Irene Tortosa (1): la misteriosa dama del Remei

Tot i que traspassaria el 13 de març de 1904 a la seva ciutat natal, el cor se li havia quedat, migpartit, a Alcanar i a l’ermita del Remei

La pròxima vegada que visitem el cementiri municipal, per què no mirem de passar pel corredís que entrant cau més a l’esquerra?

Sí, el del costat oposat a la mar. Quaranta passes mal comptades passadís endins amb quatre altures de nínxols a la banda de la serra i hi arribem. Als de la família coneguda durant segles per haver aixecat el casalici del Palàcio.  

Caballero. Costas. Peris finalment.

Hi trobareu un vas inusual. A la filera ran de terra. Antic, grisós i d’allò més auster. S’entén que fins i tot el temps innexorable l’hagi passat per alt.

El de la senyora Francesca Costas Caballero.

Units per la fundació de la Ràpita... i de les Cases

La Francesca –ben mirat, l’havien batejada Maria-Francesca– era filla de la distingidíssima canareva Joaquima Caballero i Anglès i del lletrat de Calella Nicolau Costas Soler, casats l’any 1786.

Imatge actual del cementiri municipal d'Alcanar: encara s'hi conserva un dels escassos testimonis de l'existència de la nostra misteriosa dama del Remei

A Nicolau, nomenat assessor i tresorer pagador de les Reials Obres de la nova població de Sant Carles de la Ràpita, l’any 1785 el rei d’Espanya Carles III  va aprovar-li un sou de 5.110 rals de billó anuals i, a més, aconseguí també fer-s’hi adjudicatari en el repartiment de diverses finques. D’una altra banda –ho ha desvetllat la historiadora rapitenca Noèlia Borràs a la seva tesi doctoral–, des del 1788 Costas va fer-se càrrec també del cos de policia creat expressament per garantir la seguretat durant les obres. I encara el farien jutge suplent de Tortosa durant l’ocupació napoleònica.

Serien germans de la Francesca, per tant, el canonge mossèn Joan-Baptista, Josep-Ramon, Tomàs i Isabel Costas Caballero.

Vet aquí l’origen dels Costas. Però, i els Caballero? Com havien fet cap a Alcanar? Ens ajudarà molt a assabentar-nos-en l'article de Joan Roig Vidal "Els nobles d'Alcanar al segle XVIII", que podem trobar al número 21 de la revista Raïls (Ulldecona, 2005).

Resulta que l’any 1737 el rei Felip V, avançant-se a les iniciatives fisiocràtiques de son fill sobre la Ràpita, va atorgar terrenys i permís per a construir a la nostra costa la «Villa o ciudad de San Felipe». On? Justament «en estas Casas de la Torre de San Felipe de la villa de Alcanar» que per això, amb el temps, s’anomenarien les Cases i no pas de cap altra manera.

L’impulsor del projecte d’aquella Ciudad de San Felipe fou Jeroni Anglès Pastor,  llavors regidor primer d’Alcanar. L’encarregat de planificar la nova població, Juan Caballero, sergent major –una mena de governador militar– de la guarnició de Tortosa.

El 29 de setembre de 1739, el doctor en dret Jeroni Anglès fou armat cavaller. Per què? En compensació per la fidelitat i els serveis de la família a la causa borbònica al llarg de la Guerra de Successió. Per qui? Per Juan Caballero, actuant en representació del rei Felip V. On? Al casalici anomenat popularment lo Palàcio que el mateix Caballero s’havia fet construir camí de Vinaròs avall.

Bellíssima vista de les Cases ans de construir-s'hi el port: a principis del segle XVIII el regidor primer Jeroni Anglès va impulsar-hi la fundació de la nova població de San Felipe –en honor al monarca Felip V de Borbó– que va planificar el seu fugur consogre, el militar gadità Juan Caballero

“La gran fidelidad de la Fidelísima Villa de Alcanar por sus vecinos armados”

Juan Caballero era fill del cavaller de l’orde de Santiago Sebastián-Rodrigo Caballero y Llanes (Valverde del Camino, 1663 - Madrid, 1740), membre del Reial Consell del Suprem de la Guerra de Felip V. Després d’ocupar nombrosos càrrecs, com a intendent general Rodrigo havia fet i desfet al Regne de València del 1707 al 1717. I entre el 1717 i el 1720 havia succeït Patiño i Pedrajas en el càrrec d'intendent general de Catalunya.

D’aquella època Rodrigo Caballero guardaria sempre un gran record de les combatives forces de contraguerrilla canareves. «Ya entonces tuve muy repetidas ocasiones en que experimentar la gran fidelidad de la Fidelísima Villa de Alcanar por sus vecinos armados», redundaria elogiós el militar i polític andalús: «A costa de su propio bolsillo, concurrían con gran valor y prontitud a unirse con nuestras tropas para los combates en el porfiado desorden de los migueletes».

Tres segles més tard, el títol d’una tesi doctoral com la presentada enguany per Julio Martínez López a la Universitat de Huelva, Rodrigo Caballero Illanes y la construcción de la supremacía Borbónica en España, permet mesurar el prestigi d’aquell home de gran afer. 

Son fill Juan Caballero y Enríquez de Guzmán (Cadis, 1695 – Alcanar, 1766), encarregat de la governació militar de Tortosa tot just acabada la Guerra de Successió, va succeir en el majorat sa germana Maria. L’any 1725 es va casar amb la noble italiana Bernata Delfín, nascuda a la guarnició espanyola de Porto Longone, a l’illa d’Elba, del matrimoni entre Pedro Delfín i María Rodríguez d’Appiano.  

