![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgZhQVXSqyCii8bAoN11osyHjBKgLwk5fS5BCARtsKP76txgHAPxvTYsgITGq30txIKG1sSX7rTqCTkYhIES8f_d9uWTT_VOkefqlUxat17J88fQ1B1Ewv_SBqhTEaLO_83pyhw7fzFzYgZ/w461-h346/lligallo+i+pals.jpg) |
El lligallo, a punt d'emprendre les Comes |
Estem abandonant les antigues terres comunals de la vila.
Deixant-la a l'esquerra, caldrà sortejar la tanca del casalici envoltat de pins.
Un "castell" a les Comes?
La primera vegada que vaig fer petar la xerrada amb Xavier Ulldemolins Reverter va ser a la tardor de 1978. Llavors no podia saber que al cap d'uns mesos es convertiria en el primer alcalde constitucional d'Alcanar.
–Aquest poble està canviant –em va dir–. Trobo que ja s'hi mou alguna cosa.
–Per les eleccions municipals de l'any que ve?
–No. Ho dic pels joves que pugen. L'altra nit mateix, com que feia tanta calor, vaig sortir al terrat de casa a prendre la fresca. Mentre hi feia un cigarret, vaig sentir uns que cantaven a la plaça. Per la diada de Sant Miquel, em penso que era.
Vaig parpellejar diverses vegades. Crec que ell va interpretar-ho com un gest de sorpresa.
–Hauries d'haver-los escoltat. Desafinaven com una mala cosa –Xavier va aixafar la burilla al cendrer ans d'esclafir a riure–. Feien uns galls...!
La veritat, no sabia a quin sant encomanar-me. Ja no se'm va acudir més que mirar cap a un costat. Sempre m'ha costat dissimular.
–Però la cançó era ben valenta, xeic. Ho dic perquè parlava de la pol·lució de la fàbrica de ciment, d'un "castell" construït dalt de les Comes... i d'un grapat de coses més que ningú s'havia atrevit a esmentar. Ja pots jugar-t'hi qualsevol cosa, que la lletra de la cançó que vaig escoltar des del terrat –va sentenciar el futur alcalde– és el més fort que s'ha dit públicament a Alcanar de la Guerra Civil ençà.
Vaig engolir saliva i em vaig fer el suec.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEid84ZyZaK-1Ntl2jmWQyfIOxjqZhRWNA_FWna4AFHqeErMLVlS6JYyz4Ak-5cBIrWyvBaw6jf2olU6CXNNJtz7smkJ6onOHjTTu1GGHHxfjNXqJ7piu3U50SaqK3SNhKo9p83dtz8xoN73LLldRFK4v44uYuoY1qVibq0IvJj-I1DLH8xnAcA_O7wRHx39/w218-h769/Forques%202%20part.jpg) |
El lligallo per les Comes |
Xavier Ulldemolins es referia a la diada de Sant Miquel. La festa que, com cada any, la gent del Casal Canareu vam organitzar a la plaça Major, llavors dita del Generalísimo. Els actes hi duraven des de primera hora de la tarda a passades les deu de la nit.
Aquella diada de Sant Miquel de l'any 1978 va ser d'allò més especial. S'hi van succeir els concursos varis per a la canalla, manifestacions culturals diverses com lectures de poemes, etcètera. Després, un duet en què figurava el nostre amic Marcel·lí de Juan, amb camisa groga i armilla negra, van interpretar amb innegable traça una cançó d'allò més encomanadisssa que ells mateixos havien compost: "Que plogui, que plogui ara mateix...!".
I finalment, mentre la plaça s'omplia esperant el gran concurs del joc de morra...
La diada de Sant Miquel de 1978
Mentre la plaça del Generalísimo s'omplia de gom a gom esperant el concurs de morra, recordo sobretot Nando Reverter, Quique Queralt i jo fent cançó protesta dalt de l'entarimat instal·lat davant mateix del local social de l'Associació Familiar Joan Baptista Serra.
