L’arbre de la Vida (i 2): un margalló, i comença la poesia?

Sé que el cor dels últims brots del margalló és mengívol perquè mon pare me’n va donar a tastar assegurant que, a la postguerra, els xiquets l’havien tingut per una llepolia; i que de les fulles de la planta se’n feien cistells, cabassos, graneres…

A l’entrada anterior del blog exploràvem l’evolució d’un antic símbol mitològic, l’arbre de la Vida, en diferents cultures de la Mediterrània. Ho fèiem, a partir d'una reveladora semblança apuntada per l'amic Xavi Vicente, amb una atenció especial a les terres del Montsià i el seu eventual llegat semític. 

D’una celebració del Divendres Sant als anys 70 a Alcanar, en descrivíem el ritual de l’adoració de la creu. ¿I si la creu fos una reinterpretació cristiana de l’arbre de la Vida, vinculat a antics mites mesopotàmics i cananeus en què simbolitzava fertilitat, vida eterna i regeneració, associat alhora a la divinitat femenina sota la figura d’un arbre sagrat? Així mateix la menorà jueva del temple de Salomó, amb els seus set braços, es remet a l’arbre de la Vida... i potser també la iconografia que aquí, arran dels descobriments dels últims anys al jaciment arqueològic (800 - 550 aC) de Sant Jaume d’Alcanar, pot donar joc a l’hora de resoldre alguns misteris. Més que més amb la hipòtesi denominada “pla B”, és a saber, que es tracti en realitat una factoria o assentament fenici (val a dir que, en aquest blog, això fa dotze anys que ho tenim més clar que la llum del dia).

Cas d’existir un solatge cultural semític al bressol de la comarca, s’hauria esvaït del tot amb la destrucció de l'anomenat Complex Sant Jaume de la Primera Edat del Ferro? O bé se n’hauria salvat una part fins a la Baixa Edat Mitjana? En qualsevol cas, la conquesta feudal i la consegüent diàspora de la població autòctona, al capdavall tota islamitzada i per tant coneixedora d’una llengua semítica –l’àrab de l’Alcorà–, haurien esborrat el record dels significats originals de topònims i mots ancestrals. 

Àmbit destacat del jaciment de Sant Jaume d'Alcanar,
amb un margalló en primer terme

La poeta rapitenca Carme Cruelles, a partir de l’escassa documentació a l’abast, confia en el paper de la intuïció literària per a reconstruir històries perdudes. Ella no sols intueix vincles hebreus a la toponímia local, sinó que també esmenta una referència al·lusiva a la possible existència d’un call jueu a Alcanar. Aquest, dic jo, hauria constituït l’últim reducte de vilatans obligats a entendre una altra llengua semítica, l’hebreu, per a mantenir les seves tradicions religioses… fins que, en desaparèixer aquella exígua comunitat de jueus canareus a causa del gran pogrom de l’any 1391, el buit cultural esdevindria definitiu.

L’oblit de llengües semítiques antany conegudes per raó de la litúrgia –com ara l’àrab i l’hebreu a l’Edat Mitjana– ens ha deixat una herència feta a trossos, cosa que complica molt el desxiframent d’alguns serrells del nostre passat. Tal volta només la intuïció poètica pugui il·luminar connexions perdudes, com ara els noms de llocs i de coses que alguna vegada van ressonar amb mites i significats que avui ignorem.

Però deixem-nos de romanços i anem a la segura. 

A l’hora de resoldre enigmes històrics i arqueològics, de debò que la poesia i els poetes han fet mai el fet? 

La intuïció poètica, hi ha fet efecte? O tot això només és parlar per parlar?

Comerciants fenicis en un antic anunci comercial (imatge IA)

La poesia, guia cultural 

“El que m’interessa de l’art és la investigació, més el que queda per fer”, va dir el poeta Joan Brossa allà pel 1990, “que no pas el que ja ha adoptat una forma”. 

“El que ja està resolt no m’interessa”, concloïa el poeta, dramaturg i artista plàstic barceloní.

Devia ser d’aquest mateix parer el milionari prusià Heinrich Schliemann (1822-1890)? Ell tenia una ceba al cap: insistia a  fer servir les dades geogràfiques i narratives dels dos grans poemes d’Homer, la Ilíada i l’Odissea, per a identificar el turó de Hisarlik (Turquia) amb la ciutat de Troia, fins llavors considerada un mite. Al final hi va encertar.

A gran distància de la Mediterrània, el poema anglosaxó Beowulf (segles VIII - X), descrivia cerimònies funeràries i tresors de tots colors… la historicitat dels quals no va poder-se confirmar fins que l’any 1939, en excavar Sutton Hoo —un indret vinculat a l’antic regne d’East Anglia—, va trobar-se un vaixell funerari amb cascos i joies semblants als del Beowulf.