La princesa italiana que va tenir onze fills a Alcanar

Els Appiano eren prínceps de Piombino. En passar aquella illa de la Toscana a domini espanyol, els Delfín va emparentar amb importants famílies de la noblesa espanyola i genovesa. Nombrosos marquesos, comtes i barons de l’aristocràcia espanyola actual en són descendents.

A la princesa italiana i al militar gadità els va encisar aquell Alcanar de postguerra. N’esdevingueren la nina dels ulls. Així que pogueren van instal·lar-se en un impressionant casalici amb verger que s’havien construït fora dels murs de la vila, tocant al camí de Vinaròs. La gent l’anomenava lo Palàcio.

El palau que el noble gadità Juan Caballero Llanes y Enríquez de Guzmán, sergent major (governador militar) de Tortosa, es feu construir extramurs d'Alcanar, tocant al camí de Vinaròs, per a viure-hi amb la seva dona, la noble toscana Bernata Delfín

La parella hi va tenir onze fills: Pere-Lluís, Joan-Antoni, Josep –que va substituir son pare en el majorat–, Agustí, Francesc-Tomàs, Estanislau, Raimunda, Maria-Antònia, Maria-Francesca, Teresa-Margarida i Dídac. Pels ulteriors enllaços matrimonials d’alguns d’ells, amb el temps els Caballero-Delfín emparentarien amb sengles famílies nobles de Tortosa, d’Ulldecona i d’aquí.

La d’aquí no és gens difícil endevinar-la. A Alcanar no n’hi havia gaires, de famílies ennoblides.

Va ser Francesc-Tomàs Caballero i Delfín qui va contraure matrimoni amb la filla del cavaller Jeroni Anglès i de la seva segona dona, la pubilla Josepa Prima Reverter, filla de Benet Prima Vinyals, que va ocupar diversos alts càrrecs a l’administració borbònica, entre ells el d’alcalde major de Tortosa al llarg de molts anys: Maria-Antònia Anglès i Prima. La parella heretaria el Palàcio, on sabem que Francesc-Tomàs havia de traspassar pels volts de 1785.

Heus aquí com al capdavall els dos prohoms filipistes cofundadors de les Cases, Jeroni Anglès i Juan Caballero, van acabar essent consogres.

I la Francesca Costas Caballero que descansa rere aquella làpida tan senzilla i humil fou, doncs, besnéta de tots dos. Del cavaller que va impulsar la fundació de les Cases i del militar que va armar-lo cavaller i va planificar, a recer d’aquella “torre de San Felipe”, una fabulosa ciutat que no va anar més enllà del  paper. 

Medalló amb l'efígie del militar i polític Rodrigo Caballero y Llanes, admirador de les partides armades canareves, a la plaça Mayor de Salamanca [Tamorlan / CC BY (https://creativecommons.org/licenses/by/3.0)]

Per les venes de la Francesca havia corregut en vida la sang dels Prima i dels Anglès, dues de les principals estirps d’Alcanar, barrejada amb la de l’aristocràcia local nouvinguda a l’escalf dels primers monarques de la dinastia de Borbó: els Caballero d’Andalusia i els Costas del Maresme.

Però a la seva làpida, coronada per una senzilla creu que vol ser de Santiago amb dues armelles de ferro a banda i banda, els esquitxos i regueralls de seculars emblanquinades amb prou feines ens hi deixen llegir unes lletres que s’endevinen daurades:

Dª Francisca Costas

Caballero

Falleció el 26 de enero de 1881

R. I. P.

Su sobrina Irene le dedica

este recuerdo

Irene?

És estrany. Irene. Hem vist cap Costas que s’anomenés així?

De moment, no. Ni cap Caballero. La veritat és que tampoc és que fos un nom de pila gens corrent a Alcanar, Irene...  

Qui devia ser?

Els Costas-Caballero canareus

En acabar la Primera Guerra Carlina (1832-1840), l’hisendat Tomàs Costas Caballero, de 40 anys, estava casat amb Josefa Antònia Ballester, de 31 anys, de Xert. Vivien al número 3 de la plaça de la Constitució –allí on després s’hi obriria una fonda, cantonada al carrer de Càlig– amb els seus cinc fills: Ramona, de deu anys; Joaquima, de vuit; Joan Baptista, de set; Tomàs, de cinc; i Ignasi, de tres, que amb el temps seria farmacèutic a València. Ignasi havia nascut a Vinaròs, quan la família hi estava refugiada per temor als carlistes. Al cap d’un parell d’anys els naixeria, havent tornat ja a Alcanar, la petita Maria-Amàlia.

Segur que Tomàs es tenia per l’home emprenedor que demanaven els nous temps. Potser es va estimar més residir a la plaça perquè així el Palàcio li faria més llevada? Va passar-li pel cap aprofitar la nova legislació liberal i la séquia que passava ran d’aquell casalici descomunal que havia heretat de sa mare, i muntar-hi un molí d’oli? El cas és que se les sabia totes i no l’espantava vent ni aigua: el 21 de març de 1841 fins i tot havia aconseguit registrar, a la Direcció General de Mines, la mina de coure batejada Los Amigos, emplaçada en una finca de Pere Queralt al terme d’Ulldecona.