Damunt d'unes cadires de fusta manllevades del Bar Moreno havíem dipositat una enorme cadena rovellada que jo havia trobat regirant la ferreria de mon pare. A les anelles de la cadena hi havíem enganxat uns fulls de paper amb el signe del dòlar ($).
Perquè érem nosaltres. Érem nosaltres tres a qui Xavier Ulldemolins havia escoltat cantar. Érem nosaltres –Nando i jo cantant, Quique amb la seva harmònica– els qui, segons el futur alcalde, aquell dia ens havíem deixat la vergonya a casa i l'havíem dit de l'alçada d'un campanar.
Els qui, amb una cançó, havíem cridat coses que a Alcanar no s'escoltaven públicament des dels anys trenta, ans de la dictadura.
La veritat és que ens va anar tan just d'escriure'n la lletra, que vam haver de mantenir-la a la vista en un faristol. N'havíem compost la lletra al menjador de casa, a la vora d'un senzill giradiscs on no paraven de sonar El bandoler de Lluís Llach i La balanguera de Maria del Mar Bonet.
La música? Quique tocaria la mítica harmònica amb què havia amenitzat les sortides en autobús durant el nostre viatge de final de batxillerat a Mallorca. I jo estrenaria la guitarra que m'hi havia comprat (ja no la tocaria mai més, per cert).
Que si jo sabia tocar la guitarra? Ni per pensament! He de confessar que em vaig limitar a perpetrar els quatre acords i prou que m'havia ensenyat a corre-cuita l'amic Ángel Fernández.
Implicat i divertit, el públic corejava aquella tornada, naïf ben a posta, que imitava la tonada d'una famosa cançó de José Luis Perales: "Gent, gent, gent... / t'estimo amb tot el cor. / Tu seràs per a mi / un tresor!"
Salta a la vista que encara no ens havia caigut el groc del bec.
Vam esmentar-hi la pols de la fàbrica de ciment i unes quantes coses més. També el casalici nou de trinca blanc i blau al capdamunt de la coma ("castell", en vam dir, i potser també "feudal") que aquells dies anava en boca de tothom; i això que no podíem saber que un pastor canareu a qui no l'espantava vent ni aigua s'havia presentat, amb un llibre atrotinat sota el braç, davant d'un alcalde amb cara de circumstàncies.
–Segons aquest llibre, per aquella coma passa un lligallo –li havia etzibat sense pèls a la llengua–. Per què hi heu deixat construir?
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhOmmwKv_QX8QOJS5MZ08Y_WggSX-nJAfRz3IOY8ZF5r6SHujwzGUzTqiO2oMb4JIuyXm6CMKQFuhkOOQKmtjGZqZbky84fdQo58EyswNiDwrQZSdWW4mkUm0LsRkVpTTV7ksON2-kwXVPh/w359-h478/xalet+i+granja.jpg) |
Des del lligallo s'albira d'un tros lluny el casalici construït l'any 1978 al capdamunt d'una de les comes |
La mateixa pregunta que tres adolescents ens fèiem cantant a la plaça plena com un ou. El públic aixecava el vol i picava de mans amb entusiasme. Amb la música innòcua i innocent d'una cançó de Perales, se n'hi estaven dient de grosses.
Aferrat d'ungla al micròfon amb la mà esquerra, Nando cantava a boca plena, amb una veu que en aquell vespre irrepetible esdevenia un crit de rebel·lia. De protesta juvenil, en públic després de dècades. Jo mirava d'acompanyar-l'hi fent una estrofa cadascú.
"Vigileu, xiquets..."
D'aquell memorable, eixelebrat vespre de Sant Miquel de 1978 sabem que van fer-se-n'hi més, de fotografies. I que n'existeix àdhuc algun àudio enregistrat en un casset rudimentari per alguna xiqueta de catorze anys que, diuen, avui és àvia però llavors es va enfilar a la cabina telefònica que hi havia al racó de la casa del Marquès. Mentrestant, algun membre del Consistori –encara del règim anterior, perquè els ajuntaments constitucionals no s'elegirien fins a l'any següent– ens clamava des del mig de la plaça aixecant el dit índex. "Vigileu, xiquets", semblava dir-nos, "que si us passeu més del compte...".
