M’ho he entès malament o de debò també volien rebatejar-lo, el col·legi d’ensenyament primari d’Alcanar? Si de cas aquest altre disbarat prospera, heus aquí i de franc un grapat de raons espaioses per a abonar-lo fàcilment
Pel que hem pogut esbrinar, Joan Baptista
Serra Queralt, el mossèn que aquell matí estival de 1892 anava a cremar-se
els ulls a la Biblioteca Colombina de la catedral de Sevilla, havia nascut a Alcanar
no gaires dies després de la diada de la Mare de Déu del Remei. És a saber, a
les dues de la matinada del dimecres 14 d’octubre de 1846.
Aquell xiquet rosset d’aparença saludable fou batejat el mateix dia 14 pel
vicari de la parròquia de Sant Miquel, mossèn Josep Figueres –de la família d’origen tortosí dita dels Notaris–, fent-hi de padrins dos
joves que vivien a tocar, al carrer dels Arcs (avui dit d’Hug de Folcalquer): Maria Sancho i Josep Bielsa (diem joves perquè aquest últim, fill de la tortosina Maria Subirats i l’espardenyer Carles Bielsa, ben just si havia fet
els catorze anys).
Llufa dinàstica i guerra dels matiners
Joan Baptista era el tercer
fill del matrimoni format pel Joan Baptista,
un sabater faldut fill de Joan Baptista
Serra i la tortosina Antònia Albesa, i Manuela, filla de Manuel
Queralt i Maria Sanz, ambdós
d’Alcanar.
 |
| El carrer Major d'Alcanar, on va néixer Joan Baptista Serra (foto de J. M. Gombau) |
El segle sencer havia d’anar
ben revolt. Un parell de setmanes ans del naixement de Joan Baptista, el
pretendent Carles Lluís de Borbó publicava un manifest apel·lant a la
rebel·lió. I així, en haver fracassat el projecte de mossèn Jaume Balmes de casar-lo amb sa cosina Isabel II, el 30 de setembre de 1846 s’encetava oficialment la segona
guerra carlina o guerra dels matiners,
que ja comptava amb un primer aixecament protagonitzat per mossèn Benet
Tristany a Solsona. El conflicte armat es perllongaria fins al maig de 1849,
quan els últims revoltats fugirien travessant la frontera francesa.
De ben xicotet, Joan Baptista
veuria passar la postguerra dels matiners aprenent a córrer i jugar pel carrers
Major, de la Claveguera, del Forn i dels Arcs, tothora al recer de l’església
parroquial de Sant Miquel que s’hi endevinava al capdamunt. Llavors la criatura no
podia imaginar-se que el 25 de juny de 1890 La Unión Católica de Madrid –el diari
més conservador del canovisme– publicaria en segona pàgina que, després de superar amb èxit l’oposició
pertinent, se’l nomenava beneficiat de la Santa Església
Metropolitana de Sevilla.
Tampoc no podia passar-li pel
cap la tasca de gran cas que, per esguard de la seva reputació com a traductor,
se li encarregaria uns mesos abans de fer els quaranta-quatre anys, essent
catedràtic de Teologia Moral al seminari de Maese Rodrigo. Amb vista a la commemoració
del IV centenari del descobriment d’Amèrica, s’havia decidit publicar per
primer cop la traducció de l’italià d’una de les joies bibliogràfiques que
encara atresorava la Biblioteca Colombina. I la hi van donar a fer a ell.
A l’”ilustrado
presbítero Dr. D. Juan Serra y Queralt”.
 |
| El nostre enigmàtic capellà canareu, Joan Baptista Serra Queralt (Alcanar, 14 d'octubre de 1846 - Pamplona, 25 de març de 1914) |
La Biblioteca Colombina
Hernando Colom va guardar com si fossin tresors
diverses edicions de la carta amb què son pare havia anunciat al món el seu
gran descobriment. Impreses per primer cop a Barcelona i de seguida objecte
d’àvida lectura arreu d’Europa, aquelles còpies barates havien de constituir el
nucli, el pal de paller d’una fabulosa biblioteca.
