La carta de Colom (4): mossèn Joaquim Serra Albesa, o quan l’oncle et fa de padrí

Format als seminaris de San Atón (Badajoz), El Escorial (Madrid) i San Pelagio (Còrdova), a partir de 1880 Joan Baptista Serra esdevingué professor del mateix San Pelagio i més tard dels seminaris de Maese Rodrigo (Sevilla) i de San Miguel (Pamplona). En aquest últim, a més d’ostentar la càtedra d’hebreu, impartiria també les assignatures de grec, italià i francès. Però, per què va voltar tant?

D’ençà més de vint anys conservo amb veneració unes fotocòpies ja precàries del número de primavera de 1997 de Raïls, la revista editada pel Centre d’Estudis d’Ulldecona. Són poc més d’una dotzena de pàgines en què van reproduir la tesina de fi de carrera presentada l’any 1949 per Carme Querol Gil, que seria directora de la Biblioteca Popular d’Ulldecona fins que es va jubilar al febrer de 1987.

Querol introdueix el seu treball, titulat “Els arxius i les biblioteques d’Ulldecona”, fent cinc cèntims de la vila, de la seva història i dels seus fills il·lustres. És llavors quan, a més de Manuel Sales i Ramon O’Callaghan, hi esmenta “el doctor Joaquim Serra Querol (sic), canonge de la catedral de Pamplona i gran poliglot”.

Al cap d’alguns anys de recerca, trobo que avui ja ve a tall. És hora de donar la mà a la recordada bibliotecària falduda per a completar modestament la seva ressenya precisant que sí, que existeix un fill il·lustre d’Ulldecona anomenat Joaquim Serra.

Però el seu segon cognom no fou Querol, sinó Albesa. I el canonge i gran poliglot que ostentaria el grau de doctor no seria mossèn Joaquim, sinó Joan Baptista Serra Queralt.

Son nebot.

Un nebot amb sort

A Joan Baptista Serra no va passar-li desapercebut el paral·lelisme biogràfic. I amb molta honra: Rodrigo Fernández de Santaella –el clergue de Carmona fundador de la primitiva Universitat de Sevilla a principis del segle XVI, amb el nom del qual van batejar-ne el seminari– també va fer carrera eclesiàstica gràcies al seu oncle.  

El 1865 mossèn Joaquim Serra Albesa (Ulldecona, 1823? - Jerez de la Frontera, 9/05/1890), capellà i missioner apostòlic, va enviar-li aquesta targeta a l'Antònia, sa neboda canareva (germana de Joan Baptista Serra Queralt)

No resultava gens estrany. En aquells anys, era el rector de cada parròquia l’encarregat de seleccionar els joves feligresos que pretenien entrar al seminari. I no solament això: en molts casos el mossèn, a més d’educar aquells xiquets en la pietat i virtuts cristianes, els feia de mestre i així posava els fonaments de la seva futura carrera eclesiàstica. També seria ell qui, arribat el moment, adjuntaria una carta recomanant el seu aspirant a la documentació necessària per a ingressar al seminari.

Per ser admès al de San Pelagio, posem per cas, calia tenir dotze anys, ser fill de legítim matrimoni i posseir tots els coneixements de la instrucció primària més completa. També hi havies d’aportar un certificat mèdic. I encara una certificació de bona conducta moral i religiosa expedida pel rector de la parròquia.

I després? Qui es preocupava sovint de la situació material del seminarista pagant-li els viatges, llibres, roba...? I durant les vacances d’estiu, qui en tenia cura a la mateixa rectoria per tal que no anés per mal camí? Doncs el mossèn de la parròquia, que així convertia la seva casa en una extensió del seminari.

Però el cas de Joan Baptista havia estat diferent. Fou el germà menut de son pare, mossèn Joaquim, el cridat a jugar un paper decisiu en la seva educació i vocació sacerdotal. D’aquell xiquet gairebé obsessiu de memòria portentosa i intel·ligència brillant (el que avui en anglès se’n diu a beautiful mind?) se'n faria càrrec ell. Allí on calgués. No deixaria mai de la mà la seva formació. Així havia quedat amb son germà.

Potser això explica que Joan Baptista estudiés successivament en diversos seminaris? Hi seguia el seu oncle? Anava de seminari en seminari, prop d’allí on mossèn Joaquim Serra era requerit per causa de la seva missió apostòlica?

 Predicant per Madrid

Aconseguir el títol de missioner apostòlic fou el major deler d’Antoni Maria Claret en la seva joventut. L’any 1841, el papa Gregori XVI l’hi va concedir. En endavant, el Pare Claret ja pogué viatjar a peu per tot Catalunya, predicant eloqüentment en català de trona en trona, sempre mirant d’esborrar qualsevol vestigi de liberalisme que la repetida presència de militars francesos hi hagués pogut deixar.

