La "ruta dels fundadors" (i 2): de la Serreta a la Capelleta del Remei

En el seu context discursiu i sense biaixos cognitius, continuem presentant aquí l'antic traçat del lligallo del Coll de les Forques que, amb discreció cartoixana, vam reconstruir ja fa quasi vint anys

En aquella primavera de l'any 2004, Joan Miquel Gombau i jo vam crear aquesta Ruta dels Fundadors de què ja vam parlar a l'entrada anterior d'aquest blog. Ho vam fer amb la intenció d'organitzar –amb la col·laboració d'alguna entitat com ara l'Agrupació Excursionista o l'Associació Cultural L'Espígol– una pujada nocturna des d'Alcanar a la plaça de l'ermita del Remei. 

Teníem previst de sortir de l'encreuament dels carrers del Mar i de la Mare de Déu de Montserrat, i tot seguit carrer de Bonmatí amunt. De manera que vam traçar l'itinerari partint el nucli urbà d'Alcanar.

D'Alcanar que, reconeguda com a ciutat mitjançant un Reial decret publicat a la Gaceta de Madrid el 17 d'octubre de 1912, des del 1709 ja ostentava el títol de fidelíssima. 

No hi ha més cera que la que raja.

L'actual carretera del Remei travessa l'antic traçat del lligallo del Coll de les Forques.

La Serreta: abandó i brutícia

Després del punt en què, segons la documentació de mitjan segle XIX, "entran los ganados en el pueblo por varias direcciones", el lligallo del Coll de les Forques continua a mà esquerra de l'era que va ser del tio Cupido –allí on fa trenta anys van projectar aquell hotel que havia de canviar el poble– i dels terrenys de la família propietària del Palàcio, els Costas.

Corria la primavera del 1988 quan Manuel Delgado Ruiz i jo vam voltar-nos, ans de dinar, tota aquella antiga costa de damunt. Vaig explicar-li que fins feia relativament pocs anys la Serreta havia estat l'escenari de la prova del migdia, peça cabdal dels nostres correbous tradicionals (no pas com el bou capllaçat i els embolats,  importats de fora encara no feia dos anys).

Miràvem d'endevinar la ubicació de les antigues eres a partir de vestigis, tot s'ha de dir, més que improbables. Però l’antropòleg barceloní, que llavors encara no havia esdevingut un personatge mediàtic, va quedar fascinat per la lluminositat de la Serreta i per la història que deu haver-hi soterrada.

Mai no he sabut si hi vam encertar. El que sí que sé del cert és que a mitjan segle XIX, des de l'última era i sempre travessant aquella finca sense conrear de la família Costas, caminant 176 metres tot recte –que és com dir 176 passes– feies cap just al capdamunt. 

Al punt més alt de l'emblemàtica Serreta. 

Fa ben poc, gràcies a l'amic Xavier Vicente, m'he assabentat d'una altra cosa:  de l'església de Sant Miquel estant, cada diada de la Mare de Déu d'Agost el sol surt per allí.

A trenc d'alba, apareix just pel capdamunt de la Serreta.

El pal de bandera que s'hi alçava, fa ben poc amb la tela esquinçada (ara l'han reposada): ombrívola al·legoria de la Serreta, més abandonada que mai.

Aquella Serreta que l'any 1988 va deixar impressionat Manuel Delgado ni de bon tros era aquesta Serreta tan bruta d'ara.

Ara el context discursiu és que la Serreta es veu d'allò més desendreçada. Més ben dit: abandonada i més bruta que un fregall. Erissada d'antenes i pals de llum que hi creixen sense ordre ni concert, engrandint la selva exhuberant d'antenes i torres, a tall d'arbres metàl·lics que apunten al cel i s'entrellacen en un ball de corrents, freqüències, ones i senyals invisibles. 

Aquí un ampli mostrari de contenidors de brossa. Allí l'espai d'esbarjo caní amb bancs per seure-hi –d'esquena al paisatge, malament rai. I més enllà, un niu de brutícia: arreu hi trepitges totxos esberlats, trossos de càntir, de vidre, de fusta i de plàstic, ferralla menuda, femta de gos en què no hi caben biaixos cognitius...  Tot plegat en delata el trist destí  d'abocador urbà.

Al capdavall, la Serreta és la continuació natural del Mirador, sobre l'estat del qual la gent no para de queixar-se a les xarxes socials.

"Sí, és vergonyós com està el Mirador", escriu una veïna la segona setmana d'agost, "essent una de les coses més boniques del poble". "Feia dies que no passava pel Mirador i volia creure i pensava que, igual que a les Cases, havien tallat i arranjat les herbes i plantes", es lamenta una altra, "quina ha estat la meva sorpresa que sols hi falten les amazones amb les mones per allí saltant d'arbre en arbre, per no dir de planta en planta!".

Tot comptat només són algunes mostres més de la progressiva degradació de l'espai públic que Alcanar ha patit els últims quinze anys. Però tornem a la Serreta.

48 metres més avall, just en una mena de coll, creuem el camí de (la partida de) Sant Jaume, també dit de la Tancada o dels Montes.

Això de camí de Sant Jaume no ho dic debades. 

Perquè sé que els historiadors Joan Roig Vidal i Jordi Sancho Parra estan mirant de recuperar el traçat de l'antic camí que, travessant la serra de Montsià, anava d'Alcanar fins a les Ventalles.

El primer tram del camí secular que va d'Alcanar a la bassa, ermitori i partida de Sant Jaume de Barberà, convertit avui en un singular carrer.

L'oblidat camí de ferradura de Sant Jaume (també dit de la Tancada o dels Montes)

A primer cop d'ull em fa l'efecte que, de tota aquella immemorial via de comunicació que enllaçava Alcanar amb les Ventalles, el camí de Sant Jaume podria ser-ne justament el tram canareu.

El camí de Sant Jaume era (és a despit d'intrusions, atès que contra les vies públiques no hi juga la prescripció) un antiquíssim camí de ferradura canareu. Amb una amplària entre 0,80 i 1,80 metres, no hi podien circular carros, però sí matxos, cavalls i burros carregats amb sàrria i arreus.

A mitjan segle XIX se'n feia esment així:"el camino que desde Alcanar pasa a la partida de San Jaime". 

O bé així, amb més precisió: "el camino que sube desde Alcanar al abrevadero de la balsa de San Jaime situada dentro de la jurisdicción de Ulldecona". 

Sembla que el camí de Sant Jaume constituïa una prolongació de l'antiga "costa de Damunt" (actual carrer del Raval de Sant Isidre): deixant a la seva dreta les "eres del poble" (avui plaça del Mirador), el camí travessava 2 vegades l'ancestral lligallo del Coll de les Forques.

Per tant, dins del terme municipal d'Alcanar el camí de Sant Jaume ens porta a la bassa del mateix nom, la qual ja es troba dins del terme d'Ulldecona. Assolada fa poc, aquesta mostra ancestral del patrimoni històric  hidràulic no es trobava gaire lluny de l'antiga ermita de Sant Jaume de Barberà. 

El camí de Sant Jaume, també anomenat (depén d'on anem) de la Tancada o dels Montes, ens hi porta –a la desapareguda bassa, vull dir– gairebé en línia recta, sense mirar-s'hi gens. Heus aquí un indici més de la seva antiguitat.

M'hi jugo el que vulgueu que Jordi i Joan sabran aprofitar aquest traçat més que hipotètic del camí de Sant Jaume. Potser té bastants números de ser el tram canareu, diguem-ne, de la via de comunicació –de summa importància en el seu dia– que ells estan investigant. Esperem amb candeletes que en facin aviat la presentació ja del tot fonamentada.

Detall d'un mapa militar més que centenari on pot reconstruir-se (ho he fet amb una línia groga) el traçat més probable del camí d'Alcanar a la bassa de Sant Jaume de Barberà, que en el seu inici travessava un parell de vegades el lligallo del Coll de les Forques.

