però hi urgia –era de calaix veient el posat de la majoria dels presents– un nou ajuntament.

 

Un ajuntament amb esgambi; no pas com el vell, encaixonat en un carrer que s’havia quedat estret.

 

En un lloc espaiós.

 

I cèntric, per tal que la gent gran de tot el poble, i en especial els veïns i veïnes del Rocall, pogués arribar-hi a peu com s’havia fet tota la vida.

 

Llevat de l’abstenció de Joan A. Bòria, que va reservar-se’n la motivació per a més endavant, tothom va votar-hi a favor.

 

Semblava que l’institut de batxillerat, al qual jo m’havia referit sense gaire fortuna de part de Ramon Adell, no corria pressa i podia esperar.

 

I la casa O'Connor rai. El seu destí final, encara incert i a mercè de qualsevol carambola inesperada en el joc d'aliances tàctiques de la política local, acabaria jugant-se a cara o creu.