Una nissaga culta d’Alcanar (1): Joan Vallès, organista, mestre i secretari municipal

En arribar a Alcanar, aquell organista tortosí de 23 anys no podia imaginar que, al cap de dos segles, el rebesnét de son fill menut inauguraria el festival del Grec 2018, debutaria al de Perelada amb una òpera i dirigiria enguany al Teatre Biblioteca de Catalunya

Pels volts de l’any 1815 el país estava molt revolt. L’administració local, també.

Durant la monarquia absoluta els antics escrivans reials havien fet de notaris públics i de fedataris municipals alhora. Creats pels furs municipals medievals de Castella, s’havien anat professionalitzant gràcies a successives reformes. Però va arribar la Constitució de 1812 i els va foragitar dels Ajuntaments.

LA CONSTITUCIÓ DE CADIS

“Habrá un Secretario en todo Ayuntamiento, elegido por éste a pluralidad absoluta de votos y dotado de los fondos del común”, estableix la Pepa al seu article 320. S’hi  crea així la figura del secretari municipal de l’era contemporània. Els seus antecessors, els escrivans,  són expulsats dels Ajuntaments en virtut dels Decrets de les Corts de Cadis de 23 de maig i de 22 d’agost de 1812. Tot i heretar-ne la funció de fe pública, la del secretari vol ser una figura nova, independent i professional, aliena a les pràctiques corruptes de venda de càrrecs pròpies de l’antic règim.

Per tant, el secretari neix vinculat al nou municipi constitucional contemporani. Per això quan l’any 1814 el rei Ferran VII recupera el tron i aboleix la Constitució de 1812 i tota la legislació sancionada per les Corts, acte seguit ordena per Reial cèdula de 30 de juliol la dissolució i extinció dels ajuntaments i alcaldes constitucionals. I es restableixen en tots els pobles on n’hi havia l’any 1808, “en la planta y forma que entonces tenían, sin novedad ni alteración alguna en cuanto a la denominación, número, calidades y funciones de los oficios y empleados de que entonces constaban”.

Promulgació de la Constitució de Cadis, la Pepa, el 19 de març de 1812

Va tornar-se en tot al règim anterior al 1812. A la monarquia absoluta. Al desgavell municipal. Llavors va ser quan va arribar a Alcanar, per a encarregar-se de l’orgue de l’església parroquial, el tortosí Joan Vallès. Allà pel 1815.

LA GUERRA DELS SET ANYS (1833-1840)

Les vicissituds de la terra a partir d’aleshores són prou conegudes: el parèntesi constitucional de tres anys després de la sublevació de Rafael del Riego el 1820, durant el qual es torna a discutir a les Corts una llei municipal… i la nova restauració de la monarquia absoluta el 1823, a conseqüència de la invasió del Duc d’Angulema i els sedients Cent Mil Fills de Sant Lluís.

Tot va capgirar-se de nou, però. Mort Ferran VII el 1833, comença la Primera Guerra Carlina. La seua vídua, la Reina Governadora Maria Cristina de Borbó–Dues Sicílies, fa per recolzar-se en els liberals.

El canvi, ara, ja no serà tan brusc. S’establirà un sistema intermedi representat per l’Estatut Reial de 1834, una mena d’allò que en tècnica jurídica constitucional es denomina carta atorgada. A redós de l’Estatut Reial es publicarà el Decret de 23 de juliol de 1835 “para Arreglo Provisional de los Ayuntamientos”. Aquesta norma, complementada amb la Llei de 15 d’octubre de 1836 que ressuscita la Ley para el Gobierno económico político de las provincias de 3 de febrer de 1823, abastarà ja sense llacunes la regulació del nomenament, la remoció, la retribució i els deures i funcions dels secretaris d’Ajuntament.

No toca relatar aquí els fets bèl·lics del moment. N’hi haurà prou amb quatre pinzellades ben o mal triades d’aquell Alcanar de 1836 que tan intensament li pertocà  viure al mestre i organista Joan Vallès.