Però les advertències rai. Eren dies que corrien de pressa, efervescents, d'anar a pit descobert: s'estava a punt d'aprovar la Constitució, es parlava fins i tot d'un estatut d'autonomia i amb prou feines podíem creure'ns que l'abril següent hi hauria les primeres eleccions municipals del règim constitucional.
La primavera arribaria.
Al poble, la maror era de fons i ja feia uns anys que durava. L'estiu de 1976, la famosa Marxa de la Llibertat, en paraules d'Arcadi Oliveres, "va deixar als pobles gent compromesa i inquieta". Fa l'efecte que a Alcanar no va anar ben bé així.
La Marxa va posar a prova el capteniment de tothom qui va participar-hi. La intervenció de la Guàrdia Civil (sembla que el seu cap d'Amposta, el tinent amb arrels familiars al Maestrat Manuel Aragon Beltran, havia rebut ordres ben estrictes al respecte) va donar peu a accions solidàries, arriscades i fins i tot diguem-ne heroiques; però també sortiren a la llum covardies i qui sap si delacions que, diuen, segarien arran les ambicions polítiques de qui s'arronsés, covant així enveges i ressentiments. Tant degué ser així que, quaranta anys després, l'aniversari de la Marxa de la Llibertat passaria sense pena ni glòria per Alcanar –una ciutat tan propensa a la celebració d'efemèrides de tota classe–, mentre a la Sénia, Ulldecona, la Ràpita i arreu del país se n'organitzaven diversos actes commemoratius al llarg de 2016.
Pertocarà a la historiografia local més valenta –canten papers i callen barbes– de treure'n el gra de la palla, d'una excepció tan significativa.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjILaMRa-9wHcEcTDqkM5fyLz2YGhnaUqjcPWvWJkCbYWv-t7f9UiefSZDuy91OzdeLRg6rQ4QyedFUoxSwpLZKiMSb8JEijcoJg7WP6zTVpu-i7XJbSPHm224NAwHx3wyyHI8926IMrhpRWgCxuakCg1Pi5JsMWkw3rhN715sZ5ua8ZM26vKhGlCFcqg/w353-h380/1978.bmp) |
29 de setembre de 1978, diada de Sant Miquel: sonada cançó protesta a la plaça del Generalísimo, no hi cabia una agulla |
Els més joves no sabíem de la missa la meitat. Però també fèiem bullir l'olla. L'estiu de 1977, gràcies a Alfons Martínez-Aguado, Joan Matamoros i jo havíem començat a col·laborar al butlletí informatiu municipal. Per primera vegada vam fer-ho amb articles escrits regularment en català, cosa que va suposar-hi, més enllà de la simple novetat, una sacsejada important.
Aquell mateix any Alcanar va acollir una sessió del Congrés de Cultura Catalana. En concret, a les dependències que el Casal Canareu utilitzàvem a l'edifici del Convent. Recordo una llarga tarda prenent-n'hi notes per a la revista municipal, pocs mesos ans de ser designat secretari del Casal (l'últim, m'he preguntat sempre?) en una votació diguem-ne a la búlgara però ben pacífica.
–Ja és hora de passar el testimoni a gent més jove –havien sentenciat Isidre Balada, Joan Josep Esteller i la resta de veterans i veteranes de l'entitat.
Travessem un revolt de la carretera del Remei
Coma avall, ens trobem amb el taller dit del Janenc i amb un revolt pronunciat de la carretera del Remei, oberta a finals del segle XIX, quan Alcanar encara no havia obtingut el títol de ciutat.
De fet, aquest revolt de la carretera del Remei va trossejar el lligallo del Coll de les Forques. I llavors, amb el temps, va arribar-ne l’oblit i, amb ell, l'establiment d'un nou traçat partint d'una altra banda del nucli urbà.
