Tradueix

Hitler contra els canareus: deportats a Buchenwald i Mauthausen

Al juliol de 1979, cinc canareus inconscients se la juguen de valent: tenen l'atreviment, els uns de contar i els altres de publicar, que persones del poble van ser deportades als camps d'extermini nazis 

Encara no han passat quatre anys d'ençà la mort del dictador, i dos des de les primeres eleccions generals de 1977. La Constitució no ha fet ni mig any i del futur Estatut se'n parla. Amb prou feines fa dos mesos que han pres possessió els primers ajuntaments democràtics... i al cap de vuit mesos un cop d'estat militar estarà a punt d'enviar-ho tot a prendre pel sac. 

El capgirament de la vida municipal ha desfermat tibantors. Han sortit a la llum  conflictes fins ara més o menys dissimulats.

Només un exemple: per un quítame allá esas pajas sobre autenticitat, sobre democràcia, etc., a la revista l'únic mitjà de comunicació local existent acaba d'esclatar una agra polèmica. D'una banda, algun mestre hi ha escrit en nom de la Unió de Sindicats de Treballadors de l'Ensenyament de Catalunya (USTEC). De l'altra, el president de la llavors única associació canareva de pares i mares d'alumnes: l'Asociación Familiar Juan Bautista Serra.

Al maig, des d'USTEC s'ha saludat el nou Ajuntament d'Alcanar demanant, entre altres coses, "la formació d'una autèntica i democràtica Associació de Pares d'Alumnes que comprengui la totalitat d'aquells, i els fins de la qual estiguin al servei de tot el que pugui repercutir favorablement en la població escolar".

La rèplica no s'ha fet esperar: a la secció Tribuna oberta de la revista de juliol, Ramon Esteban
qui encara ha de trigar uns anys a revelar-nos un dels secrets amb més transcendència per a la història d'Alcanar publica com a president de l'Associació Familiar un punyent comunicat carregat d'ironia: "También puede ocurrir que esta Junta Directiva, ya sea por falta de costumbre o por ver la democracia bajo otro prisma, no tenga bien claras las ideas de cómo deben efectuarse unas elecciones verdaderamente democráticas, en este caso les agradeceremos sinceramente y de todo corazón tengan a bien el querérnoslo explicar".
 
L'ambient s'enrareix per un no res. 
 
Per a més inri la immediatesa de les Quinquennals, atès l'origen d'aquesta festa, no contribueix precisament a esbandir alguns foscos nuvolalls que pugnen per aixecar-se... 
 
I heus aquí que aquell primer Ajuntament constitucional s'ha plantejat canvis en el nomenclàtor dels carrers, i encara la remoció de monuments, símbols i plaques al·lusius a la Guerra Civil. No donen l'abast.

Avís de filat electrificat (el rètol, en alemany i en polonès, no necessita traducció) i torre de vigilància dotada d'altaveus, al camp d'extermini d'Auschwitz (agost de 2018)

Primer testimoniatge de la memòria històrica canareva?  

Hi ha qui diu que aquella arriscada entrevista fou pionera en el compromís en favor dels deportats i en la memòria històrica no sols estrictament local, sinó també en l'àmbit de les Terres de l'Ebre. 

Però alhora s'estranyen d'una cosa.

No els cap al cap que avui no se'n faci cap esment. 

Troben ben sorprenent que l'entrevista no sigui citada en publicacions sobre la deportació, i xocant que no s'hi faci cap referència en actes públics, commemoracions, inauguracions, etcètera, relacionats amb les víctimes canareves de l'Holocaust.

Talment com si aquella entrevista no hagués existit mai. 

Per què passa, això? 

Quina en deu ser la causa, d'aquest oblit (o omissió)?

En un assaig que més avall citarem, l'escocès Stuart Kelly reconeix que la literatura és vulnerable: "Tots els elements conspiren contra ella: el foc i l'aigua, l'aire sec que altera, la terra fangosa que descompon. El paper resulta especialment vulnerable: pot estripar-se o esguerrar-se, tacar-se o raspar-se. Són incomptables els éssers vius que poden menjar-se'l, des de paràsits i fongs fins a insectes i rosegadors; fins i tot es menja a si mateix, cremant-se amb els seus propis àcids".