Batlle imberbe d’Alcanar durant el Trienni Constitucional, Tomàs havia començat la Guerra Carlina com a capità de la segona companyia de la Milícia Nacional d’Alcanar. Va fer-ho a les ordres del capità comandant Joaquim-Ramon de Suñer i Anglès, set anys més gran que ell, combatent contra les bandes de facciosos del poble com Escorihuela i Sancho el Negret. D’una altra banda, l’advocat Ignasi Aiguavives, refugiat a Tortosa per si de cas –havia estat maire d’Alcanar durant la Guerra del Francès i no havia pogut amagar les seves simpaties liberals–, va fer poders el 28 d'octubre de 1836 per a deixar el seu amic Tomàs Costas com a encarregat dels seus interessos a Alcanar.

Postal de les primeries del segle XX: a l'esquerra, amb un tendal, la casa del número 3 de la plaça Major a la qual es va mudar Tomàs Costas amb la seva família (detall de foto de Roisin)

A despit del seu veïnatge administratiu a Tortosa, de manera que l’Ajuntament d'Alcanar legalment no li pot cobrar més que les contribucions com a terratinent foraster, les autoritats carlines de la vila exigeixen a Aiguavives, en concepte de repartiments veïnals, 5.577 rals de billó. I Costas, en nom seu, per a evitar mals majors paga sense protestar totes les contribucions ordinàries, tant del govern legítim de Maria Cristina com aquelles exaccions il·legals de la Facció carlina.

Això no obstarà perquè, l’endemà de sant Esteve del 1837, el recaptador carlí li exigeixi a Ignasi Aiguavives, a més, unes contribucions extraordinàries de 1.741 rals de billó que en dret tampoc no li pertoquen, ja que està domiciliat a la ciutat de l’Ebre.

Per a més inri, aquesta exacció extraordinària no se’ls demana a la resta de terratinents del poble. Només a ell. L’han pres de cap d’esquila.

–Massa poc –diuen a la taverna–. Per afrancesat!

Amb Miquel de Trabucs: parlar per parlar

El cinisme de qui té la paella pel mànec. Una càfila de jornalers ignorants trepitjant –“Déu, pàtria i rei!”– les persones més avançades de la vila. Tomàs Costas la passa ben magra cada vegada que no té més remei que pagar en nom del seu amic.

Fa l’efecte que mai no n’hi haurà prou. El 3 de gener de 1838 el pagès Miquel de Trabucs, sotsbatlle carlí, es presenta a la casa dels Aiguavives. Ja sap que els amos no hi són. Trabucs entra al corral, hi troba un matxo i se l’emporta.

–Això és un abús, Trabucs –protestarà Tomàs Costas en assabentar-se’n.

–Miri d’entendre’m, jo sóc un manat.

–I jo només un apoderat. Però el matxo val trenta-cinc duros. I ara no es devia ni un ral.

Trabucs fa com qui sent ploure.

–Feu el favor de comprovar-ho –torna a la càrrega Costas–. Si fa no res que acabem de pagar les contribucions extraordinàries...! Per què us heu endut el matxo?

–Perquè així ho ha acordat l'Ajuntament.

–Vinga...

–Més ben dit, alguns regidors. El cas és que l’habilitat dels batallons carlistes ens ha reclamat un deute municipal. Quaranta-un duros –explica Miquel de Trabucs de mala gana–. I ara mateix, l'Ajuntament no va sobrer de diners. Així que, en pagament del deute, hem hagut de donar-los el matxo.

 

L'escut nobiliari del cavaller canareu Jeroni Anglès i Pastor a la casa pairal del començament del camí de Càlig, a banda i banda del qual la seva poderosa família era propietària de terrenys que, a partir del segle XVII, s'anirien convertint en setis per a construir cases fora de les muralles de la vila

Perduda la guerra, a Miquel de Trabucs i la resta de regidors de la seva corda els en demanarien comptes, d’aquells excessos. Llavors mirarien de justificar-se amb excuses de malpagador. Davant de la justícia hi al·legarien que ho havien fet tot a desgrat, per ordre de Lluc Domènech; que era aquest capitost facciós qui tallava l'abadejo a Alcanar; que era Domènech qui sempre havia tingut l’última paraula sobre tot allò... Respecte al matxo que s’havia endut Trabucs, tothom sabia que els regidors carlins no se’l van quedar, sinó que es va destinar a satisfer les comandes que els havia fet la Facció... És a dir, l’exèrcit carlí. Tot comptat: que en haver inclòs Aiguavives en aquells repartiments, encara li havien fet un favor!

–Perquè, en cas contrari –aventuraria el més sorneguer d’ells– la Facció encara n'hi hauria fet molt més, de mal.

Enmig d’aquell ambient d’enfrontament civil un germà de Tomàs, mossèn Joan-Baptista Costas, havia estat canonge de la seu de Girona l’any 1831 i més tard de la de Tortosa, on moriria pels volts del 1855.

Més malament se la va passar un altre germà de Tomàs, el també hisendat Josep-Ramon Costas Caballero. Al març de 1835, set mesos ans que Alcanar sigui ocupat per la Facció carlina, apareix com un dels dos testimonis de les escriptures d’arrendament dels béns de propis de la vila: la carnisseria, la fonda, el forn de Fora, el molí de les Canals, el quart d'herbes de pastura, el molí fariner dels Horts... Tanmateix, ben aviat havia emigrat de la vila amb diversos membres de la incipient burgesia canareva, temorosos de les rancúnies locals i de la vindicta dels més pobres. S’havien refugiat a Vinaròs els propietaris Joaquim Ramon de Suñer, Andreu Rúbio d’Andreu, el notari Bru Gil Figueres...  