El tortosí (criat a Vinaròs) Ramon Cabrera Griñó, general de l'exèrcit carlista, representat en aquest gravat com a comte de Morella

Mentre el país és dominat pels carlins revoltats, paradoxalment l'any comença amb problemes per als eclesiàstics canareus. L'11 de gener de 1836 el clergat resident a Alcanar atorga poders per pledejar contra la nunciatura. Són el rector Sebastià Reguart, el vicari Joaquim Figueres i els beneficiats Andreu Chavalera, Francesc Guàrdia i Josep Reverter.

Tot just una setmana més tard, no resulta gens improbable que Joan Vallès es creués pel carrer Major amb els tres monjos canareus que, en les mateixes circumstàncies que mossèn Reguart i companyia, davallaven cap a la notaria dels Figueres, al carrer de Vinaròs. Dissolta l'11 d'agost de 1835 la comunitat de Benifassà i suprimit el monestir, n'havien estat exclaustrats. Però no estaven cobrant les seves respectives assignacions. Amoïnats, els preveres fra Agustí Figueres, fra Manuel Reverter i fra Ferran Ulldemolins –amb qui tenia més relació el nostre organista, atès que  estava destinat al cor mentre no s’ordenés capellà– van concedir poders al llavors encara passant d'advocat Miquel Figueres Gil, «vecino de la presente villa, residente en la ciudad de Barcelona, ausente a este otorgamiento, bien como si fuese presente», perquè els representés davant del Banco de Amortización barceloní.

El clergat, segons quin acabi essent el desenllaç de la guerra, s’ensuma mals temps. No van errats: l’endemà, 19 de gener, un batalló de voluntaris cristins de Vinaròs ocupa l’ermita del Remei. Sort que Ramon Cabrera els torna a infligir una severa derrota i al cap de tres dies s’esdevé l’anomenada “acció del pont d'Alcanar”.

No diguis blat, però, fins que no el tinguis al sac i ben lligat. Perquè a Madrid, un Mendizábal revifat en retornar del seu exili londinenc encapçala el nou govern que acaba d’endegar un procés desamortitzador, el primer de l’època liberal. Així pretén obtenir els diners necessaris per a intensificar l’esforç de guerra i fer front al deute públic, alhora que afeblir l’Església, que dóna majoritàriament un suport descaradíssim a la Facció. 

MALDECAPS DELS PRIMERS SECRETARIS D’ALCANAR

Tal i com precisa Josep Matamoros en una nota al peu de la pàgina 216 de la seva Historia de mi pueblo, “el primer Vallés fue el abuelo de los actuales y vino desde Tortosa como organista de la parroquia”. Sabem, però, que exerciria també com a professor d’instrucció primària des del 1815.

Més encara: Joan Vallès esdevindria el primer secretari de l’Ajuntament d’Alcanar de qui tenim notícia.

Orgue de la catedral d'Astorga, del segle XVI com el de l'església parroquial d'Alcanar que va venir a tocar el tortosí Joan Vallès

L'estiu del 1836 a Alcanar hi mana un Ajuntament alçat contra les autoritats constituïdes, en tant que nomenat per la Junta Facciosa. El presideix l'alcalde Josep Agustí Sancho Gil. Era una de les sis persones més riques del poble, propietari d’un molí fariner al Poadó i fill de Joan Antoni Sancho. És tinent d’alcalde interí del Consistori rebel carlista mon rebesavi Ramon Gil de la Ferrana, patriarca de la nissaga que tant havia de sobresortir al món del planter. Regidor degà, Josep Sancho. Procurador síndic, Pere Subirats d'Escata. Vicesecretari, Joan Vallès. I regidors, Joaquim Chimeno, Miquel Gil, Dídac Sancho i Agustí Segarra.

Joan encara ocupava la vicesecretaria de l’Ajuntament. Hi havia estat ans que l’alcalde governamental i segurament amic de la família Vallès, Bru-Gil Figueres Gil, hagués de fugir a refugiar-se a Vinaròs i la Facció instal·lés a Alcanar aquell altre Ajuntament?

Figueres i Vallès les havien passat ben magres. A banda de l’amenaça constant de capitostos carlistes com el mateix Cabrera i els canareus Escorihuela i Sancho el Negret, els comandaments militars del Govern de Maria Cristina –és a dir, els seus!– no s’estaven d’impartir ordres als ajuntaments de la comarca, fins i tot als seus respectius secretaris, reclamant-los tot allò que les partides carlines havien segrestat.