El cas és que caldrà travessar la carretera del Remei. A la nostra dreta, pel fons de la vall dels Castellans, discorre el barranc de les Forques.
Som al coll del mateix nom? Jo m'afiguro que sí. Aquí devia haver-hi el coll que batejava el lligallo ans de desaparèixer mercè a l'obertura de la nova carretera.
Ja a l'altra banda d'aquesta, reprenem l'antic traçat del lligallo. De la ruta dels fundadors d'Alcanar.
Serra amunt, el lligallo del Coll de les Forques passarà per davant de l'anomenada caseta de l'Havanero.
Després pujarà al capdamunt de la coma, a 376 metres de l'anterior. Compte: encara hi ha arnes en un bancal de la dreta, com fa vint anys?
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhJGliWJgN-JOUiwwmOItKTNWtJhCf_B3SZ4R25yAaPRIIxZkElgFCc1UilRyj7VfsP7vBmq6gfBO3FqO0NLunP6K0AMm96pOh3oOwe39jUyzgO6A-gmrq9xA0qkMpz60OUaojwS2fFukqfV9fCBOfit-yqLF8XSX_TITh7kUHHIWVd53Ef8nnS87jwQJkt/w393-h431/lligallo%20puja.jpeg) |
Mirem enrere: el lligallo vist del capdamunt de la coma estant |
El camí Vell d’Ulldecona, deixat de la mà de Déu
Dalt, el lligallo s'esbiaixa a l'esquerra i segueix tot recte.
Aviat flanqueja l'antic corral del Nano, que després esdevindria la Casa Ecològica.
"Si vols créixer gord i sano,
menja formatge del tio Nano!"
Entre els canareus i canareves nascuts ans dels anys 70 del segle passat, qui no recorda la dita que les mares repetien als seus xiquets?
Perquè el tio Nano, que encara feia passar la immensa polseguera del seu ramat d'ovelles per la Carretera Nova (llavors "avenida de José Antonio"), venia un formatge fresc que no tenia res a envejar al de Catí.
A 585 metres de la referència precedent travessem el camí o carretera Vella d'Ulldecona, venerable antecedent –amb trams cada dia més escadussers encara empedrats a la faiçó tradicional– de la moderna asfaltada que dibuixa els revolts del Remei.
Aquí el context discursiu resulta encara pitjor. La crua realitat no permet cap biaix cognitiu: el camí vell d'Ulldecona està més malmès que mai. La cosa tomba per mal. Ja ho vam denunciar l'any 2008 a la revista Lo Rafal. La queixa no va agradar gens als despatxos municipals. Al cap d'uns anys en vam fer aquesta entrada del blog, que encara va coure-hi més.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjRzLr9sjw_EKyXQN5PhoQBsZCD0u7OW1SdHuGmbl99O8hfOiU7mlgYJDERXBtvNlLDzRonN2ZasaxXKTA2sRf0dQqVVNhLoqusl5vukAcg0QssNBRsg0jCojgVJd9h8oaoGjxtD_FlsMZ5UTTZ95OVEq7juste12zYPno6Es5LPEzccGPBSO-3hKtWNmSi/w471-h275/lligallo%20Nano.jpeg) |
El lligallo, que va tot recte, al fons deixarà a la seva esquerra l'antic corral del Nano |
Amb el ferm esventrat i tantes eloqüents barrinades al rocam de la seva banda interior, el camí vell d'Ulldecona és avui un veritable Via Crucis de gemecs tallats en pedra. Cada esvoranc que s'hi fa, cada mala herba que hi creix són testimonis muts de l'abandó i la ceguesa municipals.
