Tradueix

Irene Tortosa (3): dies de guerra i de dol

Estic d'acord que el tercer quart del segle XIX és una de les èpoques màgiques de la història d'Alcanar: canvis consistorials cada dos per tres, l'església parroquial fent de fortí,  clergat i Govern a mata-degolla, carlins a sang i a foc contra republicans federalistes canareus, la Generalitat restaurada per l'aspirant a rei absolut...

 

A finals d’abril de 1872 el pretendent carlista, Carles de Borbó i Àustria-Este, va decidir iniciar les hostilitats. Al maig, tan bon punt aparegueren els primers nuclis rebels, les autoritats militars van decretar l’estat de guerra.

 

Van ser clausurats els clubs d’opinió carlista. Les tavernes van ser obligades a tancar a mitjanit.

 

Els principals cabdills de la insurrecció al Maestrat i a les Terres de l’Ebre seran un gaspatxer, un tortosí i el fill d’un general carlí d’Ulldecona. Pasqual Cucala (Alcalà de Xivert, 1816 – Portvendres, 1892), Francesc Vallès (Tortosa, 1820 – València, 1912) i  Francesc Tallada (Alacant, 1824 – Margalef, 1873) aprofiten aquells mesos per a organitzar els seus voluntaris i impartir-los instrucció militar.

 

La base popular carlista: el cas de la Devesa

 

La gent que simpatitzava amb el carlisme n’estava convençuda: si triomfava Carles VII, recuperarien les terres familiars que havien posat en conreu i treballat durant el règim senyorial mitjançant contractes de cens emfitèutic o d’arrendaments perpetus. Ja feia anys que els terratinents liberals pretenien sotmetre aquelles terres a les regles del lliure mercat, com si es tractés d’un lloguer qualsevol.

 

A l’equador del segle XVIII Joaquim Anglès Grau havia concedit en arrendament perpetu unes finques incultes de l’heretat dita la Devesa, a la banda vinarossenca del Sol de Riu, a un seguit de famílies pageses d’Alcanar que van haver d’esllomar-se durant generacions per fer-les productives. 

 

Ruïnes d'una de les sénies de la zona de la Devesa


En virtut dels respectius contractes d’arrendament perpetu, una figura jurídica força arrelada al Regne de València –per això solen denominar-se arrendaments històrics valencians–, les finques de la Devesa anaven passant de pares a fills. El costum era que els colons en paguessin el delme corresponent; i la família arrendadora, els Anglès, les contribucions tant ordinàries com extraordinàries.

 

El delme consistia en un percentatge sobre les collites –inicialment havia estat un deu per cent, d’aquí el seu nom– destinat a mantenir el clergat i els edificis religiosos. Com que no s’hi descomptaven les inversions i les despeses en llavors i eines a què havien de fer front els pagesos, aquest tribut els havia esdevingut una càrrega d’allò més feixuga. Una valoració que no trobarem, lògicament, en les ensucrades referències al delme que fa el canonge Josep Matamoros, membre ben destacat del clergat diocesà, a les pàgines 106 i 107 de la seva Historia de mi pueblo, Alcanar.


En qualsevol cas, de conformitat amb el pacte fet, els arrendataris canareus de la Devesa van fer-se’n càrrec durant diverses generacions.

 

Fins que l’any 1837 el delme va ser declarat propietat de l’Estat. El seu caràcter abusiu no lligava amb els principis liberals. Així, el delme quedava abolit de dret, però es mantenia de fet: la meitat del seu producte eixugaria el dèficit de les finances públiques, mentre que l’altra meitat seguiria dedicada a sostenir bisbes i capellans.

 

La supressió definitiva de tots els delmes no arribaria fins a la Llei de 31 d’agost de 1841, que els va substituir per la contribució de culte i clergat.

 

Els colons van llançar les campanes al vol. D’antuvi semblava que aquells canvis legislatius els permetrien d’estalviar-se un bon grapat de duros. Potser la vida a la Devesa esdevindria en endavant una mica més fàcil?

 

Ni parlar-ne. Allò no seria com donar palla a la mula.

 

L’hisendat Joaquim de Suñer Anglès era un destacat liberal que sabia com es mata el peix. Va regirar-ho tot per veure com hi podia sortir guanyant. O, almenys, no sortir-hi perdent. No era de rebut que els colons deixessin de pagar el delme mentre ell continuava  satisfent les contribucions.

 

Arribat el moment oportú tan insigne arrendador, besnét del cavaller i doctor en dret Jeroni Anglès Pastor, va jugar les seves cartes.

 

S’ho va compondre per acollir-se a la Llei de 23 de maig del 1845.

 

Denominada “de dotació del culte i manteniment del clergat”, aquesta disposició legislativa va establir les bases de l’actual sistema tributari espanyol. El sistema anterior no deixava de ser un embolic d’impostos diferents, la majoria d’origen medieval, i encara mantenia règims diferents per a l’antiga Corona catalano-aragonesa, Navarra, País Basc... Enfront de tot això, la reforma de 1845 mirava d’introduir els principis tributaris liberals: a més d’establir un sistema fiscal unificat i eliminar les traves al creixement econòmic, es van suprimir les duanes interiors i un bon feix de tributs. Entre els nous impostos adquiririen molta més importància els indirectes que els directes.

 

El cas és que Suñer, emparant-se en la nova Llei de dotació del culte i manteniment del clergat, va aconseguir que els seus arrendataris li haguessin de pagar anualment una bona quantitat de diners. A més de les respectives pensions, per descomptat.

 

–Només serà un recàrrec de vint rals de billó per cada tros convertit en sènia –els va anunciar amb condescendència–. Sempre que el govern no restableixi el delme, és clar.

 

Feta la llei...

 

Els colons de la Devesa es van quedar amb un pam de nas. Una bona colla van acudir al jutjat.

 

Quarter de l'antic Cos de Carrabiners al bell mig de la partida de la Devesa, prop de Sol de Riu (Vinaròs)

 

Però, qui van ser aquells ferrenys canareus, aquelles abraonades canareves que van protagonitzar, des de mitjan segle XVIII i superant tota mena de dificultats i entrebancs, la proesa de convertir en munífiques les terres ermes de la desembocadura del riu de la Sénia?

 

Un segle més tard no ha d’estranyar gens que entre els seus descendents, nascuts i criats a les sènies de la Devesa, es trobessin d’allò més estesos tant el rebuig del liberalisme que abanderava el seu arrendador com la descarada simpatia per l’ideari carlista. Fins i tot fou fill de la Devesa aquell cap militar rebel, Xamboret, que a finals del 1836 s’allotjava a casa de l’alcalde carlí d’Alcanar i no dubtà a requisar les 132 roves de garrofes que tan ben amagades es pensava tenir el cirurgià liberal Tadeu Boix.

 

Les famílies que cap al 1850 van plantar-se contra els Suñer per aquells recàrrecs anuals de vint rals de billó eren les de Baptista Reverter, Antoni Esteller, Joan Valls, Pau Fibla, Josep Bayarri, Joan Fibla, Benet Querol, Joan i Antoni Sancho del Baladó, Francesc Queralt, Francesc Chillida, Josepa Sancho (vídua de Baptista Reverter), Baptista Fibla, Miquel Forcadell de José, Maria Sancho (vídua de Josep Querol), Miquel Fibla de Remiro, Maria Sancho (vídua de Vicent Geira de Barró), Antoni Sancho de Bartolo, Josep Fibla de Papatxa, Domènec Ferrer, Vicent Martínez, Agustí Bayarri, Manuel Adell del Rito… 

 

La Tercera Guerra Carlina: fins a quatre consistoris en sis mesos

 

No cal dir que el conflicte bèl·lic pertorba greument la vida municipal.

 

Fins al gener de 1872 continuarà essent alcalde d’Alcanar el demòcrata Agustí Badoch Sanz, Badoquet; segon alcalde, Baptista Sancho; i regidors Agustí Reverter Ulldemolins, Andreu Rúbio, Miquel Sanz, Jacint Subirats, Antoni Sancho, Miquel Sorolla de Trabucs, Joaquim Chimeno i Llorenç Gombau.

 

Però el dia 6 i següents de desembre de 1871 han tingut lloc, inevitablement, les eleccions municipals en què Alcanar ha escollit per sufragi universal masculí els seus representants a l’Ajuntament. Clarament derrotats pel vot popular, els demòcrates han de donar pas a una majoria tradicionalista. Així, l’1 de febrer del 1872 cessa Agustí Badoch i pren possessió el nou consistori que presideix l’esbarter carlista Tadeu Beltran Subirats, de malnom Tadeo.