Església de San Sebastián de Madrid, on va predicar mossèn Joaquim Serra cinc anys abans que s'hi casés el poeta Gustavo Adolfo Bécquer

Joaquim Serra també era missioner apostòlic. Però no pas a Catalunya. El Diumenge de Resurrecció de 1856 El Clamor público el situa predicant a l’antic raval de Santa Cruz de la vila de Madrid. Ni més ni menys que a l’església del convent desamortitzat de Santo Tomás, amb façana principal fins al carrer d’Atocha. Hi repetiria el dissabte següent, 29 de març.

El 30 d’agost del mateix any, el missioner faldut mostra la seva oratòria a l’església de San Sebastián, en ple carrer d’Atocha, famosa per haver-s’hi celebrat els funerals de Miguel de Cervantes i de Lope de Vega, que hi està soterrat. Quan va predicar-hi mossèn Joaquim faltaven cinc anys perquè en aquell temple del barri de las Musas o de las Letras  s’hi casés un tal Gustavo Adolfo Bécquer; i deu perquè hi bategessin, amb el nom de Jacinto, un nadó que al cap dels anys seria guardonat amb el Premi Nobel de Literatura.

Església de San Ginés, una de les més antigues de Madrid

Mossèn Joaquim hi posa call. Segons La Correspondencia de España, el 14 d’octubre de 1859 predica a la imponent església de San Ginés, al cor del Madrid dels Àustries. I el 10 de desembre, amb motiu de la commemoració de la Immaculada Concepció, a la parròquia de San Andrés del barri de La Latina, una de les més antigues de Madrid atès que fins i tot la va freqüentar en el seu dia sant Isidre Llaurador.

On parava mentrestant son nebot? Potser per Extremadura?

Joan Baptista Serra, natural d’Alcántara?

Durant el curs 1863-1864 Joan Baptista Serra cursa, en règim d’intern, segon de Filosofia al Seminari Conciliar de San Atón, al cor de la ciutat de Badajoz.

Badajoz en una foto de Roisin colorejada: la plaça de Minayo i, a l'esquerra, l'edifici del Seminari Conciliar de San Atón on va estudiar Joan Baptista Serra

El seminari de San Atón és un llargarut, sobri edifici de dues plantes sobre la rasant de la plaça dita de Minayo després que l’any 1861, fa no res, bategessin així l’antic Campo de San Francisco. S’alça a l’espai privilegiat que més tard ocuparà, un cop enderrocat el seminari –l’any 1983, en una jugada especulativa disfressada de transformació urbana–, la plaça de San Atón que de 2008 ençà faran presidir a Manuel Godoy, més estufat que un indiot mentre no acaba mai de llegir el tractat de pau que liquida la Guerra del Francès, allí de las Naranjas, en un monument que no necessita padrins.

El cas és que l’ambiciós Príncipe de la Paz va passar per aquell seminari un segle abans que el canareu. 

Canareu?

¿Com tenir-les totes, si el seminarista nascut quinze anys enrere al carrer Major d’Alcanar hi consta matriculat com a natural... d’Alcántara?

–Conque de Alcántara, eh? –s'hi sentiria dir més d'un cop.– De San Vicente o de Valencia?

Sí, Alcántara. San Vicente de Alcántara. O bé Valencia de Alcántara. Totes dues localitats, separades per deu kilòmetres i escaig, en disten uns seixanta de Badajoz.

Ras i curt. Heus aquí la primera vegada que l’origen de Joan Baptista Serra és amagat o mistificat. I n’hi haurà un cabàs al llarg de la seva vida. 

Només a tall de mostra, pel gener de 1895, ja amb quaranta-vuit anys, la premsa esventarà que Joan Baptista és "fill de la vila d'Ulldecona". La confusió entre nebot i oncle estava servida: heus aquí el probable equívoc a les fonts de què degueren beure Carme Querol i d'altres.

Sabrem algun dia per què se n'ha dit una cosa per una altra? Atès que a Badajoz, per la fatifat, el seminarista canareu ja semblava predestinat a alguna mena de desterrament. El mateix desterrament a què ell es referirà en aquells versos amargs com el fel que sortirien a la llum l'últim any de la seva vida?

"Pero, ¿dónde están tus padres

en tan solemnes momentos?

Pasaron a mejor vida,

libres de aqueste destierro:

la dicha pura y completa 

no es flor del mísero suelo, 

donde se encuentran mezclados

los ayes con los consuelos". 