Llavors, què ha passat en aquests gairebé 43 anys amb els exemplars d'aquell número de juliol del butlletí informatiu municipal? Han desaparegut? S'han fet malbé? S'han cremat? S'han fet servir de paper de fumar? Han quedat abandonats en algun racó? S'han extraviat per sempre?

M'imagino que no, però segurament ja no en deuen quedar gaires, d'exemplars. Llevat d'aquell que (afortunadament) es conserva enquadernat als prestatges de la Biblioteca Trinitari Fabregat, segurament ja no resulta fàcil trobar-ne, de números del butlletí d'aquella època. 

Pots comptar que sí em diuen. I encara sort que a la Biblioteca el tenen enquadernat, que si no...

Per descomptat que deu ser per això. Que, amb el temps, s'han anat perdent. Per això en publicacions actuals, bibliografies, commemoracions, homenatges i altres actes oficials es deu passar per alt aquella entrevista pionera, no trobeu?

Segur que sí. Que deu ser per això.

I així s'ha anat esvaint, diguem-ne, la memòria d'aquell primer acte de memòria històrica amb què la revista Alcanar s'hi va avançar en anys.

Estem parlant de l'estiu de 1979. Encara faltava temps perquè altres persones, d'Alcanar o de la comarca, comencessin a interessar-se pels deportats als camps de concentració del III Reich. I encara més perquè sentíssim a parlar de la memòria històrica.

Conseqüentment, valdrà la pena d'esmenar aquesta mancança.

Agost de 2018: interior del crematori i forns d'Auschwitz, on s'incinerava els cadàvers de deportats fins que aquesta funció fou encomanada als grans crematoris del camp veí de Birkenau


En el seu format original

Del context i les circumstàncies que van envoltar aquella entrevista n'hem parlat a bastament en aquesta entrada de l'any 2017 i en aquesta altra de 2018. Totes dues  figuren entre les més visitades del blog.

Però, i l'entrevista mateixa?

No convé recuperar-la? I posar-la a l'abast de tothom?

Hem regirat la calaixera per trobar l'atrotinat exemplar d'aquell número del butlletí informatiu municipal.

Acte seguit, en comptes de transcriure i traduir l'entrevista al català hem considerat més honest i adient publicar-la en el seu format original. Com? Doncs escanejant les cinc pàgines d'aquell número de la revista Alcanar i reproduir aquí com a imatges els seus paràgrafs, amb algun breu comentari. 

Per tal d'il·lustrar els retalls, hi intercalarem unes quantes fotografies del camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau que vaig poder fer durant una visita a Polònia a l'estiu de 2018.


Icònica imatge de l'entrada del camp de concentració de Birkenau, tocant al d'Auschwitz (agost de 2018)

D'una altra banda, algú que no estigui ben informat podria arribar a pensar que a Josep Fabregat Chimeno i a Baptista Nolla Fibla no se'ls va donar en aquell moment la visibilitat pública que mereixien. Vull dir amb els homenatges, distincions i altres reconeixements i actes socials que s'estilen avui en dia.

Res més lluny de la veritat, però.

Només acceptant de respondre públicament a les nostres preguntes, en aquell Alcanar del 1979 els dos deportats canareus ja van ser uns valents. 

Cadascú per un motiu. En parlarem més extensament en una pròxima entrada d'aquest blog, però ja convé de fer-ne cinc cèntims ara mateix.

Josep Fabregat era un veterà militant comunista -jove regidor del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a l'Ajuntament d'Alcanar, comissari polític a la Guerra Civil, maquisard de la Resistència francesa, deportat a Buchenwald-, un homenàs afabilíssim i alhora combatiu fins a l'últim dia. Des que havia tornat a Alcanar se n'hi havia sentit a dir de tots colors.  

Baptista Nos havia patit la pena negra, però per unes altres raons. Tot i que son pare havia perdut la vida al camp de concentració, sembla que amb això no en tingueren prou: d'ençà que el van alliberar de Mauthausen als setze anys, la vida no havia deixat de ser un calvari per a ell i per a la seva família. En tornar al poble s'hi trobaria persones que, cada vegada que el veien, li recordaven que en qualsevol moment podien tornar a enxampar-lo i emportar-se'l al camp d'extermini on va morir son pare.

Ara fa tot just un any, el 13 de gener de 2021, una aportació anònima -en forma de comentari a una de les entrades del blog- encara ens contava això: "Tinc entès que a Joan Baptista Nos li van dir, quan el van alliberar, que si deia mitja paraula d'allò que hi havia vist, de la mateixa manera que havia sortit, tornava a entrar-hi. M'imagino la por d'aquest home durant tota la seva vida".

La memòria, que no és la història

 
En aquella tarda estival de 1979, ni l'entrevistat més loquaç -Fabregat- ni el menys comunicatiu -Nos- pretenen donar-nos cap lliçó d'història. Ni, menys encara, fer història. 

Igual l'un que l'altre deixen ben clar que allò que ens estan relatant als tres joves entrevistadors -tenim entre divuit i vint-i-cinc anys-, allò que ens deixa de pedra a cada punt, no és la història d'Europa ni la d'Alcanar.

Perquè aquesta tarda la cosa no va d'història, sinó de memòria. Històrica si voleu però, al cap i a la fi, memòria i prou. 

I no pas de la memòria de la deportació en abstracte. Sinó de la seva memòria i au. De la seva memòria personal, que no és –no pot ser– imparcial.

La memòria d'un tal Nos. La d'un tal Fabregat. Dos canareus que, gràcies a la complicitat del règim nacionalista de Vichy, foren deportats per un dictador amic de Franco i ara ho fan públic per primera vegada amb la humilitat pròpia de Batiste de Farjo i la discreta bonhomia de Pepet de la Verda. Tothora conscients nosaltres, els cinc, que això provocarà a l'acte escàndol i rebuig indissimulats, igual entre els  nostàlgics locals del règim franquista que entre alguns galifardeus de la seva Administració.

I tal mateix.

L'any 2014, a la seva novel·la sense ficció El impostor, Javier Cercas hi citarà un article d'ell mateix al diari El País. S'hi haurà publicat al desembre de 2010, amb el títol "El chantaje del testigo":

"Porque, en un tiempo saturado de memoria, ésta amenaza con sustituir a la hisetoria. Mal asunto. La memoria y la historia son, en principio, opuestas: la memoria es individual, parcial y subjetiva; en cambio, la historia es colectiva y aspira a ser total y objetiva. La memoria y la historia también son complementarias: la historia dota a la memoria de un sentido; la memoria es un instrumento, un ingrediente, una parte de la historia. Pero la memoria no es la historia". 

Nos i Fabregat no pretenen fer d'historiadors ni tenen ínfules d'herois. Ells s'acontenten amb el dret, acabat de conquerir amb la recent recuperació del règim constitucional, de poder contar per primera vegada les mil i una penalitats que van haver de patir a Mauthausen i Buchenwald. Per què? Perquè se les han hagut d'engolir i callar durant quaranta-quatre llargs anys. 

En canvi ara, gràcies al resultat de les eleccions municipals de 1979, nosaltres i la revista Alcanar els farem d'altaveu.

"Un historiador", seguirà escrivint Cercas en aquell article, "no es un juez; pero la forma de operar de un juez se parece a la de un historiador: como el juez, el historiador busca la verdad; como el juez, el historiador estudia documentos, verifica pruebas, relaciona hechos, interroga a testigos; como el juez, el historiador emite un veredicto. Este veredicto no es definitivo: puede ser recurrido, revisado, refutado; pero es un veredicto. Lo emite el juez, o el historiador, no el testigo. Éste no siempre tiene razón; la razón del testigo es su memoria, y la memoria es frágil y, a menudo, interesada: no siempre se recuerda bien; no siempre se acierta a separar el recuerdo de la invención; no siempre se recuerda lo que ocurrió sino lo que ya otras veces recordamos que ocurrió, o lo que otros testigos han dicho que ocurrió, o simplemente lo que nos conviene recordar que ocurrió. De esto, desde luego, el testigo no tiene la culpa (o no siempre): al fin y al cabo, él sólo responde ante sus recuerdos; el historiador, en cambio, responde ante la verdad".


