La carta de Colom (1): el maldecap d'un capellà nostrat

Sevilla, estiu del 1892: des del portal meridional del Seminari Conciliar de Maese Rodrigo, un capellà capcot s’afegirà als vianants més matiners en l’enrevessat, xafogós trajecte que va del Guadalquivir a la catedral gòtica més gran del món

L’edifici fundat pel canonge Rodrigo Fernández de Santaella y Córdoba, antic col·legi de Santa María de Jesús i primera Universitat de Sevilla, mira al sud entre la porta de Jerez i el Tagarete. Com que aquest rierol desemboca al riu una mica més avall, la zona és propensa a inundar-se. Quan això passa, les cases hi esdevenen illes.

Illes, en hebreu אי?

Hi pensa el capellà que sota la seva indumentària s’endevina ros i cepat, d’uns quaranta-cinc anys. Camina amb passes ràpides però curtes i iguals, obrint lleugerament les cames i arrossegant una mica els peus. Maquinalment absort ara mateix en la sospita –el cap li va d’una cosa a l’altra– que el nom d’aquell llunyà, estret i costerut carrer de Jesús, molt prop del carrer Major on sos pares van criar dues xiquetes, la Mariana Antònia i després l’Antònia Mariana (ans que nasquessin ell, la Isabel al carrer del Poadó, Roman al carrer del Remei...), podria assenyalar-hi la presència de veïns jueus. De debò va haver-hi un call? Al raval medieval de l’enyorada vila nadiua, ans que la saquegessin els corsaris tot just encetat el segle XVI? 

Quina llàstima no poder tornar-hi.

Potser per això ell, professor de Teologia Moral al Seminari Conciliar que viu d’un benifet de la Santa Església Metropolitana de Sevilla, recorre l’àrea dels Reials Alcàssers capficat en un parell de lletres de l’alifat hebreu. En la paraula אי: a l’Antic Testament ell s’ha fet un fart de traduir-la així, “illa”. Però no ignora que l’arrel àlef – iod permet anar molt més enllà.

Inundacions del 1877 a Sevilla: un capellà comprova com l'aigua del Guadalquivir arriba fins al portal del seminari de Maese Rodrigo que, com solia passar en cas d'inundacions, ha quedat aïllat

El Libro de las Profecías

Perquè, a banda d’”illa”, en sentit figurat אי vol dir qualsevol indret buscat com a refugi o aixopluc. Així al text masorètic dels versicles 2ⁿ i 6^è del capítol XXIII del Llibre d’Isaïes, posem per cas... I amb idèntic significat se’n parlava encara més al meravellós Libro de las Profecías.

El Libro de las Profecías. L’almirall Cristòfor Colom i fra Gaspar Gorricio, un monjo cartoixà que havia reclutat a l’efecte, s’anaven passant per a anotar-hi a mà una recopilació d’autoritats i citacions bíbliques, clàssiques i medievals per tal de situar el descobriment del Nou Món dins del pla diví per a la Humanitat, al costat de la desfeta islàmica a Granada i la posterior expulsió dels jueus dels regnes d’Aragó i de Castella. Colom també va compartir aquest projecte de llibre secret amb Ferran, un fill seu que amb tretze anys ja devia prometre com a bibliòfil, perquè no s’estava de dir-hi la seva amb notes manuscrites en els espais en blanc que ells hi deixaven.

Tots tres valoraven extraordinàriament les prediccions bíbliques sobre enigmàtics llocs costaners com Tarsis, Ofir, Quitim (el nostre capellà, recordant passejades infantils vall de Sant Jaume endins, no n’hi hauria afegit algun de la seva collita pròpia?)... Les valoraven tant que fra Gorricio va preparar-ne una llarguíssima llista. Amb tots aquells passatges en què l’Antic Testament  esmentava la paraula אי i la traducció llatina, insula, que n’havia fet sant Jeroni. Tan cabdals consideraven aquelles referències bíbliques, que en el seu quart viatge a Amèrica Colom va endur-se el jove Ferran... amb el Libro de las Profecías sota el braç! El farien servir de guia profètica de les terres desconegudes que hi anessin descobrint. 

La torre de la Giralda i la catedral de Sevilla des del carrer de Placentines (1911)

Amb aquestes cabòries, conscient que ara mateix no li aniria gens malament un אי, diguem-ne un aixopluc ombrívol on refugiar-se d’un sol estival que ja pica, el capellà s’apressa. Ara que, quin encert, s’acosta justament a la biblioteca que conserva, de mitjan segle XVI ençà, l’únic exemplar del Libro de las Profecías que existeix al món.

Però avui no li passarà pel cap de fer ni tan sols un cop d’ull als 84 fulls de paper d’allò més malmès que n’han sobreviscut. Ni pensar-ho. Prou feina té si vol enllestir a temps l’extraordinari encàrrec en què porta treballant tant de temps. 

El Libro de las Profecías haurà d’esperar. Perquè octubre ja és a la cantonada. 

I la impremta no espera.

Interior de la catedral de Sevilla: orgue del'escultor Duque Cornejo (1677-1757)

En sortir de Maese Rodrigo no se n’ha pogut estar de girar-se i contemplar-ne, nostàlgic, la capella a la dreta i la portada del seminari a l’esquerra, amb la balconada dalt. Els merlets i l’espadanya que coronen el mur amb pilastres. Els finestrals a través dels quals han mirat al riu les últimes generacions de seminaristes... Finis coronat opus, pensa: el rector Silvestre Pérez Godoy ja va inaugurar el curs 1888-1889 dient que, atès l’estat força precari de l’edifici, resultava imprescindible trobar una nova ubicació per al seminari conciliar. Amen.

Ha tombat primer a la dreta per a fer cap a la plaça de Santo Tomás. Després a l’esquerra, deixant la llotja a la seva dreta, per a enfilar el carrer del Gran Capitán al llarg del mur de ponent de la catedral (noms que rai, perquè se’ls endurà tots per davant l’eixample de l’avinguda de la Constitución previ a l’Exposició de 1929). Tot comptat, sis-centes passes pel cap dalt. Es fan en menys de deu minuts. Però la calda, la roenta canícula sevillana...

–Mare de Déu del Remei! Avui és que fa un sol que entamena –gemega sufocat en girar l’última cantonada i recolzar-se al mur de la seu que s’encara al carrer de Placentines–. I aquí no hi corre una espira d’aire.

Allí dalt, damunt de la nau de la catedral dita del Lagarto amb façana al carrer de Placentines, als prestatges d’una Biblioteca Colombina reviscolada per la commemoració del IV Centenari del Descobriment d’Amèrica, l’hi espera de nou el text de la carta de Cristòfor Colom.

2011: històries de lladres i serenos

El robatori, substitució per un facsímil i exportació il·legal de l’incunable de la carta de Colom custodiat a la Biblioteca de Catalunya ens recorda, salvant les distàncies, l'argument de la novel·la El club Dumas. O de la pel·lícula que aquesta va inspirar, The Ninth Gate. Tal i com diu un dels seus personatges, cosa de detectius de llibres... I encara assegurava El Periódico de Catalunya, dijous 7 de juny de 2018, que “les peripècies de la missiva donarien per a una bona novel·la de Dan Brown”. Tanmateix, a diferència del film de Roman Polanski i dels relats d’Arturo Pérez-Reverte i de l’autor de The Da Vinci Code, la increïble aventura de la carta de Colom és ben real. 

En aquesta –ho destacarien El País (10/09/2018) i altres diaris– hi han intervingut espietes, investigadors nord-americans, fiscals, professors universitaris, traficants d’obres d’art, llibreters de vell, diplomàtics, delators, antiquaris de diversos països i, fins i tot, institucions que ni tan sols sabien que els havien robat una de les seves joies bibliogràfiques. Tots plegats hi formen un entrellat de pistes, lladres anònims, falsificacions i preguntes sense resposta a cabassos.

Carta de Cristòfor Colom relatant el descobriment d'Amèrica, transcrita del text que es conserva a la NYPL: "Al Escrivano de Ración de los RR. Católicos / Don Luis de Santangel..." (aquí, en una bella edició de luxe publicada a Barcelona l'any 1914 pel tipògraf Eudald Canibell, un d'aquells anarquistes catalans de principis del segle XX que destaquen per la seva gran formació intel·lectual)

Tot va començar el 2011, quan el fiscal de l’Estat de Delaware (USA) rebé una delació: algunes còpies originals de cartes de Colom havien estat robades en biblioteques europees, on les havien substituït per facsímils de gran perfecció tècnica per a vendre-les il·legalment a l’estranger.

Iniciades les investigacions, un agent especial de l’administració dels Estats Units i un expert de Princeton van viatjar a Barcelona. En haver-se constatat el furt de dues cartes similars en biblioteques de Florència i el Vaticà, respectivament, els amoïnava una sospita: i si els lladres també havien fet cau i net de l’incunable de la carta de Colom que la Biblioteca de Catalunya havia comprat l’any 1917 a un llibreter de vell de Madrid?

Un bé cultural de valor incalculable

Es tractava de la carta datada a Lisboa el 4 de març de 1493. Cristòfor Colom l’havia escrita mentre tornava del seu primer viatge a les Índies per a anunciar el descobriment del Nou Món. Impresa a Roma el mateix 1493 per Stephan Plannck i batejada amb el nom de Columbus Christopher Epistolae de Insulis Indie supra Ganger Nuper Inventis, és un bé cultural de valor incalculable. Només se’n conserven 16 exemplars en tot el món.

Els investigadors, tement que a Barcelona també hi hagués qui vetlla pels descuidats, es van adreçar a la Biblioteca de Catalunya.

–Que penseu que baixem de la figuera? Fa pocs anys, al 2004, vam digitalitzar el document i se’n va comprovar exhaustivament l’autenticitat.

–I d’aleshores ençà?

–Botifarra de pagès: aquesta mena de documents els guardem en dipòsits d’accés restringit i només es poden consultar en una sala especial. Prèvia sol·licitud. Creieu que l’haurien furtat davant dels nostres nassos, sense que notéssim res? Es diu aviat!

Ni més ni menys, però. La Biblioteca de Catalunya encara es lleva ara. Van anar-hi corrents i l’estoig modern de la carta romania allí... però, ai las!, algú els havia fet el canvi  (el castellà hi és més expressiu: cambiazo) dels quatre fulls del segle XV per una còpia que a primer cop d’ull no feia sospitar res. Segons el New York Times, al mercat negre superaria els 1,2 milions de dòlars.

Un artista del furt ben informat? O més aviat una sofisticada organització criminal? 

El cas és que, després que l’any 2005 l’original robat a la biblioteca catalana aparegués als EEUU, va anar passant de mà en mà com si res. A París fou venut a dos llibreters italians per prop de 600.000 euros (novembre de 2005), i revenut al Brasil a un col·leccionista per 900.000 dòlars (juny de 2011).

El rei Ferran I d'Aragó a la portada de la traducció llatina de la versió de Lluís de Santàngel

Encara sort que l’any 2018 la carta va ser rescatada i tot seguit lliurada per l’ambaixador nord-americà al Ministeri competent –titular segons la Llei del 1985 dels béns culturals recuperats a l’exportació il·legal– per a ser tornada a la Biblioteca de Catalunya. 

La peripècia ha merescut titulars imaginatius: “Colón la lía parda: las confusiones que ha generado su misiva robada” (Empar Revert a Historia y Vida);“La carta robada de Cristóbal Colón vuelve a España 10 años después” (Laura González a la revista Clío Historia); “El chivatazo que devolvió una carta de Colón a Barcelona” (Vicente G. Olaya, El País).

Però encara no se n’ha tret l’aigua clara. La investigació de la sostracció inadvertida segueix en marxa. I mentrestant hi ha ficat cullerada l’anomenat Institut Nova Història.

L’Institut Nova Història: ja hi som tots

La dita és que els catalans, de les pedres en fan pans. Però si l’assumpte és terreny adobat per a embolicar-hi la troca, l’Institut Nova Història va més enllà i d’un enigma en fa dos. Pel juny de 2018 esbombaven:

La ‘Lletra d’en Colom’ furtada de la Biblioteca de Catalunya

i el que la premsa catalana no ha volgut explicar

De seguida l’inefable Jordi Bilbeny hi detallava tot allò que segons ell els periodistes catalans, suposadament “sotmesos encara al discurs historiogràfic espanyol”, han estat amagant: com que el nom del descobridor hi és imprès sempre “Colom” i els qui reben la carta (els conversos Lluís de Santàngel i Gabriel Sanxis) pertanyen a la Cancelleria del rei Ferran, “entra pels ulls” la “catalanitat” del document; historiadors com Ulloa i Gewecke sostenen l’”origen català” de la carta; Aurelio Tió ha denunciat que successives edicions de la carta al tresorer Sanxis “foren expressament alterades” perquè, en comptes de “rei de les Espanyes” s’hi llegís “reis d’Espanya”, i potser pels mateixos motius s’hi va castellanitzar el cognom Sanxis per Sánchez...
 

Pàgines interiors del fulletó De Insulis nuper in mari Indico repertis 
("Sobre les illes recentment descobertes a l'Índic")

Bilbeny esgrimeix encara més arguments de l’”evidència de catalanitat” d’aquesta carta: que el seu traductor al llatí fos un Coscó; que un Corbera hi afegís un epigrama introductori; que s’hagin trobat nombrosos “catalanismes” i “catalanades” a les edicions castellanes de la carta... I que la seva primera edició fos impresa a Barcelona: tal i com ja va assenyalar Ferran Soldevila a la seva Historia de España, “se sap que existí una edició catalana de la carta d’en Santàngel i al catàleg de la Biblioteca de Sevilla se n’esmenta un exemplar, avui desaparegut”.

I si qui ho diu és Soldevila (finançat per Francesc Cambó, igual que el general Franco)... Justa la fusta! Bilbeny formula la seva sospita: si es volia destruir precisament aquesta edició de la carta “era molt possiblement perquè deixava a entendre que havia de ser l’edició original que, per torna, reflectiria alhora la llengua materna d’en Colom”. Servida la conspiració, ja no se n’està d’entomar la frase del filòleg i historiador nord-americà Charles Merrill: la carta de marres “no és tan sols ‘un dels documents més importants de la història universal’, sinó que és a l’ensems un dels treballs més significatius i valuosos de la història de les lletres catalanes”.

Alça!

Què n’hauria dit, d’aquesta sortida, el capellà que imparteix Teologia Moral i Fonaments de Religió al Maese Rodrigo? Ell, que ha volgut entrar a la catedral i fer l’ullet a l’orgue imponent de Duque Cornejo, cofoi perquè el de la parroquial del seu poble és dos segles més antic. Ell, amb avis de cognoms del Montsià i del Baix Ebre, tan catalans com el de Bilbeny i companyia. Ell, que regira cada dia la Colombina traginant-hi amb absoluta exclusivitat l’exemplar original de l’edició italiana del juny de 1493 de la carta de Colom a Sánchez (o Sanxis), versificada per Giuliano Dati, bisbe i poeta alhora: “La lettera dell’isole che ha trovato nuovamente il Re d Spagna...”.

Contraportada del fulletó amb la llegenda Oceanica Classis ("Esquadra Oceànica"), sobre la popa rodona d'una caravel·la

 

El document més important per a la Història de la Humanitat

El capellà n'és ben conscient. Quan se li entravessa una cosa, per pelegrina o difícil que sigui, hi persevera: adés dominar mitja dotzena de llengües igual mortes que vives, adés debatre amb un insigne rabí jueu i no parar fins a convertir-lo, adés jurar que no trepitjarà mai més els carrers del seu poble i complir-ho al peu de la lletra...

Amb una tossuderia pueril, ho reconeix, fins a la irracionalitat més enciclopèdica. S’entén així que es trobi capaç d’encarar qualsevol repte intel·lectual. I, just és que ho reconegui també sense falsa modèstia, sovint brillantment. Però després li ve la insuperable perversitat de no acabar mai res.

–O hi fico fil a l’agulla, o no en trauré un cap de virot –es lamenta mentre, sobtadament enrojolat, se senya i s’agenolla davant de l’altar major de la catedral–. I per quins set sous m’ho han encarregat a mi?

L'espectacular altar major de la catedral de Sevilla (segles XV i XVI)

És el professor de Teologia Moral qui barrina: cal anar per feina. Deixondir-se, que no hi ha més cera que la que crema. Arremangar-se. Perquè allí mateix, en un angle del pati interior de l’antiga mesquita major ara dit de los Naranjos, a la Biblioteca Colombina hi té la seva cita, quotidiana de mesos ençà, amb la carta de Colom. La considerada com “el primer document imprès de la història d’Amèrica”.

La que el llibreter parisenc Maisonneuve, només tres anys enrere, va qualificar així: “tresor històric i bibliogràfic, absolutament sense rival en el món sencer, és la peça més preuada que pot adornar un museu o una biblioteca americana”.

“Un cant a la grandesa de l’ésser humà com a portador de valors immaterials”, se n’ha escrit, “palès en aquell ‘veniu a veure la gent del cel’ pregonat pels indis en el primer viatge colombí”.

“Venerable i històric document” que constitueix el “príncep de tots els noticiaris”. El primer que, imprès arreu d’Europa amb format de carta oberta, va donar “la notícia més sensacional que l’home havia rebut després de la paraula de Déu”.

En paraules de Torcuato Luca de Tena, “una de les cartes més famoses de l’epistolari universal” (ABC del 25/11/1973).

“Aquest document, imprès per primera vegada a Barcelona el 1493”, hom ha sentenciat, “és el més important per a la Història de la Humanitat”.

–Per què precisament a mi? Al Maese Rodrigo prou que n’hi ha, de catedràtics... –remuga el capellà–. Per què ha de fer-ho un canareu?

En tornarem a parlar.