Les pedres gastades del camí d'Ulldecona, testimonis del pas del temps, conten històries del passat –el cotxe correu que baixava de la llavors capital comarcal, els carros carregats pujant cap a Tortosa, etcètera– mentre aquells que n'han de tenir compte romanen de braços plegats, ignorant (o menystenint, no sé què és pitjor) la riquesa cultural que se n'esvaeix cada dia que passa; tots mirant-se, com aquell qui res, la decadència de les últimes traces de l'antany formidable carretera canareva.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjUD8BMpwnbiwMUna3isGg1WFT4V29eSURinQAS10eDbRI2Sgb6-rgAAce6_arKe_YZQLPqkkh6nRAFdsix4sumcQgw7Gv-VVW_njSTiM7NA7P_RXbK3ZPuRB12VJj87C6gzTGNDzGj5a_tEZLnKAH4CpRPXgwQpL292EL6aiGNjN7jZvXkT9r2vi787SU7/w292-h389/vell%20Ulldecona.jpeg) |
El camí vell d'Ulldecona |
Encara gràcies que l'antic traçat del lligallo del Coll de les Forques ha tingut més sort. Si més no, se n'ha conservat la memòria que aquí mirem de recuperar.
Això ho devem a tres pastors canareus de mitjan segle XIX: Andreu Rúbio, Batiste Pla i Joan Aubalat (avantpassat dels Bels de les Cases).
Ells van ser els qui van guiar el visitador de Cañadas de la província i el síndic de ramaderia del partit de Tortosa quan, assessorats per un pèrit agrimensor, vingueren a atermenar per últim cop el traçat antic del lligallo del Coll de les Forques.
Va ser entre els dies 8 i 22 d'agost de 1862. Conten les cròniques que durant un parell de setmanes, una comissió d'onze persones, encapçalades per Batiste Sancho, regidor de l'Ajuntament Constitucional d'Alcanar delegat per l'alcalde Lluc Beltran, va posar-se les cames a coll i va voltar-se el terme municipal per a atermenar-ne les vies pecuàries.
Els propietaris Josep Agustí Sancho, Bru Gil Figueres i Josep Ramon i Tomàs Costas –qui també hi feia d'apoderat del marquès de las Atalayuelas– van dir-hi la seva en defensa dels interessos dels pagesos (més ben dit, dels terratinents i hisendats).
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjkZ4v21qmvQJW7oe6sjZgbL1M4dT-P6vEforJLDdfh8HTYsGGUD6olb6lBt6Jtl7TGM5T2nWoDKDKcVpW741HWJqOCT-pc_F9uZ_1q93XKPvPBtd1i0U_7GCxevI1rSnUwq7nNb7XQc4LGE1Rui58rDntx_H2Yo4Bv2KtT9QIJ4hH3oK73k6T2aWczjVjL/w317-h423/Codonyol_avall.jpeg) |
El lligallo de Codonyol, asfaltat per l'Ajuntament l'any passat |
El cas és que, gràcies a ells, avui encara podem reconstruir l'ancestral, afortunada ruta dels fundadors d'Alcanar. Perquè, sense ser-ne ben bé conscients, Aubalat, Rúbio i Pla se la sabien de cor.
La ruta és tan antiga que avui, en diferents punts del seu recorregut, la destorben obstacles de primera, entre els quals destaquen la carretera del Remei i la mateixa ciutat d'Alcanar.
No tots els lligallos canareus tenen la mateixa sort. Alguns, com el lligallo del riu de la Sènia, veuen com una part del seu traçat és víctima de l'intrusisme davant la indiferència de quasi tothom. D'altres, com el lligallo de la Tancada, malviu com a camí oblidat i malmès. També n'hi ha que, com el tram més pròxim a la mar de l'antic lligallo de Codonyol, són asfaltats periòdicament per l'Ajuntament.
La serra de la Vila i la capelleta del Remei
Seguint sempre la carena a partir de l'alt dit del Cor de Jesús, arribem a la serra anomenada de la Vila, encara dins del terme municipal d'Alcanar.
N'havíeu sentit a parlar mai, de la serra de la Vila? Per què deu haver-se'ns despintat de la memòria, aquest topònim tan singular?