 

Tadeu Beltran, que llavors té uns 47 anys, de jove havia viscut amb sa mare a les Cases, fent de mariner. El seu primer tinent d’alcalde és Josep Juan Queralt; el síndic, Andreu Subirats Rúbio; i els regidors, Joan Sancho Forcadell, Josep Bayarri Sancho, Josep Queralt Balada, Agustí Vidiella Sabater, Valentí Forcadell Gras, Dídac Sancho Reverter (potser ja havia estat regidor de l’Ajuntament rebel carlí de 1836?), Antoni Sancho Gil (el més votat a les eleccions) i el jornaler Manuel Esteller, fill de l’Antònia González i el també jornaler Manuel Esteller que vivien al número 15 del carrer de Forcadells. 

 

Tant el demòcrata Badoquet com el carlí Tadeo, que van succeir-se a l'alcaldia d'Alcanar a les primeries del Sexenni revolucionari, eren o havien estat mariners a les Cases

A penes dos mesos després, el 26 d’abril, aquest Ajuntament és destituït per una circular del Ministeri de la Governació, i el 28 d’abril el governador civil en nomena un altre. L’encapçala, com a alcalde, Josep Folquer Romeu, i hi figuren dos tinents d’alcalde i tres regidors del consistori de Badoquet. El Govern esborra així el producte del sufragi universal acabat d’estrenar, que evidentment no li és addicte.

 

I ho fa a corre-cuita, sense mirar-s’hi gaire. Enmig d’una guerra civil no s’està per a romanços.

 

Perquè en aquells últims dies d’abril acaba d’esclatar de manera oberta la Tercera Guerra Carlina.

 

El primer tinent d’alcalde d’aquest Ajuntament de designació governativa és Baptista Sancho de Tòfol; el segon, Andreu Rúbio Forcadell; el síndic, Josep Balada Gil; i els regidors, Joan Antoni Sancho Gil, Joaquim Chavalera Ibáñez, Miquel Balada Gil, Joaquim Chimeno, Jacint Subirats (aviat substituït per Miquel Balagué Matamoros), Llorenç Rosselló Gimeno (substituït, en comprovar-se que s’hi troba incapacitat per ser deutor de la hisenda municipal, per Agustí Pla Fibla) i Miquel Sanz Querol (substituït de seguida per Miquel Gil Rúbio, lo Calbet).   

 

Un nombre tan elevat de substitucions dóna idea de la improvisació dels nomenaments per part del governador civil.

 

Tanmateix, va ser en va. Com tirar aigua al mar.

 

El 8 de juliol de 1872, el governador civil acabaria reposant en els seus càrrecs Tadeu Beltran i tota la resta de membres del consistori carlí.

 

Gravat francès que prepresenta la marxa de la columna del general Velarde sobre Vic, en plena guerra (1873)

 

Impostos de guerra, la requisa del general Sans...

 

Ben aviat podrà comprovar-se que la Tercera Guerra Carlina es basarà en el desgast econòmic: tots dos bàndols miraran de deixar l’enemic sense recursos. Com? Incrementant  les exigències econòmiques sobre la població civil, a través de les contribucions habituals o bé establint nous impostos de guerra.

 

Els carlins del Maestrat solien cobrar la seva contribució en blat o civada; els de Tortosa, en garrofes. Es parlava d’immensos dipòsits a disposició dels guerrillers i de la cavalleria carlins.

 

L’estiu del 1872 el comandant de les forces carlistes de la província de Tarragona, el general Domènec Sans, ocupa Alcanar amb la seva partida.

 

Sans convoca el poble a la plaça. Exigeix a l’Ajuntament 500 pessetes en metàl·lic, 125 racions de pa i les mateixes de vi.

 

Els diners requisats surten dels fons de propis municipals. I les racions, dels forns de pa, tavernes i botigues de queviures de la vila.

 

Al cap d’uns mesos caldrà rescabalar-ne aquests establiments. El 18 d’octubre, l’Ajuntament acordarà derramar tan considerable despesa eventual entre tots els veïns. L’alcalde, el tradicionalista Tadeu Beltran, s’expressarà així:

 

“Que como es público y notorio y saben los señores componentes, que cuando entró el cabecilla D. Domingo Sanz con su partida a esta Villa, exigió al Ayuntamiento quinientas pesetas en metálico, y además ciento veinte y cinco raciones de pan, ciento veinte y cinco de vino. Y como las quinientas pesetas fueron satisfechas de fondos de propios y las expresadas raciones se están adeudando aún a los panaderos, tenderos y taberneros de esta Villa y reclama sean reintegradas, lo pongo en conocimiento de todos los señores presentes para que se sirvan acordar el medio de ser reintegradas.

 

El Ayuntamiento, después de una meditada discusión y juntamente con los mayores [contribuents], acordaron que se reintegre de las exacciones por repartimiento vecinal”.

 

A més dels terratinents que vivien fora del poble, com els Aiguavives i els Suñer, els principals contribuents d’Alcanar eren llavors Bru Gil, Miquel i Llorenç Figueres, Rafael Reverter i son fill Innocenci, Ignasi i Maties Chavalera, Lluc Beltran, Pere Gil, Miquel Gil Rúbio, Miquel Gil Nolla, Andreu Rúbio Sancho... i el nostre Joaquim Costas.

 

La sospitosa marxa de mossèn Tomàs

 

No cal dir que tothom va acabar-ne més que fart, d’aquelles capricioses  imposicions carlistes, quan amb prou feines podien pagar les contribucions extraordinàries exigides pel govern constitucional legítim.

Un oficial de zuaus carlistes (1875)

 

I com a cirereta, el clergat. El capellà tortosí Tomàs Sales Eiximeno es pensa ser qui sap qui. Alcanar és la seva primera destinació sacerdotal i no sap acabar-s’ho: no solament el posen als núvols per haver enllestit les obres d’ampliació del temple parroquial, sinó que fins i tot ha pogut salvar-hi la vida d’alguns insurrectes que estaven a punt de ser afusellats.

 

Tot li ve de cara. I de la mateixa manera que en el seu dia va pronunciar-se a cara descoberta contra la unificació d’Itàlia a expenses dels Estats Pontificis, ara tampoc no amaga les seves simpaties per la causa carlista.

 

Fins a la Reial ordre del 14 d’agost de 1872. Amadeu I s’hi fa ressò de la denúncia segons la qual mossèn Tomàs, juntament amb els rectors d’Ascó, Batea i Prat de Comte, ja no s’han estat de res i han abandonat les seves respectives parròquies per a unir-se a les tropes faccioses.

 

Entre el 30 d’agost i el 4 de setembre de 1872, la premsa catòlica endega una ofensiva en tota regla en defensa seva. El bisbe de Tortosa eleva un escrit al Ministeri de Gràcia i Justícia. Hi al·lega que es tracta de quatre capellans dignes i exemplars que només s’han absentat uns pocs dies de les seves respectives parròquies; i no pas per afegir-se a les partides carlistes, sinó fugint de les amenaces que han rebut de l’altre bàndol.

 

“¿Debían esperar a que se realizasen las amenazas y algún atolondrado jefe de columna les hiciese pegar un tiro, en pago de haber salido a recibirle, o que tuviese el antojo de hacer otro tanto uno de esos que, por llamarse asimismo los defensores de la libertad, se creen facultados para todo?”, es pregunta retòricament el bisbe Benet Vilamitjana, a qui els carlistes de Castelló havien promogut a senador.

 

La contumàcia de mossèn Sales no rebria cap tipus de sanció canònica. Ben al contrari: “Perseguido por la revolución, fue a predicar la palabra de Dios en Barcelona, donde tampoco le dejaron permanecer las iras de la impiedad. Después de la emigración fue enviado a Villarreal, donde también hubo de sufrir persecuciones sin cuento”.

 

A fi de comptes, el reconegut com a restaurador de l’església canareva traspassaria vint anys després d’aquella sospitosa absència temporal de la parròquia, essent arxipreste de la ciutat de Morella.

 

L’església “purificada”, Subirats de Regadiu, la violació al Remei, els refugiats a Vinaròs...

 

El cas és que durant la guerra el temple de Sant Miquel –aquell de l’ampliació del qual tant s’ufanejava mossèn Sales– es va fer servir de fortí. Va allotjar-s’hi una petita guarnició de voluntaris de la Llibertat canareus.

 

Per a disgust del capellà tortosí, això obligà a habilitar provisionalment com a església parroquial d’Alcanar la sala capitular de l’Ajuntament. Després, l’esglesiola del Calvari. Més tard, l’antic forn que els Aiguavives tenien al carrer del Mar. 

 

El clergat local no s’ho podia acabar.