Les autoritats provincials feien ulls clucs a la dramàtica situació dels pobles. Continuaven exigint-los tots els tributs i contribucions com si no hi passés res. Alguns consistoris com els d'Ulldecona, Alcanar, la Sénia, Santa Bàrbara i la Ràpita es trobaven ara i adés entre l’espasa i la paret. Per això al juliol d'aquell malaguanyat 1836 l’alcalde Figueres va queixar-se per escrit al governador civil.

 Un dels anomenats tiradors de Tortosa, cos d'elit de la cavalleria carlista que va comptar amb algun canareu a les seves files (detall d'una làmina de J. Ferré)

 

Alcanar patia la més gran de les misèries. S’hi presentava sovint el destacament de cavalleria de Tortosa a fi de cobrar les contribucions. En no poder aconseguir-ho, els militars se n’enduien com a hostatges els membres del Consistori i algunes persones més, per a empresonar-los a la Suda de Tortosa. I allí romanien com a ostatges fins que pagaven l’anomenat derecho de cancelaje.

–Això no és just –protestà Figueres.

Finalment el governador va atendre la seva petició. Almenys, en part. Va enviar un ofici al cap militar de Tortosa pregant-li «encarecidamente que se sirva dictar las órdenes oportunas para que, en caso que la fuerza armada tenga que pasar a los pueblos de aquel distrito para hacer efectivo el pago de las contribuciones, trate con decoro debido a las personas que se lleven en rehenes a aquella plaza y que reteniéndolas solamente en calidad de arrestadas o detenidas no se les exija la menor cantidad por derechos de cancelaje».

Mentrestant, la violència no afluixava els carrers de la vila:

–Si surt algú d’aquesta casa, li endinyaré un tret!

La memòria familiar i encara l’escrita han servat testimoni que, a les darreries del 1836, el guerriller carlí canareu Josep Matamoros proferia aquesta amenaça encarant-se a la casa del seu propi avi i també avantpassat meu, el pagès benestant  Baptista Matamoros de la Xanca.

JOAN BAPTISTA BARBERAN, L’ALTRE SECRETARI

D’acord amb la Llei de 1823 ja citada, el nomenament d’aquells primers secretaris era lliure atribució de l’Ajuntament. Tant l’article 58 de la Llei com el 62 del Decret de 1835 establien que, en igualtat de circumstàncies, calia donar preferència a aquells qui disposaven d’un sou, i així l’erari municipal se l’estalviaria. Aquest va ser el cas, precisament, de Joan Vallès qui, a banda de la d’organista, com ja sabem reunia també la condició de mestre d’escola. Potser aquest motiu va resultar decisiu per al seu nomenament consistorial?

També quedava al lliure albir de l’Ajuntament la remoció del secretari, “por justas causas” o “cuando se estime conveniente al mejor servicio público”. Serien aquestes les raons invocades per les autoritats carlistes d’Alcanar a l’hora de destituir més tard Vallès?

Encara sort que hem conservat aquesta fotocòpia d'un padró acreditativa del fet que, en finalitzar la Guerra dels Set Anys, la família Vallès residia al número 3 del carrer dels Arcs

El cas és que l’any 1837, a l’equador de la Guerra dels Set Anys, en aquell Alcanar declaradament carlí i revoltat, nomenaran secretari municipal un altre mestre d’escola. Es tractarà de Joan Baptista Barberan, el xicot d’uns vint-i-cinc anys que fins llavors havia estat fent  de col·lector municipal (és a dir, de recaptador) mentre es dedicava també a portar els comptes de diversos propietaris canareus.

Per què l’hi nomenen? Se’n refiaven més? Per ser canareu de naixement? En qualsevol cas, Joan Baptista era fill de Josefa Bielsa i l’espardenyer Marcos Barberan, un matrimoni de Mirambell que havia fet cap a Alcanar pocs anys abans que els Vallès. 

