Què podria enllaçar Sumer —aquella altra regió “entre rius”, és a dir, mesopotàmica, on va encetar-se la Història— amb la Pasqua canareva contemporània? Potser els poetes hi tenen la resposta.
Darreries de la dècada dels 70 del segle passat. Divendres Sant. Tant se val l'any.
No és tarda de sagraments. Ni de misses, sinó de celebrar la Passió del Senyor. El sol primaveral s’amaga a poc a poc. A l'església parroquial d’Alcanar, plena de gom a gom, l’acte litúrgic ja està als últims. Ha començat a les cinc. Si Déu vol, acabarà prop de les set.
Els més joves hi hem arribat amb el temps just i puntualitat religiosa, temerosos de la vergonya de quedar-nos al carrer. Ens estrenyem com a sardines (més ben dit, com a penitents) sense deixar de mirar de cua d’ull l’aclaparadora majoria femenina relegada a la nostra esquerra. Per lluir, diuen, s’ha de patir. Tots ben vestits, la majoria encorbatats, fem per semblar més sants. A peu dret. L’esguard endavant. Només de tant en tant enlairarem l’esperit perquè un cop d’ull a la volta i les seves claus renaixentistes ens apaivagui el mal de peus; que no endebades hem encetat la jornada de bon matí amb un destemplat Via Crucis turó del Calvari amunt, quia per sanctam Crucem tuam redimisti mundum, guiats d’estació en estació per una música madura de veus dobles.
Ara el fum aclaparador dels ciris i la cera fosa a tall de llàgrimes de gel ens collen els cargols ran de terra, tothom palplantat amb sabates de plataforma i pantalons de campana (o de tergal o de mezclilla), sota el record de l’antic cor que dirigia un cabiscol i un dia es va cremar.
 |
| Divendres Sant de 1978: processó de Via Crucis al Calvari d'Alcanar (foto BI Alcanar). En segon terme, amb americana i d'esquena, dos joves de 16 anys: Marcel·lí de Juan i jo mateix |
Avui no és qualsevol festa. És Divendres Sant. De manera que la celebració de la Passió constarà de tres parts: primer la litúrgia de la paraula, en què no faltaran lectures dels llibres d’Isaïes, dels Hebreus i del relat acarnissat de l’Evangeli de Joan (18, 1-40; 19, 1-42)… En aquest espai tibat de devoció i aplicada rutina cada xiuxiueig, cada fragància sembla aspirar discretament a l’eternitat, en aquel tiempo marchó Jesús con sus discípulos a la otra parte del torrente Cedrón, però ben just si queda en suspens en l’atmosfera sagrada, fent per manera que no l’aixafi el pes de quatre-cents anys de festes i diumenges repetits. De allí le condujeron primeramente a casa de Anás, porque era suegro de Caifás.
Al temple parroquial de Sant Miquel d’Alcanar, ¿eres tú el rey de los judíos?, l’encens s’abandona i va al seu aire com el ressò d'un credo inveterat, sense saber a quin sant encomanar-se, tomó entonces Pilato a Jesús, y mandó azotarle, aquí caic i allà m’aixeco, ans de barrejar-se amb la flaire freda però insistent de la pedra humida, testimoni d’incomptables penitències.
 |
| Jesús davant de Pilats (imatge generada per IA) |
Nosotros tenemos una Ley, y según esta Ley debe morir. Al capdavall s’hi imposa, com dos i dos fan quatre, la humanitat que s’hi ha congregat: Varón Dandy, Brummel, Floïd, Agua Lavanda Puig, Heno de Pravia i Maderas de Oriente prenen cos en un núvol inconfusible i donen el to a la nota mundana que pugna per elevar-se per damunt d’unes flors pansides que llangueixen en algun racó oblidat dels altars laterals, tristos recordatoris de benifets de l’aristocràcia local i del fet que àdhuc les millors intencions es marceixen amb el temps. Respondió Pilato: Lo escrito, escrito está.
En això que mossèn Joan Ferrer es lleva la casulla. Senyal que està a punt de començar.
