dimarts, 2 de maig del 2023

De la Cogulla al puig de la Nau, i tres en ratlla

S’ha escrit que l’arqueoastronomia pot fer-nos menester com a font d’informació sobre els aspectes menys materials de les societats antigues, aproximant-nos a què pensaven (a què els amoïnava o engrescava, a què no els feia fred ni calor), en el marc d’allò que en diuen arqueologia cognitiva

 

 

Heu parat mai compte que, a l’hora de traçar una línia del temps, ens entestem a imaginar-nos-el d’esquerra a dreta

 

No me’n puc estar de rememorar així els darrers dos mesos, des d’aquella atziaga tarda del 28 de febrer en què mon germà va caure treballant en una casa del carrer del General Prim. La gravetat extrema de l’accident, ja anunciada per l’helicòpter que se’l va endur amb la màxima urgència; el descobriment de la targeta de plàstic blanca i roja a 2,50 euros el viatge a Tarragona, amb autobusos diferents però amb el mateix desassossec; la rutina pedestre de l’estació d'Imperial Tàrraco, les rambles de Companys i de Macià, la plaça de les Corts i finalment la costera de l’hospital a mà dreta; els adversos, anguniosos pronòstics inicials; el desesper que havia parat casa a la saleta d’espera de la UCI; les cruentes, amargues complicacions com un conte de mai no acabar, l’angoixa d’aquell matí del TAC que ja no podia ajornar-se més, l’assoladora incertesa al Joan XXIII mentre al carrer esclatava la primavera... Sort que al capdavall, gràcies sobretot als formidables mitjans tècnics i humans de la sanitat pública, prodigiosament mon germà menut se n’ha pogut sortir. Ja és a casa. 


Mon germà Toni Bel tocant a la font del Bassiol, dalt del mític racó dels Eixams  

(serra de Montsià, desembre de 2013)

 

Heus aquí com tots aquests fets tan colpidors de les últimes vuit setmanes s’evoquen (i reviuen) de la mateixa manera que acabem d’escriure’ls. D’esquerra a dreta. 

 

És com si, de manera sistemàtica, anéssim deixant els esdeveniments que ens van passant, les nostres fites temporals, enrere a mà esquerra.

 

Vet aquí com fem anar el temps: en la mateixa direcció que escrivim.

 

En canvi un egipci o un israelià, posem per cas, ho fa a l’inrevés: es representa mentalment el pas del temps com un itinerari que va de dreta a esquerra. Heus aquí una diferència més entre els qui fem servir sistemes d’escriptura dextroversos –llatí, ciríl·lic, etcètera– i els qui utilitzen sistemes sinistroversos.

 

És a dir, els qui escriuen de dreta a esquerra. Com ara els qui ho fan en àrab o en hebreu. 

 

O en qualsevol altra llengua semítica, com ara el fenici. 

 

Una mica de literatura i au

 

Amb tot això, l’amic Xavier Vicente que torna a la càrrega. Ho fa amb animada resolució, m’afiguro que de resultes de la magnífica collita de fotografies que vam poder fer durant les últimes vacances de Nadal visitant el puig de la Misericòrdia de Vinaròs, el puig de la Nau de Benicarló i el castell d’Ulldecona. 

 

Després és fàcil sucumbir a l’atreviment irresistible d’un feix d’aplicacions informàtiques, no em feu dir quines, que cada dia esdevenen més agosarades i temptadores. 

 

–I això que no hi hem fet servir el cèlebre XatGPT...

T’hi agafaries amb un ham.

–Ja pots comptar.

–Però abaixem veles, que les nostres són simples aproximacions. Propostes. Intuïcions per a obrir nous camins.

–No cal amoïnar-se: en aquest blog amb prou feines s’hi fa una mica de literatura i au. 

 

Va ser al setembre de 2022 quan en vam parlar per primer cop en aquesta entrada, de l’orto i la posta de sol als solsticis i equinoccis? Poc després del solstici d’estiu, diumenge 26 de juny m’havia enfilat de matinada al vessant oriental de la Moleta del Remei. Motiu? Observar la sortida del sol just per allí on l’havia vist aparèixer nou anys enrere, el 21 juny de 2013, llavors del jaciment arqueològic de Sant Jaume estant. 

 

D'una d'aquelles entrades anteriors recuperem aquesta imatge elaborada per Xavier Vicente: s'hi pot apreciar com, el dia 21 de juny de cada any (solstici d'estiu), es veu sortir el sol alhora -i pel mateix punt- des de la Moleta del Remei, des de la pedrera de Sant Jaume i des del palau/santuari del mateix nom

Però enguany en sabíem més. Enguany, gràcies una de les aplicacions informàtiques en línia utilitzades per Xavier Vicente, sabíem que els habitants del palau/santuari/factoria fenícia de Sant Jaume i els del poblat de la Moleta del Remei, tots dos de la Primera Edat del Ferro, veien sortir el sol alhora... i (ai cabàs, on s’és vist) pel mateix lloc!

 

És a dir, que l’oppidum de la Moleta del Remei, el palau/santuari de Sant Jaume i el punt per on surt el sol el dia 21 de juny –solstici d’estiu– per damunt d’una serra situada a llevant, estan tots tres en línia recta. Alineats a dret fil.

 

Això va encoratjar-nos a tornar-hi un cop passat el solstici d’hivern (21 de desembre). En aquesta altra entrada compartiríem les alineacions, tan sorprenents com reveladores, de diversos murs del jaciment arqueològic de la Moleta del Remei: del misteriós edifici singular S1, que no sols assenyala el punt per on surt el sol al solstici d’estiu, sinó també la seva posta al solstici d’hivern; dels espectaculars granaria sublimia,esplèndidament alineats amb solsticis i equinoccis; de l’entrada actual de l’oppidum, ben orientada al sud; del carrer central que mira al nord i a la serra de la Cogulla...


La meravella del solstici d'hivern a la Moleta del Remei: el 21 de desembre, just a les 8:18 hores, el primer raig de sol torna a arrenglerar-se, 2.500 anys després, amb els murets paral·lels del graner S2

 

Al capdavall tot resulta ben senzill. Perquè no neix de cap dèria científica o erudita, sinó d’una intuïció. D’una intuïció diguem-ne poètica. Podeu pujar-hi de peus. Una inclinació (ja s’anirà veient amb més detall) com la que haurien pogut propiciar aquells versos de Jorge Luis Borges al seu Cuaderno San Martín (1925):

 

“Lo cierto es que mil hombres y otros mil arribaron

por un mar que tenía cinco lunas de anchura

y aún estaba poblado de sirenas y endriagos

y de piedras imanes que enloquecen la brújula”.

 

Els versos de l’escriptor argentí els inspirava la mar. La nostra intuïció, en canvi, el sol i els núvols coronant estreps successius de la serra de Montsià a mesura que passen els dies i les estacions. Sempre igual. Un cicle anual en semicercle, digne de ser cantat pels poetes de debò a què es refereix el nostre admirat Robert Graves a La Deessa Blanca: hi conta l’autor de Jo, Claudi que els antics celtes distingien el poeta, que en origen era sacerdot i jutge, del cantaire ambulant (un simple galifardeu dels cabdills que depèn de la generositats ocasional del seu patró, a qui diverteix, entreté i dona sabó entre dinars i auto-homenatges patètics). 

 

Hem dit de la serra de Montsià? De la serra de Montsià i també de més enllà.

 

La Cogulla, el puig de la Misericòrdia i el puig de la Nau, en línia recta

 

Més enllà. Perquè tenim al cap la plana litoral que s’estén, no gaire lluny de la desembocadura de l’Ebre, entre la serra d’Irta i la de Montsià. 

 

Escampats per aquesta plana adolescent –va formar-se durant el Quaternari–, un seguit de turons més vells del Cretàcic inferior s’alcen ça i lla: a l’actual terme municipal de Vinaròs, els puigs de la Misericòrdia i de la Parrera; al de Benicarló, el puig de la Nau i la Tossa Alta. 


El puig de la Nau (N), el puig de la Parreta o del Perengil (O) i el puig de la Misericòrdia (P), detall d'un fragment del "Proyecto de Muelle de Vinaròs" encarregat al març de 1803 a l'enginyer militar Manuel Serstevens.

 

Un feix d’antics rius i torrents travessen la plana en direcció a la mar: el riu de la Sénia, el riu Cervol i el riu Sec, els barrancs de la Barbiguera i del Surrac... Per la banda de la mar, s’hi alternen els petits penya-segats, les platges de sorra i grava i els marjals. Bona part de la  xarxa viària de la Protohistòria, sospitem, encara es fa servir avui, sovint sota la forma d’antics lligallos.

 

Els lligallos, sempre els lligallos! Els primers camins, també dits assegadors o vies pecuàries (com la que migpartiria, dalt de les Cases, el palau fortificat de Sant Jaume).  

 

Durant la Prehistòria, diuen, tota aquesta planúria entre les serres d’Irta i de Montsià havia romàs gairebé deshabitada. Després d’algun hàbitat escadusser al llarg de l’Edat del Bronze, algú ha fet esment d’un primer poblament semi-sedentari relacionat amb la transhumància (com el que originaria el Canar, dalt d’un altre turó en aquesta banda del Sénia?). Aquella primera gent va posar-se a viure al puig de la Nau de Benicarló, en construccions circulars que els arqueòlegs han datat al començament del segle VII aC.


Des del Puig de la Misericòrdia (Vinaròs) entrelluquem, enmig de la boirina,
l'ermita que corona el Puig de la Nau (Benicarló).


Aquella gent és la de la primera Edat del Ferro, que va de l’any 880 aC al 550 aC si fa no fa. És la gent que va tenir els primers tractes amb fenicis.

 

És dir fenicis i ens cau entre cap i coll una altra alineació. 

 

Perquè resulta que es pot traçar una línia recta que passa pel cim on s’alça l’ermita dels Sants Màrtirs Abdó i Senén –dalt mateix del jaciment arqueològic del Primer Ferro del Puig de la Nau (Benicarló)–, pel jaciment de la mateixa època del Puig de la Misericòrdia (Vinaròs) i finalment pel de la Cogulla (Ulldecona).

 

A l’inrevés potser queda més ben dit: per la Cogulla, el puig de la Misericòrdia i el puig de la Nau. De dreta a esquerra. Traçant una línia del temps sinistroversa

 

El jaciment del Puig de la Misericòrdia, dalt d’un turó a la plana litoral de Vinaròs-Benicarló, ja fou habitat a la primera Edat del Ferro. Igualment el jaciment del Puig de la Nau (principis del segle VII aC – darreries del V aC) el qual, a 2 km en línia recta del de la Misericòrdia, encarat a la mar i tocant al barranc d’Aiguaoliva, ocupa el vessant sud-est del pujol que li dóna nom.  

 

Qui ho havia de dir. És que –semblantment a la Moleta del Remei– els emplaçaments d’aquells dos assentaments, el benicarlando i el vinarossenc, també foren triats amb els cinc sentits? Ben arrenglerats l’un amb l’altre? 

 

I arrenglerats també amb el bressol de la serra amb catxutxa? Amb la gran lloca de la Cogulla, que tenia gent a l’Edat del Bronze?

Els jaciments arqueològics de la Primera Edat del Ferro de la Cogulla (Ulldecona), el Puig de la Misericòrdia (Vinaròs) i el Puig de la Nau (Benicarló), 
units per una invisible línia recta (tant aquest com la resta de mapes 
que apareixen més avall han estat elaborats per X. V.)


De dreta a esquerra de la mar estant: la Torreta, la Moleta i el Puig de la Nau

 

Avui en diríem un “trencament de fronteres” avant la lettre. El prefaci d’una aventura arreu de les anomenades Terres de l’Ebre i del Sénia. 

 

En una altra entrada d’aquest blog ja vam parlar de la Torreta de Montsià. Va ser fa vint-i-cinc anys, en haver fet “la ruta fantàstica que duu de les cales romanes d’Escipió a la Talaia ibero-cartaginesa d’Àsdrubal”. Així vaig descriure-hi el capdamunt de la serra de Montsià, allí on aquesta assoleix 765 metres d’alçària, just entre la font del Teix i la de Molacima: 

 

“De manera que vet-nos allí, encimbellats a la Torreta. Esguard enlaire. Tots els cels hi són a tocar. Aquest és el tresor de la Torreta del Montsià. Hi feia l’efecte que el món s’hagués blegat. Sí, com si la terra i el mar fossen manegívols com una vara d’ametller i, per fatifat, els haguéssim corbat acostant-ne les puntes. Donava bo d’adelitar-s’hi en el paisatge: Tortosa, les Ventalles, Ulldecona, la Foia d’Ulldecona, la Plana de la Galera i els Ports de Tortosa. I després, per obra i gràcia de la gana, en el vari companatge dels entrepans i altres provisions de boca. Vam dinar-hi. Al sol: la Torreta és fresquívola”.


Fa deu anys, contemplant amb Pau Fabregat el paisatge deltaic
des de la fabulosa talaia que és la Torreta de Montsià.

Serà, no cal dir-ho, en un altre mapa producte de la màgia blanca de Xavier Vicente: forta i ferma, sense cap respecte per la divisió provincial de Javier de Burgos, una nova línia recta s’entossudeix a enllaçar elevacions a banda i banda del riu de la Sénia. Aquesta vegada són el Puig de la Nau, la Moleta del Remei i la Torreta de Montsià.

 

Un parell de pujols amb jaciments arqueològics del Primer Ferro i el cim de la serra més alta de la contrada. La que, ans que de Montsià, havia estat de la Talaia. ¿Tal volta perquè hi havia perviscut, des dels temps ilercavons (o molt abans) fins a la conquesta feudal, el savi costum d’instal·lar-hi senyals lluminosos? Els mateixes senyals que Àsdrubal Barca, el germà del gran Anníbal, no encertà a aprofitar prou en la batalla de les boques de l’Ebre d’aquell estiu ja llunyà de l’any 217 aC, en plena Segona Guerra Púnica? 

 

Tot comptat, tres accidents topogràfics més in a stright line

 

La Torreta de Montsià. La Moleta del Remei. El Puig de la Nau. 

 

No sabem qui van ser els primers que hi van parar compte, en aquesta línia recta... Ja estava aquí quan, per fatifat, va arribar aquella gent que batejava les coses?


El jaciment arqueològic del Puig de la Nau de Benicarló (foto: X.V.)

 

Totes aquestes línies que ara rellegim amb Xavier Vicente tal volta constituïen l’entretingut pròleg d’un món que hauria romàs verge i deshabitat dellà els encreuaments de lligallos (com la Serreta canareva o el puig de la Misericòrdia de Vinaròs, posem per cas). Un món que aviat esdevindria més exuberant, feinater i populós. “Diuen que els mercaders de Tir s’endugueren mons de plata, ferro, estany i plom, tots sens dubte productes d'Hispània”se n’escriurà algun dia davant la flamant església de Benicàssim, llavors nova de trinca.

 

Mentrestant, qui hi sabrà de lletra anirà batejant les coses i segurament ho farà de la mar estant i de dreta a esquerra, de la Torreta de Montsià fins al Puig de la Nau, passant per la Moleta del Remei; així, en línia recta, impossibles de perdre. 

 

D’aquí els murs i corredissos apuntant a l’eixida i a la posta de sol, tant als solsticis com als equinoccis. Un si és no és com en aquell poema de Cesare Pavese:

 

“Ma quando gli dico

ch’egli è tra i fortunati che han visto l’aurora

sulle isole più belle della terra,

al ricordo sorride e risponde che il sole

si levava che il giorno era vecchio per loro”.