Coneixem la identitat d'aquests refugiats gràcies a una escriptura d'apoderament atorgada i signada a Vinaròs pel mateix  Figueres Gil el 7 de març de 1837, «siendo presentes por testigos Dn. José Ramón Costas, hacendado, y Miguel Sans y Queralt y Andrés Rubio y Forcadell, vecinos de dicha Villa de Alcanar, residentes en la presente».

Els liberals canareus van haver de refugiar-se rere les muralles de Vinaròs. Era en aquesta esplanada de davant de l'església arxiprestal on feia instrucció la Milícia Nacional a què pertanyien Tomàs Costas i Joaquim-Ramon de Suñer (foto Thomas, edició Sacanelles Hermanas)

En acabar la contesa un Josep-Ramon de quaranta-cinc anys tornaria a Alcanar i en seria alcalde. Residiria al número 12 del carrer de Càlig, a la casa que havia heretat de sa mare Joaquima i aquesta de sa tia Maria-Bernata Anglès. Amb la seva dona de vint-i-nou, la santmatevana Narcisa Agramunt amb qui s’havia casat al 1829. I dos fills: Joaquim-Maria, de sis anys, i sa germaneta, de dos.

La Irene potser?

Ni de bon tros. La filla menuda de la Narcisa i Josep-Ramon Costas responia al nom de Maria-Rita.

De camí de Càlig a carrer dels benestants

A mitjan segle XIX les característiques socioeconòmiques de cada sector de la vila  constituïen un veritable fresc de la seva història. Les romanalles de l’Alcanar més rovellat i tradicional –algunes famílies terratinents de tota la vida, clergues beneficiats i exclaustrats, etcètera– havien quedat relegades a l’àrea interior de les antigues muralles enderrocades feia temps. Al voltant d’aquest nucli s’havien instal·len els menestrals. Tot seguit –en direcció a Amposta pels carrers del Camp i del Mar i, Camí Ample amunt, cap a Ulldecona– els carrers del penúltim eixample on vivia ara la massa de pagesos i jornalers més humils. Finalment, la gent benestant més dinàmica i oberta al futur apostava de manera decidida per l’eixample més recent: el carrer del Vall i, sobretot, el de Càlig.

L’expansió de la població s’havia adreçat ja definitivament cap al pla. A penes amb una dotzena d’habitatges, el carrer del Vall acollia les cisternes públiques del comú dels veïns, diverses propietats municipals i la major concentració de menestrals de la vila. Però l’àrea residencial preferida per la classe social ja hegemònica de propietaris i professionals liberals, isabelina a pit descobert, se situava a les primeres cases del carrer de Càlig: hi resideixen hisendats com els Suñer (amb 4 criades i un criat), els Costas (amb 2 criades i un criat) i Josep Agustí Sancho (amb un criat i una criada), el pagès benestant i rebesavi meu Ramon Gil de la Ferrana (amb 2 criats i una criada), un militar retirat –el tortosí Antoni Ràfols (amb una criada)–, la família de l'advocat  Chavalera (amb un criat i 2 criades en total), el metge Espinosa (amb una criada), el cirurgià romancista Tadeu Boix (amb un criat), l'escrivà valencià Juan Antonio Manchón (amb una criada) i el pagès tortosí Rafael Balada (amb un criat).

Als habitatges restants, allí on no hi ha carrer sinó encara el camí que va a Càlig, hi viuen pagesos i jornalers. A tocar dels vergers i solanes dels terratinents que temps a venir, venuts a preu d’or com a setis, donaran lloc a l’especulatiu, lucratiu eixample de la vila cap al riu de la Sénia.

El Palàcio de la Carretera Nova estant: quan va tornar-s'hi a instal·lar Tomàs Costas, l'edifici havia adquirit un aire diguem-ne industrial.

L’historiador faldut J. Roig continua contant-nos (“Els nobles d’Alcanar al segle XVII”, Raïls, 2005) que la Francesca Costas Caballero, de ben joveneta, ja havia heretat part de les joies d’or i plata i la roba de sa tia àvia Maria-Bernata Anglès Prima havia deixat a la casa familiar  del carrer de Càlig. I de sa mare Joaquima Caballero, posteriorment, tota la seva roba blanca i de color, a més de la part que li pertocava de l’herència.

Recolzada en aquest aixovar mai no vist, el 7 de gener de 1820 la Francesca va atorgar capítols matrimonials amb un militar de Valladolid destinat a la Ràpita. Es deia Bernardino Muñoz. Era cavaller de l’orde de San Hermenegildo i tinent coronel agregat a l’estat major de la plaça de la ciutat de València. Aleshores la parella ignorava que havia triat la dècada més convulsa del segle per casar-se: la de l’alçament del coronel Rafael del Riego a Cabezas de San Juan, el Trienni Constitucional, la invasió dels anomenats Cent Mil Fills de Sant Lluís, la revolta dels Malcontents...

El cas és que l’any 1828 la Francesca Costas ja constava com a vídua.

Això no va impedir que sa neboda carnal la imités i també es decidís per un militar. El 23 de març de 1856, a l’ordre de la plaça del govern militar de l’illa de Mallorca s’hi publicà un anunci: Álvaro Arnau, segon ajudant mèdic del Cos de Sanitat militar, sol·licitava la concessió de llicència reial per casar-se amb la fadrina Maria-Rita Costas Agramunt. La germana de Joaquim-Maria.