Avui la identificarem perquè al seu capdamunt acull una antena de telecomunicacions de color blanc.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjLLEC_-mCeNnbwGNvVAq_rpXFuICe9d6COvbfvNTH6f2AaUgAjBgjKz0TodIFsLqiXPSnHGmgIZpI2Tsy3b0LtvKYUv03MjY3a_0BeGdfMUHc087XEMIuvIhtZTlGAZRRVv6IAYOF-g4l8lHiUH-XFxySiMVNGodUpZh4_OXKHVenMH9wY2WW598Hc5KuM/w475-h319/serra%20Vila.jpeg) |
L'anomenada "serra de la Vila" |
Ara davallem i, 368 metres més enllà, fem cap al "punto donde empalma el Ligajo que sube desde los Barranquetes a la Capillita del Remedio por los limites de las jurisdicciones de Ulldecona y Alcanar".
Ja hi som. Hem donat cap a la nostra ruta.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj9U_lB0II7FvsQMSkijV-CJ6YcWMaBEvJkWWGxRorAfN86-E9a2_GcFFjyedeepqHYNSbZanb7kNJMcBjQWhQsNephyt_kEVFmp0Xb5Kn2ggma207CfzepjfIliD9SDwixWRmHZqHMftT_0gfRVww-XPvhgvGKVvyyyq-yGxVFzhN47EW0Hzdljs_62GhE/w465-h240/lligallo%20i%20capelleta.jpeg) |
L'antic lligallo del Coll de les Forques davalla cap a la capelleta del Remei |
La capelleta del Remei és una capella de camí. Situada a tocar de la carretera provincial que puja a Ulldecona, just a l'entrada del camí que duu a l'ermita de la Mare de Déu del Remei, la gent d’ans s’hi solia aturar per resar una Salve i deixar-hi rams de flors boscanes. En passar-hi amb cotxe o autobús, moltes persones encara s’hi senyen. Avui es troba inclosa a l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Heus aquí com l'antic traçat del lligallo del Coll de les Forques anava a morir en un altre: el que ve dels Barranquets, tocant al riu de la Sénia, i fa cap a la capelleta del Remei.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjyxv9BI-03OXgarUAU5r3bn9FlzfM9D3XJTKz2M_slxTyaBmJQdJJJptqbNHebT1MngRvbxEG3H3vuEukgwZrJ_IxqIA8F0E5JWgM_gqANpGX2zltJhAHp6yMgoL496VzR3IlPRRlEMYRPwUzZiDLKZr0rTcEKGm7przDldEE7FdsbfZPohBfcqCS4y6M1/w413-h280/capelleta.jpeg) |
La capelleta del Remei, on acaba la nostra via pecuària |
D'acord amb la Llei estatal de març de 1995 que les regula, les vies pecuàries són dipositàries de valors ecològics, econòmics i socials. Així, fan de connectors ecològics entre diferents ecosistemes que mantenen la supervivència de moltes espècies. També contribueixen a la gestió i l'ordenació del territori i de l'aigua.
Finalment, els lligallos –igual que el malaurat camí vell d'Ulldecona esmentat més amunt– formen part del patrimoni cultural i immaterial del país.
Per això us convido, quan tingueu un parell d'horetes, a recórrer tranquil·lament aquesta ruta dels fundadors. La tenim a la vora del nucli urbà d'Alcanar, ens permetrà prendre l'aire, estirar les cames i visitar una irrepetible successió de llocs emblemàtics com les desaparegudes Eres del Poble, l'antic Calvari, la Serreta, les Comes, la Campaneta de la Drecera, el camí vell d'Ulldecona, l'alt de Cor de Jesús, la serra de la Vila i la capelleta del Remei. Què més voleu?
Llàstima que aquest antic traçat del lligallo del Coll de les Forques, el que hem seguit en aquestes dues entrades, fos radicalment modificat al segle XX. De fet, si la memòria no em traeix bona part del nou traçat vintage del lligallo, ja només anomenat de les Comes, es superposaria al camí vell d'Ulldecona i a la seva Drecera.