L’adoració de la creu.
L'arbre de la Vida
Em sorprenc taral·lejant mentalment el Pange lingua que el grup Mocedades ha popularitzat del 1969 ençà. Però, ai las, era la cançó d’ahir, Dijous Sant. Ara la lletra que retrona dins de l’església parroquial d’Alcanar, més feixuga que feta d'encàrrec, és la de la Crux fidelis:
"¡Oh cruz fiel, árbol único en nobleza!
Jamás el bosque dio mejor tributo
en hoja, en flor y en fruto…”
Ara toca l’adoració de la creu, un quadre que em cau dels dits. No hi puc fer res.
Es descobreix un crucifix. “Mirad el árbol de la cruz, donde estuvo clavada la salvación del mundo”, exclama mossèn Joan.
Els capellans hi posen fil a l’agulla i els fidels comencen a desfilar per a besar la creu de fusta.
Mentrestant, cal tenir corda. Es reciten unes solemnes lloances que no em fan el pes: no sé per què, sempre he considerat sobrera, a les acaballes de cada litúrgia de Divendres Sant, la pèssima pregària d’aquest ritual (quasi pagà) de l’adoració de la creu. Si de cas, durant l’adolescència vaig concedir-hi que amb prou feines podia servir per a estirar els ossos i alhora, venite adoremus, provar sort de robar mig esguard d’alguna xica que t’agradés perquè a la comunió, amb tanta gent, potser ja no hi aniries:
"¡Dulces clavos! ¡Dulce árbol donde la Vida empieza
con un peso tan dulce en su corteza!"
 |
| Missal per a ús dels fidels (V. Molina, València, 1947) que feia servir ma mare |
Me n’assabentaré al cap de molts d’anys. D’aquell famós motet, Salve Crux, arbor Vitae, que el neerlandès Jacob Obrecht (1457-1505) va compondre en ple Renaixement.
De nou la creu, "arbre de la Vida".
Que és com dir “l'arbre on la Vida comença” en aquella litúrgia de la Passió que a la parroquial d’Alcanar concelebrava l’enyorat mossèn Joan.
D'on surt, però, aquest arbre de la Vida?
Si la història comença a Mesopotàmia…
Com que relacionaven la vida vegetal amb el poder regenerador de la divinitat, en determinats arbres els antics van veure-hi déus o deesses de la fertilitat. A més, aquesta teofania de l’arbre sagrat es barreja amb el concepte de vida eterna: l’arbre de la Vida, en el sentit de la vida immortal.
En el món mesopotàmic i semític, la palmera datilera era un arbre consagrat als déus. A Canaan, l'olivera i la vinya eren també arbres divins.
Que ningú no s'enganyi: amb Sumer neix la Història, i allí es va crear la primera societat de classes del món i l'escriptura cuneiforme en tauletes d'argila cuita, en una de les quals s'esmenten més de dos-cents xiquets i xiquetes esclaus, obligats a teixir sense parar… La divinitat podia representar-se tant en forma masculina com femenina, i en segells sumeris de l’Edat del Bronze apareix ja el verger de la innocència, on tothom qui vulgui pot collir els dàtils de la mítica palmera: el fruit del coneixement i el fruit de la vida immortal (la mateixa vida eterna en la conquesta de la qual havia fracassat Gilgameix, cinquè rei sumeri de la primera dinastia d’Uruk, en perdre la planta punxent que havia de conferir-li l’eterna joventut).
De l’arbre de la Vida, l’amic Xavi Vicente me’n fa veure un exemple en el famós Cilindre de la Temptació del període post-acadi de Mesopotàmia (2200-2000 ane): un arbre de set branques, flanquejat per un home i una dona en primer pla i una serp al fons.
 |
| Interpretació del Cilindre de la Temptació generada mitjançant IA |
A Israel, però, tot això canviarà. Els arbres dels déus cananeus es convertiran en arbres de Jahvé. Del potent material mític procedent de Mesopotàmia, Egipte o Canaan, el llibre del Gènesi en confegirà simples imatges: de l'alternativa entre obeir Déu o bé desobeir-lo per a arribar directament a la saviesa, en el cas de l'arbre del Coneixement del bé i del mal; i de la longevitat o immortalitat que Déu havia pensat per a l'home, en el cas de l'arbre de la Vida.