 

La catedral metropolitana de Badajoz tal i com la veia Joan Baptista Serra cada vegada que assistia, amb la resta de seminaristes, als oficis litúrgics de festes assenyalades

El Concordat de 1851 va establir un pla d’estudis comú per a tots els seminaris conciliars. Amb tres nivells: el primer, Llatinitat i Humanitats; després, Filosofia; i finalment, Teologia. Per tant, els cursos de Filosofia que Serra va seguir a San Atón constituïen la segona etapa educativa (també va cursar-n’hi la primera?) a què accedien els seminaristes.  

En aquells dies era bisbe de Badajoz un clergue del Matarranya. A Pantaleó Montserrat (1807-1870), de Maella, se’l tenia per un dels prelats més oberts de l’època. En menys de dos anys, ans de ser nomenat bisbe de Barcelona, va tenir temps de dictar el reglament (“Reglamento mandado observar en el Seminario Conciliar de San Atón por el ilustrísimo señor don Pantaleón Montserrat y Navarro, obispo de esta diócesis de Badajoz para gobierno de los colegiales, fámulos, sopistas, porteros y sirvientes del mismo”) pel qual es regiria el seminari i, per tant, la vida quotidiana del seu alumne canareu. Més ben dit: d'aquell alumne tan aplicat que creien de Valencia de Alcántara o bé de San Vicente de Alcántara.

Claustre antic de la catedral de Sant Juan Bautista de Badajoz, tal i com el va conèixer el seminarista canareu

La rutina del bon seminarista

A San Atón el curs començava el 20 de setembre, amb uns exercicis espirituals. Serra es llevava cada dia abans de dos quarts de sis per a iniciar la jornada a la capella amb una invocació a l'Esperit Sant i la celebració d'una missa. Després de les oracions matutines i l’esmorzar, la jornada lectiva. 

La lliçó matinal durava entre una hora i mitja i dues. L'estudi personal ocupava la resta del matí: calia repassar bé la lliçó.
 

Entre tots els seus professors de San Atón, el seminarista canareu recordaria sempre amb respecte i estima especials el de Filosofia Moral, mossèn Mariano Gamero. Mig segle després, quan li dedicaria el primer poema del seu recull –“La primera sonrisa de Jesús”–, Gamero ja seria ardiaca i vicari capitular de Badajoz. 

Després de l’àngelus, Serra i els seus companys baixaven al refetor. Allí dinaven  en silenci mentre escoltaven la lectura del dia. De nou un temps d'estudi havent dinat fins a l'hora vespertina de classe, de dos quarts de tres a dos quarts de cinc de la tarda. Llavors tornaven al refetor per berenar i sortir als patis del seminari. Ni tan sols durant aquell temps d’esbarjo els era permès al canareu i a la resta d’alumnes interns barrejar-se amb els seus companys externs que venien cada dia de Badajoz; i encara menys a classe, on els interns ocupaven un lloc separat i preferent.

El rés del Rosari, l’estudi i la pregària a la capella del seminari omplien la tarda des de dos quarts de sis fins a dos quarts de nou. Després de sopar i d’una estona d'esbarjo pels claustres, els seminaristes se n’anaven al llit. 

I així cada dia llevat dels dijous, en què es realitzaven activitats com les acadèmies, també previstes al pla d'estudis.

Orgue i cor de la catedral de Badajoz

D’acord amb les regles fixades per aquell bisbe del Matarranya, diumenges i dies festius els seminaristes havien d’assistir a missa; i confessar-se i combregar cada quinze dies, a més de la diada de Sant Ató i altres festes principals.

És en ocasió d’aquestes festes importants quan els centenars de seminaristes surten de San Atón. Han d’assistir als oficis litúrgics de la catedral. 

Llavors la negror dels bonets amb borla i de les sotanes, damunt de les quals llueixen les seves beques –de color gris clar els alumnes del curs humanístic i roges els teològics i filosòfics com el canareu, amb sobrepellís si cal–, tot aquell núvol de fogosa però ordenada espiritualitat irromp a la plaça de Minayo i de seguida al passeig de San Juan. Com si volgués competir-hi amb la formigor de quepis sense nord i la carnalitat uniformada, a cents i a milers, de la tracalada de soldats igual d’infanteria que de cavalleria que, de la torre Espantaperros al pont de Palmas, van a la deriva amunt i avall. 
 

El quarter d'infanteria de la plaça de Minayo, que en feia una síntesi perfecta del Badajoz que va conèixer Joan Baptista Serra d'adolescent: una ciutat de quintos i capellans

Estratègicament situada prop de la frontera portuguesa, Badajoz és un niu de guarnicions  que es mira al Guadiana. Tothora s’hi veuen clergues, sí, però també quintos. Dels quarters de San Francisco, de Santo Domingo, de San Agustín... Una babilònia de militars desvagats en qualsevol cantonada, fumant i fent petar la xerrada amb criades, mainaderes i alguna xicota que per la fatxa que fa deu guanyar-se la vida d’esquena. 