Més lluny encara, en un parell de poemes anònims islandesos del segle XIII, la Grænlendinga Saga i la Eiríks Saga Rauða, van relatar-se viatges víkings al continent americà. El 1960, l’historiador Helge Ingstad va seguir les coordenades geogràfiques i altres detalls escampats en aquelles samfaines d’història i literatura per mirar de localitzar assentaments a Terranova. Així va descobrir l’Anse aux Meadows, el jaciment arqueològic que confirma la presència europea a Amèrica cap a l'any 1000, segles ans de Colom.

Aquests casos demostren que la poesia, més enllà del seu valor artístic, ha fet sovint de guia cultural: ha preservat detalls que, interpretats críticament, poden resoldre misteris de la Història. Tan bon punt contrastes la poesia amb evidències materials, la seva fusió de mite i realitat ofereix pistes excepcionals.

Ara bé, hi ha cap cas en què la intuïció d’un poeta contemporani hagi contribuït a treure’n l’entrellat, d’un misteri històric o arqueològic?

La solució d’un enigma històric

Al començament del segle XX, els arqueòlegs que excavaven els palaus de Cnossos van descobrir-hi unes tauletes d’argila dels anys 1450 - 1400 aC. Duien inscripcions en un sistema d’escriptura utilitzat a les antigues Creta i Grècia micèniques. Aquest sistema va denominar-se Lineal B. Durant dècades, els experts no van poder desxifrar-lo. S’especulava que devia representar una llengua desconeguda.

Reproducció d'una tauleta d'argila de Cnossos,
sobre una taula fabricada per l'amic Ramon Esteban.

El poeta i escriptor Robert Graves demostraria el seu profund interès en les civilitzacions antigues quan, l’any 1948, va publicar una obra prodigiosa: La Deessa Blanca, una gramàtica històrica del mite poètic. Ans de parlar espès i menut d’un misteriós alfabet d’arbres, transmès oralment al llarg de segles com a relíquia dels druides, hi sosté que “les grues volen en formació de V i les lletres de tots els alfabets primitius, tallats amb un ganivet a l’escorça de branques d’arbres —com Hesíode va escriure els seus poemes— o en tauletes d’argila, eren naturalment angulars”. 

Graves frisa per creure que el gramàtic hispà Gai Juli Higí (64 - 17 aC.) va recollir dels etruscos —per a l’escriptor britànic, cretencs de raça que adoraven la grua— l’enigmàtica faula d’Hermes i les grues. La faula atribueix al déu del comerç i primer protector dels poetes la creació de set lletres a partir del vol de les grues; i al grec Palamedes (el nom del qual significa “intel·ligència antiga”), que havia combatut a la guerra de Troia, la invenció d’onze consonants més fins a completar a poc a poc l’alfabet primigeni. Aquest alfabet, originat a l’illa de Creta, és el que farien servir els pelasgs, els primers pobladors de Grècia. 

Llavors, podia ser que el sistema d’escriptura Lineal B de Cnossos estigués relacionat amb el grec antic? 

Aquesta idea es basava únicament i exclusiva en la intuïció poètica de Robert Graves. Ell coneixia bé la mitologia i la història gregues. Però no era lingüista ni arqueòleg. 

El que s’esdevingué tot seguit resulta fascinant.

El déu Hermes i les grues (imatge generada per IA).

Aquell suggeriment no va passar desapercebut. Perquè al cap de quatre anys, l’arquitecte i lingüista Michael Ventris, inspirat per l’eixida de Graves i amb la col·laboració de John Chadwick, va aconseguir desxifrar el Lineal B: es tractava, efectivament, d’una forma arcaica de grec; en concret, d’una variant micènica utilitzada al voltant del 1400 - 1200 aC.

El descobriment revolucionaria la comprensió de la història del món clàssic, en demostrar que la civilització micènica era una cultura grega. Una cultura grega diguem-ne primerenca, però grega al cap i a la fi. L’enfocament creatiu de Graves havia resultat clau per a obrir-hi nous camins interpretatius. 

Un exemple de com la literatura i la poesia acaben incidint en disciplines aparentment distants, com ara l’arqueologia i la lingüística.

Heus aquí com la creativitat i la intuïció poètiques poden contribuir a resoldre misteris històrics. Fins i tot quan es basen en fonts sorprenents o inesperades com aquella faula sobre les grues en què apareixia el príncep Palamedes, personatge literari que Homer tingué per fill del rei Naupli d’Eubea.

Però, i pel que fa a l’arbre de la Vida? 

Fina Mar i la palmera “ànima de vida”

Dèiem a l’entrada anterior d’aquest blog, bo i citant Robert Graves, que la memòria del futur s’anomena intuïció en els éssers humans.