El patriarcat hebreu de l’Edat del Ferro capgirarà del tot el sentit de la mitologia de les antigues civilitzacions que venia del Neolític i de l’Edat del Bronze. Com? Malgrat fer servir les mateixes dades mítiques —un paradís o verger encantat, amb aigua a raig i arbres prodigiosos, la divinitat que es passeja per aquell fabulós parc d’esbarjo al mig del qual creix l’arbre de la Vida—, l’autor del llibre del Gènesi hi esgrimirà un raonament oposat a l’original: un querubí armat amb una espasa flamígera muntarà guàrdia a l’est de l’Edèn (Gènesi 3, 24) per tal d’evitar que Adam i Eva puguin accedir mai a l’arbre de la Vida.
 |
| "Acàcia empeltada de magraner" (IA) |
Robert Graves —conegut per la seva obra Jo, Claudi, que donaria peu a la sèrie homònima de televisió— sosté al seu famós assaig La Deessa Blanca que l’arbre de la Vida no era sinó una acàcia —l’”esbarzer ardent”, el principal arbre oracular de Canaan— empeltada de magraner. Jahvé acabarà expulsant la primera parella del paradís, temerós que puguin tastar-ne el fruit “i immortalitzar així els seus disbarats”.
L’arbre de la Vida es deixarà veure en més llibres de l’Antic Testament. Com ara el de Proverbis: amb base en sentències populars de l’època i d’altres atribuïdes al rei Salomó, s’hi consideren “arbre de vida” no sols el “desig satisfet” (13.12) i “el fruit del just” (11:30), sinó també “la saviesa” (3:18), “una llengua afable” (15:4), etcètera.
Toca’t el nas i balla. Entre els veïns cananeus, però…
 |
| Una altra interpretació de l'arbre de la Vida mesopotàmic, fent-hi servir IA |
Athirat/Aixerà, deessa mare i arbre alhora?
Sabeu que en la llengua dels cananeus d’Ugarit existia una consonant molt rebordonida? Es tracta d’aquella interdental sorda que sol transliterar-se t o th, amb un so que recorda el castellà zar o l’anglès thing. Amb aquesta consonant s’hi pronunciava el nom d’Athirat (o Atirat), la deessa de la terra, la prosperitat i la fertilitat en el panteó cananeu i fenici.
Athirat, mare dels déus i consort del déu suprem El. Tenia un temple a la ciutat de Tir. Als santuaris d’arreu de Canaan se la representava com un arbre ornamentat.
 |
| Imatge d'Aixerà generada per IA |
L’origen i significat del nom d’Athirat és un tema complex i debatut. Sense arribar a una resposta definitiva, els estudiosos hi han proposat diferents interpretacions. Segons una de les més populars, la de l’orientalista William Foxwell Albright, el nom derivaria de la frase Athiratu-Yammi, que significa “ella que camina sobre la mar”. Aquesta etimologia ha estat presa en grat, però planteja problemes importants de tipus cronològic i no explica per què el segon element (yammi, que significa “mar”) no sempre apareix. Per això B. Margalit ha sostingut la teoria alternativa que atrt hauria d’entendre’s com a “esposa” o “consort”… però, ai las!, aquesta hipòtesi no té suport lingüístic en cap llengua semítica coneguda.
En canvi una altra proposta, ja apuntada pel mateix Albright l’any 1925, suggereix que el nom d’Athirat podria significar “lloc sant” o “santuari”. I sí que n’existeixen proves lingüístiques: en llengües antigues del Pròxim Orient com ara el fenici, l’acadi, l’arameu i l’ugarític, l’arrel ʾtr (𐤀𐤕𐤓) s’associa amb el concepte de lloc sagrat. A més, la idea de divinitzar llocs no és estranya en les antigues tradicions religioses, cosa que fa d’aquesta etimologia una explicació plausible.