En relació amb aquesta via, potser que hi hagi una errada a la pàgina web del Consell Comarcal del Montsià? Segur que l’itinerari del tram del camí de Sant Jaume de l’Ebre Alcanar – la Ràpita és de debò el que s’hi indica? 

A la pàgina del Consell hi llegim: “Alcanar-Sant Carles de la Ràpita - Aquest itinerari comença a les afores del municipi d’Alcanar, pel camí de les Calafes, ressegueix per la N-340 fins arribar a Sant Carles de la Ràpita. Sortirem d’aquesta població fins la carretera de Sant Carles de la Ràpita a Amposta, pel canal marítim de navegació.”

Pel camí de les Calafes? I després per la carretera N-340? Segur?

Quina gran volta, no? Voleu dir que no va més aviat per l'antic camí de ferradura de Sant Jaume (al terme d’Alcanar) que té la seva continuació en la immemorial via pecuària o lligallo de Sant Jaume (al terme d’Ulldecona)? 

Però això rai: segurament sóc jo qui va confòs.

Vista aèria del Calvari vell i la Serreta l'any 1956, ans d'urbanitzar-se la zona (font: ICC) 

Les Comes

De seguida passem a tocar de les granges de Míquia. Es quedaran a la nostra esquerra.

Veurem tots els vessants a mà dreta. Fins que 352 metres més enllà, a les Comes, fem un altre cim. Ara l'ocupa l'anomenada casa del Farmacèutic i la tanca de la parcel·la on es va construir.

Les Comes? 

Joan Coromines considera que la paraula coma ve del cèltic cumba ("valleta"), però de seguida constata que es troba escampada per tota la Romània: el francès combe, l'occità comba... En català és un mot força documentat des dels orígens de la llengua –algú ha assegurat que des de l'any 815– que té el mateix significat arreu: un séc o un solc no gaire fondo a la falda d'una muntanya o entre dos serrats.

El lligallo, a punt d'emprendre les Comes

Estem abandonant les antigues terres comunals de la vila. 

Deixant-la a l'esquerra, caldrà sortejar la tanca del casalici envoltat de pins. 

Un "castell" a les Comes?

La primera vegada que vaig fer petar la xerrada amb Xavier Ulldemolins Reverter va ser a la tardor de 1978. Llavors no podia saber que al cap d'uns mesos es convertiria en el primer alcalde constitucional d'Alcanar. 

–Aquest poble està canviant –em va dir–. Trobo que ja s'hi mou alguna cosa.

–Per les eleccions municipals de l'any que ve?

–No. Ho dic pels joves que pugen. L'altra nit mateix, com que feia tanta calor, vaig sortir al terrat de casa a prendre la fresca. Mentre hi feia un cigarret, vaig sentir uns que cantaven a la plaça. Per la diada de Sant Miquel, em penso que era. 

Vaig parpellejar diverses vegades. Crec que ell va interpretar-ho com un gest de sorpresa.

–Hauries d'haver-los escoltat. Desafinaven com una mala cosa –Xavier va aixafar la burilla al cendrer ans d'esclafir a riure–. Feien uns galls...! 

La veritat, no sabia a quin sant encomanar-me. Ja no se'm va acudir més que mirar cap a un costat. Sempre m'ha costat dissimular.

–Però la cançó era ben valenta, xeic. Ho dic perquè parlava de la pol·lució de la fàbrica de ciment, d'un "castell" construït dalt de les Comes... i d'un grapat de coses més que ningú s'havia atrevit a esmentar. Ja pots jugar-t'hi qualsevol cosa, que la lletra de la cançó que vaig escoltar des del terrat –va sentenciar el futur alcalde– és el més fort que s'ha dit públicament a Alcanar de la Guerra Civil ençà.

Vaig engolir saliva i em vaig fer el suec.

El lligallo per les Comes

Xavier Ulldemolins es referia a la diada de Sant Miquel. La festa que, com cada any, la gent del Casal Canareu vam organitzar a la plaça Major, llavors dita del Generalísimo. Els actes hi duraven des de primera hora de la tarda a passades les deu de la nit.

Aquella diada de Sant Miquel de l'any 1978 va ser d'allò més especial. S'hi van succeir els concursos varis per a la canalla, manifestacions culturals diverses com lectures de poemes, etcètera. Després, un duet en què figurava el nostre amic Marcel·lí de Juan, amb camisa groga i armilla negra, van interpretar amb innegable traça una cançó d'allò més encomanadisssa que ells mateixos havien compost: "Que plogui, que plogui ara mateix...!".

I finalment, mentre la plaça s'omplia esperant el gran concurs del joc de morra...

La diada de Sant Miquel de 1978 

Mentre la plaça del Generalísimo s'omplia de gom a gom esperant el concurs de morra, recordo sobretot Nando Reverter, Quique Queralt i jo fent cançó protesta dalt de l'entarimat instal·lat davant mateix del local social de l'Associació Familiar Joan Baptista Serra.

Damunt d'unes cadires de fusta manllevades del Bar Moreno havíem dipositat una enorme cadena rovellada que jo havia trobat regirant la ferreria de mon pare. A les anelles de la cadena hi havíem enganxat uns fulls de paper amb el signe del dòlar ($).

Perquè érem nosaltres. Érem nosaltres tres a qui Xavier Ulldemolins havia escoltat cantar. Érem nosaltres –Nando i jo cantant, Quique amb la seva harmònica– els qui, segons el futur alcalde, aquell dia ens havíem deixat la vergonya a casa i l'havíem dit de l'alçada d'un campanar.

Els qui, amb una cançó, havíem cridat coses que a Alcanar no s'escoltaven públicament des dels anys trenta, ans de la dictadura.

La veritat és que ens va anar tan just d'escriure'n la lletra, que vam haver de mantenir-la a la vista en un faristol. N'havíem compost la lletra al menjador de casa, a la vora d'un senzill giradiscs on no paraven de sonar El bandoler de Lluís Llach i La balanguera de Maria del Mar Bonet. 

La música? Quique tocaria la mítica harmònica amb què havia amenitzat les sortides en autobús durant el nostre viatge de final de batxillerat a Mallorca. I jo estrenaria la guitarra que m'hi havia comprat (ja no la tocaria mai més, per cert). 

Que si jo sabia tocar la guitarra? Ni per pensament! He de confessar que em vaig limitar a perpetrar els quatre acords i prou que m'havia ensenyat a corre-cuita l'amic Ángel Fernández.  

Implicat i divertit, el públic corejava aquella tornada, naïf ben a posta, que imitava la tonada d'una famosa cançó de José Luis Perales: "Gent, gent, gent... / t'estimo amb tot el cor. / Tu seràs per a mi / un tresor!" 

Salta a la vista que encara no ens havia caigut el groc del bec. 

Vam esmentar-hi la pols de la fàbrica de ciment i unes quantes coses més. També el casalici nou de trinca blanc i blau al capdamunt de la coma ("castell", en vam dir, i potser també "feudal") que aquells dies anava en boca de tothom; i això que no podíem saber que un pastor canareu a qui no l'espantava vent ni aigua s'havia presentat, amb un llibre atrotinat  sota el braç, davant d'un alcalde amb cara de circumstàncies.

–Segons aquest llibre, per aquella coma passa un lligallo –li havia etzibat sense pèls a la llengua–. Per què hi heu deixat construir?

Des del lligallo s'albira d'un tros lluny el casalici construït l'any 1978 al capdamunt d'una de les comes

La mateixa pregunta que tres adolescents ens fèiem cantant a la plaça plena com un ou. El públic aixecava el vol i picava de mans amb entusiasme. Amb la música innòcua i innocent d'una cançó de Perales, se n'hi estaven dient de grosses.

Aferrat d'ungla al micròfon amb la mà esquerra, Nando cantava a boca plena, amb una veu que en aquell vespre irrepetible esdevenia un crit de rebel·lia. De protesta juvenil, en públic després de dècades. Jo mirava d'acompanyar-l'hi fent una estrofa cadascú.

"Vigileu, xiquets..."

D'aquell memorable, eixelebrat vespre de Sant Miquel de 1978 sabem que van fer-se-n'hi més, de fotografies. I que n'existeix àdhuc algun àudio enregistrat en un casset rudimentari per alguna xiqueta de catorze anys que, diuen, avui és àvia però llavors es va enfilar a la cabina telefònica que hi havia al racó de la casa del Marquès. Mentrestant, algun membre del Consistori –encara del règim anterior, perquè els ajuntaments constitucionals no s'elegirien fins a l'any següent– ens clamava des del mig de la plaça aixecant el dit índex. "Vigileu, xiquets", semblava dir-nos, "que si us passeu més del compte...".

Però les advertències rai. Eren dies que corrien de pressa, efervescents, d'anar a pit descobert: s'estava a punt d'aprovar la Constitució, es parlava fins i tot d'un estatut d'autonomia i amb prou feines podíem creure'ns que l'abril següent hi hauria les primeres eleccions municipals del règim constitucional. 

La primavera arribaria.

Al poble, la maror era de fons i ja feia uns anys que durava. L'estiu de 1976, la famosa Marxa de la Llibertat, en paraules d'Arcadi Oliveres, "va deixar als pobles gent compromesa i inquieta". Fa l'efecte que a Alcanar no va anar ben bé així.

La Marxa va posar a prova el capteniment de tothom qui va participar-hi. La intervenció de la Guàrdia Civil (sembla que el seu cap d'Amposta, el tinent amb arrels familiars al Maestrat Manuel Aragon Beltran, havia rebut ordres ben estrictes al respecte) va donar peu a accions solidàries, arriscades i fins i tot diguem-ne  heroiques; però també sortiren a la llum covardies i qui sap si delacions que, diuen, segarien arran les ambicions polítiques de qui s'arronsés, covant així enveges i ressentiments. Tant degué ser així que, quaranta anys després, l'aniversari de la Marxa de la Llibertat passaria sense pena ni glòria per Alcanar –una ciutat tan propensa a la celebració d'efemèrides de tota classe–, mentre a la Sénia, Ulldecona, la Ràpita i arreu del país se n'organitzaven diversos actes commemoratius al llarg de 2016. 

Pertocarà a la historiografia local més valenta –canten papers i callen barbes– de treure'n el gra de la palla, d'una excepció tan significativa.

29 de setembre de 1978, diada de Sant Miquel: sonada cançó protesta a la plaça del Generalísimo, no hi cabia una agulla

Els més joves no sabíem de la missa la meitat. Però també fèiem bullir l'olla. L'estiu de 1977, gràcies a Alfons Martínez-Aguado, Joan Matamoros i jo havíem començat a col·laborar al butlletí informatiu municipal. Per primera vegada vam fer-ho amb articles escrits regularment en català, cosa que va suposar-hi, més enllà de la simple novetat, una sacsejada important.

Aquell mateix any Alcanar va acollir una sessió del Congrés de Cultura Catalana. En concret, a les dependències que el Casal Canareu utilitzàvem a l'edifici del Convent. Recordo una llarga tarda prenent-n'hi notes per a la revista municipal, pocs mesos ans de ser designat secretari del Casal (l'últim, m'he preguntat sempre?) en una votació diguem-ne a la búlgara però ben pacífica. 

–Ja és hora de passar el testimoni a gent més jove –havien sentenciat Isidre Balada, Joan Josep Esteller i la resta de veterans i veteranes de l'entitat.

Travessem un revolt de la carretera del Remei

Coma avall, ens trobem amb el taller dit del Janenc i amb un revolt pronunciat de la carretera del Remei, oberta a finals del segle XIX, quan Alcanar encara no havia obtingut el títol de ciutat.

De fet, aquest revolt de la carretera del Remei va trossejar el lligallo del Coll de les Forques. I llavors, amb el temps, va arribar-ne l’oblit i, amb ell, l'establiment d'un nou traçat partint d'una altra banda del nucli urbà.

El cas és que caldrà travessar la carretera del Remei. A la nostra dreta, pel fons de la vall dels Castellans, discorre el barranc de les Forques.

Som al coll del mateix nom? Jo m'afiguro que sí. Aquí devia haver-hi el coll que batejava el lligallo ans de desaparèixer mercè a l'obertura de la nova carretera.

Ja a l'altra banda d'aquesta, reprenem l'antic traçat del lligallo. De la ruta dels fundadors d'Alcanar. 

Serra amunt, el lligallo del Coll de les Forques passarà per davant de l'anomenada caseta de l'Havanero. 

Després pujarà al capdamunt de la coma, a 376 metres de l'anterior. Compte: encara hi ha arnes en un bancal de la dreta, com fa vint anys?

Mirem enrere: el lligallo vist del capdamunt de la coma estant

El camí Vell d’Ulldecona, deixat de la mà de Déu 

Dalt, el lligallo s'esbiaixa a l'esquerra i segueix tot recte. 

Aviat flanqueja l'antic corral del Nano, que després esdevindria la Casa Ecològica.

"Si vols créixer gord i sano,

menja formatge del tio Nano!"

Entre els canareus i canareves nascuts ans dels anys 70 del segle passat, qui no recorda la dita que les mares repetien als seus xiquets? 

Perquè el tio Nano, que encara feia passar la immensa polseguera del seu ramat d'ovelles per la Carretera Nova (llavors "avenida de José Antonio"), venia un formatge fresc que no tenia res a envejar al de Catí.

A 585 metres de la referència precedent travessem el camí o carretera Vella d'Ulldecona, venerable antecedent –amb trams cada dia més escadussers encara empedrats a la faiçó tradicional– de la moderna asfaltada que dibuixa els revolts del Remei. 

Aquí el context discursiu resulta encara pitjor. La crua realitat no permet cap biaix cognitiu: el camí vell d'Ulldecona està més malmès que mai. La cosa tomba per mal. Ja ho vam denunciar l'any 2008 a la revista Lo Rafal. La queixa no va agradar gens als despatxos municipals. Al cap d'uns anys en vam fer aquesta entrada del blog, que encara va coure-hi més.

El lligallo, que va tot recte, al fons deixarà a la seva esquerra l'antic corral del Nano 

Amb el ferm esventrat i tantes eloqüents barrinades al rocam de la seva banda interior, el camí vell d'Ulldecona és avui un veritable Via Crucis de gemecs tallats en pedra. Cada esvoranc que s'hi fa, cada mala herba que hi creix són testimonis muts de l'abandó i la ceguesa municipals.

Les pedres gastades del camí d'Ulldecona, testimonis del pas del temps, conten històries del passat –el cotxe correu que baixava de la llavors capital comarcal, els carros carregats pujant cap a Tortosa, etcètera– mentre aquells que n'han de tenir compte romanen de braços plegats, ignorant (o menystenint, no sé què és pitjor) la riquesa cultural que se n'esvaeix cada dia que passa; tots mirant-se, com aquell qui res, la decadència de les últimes traces de l'antany formidable carretera canareva.

El camí vell d'Ulldecona

Encara gràcies que l'antic traçat del lligallo del Coll de les Forques ha tingut més sort. Si més no, se n'ha conservat la memòria que aquí mirem de recuperar. 

Això ho devem a tres pastors canareus de mitjan segle XIX: Andreu Rúbio, Batiste Pla i Joan Aubalat (avantpassat dels Bels de les Cases). 

Ells van ser els qui van guiar el visitador de Cañadas de la província i el síndic de ramaderia del partit de Tortosa quan, assessorats per un pèrit agrimensor, vingueren a atermenar per últim cop el traçat antic del lligallo del Coll de les Forques. 

Va ser entre els dies 8 i 22 d'agost de 1862. Conten les cròniques que durant un parell de setmanes, una comissió d'onze persones, encapçalades per Batiste Sancho, regidor de l'Ajuntament Constitucional d'Alcanar delegat per l'alcalde Lluc Beltran, va posar-se les cames a coll i va voltar-se el terme municipal per a atermenar-ne les vies pecuàries. 

Els propietaris Josep Agustí Sancho, Bru Gil Figueres i Josep Ramon i Tomàs Costas –qui també hi feia d'apoderat del marquès de las Atalayuelas– van dir-hi la seva en defensa dels interessos dels pagesos (més ben dit, dels terratinents i hisendats).

El lligallo de Codonyol,
asfaltat per l'Ajuntament l'any passat

El cas és que, gràcies a ells, avui encara podem reconstruir l'ancestral, afortunada ruta dels fundadors d'Alcanar. Perquè, sense ser-ne ben bé conscients, Aubalat, Rúbio i Pla se la sabien de cor.

La ruta és tan antiga que avui, en diferents punts del seu recorregut, la destorben obstacles de primera, entre els quals destaquen la carretera del Remei i la mateixa ciutat d'Alcanar.

No tots els lligallos canareus tenen la mateixa sort. Alguns, com el lligallo del riu de la Sènia, veuen com una part del seu traçat és víctima de l'intrusisme davant la indiferència de quasi tothom. D'altres, com el lligallo de la Tancada, malviu com a camí oblidat i malmès. També n'hi ha que, com el tram més pròxim a la mar de l'antic lligallo de Codonyol, són asfaltats periòdicament per l'Ajuntament.

La serra de la Vila i la capelleta del Remei 

Seguint sempre la carena a partir de l'alt dit del Cor de Jesús, arribem a la serra anomenada de la Vila, encara dins del terme municipal d'Alcanar. 

N'havíeu sentit a parlar mai, de la serra de la Vila? Per què deu haver-se'ns despintat de la memòria, aquest topònim tan singular?

Avui la identificarem perquè al seu capdamunt acull una antena de telecomunicacions de color blanc.

L'anomenada "serra de la Vila"

Ara davallem i, 368 metres més enllà, fem cap al "punto donde empalma el Ligajo que sube desde los Barranquetes a la Capillita del Remedio por los limites de las jurisdicciones de Ulldecona y Alcanar". 

Ja hi som. Hem donat cap a la nostra ruta.

L'antic lligallo del Coll de les Forques davalla cap a la capelleta del Remei

La capelleta del Remei és una capella de camí. Situada a tocar de la carretera provincial que puja a Ulldecona, just a l'entrada del camí que duu a l'ermita de la Mare de Déu del Remei, la gent d’ans s’hi solia aturar per resar una Salve i deixar-hi rams de flors boscanes. En passar-hi amb cotxe o autobús, moltes persones encara s’hi senyen. Avui es troba inclosa a l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Heus aquí com l'antic traçat del lligallo del Coll de les Forques anava a morir en un altre: el que ve dels Barranquets, tocant al riu de la Sénia, i fa cap a la capelleta del Remei. 

La capelleta del Remei, on acaba la nostra via pecuària

D'acord amb la Llei estatal de març de 1995 que les regula, les vies pecuàries són dipositàries de valors ecològics, econòmics i socials. Així, fan de connectors ecològics entre diferents ecosistemes que mantenen la supervivència de moltes espècies. També contribueixen a la gestió i l'ordenació del territori i de l'aigua. 

Finalment, els lligallos –igual que el malaurat camí vell d'Ulldecona esmentat més amunt– formen part del patrimoni cultural i immaterial del país. 

Per això us convido, quan tingueu un parell d'horetes, a recórrer tranquil·lament aquesta ruta dels fundadors. La tenim a la vora del nucli urbà d'Alcanar, ens permetrà prendre l'aire, estirar les cames i visitar una irrepetible successió de llocs emblemàtics com les desaparegudes Eres del Poble, l'antic Calvari, la Serreta, les Comes, la Campaneta de la Drecera, el camí vell d'Ulldecona, l'alt de Cor de Jesús, la serra de la Vila i la capelleta del Remei. Què més voleu?

Llàstima que aquest antic traçat del lligallo del Coll de les Forques, el que hem seguit en aquestes dues entrades, fos radicalment modificat al segle XX. De fet, si la memòria no em traeix bona part del nou traçat vintage del lligallo, ja només  anomenat de les Comes, es superposaria al camí vell d'Ulldecona i a la seva Drecera.

Irene Tortosa (4): mentre el caciquisme feia rotlle...

Fet i fet, els que van del 1868 al 1876 foren uns anys d’allò més incerts: una revolució, una Constitució progressista, un efímer canvi de dinastia, una República, un cop d’estat, la Restauració borbònica, una nova Constitució conservadora... i el caciquisme, que ja no pararia mai de tornar

Diumenge 2 de gener de 1876 una colla carlins ben avinguts van reunir-se a Alcanar. N’hi havia de Sant Jordi del Maestrat, de la Sénia i d’altres pobles. 

 

–Quin compte feu? 

–Muts i a la gàbia. 

–I ara! 

–No hi ha res a fer. Que no veieu que encara te’n trobes per tot arreu, de  cipayos? 

 

Era cert. El Govern no estava amb una mà sobre l’altra. Mantenia el desplegament dissuasori de tropes. Despectivament, els carlins de la comarca en deien cipayos, igual que dels hindús que servien a l’exèrcit britànic. A la Primera Guerra els havien anomenat peseteros.

 

 S’entén que al cap d’un mes, el 4 de febrer, la publicació El Cronista assegurés que el corresponsal a Vinaròs de Las Provincias de València deia “que tan pronto como el gobernador militar de aquella plaza tuvo noticia de que en Alcanar se habían dado vivas a Carlos VII, salió hacia aquel punto, logrando calmar la alarma”. 

 

Al capdavall, de l’aplec d’Alcanar els conspiradors no en van treure res en net.

  

L'actual plaça Major d'Alcanar en acabar el primer terç del segle passat, quan es deia plaça de la República

 

El “soldado de la patria” canareu a qui Espartero volia nomenar oficial

 

El 3 de març de 1876, la premsa informava que a Benicarló, Ulldecona i Alcanar s’havien fer correbous per celebrar la fi de la guerra.

 

Segons les cròniques publicades al cap de tres setmanes, a Alcanar la festa havia inclòs, a més de bous, focs d’artifici, recapte per als pobres i un solemne funeral per les víctimes de la contesa.

 

N’hi va haver més, però. 

 

A la tardor la desconsolada Irene Tortosa i el seu marit tindrien ocasió d’assistir a un acte patriòtic corprenedor. Un homenatge local carregat del romanticisme propi del segle.

 

Així va narrar el Diario de Tarragona, el 27 d’octubre de 1876, aquella emotiva pregària pública pels canareus morts a la Tercera Guerra Carlina que tot just acabava de finalitzar:

 

“En la oración fúnebre que se celebró hace pocos días en Alcanar, en memoria de las víctimas de aquel pueblo, llamó la atención de los concurrentes un pobre anciano de ochenta y siete años que, arrodillado al lado del féretro, dejaba rodar por sus mejillas continuas lágrimas. 

 

Es aquel respetable anciano uno de los pocos restos que aún quedan de la enérgica generación que sostuvo la Guerra de la Independencia. Soldado de la patria en aquella epopeya, fue hecho prisionero por los franceses el año ocho; el año veintidós fue perseguido por sus ideas liberales; el treinta y cinco se encontró en Alcanar, donde sólo una serenidad y un valor a toda prueba pudieron sacarle libre de la persecución de la caballería carlista, y cuando el año cuarenta y dos el regente del Reino le nombró oficial, en premio de sus servicios, renunció tal merced, creyéndose pagado suficientemente con haber servido a su patria”.

 

Amb un nus a la gola, els presents s’imaginarien tot un regent del Regne, el general Baldomero Espartero –el mateix que el 3 de desembre d’aquell dramàtic 1842 havia ordenat bombardejar Barcelona– amb el cor tocat. Admirat. Impressionat pel capteniment del militar canareu: tot un veterà que havia lluitat contra Napoleó l’any 1808; defensant la llibertat i la Constitució, contra l’absolutisme de Fernando VII al 1822; i encara, a la Serreta i l’esglesiola del Calvari vell d’Alcanar, contra la cavalleria carlista de Ramon Cabrera en aquell infaust dia d’octubre de 1835. 

 

Un constitucionalista de soca-rel adobat en mil batalles. Que mai no havia temut Déu ni el diable. 

 

No trigarà més d’un any a ser notícia un altre canareu. Un que no sols no tem al dimoni, sinó que àdhuc s’hi encara de la trona estant.

 

 ¿Potser ha passat tota la guerra civil lluny d’Alcanar, adés al seminari, adés visitant les parròquies la rectoria de les quals va ocupant el seu oncle a la Palma del Condado (Huelva), a Jerez de la Frontera (Cadis)...? O bé ha tornat sovint al poble?

 

Estem parlant d’un capellà escolàstic i ultramontà, presumiblement pròxim a l’ideari dels carlins que durant més de tres anys han campat per la comarca encoratjats pel clergat.

 

Estem parlant de Joan Baptista Serra Queralt.

L’eixerit capellà de les Esclaves

 

Al setempre de 1877 a mossèn Serra li falta un mes per a fer trenta-un anys. L’eixerit prevere criat al carrer Major està posant la cirereta a la seva sòlida  formació intel·lectual. Ja no és a El Escorial sinó a Còrdova. Al seminari conciliar de San Pelagio, on aviat obtindrà una càtedra i impartirà diverses assignatures.

 

Seminari conciliar de San Pelagio, a la ciutat de Còrdova, del qual va ser catedràtic mossèn Joan Baptista Serra (foto de Sara Esteban) 

Tot emulant mossèn Joaquim, el seu oncle faldut, Joan Baptista aspira a ser missioner apostòlic. Tot donant endreça a la seva carrera eclesiàstica, ja comença a adquirir fama com a predicador: 

 

“Hoy y mañana, cuarto y último día del quinario que la Congregación de Esclavas del Dulce Nombre de María consagra a María Santísima en la iglesia de la Trinidad, dando principio a las cinco de la tarde, predicarán respectivamente el Sr. D. Juan Bautista Serra y el Sr. Lic. D. Miguel Moreno”.

Així se’n fa ressò el Diario de Córdoba del 8 de setembre de 1877.

 

Llavors mossèn Serra ja sap –el seminari en va ple– que la monja reparadora de vint-i-set anys sor Rafaela María del Sagrado Corazón de Jesús (Pedro Abad, Còrdova, 1850 – Roma, 1925) acaba de rebre a Madrid l’aprovació diocesana de l’Institut d’Adoratrius del Santíssim Sacrament i Filles de Maria Immaculada, que ella i sa germana havien fundat. Aquest serà l’origen de la Congregació d’Esclaves del Sagrat Cor de Jesús, auspiciada pel cèlebre bisbe i filòsof Zeferino González y Díaz Tuñón.

 

El que el capellà canareu no pot saber és que al cap de poc, quan l’any 1880 la congregació s’implanti a Còrdova, la futura santa Rafaela l’escollirà justament a ell perquè sigui el capellà de les noves Esclaves del Sagrat Cor de Jesús.

 

Heus aquí, tot just superada la Tercera Guerra Carlina, el jove predicador que es rifen les congregacions d’Esclaves i el vell soldat que va lluitar a la Guerra del Francès, a la Guerra Reialista i a la Primera Guerra Carlina.

 

Dos canareus. L’un davant l’altre. L’Alcanar tradicionalista i el liberal, respectivament. 

 

De la nit al dia. L’un, cansat i anònim, amb cicatrius de tres guerres als seus vuitanta-set anys, plora pels amics i camarades morts encara en una quarta.

L’altre, adalill entusiasta de l’Església militant contra les idees liberals i secularitzadores, aspirant a missioner apostòlic com el seu admirat Pare Claret, amb prou feines trenteja quan s’estrena predicant a les Esclaves del Dolç Nom de Maria i tot seguit –sense moure’s del perfum emblanquinat de les placetes i carrerons florits i acollidors de Còrdova que festegen el Guadalquivir– en un tres i no res és escollit capellà d’unes altres Esclaves, les del Sagrat Cor de Jesús. 

 

Front a front. Tots dos amb la cara ben alta. 

 

Res a veure amb la falsia de l’autoanomenat Partit Honrat que –tot presagiant capteniments actuals– retratarà d’allò més bé l’Alcanar decadent, sovint patètic i tot, del règim de la Restauració.

“En Alcanar, que es uno de los puntos donde en España más impera el caciquismo...”

 

El Partit Honrat? 

 

Feia poc que havia faltat la Francesca Costas quan hi hagué moviments polítics importants a Alcanar. 

 

L’aliança del partit conservador amb els carlins havia posat en alerta els constitucionalistes de Práxedes Mateo Sagasta i els possibilistes de Segismundo Moret, que s’agruparen en una coalició diguem-ne liberal. 

 

A Alcanar ells mateixos s’hi van batejar a la descarada: es feien dir el partit honrat. 

 

No us balla res pel cap?

Paga la pena de llegir la novel·la de Luis Romero El cacique, guanyadora del premi Planeta l'any 1963

El tradicionalisme carlí estava força arrelat entre els canareus i canareves. Seria un os de mal rosegar a les eleccions de 1881. Fins i tot la premsa de Madrid (El Globo, 5 de juny de 1881) n’havia pres esment: el “partido honrado ha cometido tal género de coacciones y arbitrariedades para lograr el triunfo, que nos resistimos a ponerlas en conocimiento de nuestros lectores”. 

 

Val a dir que en aquest partit honrat canareu, manifestació local de la coalició liberal de Sagasta i Moret, hem de veure-hi els grans terratinents de la vila. És a dir, els Suñer i companyia. Quina en van fer?

  

“Básteles saber que las mujeres e hijas de este partido honrado eran las encargadas de obtener voto, y muchos medieros, colonos y jornaleros se han visto privados de su trabajo por negarse a emitir su sufragio y cooperar en su favor”, diu El Globo.

 

Es va prestar la Irene a aquella patètica campanya electoral? La veritat és que no ho sabem. En qualsevol cas, sembla improbable. Altra feina tenia ella: buscar el consol que no trobava enlloc per la pèrdua de la petita Maria Mercè. 

 

El que no ignorem és a qui s’està referint el diari madrileny: principalment, als colons canareus de la Devesa, arrendataris perpetus de l’extensa finca dels Suñer al terme de Vinaròs. Ja sabem que molts d’ells, enfrontats al seu arrendador, havien esdevingut carlins irreductibles. No els calia llegir Karl Marx –de fet no els hi calia ni saber llegir tampoc– per tenir ben clar qui era el seu enemic de classe: l’arrendador liberal que, per no rebaixar-s’hi ell, acabava d’enviar les dones de la família a demanar-los amablement el vot. Ja ho havia dit anys enrere el ministre Tadeo Calomarde: “Manos blancas no ofenden”.

 

Això passava, escrivien els xicots de El Globo, “en Alcanar, que és uno de los puntos donde en España más impera el caciquismo”. En què consistia aquest honor més que dubtós? Com entendre’l amb els ulls d’avui?