“Qualsevol esdeveniment és bo per a disparar la imaginació”, afirmaria d’una altra banda el poeta Joan Brossa: “Cal estar sempre obert”.

Arran d’aquell arbre de la Vida, també n’hi vindrà al cas una altra, de poeta. En aquest cas, la canareva Josefina Martínez-Aguado y Guerra, Fina Mar, qui va encetar l'any 1930 publicant a la premsa de Castelló un breu poema dedicat a la imatge creuada de l’arbre ("de la il·lusió") i la vida ("implacable"): 

Fina Mar (imatge acolorida amb IA)

"El árbol de la ilusión

escala el humano ardiente

con el ensueño en la mente

y el gozo en el corazón.

Llega con delicada unción

a la rama más erguida,

donde implacable la vida

lo sigue para su daño [...]"

Al maig de 1924, en un poema sobre l'abandonament, Fina Mar fins i tot havia pensat en una mena de palmera:

"... Y cuando gozosa, feliz, descansada,

la sombra amorosa de la palmera ansiada

dejes en la noche,

la santa palmera, ¡alma de vida!

lanzará a los vientos, triste y dolorida,

su amargo reproche"

Robert Graves sosté que en un poema queden suspesos els criteris temporals com en un somni. 

“De fet, la fantasia no és més”, ja havia avançat Samuel Taylor Coleridge (1772-1834) al capítol 13è de la seva Biographia Literaria, “que una mena de memòria emancipada de l'ordre del temps i de l’espai”.

Fa cent anys, Fina Mar no va evocar una palmera qualsevol. Va rememorar una palmera “santa”. Una palmera –textualment– “ànima de vida”. 

De bell nou, la imatge primigènia de l’arbre de la Vida.

De la “santa palmera”, segons l’escriptora canareva, “ànima de vida”. 

El dibuix i la sanefa

Diumenge, 22 de setembre de 2024. Les 7 del vespre tocades. Auditori d’Alcanar. Davant de la gran pantalla, el director de les excavacions al jaciment arqueològic de Sant Jaume presenta els resultats de l’última campanya.

Potser la troballa més espectacular és un còdol, gros i bonic: un betil, l’element cultual més assenyalat dels santuaris fenicis per a representar-hi la deessa (no sé on he llegit que de vegades se’n troben un parell, com al temple de Melqart de Tir, o un de tot sol com al temple d’Aixtart també de Tir; però sempre es tracta de santuaris dedicats a la divinitat femenina).

En una altra diapositiva, amuntegades, dotzenes de pondera –peces de teler inusitadament grans– que suggereixen una activitat tèxtil fora mesura.

Al cor del jaciment no pas un, sinó tres espais (de moment) dedicats al culte. No calia estendre’s gaire sobre l’anomenada capella en què el 2021 s’hi van trobar un parell de betils, l’un blanc i l’altre negre. Ni sobre un tercer àmbit on l'excavació indica que podia haver-hi un arbre o tronc plantat. 

En canvi l’espai central, ja es va avançar fa anys, mostra l’estructura típica d’un temple cananeu format –com el més o menys mític de Salomó a Jerusalem– per tres estances: vestíbul, sancta i sancta sanctorum, aquests dos últims sobre la mateixa roca mare. Allí dins fou lògic que hi aparegués el betil (en fenici 𐤁𐤕𐤟𐤀𐤋, bt ‘l), el codolàs bonic i fosc que feia de “casa del déu” o de la deessa. Es veu que també s’hi han trobat ossos d’animals grans sacrificats…

La roca mare al temple de Sant Jaume d'Alcanar,
amb les serres del Maestrat al fons (imatge tractada mitjançant IA)

Tot hi va encaixant. Més encara si aquest estiu de 2024 ha sortit a la llum també, al corredís entre aquells presumptes espais sagrats, un altre objecte. Que ara, en la penombra de l’auditori, es deixa identificar com una mena d’estela no gaire gran. Amb diverses línies en ziga-zaga gravades al seu anvers i, als caires, una mena de sanefa. 

Llàstima que el ponent, el professor Garcia Rubert, no s’hi hagi estès gaire. Em fa l’efecte d’haver escoltat, però, que la peça és de terracota i mostra una decoració sorprenent, més pròpia de l’àrea de Tartessos. S’hi aprecien, a banda i banda d’una línia vertical que fa d’eix, diversos traços simètrics en ziga-zaga. 

Els traços dibuixen triangles, alternativament emplenats amb línies verticals paral·leles, una geometria amb un aire sospitosament vegetal. I, al cairell, una sanefa que zigzagueja pel seu compte... si no es tracta en realitat de lletres! 

La ciència, lenta però segura, ja hi dirà la seva. 

Mentrestant, per què tancar-li les portes a la poesia? 

