Marià Aubalat, l’heroi canareu que es va fer casenc

Entre els nostres conciutadans bandejats i oblidats per les plaques, monuments i d’altres distincions i homenatges oficials que darrerament sovintegen, hi destaca aquell mariner que Isabel II va condecorar pel seu heroisme en una cèlebre acció militar a l’oceà Pacífic

2 de maig de 1866, de bon matí. Costa del Perú. Un silenci sepulcral a bord de la fragata Berenguela, que forma part de l’esquadra espanyola del Pacífic. El seu capità, Manuel de la Pezuela y Lobo-Cabrilla, llegeix (o bé ordena llegir) a l’oficialitat, tropa i marineria l’encesa arenga de l’almirall, el brigadier de l'Armada Casto Méndez Núñez. Acaben de fer-la-hi arribar des del vaixell insígnia, la fragata blindada Numancia:

“Marineros y soldados: después de una larga y ardua campaña, hoy se nos presenta la ocasión de cerrarla dignamente castigando, cual se merece, la osadía y perfidia de un enemigo que nada ha dejado de poner en práctica para vilipendiar a nuestra querida España, a España, que hoy espera de nosotros la venguemos dignamente”.

Entre els mariners que escolten amb les dents serrades es troba un xicot de pell colrada pel sol, una mica bocut, d’ulls foscos i cabells castanys. El cor li batega amb força. Sap que recordarà tota la vida, fil per randa, les enceses paraules que ressonen des del pont de la seva estimada i alhora avorrida Berenguela, la fragata de guerra de quaranta canons que d'ençà tants de mesos ha esdevingut casa seva:

“Un mismo deseo nos anima a todos; y yo no puedo dudar que con vuestro valor, decisión y entusiasmo, lo veamos satisfecho, volviendo al seno de nuestras familias después de consignar una página de gloria en la historia de la Marina moderna, dejando su honra a la altura que nuestra patria tiene derecho a esperar de nosotros. ¡Viva la Reina!”.

Com la resta dels seus camarades d’armes, el mariner coreja els visques embalat i embravit. S'hi tiraran de cap. Ja no temen Déu ni el diable. “El entusiasmo en nuestros barcos no tenía límites”, declararia més tard l’almirall Méndez Núñez, “y le aseguro que en aquellos momentos recordaba a Trafalgar, al San Juan Nepomuceno y a Churruca”.

El mariner té vint-i-tres anys, és canareu i no oblidarà mai les hores que està a punt de viure.

El carrer del Forn, el més antic d'Alcanar, amb l'església parroquial al fons

Un pastor del Perelló

Tot havia començat un bon dia de l'any 1823, en arribar a Alcanar els Aubalat. El cap de família, Joan Aubalat, tenia trenta-dos anys, havia nascut al Perelló i era pastor. De la seva dona, la falduda Maciana Verdiell (hi ha qui hi llegeix Marianna), en sabem que vint anys després ja s’havia mort.

La vila del Perelló se situa al nord de la comarca del Baix Ebre, al límit amb la Ribera. Al sector nord-oest del seu terme el relleu és accidentat per causa de les serres de Boix i Cabrafreixet, amb garrigues molt adients per a l'activitat ramadera.

Amb els Aubalat hi venia un xiquet d’uns quatre anys. Es deia Lleó i era nascut a Vinaròs pels volts del 1816. La família havia deixat el Perelló per a estar-se de pastors al mas que, tocant al molí de Noguera, no passava mai desapercebut a les rutes de la transhumància. 

En pujar a Alcanar van instal·lar-se al cèntric i atapit carrer del Forn, el més antic de la vila.

"Aubalat", “Aubalad", o bé “Albalat"? Ben mirat, simples variants d’un topònim i antropònim valencià d’origen àrab que significa "el camí" (al-balát) . En poblacions del País Valencià com Albalat dels Ànecs (a la Plana Alta), Albalat de la Ribera (a la Ribera Baixa), Albalat dels Tarongers (al Camp de Morvedre) i Albalat dels Sorells (a l’Horta Nord), es refereix a la calçada romana que antigament hi passava.

A Alcanar, el cognom resultava exòtic. Per això de segur que el vell pastor Joan Aubalat no s’ofenia gens si el cridaven Obalat.

En la documentació antiga apareixen totes dues variants del cognom, Aubalat i Obalat. Historiadors com Jordi Sancho Parra han trobat les arrels d’aquesta branca de la família a la Galera. A mitjan segle XVIII: Joan Aubalat, fill dels galerencs Gregori Aubalat i Gertrudis Pol, era natural d’aqueixa vila del Montsià, però ans de l’any 1735 es va casar al Perelló amb la perellonenca Maria Mèdico Costa. El matrimoni va instal·lar-se a la població del Baix Ebre, on van tenir al voltant d’una dotzena de fills i filles. Joan hi moriria el 22 d’abril de 1786.

Antiga vista del Perelló (Baix Ebre)

Ovelles, porcs, cabres…

Els Aubalat van fer cap a Alcanar en temps convulsos. Els anomenats Cien Mil Hijos de San Luis, envaint la Península des de França, havien abrogat el règim constitucional i restaurat el poder absolutista de Ferran VII. Arran d'això, Batiste Sanç acabava de succeir Tomàs Costas al front de la vila, i de nou s'havia titulat bayle en comptes d’alcalde.

Tot i que guanyar-s’hi la vida no devia resultar gens fàcil, la vila d'Alcanar era receptora d'immigrants. La gran majoria, del Baix Maestrat: Vinaròs, Xert, Traiguera…

Potser a Joan Aubalat el va convèncer la intensa activitat ramadera d’aquell Alcanar de la segona dècada del segle XIX? Hi pasturaven ramats de cabres, de bous i, sobretot, de porcs i d'ovelles. Per això la major part dels conflictes que s’encarregava de dirimir la Justícia es referien a tales, és a dir, al mal causat pel bestiar a les finques dels pagesos.

L’any 1829, el batlle Andreu Rubio fou succeït sense cap trasbals per Manuel Queralt d’Agustí. Aquest, de trenta anys, vivia al carrer del Roser. L'assistia el seu sots-batlle, Ramon Juan. I de tot allò que succeïa a la "villa de Alcanar, en el Principado de Cataluña, y Corregimiento de la ciudad de Tortosa" en prenia bona nota i puntualment l'escrivà reial, Bru Figueres. 

Bru Figueres Subirats havia heretat la notaria del seu oncle Josep. Això va ser l’any 1792 i, per sentir a dir, va mantenir el càrrec fins al 1839. Les residències de la família Figueres, de malnom els Notaris, es repartien entre el número 6 del carrer del Vall (avui dit de la Generalitat), el número 2 del camí de Vinaròs i d'altres finques urbanes i rústiques. 

Principalment, a Alcanar hi havia ramats d'ovelles

La tarda que els Aubalat havien pujat a Alcanar, si el prohom Bru Figueres estava gronxant-se en balancí a cor què vols davant la finestra de la seva casa del número 6 del camí de Vinaròs (avui de Ramón y Cajal), llavors hauria hagut de veure’ls arribar, tots carretjant els pobres trastes d’una llar de pastors. 

Al carrer del Forn

En complir els vint-i-quatre anys, regida la parròquia de Sant Miquel per mossèn Agustí Figueres, el pastor Lleó Aubalat Verdiell es va casar amb una xica de vint-i-tres. Es deia Francesca Pomada Fabra. 

Lleó emparentava així amb una altra nissaga que, d’ací d’allà entre Benicarló i la plana d’Ulldecona, tampoc no es podia dir que hagués criat teranyines. L’any 1837, en plena guerra carlina, la família de Francesca –era filla del benicarlando Marià Pomada i la falduda Magdalena Fabra– havia baixat d’Ulldecona a viure en aquell Alcanar que tenia dos ajuntaments alhora: el diguem-ne legal, refugiat rere les muralles cristines de Vinaròs i per tant del tot inoperant; i el consistori rebel carlí, que era el que manava a la vila. 

Sembla que d’antuvi la jove parella de novençans va instal·lar-se carrer del Forn amunt, compartint casa amb Joan Aubalat, el pare ja vidu de Lleó, i els seus altres tres fills: Batiste, de tretze; Agustina, de divuit; i Àngel, de nou anys. 

Lleó, Batiste i Àngel feien de pastors amb son pare, que ja passava de la cinquantena. 

De xiquets, tots tres germans s’havien criat corrent enjogassats per aquell carrer de quaranta metres de llarg si fa no fa, amb un pendent de gairebé el 20 per cent entre els 64 i els 71 metres per damunt del nivell del mar. El carrer del Forn, amb una amplària que va dels dos metres al capdavall i els tres prop del capdamunt, era el més estret i vell d’Alcanar. S’hi agombolaven fins a trenta edificacions comptant-n’hi una de l’Església, el Forn de la Vila i encara una casa i un altre local municipals. Diuen que aquest, just al punt on el carrer fa esquadra –anomenat lo Racó– havia acollit l’antiga Casa de la Vila.

Un Alcanar menut, rústec i modest, però ple de vida. I, en comparació amb el cor de la ciutat actual, d’allò més net i polit.

Carrer del Forn

A mitjan segle XIX l’Ajuntament no s’estava de publicar bans de policia urbana per a la neteja dels carrers, places i espais públics d’Alcanar. Com veurem més avall, el Consistori tenia ben present que això resultava especialment recomanable a l’estiu i, a diferència d’ara, es feien els pregons corresponents per a advertir que els infractors serien castigats amb les sancions previstes dins de les atribucions de l'alcaldia.

Gairebé dos segles després, paradoxalment, Alcanar ha anat de cul enrere. La brutícia se n’ha ensenyorit, en aquests últims anys, de la mà de la desídia municipal. L’estiu de 2024 una canareva publicava a les xarxes socials diverses fotografies del carrer de Forcadell, paral·lel al del Forn: amb femta de gat a bondó per tot arreu, hi precisava que “aquestes fotos són de fa 15 dies, avui està molt pitjor”; i en concloïa, indignada:  “Això és una vergonya. Què passa amb la neteja del poble?”.

Una altra veïna hi replicava amb un retrat descarnat del nucli antic d’Alcanar: “cases abandonades, rates, brutícia… Una llàstima, deixar perdre una part del poble!”. Un tercer ciutadà treia a la llum imatges dels llastimosos mandariners de l’avinguda de Catalunya, a l’altra banda de la ciutat: amb “pugó, mosca, aranya”, aquests arbres deixats de la mà de Déu “embruten cotxes i voreres”; fins al punt que una xica que sol passejar de matinada contava que “surts a caminar i arribes a casa i t’has de descalçar”... perquè les espardenyes s’enganxen al terra en haver trepitjat tanta melassa! “Tots els anys hi passa el mateix”, feia una altra.

La casa número 6

La casa del número 6 del carrer del Forn és la tercera a mà dreta pujant cap a l’església. Avui, un cop rehabilitada, segueix mostrant-se com una sòlida construcció de planta baixa, pis i golfes, amb un arc de mig punt a l’entrada. 

Lleó Aubalat i Francesca Pomada van mudar-s’hi, segurament en qualitat de llogaters, poc abans de 1845. En el padró d’habitants d’aquest any hi apareix empadronada, en primer lloc,  la família canareva que segurament era propietària de l’immoble: el jornaler de cinquanta-sis anys Francesc Sancho, la seva dona Josefa Sancho, de la mateixa edat, i sa filla Domènega, fadrina de vint anys. El cap de família treballava per altri al camp, així que potser degué considerar que un lloguer li aniria bé per complementar el seu migrat jornal per segar alfals a la partida de la Caragola, o bé blat i ordi a les sénies dels Biots, quan no plegava garrofes a la Bamba o olives als Masfebrers, o collia pésols i faves a les partides de l’Almenara i del Carreró.

No és estrany que el matrimoni Aubalat anés de lloguer. Perquè ara Lleó també treballava de jornaler, i ell i Francesca tenien al seu càrrec un parell de xiquets ben menuts: Marià, nascut a Alcanar a les 3 del matí de l’11 de febrer de 1843;  i Josep Joan, que havia vingut al món el 8 d’octubre de 1844. Més endavant en tindrien més, de fills.

Tota aquella canalla ompliria aviat de cridòria, corredisses i jocs infantils la postguerra del Racó i dels carrers adjacents. Entre altres, se'ls hi afegiria un xiquet un parell d'anys més menut que Josep Joan, fill d'una canareva i d'un sabater faldut que vivien a tocar d'ells, just al començament del carrer Major: atenia al nom de Batiste Serra Queralt i anys a venir es convertiria en la figura intel·lectual de més volada de la història del poble.

1843: bateig de Marià Aubalat Pomada (font: Arxiu Parroquial d'Alcanar)

A la casa del costat dels Aubalat –és a dir, al número 4 del carrer del Forn–, hi residia Josep Vila, un paleta vidu de 61 anys, amb sos fills Narcís, pagès, de 20 anys i fadrí, i Maria, de 30; i encara el marit d’ella, Miquel Queralt, de 31, també pagès, amb sa filleta Teresa, d'un any. 

Una família ben nombrosa habitava, davant per davant, el número 7: Antoni Royo, tractant de cavalleries traiguerí de poc més de trenta anys, els seus set fills i la seva dona Maria, canareva i embarassada del vuitè.

Lleó feia vots perquè sos fills tinguessin la sort dels seus veïns: bé un ofici, bé alguna sort de terra i, si podia ser, un matxo i tot en propietat. Qualsevol cosa ans que pastors com son iaio o jornalers com ell.

L'any 1845, l’encarregat del padró municipal va preguntar al jove Aubalat:

–Edat?

–Vint-i-set.

–Nom?

–Lleó.

–Cognom?

–Aubalat.

“Aubalad", va posar l’escrivent sense mirar-s’hi gaire (o perquè el cognom no grinyolés en  castellà).

El número 6 del carrer del Forn al padró de veïns de 1845
(font: Arxiu Municipal)

1859: Marià, entre la “gent de mar” del districte 

Per tal de solucionar el problema de la falta d’homes que volguessin formar part de les tripulacions dels navilis de guerra, des de l’any 1737 es va establir  l’anomenada matrícula de mar. 

Calia reclutar joves per a la marina de guerra. A mitjan segle XIX, la matrícula  constituïa un requisit imprescindible per a poder exercir qualsevol ofici relacionat amb la mar. Així que si volies ser pescador, mariner o treballar en una drassana, posem per cas, no tenies més remei que matricular-te.

Tant de la matrícula de mar com del sistema de quintes de l’Exèrcit, al capdavall eren les classes populars les que en patien les conseqüències. Per això s’hi van oposar sempre fins que el 1873, durant la Primera República, la gent llançaria les campanes al vol tan bon punt l’Assemblea Nacional va suprimir la matrícula.

Malauradament, però, l’any 1859 encara romania ben vigent. I el 9 de maig va encetar-se la Lista matriz de la gente de mar del districte de la Ràpita, inclosa al departament de Cartagena. 

L’endemà s’hi va matricular, amb només setze anys d’edat, Marià Obalat Pomada (el cognom seguia fent-li la llesca!). Al foli número 3, concretament. 

Entre els joves matriculats s’escollien, per tanda, els tripulants dels navilis de guerra que havien de prestar servei a l’Armada. Teòricament, només durant sis anys. Sis anys al llarg dels quals als patiments propis de la vida militar s’hi afegiria un tracte a empentes als vaixells.  

Després de dècades d’una Marina deixada de la mà de Déu, a mitjan segle XIX s'hi esdevingué una recuperació que conduiria a disposar en pocs anys d'una sèrie de fragates blindades com ara la Numancia, a les quals n'havien precedit d'altres de casc hèlix i casc de fusta com les Villa de Madrid, Almansa, Berenguela i altres, totes elles amb uns desplaçaments entre 2.000 i 3.000 tones.

La casa dels Aubalat al número 6 del carrer del Forn,
on va criar-se Marià fins als setze anys

A bord de la fragata Berenguela

Ara per ara no disposem de gaire informació sobre els anys de servei de Marià Aubalat a l’Armada. Sí que sospitem, però, que se n’hi va estar més dels sis reglamentaris: a la primavera del 1866 el trobem a la flota espanyola del Pacífic, a bord de la fragata Berenguela.

La Berenguela, batejada així en memòria de la reina castellana del mateix nom, comptava amb 40 canons i propulsió mixta a hèlix i vela amb casc de fusta. Després de participar entre 1861 i 1862 en l’expedició contra Mèxic, va ser incorporada a l’esquadra del Pacífic.

En aquella època romàntica, per als comandaments militars no existia res més important que l’honor personal i nacional. Per tant, resultava inacceptable que et titllessin de covard. Només així s'explica que aquella esquadra on servia el mariner canareu anés amunt i avall per les costes enemigues del Pacífic, sense cap base on abastir-se i pagant els plats trencats de les actuacions diplomàtiques més desencertades.

Sense anar més lluny, el 30 de novembre de 1865 el tinent general que manava l’esquadra del Pacífic, José Manuel Pareja, víctima d'una profunda depressió, va suïcidar-se davant de Valparaíso. El motiu? La vergonya pel fet que la goleta espanyola Covadonga fos capturada per la fragata Esmeralda, de 22 canons, pertanyent a un país –Xile– sense una flota pròpiament de guerra.

A bord de la Berenguela, el mariner Aubalat devia veure-ho tot negre: “Qui estigués ara al poble, a tres setmanes de fer matines…!”.

Ell segurament no ho sabia, però justament llavors el barri d’Alcanar on s’havia criat estava a punt d’experimentar un salt qualitatiu. Com que la població de la vila creixia any rere any, el 1865 s’havia expropiat no sols l’antiga casa abadia on vivia el rector de la parròquia, sinó també un parell d’edificis més dels carrers de Jesús i dels Arcs (avui d’Hug de Folcalquer), a fi de disposar de terrenys suficients per a eixamplar l’església de Sant Miquel. Alcanar, a l'inrevés que ara, anava a més.

La guerra del Pacífic

Va ser conseqüència d’un conflicte absurd entre Espanya i les repúbliques del Perú i Xile, les quals hi comptaven amb el suport d’Equador i Bolívia. L’origen, diuen, es troba en l’anomenat incident de Talambo. 

Un gran nombre de colons bascos havien fet cap a una hisenda peruana que es deia Talambo. Tot i que el propietari, un tal Salcedo, pretenia que hi cultivessin cotó, ells van decidir fer-hi horts. Quan Manuel Salcedo els va cridar a capítol, un dels bascos va plantar-li cara, cosa que al Perú es considerava intolerable. El 4 d’agost de 1863, el terratinent ordenà reclutar una partida armada per a arrestar el contestatari, però els colons van resistir-se i un d’ells va morir d’un tret.

Davant del calvari judicial a què diverses instàncies peruanes van sotmetre'ls, l’advocat dels pagesos va treure el sant Cristo gros. Va denunciar que s'hi havia ficat la bruixa i la causa s’havia ajornat sine die. Va protestar davant del govern del Perú exigint les compensacions a què els colons tenien dret. 

En darrer terme, una esquadra espanyola que passava per allí decidí ficar-hi cullerada ocupant les illes Chincha a l’abril de 1864. 

Així va esclatar la guerra del Pacífic. I això que els historiadors peruans sostenen que tot allò només va ser un pretext, perquè el que Espanya buscava era mantenir el seu accés privilegiat a recursos econòmics del país sudamericà com ara el sucre, el cotó i, especialment, el guano.

Matrícula de Marià Aubalat Pomada
a la Lista matriz de gente de mar (maig de 1959)

Després del suïcidi de Pareja, el comandament de l’esquadra espanyola del Pacífic va passar a l'almirall Casto Méndez Núñez. La primera operació que va ordenar, el 7 de febrer de 1866, fou provocar els vaixells enemics a la seva base de l’illa d’Aptao, però no van picar l’ham. Tot seguit va intentar un desembarcament a les costes d’Araucània, sense saber que les tropes xilenes ja havien escampat la boira. 

El 31 de març de 1866, complint ben a desgrat ordres del Govern, Méndez Núñez hagué de bombardejar Valparaíso. Com que es tractava d'una ciutat oberta i gairebé indefensa, xilens i peruans van titllar de covards els espanyols, des de l’almirall fins a l’últim mariner. 

En aquell temps, l'honor militar no podia tolerar un insult així. L’almirall va sortir de polleguera. Bullint-li la sang, va fer públic que el 2 de maig següent –per cavallerositat, llavors fins i tot s’anunciava la data de futures operacions– bombardejaria el port del Callao, que gaudia de la protecció d'una de les fortaleses més poderoses d’Amèrica. 

El 14 d’abril, reforçada gràcies a l’arribada de la fragata Almansa, l'esquadra espanyola va salpar de Valparaíso en direcció al Callao. Entre les seves peces artilleres, aquest port del Perú disposava de canons gegantins d’última generació, vuit Blackley ratllats i sis Amstrong de gran calibre i llarg abast emplaçats en torretes giratòries, i setanta-vuit de més menuts. I encara podien afegir-s'hi més peces.  

L’esquadra del Pacífic constava de la fragata blindada Numancia –un dels mariners de la qual era el jove rapitenc Joan Balaguer Castellà– i les de fusta Almansa i Resolución, de 40 canons, Villa de Madrid, de 46, Blanca de 36, Berenguela de 40 i la goleta Vencedora.

Fins i tot un senzill mariner com Marià coneixia un axioma bèl·lic tan elemental: un vaixell de guerra no s’ha d’enfrontar mai a una fortalesa, perquè hi té totes les de perdre; a més, no li farà gaire mal, atès que disposa d'un país sencer per reposar tant les pèrdues materials com les  baixes humanes. Tanmateix, l’almirall Méndez Núñez va despatxar aquesta circumstància adversa amb una exclamació que esdevindria memorable:

–Prefiero honra sin barcos que barcos sin honra.

L'almirall Casto Méndez Núñez

Amb tot això l’1 de maig, un dia abans de l'anunciat bombardeig, l’alferes de navili Pedro Álvarez de Toledo es va presentar a Méndez Núñez. Duia un escrit en què se li ordenava suspendre l’operació i que l’esquadra tornés immediatament a la Península.

El dilema al qual s'enfrontava l'almirall no era gens fàcil de resoldre: havia de renunciar a l’acció prevista, a risc de ser titllat de covard, o bé desobeir les terminants ordres del Govern. S’hi imposava una d’aquelles desobediències sublims que més tard recordarà la Història:

–Usted no ha llegado aún –va etzibar Méndez Núñez al missatger–. Llegará mañana, tres de mayo, después de que hayamos atacado El Callao, y entonces me entregará estas instrucciones. ¿Estamos?

El combat del Callao

A 9.849 quilòmetres d’allí, Alcanar estava a punt de celebrar les seves festes de bous. D'una altra banda, amb prou feines faltaven un parell de setmanes perquè, el dia 18 de maig, hi vingués al món un xiquet, Josep Matamoros Sancho, que acabaria essent canonge de la catedral de Tortosa.

Ja fa quasi trenta-cinc anys que vaig formular una consulta a l’emblemàtica revista barcelonina Historia y vida. Vaig demanar-los diversa informació sobre la batalla del Callao, així com sobre el paper que va jugar-hi la fragata a bord de la qual va combatre Marià Aubalat el 2 de maig del 1866. N’havia trobat la pista en un parell de pàgines de l'estudi Naufragis a la Mar de l’Ebre, que l'investigador rapitenc Lluís Millan va publicar el 1991. Ampliada aquesta informació, vaig atrevir-me a incloure una breu biografia del nostre mariner a la monografia Alcanar que l’editorial Cossetània va encarregar-me l’any 2000 (compte perquè, tan bon punt la trobareu a les pàgines 223 i 224, hi observareu a l'acte una errada: Marià no va néixer el 13 de febrer de 1847).

Al Callao, l’operació de càstig va iniciar-se al matí. Entre les 12.30 i les 13 hores, la segona divisió de l'esquadra va maniobrar. Les fragates Villa de Madrid i Berenguela –aquesta sota el comandament del capità de navili Manuel de la Pezuela– van arribar a la seva posició davant del fortí septentrional del Callao. De seguida van parar les màquines per col·locar-se en posició de combat.

Els canons van obrir foc. 

La por, diu la dita, s’ha de tocar amb les mans. Qui es veu capaç de ficar-se a la pell de Marià en aquells moments decisius? L’imaginem posant-hi els cinc sentits, valent i estoic com un dels mítics personatges de Herman Melville. Sí, un llop de mar canareu de només vint-i-tres anys que potser deu mirar-se el Callao com una badia dels Alfacs en miniatura: salvant les distàncies, Ancón hi seria les Cases; Rímac o Miraflores, la Ràpita; tal volta hi sobraria la ciutat de Lima però, al darrere, la serralada occidental dels Andes encara podia fer-hi de Montsià. Si fins i tot l'illa de San Lorenzo lluïa  una "punta de los Alfaques"...!

Així ho relataria més tard el mateix almirall de l’esquadra:

“Al Norte de la línea combatían la Berenguela y la Villa de Madrid con la torre blindada y artillada con dos piezas Blankely de monstruoso calibre, y con las baterías de toda aquella parte, montadas con numerosas piezas.

Sus capitanes, don Manuel de la Pezuela y don Claudio Albargonzález, habían, al parecer, logrado ambos situarse perfectamente para batir dichas fortificaciones, colocándose tan cerca de ellos, como lo permitía el braceaje; y sus activísimos y certeros fuegos hacían gran estrago en el enemigo, como debía esperarse de la decisión, arrojo y pericia de ambos capitanes para acercarse al enemigo, y también de la decisión, arrojo y pericia de las dotaciones de ambas fragatas para dirigirle sus fuegos con la mayor actividad y certeza”.

El port del Callao en un gravat de Thomas Jefferys (1753)

Després de parlar sobre el pont amb el capità de la Numancia i haver-se fet càrrec de la situació general de l’atac, Méndez Núñez va dirigir-se a la toldilla. D’allí estant, si algun vaixell feia cap senyal, la hi podria contestar immediatament.

“No hacía más que llegar a ella”, contaria en acabat, “cuando vi que la Villa de Madrid, con cangrejo, trinquete y foque, se separaba de su sitio, haciendo al propio tiempo la señal de 'avería en la máquina'”.

“La manera como se retiró del fuego la Villa de Madrid es una demostración de la serenidad y pericia del capitán Albargonzález”, precisaria el brigadier Méndez Núñez.

D’aquella serenor, perícia i coratge també n’hauria de menester de seguida la dotació de la fragata Berenguela: cap a les 13 hores, quan lluitava en solitari contra les defenses enemigues de la banda nord, va rebre un projectil de 500 lliures d’un canó Armstrong del fortí peruà Ayacucho. Va impactar sota la línia de flotació. Va entrar-li per un costat i va sortir de l'altre, obrint un esvoranc de quatre metres de llarg per un d’amplària.

Poc després, una altra canonada de l’Ayacucho va travessar el costat del vaixell i va incendiar-ne les carboneres, a tocar del panyol de la pólvora. Casto Méndez Núñez es faria ressò de tan dramàtica situació:

“Muy poco tiempo había transcurrido cuando observé que la Berenguela se retiraba de la línea, largando a poco la señal del 'buque se va a pique' y que tumbaba sobre babor, navegando con la máquina en dirección del mencionado fondeadero.

Era que una bala de monstruoso calibre había atravesado de parte a parte su costado, saliendo al mar por debajo de la línea de flotación minutos antes que una granada de muy grueso calibre Armstrong reventaba dentro de su sollado, produciendo el incendio de una carbonera y de una gran parte de las maletas de la gente y de otros efectos, aventando además hasta 14 tablones de la cubierta de la batería principal, y partiendo un bao”.

La fragata Berenguela travessant el canal de Suez (font: Wikipedia)

“Terrible debió ser la situación del capitán y tripulantes de la Berenguela…”

No hi havia més remei. Impossibilitada per a continuar combatent, era hora que la Berenguela es retirés. 

La segona divisió de l’esquadra havia estat rebutjada per les defenses peruanes. Abans, però, el vaixell on servia Marià Aubalat aconseguí destruir els dos canons d’aquella torre giratòria enemiga:

“No impunemente había causado el enemigo estas averías en ambos buques. Las baterías de éstos habían hecho ya disminuir muchísimo los fuegos contrarios, y la torre blindada había sufrido grandes estragos: estragos que la dejaron en silencio el resto del combate. Ellos tenían que retirarse, pero sus enemigos quedaban muy maltratados.

Como V. S. comprenderá, ambos accidentes eran sumamente sensibles en semejantes circunstancias; pero si sensibles me eran, ¡cuánto no lo serían, me figuraba yo, para los capitanes y dotaciones de ambos buques, que llenos del mayor entusiasmo y el más completo valor, tenían que retirarse de un puesto que con tanta honra ocupaban, viéndose obligados a no continuar acompañando a los demás de la Escuadra en tan honrosa ocupación; si bien es verdad que en el cortísimo tiempo que la Villa de Madrid había permanecido en fuego, y en los 35 minutos que lo había la Berenguela, habían causado inconcebible daño al enemigo! 

Terrible debió ser la situación del capitán y tripulantes de la Berenguela, viéndose a un tiempo con casi la certeza de irse a pique e incendiado el buque. Pero no hay obstáculo que servidores como los de esa fragata no sepan vencer cuando se trata de la honra de su país”.

Qui li posaria el cascavell al gat? Com s’ho farien per aturar el foc? 

El vaixell estava enfonsant-se. Les circumstàncies no podien ser més desesperades. Tanmateix, no diuen que la necessitat trau mestres? 

Detall d'un gravat de La Ilustración Española y Americana:
el port del Callao l'any 1879

El cas és que el mariner canareu i els seus companys, ben dirigits pel capità Pezuela, saberen traslladar tots els canons de la Berenguela a babord, alhora que buidaven els aljubs d'estribord i activaven totes les bombes contra incendis. Així pogueren contenir l’aigua i apagar el foc. 

La fragata acabà de retirar-se del combat en direcció a l’illa de San Lorenzo, davant l’admiració del cap suprem de l’esquadra del Pacífic:

“El fuego fue apagado, y el agua, que alcanzaba ya los hornos de las calderas cuando la Berenguela llegaba al fondeadero de San Lorenzo, fue achicado: el agujero producido por el proyectil, y cuya extensión era de 14 pies por cuatro de altura, estaba enteramente fuera del mar al largar la fragata el ancla en aquel fondeadero.

El modo como en medio de tan terribles accidentes se retiró la Berenguela, habla muy alto en favor de la pericia y valor de su capitán. Al propio tiempo que se dejaba caer perfectamente para atrás para retirarse, continuaba disparando sus proyectiles al enemigo como si nada extraordinario aconteciese a su bordo”.

“Modelos de la más extremada abnegación, del más cumplido valor”

El combat del Callao va resultar tan sagnant que el mateix Méndez Núñez va sortir-ne ferit. La premsa publicaria que, en tornar en si i adonar-se que el conduïen a la seva cambra, el brigadier va cridar:

–¡Tapadme la cara, que no me vea la gente y desmaye!

Després de refer-se una mica, va entossudir a tornar al seu lloc. Els metges s’hi van oposar tenaçment.

–¡Dejadme! –va exclamar l'almirall–. Churruca siguió al frente de sus marinos con una pierna metida en una barrica de harinas.

Seguint les seves ordres, cap a les cinc de la tarda va finalitzar l’atac. Soldats i mariners van pujar al cordam dels seus respectius vaixells i van cridar-s’hi els tres visques d’ordenança ans de retirar-se l’esquadra. 

Interpretació, gràcies a la IA, de l'acció heroica realitzada per Marià Aubalat
i altres tripulants de la Berenguela per salvar la fragata

Tots dos adversaris s’adjudicarien la victòria: els peruans, perquè l’estol atacant es va retirar –cosa natural, perquè un cop efectuat el bombardeig no tenia cap sentit romandre davant d’una costa hostil; els espanyols, perquè havien aconseguit  desmuntar gairebé totes les peces enemigues sense perdre-hi cap vaixell. 

Les baixes dels atacants van ser 194 entre morts i ferits, mentre que els peruans en van reconèixer més de 2.000.

L’endemà del combat, l’almirall Méndez Núñez va felicitar a les dotacions de l’esquadra:

–¡Soldados y marineros de la Escuadra del Pacífico! 

Una provocación inicua os trajo a las aguas del Callao. La habéis castigado apagando los fuegos de la numerosa artillería de grueso calibre presentada por el enemigo, hasta el punto que sólo tres cañones respondían a los vuestros, cuando la caída del día os obligó a volver al fondeadero.

Habéis humillado a los que, arrogantes, se creían invulnerables al abrigo de sus muros de piedra, y detrás de sus monstruosos cañones, como si las piedras de los muros y el calibre de la artillería engendrasen lo que ha menester todo el que pelea: ¡corazón y disciplina!

Impulsados por ambas condiciones, que tan sobrados concurren en vosotros, y movidos por el más puro patriotismo, habéis vengado ayer largos meses de inmundos insultos, de procaces denuestos.

Y si después del castigo que vuestro valor ha impuesto al Gobierno del Perú, apagando los fuegos de sus cañones, y primero que todos el de aquellos cuyos proyectiles creía sepultarían nuestros busques en estas aguas, y de haberle destruido una parte de su más importante población marítima, osan presentarse ante vosotros las naves blindadas que con tanta arrogancia anuncia ese mismo Gobierno como infalibles destructoras de las nuestras, dejadlas acercarse, y entonces respondéis a sus cañones monstruosos saltando sobre sus bordas y haciéndoles bajar su pabellón.

Era el moment de tenir un pensament per als vuit morts i quaranta ferits que hi havia tingut la tropa i marineria de la Berenguela. Mentrestant,  Méndez Núñez posava la cirereta a la seva l’al·locució:

–¡Tripulantes todos los de la Escuadra del Pacífico! 

Habéis añadido una gloria a las infinitas que registra nuestra patria: la del Callao. Os doy gracias en nombre de la Reina y de esa patria.

Ambas os probarán en todos tiempos, en todas circunstancias, su común agradecimiento. Ambas, y el mundo entero, proclamarán siempre, y así lo dirá la Historia, que los tripulantes todos de esta Escuadra, no dejaron por un solo momento de ser modelos de la más extremada abnegación, del más cumplido valor.

Després d’una estada als fondejadors de l’illa de San Lorenzo per a reparar les seves avaries, els vaixells van complir l’ordre de tornar a Espanya. Havien operat durant dos anys enfront de les costes més hostils del Pacífic.

Detall del mapa de Jefferys relatiu a l'illa de San Lorenzo, enfront del Callao 
(poden apreciar-s'hi la "punta de los Alfaques" i la "punta de la Galera")

Un heroi de debò

Atès que els mèrits de tots els tripulants de l’esquadra del Pacífic foren sobresortints, se’ls va concedir una medalla especial. Seria de bronze per a oficials, mariners i soldats, que la portarien penjant d’una cinta de color roig. Així ho feia públic la premsa (La Paz de Murcia, 8 de febrer de 1868): “La medalla que se ha concedido a los marinos e individuos del ejército que asistieron al bombardeo del Callao, se está acuñando en la Casa de la Moneda. En el anverso lleva el busto de Su Majestad coronada de laurel. En el reverso, en medio de un escudo rodeado de ramas de laurel, se lee Callao, 2 de mayo de 1866”.

Aquella medalla amb cinta roja acreditaria, per a sempre i davant de qui calgués, que havien combatut al Callao. I prou. 

Però, més enllà d’això, no s’hi havien produït accions o comportaments que podien qualificar-se singularment d’heroics?

I tant que sí. Per això, avui que tantes coses es banalitzen o mistifiquen, potser convé reflexionar una mica al respecte.

Ser considerat heroi requereix més que haver participat en un combat, per molt que aquest hagi estat contra un enemic mal reputat –com llavors els peruans del Callao o modernament els nazis, els jihadistes, etcètera. L'heroisme, diuen, implica actes extraordinaris de valentia, sacrifici o lideratge que transcendeixen allò que s'esperava d’un hom en una situació determinada.

Heroi no és pas sinònim de víctima. Combatre en una batalla i patir-hi un gran sacrifici personal, com sortir-ne ferit o fins i tot mort, certament resulta tràgic; però no n’hi ha prou amb això sense un context més ampli de contribucions heroiques, com inspirar-ne d’altres, protegir innocents, marcar una diferència significativa en el resultat de la lluita, en la Història, en la societat… Algú ha sostingut que l’acte heroic ha d’encarnar, de manera emblemàtica, valors universals com la justícia, la llibertat o l’altruisme. Per això el fet d’haver lluitat lluny de la teva terra –a 9.849 quilòmetres, en el cas de la batalla del Callao–, encara que valuós, no necessàriament reflecteix un acte heroic si no té una dimensió simbòlica reconeguda.

Dit això, repassem els fets acreditats per Marià Aubalat el 2 de maig de 1866: quan la Berenguela ja havia silenciat la majoria de les bateries enemigues del seu sector, va impactar-hi un enorme projectil sota la línia de flotació i la fragata començà a enfonsar-se. Un altre projectil penetrà al sollau i hi calà foc a la carbonera, tocant al panyol de la pólvora. Enmig d’aquell maremàgnum, el mariner canareu i els seus companys de tripulació van demostrar un coratge i una sang freda excepcionals en afanyar-se a buidar els aljubs d’estribord, engegar totes les bombes contra incendis i canviar de banda els embalums de més pes, entre ells l’artilleria, de manera que la nau s’escorés a babord fins que el forat quedés situat dalt de la línia de flotació. Només així va salvar-se el vaixell.

Heus aquí un coratge més enllà de l’exigit per la disciplina i les ordenances militars. Abnegació i sacrifici fora mida. Altruisme. Patriotisme si voleu. 

D’aquí que l’heroisme del mariner canareu meresqués, al capdavall, una recompensa extraordinària per part de la reina Isabel II: «El 18 de Enero de 1868 se le entregó a este individuo el diploma de la Cruz de Malta y Laureada pensionada con un real mensual el cual le fue expedido por real orden de 15 de julio de 1866 por el mérito que contrajo el 2 de mayo anterior en el glorioso Combate del Callao perteneciendo como marinero ordinario a la dotación de la Fragata Berenguela». 

Així se’n va deixar constància escrita mitjançant el pertinent assentament en aquell mateix foli –el número 3 de la Lista matriz de la gente de mar del districte de la Ràpita– en què el 1859 s’havia formalitzat la matrícula de mar d’aquell canareu de 16 anys, Marià Aubalat Pomada. 

El nét d’aquell pastor del Perelló. El fill de Francesca i del jornaler Lleó. Aquell xiquet que s’havia criat al carrer del Forn. I que ara podrà tornar al seu poble natal, llicenciat de l’Armada i convertit en heroi de la guerra del Pacífic.

L’amor als temps del Sexenni democràtic

Dissabte 11 de gener de 1868. Tot just una setmana ans de rebre la creu de Malta i Llorejada i una pensió mensual atorgada per Sa Majestat, un mariner tot pinxo –ja devia lluir la seva medalla de bronze amb el bust de la reina– es casa a Alcanar amb una xica que respon al nom de Maria. 

Ella és filla de Jacint Fibla i Maria Sancho. Ell és, no cal dir-ho, Marià Aubalat.

S’estan vivint alguns dels anys més apassionants de la Història contemporània espanyola. A la tardor de 1868, la Revolució de Setembre, dita la Gloriosa, ha foragitat del país la reina Isabel II de Borbó i hi ha encetat l’anomenat Sexenni Democràtic. Des del 2 de gener de 1871 hi regna Amadeu I de Savoia, amb qui s’ha estrenat la forma de govern de la monarquia parlamentària, significativament denominada monarquia popular. 

Al cap d’un any, el 27 de gener de 1872, el germà menut de Marià passarà també per la vicaria. Josep Joan Aubalat Pomada, que com son iaio Joan fa de pastor, contraurà matrimoni amb Antònia Subirats Fibla.

Enmig d’una nova guerra carlista, que a Alcanar es viurà i patirà molt intensament, al febrer de 1873 s’instaura la Primera República. Amb ella arribarà un somni col·lectiu carregat de trasbalsos. Les esperances d’un futur millor duraran només fins al 29 de desembre de 1874 quan, gràcies al pronunciament del general Arsenio Martínez Campos, s’hi restaurarà la monarquia borbònica.

Mentrestant el mariner Marià Aubalat Pomada, que ja trenteja, s’ha fet casenc.

La plaça de Sant Pere de les Cases als anys 60 del segle passat

Casat a les Cases

Quan Marià s’hi posa a viure, les Cases cada dia s’assemblen menys a les que havia conegut de xiquet. 

S’hi estava perdent l'encís del orígens. Les Cases ja feien curt de pastors que encara guardessin el ramat dins de les balmes obertes al roquer occidental de la primitiva desembocadura del barranc de Sant Jaume de Barberà. Mentre alguns pagesos s’afanyaven a assecar, a sanejar sense contemplacions els últims estanyols i bassals on les ovelles havien pasturat i abeurat de la punta de l’Estanyet ençà, arreu del terme començava a malmetre’s la geografia immemorial de lligallos, mallades, paridores, tancades i abeuradors que havia donat nom a la contrada. 

Bucòlics marjals que ja no hem vist?

Mentre un grapat de topònims fascinants es perdien en un bosquim de llengües mortes, l’humil embarcador autoritzat pel rei Pere el Gran a ponent de la Punta de Montsianet havia acollit vaixells de cabotatge. Al magatzem o botiga de les Cases, els patrons i mariners forasters contaven als traginers històries de terres llunyanes, de naufragis, ports i meravelles, mentre passaven via embarcant càrregues de garrofes o bé descarregant blat forment de l’Urgell comprat a Sitges, per tal com barca parada no guanya nòlits. 

Quin greu que s’haguessin frustrat la Nueva Población de San Felipe i el seu gran port comercial a la badia dels Alfacs. Llàstima de somni del cavaller filipista canareu Geroni Anglès Pastor, avantpassat dels Suñer i insigne promotor de la nova població marinera! I això que la gent d’Alcanar i de Càlig que s’hi anés mudant gaudiria del privilegi de poder construir a les Cases magatzems tan grans com calgués; no debades, ens recorda l'historiador Joan Roig Vidal, el batlle i regidors canareus havien concedit “permiso a dichos nuevos vecinos y moradores en las antedichas Casas para que puedan libremente tomar y tomen la piedra necesaria y que hubieren menester para la consrucción de sus nuevas casas de donde más aquesta les estuviere en el término de la presente villa”.

A la segona meitat del segle XIX, a cavall del roquer i el codolar, les Cases d’Alcanar ja no es mantindran a recer d’un recinte fortificat amb pou, forn i ermiteta. Fa un parell de generacions que la seva torre, la que comptava amb sis peces artilleres, ja no ha de menester guaites: l’armada de Sa Majestat Britànica va assolar-la a canonades en plena Guerra del Francès. És veritat que en acabat d'aquesta el contraban anglès de roba i tabac, així com la necessitat de protegir les platges Romana i de les Fonts, van donar peu a l’establiment temporal de sengles destacaments militars a les Cases, a la Fonda i al Codonyol... Però, en plantejar-se l'erecció de noves fortificacions, va caure-hi del cel un raonament cabdal que al cap darrer ha estat la sort de les Cases: "Caso de construirse las torres de la costa convendría que en lugar de la de las Casas se construyere una sobre el coll de la Punta”, va pensar-se amb encert, “porque toda fortaleza en poblado resulta en perjuicio del caserío.”

Poc hi ha, poc hi direm. Marià Aubalat s’hi trobarà, si fa no fa, l'església nova i  l’emblemàtica casa del torrer ran de codolar i, al darrere, tres dotzenes d’edificis entre magatzems, corrals i habitatges de mariners com ell, de quatre pagesos –hi ha constància de garroferars i de sénies a la mateixa partida de les Cases– i encara d'algun dels últims pastors casencs. 

Vista de les Cases ans de construir-s'hi el port

Gràcies a una anotació al padró de veïns d’aquells anys (1876-1880), sabem que a l’heroi canareu del Callao se li ha mort la dona. Maria Fibla i ell han tingut cinc fills: Pelegrina, de deu anys; Marià, de sis; Maria, de quatre; i Jacint i Francesca, de dos anys. Potser Maria ha traspassat a conseqüència d'aquest últim part?

Dimecres 26 d’abril de 1876, Marià Aubalat rememorarà en un ai aquell memorable tràfec a bord de la fragata Berenguela per a canviar in extremis de banda els canons. Perquè segur que anirà a veure la balandra barcelonina Aníbal, embarrancada a la platja de les Cases, i sentirà a dir que venia d’Águilas carregada de sofre i espart; i que, amb l’ajut de mariners vinarossencs, se n’ha pogut salvar no sols la tripulació i el capità, Martín Serrano, sinó també part del carregamemnt.

Però l’endemà d’aquell miratge mariner haurà de tornar a tocar de peus a terra.

Vidu? I amb quaranta anys? Com s’ho farà Marià per criar quatre xiquets menuts? D’un mal pas, sortir-ne de pressa. Cal posar fil a l’agulla i, sense perdre punt, el 21 d’abril de 1883 l’heroi de la guerra del Pacífic es casa en segones núpcies amb Amàlia Beltran Fibla, de menys de trenta anys. Ella és filla de Miquel i de Teresa, neboda del famós alcalde Pere-Lluc Beltran i descendent per línia paterna de l'últim torrer de les Cases, Josep Beltran Matamoros, mort cinquanta anys enrere. 

Fas ton cas, diuen, si et cases de ton braç: el capellà hi deixa constància que Marià manté un parentiu de tercer grau per afinitat amb la seva nova esposa (tal volta perquè aquesta és cosina germana de la difunta Maria?).

Casament de ventura: dona, llit i criatura. Amb Amàlia, Marià tindrà ben aviat almenys un altre fill, batejat amb el nom d’Enric. 

La rutina de l’heroi del Callao esdevindrà així la d’un mariner de l’època, entre congres, mollet, palaies, galeres... Ja ho diu la dita: peix que surt de la mar no hi sol tornar. No res de l’altre món, i sort de la pensió d'un ral mensual. 

Potser aquesta vida li resultés avorrida i tot, de tan tranquil·la. “Every hero becomes a bore at last”, va escriure amb raó el filòsof i poeta Ralph Waldo Emerson. Qui no es conforma és perquè no vol.

Son germà més menut, Francesc Aubalat Pomada, també es casarà. El 29 de maig de 1884. Amb la jove casenca Isabel Matamoros Boix, filla del mariner Celedoni Matamoros Sancho i Beneta Boix Garriga, que vivien a tocar de la casa de Marià.

Ambdós germans canareus, Marià i Francesc Aubalat,
van fer-se un lloc a les Cases

Camins arranjats, carrers nets, dret d’embarcament, plaça anivellada, església nova de trinca… 

Mentre Marià navegava arreu del món a bord de la Berenguela, un vel de pragmatisme havia caigut sobre les Cases. Valia més un tord a la mà que mil i cinc-cents que volessin.

Va ser de la mà de Pere-Lluc Beltran Subirats, oncle d'Amàlia, la que esdevindria segona esposa de l'heroi de la campanya del Pacífic. Qui no fa nus, el punt perd: encegat pels seus propis interessos econòmics, aquell alcalde d’Alcanar va proposar-se que les Cases deixessin de ser un reducte xicotet com dues síl·labes xiuxiuejades al temps de dir Jesús. 

Qui fa un cove fa un cistell. I allò que t’importa a tu no ho deixis per a ningú. Així que Lluc va posar-hi mà i al gener del 1861, com que el camí que duia d’Alcanar a les Cases es veia d'allò més malmès, l’Ajuntament va acordar-ne la reparació. 

També es va decidir “que se anivelara algún tanto la plaza de dichas Casas Marítimas”.

Pardal que vola, a la cassola. L’any següent va aconseguir-se la concessió del dret d’embarcament a la platja de les Cases: no sols per a les barques de pesca i de cabotatge, sinó també per als vaixells que, fondejats mar endins, esperarien les barcasses a remolc de muletes, carregades de fato dels magatzems casencs. 

L’antic ermitori de Sant Pere de Mar, amb el seu aire de relíquia dalt de la timba, va ser substituït per una església nova de trinca. Començaren a construir-la l’any 1862 per a consagrar-la finalment el 19 de juliol de 1865. Tot es farà i encara plegarem d’hora: el temple, pàgina en blanc en un llibre de vetusta cal·ligrafia, ben just si conservaria el misteri de mantenir la porta subreptíciament orientada a la sortida de sol del solstici d’estiu –data casualment a tocar de la diada de Sant Pere, el sant de l'alcalde. 

Vista actual de l'església de Sant Pere Apòstol

Alhora el Marjal, domesticat pels pagesos, es batia en franca retreta. Fins llavors de ferradura, els camins eixamplats esdevenien ensopits. Els antics corrals, on antany ressonaven les esquelles del bestiar, van transformar-se en magatzems ombrívols de blat, ordi, oli, garrofes i finalment taronges. Les xarxes dels caladors del bolig atrapaven peix, ja no pas llegendes romàntiques. 

Les pedres de les alqueries medievals, escenaris de mites ja relegats a l'oblit, havien estat carretjades a les Cases, una per una, per edificar les residències dels patrons de barca més acabalats. Cada carreu semblava cisellat per una obstinada memòria d’altres temps que acabaria fent ull sota la geometria simple i pràctica de les  noves construccions. I quan no va quedar cap mur dret, els mateixos solars d'aquelles masades van ser saquejats a mans salves, gratats amb malls, picons i parpals fins a convertir-ne més d'un en clamorosa pedrera. 

"Pobres casucas apiñadas”

Les Cases arrencaven d’un carrer principal que feia cap, tocant a la mar, a la plaça. Amb prou feines una perllongació del codolar, la flanquejaven l’església i l’antiga casa del torrer. Des d’allí s’estenien com a braços, igual cap a llevant que cap a ponent, alguns magatzems i les modestes casetes dels pescadors. Enfront dels brancals, les barques feien un cop de cap en la claror dels còdols. 

Mig segle més tard, la canareva Josefina Martínez-Aguado convertiria en un dels escenaris de la seva novel·la El vencedor “las casucas del barrio marítimo, en donde las mujeres hacían y cosían redes, mientras los chiquillos morenos y semidesnudos jugaban junto a la barca en que su padre exponía la vida diariamente”. Per a Fina Mar, les barques casenques tenien l’angle de gavines d’ales turgents que salpaven per a tornar a les “pobres casucas apiñadas” ans que es pongués el sol. Un cop al codolar, “en el fondo de las barcas y entre los corchos de las redes, coleteaba el rosado salmonete, que traía a las pobres casucas alegría y pan”.

Un raconet de la plaça de Sant Pere a la primera meitat del segle passat

L’habitatge d’un pescador, de grans còdols units amb fang, ben emblanquinat, era certament pobre. Una peça, amb el sòl de terra batuda, s'hi feia servir alhora de menjador i de cuina. El mobiliari es reduïa a una taula i unes tosques cadires. Ran de la porta, una xarxa de pescar hi feia de cortina. 

Per bé que la plaça i els carrers romanien ben nets. Especialment a l’estiu.

També va ser cosa de l’alcalde Beltran. Ja al maig de 1861, ulls espolsats i fora son. Atès que “próximos a la estación calurosa en que estamos y mirando por el bien de este vecindario”, proposava publicar “los bandos de policía urbana para la limpieza de las calles y plazas y establecimientos públicos por ser muy recomendable en la estación de verano”, per la qual cosa, “considerando el Ayuntamiento estas prevenciones necesarias e higiénicas, acordó por unanimidad el Sr. Alcalde por medio de bando lo publicara, imponiendo a los que faltaren las penas que están dentro del círculo de sus atribuciones”. 

Preocupacions i actuacions higièniques d'aquesta faisó per a mantenir nets places i carrers, garantint-ne l’eficàcia mitjançant la imposició de sancions als eventuals infractors, han esdevingut impensables avui. Multes? Ni parlar-ne. Altra feina hi ha, en un municipi abandonat i de cul al marge: a finals d’agost de 2024, una casenca ben informada pregonava per internet que al carrer de Magallanes, a còpia de femta de gos, ja no hi ha un parc infantil sinó un pipi-can. A mitjan mes, un altre veí de les Cases es feia ressò de nous costums: “Com cada any, aquesta nit s’ha tornat a repetir. Hem començat el dia amb els carrers plens de vòmit i pixats, per no incloure més detalls, les plantes tirades per terra” i ampolles de vidre pels racons. A les darreries de juny, algú havia publicat que “enguany està molt pitjor el carrer [de les Cases] que en anys passats, voreres aixecades pels arbres, branques, fullaraca i brossa […]. Tens visites i t’avergonyeixes de com està el carrer, és un femer”; així que “és lamentable el que passa en aquest poble, cap manteniment de carrers, platja…”.

Marià Aubalat i la seva família ja figuren com a casencs
al padró de veïns de 1876-1880 (font: Arxiu Municipal)

El carrer del Callao

Corren els primers anys del règim de la Restauració quan l’escrivent encarregat del padró d'habitants li pregunta al mariner casenc nascut canareu, nét del pastor perellonenc Joan Aubalat:

–Nom?

–Marià.

–Cognom?

–Aubalat –contesta l’heroi de la guerra del Pacífic.

És llavors quan el funcionari encerta a escriure finalment: “Aubalat". La modesta burocràcia local ha trigat tota una vida a aclarir-s’hi.

En preguntar-li per la seva professió, Marià Aubalat declara ser mariner. 

Diuen que la de mariner no era una feina gaire valorada: a l’aventura i sempre en mans de Déu, confiant cada dia en una bona pesca, a mercè de les traïdories de la mar; a diferència del pagès qui, amb ciència i paciència ancestrals –sembra clar i cull espès, qui en conreu és ben entès–, llaurava, sembrava, regava, empeltava, espollogava, entrencavava, tirava el fem i collia, en un cicle etern i fiable, en contacte íntim i segur amb la mare terra... Però també això ha anat a gustos, perquè Jordi Sancho Parra conta que son iaio Ramon sempre deia que el mariner "sempre trau alguna cosa", mentre que el pagès és de l'any que ve: "l'any que ve collirem, si Déu vol".

El codolar de les Cases quan encara arribava a la plaça de Sant Pere

Marià ja havia fet cinquanta-tres anys quan va faltar son pare, el vell Lleó, el 15 de març de 1896. Francesca Pomada va seguir-lo el 19 de juliol de 1900.

Ara li tocava envellir a ell, apresa la lliçó que un dia havia d'impartir Kavafis en aquells versos:

 

"Uns nous indrets no trobaràs, no trobaràs unes altres mars.

La ciutat et perseguirà. Vagaràs pels mateixos

carrers. I al mateix veïnat et faràs vell

i a les mateixes cases et sortiran els cabells blancs."

Ignorem si als seus seixanta-tres anys Marià va tenir l'avinentesa de llegir –voldríem creure que sí– La vuelta al mundo en la “Numancia”. Benito Pérez Galdós va publicar aquesta novel·la el 1906, dins de la quarta sèrie dels seus Episodios nacionales. 

El relat de Galdós discorre entre 1860 i 1867. S’hi descriu amb pèls i senyals no sols el periple de l’esquadra espanyola del Pacífic, sinó també el bombardeig de Valparaíso i el combat del Callao. A les seves pàgines, el veterà mariner casenc hi retrobaria també la Berenguela i la Villa de Madrid, l’Ayacucho –aquell fortí que els va fer tirar llamps i pestes fins que aconseguiren silenciar-lo a canonades–, l’hàbil capità Pezuela, l'illa de San Lorenzo i la seva "punta de los Alfaques", l’almirall Méndez Núñez, gat vell… 

Uns anys més tard, amarat de records de la seva llunyana joventut, l’heroi del Callao assisteix al bateig oficial del carrer on viu amb la seva família. Un dels més antics de les Cases, voreja aquella església de Sant Pere Apòstol construïda mentre ell, eixerit mariner de l’esquadra del Pacífic, feia vida a bord de la Berenguela. 

Endevineu quin nom li posen? 

Sí, carrer del Callao. Arran d’aquella gesta militar de Marià. 

Encara avui es diu així.

El carrer del Callao vist des de la plaça de Sant Pere

Els últims anys

Dissabte 1 d’abril de 1916 els Aubalat, com la resta de casencs i casenques, es lleven commocionats. Després d’una nit en què no han pogut agafar el son a causa de  l’espantós temporal, la notícia s’escampa com una reguera de pólvora: els carrabiners, de guàrdia a la caserna que al cap d’un segle esdevindrà una biblioteca pública, han albirat de bon matí un misteriós vaixell enfonsat. A ponent de les Cases, mar endins. No se’n sap ni un borrall, amb prou feines se’n distingeix la punta dels pals… 

A despit de la pluja que seguirà caient durant dies, la gent s’ha aplegat a la desembocadura del barranc per si la mar en treu res que permeti resoldre l’enigma. Però ni de bon tros. 

Al cap darrer es posarà en clar que el protagonista del naufragi ha estat el veler grec Epiteeia, que duia carbó d’Alger a Marsella. Se n’han salvat deu mariners, però se n’ha ofegat el contramestre.

–La mar no té amics –sentencia un vell mariner.

El 1919 és l’any, iniciat amb la vaga de la Canadenca, en què a Barcelona es jubila l’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner, mentre a la Mancomunitat de Catalunya deixen córrer la ploma en l’esborrany d’un Estatut d’Autonomia. El continent va com unes debanadores: Moscou acull la fundació de la Tercera Internacional, la revolució espartaquista sacseja Alemanya… Tanmateix, què pot tocar més el cor d’un veterà de la campanya del Pacífic que allò que s’esdevé el primer dia d’estiu en aigües d’Escòcia? Els setanta-quatre vaixells de la flota alemanya internada a la base de Scapa Flow són enfonsats pels seus propis tripulants per tal d’evitar que se’ls reparteixin els aliats, vencedors de la Primera Guerra Mundial. És el mateix almirall alemany, Ludwig von Reuter, qui n'ordena el sacrifici. 

"Tallats pel mateix patró", s'exclamarà amb un somriure còmplice Marià Aubalat si, al cap d'uns dies, la notícia del 21 de juny surt als diaris i la hi conten. Perquè en tal cas al vell mariner casenc li vindrà al cap un altre almirall, el seu almirall, avançant-se mig segle al gest dramàtic de Von Reuter: "Prefiero honra sin barcos...".

"Que barcos sin honra". Amb la proclama romàntica i brutal de Casto Méndez Núñez, catilinària de la vespra de la batalla que farà fortuna com a frase històrica, Marià tornarà a sentir-se per un instant a la coberta de la Berenguela; i al clatell la brisa salobrenca del Pacífic, entre aquella llenca litoral de platges i penya-segats senyorejats pel Morro Solar, fes-te compte que un carrusel de turons erms que afirmaven el desert costaner peruà al voltant de la ciutat de Lima… sense comptar-hi, davant mateix del port del Callao, les illes de San Lorenzo i del Frontón, que és com dir  sengles formiguers de llops marins i aus guaneres. 

Quants anys han passat (“¡Tripulantes todos los de la Escuadra del Pacífico!”) d’ençà aquell entusiasme jovenívol (“¡Viva la Reina!”)? Cinquanta? Més i tot. Qui pogués… Però barca vella, bé que ho sap un mariner veterà, no aguanta vela nova. El cercle es va tancant. És llei de vida.

Al setembre Barcelona esdevé l’epicentre de la lluita obrera, amb una tensió extrema a causa de vagues i protestes durament reprimides per les forces de l’ordre, mentre els empresaris contracten pistolers perquè s’enfrontin als sindicalistes de la CNT. El protectorat del Marroc veu intensificar-se les operacions militars a la regió del Rif davant la creixent resistència dels grups berbers liderats per Abd el-Krim. La tardor fa tristor i als quintos canareus que aviat seran cridats a files –com és el cas de mon iaio Domènec Beltran Garriga– no els toca la roba a l’esquena davant de la fatal perspectiva d’haver d’anar a la guerra d’Àfrica.

A les Cases, l’estiu i Marià Aubalat Pomada se’n van alhora. L'heroi del Callao es mor el dia 26 de setembre, divendres, als setanta-sis anys d’edat. La seva dona, Amàlia Beltran, el sobreviuria fins al 1928.

Aubalat, un cognom ben casenc

De Marià i de son germà menut, Francesc, en descendeix manta gent coneguda. N’esmentaré una poca i prou, no cal fer-ho més llarg.

De seguida em venen al cap els germans Jordi i Marià Sancho Sancho. Aquest últim no sols ha heretat el nom de pila del mariner de la Berenguela, sinó que també l’ha fet servir per batejar una fleca de les Cases i una cafeteria d’Alcanar.

Si no vaig errat uns altres germans casencs ja traspassats, Miquel, Germà i Manolo Bel, fundadors de  l’empresa Gerbel, SL, eren Aubalat per part de mare. 

Davallant pel carrer de Trafalgar t’hi trobes la carnisseria de Montserrat Francisco Aubalat. Per les xarxes, el pescater David Aubalat, gerent de Cases d’Alcanar, pesca i tradició del Delta de l’Ebre. I així un llarg etcètera.

Vet aquí que el jove historiador Jordi Sancho Parra té sang dels Aubalat tant per part de pare com de mare. 

–Agustina, la iaia materna de mon iaio Parra, pervenia d'una germana del pastor Lleó Aubalat –explica–. Es deia Àngela i va viure sempre al carrer de les Roques. Va casar-se amb Ramon Redon Fibla, que era cabrer.

Agustina Redon Aubalat (1871-1963), cosina germana de l'heroi del Callao
(foto cedida per Jordi Sancho Parra)

A Jordi hem d’agrair-li diverses dades i algunes fotografies familiars que fem servir aquí; com també a Juan Antonio Serrano la seva recerca a l’arxiu parroquial i, a l’historiador Joan Roig Vidal, algunes pinzellades interessants sobre els Pomada.

Per la banda paterna, l’arbre genealògic de Jordi ens mostra que son besiaio Marià Sancho Aubalat va néixer la diada de Sant Isidre de 1909, així que van posar-li Marià-Isidre. Sa mare s'havia casat amb Josep Sancho Esteller, conegut com Pepet de Serereu (o potser Sereneu), es deia Maria Aubalat Fibla (1873-1958) i era la tercera filla del primer matrimoni de l'heroi del Callao.

–El cas és que Marià Sancho tenia un germà que es deia Pepe. Era el vell dels Camals de les Cases, casat amb la tia Teresa…

–Els Camals del carrer d’Isaac Peral?

–Això mateix. El tio Pepet de Camals era fill de Pepe Sancho Aubalat i, per tant, nebot de Marià. Quan va faltar el vell, eren socis en una de les barques.

Marià Sancho Aubalat de jove (foto cedida per JSP)

Marià Sancho Aubalat moriria el 1964, als cinquanta-quatre anys. A son nebot, Pepet de Camals, bé que l’he conegut.

Em veig, en aquell estiu històric de 1977, navegant de matinada fins a les grans boies dels Alfacs a bord del Galeno, la gairebé mítica barca pintada de blau del doctor Payà. Aquest estiuejava a la singular barraca valenciana que s’havia fet bastir al Marjal i aquell mateix any, amb Ricard Corachan i tres destacats empresaris més de clíniques privades de Barcelona, acabava de fundar l’Associació Catalana d’Entitats de Salut. L’inoblidable, jovial de mena Joan Payà no pararia d’animar l'expedició de pesca i marisqueig amb les seves facècies i sortides enginyoses, sense les quals jo no me n'hauria sortit contra l'espantós mareig que m'havia amargat el primer quart d'hora de navegació. L’hi acompanyàvem mon pare, els seus amics Paletes, Paella i Camals, i uns pocs més. 

En arribar al bell mig de la badia, tothom va anar per feina. Pepet de Camals anava cobrant el fil, sovint fent servir d’esquer una provisió de dàtils de mar trencats, i la màgia del seu ham sense canya omplia els coves de peix mentre d’altres, a braçats, ens capbussàvem per fer almostes de musclos de les boies. Em recordo arrencant-ne també dotzenes d’ostrons; i si cap se me n'esmunyia d’entre les mans, havia de perseguir-lo en la fondària fins que la foscor, la pressió o el mareig (la boia girava) ho permetien...

Ai, si haguéssim sabut que compartíem l’èpica singladura del Galeno amb el nebot del nét d’un heroi de la guerra del Pacífic…!

La “memòria” oficial: ni carrer a les Cases, ni placa a Alcanar

“Les temps héroïques sont passés”, solia dir el polític francès Léon Gambetta. Es veu d’una hora lluny que és així. 

Marià Sancho Aubalat amb la muleta Coral, l'any 1944
(foto cedida per JSP)

Més amunt parlàvem de les Cases amb què es va trobar Marià Aubalat en tornar de la seva aventura militar.

On ans hi havia un paisatge d’històries compartides en què coexistien tots els fets presents, passats i futurs, ara s’havia imposat la fredor de la lògica utilitarista del segle. A còpia d'obres públiques vàries, del dret d’embarcament i de tota la pesca, Lluc Beltran va portar a la població marinera la llum crua del progrés. Perquè a ell li convenia. Bona camisa, la que un es fila!

En endavant la mar i les serres, que havien inspirat misteri i temor reverencial, esdevindrien purs mitjans de producció. Els tractes s’hi regirien pel guany i la productivitat, sense entendre's de romanços. De tota llenya, se’n faria feix, i les tradicions s’anirien quedant en folklore. Davant d’una modernitat monòtona i sense màgia, en aquella costa amansida a ningú no li farien pampallugues els ulls.

Així és com de les Cases, a poc a poc, se n’esvaïria el record d’un món d’estanyols de tenebrosa fondària. D’amagatalls secrets a les timbes de Sol de Riu. D’abominables enganxadors a poques braces. D’un vaixell esfonsat prop d’un brocal de pou mar endins, davant de les Fontanelles. D’un cargol submarí escanyador. De lloses descomunals farcides de dàtils de mar. De molins fariners a les fonts i barrancs. D’ovelles i esquiladors, paraires i filadors en recòndites alqueries. D’assagadors rectes com un fil encarats a l’Ossa Menor. De pagesos de la Moleta que rebien el dia amb una reverència al sol llevant. De la malastrugança de la fonda de la Tia Bruixa. D’un temple com el de Jerusalem serra amunt, dalt d’una gruta de nom inescrutable. De tresors increïbles fosos en la imatge proscrita d’un cabrit d’or. D’una enigmàtica cala sense colls al Canó. Del significat de noms com ara Calitra o el Camaril…

El camí de la Ribera (actual carretera N-340) a principis del segle XX:
la sortida de les Cases en direcció a la Ràpita,
amb la llegendària fonda dita de la Tia Bruixa al fons a l'esquerra

De llavors ençà aquelles antigues Cases marítimes ja no s’han tornat a llegir com el poema feliç que sempre havia estat una caixa tancada. Han anat resumint-se en un paràgraf funcional. Terra a terra. En un registre iteratiu de fulletó turístic. De carranclona, buida propaganda oficial de "jardí vora mar", ai las, en què s'ha colgat ben fonda aquella bona memòria que, parafrasejant Thomas Moore, ens envoltava de la llum d'uns altres dies.   

Per tant, ¿a qui pot venir-li de nou que, en aquest paradigma així de transgressor quant a neteja viària en què acaba d’inaugurar-se una insospitada era de plaques i distincions, a Marià Aubalat Pomada –heroi condecorat de la guerra del Pacífic, ancestre de tants de casencs i casenques– encara no se li hagi dedicat cap carrer a les Cases? 

Ni tan sols una simple placa commemorativa a la seva casa natal d’Alcanar, el número 6 del mil·lenari carrer del Forn. Encara sort del Forn de Marià del carrer de Suñer.