Quintos, capellans i un riu entremig

Què li recorden, a Serra, aquells vols de sotanes per tot arreu? Aquell fru-fru d’uniformes guerrers en una ciutat amb riu? 

Segur que aviat se n’adona. 

A fe de Déu que la ciutat de Badajoz s’assembla molt a Tortosa. 

No cal dir que el seminarista canareu no pensa en la Tortosa del segle XXI. Pensa en la Tortosa que ell coneix. La ciutat on l'han portat de xiquet, arribant-hi amb carro o tartana pel camí de València i travessant l'Ebre pel pont de barques. 

Pensa en una Tortosa plena de capellans però sobretot de soldats. Senyorejada pels imponents edificis dels quarters que de mitjan segle XVIII ençà s'alcen al turó del Sitjar per allotjar-hi la guarnició militar de la ciutat.

En comparar Tortosa amb Badajoz, dalt d'aquell turó Joan Baptista Serra no hi recorda pas l'hospital de la Verge de la Cinta com nosaltres ara, sinó la mola omnipresent, gairebé escandalosa d'aquelles andròmines descomunals que encara coronaran la ciutat de l'Ebre mig segle després de la seva mort. Això últim ell no pot saber-ho, lògicament; i segurament tampoc no sap –perquè a Alcanar ja no se'n parla ni potser se'n tornarà a parlar mai– que en els moments decisius de l'atzarosa construcció d'aquells quarters, més llarga que una processó, va jugar-hi un paper cabdal un home de pes del seu poble. 

Perquè va haver-hi almenys un canareus orgullós de la seva complicitat en aquell sky-line tan descaradament castrense de la ciutat de l'Ebre.

Em refereixo a l'inefable Benet Prima, fill del famós lletrat Carles Prima i de la barcelonina Josepa Vinyals. Benet, doctor utriusque iuris per la Universitat de Gandia, havia contribuït decisivament al fet que Alcanar es mantingués fidel a Felip V en esclatar la Guerra de Successió. Confiscats els seus béns i perseguit per les autoritats austriacistes, Benet es refugià a Vinaròs amb la seva família. Però un dia de l’any 1708 que d’amagat passà per Alcanar a veure com tenia la casa, fou capturat per un escamot de miquelets que li feren una cara nova i se l’endugueren segrestat i si el deixaren anar fou barata un rescat de setanta doblons.

Acabada la contesa, Benet miraria de resquitar-se’n fent carrera a la nova administració borbònica: entre 1717 i 1749 seria alcalde major de Tortosa –una mena de governador civil de l'època, bé que amb competències de justícia civil i criminal a més de les administratives–, a despit d’una oligarquia tortosina que li tenia més ràbia que el dimoni a la creu; però, ai las!, havia de mossegar-se els llavis perquè era a aquell canareu rebordonit que no s’entenia de romanços, era a aquell advocat de poble, cap quadrat i ferm com una roca, a qui li pertocava presidir el nou Ajuntament borbònic de regidors durant les llargues i freqüents absències del corregidor tortosí. 

Benet Prima Vinyals s’hi faria etern mentre els tortosins s'empassaven la saliva i es gestava el projecte dels quarters del turó Sitjar i el modificaven diverses vegades i les obres, finançades en bona part per la ciutat, avançaven a pas de puça.

Enderrocats a la dècada de 1960 per a instal·lar-hi l’hospital Verge de la Cinta, els edificis dels quarters presidien la Tortosa militar i clerical de l'època de Joan Baptista Serra (detall d'un gravat al buit centenari de Joaquín Mumbrú)

Tortosa i Badajoz. Mig quarter, mig convent i un riu de propina. Com tallades pel mateix patró. Una raó més perquè mossèn Joaquim escollís per a son nebot –el de San Vicente o bé Valencia de Alcántara– aquest seminari que duu el nom del bisbe de Pistoia?

O ha estat per un altre bisbe? Pel mateix bisbe maellà que al cap de poc deixarà Extremadura per a ocupar la seu de Barcelona? ¿Per Pantaleó Montserrat, el fill del Matarranya de qui l’any 1865 rebrà les ordes menors Enric d’Ossó, aquell xicot de Vinebre que estudiaria al seminari de Tortosa i després fundaria les Teresianes i li farien patir la pena negra per tal d'elevar-lo als altars un cop ja mort?

Diuen que el món és un mocador.