 

Una discreta línia recta uneix el capdamunt de la serra de Montsià, la Torreta, 
amb la moleta del Remei (Alcanar) i el puig de la Nau (Benicarló), 
i passa arran dels puigs de la Misericòrdia i del Perengil (ambdós a Vinaròs) 

El castell d’Ulldecona i el puig de la Misericòrdia, en línia de nord a sud

 

Al capdavall, també a les Terres de l’Ebre i del Sénia, a còpia d’eixides de sol previstes i endevinades, els dies anirien fent-se grans a poc a poc.

 

El relat ja és més vell que l’anar a peu. Un home (un estranger) arriba per mar a una terra nova. Un país esplèndid i verge. N’esdevé el primer amo. 

 

Més tard hi instal·la la seva família. Amb el temps, com una taca d’oli, un món de jardins fins llavors inimaginables (impensats, ignorats) s’estén al voltant del turó dalt del qual es fa aixecar un gran palau gràcies a una saviesa, un geni arquitectònic mai vistos allí. El fa pintar de groc. També d’un groc llampant serà el parell de torrasses que miren al país, perquè tothom les vegi de ben lluny i sàpiga que el senyor va néixer amb bona estrella, envoltat d’àngels a la serra del Nord.

 

Els natius s’hi esllomen de bon grat, embadalits davant la insòlit lligam amb el sol i amb els rierols i els barrancs i la pluja; amb el Nord i amb les estacions que ostenten en exclusiva el senyor i els seus déus. La gent queda sense paraula en veure els calendaris, les eines i ferramentes i el ventall inexhaurible de meravelles inaudites que guarden el temple i la casa del senyor. 

 

El comerç florent, als contractes habilíssims que omplen de tresors els seus  magatzems i l’omplen d’orgull. Acaba primer el pa que la gana. I fa el gall mentre pot.

 

Fins que cap a les darreries del segle VI aC, diuen, tot aniria a mal. 

 

A la traça, aquell món se n’aniria en orris. De sobte. Enmig d’una implacable pedregada de rabiosos còdols de l’Estanyet. De tees enceses sense cor. D’un embat rere l’altre a mata-degolla. D’un incendi devastador que prendria dins mateix de la casa del senyor.

 

Algú ja n’havia tingut prou?

 

Algú volgué passar comptes de tanta supèrbia? De la riquesa altiva d’un foraster més estufat que un indiot? De la saviesa corrupta i el comerç injust? Dels boscos anorreats per abastir de fusta els forns, igual de ceràmica que de ferro? Dels camps sobreexplotats i consumits? Dels rius eixugats pel règim colonial? 

 

O bé va ser cosa dels déus? En forma de barrancades?


El jaciment arqueològic del Puig de la Misericòrdia (Vinaròs)

 

El cas és que es veu que aquella gent, la que havia batejat les coses, acabaria plegant veles i agafant el farcell. Els assentaments del Castell d’Ulldecona, de la Cogulla i de la Moleta del Remei les fortificacions dels Castellets i el palau de Sant Jaume, tots serien abandonats coincidint amb la crisi de les factories fenícies arreu de la Península.

 

Talment es  torna, baixant d’ample en ample gràcies als aiguats de finals d’estiu, la procel·losa al·literació d’un barranc de la Roca Roja privat de terraplens i de rescloses: així de solta i impetuosa sortiria per cames de les Terres del Sénia la gent que, ultra batejar-ne les serres i coves primordials, n’havia escrit per primer cop els noms en un idioma nou. Amb això, ¿aquest no s’hauria d’haver guanyat per a sempre la tan cobejada categoria de llengua pròpia dels accidents geogràfics més assenyalats... i, conseqüentment, del rerepaís sencer?

 

Aquella gent del segle VI aC sortiria per cames de la mateixa terra que ara els últims nouvinguts anomenem, donant-nos to, nostra (pardals que tenim al cap) en l’enèsima llengua, last but not least, que de moment s’hi parla. 


Una línia recta de nord a sud enllaça els jaciments de la Primera Edat del Ferro del Castell d'Ulldecona i del Puig de la Misericòrdia (Vinaròs)

 

La Cogulla, la Moleta, la pedrera de Morralla, el Calvari nou i l’església parroquial d’Alcanar, en línia recta de nord a sud

 

El Calvari nou d’Alcanar, construït l’any 1855 i remodelat el 1968, és a la rodalia del nucli urbà. Al capdamunt del carrer de Sant Joan. El recinte quadrangular, delimitat per un mur, ocupa el turonet que culmina l’indret anomenat tradicionalment corral de Benacà.

 

–També veiem escrit Venacà, amb be baixa. Un topònim antiquíssim de significat incert i a punt de perdre’s.

–Diuen que Mnnktt era un nom propi d’origen berber –m’etziba un quídam que sol sentir tocar campanes i mai no sap on–. I encara que la paraula mnht es referiria a alguna mena d’ofrena. 

–Alça. Amb tanta consonant... 

–Què.

–Té pinta de llengua semítica. Però, quina? Àrab?

–O fenici?

–Ja hi tornem a ser.

 

Per carrers organitzats en forma de rampes en ziga-zaga, fitats per les capelletes del Via Crucis en què un artista de Castelló va representar les escenes de la passió amb rajola vernissada, el visitant del Calvari pot accedir a la capella de la Mare de Déu dels Dolors que s’alça dalt de tot. Dins s’hi conserva un altar de l’escultor local Miquel Gisbert.

 

–Un altar i tot? –es sorprèn Xavier Vicente–. Ans d’aixecar-s’hi aquella capella dels Dolors, no hi havia hagut mai res? 

–Allí dalt? Vés a saber.


La pedrera de Morralla en una imatge de fa més de vint anys.

Al nord amb l’actual turó del Calvari, en línia recta, entra en escena una antiga pedrera a cel obert. Es troba a l’altra banda de la carretera del Remei que va obrir-se a l’últim quart del segle XIX, ben prop del lligallo de les Comes. És la pedrera dita popularment de Morralla.

 

Mentre va romandre en explotació, la pedrera de Morralla va proporcionar pedra per a la construcció de cases, grava per a carreteres i camins... Fa tot just un segle se n’ocupava el meu besavi Agustí Bel Sancho, llavors encarregat de la barrina municipal.

 

Abandonada a partir de la dècada dels 40 del segle passat, durant molt de temps la pedrera de Morralla es feu servir d’abocador incontrolat de deixalles de tota mena. Fins que la va adquirir l’Ajuntament. Llavors fou reblerta amb terra, s’hi van plantar alguns arbres i s’hi va col·locar –absolutament descontextualitzada– una antiga mota o sínia.

 

Al gener de 2000, essent Gemma Reverter regidora delegada de Medi Ambient, l’Ajuntament d’Alcanar va aconseguir que el la Direcció General de Patrimoni Natural i del Medi Físic subvencionés el 75% del cost la restauració de la pedrera. Hi vam preparar una proposta integral –amb objectius paisatgístics, ambientals, culturals i educatius– que preveia fer marges de pedra seca per a plantar-hi mostres de comunitats vegetals autòctones de la serra de Montsià.

 

Llavors Gemma no podia saber de cap manera que, dibuixant una línia recta que des del Calvari passés per la pedrera de Morralla, el traç faria cap a l’oppidum de la Moleta del Remei. Ni que la línia, sense desviar-se gairebé gens, ens portaria tot seguit fins al capdamunt de la serra de la Cogulla i, més enllà, fins al nord de la Terra.

 

Per què el turó on s'alça l'església fortificada d'Alcanar està en línia recta amb la Moleta del Remei, la serra de la Cogulla i el nord?


Vint-i-tres anys després d’aquella restauració tan ben finançada, Gemma ReverterXavier Vicente i jo donem voltes a aquest eix nord-sud que ens resulta tan sorprenent. 

 

I si mai en aquella coma s’hi va trobar cap construcció de gran cas? ¿I si justament per això, passat el temps, va pagar la pena no solament d’aprofitar-ne els enderrocs, sinó també escurar tant el plat que acabà fent-s’hi una pedrera? 

 

No n’hi ha per a tant. Però de més grosses se n’han vistes.

 

I el Calvari? La paraula calvari, diu Joan Coromines, ve del llatí calvarium, que significa “lloc on fou crucificat Jesús”; pròpiament “calavera”, “lloc on s’amunteguen les calaveres”. 

 

Que torna, que gira... Ens en fem creus.

 

Què hi havia hagut, en aquell turó, fins a l’any 1855? Per què van triar-lo per a fer-hi el nou Calvari? Tenia res a veure amb Benacà (o Venacà)?

 

De l’església de Sant Miquel ja en sabem una mica més. Fou acabada pels volts de l’any 1620 al capdamunt d’un turó on probablement ja existia una construcció anterior de supòsit. Probablement, l’antiga torre que hauria coronat (i protegit) el primitiu llogarret del Canar repoblat al segle XIII: poc més d’una vintena de cases i patis, tots a banda i banda de l’actual carrer del Forn.

 

Però, i ans d’aquella hipotètica torre medieval de frontera?

 

¿Potser la van erigir damunt d’alguna estructura encara més antiga, aixecada arran de l’alineació de l’indret amb la Moleta del Remei, la serra de la Cogulla i el nord?

 

Arribats a aquest punt, conscients que no sabem de la missa la meitat, decidim deixar-ho córrer. De moment.


La serra de la Cogulla, la moleta del Remei, la pedrera de Morralla, el Calvari d'Alcanar i l'església de Sant Miquel, tots alineats a dret fil. Fixem-nos que, pel que fa a l'alineació nord-sud, el que s'arrenglera no és pas el temple parroquial sinó l'anomenada Torre del Carrer Nou (i el mateix carrer Nou, que segueix el traçat de l'antiga muralla d'Alcanar)   

 

Peníscola i el cim del puig de la Nau, arrenglerats de sud a nord

 

“Què amaga el subsòl del castell de Peníscola?”, es preguntava al novembre de 2014 un redactor del diari Mediterráneo.

 

Ell mateix mirava de respondre’s tot seguit: “Possiblement, un assentament fenici, a imatge i semblança dels existents a Castelló d'Empúries, Cadis i en altres ciutats costaneres andaluses. Això és el que vol trobar el servei d'Arqueologia de la Diputació Provincial que, immediatament, iniciarà unes excavacions en les entranyes de la fortalesa per a ‘constatar, precisament, l'existència d'aquest jaciment’”.

 

Ho havia anunciat, sense escarafalls, el cap d’aquell servei d’Arqueologia, Arturo Oliver Foix: “Molt abans que els templers construïssin el castell peniscolà, el solar estava ja ocupat per construccions del món musulmà, per la qual cosa cal pensar que també altres cultures, com la fenícia, podrien haver-se instal·lat allí”.


Desembre de 2022: pujant des del jaciment arqueològic del Puig de la Nau
cap a les ruïnes de l'ermita del Sants Màrtirs Abdó i Senén, que coronen el turó (foto: X. V.)
 

 

Quan em parlen de Peníscola penso en Vicente Blasco Ibáñez i la seva novel·la El Papa del mar. La hi descriu així: “Este promontorio se convertía en una isla cuando el Mediterráneo empezaba a encresparse, cubriendo con el avance de sus murallas lívidas y cóncavas, empenachadas de espuma, la faja de arena que lo une con la tierra firme”.

 

I només unes línies més avall: “Tenía en su centro una fuente de agua dulce, muy abundante, y otras fuentes secundarias surgían de sus orillas rocosas. Los navegantes podían hacerse fuertes dentro de él, sin miedo a que les faltase el elemento más necesario para la vida”.

 

Finalment, un Blasco Ibáñez que està en vena deixa anar que, segons la tradició, van ser els fenicis els qui van batejar Peníscola. 

 

No m’estranyaria gens. Es veu que Peníscola, aquella illa tan singular, resultava ideal perquè els navegants hi fessin aiguada. Ni feta d’encàrrec. “Las barcas de pesca y los laúdes de cabotaje no necesitaban enviar sus tripulaciones al interior del pueblo para hacer provisión de agua dulce”, escriu el famós novel·lista i polític valencià. “Les bastaba atracar al pie de uno de los baluartes que aún mantiene el escudo del papa Luna grabado en sus piedras. Entre el muro y las rocas del suelo surgía una fuente, y los navegantes, desde la cubierta del barco, podían llenar sus toneles”.

 

Una mica més al nord, l’excavació del jaciment arqueològic del Puig de la Nau no sols ha permès obtenir nombroses dades sobre els inicis de la iberització a la zona meridional de la desembocadura de l’Ebre, sinó que també ha estat escenari d’una fabulosa troballa. Durant la campanya d’excavacions de 1998 hi va aparèixer un dipòsit ritual.

 

Que és com dir un tresor. Dues parelles d’arracades i un passador d’or, una polsera de plata i una moneda emporitana, tot datat al final del segle V aC.


Si traces una línia recta de sud a nord des del castell de Peníscola, fas cap a l'ermita dels Sants Màrtirs Abdó i Senén, al capdamunt del puig de la Nau (Benicarló)

 

Mentre a Alcanar antany vam fer força rebombori amb la història del Cabrit d’Or –i avui romanços, mullader i sidrals amb qualsevol cosa per tal de vestir la mona de seda–, el tresor del Puig de la Nau presideix el Museu de Belles Arts de la ciutat de Castelló. L’arqueòleg Arturo Oliver (el vaig poder conèixer ara fa vint-i-cinc anys en una memorable excursió al castell de Xivert) en parla amb modèstia i discreció, del tresor benicarlando, en un llibre d’allò més interessant.

 

El puig de la Misericòrdia, l’església d’Alcanar i el palau de Sant Jaume, a dret fil

 

Com ja s’ha dit més amunt, el temple parroquial de Sant Miquel s’alça al capdamunt d’un turó on ja existia alguna construcció anterior, probablement una antiga torre. 

 

Però, i aquesta nova alineació? Si tracem una recta del palau/santuari de Sant Jaume al puig de la Misericòrdia de Vinaròs, entremig la línia passa per l’església parroquial d’Alcanar. Heus aquí dos jaciments arqueològics de la Primera Edat del Ferro enllaçats per un temple renaixentista. Aviat és dit.  Perquè l’alineació infringeix desconsideradament les regles més elementals de la lògica: dos mil anys de distància no són poca cosa.

 

L’aparent anacronisme resulta, si més no, sorprenent. Amaga un foc colgat?   

 

Què hi havia hagut dalt del turó on ara s’alça l’església parroquial? Vull dir antigament, ans d’aquella probable torre al capdamunt del primer Alcanar feudal? Hi havia hagut res que hagués merescut alinear-se, a banda i banda, amb uns altres turons habitats i gens insignificants durant la primera Edat del Ferro? O es tracta d’una simple casualitat?


Façana de l'església parroquial de Sant Miquel (Alcanar)

 

Em venen al cap un parell de paraules que van escriure’s a la primera meitat del segle XIII. Llavors els feudals van fundar un nou poble al Canar. “Apud Canarem”. Així ho diu, fil per randa, la carta de població del 28 de febrer de 1239.

 

Aquell dia volgueren fundar un poble en un lloc que llavors ja s’anomenava Canar.

 

La preposició d’acusatiu apud significa normalment “prop de”, “a la vora de”. Tractant-se de ciutats, però, es fa servir en comptes del locatiu o de in + ablatiu. Per això Plini escriu “apud Thebas” per a indicar “a Tebes”.

 

Però què era, allò? Què dimonis era aquell Canar en què s’establirien els primers repobladors forasters, avantpassats nostres? Que fins i tot donava nom a l’actual barranc de les Cases (o de Sant Jaume), perquè en arribar els feudals al segle XIII van trobar-se’l batejat originàriament com a barranc del Canar?

 

Què hi havia ans en aquell indret on creixeria la vila, emmurallada després del fatídic atac corsari del 30 de juliol de 1504 al migdia? L’Alcanar que construiria l’església de Sant Miquel, la cisterna del Vall i l’ermita de la Mare de Déu del Remei? 

 

La vila no s’aturaria. Mai no deixaria de créixer econòmicament i demogràfica. Fins a la primera dècada del segle XXI. Llavors va començar a anar a menys. A no aguantar-se dreta. 


Malgrat tot, des de dalt del jaciment arqueològic de Sant Jaume, el sol de quatre mil·lennis segueix il·luminant les planes d'Alcanar, Vinaròs i Benicarló

 

La gent d’aquell Alcanar puixant del segle XVII, la tercera població en importància de les Terres de l’Ebre, se n’haurien fet creus, de l'Alcanar abandonat d’avui.

 

El mateix centre de la ciutat s’ha quedat sense respiració. T’hi cau l’ànima als peus. No hi ha pany que tanqui. Cada dia s’assembla més a aquell Tomelloso plomós del genial Francisco García Pavón El reinado de Witiza: “El Ayuntamiento, que estaba a la derecha, parecía sin respiración, sin guardias, sin alcalde y sin serenos cantores, decoración vieja de teatro respuesta sin motivo”.

 

Al tard, és impossible no veure com tot hi va a la deriva. Cada dia de mal en pitjor. Des del carreró del Poadó, cotxes entravessats a la vorera mentre no pares d’esquivar-ne uns altres que volten i giren a la recerca d’estacionaments igual d’arriscatsxiquets i grans amb patinet que baixen a pit descobert i a tota castanya plaça Major i camí de Vinaròs avall, i...

 

De quinze anys ençà ha esdevingut una plaça bruta, sòrdida, inhòspita, que ofèn i engega a la quinta forca els vianants: col·lapsada per vehicles aparcats arreu impunement, sense ordre ni concert, de qualsevol manera. Hi fa de mal passar. No saps què resulta més difícil de trobar: una vorera lliure o mobiliari urbà encara no malmès.

 

Més enllà tampoc no se’n pot tirar cap tros a l’olla. Tot hi va pels racons. A les xarxes socials, la gent (la que no combrega amb rodes de molí) se’n queixa perquè se les veu negres. Inútilment. Deixat de la mà de Déu, aquests últims anys Alcanar atrau gent de l’ungla i bretolades per a tots els gustos. 

 

Adés s’abandonen vehicles a la via pública, adés s’hi roben bicicletes, adés s’hi ocupen habitatges per la cara... Es parla d’una banda de penja-gàbies que se la passa bé organitzant trencadisses nocturnes de retrovisors. El capitost d’una altra passa les nits saltant de terrat en terrat pel carrer del Camp.

 

–Vinga –arenga la tropa–. Que els delinqüents sempre guanyen!


Vista dels jaciments arqueològics del Puig de la Misericòrdia
i del Puig de la Nau des del capdamunt de la serra de la Cogulla (foto: X. V.)
 

Cau la nit i el vandalisme arriba al parc de la Bassa d'Alcanar. S’hi acarnissa amb la marededéu del Pilar fins que aconsegueix fer miques el vidre que protegeix la imatge (“Pilar sagrado, faro esplendente, rico presente de caridad”) per ficar-hi el braç i endur-se’n els pocs cèntims que hi trobarà. Tocant al Camí Ample un altre galifardeu, d’allò més empadronat per si cau cap subsidi, contribueix a la bonança de la demografia municipal i mentrestant esmerça les nits enfilant-se per les façanes a pispar caderneres dels balcons.

 

–A partir de les 8 del vespre –sentencia algú– al poble no hi conec ningú. 

 

A la matinada la bretolalla, farta de tocar tantes tecles de punta a punta de poble, ja davalla a mans salves pel camí de Vinaròs. De la façana electoral de l’auditori, sense ni tan sols esperar-ne la inauguració, s’enduu la V del cognom del nostre malaguanyat José Antonio Valls. De les terrasses dels bars se n’emporta suara cadires, suara taules; però sempre hi deixa brutícia i els vidres d’aquella marquesina acabada de trencar a cops de pedra, el tendal trossejat sense gens d’èpica, amb un cúter qualsevol... 

 

Un destí (que no destinació) tan patètic com el d’aquella ciutat plomosa que descrivia García Pavón. O com el de Luvina, “el lugar donde anida la tristeza” del conte de Juan Rulfo, el trist llogarret sense fondes ni restaurants (els d’Alcanar també han fugit a les Cases): “Y usted, si quiere, puede ver esa tristeza a la hora que quiera. El aire que allí sopla la revuelve, pero no se la lleva nunca. Está allí como si allí hubiera nacido. Y hasta se puede probar y sentir, porque está siempre encima de uno, apretada contra de uno, y porque es oprimente como una gran cataplasma sobre la viva carne del corazón”.

 

L’endemà, el trist Alcanar dels últims quinze anys es mossega els punys perquè ja es veu com un poble de mala mort, “decoración vieja de teatro”: als carrers de la ciutat que ni creix ni meix hi falten fanals que funcionin, però proliferen les alarmes i càmeres. De vigilància.

 

Demà serà un altre dia, que d’esperança sempre en queda. Però, per descomptat, dellà la gran, atuïdora cataplasma de perfídia i de vergonya.


La invisible, enigmàtica línia recta que uneix el jaciment arqueològic del Puig de la Misericòrdia (Vinaròs) amb l'església parroquial d'Alcanar i el palau/santuari/factoria fenícia de Sant Jaume, jaciment també de la Primera Edat del Ferro 

 

Eixos? Línies que trinxen el paisatge?


Assabentar-te de tot aquest món d’alineacions ara, en ple segle XXI, et provoca sensacions ambivalents. D’una banda, la fascinació d’haver pogut tornar a contemplar, al cap de mil·lennis, embadalit dalt de la Moleta del Remei, com els primers raigs del sol del 21 de desembre s’arrengleren religiosament amb els suggestius, pintorescos murets de pedra del graner S2. O bé com el mur més llarg de l’enigmàtic edifici S1 assenyala màgicament –i tu de carn de gallina– el punt exacte de la serra Perdiguera on es pondrà el sol el mateix dia, el més curt de l’any... 

 

D’una altra banda, el revers de la medalla: la basarda de mirar enrere i imaginar-te-les, tot aquest feix de línies invisibles, ignorades durant un centenar de generacions. Ha estat realment així? Ningú se n’ha adonat? De debò?


La màgia continua a la Moleta del Remei: a sol ixent del solstici d'hivern
de qualsevol any, el primer raig de llum segueix, sense falta, la direcció dels murets del graner S2
  

Les pedres velles deuen conservar alguna mena de lligam amb la gent del passat. Un vincle que deu ser més fort quan el passat recent –l’església de Sant Miquel, la capella del Calvari, la pedrera de Morralla, posem per cas– s’enllaça amb el passat més remot que representen la Moleta del Remei i la serra de la Cogulla. Com? Mitjançant una línia recta invisible que, a través del paisatge, uneix tots quatre llocs. 


–En una àrea tan menuda, segurament moltes alineacions només seran coincidències.

–Però, i la resta?

 

La cançó de l’enfadós. Qui va prendre’s tantes molèsties? Tot plegat fa pudor de socarrim. De primer suggereix un país traçat a cordill, de cap i de nou, per algú que acaba d’arribar i mana, mana molt...

 

Però segurament les coses no van resultar tan senzilles. 


Xavier Vicente confessa entendre una mica, no gran cosa, d’obres públiques i dels treballs topogràfics a l’ús; jo, quatre nocions rudimentàries d’història local i de preposicions llatines com ara apud. Així que em temo que, amb bagatges tan precaris, si insistim a preguntar-nos pel significat de tanta línia ens acabaran prenent per un parell de busca-tresors al cel, col·leccionistes d’antigalles o simples diletants, amateurs que no han vist cap ase volant.

 

Sort que, quan convé, la doctora Reverter branda la seva particular navalla d’Occam (allò de entia non sunt multiplicanda, etcètera) al lacònic estil d’Alcanar:

 

–I això?

 

Com dos i dos són quatre. Muts i a la gàbia.

 

Perquè si fóssim professionals del ram no ignoraríem que, des de l’època dels Camps d’Urnes, Europa ja no deixaria mai de banda el passat a l’hora d’organitzar el paisatge: hi apareixerien, en moments diferents en cada lloc, al marge del temps i d’obstacles naturals, una successió de línies rectes –d’antuvi de túmuls, després de camps d’urnes i al capdavall de nuclis de població organitzats– que hi denoten vincles estrets; per exemple, entre el paisatge funerari i els assentaments. 

 

Si visquéssim d’això, rai: hauríem après que els homes i dones de l’Edat del Bronze guardaven a la seva memòria, per a transmetre’l a la seva gent, una mena de mapa mental amb els cims i els colls de les serres, els encreuaments de barrancs, les roques més destacades i d’altres accidents geogràfics sobreïxents. Sabien llegirel paisatge. Per a ells estava carregat d’uns significats, tant pràctics com simbòlics o religiosos, que avui ignorem.


Possibles alineacions de jaciments arqueològics 
identificades per Xavier Vicente a les terres del Sénia

Si no fóssim amateurs i prou, recordaríem que definir un territori significava, antigament, ordenar un espai físic, establir-ne uns eixos, crear un paisatge cultural. De manera que si la gent de l’Edat del Bronze Final o de la Primera Edat del Ferro es trobava amb un entorn especialment avorrit per manca de característiques visuals singulars, ergo sense línies ni límits preexistents, llavors acabava creant-ne ella mateixa. Aquests punts de referència passarien a les generacions i fases d’ocupació posteriors.

 

Si no fóssim simples afeccionats, miraríem la lluna i no pas el dit: en comptes d’enfilalls heterogenis –de monuments antics, de serres i turons, de jaciments arqueològics, d’esglésies, d’ermites, de calvaris, de fites, de pedreres, etcètera– hi veuríem línies i límits amb funcions i significats específics, tots estructurant un paisatge ancestral organitzat i desenvolupat al llarg de segles i segles. 

 

–I potser també sabríem que algú ja s’ha fet preguntes d’aquest estil –la navalla d’Occam roman ben esmolada–. Arran, per exemple, de les alineacions dels nuraghi de Sardenya?

 

Llàstima que hi anem tots tan perduts. A fe de món. Sentim el vent i no sabem de quin torrent.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entrada destacada

Sorpreses astronòmiques a la Moleta del Remei

  Alguns murs dels edificis singulars del jaciment arqueològic de la Moleta del Remei apareixen alineats a dret fil amb e...