D’una altra banda, si prenem esguard que aquell so “th” ugarític de mal pelar és equivalent en la majoria de les llengües semítiques al so “sh”, llavors entendrem de seguida que noms com Athirat i Aixerà comparteixin la mateixa arrel: ’shrt, que en fenici s’escriu 𐤀𐤔𐤓𐤕 i diuen que significa també… “tronc d’arbre”!
D’aquí que la paraula hebrea aixerà designi un lloc sagrat. Més ben dit, un santuari marcat per la presència d’un bosc sagrat o un arbre verd. A joc vist, tothom és savi.
Una distingida experta en la Bíblia, Susan Ackerman, sosté que no té cap sentit distingir Aixerà, la deessa, de l’aixerà —l’arbre viu, retallat i podat amb la forma requerida, femella en tant que arbre fruiter de la vida— que constituïa la representació cultual de la deessa.
Així, se la troba als santuaris o llocs alts cananeus com un arbre viu que esclata i torna a néixer cada primavera. L’essència del principi femení de la natura.
A Ras Xamra, l’antiga Ugarit, també van trobar-hi una capsa d’ungüent. Amb la seva tapa d’ivori que representa, tallada a l’estil micènic, una deessa amb roba cretenca. Ella hi ocupa el lloc d’un arbre entre dues cabres. Igual que en uns altres llocs on Aixerà es representa mitjançant un pal o un arbre estilitzat.
De manera que d’aixerim (plural d’aixerà) n’hi havia tant de naturals com d’artificials, tant de plantades com de fetes expressament: arbres vius, troncs (𐤀𐤔𐤓𐤕), betils de pedra… Però totes eren la manifestació de la deessa mare. La personificació el principi de la vida.
 |
| Una altra imatge de la deessa generada per IA |
La menorà i la creu
Diuen que la forma de la menorà hebrea, que es presenta com un ametller retallat i podat, segurament es va basar en la d'una aixerà.
Tornem a la Bíblia. D’acord amb els versicles 17-24 del llibre de l’Èxode, davant del mur meridional de la tenda de l’aliança els hebreus havien de mantenir encès, dia i nit, un canelobre d’or massís de set braços. És l’anomenada menorà.
La menorà —aquesta mena d’arbre luminós que esdevindria un dels símbols més antics del judaisme— deriva, a la traça, del món religiós de la mitologia mesopotàmica. Allí era un senyal.
Un senyal, precisament, de l’arbre de la Vida. En endavant, tant al tabernacle com després al temple de de Jerusalem, hi substituiria de sotamà la deessa que el monoteisme havia proscrit.
 |
| Interpretació de la menorà (IA) |
De nou, per tant, una clau fenícia.
La diferència entre una aixerà i una menorà rau en el fet que la primera sol ser un arbre viu, mentre que la menorà és una representació iconogràfica en forma d'ametller podat. Per què un ametller? Entre gener i febrer, a Israel és el primer arbre que floreix. Les seves les flors anuncien nova vida.
I nous començaments. A la seva primera carta als Corintis, Pau de Tars mira d’inculcar-los què hi compta de debò: el Redemptor que, en morir a la creu, condueix els cristians a la vida eterna.
La creu de Crist esdevé així un senyal de renaixement. A la carta als Filipencs (3:9-11), a la primera carta de Joan (5:11-12) i arreu del Nou Testament s’insistirà que és l’única esperança de vida eterna. Per això l’Església Ortodoxa Oriental considerarà tradicionalment que l’arbre de la Vida del Gènesi ja prefigura la creu del Gòlgota.
Així doncs, la creu representarà per als cristians l’arbre de la Vida? Tal com la menorà entre els jueus?
La resposta afirmativa és de traca i mocador. Cal anar a cercar-la a Roma. A la Via Labicana.
Sant Climent del Laterà
Al número 95 de la Via Labicana hi trobarem una basílica. Fa tant de goig…! És la de Sant Climent del Laterà. Els dominics irlandesos tenen a honra regentar aquest formidable registre arqueològic de la història religiosa, política i arquitectònica de la Ciutat Eterna.
L’absis de Sant Climent del Laterà conserva l’antic mosaic que adornava l’absis de la primitiva basílica romana, datada a les darreries del segle IV. Hi apareix Crist triomfant a la creu, adoramus te, Christe, et benedicimus tibi, quia per sanctam Crucem tuam redimisti mundum… però aquesta creu emergeix d’un fons de fulles d’acant i s’estén com un arbre ufanós, amb el seu brancam exuberant envoltat de flors, fruits i moixons.
Aquest esplèndid mosaic de les primeries de l’era cristiana constitueix una insuperable representació de la creu de Crist com a veritable arbre de la Vida: d’ella estant, el crucificat esdevé el salvador de la Humanitat i, consegüentment, l’arbre de la creu hi apareix alhora com la compensació de l’arbre del Coneixement del Bé i el Mal del Paradís; perquè si d’aquest va sortir el càstig per la desobediència d’Adam, de la creu de Crist arriba la vida.
 |
| Detall del mosaic de l'absis de Sant Climent del Laterà (imatge: Wikimedia Commons) |
A la mateixa contraprestació es refereix també la segona estrofa de la Crux fidelis. Sí, la que tanta nosa em feia en aquella versió castellana escollida per mossèn Joan per a les adoracions de la creu dels anys 70 del segle passat: “El supremo Hacedor, compadecido / del engaño de Adán, que desdichado / en la muerte incurrió, porque atrevido / del fruto más fatal comió un bocado. / Un árbol señaló, que el desempeño / fuese del grave daño de otro leño”.
Tot comptat, un galimaties farcit de participis encavalcats fins al desllorigador: el “desempeño […] del grave daño de otro leño”.
Sort que, si la memòria no me la juga, mossèn Joan en prescindia sense problemes. Així que quedem-nos amb aquest nou arbre de la creu. Per què? Damna ligni ut solveret: per tal de compensar el mal que va fer aquell altre arbre de la Vida que creixia al Paradís.
Història i literatura
Segons el medievalista Marc Bloch, cofundador de la formidable escola històrica dels Annales, francès compromès que, en haver-se incorporat al maquis, fou torturat i afusellat pels ocupants alemanys, a la Història no se li ha de negar la seva part de poesia. Malauradament ha estat construïda allunyant-la de la literatura, quan en realitat n'és una part indestriable.
Miguel-Anxo Murado hi insisteix al capítol 13 del seu assaig La invención del pasado: “Los libros de historia también son obras literarias. La historia, nos guste o no, pertenece al mundo de la fantasía”. Efectivament, la història va néixer a Grècia com un gènere literari; i fins i tot “el nacimiento de la historia científica europea viene a coincidir con el auge de la novela romántica”. Murado recorda que Aristòtil va escriure que “el historiador y el poeta no difieren entre sí”, per la qual cosa “quizá la historia no puede dejar de ser nunca del todo literatura”.
 |
| Crux fidelis al missal |
És així com esdevenen atractives, diuen, les ciències socials.
D’una altra banda, potser la literatura també hi vulgui dir la seva. Després d’aclarir que no parlen com a historiadors professionals, persones de fora del món acadèmic —igual que qui opina sobre soberanies, textos constitucionals, formes d’estat i de govern, etcètera sense que li calgui expertesa en Teoria de l’Estat— poden atrevir-se a formular hipòtesis. Més o menys fonamentades en informació procedent de fonts acadèmiques o reconegudes (articles científics, llibres d'experts, estudis arqueològics…). Propostes que, per descomptat, queden sempre sotmeses a la consideració, debat o correcció per part dels especialistes.
I tot això, no cal dir-ho, sempre amb la humilitat de què, tanmateix, solen quedar exempts els poetes. Perquè a ells, ocells de pas, no els espanta vent ni aigua.
La intuïció dels poetes
"La memòria del futur”, va escriure justament Robert Graves, “és anomenada habitualment instint entre els animals, i intuïció en els éssers humans”.
Joseph de Maistre es planteja una pregunta esveradora a la segona de les seves Soirées de Saint-Pétersbourg: com és que a les llengües primitives de tots els pobles antics hi trobem paraules que suposen coneixements que ells no tenien a l’abast? Unes paraules “relacionades amb tota la metafísica oriental”, afegeix el pensador savoià, i que “són, evidentment, fragments de llengües més antigues, desaparegudes o oblidades”.
D’aquí la seva intuïció personal: “Els grecs van conservar en aquest aspecte algunes obscures tradicions; i, ¿qui sap si Homer no dóna fe de la mateixa veritat, tal volta a la insabuda, quan ens parla de certes coses que els déus anomenen d’una manera i el homes d’una altra?”. Només cal adonar-se de l’oposició entre les dues denominacions d’una mateixa serra, Batiea i Mirina (Ilíada, II, 813), en què la interpretació poètica pertany a la llengua divina.
Llengües més antigues? Orientals? Llengües divines de creació poètica?
El príncep dels orientalistes espanyols, Antonio María García Blanco (Osuna, 1800-1889), solia referir-se a la llengua hebrea dient que hi ha coses que, més que no analitzar-se’n, se n’han d’escoltar. Bo i esmerçant anys i panys en cerca dels orígens geogràfics i lingüístics del castellà, aconseguí (o cregué aconseguir) remuntar-los a antigues fonts hebraïques, convençut que les coïncidències sintàctiques amb algunes expressions de l’idioma de Cervantes reflectien aquesta connexió semítica. ¿Intuïció d’un lligam misteriós, potser heretada del seu estimat professor, l’ardiaca de Tortosa Francesc Orxell (València, 1762-1825), a qui García Blanco tindria sempre per un expert en “quasi totes” les llengües orientals?
Però no cal anar tan lluny. La sospita d’una vella, inexplorada presència semítica no ha passat per alt a la perspicàcia de poetes molt més propers en el temps i l’espai.
Un call a Alcanar?
Carme Cruelles —actualment immersa en presentacions del seu últim i reeixit poemari, Caldrà la pluja— fa anys que va intuir un solatge hebreu en els orígens més íntims d’Alcanar.
 |
| Als poetes no els espanta vent ni aigua (imatge IA) |
Un call en un poble que encara no era de pagesos, sinó de pastors. Un poble de futurs bons comerciants, subratlla Cruelles, sobretot de fruita. Menesters —insisteix ella— ni fets a mida per a gent d’origen hebreu… I, ves per on, tot plegat a tocar de “la muntanya de l’aigua”, en què no deixa “de rajar aigua per petites cavitats”; “la serra de l’aigua”, la “serra de les fonts”, “la muntanya dels corrents d’aigua”, la de les “fonts amb piques de pedra que sembla que les han plantat en sec davall mateix del rajolí nerviós de l’aigua”: tot, tot això a la mateixa pàgina 33 de La pols dels dies, adelitant-se en avinentesa d’una feliç troballa etimològica a propòsit del topònim Montsià.
I de piques, precisa tot seguit la poetessa rapitenca, n’hi ha set: simbologia jueva que torna, que gira, que s’afegeix també a reveladores semblances entre carrers com el de Bonmatí i els del call jueu de la Bisbal de l’Empordà per a refermar el recel de tothom qui té les potències ben obertes. Estem davant d’una nova clau?
“No deixen de ser hipòtesis poc documentades”, li dicta la modèstia a la Carme: “Em moc molt per la intuïció”.
La intuïció dels poetes.
La clau semítica
Ignorem fins a quin punt a l’Alcanar medieval va haver-hi presència jueva; i, en cas afirmatiu, tampoc no sabem del cert des de quan. La referència descoberta per l’autora de Caldrà la pluja és de l’any 1340, però té gust de poc: amb prou feines un parell de línies del treball “El árabe /kanîsa/ ‘iglesia’ en la toponimia española” del controvertit mossarabista valencià Leopoldo Peñarroya.
Però, per esguard dels descobriments que van succeint-se any rere any al jaciment arqueològic de Sant Jaume i les conseqüències que se n’arribin a derivar, la intuïció de Cruelles pot donar de si. No és cap futilesa. Ben al contrari, pot donar joc a l’hora d’entendre algunes coses de gran cas.
Per a Sant Jaume, els arqueòlegs hi proposen una cronologia entre els anys 800 i 550 ans de Crist. I, a banda de la hipòtesi de centre polític d’un cabdillatge indígena, n’hi contemplen una d’alternativa, el denominat “pla B”: que aquest jaciment de la Primera Edat del Ferro fos en realitat una factoria o assentament fenici.
 |
| Jaciment de Sant Jaume |
Quan finalment s’imposi aquesta última interpretació (aquí l’hem defensat des del primer dia!), llavors caldrà obrir el meló d’una clau semítica al bressol de la comarca.
Potser la població iberorromana de les terres del Sènia –la gent d’aquí de tota la vida, vaja– encara devia conservar una mínima memòria d’aquell bressol remot mentre, a partir del segle VIII, anava islamitzant-se com més va, més. Al carrer seguirien parlant l’idioma propi del país, el romanç andalusí o “l’atinu” (pronunciat llatinu), però els era menester conèixer l’àrab alcorànic, la llengua de la litúrgia durant cinc segles del Coll de Balaguer ençà.
Diguem-ho clar i ras: tant els montsianencs que pregaven en àrab com els qui coneixien l’hebreu de la Torà estaven en condicions de fer-se càrrec dels mots antiquíssims amb què els colons orientals de la Protohistòria haurien designat la sang, les arrels, l’aigua, la mort, la força, les tombes, els santuaris, el cap, la mà, el cor, la llet, el pa, la llum, la mar, les fonts, els camins, la casa, el sol, el cel, els estels…
Fins que, al llarg dels segles XIII i XIV, el genocidi feudal va foragitar la gent del país. De manera que, un cop s’hi hagué consumat la substitució ètnica i lingüística, ja només a una reduïda capelleta de comarcans –els jueus– els faria l’efecte d’entendre el ressò semític d’aquell grapat de mots més vells que l’anar a peu.
Val a dir que entre el fenici i la llengua de Moisès, emparentats de ben prop, existia un alt grau de mútua intel·ligibilitat. Dialectes d’un mateix idioma, ha dit algú. Però encara hi ha qui va més enllà, fins al punt de tenir el fenici per “idèntic a l’idioma bíblic”: l’arqueòleg israelià Ephraim Stern posa en relleu que tots dos fan servir “el mateix vocabulari, verbs i adverbis, les mateixes inflexions verbals en plural, pretèrit perfecte i imperfecte, les mateixes preposicions, així com les mateixes desinències en la declinació nominal per al subjecte, objecte directe i formes possessives. En ambdós la formació dels plurals per al gènere masculí i per al femení es fa afegint els sufixos -yim i -t, respectivament. Els noms dels numerals són els mateixos, l’estructura de l’oració és semblant. Moltes paraules són idèntiques, inclosos termes de significació religiosa”.
El secret de Vives
L’habitant del call d’Alcanar que l’escriptora rapitenca pot haver localitzat es diria Vives de Carcassona —un cognom que apareix sovint en calls catalans— i, si hem de fer cas a diverses fonts, no fóra estrany que s’hagués dedicat a l’ofici de prestador. Com a tal, havia de menester l’hebreu. D’antuvi per a llegir la Torà, pregar i participar en ritus comunitaris que calia preservar en un entorn hostil. També per a comerciar amb altres comunitats jueves que fessin servir l’hebreu clàssic com a llengua litúrgica i escrita.
Altrament, Vives difícilment hauria pogut exercir una professió que requeria dominar termes legals bíblics a manta, imprescindibles a l’hora de redactar els contractes de préstec.
Així, mentre van quedar canareus que resaven a Déu en hebreu, en tant que coneixedors d’una llengua semítica encara devien copsar el sentit dels mots ancestrals.
 |
| Un Montsià de noms ignorats |
Diguem-ho clar i ras: si a Alcanar va haver-hi un call, els jueus que l’habitaven a mitjan segle XIV, i en particular el prestamista Vives de Carcassona, degueren ser els últims que estigueren en el secret.
Perquè, en qualsevol cas, aquella exígua comunitat jueva hauria desaparegut, igual que la d’Ulldecona (no va caldre esperar a l’expulsió del 1492), amb la massacre antisemita de l’any 1391.. Tant si Vives i els seus aconseguiren salvar la pell com si no, s’haurien emportat per a sempre el significat, que per fatifat els resultava tan familiar, d’un bon grapat dels primers noms de les coses i dels llocs.
En endavant, per a desxifrar-los n’hi hauria un fart.
Àdhuc amb un cop de mà (d’intuïció, més ben dit) dels poetes, ara ens costarà Déu i ajuda.
Els (nostres) drapets al sol
Donar-hi voltes t’acaba sabent molt greu. Dol de valent. S’assembla a treure el cap al no-res. A descobrir un buit a l’ànima prístina del paisatge: els topònims canareus de tota la vida, que repetim sense pensar —aquell racó, aquella cova, aquella serra—, alguna vegada van ressonar amb un so paregut, però carregat de mites i significats avui irremeiablement perduts. Cada nom devia guardar un relat: el turó no sols era alt, sinó també sagrat; el barranc amagava records d’arquitectura, de bonança i de collites; la cresta, de nuvolalls, de saleres i del tercer dia en què ressuscita un déu que mor cada any; la cova, a seny de memòria femenina…
Tot comptat, pitjor que taca d’oli. De primer havien estat foragitats els andalusins; després, els jueus. El filòsof Joaquín Lomba s’ha referit (La raíz semita de lo europeo, 1997) a la responsabilitat europea “de haber marginado y aun de haber ejercido después, casi sistemáticamente, un despotismo y labor de colonización política y cultural sobre el mundo semita, musulmán y judío”.
 |
| Carrer de Jesús (IA) |
Malament rai. Amb la marxa els darrers parlants d’una llengua semítica va perdre’s un món de saviesa: per quines comes s’arrossega el sol ixent; com s’ho feien algunes dites per explicar el llenguatge dels núvols ran de Montsià; quins ritus miren d’assegurar les collites; per què aquell indret es diu com es diu…
O si això o allò té un aire de menorà. O de tosc arbre de la Vida.
Més trista que la pèrdua resulta encara la indiferència. El fet d’ignorar aquella absència. Perquè reconèixer que sota els nostres peus jeu un sediment de veus silenciades, la veritat, no fa gaire gràcia… Ens delata (vegem més amunt J. Lomba) de cop en sec com a colons. Ens trau els drapets al sol i alhora ens confronta amb la fragilitat de la memòria. Quant d’allò que avui donem per etern esdevindrà demà un lleu ressò que el temps s’encarregarà d’esborrar?
D’ençà que a la terra es parla en una llengua aliena a les seves arrels, s’hi troba a faltar alguna cosa. A cada bugada, es perd un llençol. Per molt que el rebotim de diendes i rum-rum, hem heretat un mas els murs del qual xiuxiuegen en un idioma que ja no comprenem.
De l’arbre caigut, tothom vol fer-ne estelles: en acabat dels saqueigs, cremes i crims pitjors, el call mínim d’Alcanar —tal volta un carreró estret i prou— rai. Al cap i a l’últim se l’hauria pogut dignificar, posem per cas, amb el nom d’un sant. O de la Santa Creu.
O de Jesús, ves a saber.
Al cap del carrer la Carme Cruelles, posant en joc només la intuïció dels poetes, encara acabarà encertant-hi el pinyol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada