De la sèquia al catàleg, quinze anys després

Quatre ratlles relatives al patrimoni històric local, etc.? Com m’ho faré per a estalviar-hi paraules, quan n’hi ha tantes a dir? Ja ho tinc: insistiré en la llista i prou

Corria l’any 2009 quan l’admirat Umberto Eco va publicar, en avinentesa d’una exposició organitzada pel Louvre, aquell fascinant assaig titulat El vertigen de les llistes. 

Quan no et veus amb cor de definir l’essència d’una cosa de proporcions descomunals o infinites (l’abandó del patrimoni arquitectònic, arqueològic i paisatgístic local, poso per cas), com la pot fer comprensible? Doncs mitjançant una representació de l’infinit en què aquest no acabi, suggerint-lo així quasi físicament: amb una llista.

Un elenc. Un catàleg. 

 

El molí de les Canals, assolat a principis de segle per plantar-hi quatre tarongers.

 

Set senalles, catorze anses. D’aquí l’article “De la sèquia al catàleg” que vaig perpetrar al número doble de setembre-octubre de 2008 de Lo Rafal, amb un semàfor de la vergonya d’allò més coent que va deixar en evidència (i ben encesos) els responsables.

El semàfor de la vergonya

Aquella llista/semàfor en roig i taronja incloïa, entre molts altres actius patrimonials, l’usurpat i malmès camí dels Bandolers. 

El camí vell d’Ulldecona, rosegat i deixat de banda. 

El lligallo ignorat i mig perdut del Coll de les Forques. 

Els murs i la volta medievals tocant a la pedrera de Sant Jaume que, deia, “estan a les últimes” (és a dir, l’ermita de Sant Jaume de Barberà que amb prou feines ha sobreviscut a una transformació de finques), i la mil·lenària bassa comunal de la mateixa partida: “envoltada de brutícia i pots de líquids d’arruixar, qualsevol dia algun desaprensiu la veurà eixuta, la llaurarà i ja no se’n parlarà més” (com ha passat al capdavall, fa més de cinc anys). 

La sèquia Mare i la sèquia de Baix, menystingudes i oblidades. 

El monumental molí de les Canals, “orgull d’Alcanar des del segle XIII (i assolat l’any 2000 en plantar tarongers a la riba esquerra del riu)”. 

L’hort de les Ànimes (rebatejat i encimentat fa més de deu anys).

La Serreta, degradada. El pont dels Estretets, etcètera.

 

2014: el pont dels Estretets, al bell mig del riu de la Sénia

El pont dels Estretets, perdut per a sempre

El pont dels Estretets? Cinc anys després la cosa havia empitjorat fora mida. Tant, que vaig inaugurar aquest blog amb un parell d’entrades denunciant l’estat crític del nostre pont més emblemàtic: “darrerament les xarxes socials han estat un clam: cal salvar el pont dels Estretets”, “el cas és que l’arc que en resta no s’ensorre ni se l’emporte la primera riuada que vingue” (15/11/2013); “la major vinculació dels Estretets amb Alcanar –molt més intensa que no amb Vinaròs– podria explicar-se pel fet que el pont s’hagués concebut, justament, com una via de comunicació eminentment canareva” (20/12/2013).

Hi vaig tornar l’any següent, al número de la revista informativa Lo Rafal de primavera-estiu de 2014: no sols amb un peu de foto urgint l’actuació immediata de l’Administració (“Any 2014: la vegetació, els abocaments i una aigüera [...], a punt d’assolar els Estretets”), sinó també amb un final de l’article clar i català: “Mentrestant el pont dels Estretets, el mateix que quaranta generacions de canareus i canareves s’han estimat tant, se’ns en pot anar a fer punyetes davant dels nostres nassos”.

I així va ser: finalment la perseverant desídia oficial va aconseguir, després de tretze anys fent-se la sorda, que els aiguats de setembre de 2021 s’enduguessin per a sempre el pont dels Estretets.

I la resta de maleses, pèrdues i destrosses de què no ens hem assabentat: per descomptat, la llista era (i és) oberta. Problema resolt, seguim. 

Les nombroses fortificacions de la Guerra Civil i les torres costaneres del segle XVI rai: per descomptat, aquella llista de pèrdues i destrosses era (és) oberta.

La torre d'en Picó, correrà la mateixa sort que el pont dels Estretets?

“Mosques dins del corral”

Tornem ara al mestre Eco: al cant II de la Ilíada, Homer vol donar una idea de la immensitat de l’exèrcit grec. Prova de fer-ho amb una comparació: “Com els incomptables eixams d’atapeïdes mosques que dins del corral d’un pastor voletegen en temps de primavera, quan les gerres són plenes de llet a vessar, en igual nombre els aqueus de llargs cabells s’apostaren davant els troians a la plana, delerosos d’anihilar-los”.

Tanmateix, el poeta no se’n surt. Llavors recorre a les Muses: “només les Muses olímpiques, filles de Zeus portador de l’Ègida, poden recordar els innúmers aqueus que arribaren davant els murs d’Ílion! Però sí que diré el nom dels comandants de les naus i faré el recompte d’elles”. 

Així que, en aparença, l’enumeració (350 versos!) sembla finita.

Però, i els homes que comanda cada cabdill? Homer no té cor de comptar-los, de manera que la llista resulta ser-ne infinita. 

Igual d’infinita que el feedback d’exabruptes injuriosos, intents de descrèdit i de marginació (“cultura” de la cancel·lació, diuen que se’n diu) i altres infàmies d'ara? En un context així, a qui pot estranyar-li l’afer miserable dels cartells vexatoris contra els germans Ernest i Pasqual Maragall, fent-hi escarni d’una malaltia tan devastadora com és l’Alzheimer?

No cal dir que la comparació (homèrica) amb eixams de mosques dins del corral també s’hi quedaria curta… Que no farem un pensament i repassarem la Historia universal de la infamia de Jorge Luis Borges, ja clàssica? 

Potser també a Solo è il coraggio, l’última novel·la del cancel·lat i perseguit Roberto Saviano?