 

Els voluntaris de la Llibertat canareus, com els liberals del 1835, van tornar a fortificar-se a l'església parroquial, ara acabada d'ampliar

 

A finals de 1872, un conflicte del govern desemboca en una crisi constitucional. Amadeu I abdica i se’n va d’Espanya.

 

L’11 de febrer del 1873 es proclama la República.

 

Aquesta República que arriba de retruc, diguem-ne, troba el republicanisme força dividit. Durant els quatre primers mesos ocupa la presidència el barceloní Estanislau Figueras, recolzat pels anomenats unitaris, que volen un sol govern per a tot el país. Al juny les Corts Constituents que elaboren una nova Constitució nomenen president un altre català, Francesc Pi i Margall, que és partidari d’una República Federal.

 

Aviat el govern esdevé una olla de grills i es veu sobrepassat pels esdeveniments. S’enceta així el millor any per a les armes carlistes, afavorides també per l’increment de la indisciplina a l’exèrcit.

 

Augmenta de manera considerable el contingent de tropes carlistes a la comarca. S’acosten a Alcanar.

 

Pinten bastos.

 

Els voluntaris de la Llibertat no se senten prou segurs a l’església i corren a refugiar-se a Vinaròs, que és plaça closa. 

 

El 5 de novembre de 1873 és notícia que Frederic Reverter, al capdavant de l’Ajuntament republicà d’Alcanar, s’ha traslladat també a Vinaròs. Com que ho han fet sense comptar amb la preceptiva autorització de la superioritat, el governador civil ha decidit sancionar-los.

 

Això no impedirà que, al llarg de tota la contesa, des de Vinaròs Reverter continuï fent sortides encapçalant una companyia de republicans canareus “abandonando familia, e intereses, por combatir la reacción”.


Els carlins canareus fan festa grossa. Josep Matamoros, clar simpatitzant del tradicionalisme, havia de relatar que llavors l’església va ser de nou oberta, “purificada” –escriurà exultant el canonge a la seva Historia de mi pueblo– d’aquella profanació republicana i, finalment, dedicada al culte de nou. Alhora Andreu Subirats de Regadiu, que ja havia ocupat el càrrec de síndic de l’ajuntament presidit per Tadeu Beltran, passa a presidir un consistori favorable als insurrectes.

 

Conten les cròniques (“Los crímenes del carlismo”, El Motín, 24/06/1909) que pel novembre de 1873 els carlins van segrestar una xica fadrina, filla d’un liberal d’Ulldecona que també es trobava refugiat a Vinaròs. La van maltractar i ultratjar, entre insults a son pare, al recinte de l’ermita de la Mare de Déu del Remei:

 

“[…] salió al campo a segar hierba para las caballerías; llegaron unos carlistas, la agarraron y la condujeron a viva fuerza sin consideración alguna y a campo traviesa hasta la ermita de Alcanar; allí la ultrajaron, maltratándola además, y haciéndole oír los epítetos más denigrantes contra su padre.

 

La desgraciada no pudo huir de las garras de aquellos infames hasta altas horas de la noche, que se presentó en Alcanar, desde donde fue conducida en grave estado a su casa”.

 

Imatge de fa mig segle de l'ermita del Remei, on aquell escamot carlí va perpetrar el seu crim 

 

 

Crema del Registre Civil d’Alcanar, caiguda de Vinaròs i suïcidi de Tadeo a les Cases

 

El 3 de gener de 1874 el general Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque ocupa el Congrés dels Diputats amb guàrdies civils i soldats  per tal d’impedir que una moció de censura faci fora del poder Emilio Castelar. Gràcies a aquest cop d’estat, els partits contraris a la república federal acaben posant al capdavant del Govern un altre conservador, el general Francisco Serrano.

 

Mentrestant Benicarló, Ulldecona i Alcanar romanien ocupades pels carlins. I la nit del 17 al 18 de febrer de 1874 les forces del tortosí Francesc Vallès i el traiguerí Tomàs Segarra, després d’un combat que va deixar setze baixes mortals, entraven a Vinaròs mentre la majoria de liberals benestants –així ens ho conta Ramon Puig a la seva monografia La Restauració (volum 1): regnat d’Alfonso XII, Vinaròs 1876-1885– embarcaven aquella mateixa nit cap a Barcelona.  

 

Els carlins tampoc no van estar-se de calar foc al Registre Civil d’Alcanar.

 

Per a ells constituïa un símbol de la Revolució i la impietat. Aquells llibres no eren sinó un invent malèfic dels demòcrates i ateus per pintar-los la cigonya. Amb el Registre pretenien usurpar unes funcions que sempre havia exercit en exclusiva el rector de la Parròquia. Que era com dir la Santa Mare Església.

 

D’aquí que hi trobem una anotació datada l’any 1895 en què es va deixar  constància que el Registre «sólo funciona desde 1876 hasta la fecha, por haberse destruido los años anteriores hasta el 1870 durante la última guerra civil».

 

El Govern de la Primera República, amb president i diversos ministres catalans

 

Tot i que la República sobreviuria nominalment un any més, amb la dictadura de Serrano havia quedat tocada de mort: el general es va dedicar a preparar la restauració de la monarquia borbònica en la persona del príncep Alfons, fill de la destronada Isabel II.

 

Amb tot això, a la guerra aviat s’hi girarà la truita. La moral dels carlins ja no és ben bé la mateixa: ara ja no s’enfronten a l’olla de cargols de la República, per a ells roïna com la tinya, sinó a tot un general conservador que només mira de posar les coses en ordre. Serrano aprofita l’avinentesa i endega una contraofensiva que no trigarà a fer efecte.

 

I això que les posicions carlines no havien perdut solidesa a les comarques del Sénia. A l’agost Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este, germà del pretendent, visita Vinaròs amb la seva dona. En una reunió amb els caps de les tropes carlistes valencianes, els anima creant la Reial Diputació del Maestrat mentre encara tenen esme d’ordir una estratègia per assaltar la ciutat de Castelló.

 

Però alhora i no gens lluny d’allí, a Alcanar, un fet dramàtic presagia, simbòlicament i paradoxal, el començament de la fi de la insurrecció.

 

És el suïcidi del capitost Tadeu Beltran, fill de l’exalcalde carlí Tadeu Beltran Subirats.

 

Se’n farà ressò el Boletín de Comercio del 12 d’agost de 1874: “El comandante de armas que los carlistas tenían en el pueblo de Casas de Alcanar y que era conocido por Tadeo, ha aparecido ahorcado en su propia casa. Este sujeto era el mismo que tenía organizadas las excursiones marítimas que han realizado los carlistas en persecución de las barcas de pesca y de las escampavías que se aventuraban por las costas de Vinaroz y Benicarló”.

 

Darrers serrells de la contesa, restauració de la Generalitat i retorn del federalista Reverter

 

Pel setembre els carlins encara van prohibir que els propietaris de les salines tortosines de la Ribera en traguessin ni un sol gram de sal, amb l’amenaça que els  afusellarien si ans no s’havia venut tota la sal que ells obtenien a les salines dels Alfacs.

 

No sabem si aquells carlins de la comarca, tan zelosos del monopoli de la sal, arribaren a assabentar-se que l’1 d’octubre de 1874 el pretendent va restaurar oficialment la Diputació General de Catalunya que havia estat abolida després de la Guerra de Successió. Van ostentar-ne la presidència, de manera successiva, els generals carlins Rafael Tristany i Francesc Savalls, i va tenir la seu a Sant Joan de les Abadesses. Fins al març de 1875 s’hi publicaria el Boletín Oficial del Principado de Cataluña.

 

El 25 d’octubre de 1874, així que els comandaments militars carlins s’assabenten que el vapor de guerra Vulcano està desembarcant quatre canons i abundants municions a Vinaròs, ocupen els pobles del voltant. I quan el vaixell es dirigeix a la Ràpita remolcant un parell de falutxos, al llarg del litoral canareu s’escolten les canonades amb què el Vulcano respon als trets d’algunes partides carlines apostades a la costa.

 

Encesos, els insurrectes recluten per la força tots els joves útils dels pobles ocupats. Però aquests, que no són uns passerells i veuen com va la guerra, aprofiten la primera avinentesa per desertar i presentar-se davant les autoritats: n’hi ha de diversos llocs però en destaquen, pel seu nombre, quinze reclutes benicarlandos i molts més d’Alcanar.  

Els insurrectes de les terres del Sénia no estaven per fer volar coloms: el 10 de desembre, les tropes del Govern van alliberar Vinaròs i des d’allí començaren a preparar l’atac a Morella, plaça forta carlina.

 

Amb el pronunciament del general Arsenio Martínez Campos a finals d’any, la Restauració acabarà de rematar la Primera República espanyola. D’una altra banda, en endavant l’avanç de les tropes governamentals ja no tindrà aturador. Entre el març i el novembre de 1875, el pretendent Carles VII contemplarà la desfeta definitiva de la insurrecció que ha encapçalat.

 

Súria, 10/04/1874: comunicació del tinent general Tristany des del Quarter General Carlista, 6 mesos ans de ser nomenat president de la Generalitat  

 

Bé que a partir de la primavera de 1875 ja solen cessar els danys a les propietats, el 20 de maig El Globo de Madrid publica que darrerament les partides carlistes de Cucala, Álvarez i Panxota havien passat per Alcalà de Xivert, Benicarló, Traiguera, Ulldecona i Alcanar per a cobrar-hi contribucions extraordinàries. També van reclutar-hi jovent i van cometre més d’un atropellament. Al cap d’uns dies, el mateix diari anuncia el resultat de l’acció: “en Alcanar se han presentado últimamente 40 carlistas y 3 caballos, los cuales exigieron 1.500 duros, pero al fin solo pudieron llevarse 900”.

 

Un més després, la vila torna a ser-ne víctima propiciatòria: “Anoche se presentaron en Alcanar varios carlistas”, llegim a La Época de Madrid del 12 de juny, “que se llevaron 20.000 reales”

 

Els carlins practicaven la guerra de guerrilles: sabotejaven la circulació de carros i diligències, destruïen les línies telegràfiques, atacaven les estacions del ferrocarril... Aquestes accions solien emparar-se en la sorpresa, i de seguida es feien escàpols per tal d’evitar l’enfrontament directe amb les tropes governamentals.  

 

El 8 de juny de 1875 els carlins requisen tots els carros d’Ulldecona, la Ràpita i Alcanar per tal de transportar tota la sal que sigui possible a Miravet. La guarnició governamental d’Amposta no fa res per impedir-ho. Però tan bon punt veuen sortir els cent-deu carros carregats de sal custodiats per quaranta soldats carlistes, els liberals ampostins els paren una emboscada i, després d’un viu intercanvi de trets que causa un mort i dos ferits als insurrectes, aquests es veuen obligats a fugir abandonant tots els carros, algunes armes i diversos pertrets de guerra.

 

Al cap de pocs dies, encapçalats per l’alcalde Frederic Reverter, tornen a Alcanar tots els membres de l’Ajuntament republicà que durant la guerra han viscut refugiats –emigrats si fem servir l’eufemisme de la premsa amiga– a Vinaròs. Pugen amb el cap ben alt: “en las cartas que de Vinaroz recibimos se nos hacen grandes elogios de los emigrados de Benicarló, Santa Magdalena, Alcalá, Cálig, Cervera, Traiguera, Rosell, Ulldecona y Alcanar, que allí residen, pues en cuanto se teme que puedan aproximarse las facciones, corren a ponerse a las órdenes de la autoridad” (El Globo, 19 de juny).

 

Pel camí, Reverter i els seus es troben l’administrador de les salines dels Alfacs i un delegat seu. Els arresten sense perdre-hi punt. En arribar a Alcanar els tanquen a la presó, que llavors estava al final del carrer Major a mà dreta (entre aquest i la casa dita actualment de la Palleta, tocant a la plaça).

 

Aviat va saber-se que al llarg de la guerra tots dos individus s’havien apoderat, a Vinaròs, de 1.200 quintars de sal propietat de particulars. L’havien venuda en diferents pobles del voltant. Amb aquesta lucrativa operació havien obtingut una important suma de diners que van lliurar als carlins.

 

Per als nebots?

 

El 13 de juliol de 1875, mentre contempla les partides carlistes derrotades que es lliuren o presenten a les autoritats, el corresponsal de El Globo a Vinaròs posa el punt i final a la guerra:

 

“La campaña carlista toca a su término, pues esto  es una verdadera lluvia de presentaciones. Ayer se presentaron aquí 13 jefes y 16 individuos. Diez de éstos, entre ellos un cura, que vinieron acompañados de la reserva número 30, procedentes de Alcanar, se vieron en grande aprieto, pues el pueblo se indignó contra ellos y hubo necesidad de hacer grandes esfuerzos para librarles de un atropello, que es de sentir, por más que no debe extrañar si se tiene en cuenta lo mucho que aquí ha sufrido el partido liberal.

 

En el momento en que le estoy escribiendo entran 25 caballos con la Junta carlista de Ulldecona y el cura señor Fibla, que es uno de los que más han instado a la guerra desde el púlpito. Es hijo de Vinaroz y ha quedado arrestado en su misma casa.”

 

Pitjor sort van tenir alguns altres militars carlins. Com el canareu Francesc Queralt Sancho. Va ser capturat, empresonat a València i condemnat a mort. Tot i que mossèn Andreu, son germà, va tocar moltes tecles fins aconseguir que li commutessin la pena per la de desterrament a la República Dominicana, hi va morir de febre groga al cap de pocs mesos.

 

L'església parroquial d'Alcanar, utilitzada com a fortí durant la primera i la tercera guerres carlines, conserva a la seva façana testimonis ben palpables dels combats 

I la Maria Mercè? Què se n’ha fet mentrestant de la xiqueta dels Costas?

 

La veritat és que no ho sabem del cert. En qualsevol cas, sospitem que va faltar ben aviat. Probablement ans de l’any 1876: als padrons d’aquest any, segons que ha comprovat Jordi Sancho Parra, ja no hi apareix.

 

Així que la xiqueta, per una d’aquelles estranyes ironies del destí, no va passar del Sexenni.

 

A la Irene degué trencar-se-li el cor. Avui sabem que aquella tragèdia la marcaria per a la resta de la seva vida.

 

Quedava enrere per sempre i ben lluny la joia irrepetible d’aquells dies daurats de la Gloriosa.

 

En endavant la senyora de Costas s’haurà d’acontentar, les vesprades de diumenge, amb alguna soirée de pa i figa als casalicis del marquès de las Atalayuelas, dels Lías o dels Suñer. Amb tertúlies i vetllades musicals a les quals s’afegirà amb els anys alguna funció de teatre amateur en dissabte. 

 

A banda de misses, rosaris, novenes i aniversaris. Que tot farà feix.

 

La Irene s’aixoplugarà en el tedi, còmode i adormidor, de l’aristocràcia rural d’una vila cada dia més servil i ensopida que –com torna a passar avui– pateix una profunda, penosa decadència.

 

–Aquella senyora forastera casada amb un del Palàcio?

–Això mateix. La que s’ha tornat tan beata.

–Com que viuen tocant a la plaça, té el confessionari a quatre passes.

 

 

Després del Sexenni revolucionari i la Primera República, la grisor es va fer l'ama del país, d'Alcanar i del carrer de Càlig on vivia el matrimoni Costas-Tortosa (foto de JM Gombau)

 

Al novembre de 1875 es dóna per finalitzada la Tercera Guerra Carlina a Catalunya. El general Martínez Campos és tan llarg en el donar que ofereix una plaça a l’exèrcit al cada oficial carlí que ho desitgi.

 

“Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi”, dirà Tancred en aquella famosa novel·la ambientada en la unificació italiana, Il Gattopardo, que tothom sap que va escriure Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

 

Collat i enfonsat sense miraments pel caciquisme més barroer i sectari de la Restauració, l’Alcanar atroncat, sotmès i galdós que enfila l’últim quart del XIX encara no és conscient d’haver-se condemnat a malviure durant el mig segle següent. A donar-s’hi a la briva amb romanços i cants de sirena com ara, mentre pateix una sagnia de capital humà mai no vista: rar serà el dia en què una família canareva no n’emigri –principalment cap a Badalona i les viles del voltant– en busca d’una vida millor i també més neta i més lliure.

 

Tot sembla indicar que el matrimoni Costas-Tortosa no va tenir-ne més, de  fills.

 

Què se’n faria, llavors, de les nombroses propietats d’aquesta parella benestant?

 

–Quan falti l’últim dels dos –avança públicament Joaquim Costas més d’un cop–, la meva dona i jo hem decidit deixar les finques als nebots.

–Als nebots d’Alcanar?

–I als d’Onda també.

 

Ni Joaquim ni la Irene poden sospitar llavors que algú farà mans i mànigues per impedir-ho. 

 

Irene Tortosa (2): Temps revolts, de goig i de basarda

Amb professors com P. Vilanova, J. Solé Tura, J. Vintró i d’altres,  fa dècades l’assignatura de Dret polític t'endinsava en els avatars constitucionals del segle XIX, alguns dels quals van viure’s intensament a la comarca del Montsià

 

Els últims anys del regnat d’Isabel II, Alcanar havia vist com successivament hi eren elegits alcaldes per sufragi censatari –només podien votar-hi els homes que posseïen un determinat patrimoni– el tractant Lluc Beltran Fibla l’any 1862, l’hisendat Innocenci Reverter Montes el 1866 i l’advocat Ignasi Chavalera Ibáñez el 1867. No cal dir que tots tres figuraven entre els principals propietaris de la vila i compartien rang social amb l'advocat Joaquim Costas i la seva dona, la Irene Tortosa.

 

El bisbe de la diòcesi, el tradicionalista Benet Vilamitjana, no en deixava passar ni una. El 26 de novembre de 1864 va fer una visita d’inspecció a l’església parroquial. Va sortir-ne escandalitzat:

 

–¡Que se retiren, por indecentes, los dos angelitos que hay en el altar de San José!

 

Ningú no hauria entès per què calia treure aquells angelets si acte seguit el bisbe no hi hagués afegit:

 

–Y cúbranse más honestamente los que hay a los lados del Sagrario Mayor.

 

Com que a Itàlia el Papat fins i tot havia estat privat del seu poder secular,  l’estament eclesiàstic del moment se sentia amenaçat. Per això no s’estava de censurar les obres d’art sacre. Ni de coartar la religiositat popular que s’havia manifestat, posem per cas, a través dels exvots.

 

–Que se quiten de los altares las imágenes y los exvotos –li va manar finalment  Vilamitjana al rector d’Alcanar– y no se permita poner otros.

 

Tot semblava rutllar com Déu mana. A toc de campana.


En una d'aquestes primeres cases del començament del carrer de Càlig, que llavors duia el número 5, van viure la Irene Tortosa i el seu marit (foto de Joan Miquel Gombau)

 

Però el 18 de setembre de 1868 l’esquadra espanyola es pronuncia a la badia de Cadis contra la reina, al crit de “¡Viva España con honra!”. Al cap de deu dies, el general Francisco Serrano venç l’exèrcit borbònic a la batalla d’Alcolea.

 

Aquell dilluns 28 de setembre, a poc a poc, esdevenindria una jornada trepidant, farcida de sorpreses a mesura que les coses s’anaven aclarint. L’alcalde i comandant militar del cantó d’Ulldecona, cap de comarca, havia de rebre no una, sinó dues cartes trameses des d’Alcanar.

 

La primera, enviada de bon matí, va resultar ben tranquil·litzadora. La de les autoritats canareves coincidia amb la resta de comunicacions que anaven arribant a Ulldecona des de la Ràpita, Santa Bàrbara, la Sénia, la Galera, Godall, Masdenverge i Amposta: als pobles de la comarca i als seus respectius termes municipals no passava res.

 

Res que pogués “perjudicar al orden público", deien, "que felizmente se disfruta”.

 

Però a la una del migdia va arribar-ne una altra, de carta, amb notícies d’allò més preocupants. Les autoritats d’Alcanar hi alertaven del fet que, en tornar al poble per dinar, alguns pagesos canareus procedents de Vinaròs i de Benicarló asseguraven que aquesta última vila ja es trobava afectada per l’aixecament: ja s’hi comptaven uns vuitanta sublevats capitanejats per un tal Vidal, d’Alcalà de Xivert.

 

L’endemà els esdeveniments es precipitarien.


“El día 29 de septiembre del 68 empuñé el fusil por amor a la libertad”

 

Dimarts 29, a Ulldecona, la gent d’idees més avançades com el futur advocat Ramon Adell, de vint anys, el sabater Agustí Bel, de divuit, i una bona colla d’eixelebrats vencen la por i agafen les armes com a voluntaris de la Llibertat.

 

Com que és difícil fer-nos avui una idea de què va representar aquella rejovenidora Revolució de 1868 que anunciava que una altra Espanya era possible –no endebades seria coneguda com la Gloriosa– i dels anys extraordinaris que van seguir-la, mirarem de copsar-ho directament a través de les paraules d’aquells dos joves lletraferits falduts, Agustí i Ramon.

 

“El día 29 de septiembre del 68 empuñé el fusil por amor a la libertad”, escriuria efectivament el més jove d’ells. Emulaven així la població de Madrid i Barcelona que, tal i com anota Jaume Vicens-Vives, “s’havia aixecat en armes i enmig d’un entusiasme delirant havia destruït els retrats i els símbols del règim deposat”.

 

–Pronunciament nacional! –proclamaven exultants Adell, Bel i els seus correligionaris pels carrers d’Ulldecona–. Fora Isabel II!

 

Ho feien davant dels nassos de la majoria tradicionalista de la capital comarcal.

 

–Visca el general Serrano! Fem costat a l’exèrcit! –cridaven sense temor–. Afegim-nos als voluntaris de la Llibertat!

 

Els carlistes falduts se’ls miraven amb cara de prunes agres.

 

 –Endavant, voluntaris del Maestrat! Ja n’hi ha prou, de Borbons!

 

Gravat que representa la insurgència a la ciutat de Cadis (setembre de 1868)
 

Dotze anys més tard, ja ben lluny d’Ulldecona, un d’aquells valents sublevats evocaria així aquells dies irrepetibles que havia tingut el goig de viure-hi amb divuit anys acabats de fer:

 

“Un día memorable para todos los corazones demócratas, será siempre el 29 de septiembre de 1868. Día en que el grito de ¡Viva la libertad! resonó en la bahía de Cádiz y fue a confundirse victorioso en Alcolea.

 

El día 29 de septiembre es el nacimiento del pueblo español a la vida pública, así como el 11 de febrero es el que entró en el pleno ejercicio de los poderes públicos.

 

¡Revolución de Septiembre! Yo te saludo con religioso respeto. Nacido a la vida política a tu benéfico influjo, me afilié al partido democrático, rompiendo así las tradiciones políticas de mi familia”...

 

“¡Viva Prim, viva Paletes...!”

 

I a Alcanar? Aquí el pronunciament i l’anomenat Sexenni Revolucionari que el seguiria, de la mà de joves republicans com Frederic Reverter i Miquel Queralt de Paletes, passarien a la posteritat en forma de  cançó popular:

 

¡Viva Prim, viva Paletes,

viva el general Serrano!

¡Vivan todos los amantes

del Partido Republicano!

 

Finalment havia esclatat. Arreu d’Espanya. I aquí també.

 

La revolució que anomenarien la Setembrina.

 

La Gloriosa.

 

Publicació relativa a "La Gloriosa" (Cadis, 1868)

Dimecres 30 de setembre, s’havia creat a Tortosa una Junta revolucionària que, després de proclamar llibertats i adoptar un seguit de mesures anticlericals, difongué un manifest arreu de les comarques ebrenques.

 

Alcanar n’acusa la recepció i, dies més tard, les noves autoritats municipals s’hi adheriran decididament.

 

El primer d’octubre l’alcalde d’Ulldecona, que és també el comandant militar de la comarca, “habiéndose dado el grito de pronunciamiento Nacional por multitud de vecinos de esta Villa, las tropas del Ejército y voluntarios del Maestrazgo”, no té més remei que claudicar. Convoca els regidors a una sessió extraordinària.

 

Allí, l’alcalde reconeix que ningú d’ells no combrega amb les idees que els sublevats acaben de proclamar. Conseqüent, el tradicionalista Pere Màrtir Ferrer dimiteix del seu càrrec.

 

–Trobo que per tal de conservar l’ordre i la seguretat públiques –proclama amb to solemne–, el govern municipal ha de passar a mans de persones addictes a la sublevació.

 

Amb bon criteri, els regidors segueixen el seu exemple. Pleguen i deixen el camí lliure perquè sigui proclamat alcalde el republicà Josep Ivars.

 

Ans d’acabar l’any també serà elegit l’Ajuntament democràtic canareu. No pas pels propietaris sinó, per primera vegada en la història, per sufragi universal masculí.

El presidirà el mariner de cinquanta-un anys Agustí Badoch, de malnom Badoquet, fill de Josep Agustí Badoch i Josefa Sanz.

 

Un fulletó anònim de tres pàgines publicat a Barcelona el 1869, La Gorda, satiritzaria el funcionament d'aquelles eleccions municipals, denunciant-ne una pila d’irregularitats:

 

“Fuera un derecho precioso
El derecho de votar.
Si no mediaran palizas
Que unos toman y otros dan;
Porque tiene poca gracia,
Porque es cosa de llorar,
Querer sacar un alcalde
Y sacar un cardenal.
España por vez primera,
Desde los tiempos de Adán,
Ha elegido sus alcaldes
Por sufragio universal”.

   

Malgrat tot, el país sencer veia començar amb una il·lusió mai no imaginada el Sexenni democràtic, també dit Sexenni revolucionari.

 

Per un detall que més endavant revelarem, estem en condicions de suposar que l’advocat Joaquim Costas, marit de la Irene Tortosa, va ser una d’aquelles persones clarament addictes a la Revolució Setembrina. 

 

L'edifici blanc de l'esquerra ocupa el seti del molí d'oli de Joaquim Costas


De moment, tinguem present que Joaquim era allò que avui es denomina, sovint sense gaire encert, un emprenedor. A més d’advocat i terratinent, un empresari pioner de la indústria local.   

 

De l’any 1861 en endavant, l’Ajuntament d’Alcanar va elaborar una interessant  Nota de las casas sujetas a contribución, situadas en el casco de la población y en el arrabal de las Casas Marítimas. A la “calle del Palacio” hi figuren 19 cases. Els números 1, 2 i 3, fàcilment localitzables encara avui a banda i banda del començament del carrer, són el casalici, verger, magatzems, etcètera de Joaquim-Ramon Suñer. Al número 15, carrer avall a mà esquerra, hi viu una senyora vídua, Dolors Reguant. El 17 era lo Palàcio, la descomunal residència del patriarca dels Costas canareus a la saó, Tomàs Costas Caballero...

 

Però entremig, al número 9 del carrer, son nebot Joaquim Costas Agramunt  hi té un molí d’oli.

 

El domicili de Joaquim i la Irene quedava ben prop, a l’encreuament amb el carrer de Càlig. I només a quatre passes carrer avall, el sorollós molí de sang on, enganxat a un balancí que sortia de la mola vertical, un matxo donava voltes a la solera. Just allí on actualment s’hi alça el bloc d’habitatges dels números 3-5 del carrer avui dedicat al comissari canareu de la Santa Inquisició mossèn Sebastià Anglès Reverter.

 

Fa deu anys, M. H. Fibla, T. Forcadell i J. Arasa van seguir-ne el rastre en una comunicació presentada al III Congrés d’Història d’Alcanar: aquell molí d’oli de Joaquim Costas, amb el temps, passaria a mans de Vicent Bòria Subirats i Josep Bòria Reverter, sense que arribés a electrificar-se mai perquè va deixar de funcionar poc abans de 1930.

 

L’amor en els temps de la Gloriosa

 

Anem errats si pensem en una pagesia canareva majoritàriament carlina que es deixava dur pel clergat parroquial, enfrontada als principals terratinents liberals i els seus galifardeus? Als Suñer, als Aiguavives, als Figueres i a bona part de la resta de la incipient burgesia canareva, degué fer-los l’efecte que els esdeveniments els passaven al davant. La Setembrina semblava haver deixat les cartes de la baralla en mans dels dos extrems. D’una banda, els demòcrates i republicans que s’havien alçat; i de l’altra els carlins que, era de calaix, no trigarien gaire a reaccionar amb violència.

 

Al cap d’un segle, els professors Jordi Solé Tura i Eliseo Aja conclourien en aquell llibret memorable, Constituciones y períodos constituyentes en España (1808-1936), que l’èxit fulgurant de la gloriosa revolució de 1868 s’explica per la profunda crisi del règim isabelí i la conjunció alhora d’una àmplia oposició que anava des del moviment obrer fins a la mateixa burgesia. Un dels seus líders més assenyalats, el general reusenc Joan Prim, heroi de la guerra del Marroc, havia intentat tres sublevacions militars en poc temps.

 

 

El Govern Provisional l’any 1869. D’esquerra a dreta: Laureano Figuerola, Hisenda; Práxedes Mateo Sagasta, Governació; Manuel Ruiz Zorrilla, Foment; Joan Prim, Guerra; Francisco Serrano, president del govern; Juan Bautista Topete, Marina; Adelardo López de Ayala, Ultramar; Antonio Romero, Gràcia i Justícia; y Juan Álvarez, Estat. Foto de J. Laurent (Revista Blanco y Negro, 1926).
 

Des de molt abans de la Gloriosa, el canareu Frederic Reverter Subirats havia defensat amb entusiasme el lema Llibertat, Igualtat i Fraternitat. En aquell octubre revolucionari del 1868 va celebrar que l’advocat gandesà Manuel de Bes fos escollit alcalde de Tortosa. Al cap d’un any Frederic no dubtaria a posar-se a les seves ordres per participar en l’aixecament armat federal d’octubre de 1869.

 

A l’espiral revolucionària feia goig de veure-hi implicat el jovent més il·lustrat,  romànticament orgullós d’aquella Espanya en què tot semblava possible. Fins i tot que hi rutllés la naixent monarquia parlamentària o democràtica. Aquell jovent –enquadrat a l’exèrcit, a les companyies de voluntaris o des de qualsevol altre lloc– tenia a molta honra de pertànyer al país que acabava de protagonitzar una Revolució, la Gloriosa, envejada i temuda arreu del món.

 

Perquè si als poderosos d’Europa van glaçar-se’ls les sangs al segle XVIII amb la Revolució Francesa i al XX amb la Russa, la més radical del segle XIX fou sens dubte la Gloriosa o Setembrina. Una revolució espanyola el principal impuls de la qual, segons Vicens-Vives, cal cercar-lo precisament a Catalunya.

 

“La Revolución de Septiembre, la más trascendental que había presenciado el siglo XIX”, havia de recordar Agustí Bel temps a venir, “se inmortalizó hundiendo en el abismo del no ser a un gobierno que enrojecía nuestro rostro de vergüenza, entregándonos maniatados al potro del despotismo más degradante e inhumano; al despotismo teocrático.

 

Ella dio vuelo al librepensamiento sofocado y adormecido.

 

Ella nos dio la libertad de la prensa, la institución más grande de los pueblos cultos.

 

A ella debemos infinidad de reformas que nos han hecho ciudadanos libres e independientes.

 

A ella debemos la conquista más preciada de la civilización, por la que sufrieron el tormento Campanella, Servet y Galileo. La libertad de conciencia.

 

[…] ¡Gloria, pues, a esta revolución inmortal, aurora de la democracia y germen de la emancipación social!

 

¡Gloria a Cádiz, tres veces cuna de la libertad!”

 

Després del triomf de la Revolució, el govern provisional de ministres progressistes, unionistes i demòcrates que presidia el general Serrano va convocar eleccions a Corts Constituents. Aquestes van reunir-se al febrer de 1869 amb la presència de quatre grans grups de diputats: a la dreta uns pocs tradicionalistes i uns quants isabelins dirigits per Cánovas del Castillo; al centre-dreta 69 unionistes encapçalats per Río Rosas; al centre, la majoria progressista de 156 diputats liderats per Prim, Sagasta, Olózaga i Ruiz Zorrilla, i una vintena de monàrquics demòcrates; i a l’esquerra, gairebé 70 republicans federals dirigits per Orense, Figueras i Castelar.

 

La nova Constitució fou ratificada l’1 de juny de 1869 i promulgada el dia 6.

 

Era la primera Constitució democràtica, la més liberal que mai  havia tingut Espanya amb diferència. Fortament influïda per la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, les seves conquestes s’avançaven unes quantes dècades a qualssevol de semblants en altres països europeus. 

 

Lectura pública de la Constitució de 1869 davant del Palau de les Corts (Madrid)

 

La Constitució de 1869 proclamava la sobirania nacional i el sufragi universal masculí, recollia exhaustivament tots els drets i llibertats individuals dels ciutadans –que havien de ser garantits per l’Estat–, combatia el centralisme, consagrava la llibertat de cultes i adoptava la monarquia parlamentària com a forma de govern.

 

Espanya sencera era una festa. Alcanar, també.


El 8 de juny de 1869, el diari democràtic La discusión reproduïa els manifestos d’adhesió rebuts per l’assemblea que acabava de signar el Pacte federal de Tortosa, entre els quals destacava el del comitè canareu:

 

“El comité local republicano de Alcanar se adhiere espontánea y completamente a los acuerdos tomados en la ciudad de Tortosa por la Asamblea confederada de los estados de Cataluña, Aragón y Valencia en los días 17 y 18 de mayo, y hace suyos propios los compromisos, pactos y estipulaciones que unen en lazo federal a todas las provincias de dicha grande agrupación geográfica, de la cual se considera miembro integrante y solidario este pueblo adherido. Alcanar 3 de junio de 1869.

 

Por el comité republicano de Alcanar, el secretario, Miguel Valls”.

 

La Junta Revolucionària tortosina ja havia proclamat la llibertat de cultes, s’havia apoderat dels edificis religiosos, havia fet fora els jesuïtes... Tot plegat despertaria de seguida la reacció irada dels carlistes de les Terres de l’Ebre i del Maestrat: tot i que el desplegament de tropes n’havia impedit els aixecament preparats per al novembre de 1868 a Miravet i per al febrer de 1869 a Flix, respectivament, a l’agost la insurrecció es va escampar per Alcalà de Xivert, Sant Mateu i la Tinença de Benifassà, de manera que hagué de ser sufocada per la força.

 

Va ser enmig d’aquella allau de canvis radicals. D’aquell caixa o faixa. D’aquell estira-i-arronsa entre republicans que s’oposaven a la institució monàrquica, catòlics que abominaven de la llibertat religiosa, lliurepensadors a qui no feia gens de gràcia el manteniment del culte, carlistes convençuts de comptar amb el suport del Vaticà i encara del tsar de Rússia...

 

Va ser un d’aquells primers dies de l’estiu del 1869, un dels més apassionants del segle.

 

En aquell juny efervescent de la Constitució. Va ser justament llavors, , entre l’embranzida de la genteta del braç arromangat republicana i la Santa Violència carlina atiada de les trones estant, quan la Irene i Joaquim, per fas o per nefas, van concebre un nadó.

 

Aquest "Catecisme constitucional" per als xiquets mostra l'entusiasme per les conquestes democràtiques que es vivia l'any 1869, tan bon punt Espanya es va dotar d'una de les Constitucions més avançades del món

 

“Gente labriega y poco menos que idiota, que no ha visto más cielo que el de su comarca”

 

El dia 22 de juliol de 1869, citant la publicació El Tribuno del Pueblo Español de València, La Correspondencia insistia a alertar sobre un imminent aixecament carlista que donaria lloc a una guerra civil:

 

“La alarma ha cundido en las poblaciones que durante la pasada sufrieron mayores desastres, y las emigraciones e intranquilidad se dejan notar de un modo lastimoso. Entre otras poblaciones recibimos carta de Ulldecona, en la que se nos dice que el ensañamiento es tal y los insultos por parte de los carlistas tan graves, que muchas personas afectas a la idea liberal se ven obligadas a abandonar el pueblo por temor a alguna consecuencia desagradable”.

 

En una ràpida rèplica a la premsa, estufat com un paó, el jove Ramon Adell Vidal ho nega. Tot i esforçar-se per resultar tranquil·litzador, no pot deixar de banda l’ambient d’extrema tensió en què viu la comarca. Heus aquí el retrat que fa d’Ulldecona el 3 d’agost de 1869 en un diari de Madrid:

 

“¡Pobres ilusos! La mayoría de los carlistas de este pueblo no son dignos más que de lástima. Gente labriega y poco menos que idiota, que no ha visto más cielo que el de su comarca, que sus únicas aspiraciones son el triste legado carlista de sus abuelos, se precipitan guiados por manos fariseas, en una insondable sima cuyo término fatal sería el pasar de ciudadanos libres a la desgraciada condición de ilotas, si interponiendo nosotros todas nuestras fuerzas, no procurásemos detenerlos en su segura ruina.

 

La presión que la teocracia de este pueblo ejerce en las conciencias de estos sencillos campesinos, lo mismo política que moral, es incalificable. Y su infernal influjo se hace sentir hasta a aquellos tímidos, pero ilustrados jóvenes, que faltos de energía, doblegan su apocado espíritu a la malicia de estos hombres que cubren sus hipócritas intenciones con el sagrado manto de la religión”.

 

Alegoria en una capsa de mistos sobre el paper del clergat: "–Dominus vobiscum. –Presenten... ¡armas!"
 

A Alcanar, no cal dir-ho, s’hi respirava el mateix ambient.

 

A Alcanar, on la Irene Tortosa se’n va adonar, un d’aquells dies d’estiu, que estava en estat.

 

Amb gairebé trenta anys, la dona valenciana de l’advocat Joaquim Costas esperava una criatura. Justament en aquelles jornades incertes i dramàtiques.

 

En aquell punt d’inflexió  de la història d’Espanya a ella, la distingida filla d’Onda casada a Alcanar, li pertocava de ser mare.

 

“Nosotros que, nacidos en este foco fanatizado…”

 

Amb quatre pinzellades ben triades, el jove republicà federal Ramon Adell Vidal pinta tot un fresc, escarnidor però alhora profundament revelador i actual, del pa que s’hi dóna:

 

“Nosotros que, nacidos en este foco fanatizado, conocemos muy bien a esta exigua y mezquina fracción política, falta hasta de sentido común, nos reímos siempre de sus pueriles alardes, y mucho más cuando vemos a alguno de ellos gritar con titánicas fuerzas, siempre que el tinto ha hecho sus efectos, ¡Viva la Religión! ¡Viva Carlos VII! Y no menos risa nos causa el ver a unos entonar sus bélicos cantos, coronarse otros con la clásica boina sus vacías testas y observar al ama de nuestro místico cura párroco, aconsejada sin duda por él, repartir con profusión y verdadera fe evangélica margaritas para adornar los pechos de las estúpidas beatas”.

 

La historiadora Aurora Villanueva ha mirat de sintetitzar els trets bàsics del carlisme d'una manera molt més seriosa. Configurat entorn a fidelitats personals, s’hi identificarien aquells que –en el marc de l’individualisme propi del sistema polític i la cultura liberals– compartien una visió tradicionalista de la vida i del món: una comunió de persones sobre l’eix de la lleialtat a unes idees i a una dinastia.

 

Molt menys indulgent, Adell blasma sarcàsticament els seus conciutadans  carlins d’Ulldecona. No s’està de dir-los quatre fàstics. De penjar-los la llufa per les boines roges que porten ells i les margarites que llueixen elles en honor de Margarita de Borbó i de Borbó, esposa del pretendent Carles VII:

 

“Y con todo este aparato y en medio de todas sus boinas y margaritas estamos completamente tranquilos viendo su impotencia. Nosotros desearíamos vivamente verles, frenéticos, lanzarse al campo de batalla blandiendo con entusiasmo la incendiaria tea, el puñal y el trabuco, para que nos enseñasen con tan elocuentes máximas la sagrada religión del Mártir del Gólgota”.

 

Encegat per la passió juvenil Adell finalitza el seu escrit, datat el 28 de juliol de 1869 a Ulldecona, amb una conclusió que aviat es demostraria perillosament infundada i temerària: “Concluyo manifestándole a V. que el partido republicano está sin el menor peligro en este pueblo, y que aun cuando sea pequeño en número, es grande en sus creencias y convicciones políticas, y más teme la reaccionaria política del Gobierno y en particular la del Sr. Sagasta que la soñada reacción carlista”.

 

I encara rebla el clau, enardit, amb una crida inapel·lable: “¡Paso a la República!... ¡Viva la Revolución! Salud y viva la República federal”.


L'estació d'Ulldecona, inaugurada al març de 1865: enmig d'aquesta munió de gent segur que hi reconeixeríem, encara adolescents, futurs revolucionaris de "la Gloriosa" com Ramon Adell i Agustí Bel


Avui sabem que el lletrat Ramon Adell no va encertar-hi gens amb tan optimistes prediccions. En un parell d’anys a penes, els carlins desempolsarien atxes, punyals i trabucs per endegar una altra guerra civil, la tercera del segle.

 

Abans, pel 1870, el seu company de revolta Agustí Bel, en una multitudinària assemblea al Casino Universal barceloní –al número 31 del carrer de Canuda, en aquell saló de ball quasi quadrat amb doble galeria pintada amb gran profusió d’arabescos–, amb dinou anys seria elegit delegat de la Federació de constructors de calçat agregada a la Primera Internacional (FRE-AIT). I el mateix Ramon Adell, entre el 19 i el 26 de juny del mateix any participaria com a delegat del Centre d’Ulldecona i Picapedrers de Tortosa en el Congrés Obrer de Barcelona en què es va constituir aquella Federació Regional de l’AIT, considerat com l’acte fundacional de l’anarquisme a Espanya.

 

Però ben aviat els camins dels dos amics se separarien. Perquè al capdavall Ramon acabarà emulant son pare. Farà carrera política. A finals d’abril de 1872, quan el governador civil de la província destitueix l’Ajuntament conservador d’Ulldecona, en nomenarà alcalde Ramon Adell Lacruz... i ben aviat, al novembre, amb vint-i-quatre anys son fill Ramon s’espavilarà a entrar a la Diputació provincial de Tarragona, aprofitant l’elecció extraordinària per a cobrir la vacant de diputat pel districte de Pont d’Armentera.

 

Pel desembre de 1903 Ramon Adell Vidal acabarà daixo-daixo els seus dies a Barcelona, essent flamant senador per Tarragona i, per tant, còmodament instal·lat a l’entrellat institucional del règim de la Restauració. Mentre en canvi Agustí, el seu antic correligionari i amic, fa honor a la irreductible,  insubornable cabuderia dels Bel i comença una nova vida a l’exili en una  República de Cuba gairebé per estrenar.

  

Maria Mercè Costas Tortosa

 

Ha estat Jordi Sancho Parra qui va assabentar-nos-en: mentre regirava papers en algun arxiu, va entropessar amb una dada inesperada.

 

La inscripció del naixement d’aquell angelet.

 

En va donar fe Segismundo Fargas, l’inefable secretari municipal d’aquells dies convulsos: a les 8 del matí del dia 10 de març de 1870, la Irene Tortosa va donar a llum.

 

Una xiqueta. Va nèixer al domicili familiar, al començament del carrer de Càlig. La van batejar amb el nom de Maria Mercè. Tenia com a avis paterns el canareu Josep Ramon Costas i Narcisa Agramunt, de Sant Mateu. I materns, Bartomeu Tortosa i Catalina Peidró, ambdós d’Onda.

 

L'església parroquial de Sant Miquel d'Alcanar on, amb les incomoditats pròpies de les obres d'ampliació encara en marxa, fou batejada la Maria Mercè Costas Tortosa

 

La Maria Mercè Costas Tortosa, filla legítima d’Irene i de Joaquim, va venir al món en un moment d’incertitud i basarda.

 

Mitja dotzena de vaixells de guerra patrullaven feia temps entre Borriana i la badia dels Alfacs. Corria la brama que els carlins de la comarca estaven recaptant diners per preparar un nou cop de força. Les autoritats constitucionals temien un imminent desembarcament a la Ràpita. Es parlava d’un vaixell carregat amb armes per als amotinats. D’aquí la presència, per mirar d’evitar-ho, del navili León i cinc vaixells més.

 

Mentrestant, els capellans de les parròquies s’abocaven a la propaganda carlista a la descarada. Feien servir els sermons dominicals per llançar consignes contra la gestió del govern i, de la trona estant, atiar el foc amb vista a l’aixecament armat.

 

Un dels més recalcitrants va ser precisament l’ecònom d’Alcanar, a qui li havien pujat els fums al cap perquè acabava d’enllestir l’altar major de l’església parroquial de Sant Miquel. Amb això en finalitzaven les obres d’eixample que havien durat un parell d’anys.

 

El futur canonge Matamoros, llavors encara un xiquet, ho recordaria així molts anys després: “En 1871, el obispo don Benito Villamitjana visitó por segunda vez esta parroquia y muy satisfecho de las mejoras realizadas colmó de aplausos al Rdo. Ecónomo don Tomás Sales y demás autoridades y de enhorabuenas al religioso vecindario de la villa, que vio por fin coronados felizmente los anhelos de tantos años”.

 

Aquell bisbe de Tortosa, nascut a Sant Vicenç de Torelló, havia estudiat al seminari de Vic, havia estat ajudant del Pare Claret i l’any anterior havia participat activament en el Concili Ecumènic Vaticà I. Tot comptat, ningú sap  del cert què va celebrar més en aquesta nova visita a l’església d’Alcanar: si la seva ampliació i millora o bé –en compliment de les seves pròpies disposicions de la visita anteriorla desaparició dels impúdics angelets de l’altar de Sant Josep, no veure’n ja cap de despullat a banda i banda del sagrari i, sobretot, els altars nets d’aquells exvots i imatges inapropiats que la devoció popular tenia el mal costum de posar-hi.

 

El general Joan Prim homenatjat com a heroi de la batalla de los Castillejos (Ceuta), al capdavant dels seus voluntaris catalans

Mentrestant el nou règim constitucional havia hagut d’enfrontar-se a problemes de molt difícil solució. D’antuvi la Guerra dels Deu Anys a Cuba, a causa de l’interès nord-americà a encendre-hi el vesper i l’oposició dels hisendats espanyols –molts d’ells catalans– a qualsevol tipus de cessió en matèria d’autonomia. En segon lloc, va costar Déu i ajuda trobar un rei que ocupés la corona espanyola fins que va acceptar-la Amadeu de Savoia, amb la mala sort que la primera cosa que el monarca hagué de fer en arribar fou vetllar el cadàver del seu principal valedor, el general Prim, mort en un atemptat encara per esclarir. Finalment, la monarquia democràtica fou també atacada pels republicans federals, que no acataven el marc constitucional, i per un moviment obrer d’allò més influït per l’anarquisme que acabava d’endegar –amb la participació de joves de la capital del Montsià com Ramon Adell i Agustí Bel– la secció espanyola de la I Internacional.

 

Al marit de la Irene Tortosa rai. Ell tenia altres coses al cap.

 

Costas, fiscal i jutge municipal gràcies a la Revolució de Setembre

 

La Gloriosa havia portat canvis legislatius molt importants, especialment en l’organització judicial. Pel que fa a la justícia municipal, la primera decisió que va prendre el govern provisional encapçalat pels generals Serrano i Prim fou canviar la manera de designar als jutges municipals. Va fer-ho mitjançant la promulgació del Decret de 7 de novembre de 1868.

 

En l’exposició de motius del decret, el ministre de Gràcia i Justícia, l’unionista Antonio Romero, denunciava la politització a què havia estat sotmesa la justícia municipal. Mancats d’equitat i de justícia, designats sense imparcialitat, els jutges de pau havien perdut prestigi i autoritat. El ministre no podia “mirar con indiferencia este gravísimo asunto, ni consentir la continuación de funcionarios cuyos nombramiento, más que de la iniciativa espontánea de los regentes de las Audiencias, a quienes la ley confía tan importante misión, han sido debidos a imposiciones ejercidas en provecho de una política intolerante”.

 

Per això va ordenar-se la renovació immediata de tots els jutjats de pau d’Espanya. Es van confeccionar llistes de les persones amb les qualitats requerides per a exercir el càrrec. I tot i criticar-ne la politització, un requisit implícit seria que l’aspirant acredités la seva fidelitat a la Revolució de Setembre.

 

La flamant Llei orgànica del poder judicial de 1870 va anar encara més enllà: va preveure l’existència de fiscals municipals. Els requisits legals exigits per a ocupar la plaça de fiscal al jutjat municipal eren els mateixos que per als jutges municipals, amb una peculiaritat: l’article 777 establia que hi tindrien preferència els advocats.

 

–Em va com l’anell al dit –es va dir Joaquim-Maria Costas–. Ara és la meva.

 

Perquè, com en el cas dels jutges, una norma no escrita limitava el concurs als addictes a la Revolució. No hi tindrien res a fer, posem per cas, cap Subirats de Regadiu ni cap Sancho del Negret.

 

Segell d'un testament autoritzat pel notari canareu Llorenç Figueres pocs anys després del nomenament de Joaquim Costas com a jutge municipal: parem compte com, a la banda esquerra, s'hi fa esment de l'"impost de guerra"

Al butlletí oficial de la província de Tarragona del 28 de desembre de 1870, la Fiscalia de l’Audiència Territorial de Barcelona va fer pública la llista dels fiscals municipals nomenats per a cada poble. 

 

No va haver-hi sorpreses: el marit de la Irene era el nou fiscal municipal d’Alcanar.

 

A Joaquim van prendre-li jurament solemne de complir i fer complir la Constitució de 1869 a la sala d’audiències del jutjat municipal d’Alcanar. En endavant, faria servir als actes oficials una medalla semblant a la que hi duria el jutge. Percebria els honoraris assenyalats pels aranzels judicials i el seu règim funcionarial aniria regulat supletòriament pel títol XX de la Llei orgànica.

 

El jurista del carrer de Càlig no trigaria gens a fer un pas més en la seva carrera professional, sempre a l’aixopluc de la Constitució democràtica emanada de la Gloriosa. Al novembre de 1871 Costas ja és jutge municipal d’Alcanar, un càrrec que acaba d’adquirir més importància i independència que mai: en privar als alcaldes de la competència per a jutjar els casos de faltes, la Llei de 1870 ha establert de manera definitiva la separació de la justícia municipal dels òrgans de l’administració local.

 

Als seus quaranta-un anys, Joaquim-Maria Costas ha agafat pit. Es pren tan seriosament la seva nova feina que al  desembre s’afanya a convocar tal com Déu mana, per mitjà d’anuncis que encara avui podem consultar en els butlletins oficials, el concurs per a cobrir la plaça vacant de secretari del jutjat d’Alcanar.

 

Desafortunadament per al descendent d’aquells dos prohoms que van fundar les Cases, els cavallers Jeroni Anglès i Juan Caballero, tot se n’anirà en orris en esclatar una nova guerra civil.