Baptista Nos i Josep Fabregat, deportats als camps d'extermini de Mauthausen i  Buchenwald, respectivament (foto: Butlletí informatiu Alcanar, juliol 1979)

Barata el seu testimoniatge, Josep Fabregat i Baptista Nos no aspiren a honors ni glòries de cap mena. Ells són valents i n'han vist de tots els colors, però no es fan els milhomes amb fútils ni-oblit-ni-perdó de pa sucat amb oli, ni res de semblant.

Batiste de Farjo i Pepet de la Verda es tindran per satisfets si alguns dels seus conciutadans, després de llegir l'entrevista, reflexionen una mica i deixen de malparlar d'ells pel carrer dient que l'un és un roig mentider i l'altre un orfe desagraït. 

Així de clar.

Són homes senzills, ferrenys, de pedra picada als camps de Hitler i a la vida. El que menys goig els ha fet mai és rebre homenatges, i menys encara reconeixements oficials. No estan per a vedettismes, commemoracions ni actes protocolaris. Timeo danaos et dona ferentes, com va dir el poeta.

"Nunca perseguí la gloria", diu el vers d'un altre poeta, Antonio Machado

 Els deportats canareus, diguem-ho clar i català, no estan per a romanços.

"Perdonar, sí; oblidar, no"

A la tercera part de El impostor, Javier Cercas hi citarà aquest lema: "Perdonar, sí; olvidar, no". El protagonista, aquell català espavilat que va fer-se passar per supervivent de l'Holocaust fins que seria desemmascarat l'any 2005, el repetia sense parar durant els anys en què va presidir l'associació avui denominada Amical de Mauthausen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme.

Els nostres entrevistats no hi dubten. Suggereixen el mateix lema com a títol de l'entrevista.

No ens sorprèn gens. L'estiu de 1979 és lluminós i farcit d'esperança. L'Estatut és a tocar, durant deu mesos qualsevol futur semblarà encara possible...

Perdonar, sí exclamen Josep Fabregat i Baptista Nos. Però oblidar, no!

Impressiona que els antics deportats demostrin la seva generositat amb aquesta contundent antítesi d'infinitius.

Aviat comprovarem que, fet i fet, resumeix l'esperit de l'Amical i de les víctimes dels camps.



Aquella entrevista a Josep Nos i Josep Fabregat que provocaria tant de rebombori va ser producte de la inconsciència juvenil de tres xicots que tenien entre 18 i 25 anys: Agustí Grau, Agustí Bel i Joan Baptista Beltran, llavors regidor de Cultura (foto: Butlletí informatiu Alcanar)



A la sala de visitants del camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau, vaig fotografiar aquest plànol que permet comparar el minúscul KL ("Konzentrationslager") Auschwitz I en comparació a la seva enorme ampliació que es pot veure a l'esquerra, el KL Auschwitz II - Birkenau

Per què va haver-hi canareus que van fer cap als camps?

La pregunta resulta òbvia. A Agustí Grau, a Batiste Beltran i a mi ens costa Déu i ajuda d'entendre que als camps d'extermini de Hitler hi fessin cap quasi mitja dotzena de canareus.  

Pepet de la Verda contesta sense dubtar ni un instant:

Pel simple fet de ser espanyols. Republicans espanyols. 

Ipsis verbis. Resultarà ben significatiu que l'historiador Carlos Hernández de Miguel escrigui, trenta-sis anys més tard, el mateix que ens ha dit Josep Fabregat. Ho farà a l'apartat "Francia condena a muerte a los españoles" de la seva obra de referència Los últimos españoles de Mauthausen - La historia de nuestros deportados, sus verdugos y sus cómplices (Ediciones B, Barcelona, 2015).  

Com que el Govern nazi no sabia què fer-ne, dels presoners espanyols, Hernández de Miguel anota que Hitler va consultar l'assumpte amb els governs de Franco i de Pétain.