 

Diuen que seria com si avui, a pocs dies d’unes eleccions, l’alcalde (o el cacic, o l’alcalde cacic) enviés a cada casa d’Alcanar una carta. Una carta en la qual –amb el pretext d’encoratjar-los a sobreposar-se a una mala collita, a la fil·loxera o a qualsevol altra corrença– els animés a sortir de casa per anar a votar... ¿Sense cap intenció, segur, de recordar-los implícitament que, de passada, no hi havia res més fàcil que triar, posem per cas, la papereta del Partit Honrat?

 

Del partit de l’alcalde o del cacic, s’entén. 

 

O de l’alcalde cacic.

L'hort dels Adell a les Cases

 

Tot això “en Alcanar, que és uno de los puntos donde en España más impera el caciquismo”. Però Ulldecona, la Ulldecona dels Adell, no s’hi quedava enrere. 

Jo penso en Ramon Adell Vidal cada vegada que, a les Cases, passo per on s’alçava el popular Hort Adell. Us en recordeu? 

 

L’Hort Adell abastava del número 8 al 16 del carrer de Lepant per la banda de la mar, i duia el número 2 del carrer d’Isaac Peral per la de la serra. Amb prou feines ens en queda la sort de poder llegir encara la descripció que trenta anys enrere, al Catàleg de Patrimoni Arquitectònic d’Alcanar, va fer la historiadora senienca V. Almuni Balada d’aquest element urbà d’estil popular-eclèctic tan genuïnament casenc, de maçoneria i maó arrebossat i emblanquinat:

 

El rei Alfonso XII, protagonista de la Restauració

“Conjunt format per la vivenda pròpiament i un gran jardí al davant tancat per un mur de maçoneria d’uns 3 m d’alçada. L’edifici principal es troba a l’extrem E del recinte, mirant directament al passeig marítim, al qual obre vàries portes i finestres; a més d’aquestes, el recinte consta de dues entrades més. La principal és la del c/ Isaac Peral, que té gravada sobre l’arc de la porta la data de 1876.

  

La vivenda consta d’un cos central de planta i un pis i dos de laterals només amb el nivell de planta i a sobre terrassa. A la banda exterior, la part central del 1r cos sobresurt respecte a la línia del carrer, i s’obre a aquest en el 1r pis mitjançant una arqueria de finestres de ½ punt tancades. A la part superior un plafó dissimula en part la teulada a doble vessant, tant en aquesta banda com a la interior.

  

Les obertures, excepte per a l’esmentada arqueria, són allindades o amb arc escarser. L’arrebossat és totalment llis, remarcant només els emmarcaments d’algunes obertures. Es troba en tota la superfície emblanquinat.” 

 

Malauradament l’Hort Adell ja no existeix. 

 

A principis de segle van enderrocar-lo. Uns dies abans vaig poder-lo visitar. Amb prou feines en recordo l’orgullós portal de bat a bat, un rafal més trist que l’hivern i la melangia del tarongerar desangelat, tots enyorant dies millors. 

 

S’hi executava un ambiciós polígon d’actuació urbanística; bona part del qual, però, encara no s’ha edificat avui. De l’Hort Adell ben just si se’n va salvar la façana encarada al port, que actualment aprofita un conegut restaurant. 

 

L’arc del desaparegut portal de l’hort es va datar el 1876. 

 

Quatre anys després  que el jove polític i antic sindicalista Ramon Adell Vidal, fill del llavors alcalde d’Ulldecona Ramon Adell Lacruz, entrés a la Diputació provincial de Tarragona per la porta gran. 

Martingales a Ulldecona, tupinades a Alcanar

 

A la sessió del Congrés del 31 de gener de 1883, el diputat pel districte de Roquetes Bosch i Fustegueras va interpel·lar el Govern alçant el crit al cel per la famosa martingala que, segons ell, va cometre’s a Ulldecona amb vista a les eleccions municipals de 1881:

 

–En las listas de Ulldecona no fue incluido porque no debía serlo, pues hacía más de 10 años que no era vecino de aquella población, un sujeto llamado Ramón Adell, en cuyo nombre deseo que se fije la Cámara porque es mi protagonista.

Aquí, al bell mig de les Cases, s'estenia el famós hort dels Adell 

Però va passar el temps, el partit d’Adell va pujar al poder i, en arribar la renovació parcial dels ajuntaments, es va fixar l’objectiu de fer-se amb el  d’Ulldecona costés el que costés. De manera que el Govern va suspendre l’Ajuntament i en va nomenar un altre d’interí per a presidir les eleccions. 

 

–Celebráronse las elecciones –continuà relatant Bosch–. Aquel famoso Ramón Adell quería ser concejal y el Ayuntamiento interino aspiraba a incluirle en las listas electorales. Para ello vio que enfrente del número 17 había el nombre de Joaquín Adell, raspó este nombre y puso en su lugar el de Ramón. 

 

Imaginem remor de comentaris a la Cambra. Bosch s’adona que, dels dels escons de la majoria, el diputat Torres Jordi ha estat a punt de demanar la paraula. Però encara no ho ha fet. De manera que ell segueix explicant amb pèls i senyals les males arts dels Adell a Ulldecona: 

 

–Por este procedimiento, la persona que no podía ser elector ni elegible fue elegida y nombrada presidente de aquel Ayuntamiento. Hubo gran empeño en que esto se verificase, pues se trataba de hacer alcalde al padre del que iba a ser candidato ministerial a la Diputación a Cortes por aquel distrito. 

 

Es referia, no cal dir-ho, a Ramon Adell Vidal i a son pare, Ramon Adell Lacruz. 

 

–Y este padre cariñoso, arrastrado por la virtud de la paternidad, la más fácil de todas las virtudes –afegí Bosch amb fina, maliciosa ironia–, al contrario de Guzmán el Bueno, estaba dispuesto a sacrificar la patria a su hijo. Pues bien: elegido alcalde, esperó tranquilamente a que llegaran las elecciones de Diputados a Cortes y entonces, valiéndose de su autoridad de alcalde, arrojó por medio de la Guardia Civil y a culatazos del colegio electoral a los interventores que no pensaban como él respecto a las dotes de su hijo para representar el distrito de Roquetas.

 

Ens estalviarem l’extensa rèplica del diputat liberal Torres Jordi, que de seguida va clavar-li a Bosch per la cara els nombrosos abusos del partit conservador, encapçalat per l’alcalde de Tortosa Teodor González, arreu de les Terres de l’Ebre. N’anava cega la terra i ses senyories no s’hi van avorrir gens, especialment en escoltar el relat d'allò que havia passat a Alcanar: 

 

–En las últimas elecciones han ocurrido cosas curiosas –aquí Torres degué recrear-se, volia engegar-ne una de fresca–. Nuestros amigos de Alcanar mandaron un comisionado a Tortosa con objeto de recoger las listas de interventores. Allí se le entregó un sobre, dentro del cual se le dijo que iban las listas. Llegó el comisionado a Alcanar, entregó el sobre al alcalde, que es amigo del señor González, se abrió y se vio que dentro no iban más que pliegos de papel en blanco. 

 

No costa d’imaginar el silenci de la Cambra dels Diputats esperant el resultat de l’enganyifa amb què els conservadors tortosins havien aixecat la camisa als liberals canareus. Torres va sentenciar sense embuts, a boca plena: 

 

–De manera que nuestros amigos se quedaron sin interventores, y todo el censo electoral de Alcanar fue a la urna, y apareció con una votación numerosa don Teodoro González, que sin este recurso no habría tenido más que media docena de votos. 

 

Per regla de tres, la d’Alcanar va ser una tupinada fenomenal.

L'estació d'Ulldecona, capital històrica de la comarca, a finals del segle XIX (postal de Fototipia Thomas)

 

A despit d’aquest rosari de martingales, abusos i tupinades, des del confí septentrional de Catalunya Agustí Bel, l’antic correligionari i company d’armes de Ramon Adell Vidal, recordava amb nostàlgia la Gloriosa –“¡Loor eterno a los preclaros varones que la iniciaron y no han renegado de ella!”– i blasmava fastiguejat tota aquella càfila de vividors i caragirats que amb el temps se n’estaven aprofitant per al seu interès personal: 

 

“Los hombres que esta revolución elevó al poder para desenvolverla, ¡quién lo dijera!, son los mismos que nos gobiernan, reconstituyendo hoy lo que ayer destruyeron. 

 

Los mismos que al estruendo de los cañones de la acorazada Zaragoza, hicieron rodar por el abismo el trono de una dinastía secular en medio de las mayores execraciones, han galvanizado con inaudita sans façon lo que creían putrefacto y cadavérico. 

 

Pero dejémonos de evocar históricos recuerdos y de hacer estériles recriminaciones, harto castigo llevarán con el juicio que mañana haga la historia”. 

 

Lliçó per als temps presents en què qui no pot segar, espigola. O no n’hi ha més que un foc no en cremaria, d’escolans d’amèn sense ofici ni benefici que es dediquen als assumptes públics? Després d’haver plantat cara a tant d’aprofitat i a tant de rebordonit, Bel es veuria obligat a descobrir nous, llunyans horitzons  “siendo siempre soldado de una gran idea que acepto como medio, no como fin”, escriuria amb menys modèstia que ingenuïtat, “de mis aspiraciones, que son el mejoramiento constante de mi querida clase trabajadora, la cual tuve el honor de representar y por la que trabajaré hasta llegar a su regeneración política, económica y social”. 

 

Un destí ben diferent el d’aquest parell de joves, Ramon i Agustí, que havien compartit com a voluntaris de la Llibertat aquelles jornades glorioses de la Revolució Setembrina. 

 

Martínez-Aguado i Costas

 

A l’abril de 1878, cal suposar que a la seva residència del Palàcio, va traspassar Tomàs Costas, l’hisendat canareu que havia estat batlle i milicià nacional en la seva joventut. El dia 18 una publicació política madrilenya d’orientació liberal i progressista, La Iberia, anunciava que “nuestro querido amigo y correligionario don Isidro Aguado y Mora ha tenido la desgracia de perder a su padre político don Tomás Costas y Caballero, persona por todos conceptos apreciadísima”. 

 

Sa germana Francesca Costas Caballero, a qui tant s’estimava la Irene Tortosa, faltaria tres anys més tard. En quedaria aquella làpida que del 26 de gener de 1881 ençà han vist al cementiri almenys sis generacions de canareus i canareves: 

 

“Su sobrina Irene 

le dedica este recuerdo”

 

És lícit pensar, fins i tot, que si hagués parit un xiquet –amb Joaquim només  van tenir la infortunada Maria Mercè–, potser la Irene li hauria posat de nom Francesc. En record de la seva tia política. Més que res perquè així no hauria estat només aquella làpida humil del cementiri la que en guardés memòria, de l’ànima auxiliadora que havia tingut la sort de trobar a Alcanar.

 

Signatura del terratinent canareu Tomàs Costas Caballero, oncle polític de la Irene Tortosa, al costat de les de Tadeu Boix i Joaquim Reverter

 

Al cap de mig segle, la premsa també es faria ressò del nomenament de Tomàs Martínez-Aguado Costas, secretari de l’Ajuntament d’Alcanar, com a representant a la vila de la Sociedad de Autores Españoles (Diario de Tarragona, 21 de juliol de 1927). A la següent generació pertanyen Isidre Martínez-Aguado Guerra –traspassat a Barcelona les darreries d’octubre de 1968, pocs mesos després d’haver reingressat al servei actiu com a secretari de jutjat–, sa germana Josefina –la poetessa Fina Mar–... 

 

Heus aquí com els Martínez-Aguado canareus d’avui també són descendents directes dels Costas juristes; dels Caballero militars; del lletrat i cavaller del Principat de Catalunya –i regidor primer d’Alcanar i fundador de les Cases– Jeroni Anglès Pastor; i encara del doctor utriusque iuris, totpoderós i sempitern alcalde major de Tortosa Benet Prima Vinyals... i per tant del pare d’aquest, Carles Prima Pruñonosa, que havia exercit amb força èxit l’advocacia arreu de Catalunya al llarg de la segona meitat del segle XVII.

 

L'amic Alfons Martínez -Aguado

Ara penso en el nostre estimat i respectat amic Alfons Martínez-Aguado Sancho, regidor i corresponsal local de més d'un mitjà de comunicació, que em deixà escriure cada mes a la revista Alcanar quan jo ben just si havia fet setze anys. 

 

Al cap de molt, molt de temps, una tarda que me’l vaig trobar a l’avinguda de Catalunya –a l’altura de l’Esplai que ell havia presidit o presidia encara–, se’m va acudir fer-n’hi cinc cèntims, del seu pedigrí. 

 

Va ser només un moment, però n’hi vaig parlar. Dels Prima i dels Anglès. Dels Caballero. Dels Costas.

 

–Ah, sí? –va fer servir aquell somriure d'amable ironia amb què solia mirar-te de reüll–. Ara que ho dius, alguna cosa n’havia sentit a dir, d’una família vinguda a menys... 

 

Llàstima que faci tants anys que Alfons Martínez-Aguado ja no és entre nosaltres. M’hauria agradat tant parlar-ne amb ell, de la Irene Tortosa...! Fet i fet la vídua de Costas era, tot i que de lluny, una il·lustre parenta seva.

Una manera més de ser infeliç?

 

“Totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera”. 

Heus aquí la primera frase de la immortal novel·la Anna Karènina, de Lev Tolstoi.

 

Anna Arkàdievna Karenin –de fadrina, princesa Oblonski– és, en paraules de Vladímir Nabokov, “una de les heroïnes més atractives de la narrativa de tots els països”. És “una dona jove, bonica i bàsicament bona, i és una dona bàsicament condemnada”. Casada amb un alt funcionari, s’enamora d’un jove militar i decideix deixar-ho tot per ell, desafiant així les rígides convencions socials de l’època. No se’n surt: sentenciada per la societat, Anna Karènina es llença a la via al pas d’un tren de rodalies. 

 

Ho fa en una assolellada tarda de diumenge de maig de 1876. En aquella  primavera esbojarrada d’alegres correbous amb què Benicarló, Ulldecona i Alcanar celebren la fi de la Tercera Guerra Carlina. L’any en què un vell soldat canareu, veterà de la Guerra del Francès, no s’avergonyeix de plorar davant de tothom pels seus camarades morts en les tres guerres civils que han assolat el segle. En què els puixants Adell d’Ulldecona, pare i fill, es vanten de l’arc fundacional que han erigit damunt del portal del seu hort de les Cases. 

 

“Quaranta-cinc anys després”, precisa Nabokov, “de la mort d’Emma Bovary”. 

 

La història d’Anna i Vronski no podrà limitar-se a un idili clandestí, subratlla l’escriptor rus exiliat als Estats Units: la naturalesa d’ella “fa impossibles el dissimul i el secret. Ella no és Emma Bovary, una provinciana somniadora, una bagassa lírica”. Nabokov encara afegirà, entre parèntesis, aquesta comparació: “D’alguna manera pot dir-se que Anna fa realitat el somni d’Emma de fugir amb Rodolphe, però Emma no hagués patit cap esquinçament per separar-se de sa filla”.

 

Si la Irene Tortosa Peidró també hagués estat un personatge de ficció, segurament la pèrdua de sa filla ompliria la mesura d’un capítol que s’hauria encetat anys enrere. Amb l’arribada a Alcanar d’una dona fràgil i de la primera volada, la núvia ondera que amb prou feines havia caigut del niu, collada per les regles no escrites que la duien a casar-se amb l’home que tocava. Unes noces, podem suposar, no menys celebrades pels Costas d’Alcanar que pels Tortosa d’Onda... 

 

Al capdavall, el matrimoni no era més que un contracte econòmic perquè la dona s’incorporés a l’esfera patrimonial del marit. Per això l’adulteri depassaria de bon tros la simple ofensa personal: atemptava contra els valors ètics, econòmics i polítics de la societat. 

 

El nou Codi Penal de 1870, aprovat durant el Sexenni i tan blasmat per l’Església, va introduir canvis importants. Però va mantenir el tradicional tractament diferenciat, per a homes i dones, del delicte d’adulteri. Així, per a ser considerada adúltera només calia que una  dona se n’anés al llit amb qualsevol home que no fos el seu marit. En canvi, la condició de l’adúlter restava limitada a determinats llocs i circumstàncies que, pel seu fort simbolisme, fessin trontollar públicament la unitat familiar: l’home només cometia adulteri si es podia provar que sabia del cert que ho feia amb una casada; i, a més, se’l castigava si mantenia relació amb una “manceba” dins de la llar conjugal o el fet causés “escándalo público”.

 

Lev Tolstoi, l'autor d'Anna Karènina

La més beata de les beates

 

La vida a pagès d’una casada benestant podia ser força monòtona. Entre quatre parets, a casa i al poble, en un ambient de vegades hostil a causa de l’aire de frustració universal que per als uns hi havia deixat la caiguda de la República i, per als altres, la derrota a la recent guerra civil. Tothora amb parents del seu marit entre peus, envoltada de Costas per totes bandes com una illa. Encerclada per la mediocritat i el tedi de províncies. 

 

Avorrida, amb un marit tal volta eixut i distant; tan ocupat amb el jutjat, el molí d’oli i l’administració de les finques que mai no sabria on girar-se... Un Joaquim desencisat així que va hagué comprovat, al cap dels anys, fins a quin punt la Gloriosa i la República només havien estat foc d’encenalls en aquella Catalunya rural que ara li seguia la veta tan de grat a Alfonso XII.

 

Al seu davant m’imagino una Irene sensible, propensa a l’ansietat i a amoïnar-se. Sovint es prendria les coses a la valenta. Me la imagino tota sola ara i adés, refugiada en la intimitat de la llar per descarregar el cor d’aquells llargs tardets   canareus que les mestresses esmerçaven fent safareig. 

 

I allí, del rebost al terrat, sempre anava amunt i avall la frescor juvenil de la Francesca Castelló: l’espaviladíssima criada xertolina era vint anys més jove que ella. 

 

–Per Xert, passa-hi despert! –se sentia a dir. 

 

De portes enfora. Dins d’un cercle tancat de compliments socials. Un peix que es mossegava la cua: visites per tractar amb dames, senyors i capellans; les revetlles musicals; el passeig dels diumenges; balls i teatre molt de tant en tant... Tot plegat fins i tot la feia semblar un pèl maldestra i encara ignorant, perquè de comèdia no sabia fer-ne i detestava xafardejar. Acabaria refugiada al confessionari?

 

Com deslliurar-te’n, d’una immensa gàbia rural que et fa passar per un cós d’agulla?

 

Cas que la Irene fos un personatge de ficció segurament ens preguntaríem, també, si a la seva biografia canareva arribà a haver-hi escenes novel·lesques; posem per cas, com les que ineluctablement, l’una rere l’altra, marquen el destí del comte Aleksei Kirílitx Vronski i Anna Karènina des del capítol XVIII al XXXI de la primera part de l’obra immortal de Tolstoi. 

 

És lícit fer-se comptes que ella es busqués un puntal en aquell nus opressiu de l’Alcanar benestant. Qui sap si no l’hi anguniejava fins i tot la mateixa ubicació de la llar familiar: justament entremig dels casalicis dels marquesos i dels Costas d’una banda, i el dels Suñer de l’altra; en aquell colze ombrívol on l’antiga plaça dels Oms davalla cap a la dreta per damunt de l’estantís, fondo barranc medieval que ve de la Rasa, i la malenconia s’hi estreteix i esdevé carrer i després camí de Càlig.

 

Una recent sèrie televisiva russa ha donat vida novament a Aleksei K. Vronski i Anna A. Karenin, els protagonistes de la immortal novel·la Anna Karènina

 

En un poble que no resultava gens acollidor, una forastera com la Irene Tortosa amb prou feines podia sortir-se’n disfressada d’ànima de càntir. Convertida en una mena de col·legiala mística (i si no que l’hi preguntin a la poetessa Fina Mar, i això que ella era descendent alhora dels Prima, Anglès, Costa i Caballero!). 

A les palpentes, la Irene Tortosa haurà descobert la seva pròpia manera de ser infeliç. 

 

Però ella no es penjarà com Tadeo, el comandant carlí. Ni s’enverinarà amb  arsènic com Emma Bovary. Ni acabarà a la via del tren igual que la dona d’Aleksei Aleksàndrovitx Karenin. Ni haurà cregut “sentir sobre su boca el vientre viscoso y frío de un sapo” igual que Ana Ozores a les últimes línies de La Regenta. La Irene buscarà –i sembla que hi trobarà– una altra sortida. 

 

Però a costa de passar per curta de gambals. Per fanàtica i forassenyada. 

 

Per la més beata de les beates. 

  

“Certs remordiments de consciència”

 

Però tornem a la novel·la de Tolstoi. Al capítol X de la primera part, Liovin cita un parell de versos d’un cèlebre poema d’Aleksandr S. Puixkin que ens arriba a l’ànima. Tradueixo sabent que traeixo la màgia inimitable del poeta que va morir jove en un duel i té un monument als jardins de Tsàrskoie Seló: 

 

“El record, davant meu, en silenci 

desplega el seu pergamí de llarg a llarg;

i en llegir-hi, fastiguejat, la meva vida,

jo m’esgarrifo i cargolo un renec,

amb queixes amargues com les llàgrimes que ploro,

però els rengs malenconiosos no s’esvairan.” 

 

El poeta moscovita l’havia compost mig segle abans. M’afiguro que la Irene Tortosa hauria pogut subscriure’l fil per randa. 

 

Hi ha qui sosté que aquest àngel de l'ermita de la Mare de Déu del Remei és el que millor personifica el pas de la Irene Tortosa Peidró per la vila d'Alcanar... Una apreciació que, si voleu que us digui la veritat, no em sembla gens desencaminada

 

Al Curs de literatura russa en què recull els apunts per a les classes que ha d’impartir a les universitats nord-americanes de Wellesley i Cornell, Vladímir Nabokov es pregunta per què els diversos temes desplegats al llarg de les pàgines d’Anna Karènina tenen desenllaços tan dissemblants. Per què? 

 

Doncs “perquè Tolstoi considera que dues persones casades i amb fills estan lligades per la llei divina per a sempre”, diu l’autor de Lolita. 

 

Per bé que... I si compleixen alguna d’aquestes dues condicions? I si no en tenen, de fills? O bé n’han tingut però se’ls han mort? Com ara la petita, malaurada Maria Mercè Costas Tortosa, posem per cas? 

 

Acceptada la premisa de Tolstoi, hi sembla d’aplicació aquell raonament jurídic a contrario que tant Joaquim Costas com jo vam aprendre al primer curs de Dret: a contrario sensu, llavors dues persones casades però sense fills no estaran lligades per la llei divina in aeternum. 

 

Fou precisament això? Fou això mateix el que van pensar Joaquim i la Irene? 

 

Per això al capdavall costaria Déu i ajuda lliurar-lo a ell “de las penas eternas”, com va publicar la premsa anticlerical de València? 

 

Per això ella se’n faria l’estella, mirant d’alleujar-se d’aquell rau-rau al cor? 

 

Del pes “de ciertos remordimientos de conciencia”?