AL NÚMERO 3 DEL CARRER DELS ARCS

L’any 1843, al número 3 del carrer dels Arcs, avui dit d’Hug de Folcalquer, hi viu la família Vallès. Al cor mateix d’Alcanar, pujant cap a l’església. El pare, Joan Vallès, d’uns cinquanta anys, és mestre. El quart fill, Ramon, estudia encara. Però el segon de més edat, Antoni Vallès Olochea, de vint-i-tres anys, nascut a Alcanar i fadrí, ha decidit de seguir la vocació matinera de son pare i té com a professió la d’organista.

Igual que Conxa, sa germana gran, Antoni, nascut amb el Trienni Constitucional, era fruit d’un matrimoni anterior de Joan Vallès. Tal volta la senyora Olochea de Vallès degué morir en donar a llum son fill Antoni, als quatre anys d’haver-se traslladat a Alcanar acompanyant el seu marit. No ho sabem del cert.

La resta de fills més menuts del mestre ja durien com a segon cognom el de Ballester. És el cas de Josep, de catorze anys; Ramon, de tretze; Estanislau, d’onze; Salvador, de nou; Ferran, de cinc; i el petit Remigi, de tres anyets. Serien fills de la segona esposa de Joan, Anna Maria Ballester, nascuda a Atzeneta del Maestrat. Val a dir que les xiques d’aquelles contrades boscoses de la comarca de l’Alcalatén, al Penyagolosa, gaudien de justa fama de boniques.   

"Van tenir molts fills i passaren molts treballs per pujar-los", escriuria un descendent de la parella recollint la memòria familiar.

 EL VEÏNAT MÉS BEN AVINGUT

El 16 de maig d’aquell 1843, un Ramon Vallès adolescent i Dolors Balada, una veïna un parell d’anys més gran que ell, fan ensems de padrins al bateig d’Antònia Mariana Serra Queralt. La xiqueta és filla d’un matrimoni que viu allí a la vora, al carrer Major: Manuela Queralt i el sabater Baptista Serra, que al cap de tres anys i mig tindran el segon dels seus sis fills, el futur canonge poliglot i missioner apostòlic que avui dóna nom al col·legi d’ensenyament primari d’Alcanar.

El 1846 els padrins de bateig de Joan Baptista Serra, però, ja no seran Ramon i Dolors, sinó Maria Sancho i Josep Bielsa.

Maria Sancho Balada residia amb sos pares, Josep i Teresa, carrer dels Arcs amunt, al número 10. Josep Bielsa, de catorze anys, vivia just enfront dels Vallès, al número 4 del carrer dels Arcs, amb son pare Carles Bielsa, sa mare la tortosina Maria Subirats, sos germans menuts Bernat i Remei... i el primogènit, Baptista, que als tretze anys ja ajudava son pare a fer espardenyes.

D’aquesta família, dels Bielsa, en tornarem a parlar un altre dia.

L'antic carrer dels Arcs d'Alcanar (avui d'Hug de Folcalquer): la família Vallès hi vivia al pany esquerre, cantonada amb el carrer Major

En aquells anys Salvador Vallès, sord però amb estudis i bona lletra, ensenyaria alguns pagesos canareus a llegir i escriure mentre ocasionalment treballava d’escrivent per al secretari municipal mentre fou alcalde Bru-Gil Figueres.

Però en acabar la Primera Guerra Carlina els qui van patir de valent van ser els Barberan. Joan Baptista, fadrí, ja trentejava però seguia vivint amb sos pares al número 6 del carrer Major. Hi treballava d’espardenyer amb son pare, que als seixanta-vuit anys ja no devia ajudar-li gaire. És probable que la victòria del bàndol liberal l’hagués obligat, en represàlia, a abandonar les seves feines a l’escola i a l’administració municipal.

Amb el temps, però, Joan Baptista Barberan Bielsa se’n pogué refer: almenys del 1872 al 1887, tornarà a ser mestre en una escola de Tortosa, concretament a la del raval de Jesús, i ben aviat s’hi podrà jubilar.

ELS VALLÈS, UNA FAMÍLIA IL·LUSTRADA

La primavera de 1861, en aplicació de la Reial ordre de 31 de gener del mateix any, Joan Vallès es jubilarà com a professor d’instrucció primària d’Alcanar. Se’n donaria compte a la sessió plenària de l’Ajuntament que tindria lloc el 28 d’abril.

Llavors ni Joan ni ningú podia saber que son fill Estanislau acabaria impartint  classes en establiments particulars i escoles privades de l’illa de Cuba entre 1865 i 1890, quan les coses s'hi van posar francament difícils. 

Que pels volts de l’any 1880 Ramon Vallès, mestre com son pare, fundaria el primer cor de la comarca del Montsià seguint el model d’Anselm Clavé. 

Que el més menut, Remigi, obriria una famosa farmàcia al barri barceloní de Gràcia. Que un fill de Remigi seria professor auxiliar en la càtedra de Farmàcia Pràctica a la Universitat de Barcelona. Que un nét d’aquest, jugador en aquella saó del Futbol Club Barcelona, vindria al poble ara fa justament un segle a fundar-hi, amb una colla entusiasta de jovent d'aquí, el primer equip de futbol canareu. I encara que un altre nét de Remigi s’implicaria com a cirurgià en l’equip mèdic de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil, a despit de les represàlies de la dictadura franquista destacaria per la seva tasca assistencial i fins i tot arribaria a temps, l’any 2012, de donar suport a la creació de l’Assemblea Nacional Catalana...

Però això ja són figues d’un altre paner. En parlarem un altre dia.

El seti de la casa pairal dels Vallès, malauradament enderrocada a principis de segle per a construir-hi un nou edifici: urbanisme i cultura locals en evidència

Enmig de tant de professional de l’ensenyament i de la sanitat, al cap de dos segles el fill d’un rebesnét del vell organista de la parròquia de Sant Miquel d'Alcanar tornaria a respondre, igual que  ell, a la crida dels escenaris i de la música, fins al punt que es llicenciaria en dramatúrgia i direcció escènica a l'Institut del Teatre de Barcelona.

Quant de goig li hagués fet al nostre Joan Vallès...! No n’estaria ben cofoi, de veure debutar l’Oriol a l’òpera? Després de triomfar amb Èdip al Teatre Romea i reposar Bodas de sangre a la Biblioteca de Catalunya, mentre prepara aquell debut amb La flauta màgica de Mozart al Festival de Perelada el 6 d’agost de 2018, la companyia que dirigeix inaugura oficialment el Festival d’Estiu de Barcelona amb El poema de Gilgamesh, rei d’Uruk.

El públic pogué no sols veure-hi l’ombra d’un gegant projectada al fabulós mur de pedra del Teatre Grec, sinó també submergir-se en la tempesta de sorra de debò provocada pels actors. I el desenllaç de la grandiosa aventura amb l’heroi  Gilgamesh de tornada a casa seva, on l’espera el cor amb una bellíssima cançó final...

Si qui l'any passat va dirigir al Teatre Biblioteca de Catalunya la famosa obra de Lorca tingués mai interès a esbrinar fins a quin punt la vena artística li ve de raça...

Ai, las! Vet aquí que el rebesnét del fill menut de Joan Vallès, malauradament, ja no podrà fer el mateix que el protagonista de la immortal epopeia sumèria amb què va inaugurar el Grec 2018.

L’Oriol Broggi ja no podrà visitar mai la casa dels seus ancestres canareus. 

Perquè la casa pairal dels Vallès fou assolada, sense cap solemnitat ni mirament, en encetar-se el segle XXI. 

Avisats in extremis gràcies al zel sempre incòmode d’un parell d’empleats municipals que per coses com aquesta tanta nosa feien, ¿què podien veure-hi ja d’interès els arqueòlegs de la Generalitat, en aquelles oloroses rases, àvides de fonaments de l’edifici nou en construcció? La casa pairal de la família Vallès ja no existia. Fins i tot se n’havien endut a corre-cuita la runa. Així quedava esborrada per sempre de les romanalles  del nucli urbà més antic i de la memòria canareva que mirem de recuperar aquí.

Oi que sap greu, ara que és tard i vol ploure? Calen casos tan lamentables com aquest (o com el més recent de l’àrea arqueològica de l’ermita medieval de Sant Jaume de Barberà) per tal que esdevinguem conscients, de tant en tant si més no, de quant de valuós deixem perdre si menystenim el nostre patrimoni arquitectònic i històric. 

I no patiu, que n’hi ha més. I d'igual de sagnants.