Ni rastre de cap neboda de la Francesca que es digués Irene.

L’esposa ondera del jutge municipal

D’acord amb el padró del 1876 la senyora Francesca Costas Caballero, que feia quasi cinquanta anys que era vídua, vivia al número 20 del carrer del Mar amb una serventa fadrina de trenta-sis anys, Matilde Queralt. La Francesca feia anys que figurava entre els quinze majors contribuents –al costat del marquès de las Atalayuelas, Joaquim Ramon de Suñer, Rafael Reverter de Rialla, Bru Gil Figueres, Lluc Beltran, etcètera– que detentaven més d’un quart de la riquesa rústica d’Alcanar. De fet, ella s'hi trobava en novena posició, entre Andreu Rúbio de Francisco i Andreu Rúbio Major, el del molí d'oli al carrer del Cementiri.

Son germà Tomàs, l’antic capità de la Milícia Nacional canareva apoderat d’Ignasi Aiguavives, havia tornat a ocupar l'alcaldia els anys 1852 i 1853 i també es trobava entre aquells quinze majors contribuents. S’havia tornat a mudar. Aquesta vegada, de la plaça a l’edifici familiar del Palàcio. Hi vivia amb sa filla Joaquima, fadrina de quaranta-tres anys, i una criada, Rosa Casals.

Els Suñer, parents seus, seguien residint a l’antiga casa pairal dels Anglès, al  número 2 del carrer de Càlig.

A l’altra banda del carrer, al número 5, a mà dreta sortint de la plaça, païa l’última postguerra triomfant que havia viscut la família el lletrat canareu Joaquim-Maria Costas Agramunt, de quaranta-sis anys.

Sense moure soroll, la família ja portava guanyades tres guerres civils pel cap baix: la de Successió –que havia enfrontat pobles com Alcanar i Peníscola contra Ulldecona, Amposta i Vinaròs– i la primera i tercera Guerres Carlines. I això  sense comptar-hi la revolta dels Malcontents i la dels Camalluents.

Joaquim-Maria hi vivia amb la seva dona de trenta-vuit anys, Irene Tortosa Peidró, i la serventa xertolina Francesca Castelló, de disset.

Vista d'Onda (Plana Baixa) al segle passat

La Irene no era canareva sinó d’Onda. De la Plana Baixa. Hi havia nascut a les acaballes de la guerra, després que el general Borso di Carminati derrotés ben prop d’allí els tres batallons carlistes d’Andreu lo Rufo, Barreda la Cova i Bonet, també dit Xambonet el de la Devesa.

La Irene Tortosa, fet i fet, era neboda de la Francesca Costas Caballero. Però no pas carnal, sinó política.

“Su sobrina Irene le dedica este recuerdo”

Diuen que la figura dels oncles –especialment si no han tingut fills, com la Francesca Costas–pot resultar d’allò més enriquidora en la vida d’un nebot o una neboda. Tant se val si, com la Irene, no hi té llaços de sang.

Sense la càrrega de l’autoritat ni de la responsabilitat d’una mare, amb una tia pots compartir descobertes i experiències divertides i encara els amplis palaus de la memòria de què parlava sant Agustí. Perquè hi ha qui diu que els oncles són sovint els encarregats de transmetre la història familiar; i això sí que rai: amb la Francesca n’hi havia per llogar cadires, amb una genealogia poblada de cavallers i princeses i un tresor d’anècdotes increïbles sobre dues fabuloses ciutats ran de mar que ningú no arribaria a veure mai.

Pots comptar que, a aquella xica d’Onda, la vida de sa tia Francesca degué resultar-li fascinant. Imbuïda d'un halo de misteri: sense fills, mig segle vídua d’un oficial d’estat major que degué morir com un heroi, dona de posició zelosa de la seva independència a l’altra banda del poble, allí al carrer del Mar, sense rei que la governés ni papa que l’excomuniqués... I de sofisticació: rica i educada, de maneres aristocràtiques, hereva de tota la seva roba blanca i de color de sa mare, la Joaquima Caballero, i també de les joies d’or i plata i la roba de na Maria-Bernata, filla de la prolífica princesa toscana.

Quan ja has recorregut el passadís i mires enrere: en un d'aquests nínxols de la filera inferior descansa, del 1881 ençà, la noble senyora Maria-Francesca Costas Caballero

Tot un goig per a l’esposa forastera d’aquell terratinent ensopit com una ostra. L’augusta tia del qual representava el revers de la medalla d’aquell Alcanar més variable que el vent. D'aquell Alcanar de terratinents fatxendes, mestresses fluixes de llengua, jornalers malparlats, clergues que dejunaven després de farts, criades xafarderes, espardenyers doctes, pastors d’ovelles i cabrum rics com el grill... Entre els poca-roba es mataven per ser oli sobre aigua quatre galifardeus disposats a riure les gràcies del Xambonet, el Negret o el Trabucs de torn; llàstima que es quedessin amb el monyo fet cada cop que provaven de pescar en l’aigua tèrbola de les guerres civils.

En aquell Alcanar me la hi afiguro com un peix al rostoll, la Irene, ella sempre amb el cor a la mà; de vegades tan innocent que, podem fer-ne comptes, devien tenir-la per una bleda que es deixaria passar les rodes per damunt.

Per curta de gambals i més sola que la una. 

Su sobrina Irene le dedica este recuerdo, fa escriure a la làpida. Amb lletres d’un to daurat que encara s’hi endevina al cap de segle i mig; potser perquè aquell dimecres, 26 de gener de 1881, va fer l’impossible per evocar llocs íntims i dies feliços. 

El “cuantioso legado de doña Irene Tortosa”

Vist com va anar tot, és lícit aventurar per què la Irene vol que recordin la Francesca com sa tia, sense qualificatius: senzillament perquè se l’estima. Quan no obeeix a imperatius de consanguinitat, l’afecte és perquè tu l’has triat. L’exercici lliure d’una confiança electiva, tan lliure que te'n dol la mínima esquerda.

Segur que la gran dama canareva es va endur al nínxol més d’un secret de la Irene. Àdhuc alguna confessió que mai no hauria gosat fer a ningú més.

Le dedica este recuerdo. La Irene, que ja passa de la quarantena, vol deixar-ne memòria. De l'eterna vídua d’aquell malaguanyat cavaller val·lisoletà que havia fet cap a la Ràpita. Del seu vincle amb ella. Del fet més que probable d’haver-se’n ocupat, mirant-s’hi molt, en els seus últims dies. Ignorem si hi havia vist la figura d’una segona mare. O si, en canvi, fou la Francesca Costas qui va trobar en la Irene la filla que mai no va tenir. O si van ser totes dues coses alhora.

Va ser d’aquesta manera tan natural? Així se li va encomanar la devoció a la Mare de Déu del Remei? 

Durant el primer quart del segle XVIII es va ampliar el creuer de l’ermita del Remei, i s’hi van construir la cúpula peraltada d’estil barroc i l'espadanya del capdamunt de la façana

–L’estiu de mil set-cents cinquanta-set –segur que va contar-li la Francesca–, ma iaia Maria-Antònia Anglès es va casar a l’ermita, que diuen que acabada d’eixamplar pareixia nova de trinca. Ja de gran, ella i més gent van vendre’s uns garroferars per fer-li un regal a la Verge.

–Quin?

–Per venerar-la com Déu mana, a la marededéu li feia falta un cambril. Saps aquella cambra menuda, elevada rere l’altar de l’ermita? La hi van construir amb els diners dels garroferars.

Avui sabem del cert que la Irene en prendria bona nota.

En canvi del seu marit, Joaquim, no en sabem gaires coses. En sospitem una certa afectació. En qualsevol cas, una elegància grandiloqüent: ni tan sols es privava d’una manta anglesa de viatge que havia adquirit a la botiga en què segurament solia vestir-se a València, la conegudíssima Casa Pampló del carrer de Sant Vicent. 
 

Ignorem si va exercir mai d’advocat. En qualsevol cas, hi ha constància que Joaquim Costas Agramunt va ostentar el càrrec de jutge municipal l’any 1871.

No seria fins després de mort que farien córrer que n’havia fet alguna de grossa. Vés a saber què. Potser un d’aquells pecats que et porten de cap a l’infern? O que, amb sort, només pots expiar mitjançant formidables mostres de caritat? Almoines o obres pies, diguem-ne, fora de mida. De l’alçada d’un campanar.

Que és com dir d’una ermita.

Al cap de molts anys, allà pel 1922, del testament de la Irene se’n farà esment en un llibre d’història: “Merced a la solicitud e iniciativas del actual cura párroco Dr. Beltrán, a la esplendidez de algunos piadosos donantes y al cuantioso legado de doña Irene Tortosa, la ermita ha sido completamente remozada. Han sido sustituidos los antiguos altares por otros tres magníficos, de estilo gótico florido, tallados por el adreditado artista tortosino Vicente Benet.”.

Interior de l'ermita del Remei: paviment hidràulic, arrambadors de ceràmica a les parets... Tot gràcies a la generosa deixa d'una dama forastera. Per quin motiu?

Ho diu mossèn Josep Matamoros. A la seva Historia de mi pueblo, Alcanar. I no serà l’únic que en parlarà. El quantiós llegat d’aquella dona de la Plana Baixa  fins i tot suscitarà punyents diatribes a la premsa republicana de Madrid i València. I encara una llarga controvèrsia jurídica davant del bisbe de Tortosa.

Però què li devia, la Irene, a la Mare de Déu del Remei? Quin lligam, quina obligació podia tenir-hi? 

Una xica forana com ella?

L'autor de 'Robinson Crusoe' i els canareus empresonats per rebel·lió

Tot fa pensar que Daniel Defoe, l’autor de Robinson Crusoe, va visitar les Terres de l’Ebre en algun dels seus viatges comercials

Fins i tot Karl Marx va dedicar-hi més d'una pàgina, que jo he llegit a través de l'esguard lúcid de l'enyorat Manuel Vázquez Montalbán: Daniel Defoe (1660-1731) va inaugurar la novel·la anglesa moderna amb Robinson Crusoe, el relat d'un nàufrag destinat a convertir-se en arquetip de la Il·lustració i de l'ètica individualista del capital.

La novel·la més famosa de Defoe

Ara que... Si per fatifat li preguntéssim a Defoe, sempre polèmic, què vam estar defensant amb ungles i dents a les Terres de l’Ebre en encetar el segle XXI, il·lusos en aquells anys de lluita contra el transvasament, sabeu què ens contestaria?

–La millor aigua del món! –exclamaria amb el cor a la mà– La més suau i transparent. Mai no vaig tastar-ne cap d'igual.

Originalment es deia Foe. Periodista irònic, pamfletista polític, inconformista militant, participà en la rebel·lió del duc de Monmouth. Quan aquest fou executat a l'estiu del 1685, Foe veié perillar també la seua vida. De manera que tindrà per arribada l'hora d'ocupar-se en persona dels seus negocis a Espanya. Més d'un cop declararia que hi gaudia d'ignorades, misterioses amistats i coneixences. Fins i tot deien que seu cognom suggeria la lectura anglesa d'un cognom “hispà”, Foa...

Foa, un cognom hispà? Potser castellà? O bé català? Gallec, doncs? Tal volta basc? Tu diràs!

Daniel Defoe

En tornar a Anglaterra ja signava De Foe. Per què? Els seus compares espanyols n'havien discutit el pedigrí? Volia evitar que cridés l'atenció un cognom que començava per F a la llista dels revoltats de Monmouth? Pretenia distingir-se de son pare? Inventar-s'hi un noble origen francès? S'estimava tant el seu país que mirà de pispar als malpensats l'avinentesa de titllar-lo d'"enemic"... perquè, quin encert, això vol dir foe en anglès? Quins romanços.

Fos quina fos la raó del canvi, tenia caràcter pràctic. El 1689 Defoe, casat a Tooting, fregant la trentena, de viatjant de calces i mitjons passa a ser un aventurer que tragina vi i tabac de Maryland. "En aquest món es despatxa de tot", deu pensar. 

Però els deutes se'l mengen. Toca espavilar-se i aixecar el cul de la cadira.

QUIN MILLOR CARRER QUE EL PONT DE BARQUES? 

–Defoe? –es preguntava un lletraferit coetani– Que no és aquell tractant d'algàlia?

Ell no s'arronsa. Posat a la picota, arrestat més d'un cop, a la presó veu com fa fallida la seva bòbila d’Essex. Això rai. Defoe torna a mercadejar arreu de França, Holanda, Itàlia i Espanya. I escriu. Tanmateix, fins a la seixantena no publicarà Robinson Crusoe, Moll Flanders, Diari de l'any de la pesta i un grapat de novel·les més.  

Memòries de guerra del capità George Carleton en serà l'última. Tot i tractar-se d’una obra de ficció, inicialment es van atribuir per error al mateix George Carleton, en publicar-se l'any 1728 sota el títol Memòries d’un oficial anglès; incloent-hi anècdotes de la guerra d’Espanya sota el comte de Peterborough, i molta informació interessant sobre la conducta dels espanyols al començament de l’últim segle. 

El cas és que les Memòries anoten llocs, costums i gent d'aquí, alhora que donen voltes al capteniment de catalans, valencians, britànics i castellans enmig de la Guerra de Successió. Defoe al·lega que hi fa servir les notes autobiogràfiques d'un militar que va lluitar-hi de debò; però, amb un domini absolut de la narració en primera persona, els confereix versemblança atribuint-les a un altre personatge real, George Carleton. Aquest capità d'enginyers hi conta els seus viatges i aventures pels Països Baixos, Anglaterra, Escòcia, Irlanda i Espanya, des de la guerra amb Holanda (1672) fins a l'evacuació de les tropes aliades de Catalunya (1713), passant per la presa de Gibraltar (1704) i la de Barcelona (1705). 

Al cor del relat, Carleton és destinat a Tortosa, ciutat «de la major importància per al nostre exèrcit», diu, «ja que ens obria el camí cap als regnes d'Aragó i València». És «a la vora del riu Ebre, per damunt del qual travessa un pont de barques bonic i cèlebre». 

El fabulós pont de barques de Tortosa (edició Llibreria Peri)

Ai, el pont de barques...! Aquest prodigi de fusta, recolzat en prop d'una dotzena de barcasses que s'anaven renovant gradualment una per una, unia Tortosa amb el raval de la Creu (avui, barri de Ferreries) i el seu accés des de Migjorn. Guarnit de baranes on recolzar-se i de banquets per seure-hi, el millor carrer de la ciutat, segons l'historiador Francesc Martorell i de Luna, feia cap a l'angle del palau del bisbe, al mig del front ponentí del recinte murat de la ciutat.

ELS CAPITOSTS CANAREUS, A LA PRESÓ

Clowdisley Showell i Charles Mordaunt, comte de Peterborough, havien capturat Barcelona per a Carles d'Àustria el 20 de setembre de 1705. Al cap d'una setmana, amb el suport de dos-cents vuitanta-dos homes llevats per Felip Vaquer, cavaller de Batea, els vuit-cents miquelets austriacistes del coronel Josep Nebot –bo i presentant-se malforjats, mig nuets com els segadors que baixaven cada estiu de l'Aragó– havien entrat en una Tortosa ja desguarnida pels escamots borbònics de Josep Llopis.

Mentre en fugien les famílies addictes a Felip V, no trigà a presentar-s'hi l'Earl of Barrymore's Foot, un regiment d’allò més garrejat en els camps de batalla europeus. El comandava el tinent general James Barry. Esdevindria governador militar de Tortosa el coronel John Jones, «fino caballero que por sus revelantes [sic] cualidades personales», escrigué Fernández y Domingo, «se atrajo la estimación general».

De moment, però, s'hi estrenaria empresonant a les masmorres del castell de la Suda les autoritats filipistes d'Alcanar. 