Llavors el Govern francès de Vichy, tot i saber que els espanyols que havien format part del seu exèrcit corrien el risc d'acabar en camps de concentració, va enretirar-los la condició de presoners de guerra. I se'ls va enviar a Mauthausen, Dachau o Buchenwald.  

"Queda claro que el criterio de selección acordado entre Vichy y Berlín no respondía al estatus militar de los republicanos", conclou Hernández de Miguel, "sino al simple hecho de ser 'rojos españoles'".

Fil per randa, allò que Josep Fabregat ens ha aclarit tan bon punt hem començat l'entrevista.



La impactant portada del número que sense cap dubte ha aixecat més polseguera de tota la història de la revista Alcanar, i que ara sembla haver-se perdut. El titular ho diu tot: "CANAREUS ALS CAMPS NAZIS"

Rere el filat de Buchenwald

Mentre Pepet de la Verda, amb el parlar tranquil i assossegat que el caracteritza, ens fa cinc cèntims de la quotidianeïtat del camp de concentració, de tant en tant no puc evitar un dejà-vu.  

No me'n puc estar de pensar en Odessa, el best-seller de Frederick Forsyth. Aquesta gran novel·la (títol original: The Odessa File) comença a Hamburg, el 22 de novembre de 1963, amb el suïcidi d'un supervivent de l'holocaust; el seu diari arriba a les mans d'un periodista d'allò més valent i llavors...

L'he llegida no fa gaire. L'edició espanyola de 1974. La de butxaca de l'editorial Plaza y Janés. M'ha agradat i, la veritat, també m'ha colpit.

Quaranta-tres anys després la seguiré recomanant. N'existirà una edició molt recent, posada a la venda al 2021; però es tractarà d'una traducció pèssima, amb frases mal redactades i de vegades difícils d'entendre. Així que m'estimaré més recomanar aquella edició castellana de 1974... i també l'excel·lent pel·lícula amb què aquell mateix any es va adaptar al cinema, protagonitzada per Jon Voight i Maximilian Schell.

Malauradament, allò que ens està contant Josep Fabregat no és cap novel·la. Ni cap pel·lícula.



Lletrines, ara més netes que una patena, del complex d'Auschwitz-Birkenau (agost de 2018)


 

Els records més terribles

Josep Fabregat, després de rumiar-s'ho una mica, ens mostra una foto de carnet en blanc i negre. És vella i de pèssima qualitat. 

Hi apareix un xicot amb mig rostre embenat. Poc més que se li endevina una ganyota de dolor.

Me la van fer al camp diu. A Buchenwald. Va ser quan, a causa d'una infecció, se m'havia inflat moltíssim la cara i aquell metge txec, deportat com jo, va haver d'operar-m'hi...

Tots li diem que l'hi reconeixem. Amb dificultats, però. A la fotografia fa molt mala cara, se la hi veu deformada i tot...

És que la intervenció va ser clandestina -somriu el veterà antifeixista. I sense anestèsia! Xeic, vaig quedar desmanegat, em feia mal de valent.


Entrada i xemeneia del modest crematori del camp de concentració d'Auschwitz, que algunes persones -com és el cas de les dues turistes de la imatge- refusen de visitar per tot allò que evoca als visitants (agost de 2018)



Pàgina, ja esgrogueïda pel pas de més de quatre dècades, de les notes manuscrites originals que vaig prendre aquella tarda durant l'entrevista: a la capçalera, els noms d'alguns canareus víctimes del nazisme (els entrevistats van voler-ne fer memòria ans de respondre a les nostres preguntes, que anaven numerades en un full a part)

"L'assassinat sistemàticament organitzat"

Josep Fabregat ignora qui va ordenar que els portessin aquelles deu o dotze pobres deportades. 

Ho sabrem quaranta anys després.

Va ser Heinrich Himmler en persona. 

Al març de 1942, el Reichsführer va enviar a un ofici al màxim responsable de l'organització dels camps d'extermini, el general Oswald Pöhl, apressant-lo perquè obrís bordells en tots els camps. 

Amb quina finalitat? "Incrementar-hi la productivitat": així van motivar la mesura.

Ens n'assabentarà Carlos Hernández de Miguel al capítol 8 ("Adaptados al horror (1943-1944)" de Los últimos españoles de Mauthausen (Barcelona, 2015): "El general Pöhl cumplió la orden y llegó a erigir un total de diez prostíbulos en campos como Buchenwald, Sachsenhausen, Dora, Dachau e incluso Auschwitz. Los nazis se referían a ellos con el nombre de sonderbauten, edificios especiales".


Auschwitz, agost de 2018: rere un vidre ben gruixut es conserven encara un gran nombre d'envasos, buits perquè els van fer servir a les cambres de gas, del (tristament) famós insecticida a base de cianur denominat Zyklon-B



"Memòria sense rancúnia"

Al seu assaig sobre la història dels deportats espanyols, els seus botxins i els seus còmplices, Hernández de Miguel hi inclourà un apartat titulat "Memoria sin rencor"

La dona d'un deportat el qual, igual que Baptista Nos, va perdre son pare a Mauthausen– hi explicarà per què el seu marit no pot ni ha de callar: "Es el deber de la memoria. Tenemos la obligación de no olvidar. Hay que recordar lo que ocurrió en los campos de concentración para que no se repita. Y hay que hacerlo por todos, especialmente por quienes no salieron con vida de allí".

Un altre testimoni inisistirà que els joves han de romandre vigilants, "porque lo que pasó ayer puede volver a pasar mañana".

"Yo no odio a los alemanes", dirà un tercer deportat, "ni siquiera a la gente que trabajaba en Bretstein y nos veía cada día trabajar. Era la política de la nación. Sería estúpido odiarles".

I encara un altre: "El fascismo sigue existiendo y un día pueden volver a gobernar. Si los jóvenes no conocen el pasado, volverán a votar por el fascismo porque se creerán su discurso populista. Y serán ellos, los jóvenes, los que pagarán las consecuencias si no se evita esto".

És curiós fins a quin punt aquests testimoniatges que surten del cor dels deportats, recollits pels historiadors durant la segona dècada del segle XXI, faran l'efecte de ser una mena d'eco.

L'eco d'allò que a Alcanar haurem tingut el privilegi de llegir ja, gràcies al coratge de Baptista Nos i Josep Fabregat, a mitjan estiu del 1979.


Així resulta menys difícil de creure que Pepet de la Verda i Baptista de Farjo, que tant van patir a Buchenwald i Mauthausen, proclamin alhora:

–Nosaltres ho perdonem tot, però...

"Nosotros perdonamos, lo perdonamos todo, pero no debemos ni podemos de ninguna manera olvidar", escric corrents a mà. 

I amb incontestable sinceritat (no oblidem que estem al juliol de 1979, l'últim estiu d'hegemonia de l'esquerra a Catalunya) aclareixen:

–Pensem que les primeres víctimes del nazisme van ser precisament els mateixos alemanys. Hitler i els seus galifardeus van fer d'Alemanya una presó.

Qui no pensava com ells, als camps! No podem condemnar el poble alemany, sinó el hitlerisme. 

(Jo no ho puc saber, però al cap de pocs mesos, a la Universitat de Barcelona, un singular professor de Filosofia del Dret ens recomanarà la lectura de Liberalismo y fascismo, dos formas de dominio burgués, de Reinhard Kühnl, i llavors ja no faltarà tant perquè tot siguin faves comptades).


Filat electrificat i torres de vigilància del camp d'extermini de Birkenau (Polònia, agost de 2018)

Més deportats canareus: la llista final

La cirereta de l'entrevista serà una breu bibliografia en la qual destaca Els catalans als camps nazis, l'obra de Montserrat Roig, que també va militar uns anys al PSUC. 

Però abans, per primera vegada, a la revista Alcanar s'hi podrà llegir la relació dels canareus que van ser víctimes del nazisme. 

Valga'm Déu, quina indecència.

Val a dir que, tan bon punt la revista surti al carrer, la publicació d'aquesta llista de noms serà titllada d'ofensa imperdonable a la veritat i al bon nom d'Alcanar. Per a més inri, hi haurem afegit els malnoms familiars respectius (Tomaquet, etc.), de manera que la gent els podrà identificar a l'acte.

Els mateixos noms que un quart de segle després començaran a ser objecte d'homenatges i commemoracions oficials... Quina ironia, veritat? Ira furor brevis est?

En un Alcanar acabat de sortir de la dictadura, Beltran, Grau i jo encara no sabem fins a quin punt també ens la jugarem de valent fent-hi públics per primera vegada aquests noms. 

Perquè no són noms de gent com Déu mana. Al poble hi han esdevingut un veritable tabú.

Són noms que hi han estat proscrits des del 1938. Ni tan sols se'ls pot esmentar.

Són noms de rojos.

Són els noms dels canareus víctimes del règim d'Adolf Hitler: Josep Nos, Josep Gras, Baptista Queralt, Baptista Nos, Josep Fabregat i Josep Juan

I vet aquí que allò que als autors de l'entrevista ens reportarà insults i amenaces més o menys velades, quaranta anys després ja serà motiu perquè, en còmodes actes oficials, en endavant puguin donar-se l'enhorabona els qui aquella tarda estival del 1979 ni eren a casa Pepet de la Verda ni se'ls hi esperava. 


La llista tabú, de seguida maleïda i anatemitzada a l'Alcanar de la Transició, no es limita a la relació que actualment es fa servir dels cinc convilatans nostres que van fer cap als camps: s'hi afegeix Joan Baptista Queralt Fabregat, Codonyol, que fou afusellat a França per les Schutzstaffel (SS) el 27 de juny de 1944.

No mereixia aquest últim ser recordat igual que la resta? Va ser víctima dels mateixos botxins, només que no van esperar al camp de concentració per assassinar-lo.

Confesso que tinc debilitat pels llibres perduts. Entre els meus assaigs de capçalera figuren un parell d'obres brillants sobre la matèria. D'una banda, el fascinant The Book of Lost Books, de Stuart Kelly (me'l vaig llegir fa tretze o catorze anys, durant la tornada amb l'AVE d'un congrés d'avaluació d'impacte ambiental a la Complutense de Madrid). I encara aquell altre recull de delicioses Storie di Libri perduti de Byron, de Hemingway, de Gògol, de Lowry, de Benjamin, de Plath que va escriure Giorgio Van Straten a partir de la seva experiència personal amb el manuscrit de la novel·la Il viale, de Romano Bilenchi, desaparegut per sempre després de la mort del seu autor.

Confiem que, en haver abocat al ciberespai aquests retalls de la primera i única  entrevista en què vam poder escoltar-los plegats, la veu dels dos deportats canareus ja no es perdi (o la facin perdre) en el buit.

I si els qui no pogueren silenciar Batiste de Farjo i Pepet de la Verda l'any 1979, ho aconseguissin ara gràcies al pas del temps i a la ineluctable fragilitat del paper? 

Perquè el paper és vulnerable, molt em temo, enjogassat i fonedís; i alhora es veu que hi ha números de la vella revista Alcanar que han acabat resultant especialment perdívols.


A principios de 1939 el gobierno francés estableció la obligacion para los refugiados extranjeros de edades comprendidas entre los 20 y 48 años de proporcionar prestaciones equivalentes al tiempo que los ciudadanos franceses pasaban cumpliendo con el servicio militar y dio origen a las compañías de trabajadores extranjeros, unidades militarizadas integradas por unos 250 hombres y capitaneadas por oficiales franceses de la reserva. Que desempeñaron tareas relacionadas con  obras defensivas en las fronteras y de campamentos militares. Alrededor de unos 20.000 republicanos integraron esta fuerza.

A partir de septiembre de 1939,  los extranjeros debian ser enrolados obligatoriamente siendo los españoles el contingente más numeroso.A partir de entonces, también desmpeñaron labores agrícolas e industriales reemplazando la mano de obra francesa movilizada.



Leer más: https://www.mve2gm.es/paises/bando-aliado/francia/compa%C3%B1ias-de-trabaj