I no hi farà res que les hi obrim en prosa. “La poesia no és ben bé l’antítesi de la prosa”, va anotar Samuel Taylor Coleridge l’any 1818, “sinó de la ciència”.

Hi ha molts camins per anar a Roma.

I quan dic poesia vull dir aquella a què es referia Joan Brossa en aclarir que “ser poeta no és fer versos, sinó saber-se mantenir en un estat receptiu”, puix que “anar pel món de poeta i publicar llibres és convertir-se en un producte de la pròpia vanitat”.

Fa més de quaranta anys que conec Il mestiere di vivere, el diari d’un altre poeta (el tercer en tan poques línies!), Cesare Pavese. No n’oblidaré mai l’apunt corresponent al 28 d’octubre de 1935. Vaig llegir-lo per primer cop allà pel 1981, aprofitant un llarg trajecte amb metro sota el centre de la ciutat de Barcelona: “Comincia la poesia quando uno sciocco dice del mare ‘Sembra olio’”.

Imatge de la peça a l'auditori

Bé. A dir cert, llavors vaig llegir-lo en l’esplèndida traducció castellana d’Esther Benítez per a Alianza Editorial: “La poesía comienza cuando un necio dice del mar: ‘Parece aceite’”. 

—Sembla –em dic llavors mirant-me l’estela de terracota— el dibuix esquemàtic d’un arbre. 

Per la mateixa regla de tres, sense fer-ne cap vers però d’allò més receptiu (tot a la faisó de Brossa), hi afegeixo tot seguit amb el cor a la mà:

—I una sanefa al cairell. Amb motius geomètrics a tall de plantes enfiladisses? O potser es tracta d'una inscripció?

Comença la poesia!

Un vulgar margalló?

Tant hi fa si escrius en vers o en prosa: “to a poet nothing can be useless”, va sentenciar Samuel Johnson (1709-1784).

“Al poeta, tot ha de fer-li servei”. 

Per això n’hem de menester un que tingui pel cap dels dits adés les hipàl·lages més forassenyades, adés l’estat constructe d’un substantiu cananeu, adés zeugmes com aquell de Gustave Flaubert (“Il admirait l’exaltation de son âme et les dentelles de sa jupe”) a les pàgines de Madame Bovary… O encara aquell altre, igual de resplendent, de Carme Cruelles a La pols dels dies arran d’una tassa plena a vessar de cotxets, ninetes… i desficis!

“Non è affatto una più esatta descrizione della bonaccia”, s’hi explicava Pavese, “ma il piacere di avere scoperto la somiglianza, il solletico di un misterioso rapporto, il bisogno di gridare ai quattro venti che si è notato”.

En concret, en tractar-se d’un dibuix i una sanefa, per a treure’n el cap del fil ens faria menester un poeta eclèctic. Situat, com si diguéssim, a la cruïlla de la literatura i les arts plàstiques. Un poeta, posem per cas, que no miri amb mals ulls l’anomenada poesia visual. Dic mentida: un poeta que en aquella peça arqueològica provi de veure-hi una mena de poema-objecte. 

Sí, el que s’esdevé quan la cosa, creada o manipulada, aïllada o en relació amb un context, esdevé poètica. Poden donar-ne raó Joan Brossa, Bartolomé Ferrando o Pep Duran.

I no caldrà que sigui susceptible sempre d’una doble lectura com aquell Porró amb claus a dintre de l’insigne Brossa. N’hi haurà prou, per al nostre poeta de pa sucat amb oli, amb el fet que el poema-objecte serveixi de mera constatació. A l’estil de: 

—Pareix una palmera.

En paraules de l’escriptor piemontès, “il piacere di avere scoperto la somiglianza”. 

La semblança amb la “santa palmera” de Fina Mar? 

Un cop desfermada “aquella passatgera suspensió voluntària de la incredulitat” que, amb paraules manllevades de Coleridge, “constitueix la fe poètica”, el poeta de pa sucat amb oli ja podrà anar amb totes les veles al vent.  

I serà l’immortal Shakespeare qui, a l’acte V de Midsummer Night’s Dream, li donarà anses:

“And, as imagination bodies forth 

the forms of things unknown, the poet's pen 

turns them to shapes, and gives to airy nothing 

a local habitation and a name”.

El poeta de pa sucat amb oli es veurà amb cor d’afinar el tret:

—Més ben dit, un margalló.

Atès que “de la mateixa manera que la imaginació dóna cos a les formes de coses desconegudes, la ploma del poeta les transforma en figures, i proporciona al no-res eteri un espai propi i un nom”. 

Al barranc de la Cova Calitra (IA)

Fil per randa. Puix que tal volta la forma de manipular la cosa (per tal que esdevingués un poema-objecte en terracota) va ser, com si diguéssim, simplificant-la. Esbossant-la amb quatre traços. Sí, com en aquella tenalla de l’Edat del Bronze que s’exhibeix al Museu de Lleida decorada, en un exercici d’art esquemàtic amb cordons de fang que representen un cèrvol…

Així, temptat el diable, el poeta de pa sucat amb oli constatarà que la línia vertical al mig de la peça fa l’efecte d’un tronc central; amb fills que en rebroten simètricament a banda i banda a tall de traços en ziga-zaga, proveïts de fulles grosses en forma de ventall representades per ratlles verticals: tot comptat, un margalló.

Entesos. Ja hem vist l’operació (simplificació) que hauria donat lloc al nostre poema-objecte. Però, i el context?

–Què t’entra pels ulls –preguntarà el poeta de pa sucat amb oli a qui la mar li sembla oli– allí on s’ha trobat la terracota? 

Vol dir el capdamunt de la serreta. Al jaciment arqueològic de Sant Jaume. I tindrem un mal dia si, jugant amb foc, li contestem la veritat: que, en aquella tarda estival de 1987,  Ramon Esteban ens el va descobrir tot cobert d’una formació vegetal arbustiva d’allò més atapeïda. 

Tot cobert d’una immensa margallonera. 

Una altra gran margallonera,
amb el jaciment de Sant Jaume dalt a la dreta.

La palmera, arbre de la Vida

El margalló, la palmera europea (Chamaerops humilis), creix en sòls prims i eixuts del litoral mediterrani. Amb una gran resistència als incendis, fa un tronc central amb fills que rebroten del coll, proveïts de fulles grosses en forma de ventall. Només el margalló femella produeix fulloles o palmissons, fruits que maduren a la tardor i s’assemblen a dàtils de color rogenc.

També sol anomenar-se palmera nana. O palmera borda. 

Els fenicis tenien la palmera o φοινιξ (phoinix) per una mena d’aixopluc natural. No és estrany trobar aquest símbol a les seves colònies de Cartago i Sicília. O encara més prop, si pensem en la palmera de color ocre que, dibuixada a la closca d’un ou d’estruç, s’ha recuperat a la necròpolis fenícia de Puig des Molins, a l’illa d’Eivissa. Diuen que aquests motius de decoració vegetal, lligats a la vida i la fertilitat, es refereixen a Aixerà, la deessa mare.

Graves ho posa en clar: “La palmera, l’arbre del naixement a Egipte, Babilònia i Canaan, dóna el seu nom phoinix (‘sagnant’) a Fenícia, que antigament abastava tota la Mediterrània oriental, i al fènix, que neix i reneix en una palmera”. I sentencia l’autor de Jo, Claudi: “La palmera és l’Arbre de la Vida a la llegenda babilònica del Jardí de l’Edèn. El seu nom hebreu és Tamar. Tamar era l'equivalent hebrea de la Gran Deessa Istar o Ashtaroth” (amb un sentit més pràctic, en la llengua dels fenicis 𐤕𐤌𐤓, tmr, significa també “comerciant o cultivador de dàtils”).

D’aquí la pràctica cananea de retallar arbres i arbustos amb una forma estilitzada, de podar-los en honor d’Aixerà. Ja hem dit que al mateix jaciment de Sant Jaume també sospiten haver-ne trobat indicis, d’una aixerà natural…

La “santa palmera” intuïda per la poetessa Fina Mar, “ànima de vida” en aquell poema seu de la primavera de 1924? El motiu anodí d’aquella ingènua, inofensiva composició que ara, de cop i volta, esdevé tan inquietant i torbadora?

Pel llibre del Gènesi (21, 33) ens assabentem que Abraham mateix va plantar un tamariu a Beerxeba a tall d’arbre sagrat. Ho va fer per tal de suplir o acompanyar un altar, “i va invocar-hi el nom del Senyor Déu etern”.

¿Arribarem mai a copsar en quina mesura certs passatges literaris (de l’Antic Testament, posem per cas), concertats amb la intuïció poètica, poden contribuir a la interpretació de les troballes que durant els últims quaranta anys s’han succeït allí, dalt de les Cases? 

Sí, allí on parteixen els actuals termes municipals d’Alcanar i d’Ulldecona, pujant a la serra del Fandango pel lligallo de la Roca Roja. 

Al santuari on l’estiu de 2024, just cent anys després del poema de Fina Mar, ha aparegut la tan esmentada peça de terracota. La qual, li dona de parer al poeta de pa sucat amb oli, podria representar l’ancestral arbre de la Vida. Que en aquest cas, curiosament, no es tractaria de cap dels dos arbres emblemàtics d’Alcanar al llarg de l’últim mil·lenni –primer el garrofer, més tard el taronger–, sinó d’un ametller, una olivera… o, més probablement, d’una palmera.

O, millor dit, del margalló que hi veu el poeta a qui la mar li sembla oli.

Un arbre de la Vida, diguem-ne, a la canareva manera? 

Margalló amb palmissons davant de la serra de la Cogulla

L’esbòs, mitjançant ziga-zagues amb trellat, d’un margalló dedicat a la deessa mare Aixerà? Un exvot fruit d’una promesa, en agraïment de favors relatius a la fecunditat, curació de malalties, etcètera (d’exvots aquí encara avui n’entenem de sobres)?

Potser ni tan sols així en tindria prou, el nostre poeta de secà. Si considera, com Carles Riba, que la poesia és "un mètode de pensament i de consciència". Que cada poema neix "de l'empenta primera d'una expressió elemental", en paraules de Josep Carner, "d'un mot privilegiat".

Amb el Parnàs nostrat sota el braç, doncs, fa l'efecte que amb el dibuix d'una palmera o d'un margalló no n'hi ha ni per a començar. Cal anar a la percaça de paraules. D'aquell formidable mot privilegiat. A qualsevol preu. "La poesia és l'art de la paraula", Joan Maragall dixit.

Convençut amb J. V. Foix que la poesia ambiciona "satisfer-se ella mateixa com a instrument de descoberta, o com a mètode d'investigació", el poeta de pa sucat amb oli podria arribar fins i tot a beure's el seny. Llavors ja no sols la mar li semblarà oli sinó que també farà llegir de monja i, ai las, en aquells traços del cairell de la terracota amb prou feines distingibles s'afigurarà veure-hi signes de dalt a baix; en concret lletres que no es poden agafar ni amb pinces però, ves per on, fes-te compte que identificarien la peça com una "estela" o "ofrena" (𐤌𐤕𐤕, mtt) donada per aquell "poble" ancestral o, més ben dit, per la "ciutat-mare" (𐤀𐤌, 'm) de la colònia fenícia del Montsià... 

Quin desori. Més val passar-ne per damunt. 

Déu nos en guard de cap mestre sentències a qui se li fiqui entre cella i cella la crida de Riba –"cal que el poeta es deixi dur en certa manera per la paraula"– fins a l'extrem d'entestar-se a llegir-ne arreu i en aquella estela de terracota de Sant Jaume d'Alcanar, costi el que costi, les més antigues del país, tot delerós d'esdevenir el Champollion d'estar per casa que desxifri els primers mots mai escrits a Catalunya.

Malament rai. Què sap el gat de fer culleres? 

Representació idealitzada d'arbres en esteles
(creació mitjançant IA)

El cas és que als temples, santuaris i necròpolis fenicio-púnics, no venia de nou que algun fidel hi diposités una estela (𐤌𐤑𐤁𐤕) de pedra o de terracota a tall d’exvot; és a dir, una ofrena en agraïment per un benefici rebut, sovint de la divinitat femenina (ves per on, com les que els canareus i casencs deixàvem a l’ermita de la Mare de Déu del Remei). 

A Cartago n’hi van trobar una, d’estela, que duia una palmera al mig i, a banda i banda, també sengles plantes enfiladisses. 

I a la ciutat d’Útica encara una altra d’allò més bonica –ens evoca poderosament l’antic mosaic de Sant Climent del Laterà– amb una palmera xicoteta flanquejada per dues plantes enfiladisses. L’estela, exvot d’una dona que es deia 𐤑𐤐𐤍𐤁𐤏𐤋 (“Baal és el nord”), es conserva al museu del Louvre i diu així: “A la Senyora Tanit (𐤕𐤍𐤕), rostre de Baʿal, i al Senyor Baʿal Ḥammon, els ha promès això Sofonibaʿal –filla de Ḥanno, fill de Gerʿaixtart (𐤂𐤓𐤏𐤔𐤕𐤓𐤕, ‘Prosèlit d’Aixtart’), el sufet, fill d’Azimilk– perquè van escoltar la seva veu”.

Un exvot amb totes les de la llei. Una promesa i una ofrena d’antany que recorden, respectivament, goigs de pregàries o de gràcies (i encara exvots) molt més recents.

L'ermita del Remei d'Alcanar (dibuix creat per IA)

La Pasqua dels pagesos

De sobte em fa l’efecte d’escoltar, un cop més, l’amic Ramon Esteban formulant la seva requesta cordial tan bon punt ens hagué mostrat el jaciment arqueològic de Sant Jaume:

—Ves si saps trobar-ne cap altra, de serra —el repte és d’aquell 29 d’agost de 1987— amb tantes margalloneres com aquesta.

Llavors feia uns anys que jo ja havia deixat d’assistir a les celebracions de Divendres Sant. No podia imaginar que pogués existir ni remotament cap mena de vincle, per via de l’ancestral arbre de la Vida, entre aquells margallons i la creu. Tampoc no sospitava que la Cruz fiel de les litúrgies de Divendres Sant tingués el seu què en versió original llatina: Crux fidelis inter omnes arbor una nobilis. Nulla silva talem profert, fronde flore germice (“El més noble dels arbres. Cap bosc no n’ha criat cap d’igual en fulla, ni en flor ni en fruit”)…

Passione deditus, / agnus in Crucis levatur / immolandus stipite (“Lliurat al patiment, corder aixecat al pal de la creu per a sacrificar-lo”). O cap al final, quan la feligresia prega a l’arbre de la Vida que té al davant: Flecte ramos, arbor alta, / tensa laxa viscera, / et rigor lentescat ille / quem dedit nativitas… (“Doblega les teves branques, arbre alt, que les teves entranyes estovin la seva duresa, i sigui mitigat aquell rigor que la natura va conferir-te”). 

Creu de l'ermita del Remei.

Perquè els fidels preguen a la creu: Sola digna tu fuisti / ferre mundi victimam: / atque portum praeparare / arca mundo naufrago: / quam sacer cruor perunxit / fusus Agni corpore (“Només tu vas ser digna i vas merèixer que en tu s’oferís el sacrifici: fer d’arca i preparar un port per a un món nàufrag: et va ruixar la sagrada sang del Corder, destil·lada del Seu cos”).

La “sagrada sang de l’Anyell” no sols fa d’arca salvadora. Ni de port segur per a un món que naufraga. 

Ni de bon tros. 

Perquè diuen que el sacrifici pasqual del corder és anterior a fenicis i hebreus. Que es remunta als antics cananeus.

La majoria dels antics habitants de Canaan, inclosos els hebreus, eren pagesos. I la festa de la Pasqua té lloc a l’època més crítica de l’any, just ans de la collita. 

La primavera li llevava la son, al pagès. Les pluges que havien fet créixer el blat i l’ordi durant l’hivern ja no eren benvingudes. Un aiguat fort podia fer malbé les plantes madures i podrir el gra. 

Arran dels aiguats de març de 2025, conreus d’hivern com el blat i l’ordi han patit malalties de fongs i asfíxia radicular per excés d’aigua. Des del Col·legi d'Enginyers Tècnics Agrícoles d’Andalusia Occidental han explicat als mitjans de comunicació que “les arrels s’asfixien i hi ha fongs i malalties que es disparen amb la humitat”.

Els pagesos cananeus havien de manegar-s’ho per a aturar les pluges, i aquesta podria ser la funció original de la Pasqua. 

Però, com t’ho fas per impedir que plogui menjant-te un corder rostit?

Contra els aiguats, corder rostit

Per a mirar de respondre aqueixa pregunta cal consultar la biblioteca descoberta a Ugarit, una antiga ciutat cananea de l’Edat del Bronze, a la costa mediterrània de l’actual Síria.

El ric llegat mitològic d’Ugarit fou rebut primer pels fenicis i israelites i, més tard, pel cristianisme. D’antuvi ja ens cauen entre cap i coll diversos paral·lels entre Baal, el déu cananeu, i la narrativa de Jahveh/Jesús. Tots dos comparteixen atributs divins, com ara cavalcar núvols i combatre monstres marins –Lotan i Leviatan, respectivament. Baal celebra la construcció del seu temple, mentre que Jesús “reconstruirà el temple en tres dies”. Tant l’un com l’altre moren, descendeixen a l’inframón i més tard ressusciten, associats emblemàticament amb el sol (al capítol 16 de l’evangeli de Marc, les dones arriben al sepulcre “a sol ixent”). També són dones, entre les quals figura una verge, les que ploren Baal, i tant aquest com Jesús arriben a la reialesa eterna després de vèncer la mort…

Espai geogràfic de la cultura cananea
(font: feniciaymas.blogspot.com)

A la biblioteca ugarítica s’hi llegeixen, en una llengua propera al fenici i a l’hebreu, relats de la mitologia de Canaan escrits entre els anys 2000 i 1700 ans de la nostra era. S’hi inclou una història que explica per què la pluja s’atura cada primavera i torna cada tardor: el déu cananeu de la sequera i la  mort, Mot, mata cada any Baal, déu de la pluja fèrtil; llavors, Baal passa l’estiu a l’inframón i no ressuscita fins a la tardor.

Mentre la deessa Anat, germana de Baal, l’agafa per la vora del vestit pregant-li que deixi anar son germà, Mot li etziba faroner: “He estat jo qui s’ha enfrontat a Baal, el Victoriós, / jo mateix me l’he ficat a la boca com un corder, / com si fos un anyell de llet ha fet cap, mastegat, a la meva panxa”.

Aquesta comparació que fa el déu de la mort pot resultar clau per entendre el simbolisme original de la Pasqua. Tal volta menjant un cabrit o un xai, els cananeus estaven recreant simbòlicament com Mot s’havia cruspit Baal, amb l’esperança que això aturaria a temps qualssevol indesitjables aiguats de primavera.

Al poema (els poetes rai) es parla d’un Baal ofert com un xai. Aquest verb denota sacrifici ritual, similar al corder pasqual jueu o a Jesús en qualitat d’Agnus Dei (“anyell de Déu”). Tot i que l’ofrena o sacrifici no es vincula directament amb la prevenció d’aiguats perjudicials, a la mitologia cananea Baal controlava les tempestes, i la seva mort a mans del déu de la sequera deixava la terra eixuta i estèril fins a la seva resurrecció anual, en arribar el mes de les Aigües Corrents (en fenici 𐤀𐤕𐤍𐤌, etanim) a partir del 24 de setembre.

Així s’entendria també el precepte bíblic que, sense aclarir en cap moment per què, ordenava mantenir intactes els ossos del corder sacrificat per Pasqua. 

Efectivament, l’Antic Testament estableix que la festa de la Pasqua cau al mes de les Espigues Verdes, que enguany va del 26 de març al 24 d’abril. Aquest mes s’anomena abib, “l’espiga”, mot cananeu que encara perviu a l’actual Tel Aviv (“turó de les espigues”). La Pasqua s’ha de celebrar menjant xai amb herbes amargues i pa sense llevat, sense infringir mai el precepte cabdal del llibre de l’Èxode, 12:46: “Tot corder s’ha de menjar dins de casa, sense treure’n fora gens de carn, i no li trencareu cap os”.

¿Potser els antics hebreus havien heretat dels cananeus la temor que si trencaven els ossos del corder, representació simbòlica de Baal, això afectaria negativament la resurrecció del déu a la tardor, quan tornarien a necessitar que plogués?

La Pasqua que la tradició cristiana va heretar, era originàriament una antiga festa ritual cananea destinada a evitar que els aiguats arruïnessin la collita d’ordi i de blat? Ningú ho sap del cert.

Abib, primavera al mes cananeu de les Espigues Verdes

“Por el legal Cordero les da a comer al que era el verdadero”

Pasqua a l’església de Sant Miquel d’Alcanar. Acabada la missa de Dijous Sant, s’anava en processó al monument. Qui no se’n recorda? S’hi anava bo i cantant aquell immortal Pange lingua de Tomàs d’Aquino, el sant, teòleg i filòsof contemporani de la fundació de la vila: 

In supremae nocte coenae / recumbens cum fratribus, / observata lege plene / cibis in legalibus… 

Que és com dir que la nit de l’Últim Sopar, repenjat a la taula amb els seus deixebles, i havent observat escrupolosament la Llei amb les viandes establertes, Jesús es lliura ell mateix com a aliment als dotze apòstols.

Cibum turbae duodenae /se dat suis manibus…

Al missal de ma mare, editat l’any 1947, s’hi precisa: “Con sus sagradas manos, por el legal Cordero les da a comer al que era el verdadero”.

L’ofrena del corder. L’ancestral Pasqua de pastors i pagesos. El sacrifici (𐤆𐤁𐤇), la víctima propiciatòria, la sang del xai (𐤀𐤌𐤓) ruixant la fusta de l’arbre de la Vida, veritable arca mundo naufrago que salva la Terra d’un nou diluvi universal…? 

Imatge generada per IA.

Agnus Dei, 

qui tollis peccata mundi, 

miserere nobis...

Repetit cada Divendres Sant a l’església parroquial d’Alcanar, et posa la carn de gallina adonar-te que tot plegat es presenta ara, a vint-i-set segles de distància, com un eco fidel de l’ofrena del corder (𐤌𐤋𐤊𐤟𐤀𐤌𐤓) que un mariner o un pescador (𐤇𐤓𐤌), per a conjurar el risc fatal de naufragar en la pròxima sortida a la mar, fa a la deessa mare Aixerà o Athirat, “Senyora de la Mar” (rbt aṯrt ym als textos d’Ugarit, 𐤀𐤃𐤕𐤟𐤉𐤌 en llengua fenícia), bo i vessant la sang del xai als peus d’una aixerà —betil de pedra o terracota, o bé arbre viu, tant se val (𐤀𐤔𐤓𐤕)— al nostre santuari encimbellat de la partida de Sant Jaume.

𐤌𐤋𐤊𐤟𐤀𐤌𐤓: mlk ‘mr, l’ofrena del corder.

Agnus Dei: l’Anyell de Déu.

A poc a poc i bona lletra. Mal serà que, al cap de cent cinquanta generacions, encara estiguem així. 

Quin goig, però. 

Quin goig poètic, pel cap baix. Si non è vero…