Fa molts anys que vaig llegir una acta de Josep Vivencio, notari públic de la vila a la saó, en la qual hi constava que essent-ne jutges ordinaris Pere Bòria i Miquel Guàrdia, a l'agost de 1705 regentava la vegueria d'Alcanar el notari i jurat Joan Reverter... a causa de l'absència del veguer, del sotsveguer i del batlle! 

Absència? Dels titulars dels principals càrrecs del poble? Tots alhora? No cal anar més lluny: heus  aquí tres dels canareus que el coronel Jones devia haver tancat a Tortosa, acusats justament de rebel·lió contra el rei Carles. 

Encetat el 1706 retrobarem John Jones, destre còmplice d'una magistral estratagema de Peterborough, reeixint en la defensa de Sant Mateu contra les tropes castellanes de Cristóbal Moscoso y Montemayor, comte de las Torres. No fa gaire que Onada Edicions ha publicat una crònica apassionant, amb edició i estudi preliminar de l'historiador tortosí Enric Querol, de la presa de Sant Mateu pels anglesos a les darreries de 1705 i la brillant reacció del coronel Jones davant el contraatac borbònic.

El castell de la Suda de Tortosa, on el coronel britànic John Jones va empresonar les autoritats canareves per traïció

La posició estratègica de Tortosa mereix ja una guarnició de primera. Peterborough hi instal·la dos-cents dragons i un miler de soldats del 34è regiment d'infanteria, the Cumberland, comandat pel general Hans Hamilton.

La ciutat de l’Ebre es decanta pels imperials i organitza la seua milícia urbana, la Coronela. L’encapçalen el tinent coronel Carles de Torres i el sergent major Francesc de Montagut. S'hi encarreguen dels serveis d'armes i de les fortificacions. No pas tots sols. Defoe fa que hi col·labori l'enginyer Carleton: «atès que era per si mateixa passablement defensable, va semblar escaient de parar compte amb mirament en la reparació i millora dels seus edificis. Va ser-me confiada aquesta tasca i m'hi vaig esmerçar fins a l'arribada de Peterborough, que es proposava d'avançar sobre València amb un exèrcit minso».

És llavors quan el capità Carleton s'hi enamora per sempre de l'Ebre.

“LA MILLOR AIGUA DEL MÓN”

«Les aigües d'aquest riu», diu Carleton, «presenten sempre un color roig brut i es troben potser més tèrboles que les dels nostres marjals, però són les úniques que beu o vol beure la gent d'allà. Totes les cases disposen de pous on la conserven per al seu subministrament, ja que al cap de poques hores d'haver-s'hi dipositat es torna tan clara com la de la deu més transparent, i tan suau com la llet».

«En resum», constata de primera mà, «per la seva poca duresa, transparència i agradable tast, els nadius la prefereixen a qualsevol altra del món. I com que mai cap altra va ser tant del meu gust, no puc fer més que donar-los-hi la raó».

Gravat de Pieter van der Aa amb el plànol de les fortificacions de la ciutat de Tortosa l'any 1707, en plena Guerra de Successió: en primer terme, el raval de la Creu i el riu Ebre

Més clar, l'aigua. A diferència d'altres autors posteriors com ara G. A. Henty –autor de The Bravest of the Brave, tot un altre llibre d'aventures–, que també van documentar-se en diverses cròniques, cartes i diaris de l'època, tot fa pensar que Daniel Defoe havia visitat Tortosa en algun dels seus viatges comercials.

El calceter havia tractat amb tortosins. Havia vist, havia tastat l'Ebre. N'havia assaborit bons glops d'aigua, reposada en cisternes de grans carreus amb porticons a les voltes, com aquelles cinc que el doctor Jesús Massip documentaria al carrer de Sant Blai l'any 1978. Em malden que una llegenda antiga i atroç, hereva de la cosmogonia d'Ugarit i empeltada al Delta en temps de l'emirat Omeia, pogué fins i tot inspirar-hi a Defoe la peripècia mítica d'un nàufrag solitari que...

Però això ja són figues d'un altre paner i no cal que en parlem ara.

Més faria l'efecte que Carleton hagués resultat premonitori en acabar les Memòries amb unes línies enigmàtiques en què es mira d'un tros lluny els prejudicis que enfrontaven els tories (partidaris d'enretirar-se de Catalunya) amb els whigs (a favor de mantenir-hi tropes britàniques), diferències que per a ell constituïen «la més radical contradicció de la natura». Convençut de l'esterilitat de la polèmica, el capità Carleton viu amb l'esperança de veure «com aquestes aparents contradiccions es reconcilien i redueixen a un únic feliç objectiu el bé comú». 

En traducció catalana, l'engrescadora novel·la d'aventures on l'autor de Robinson Crusoe parla de Tortosa i Catalunya en plena Guerra de Successió

Ingènuament, l'any 2004 ens decantàvem perquè els activistes de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) prenguéssim nota de la ullada estratègica que l'autor de Robinson Crusoe, captivat pel riu, va amagar com un testament críptic a les últimes línies de la seua última obra mestra. 

De debò que valia la pena? Al cap d'anys de treure'n l'entrellat, ara em fa l'efecte que no. Aquell bé comú a què es referia el personatge de Defoe té cada dia menys predicament. Com deia aquell: qui més en pela, més se'n menja.

Vatua Déu. Aquell calceter londinenc sí que la sabia ben llarga.