Al llarg de tota una vida d’adquisicions per tota Europa, el fill menut
de Cristòfor Colom faria
l’impossible per crear una biblioteca que ho abastés tot. Va començar l’any
1512, aprofitant una llarga estada a Roma, amb visites quotidianes a les cartolai, als encants de llibres del
barri de Parione, a la percaça de manuscrits, estampes, fulletons, partitures, pasquins
i tota mena d’impresos sense mirar-ne el preu.
Tres cebes tenia al cap: col·leccionar, fer llistes i classificar,
perquè una biblioteca no existeix fins que els seus llibres estan relacionats
entre si. I en aquell Renaixement miraculós Hernando començà a organitzar-los inspirant-se en fra Luca Pacioli, amic de Leonardo Da Vinci i inventor genial de la
comptabilitat de partida doble que feien servir els espavilats comerciants de Venècia. Em
corre pel cap per què: de
xiquets, a la mítica Academia Almi esmerçàrem
infinites hores en aquell món astoradorament fascinant del deure i haver creat
pel franciscà de la Toscana en inventaris i balanços, eines de pensament potencialment
tan creatives que fins i tot permeten descobrir si algú n’ha fet una de grossa,
perquè la infàmia sol ser directament proporcional a la malvestat que busca
amagar. Tot comptat, suma zero.
 |
| Estiu de 2019: el Guadalquivir i Sevilla des del pont que duu al barri de Triana |
Tinc a mà el recent, meravellós Memorial
de los libros naufragados: Hernando Colón y la búsqueda de una biblioteca
universal, d’Edward Wilson-Lee
(Planeta, Barcelona, 2019). La seva contraportada resulta prou eloqüent: “l’esbalaïdora
història de la primera biblioteca moderna, que va organitzar el coneixement al millor
estil de la revolució digital”. I més encara el titular de The Guardian de l’11 de maig de 2018: “Com el fill de Cristòfor
Colom va crear el primer motor de cerca
de la història”.
El somni d’Hernando va morir
amb ell un 12 de juliol de 1539. Havia designat hereu universal de tots els seus
béns son nebot Luis, que ben aviat
va demostrar el seu desinterès per la biblioteca. Després de cinc anys
d’abandonament, el 1544 María de Toledo
va traslladar els llibres al convent dominicà de San Pablo. Contra aquesta disposició, amb base en el
testament del gran bibliòfil i humanista, va presentar amb èxit una reclamació el capítol
de la catedral de Sevilla, i finalment hi van portar la biblioteca l’any 1552.
Així va ser com van fondre’s les dues biblioteques, la Capitular i la
Colombina. Però al capdavall es va imposar el nom d’aquesta última.
 |
| Els Reials Alcàssers, la catedral, Sevilla i el Guadalquivir vistos des de la Giralda (agost del 2019) |
La biblioteca se’n va veure de tots els colors. Una
part dels llibres van ser proscrits per la Inquisició. D’altres anaren
desapareixent a partir de 1577, quan Felip
II va ordenar endur-se’n molts que farien cap a El Escorial. El 1592 un
historiador es planyia que els llibres de Colom “están encarzelados en una sala alta a la Nave de el Lagarto no siendo
a nadie de provecho lo que se dexó para acrecentamiento y estudio de los
ingenios”. Fou com lladrar a la lluna: durant quasi tot el segle XVII va
continuar la sagnia de llibres i l’abandonament més atroç se’n va ensenyorir a
la primera meitat de la centúria següent, quan els escombriaires de la catedral
hi fan de bibliotecaris, les goteres malmeten els llibres i els xiquets juguen
amb els antics, valuosos volums il·luminats, quan no en retallen les
estampes...
L’interès per la Colombina no va revifar fins que, a punt de finalitzar el segle XIX, diverses institucions sevillanes començaren a preparar la commemoració del quart centenari del descobriment d’Amèrica. Llavors, com qui desperta d’un malson, van comprovar més morts que vius que dels 15.000 a 20.000 volums que hi havia inicialment només n’hi quedaven 4.000, pel cap alt.
Aquesta és la Biblioteca amb
què es va trobar Joan Baptista Serra,
allotjada des del 1562 en aquelles sales decorades pel pintor Luis de Vargas a l’angle del pati de
los Naranjos, damunt de la nau anomenada del Lagarto.
 |
| Patio de los Naranjos de la catedral de Sevilla, que tan familiar va ser-li al mossèn canareu que hi visitava la Biblioteca Colombina, vist des de les rampes que pugen a torre de la Giralda (estiu de 2019) |
En aquella solemnitat de
marbre s’hi hauria sentit volar una mosca. Les prestatgeries de la sala de
lectura, tan grandiosa com glacial en aquell hivern de 1891, eren de fusta ben bonica. Algú va assegurar-li que es tractava les primeres prestatgeries de llibres modernes, fabricades segons el model inventat per Hernando per a dipositar-hi tots els coneixements escrits del
món... però no pas de qualsevol manera, sinó mirant que, classificats els
llibres d’acord amb criteris diversos, se’ls hi pogués buscar a través d'una mena de
paraules clau que esdevenien així com a fórmules màgiques.
Si mai van posar-l’en al
corrent, Serra degué fer uns ulls
com unes taronges en sentir a parlar del passat portentós de la Colombina. Algú deixà anar que el fill de Colom havia reduït el
contingut de cadascun dels milers de llibres de la seva biblioteca a un mínim
resum, destriant-ne el gra de la palla, i havia recopilat aquestes ressenyes en
un Libro de los Epítomes. Que tot
seguit n’havia confegit un índex universal en un Libro de las materias per a buscar-hi les paraules clau. I que
encara havia estat capaç de concebre un darrer projecte, la portentosa Tabla de autores y ciencias: amb prou feines
deu mil trossos de paper amb anotacions, una mena de catàleg o fitxer infinit eternament
renovable al gust del lector... Segur que al lletraferit canareu li van fer
pampallugues els ulls.
Però altra feina hi havia que regirar la prodigiosa Biblioteca Colombina
i perdre-s’hi per treure’n l’entrellat. No era el moment de tenir el cap a tres
quarts de quinze. Calia posar mà a la carta de Colom.
I prou. I passar via.
No li podia tornar a ficar la pota com un parell d’anys enrere, quan havia fet
salat amb aquella traducció del Pentateuc
que s’havia compromès a revisar i havia quedat tan malament amb una de les
persones que ell, Joan Baptista Serra,
més admirava en aquest món des dels seus anys al seminari de San Pelagio: fra Ceferino González y Díaz Tuñón, cardenal
primat d’Espanya i arquebisbe de Sevilla i Toledo, un dels filòsofs espanyols
més importants del segle.
 |
| Saló d'entrada de la Biblioteca Colombina a cavall dels segles XIX i XX, quan la visitava Joan Baptista Serra. Com degué xalar enmig d'aquests 4.000 llibres! |
La carta de Colom a Gabriel Sánchez (o Sanxis)
Cristòfor Colom va escriure una primera
carta anunciant el seu descobriment a bord de la Niña, durant una tempesta a les illes Açores que va comprometre el seu retorn a Europa. In extremis, convençut que no hi sobreviurien, va submergir la
carta en cera i va ficar-la dins d’un barral que va llençar a la mar.
Probablement aquest document de valor incalculable ha fet cap al fons de
l’Atlàntic.
Tan bon punt va desembarcar a Lisboa el 4 de març de 1493, Colom es va afanyar a enviar tres
cartes més de redactat força semblant: una als reis Ferran i Isabel, que
llavors es trobaven a Barcelona; una altra a Gabriel (o Rafael, segons uns altres) Sánchez (o Sanxis),
tresorer d’Aragó; i una tercera a l’escrivà de ració Lluís de Santàngel. Aquesta última fou probablement la primera a
imprimir-se a primers d’abril, en castellà –o en català, segons l’Institut Nova
Història–, al taller barceloní de Pere Posa.
 |
| Sepulcre de Cristòfor Colom en bronze policromat: Arturo Mélida el va dissenyar l'any 1891 per a la catedral de l'Havana, però el 1902 es va instal·lar al creuer de la de Sevilla |
La carta dirigida a Sánchez va ser impresa per primera vegada el 30 de
maig a Roma, en llatí, la llengua que dominaven les persones cultes del moment.
Aquesta versió en llatí de l’humanista noguerenc Leander de Coscó es va convertir de seguida en una mena de best-seller. Reeditada diverses vegades
(tres edicions a Roma, tres a París, dues a Basilea, una a Amberes...), va
protagonitzar la difusió més ràpida i universal d’una notícia de tot el segle
XV i part del XVI. Comptat i debatut, la recent invenció de la impremta de
tipus mòbils va fer possible una de les primeres grans operacions de propaganda
mediàtica a gran escala.
Vet aquí que el públic docte ja podia fer festa grossa. Tenien a l’abast
la traducció al llatí de Coscó.
Però, i la resta de lectors?
L’octava reial, també dita ottava
rima, és una de les estrofes més utilitzades. Consta de decasíl·labs amb la
mateixa mesura sil·làbica i el mateix repartiment dels accents, els sis primers
versos de rima encadenada i els dos últims apariats.
L’any 1892 se’n coneixien tres edicions, de la versió de Dati. De les dues impreses a Florència
a l’octubre de 1493 se’n conservaven sengles exemplars al Museu Britànic de Londres. De l’altra
edició, la més important ja que es va imprimir abans, el 18 de juny de 1493 a
Roma, només en restava un sol exemplar: el que Hernando Colom havia comprat a la mateixa Ciutat Eterna l’any 1512.
Aquest exemplar, de quatre fulls en quart, ja mai no va moure’s de la
Biblioteca Colombina.
 |
Començament del poema de Giuliano Dati, publicat a Roma al juny de 1493, amb el qual s'havia d'enfrontar Joan Baptista Serra
|
El poema de Dati va aconseguir
tanta difusió, amb cinc tirades, que fins i tot va jugar un paper
important en l’evolució de la llengua italiana. Perquè ell s’hi havia plantejat
una tasca més ambiciosa, que depassava la mera traducció en versos vulgars de la intractable versió
llatina de Coscó. Així, a còpia
de recursos orals propis de les cançons populars –freqüents reiteracions,
reclams de l’atenció del lector, etcètera–, el canonge de Florència sabé
modificar l’estructura narrativa de l’original llatí i convertir-lo en d’allò
més llegívol per a la gent del carrer.
Quatre-cents anys més tard, mossèn Joan Baptista
Serra prou que se’n va fer càrrec en haver de traduir totes aquelles
octaves reials, que en moltes ciutats italianes fins i tot s’havien recitat o
cantat durant les festes populars, a la prosa castellana d’un canareu que havia
passat per alguns dels millors seminaris d’Espanya. Al cap i a l’últim segur
que el fill del sabater del carrer Major va sorprendre’s a si mateix entaulant-hi
una mena de diàleg, amb preguntes retòriques i tot: “Mas, ¿quién pudiera leer en el porvenir la historia del gran papa
Alejandro VI [...]? Y ¿quién leyera después la historia del rey Fernando
[...]?”).
O suposicions fines com la satalia en presentar Ferran el Catòlic: “se apellida rey de Córdoba y de Murcia”. I
més avall: “se me figura que es conde de
Barcelona”. I encara: “parece ser conde de Rosellón; también lo
tengo por rey de Mallorca y Menorca”. I això només per començar.
De debò era Joan Baptista Serra,
sever catedràtic de Teologia Moral del seminari i discret beneficiat de la catedral
de Sevilla, qui s’abocava a traduir així? Sembla mentida però resulta que sí,
que era el mossèn canareu qui xalava amb aquestes figuracions, no pas cap precursor de la literatura fantàstica d’un Borges o un Calvino.
 |
| El catàleg dels fons de la Biblioteca Colombina (Sevilla, 1891), que degué utilitzar el mossèn canareu, ja que el doctor Simón de la Rosa hi havia inclòs una descripció detallada de la carta de Colom |
Exemplar únic de la primera edició
A La España
Moderna, revista ibero-americana d’octubre de 1891, José María Asensio havia deixat escrit que “la edición primera de
las conocidas hasta ahora, y cuyo ejemplar único se guarda en la Biblioteca
Colombina de Sevilla, es una preciosidad bibliográfica, curiosísima bajo más de
un concepto”. I el bibliòfil hi havia precisat: “Más detallada descripción de este rarísimo opúsculo, con inserción de
algunas de sus octavas, puede verse en el Catálogo de la Biblioteca
Colombina (tomo II, pág. 141),
minuciosamente hecha por el doctor D. Simón de la Rosa”.
Expirava l’any
1891 i en aquella gèlida sala destinada al públic el mossèn canareu va
guanyar-se la glòria del cel. Ja li havia xocat de trobar-hi tants pocs
lectors! La sala es comunicava directament amb la resta d’estances, totes
d’allò més grans, de manera que els corrents d’aire eren esfereïdors. A mesura
que avançava el dia hi augmentava la gelor: en estar situada a la banda de
ponent de l’edifici, durant l’horari d’obertura de la sala no hi tocava mai el
sol. Serra es va afegir a les
queixes dels usuaris, que demanaven un mínim sistema de calefacció, o si més no
que en cadascun dels dos arcs d’accés als altres departaments s’hi col·loqués
una vidriera...
Per això la
primera vegada que va examinar els quatre fulls en quart del poema de Dati la va passar magra. En aquella
sala de lectura feia un fred que gelava el pensament. Hagué de fer el cor fort
i, malgrat tot, mirar de posar els cinc sentits en aquelles deu octaves disposades
en les dues columnes de cada full.
 |
| Enigmàtic primer full de la versió italiana de la carta de Colom |
El gravat que ocupava
el centre del primer full estava envoltat per una orla en què ressaltaven
diverses figures en blanc sobre un fons negre: dalt, un llebrer acaçava un
parell de llebres enmig del brancatge; als costats, sengles pilastres amb
ornaments; i a la banda de baix de la làmina un escut amb quatre àngels, al
bell mig dels quals s’hi veia una regla estriada i tres caparrons posats en diagonal.
A la banda
esquerra del gravat una figura seia en un tron, en el sòcol del qual es llegia
una abreviatura que semblava dir Ferdinandus
Rex. En primer terme, la costa on havia embarcat (a un Serra nostàlgic li recordaria inevitablement l’enyorada silueta de les
Cases), i més enllà la mar amb tres caravel·les. A la popa de la més gran s’hi
veia una figureta que al mossèn canareu li va semblar Colom rebent ordres del rei Ferran
d’Aragó. Al fons a la dreta, una colla d’indis despullats fugint cap a un bosc.
Per què hi
fugien? No s’hi albirava cap resposta en els primers versos del canonge
florentí:
Omnipotente Idio che tucto regge
donami gratia ch’io possa cantare
a·llaude tua et di tua sancta legge
cosa che piaccia a chi starà ascoltare...
De manera que va encongir-se d’espatlles i s’hi va posar. Sabia que seria
un treball de benedictí. Traduttore,
traditore? Hi hauria de fer més hores que un rellotge si volia enllestir la
feina a hora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada