La "ruta dels fundadors" (1): des de les Eres del Calvari

Aviat farà vint anys que vam traçar un itinerari cultural que no veu la llum fins ara: la ruta per on, fa gairebé vuit segles, degueren davallar d’Ulldecona els primers colons feudals del lloc del Canar 

Val a dir, però, que el Canar ja devia existir. De fet, ells venien a repoblar un lloc (fins llavors potser anomenat Canmaru?) que havia quedat deshabitat. 

Deshabitat no pas per caprici, sinó perquè la gent que hi havia viscut des de sempre n’havia estat foragitada. Per què? Per qui?

D'antuvi, des de finals del segle XI fins a mitjan segle XII, per una guerra rapinyadora que els invasors més goluts denominaven cínicament croada. Després per la inseguretat, per l'economia de robatori a sang i a foc que va imperar en terres de ningú com el Canar, fins al punt que la seva carta de població de 1239 es plany dels perills de "la frontera". I, al capdavall, pels abusos fora mida de les noves autoritats feudals, que acabarien imposant-hi sense contemplacions no sols les seves institucions i el seu règim jurídic i social, sinó també una llengua fins llavors forastera farcida d'aspres monosíl·labs (el català) i els tres onerosos conreus –blat, oliveres i vinya– que més els convenien per a cobrar-se'n el delme a pler. 

Els lligallos

Amb la inevitable consolidació de la conquesta feudal de les terres de Ponent i de Tortosa gràcies als ordes militars, templers i hospitalers, va reviscolar-hi l'antiga transhumància. Va fer-ho a través dels camins o passos ramaders, també dits carrerades, carrelades, cabaneres, assagadors... O lligallos, nom manllevat de l'organització gremial local de pastors de la Corona d'Aragó. A Catalunya arriben als 20.000 km lineals.

Estem parlant del desplaçament estacional d'animals en el territori seguint el cicle de pastures que es complementen per a alimentar el bestiar al llarg de tot l'any. De les cinc rutes que seguien els ramats entre la costa mediterrània i la serra de Gúdar, n'hi havia una que des de les pastures d'hivern als pobles del Montsià i del Baix Maestrat, passant per Traiguera, feia més de 100 km fins al Llosar (Vilafranca del Cid), on les ovelles es repartien per agostar a les muntanyes de Valdelinares, Fortanet i Cantavella.

El lligallo del Coll de les Forques, la via més antiga i directa per anar de les Mallades d'Alcanar a les pastures d'estiu del Llosar (Vilafranca del Cid, Ports de Morella)

Ja ho he deixat escrit més d’una vegada: els lligallos són els camins més antics de la península ibèrica. Les autopistes de la Prehistòria: obertes per les bèsties que ambulaven en busca d'aigua, pastures o preses, foren aprofitades després pels pastors del Neolític. "Després de les vies fluvials", intueix Joan Amades, les vies pecuàries "amb tota probabilitat foren les primeres que es van establir, puix que la transhumància respon a les necessitats de la ramaderia, en iniciar-se la qual va sorgir el començ de la propietat, i l'home va subjectar la seva vida i tota l'organització del seu estat a les conveniències del bestiar (que constituïa tot el seu cabal i la font de totes llurs necessitats)".

La ramaderia transhumant rep un fort impuls a partir del segle XVI gràcies a la importància de la producció de llana i de carn. Amb l'empenta de l'activitat agrícola, a partir del segle XVII sovintegen els plets de pagesos contra pastors, reclamant-los el mal –les tales– que els nombrosos ramats de cabres, porcs, ovelles i bous feien als conreus. Arran de la política econòmica de Campomanes, des de finals del segle XVIII la ramaderia transhumant patirà una contínua davallada.

Aquest declivi va propiciar la usurpació de bona part de les vies pecuàries.

En el cas d'Alcanar, encara sort que la majoria de lligallos de moment es van salvar. I que un d’ells fos el del Coll de les Forques.

Itinerari cultural: el cordó umbilical d’Alcanar

D’antuvi cal fer un aclariment important. Tal i com ens explica Lluc Gombau Martorell al seu treball de recerca Los lligallos canareus –que podeu llegir aquí–, el lligallo del Coll de les Forques és una de les nostres vies pecuàries que al llarg del temps han tingut dos recorreguts totalment diferents.

No s’ha tractat de simples variacions, sinó de dos traçats “pràcticament independents”. Amb prou feines en coincideix un tram inicial ben curt.

Aquí no seguirem el traçat nou del lligallo del Coll de les Forques descrit a la classificació de les vies pecuàries d’Alcanar de l’any 1961, sinó que farem l’antic. Aquest consta tant a l’expedient de delimitació i fitació de 1862 com a les actes i croquis de delimitació i fitació de 1930: començant al lligallo de la Capelleta del Remei, utilitzava un tram del camí Vell d’Ulldecona; i, vorejant l'anomenada serra de la Vila, davallava travessant l’actual carretera del Remei per anar a la Serreta i fer cap a la zona del Mirador.

Així va ser com, amb la col·laboració imprescindible de Joan Miquel Gombau, vam proposar un itinerari cultural aprofitant l'ancestral traçat del lligallo del Coll de les Forques, també dit de les Comes. 

Ho vam fer a partir de diversa documentació que teníem a l'abast sobre les vies pecuàries del terme municipal. 

"La Ruta dels Fundadors", el vam batejar.

Perquè constitueix una prova ben singular dels orígens ramaders d'Alcanar. I perquè  es tracta del cordó umbilical que va unir el “lloc del Canar” amb la seva matriu feudal, Ulldecona i el seu castell. 

Imatge antiga de les ruïnes del castell d'Ulldecona.

13,80 metres d’amplària: poca broma

Curiosament, el lligallo té dos noms. 

El primer es refereix al fet que va per les Comes que avui fan de capçalera d'Alcanar: antics prats situats en serres altes i unides entre si, de cims aplanats i sense penyes ni precipicis, riques en bons herbatges adients per a la pastura. 

El segon: és alhora el lligallo «que se dirige al Coll de les Forques», un topònim estès arreu del domini lingüístic català i sovint referit a un accident geogràfic –camí, llera, etc.– que s'hi bifurca.

No us fa l’efecte que el canonge Josep Matamoros hi anava errat? El barranc "de les Forques" no sembla dur causa de cap sinistre patíbul per penjar-hi els criminals, sinó d'un simple entreforc de barrancs. Com lo Forcat, al Pallars Sobirà. O el barranc del Forcat, a Alcalà de Xivert. O el coll de Forcats, un topònim de la ciutat de Barcelona documentat l'any 1084...

El cas és que la documentació, les fites antigues i alguna creu cisellada a la roca coincideixen a atribuir al lligallo del Coll de les Forques una amplària legal de 16 vares i mitja. Això fa 13,80 metres. 

Portada original del treball "Los lligallos canareus",
de Lluc Gombau Martorell.

D’ençà que empalma amb la collada del Remei, que és un altre lligallo «que sube desde los Barranquetes a la Capillita del Remedio por los límites de las jurisdicciones de Ulldecona y Alcanar», fins a la confluència per la qual  «entran los ganados en el pueblo por varias direcciones», la longitud total del lligallo del Coll de les Forques és de 2.342 vares (equivalents a 1,958 Km).

Ell plànols cadastrals de l’any 1928 en recullen el traçat primitiu, ja descrit fil per randa a l'agost del 1862 en l'Expediente de deslinde y amojonamiento de las vías pecuarias del término de Alcanar. Fent servir els moderns mapes de l'Institut Cartogràfic de Catalunya i la ortoimatge del SIG Oleícola Español obtinguts d'internet, l'any 2004 Joan M. Gombau i jo poguérem rescatar de l'oblit aquesta veritable ruta dels fundadors, anterior a l'existència del mateix Alcanar.

On són avui els seus 13,80 metres d'amplària? 

Perquè els lligallos, com a béns de domini públic, són inalienables (no poden vendre's), inembargables i imprescriptibles (ningú pot adquirir-ne la propietat pel pas dels anys). Només se'n pot canviar el traçat o els usos compatibles mitjançant la tramitació prèvia d'un expedient administratiu amb llum i taquígrafs.

És ben sabut que a Alcanar no hi corren bons temps per a les coses públiques. 

Hi ha arrelat profundament la lògica de convertir en capital tot allò capitalitzable. De privatitzar les coses públiques, convertint en font efímera de guanys per a uns pocs allò que fins ara havia pertangut, de manera il·limitada en el temps i en el gaudi, a tota la gent. D'aquí el menyspreu, la burla i l'apropiació d'allò que és de tothom.

D'una altra banda, de quinze anys ençà i segurament per primera vegada en la història de la vila, s'ha tolerat que s'escapcin serres senceres a les partides del Mas Febrer, la Calafa i els Collets. Per plantar-hi rengs de tarongers s'hi han assolat els marges centenaris sense avaluar prèviament les conseqüències de suprimir-los, amb les fatídiques conseqüències que això pot tenir si tornen a repetir-se avingudes torrencials com la de l'1 de setembre de 2021.

Pel que fa a les vies pecuàries, però, cal vigilar-hi: usurpar un lligallo (o modificar-ne el traçat o els usos sense el preceptiu expedient administratiu) és com apropiar-se de la mar o dels rius. S'hi atreviran? O ja s'hi han atrevit?

Coll de Bonmatí amunt 

Heus aquí el detall de l’itinerari que Joan i jo proposàvem fa ja dinou anys. I compte perquè hi anirem en sentit invers, és a dir, sortint d’Alcanar. La nostra marxa a peu s'orientarà de sud-est a nord-oest. Amb una dificultat ben baixa durarà, si fa no fa, una hora.

Comencem l'ancestral itinerari just a l'encreuament dels carrers del Mar –que segueix el traçat del lligallo dit del Cementiri– i de la Mare de Déu de Montserrat –que constitueix el tram final del lligallo de Sol de Riu. 

A 54 metres, pujant pel coll (ara un simple carrer) de Bonmatí i acte seguit per la costa de Damunt (l'actual carrer del Raval), arribem a les Eres del Poble (avui plaça del Mirador).

Coll de Bonmatí? Sí, coll. Perquè sota el carrer que ara coneixem hi ha, invisible avui, una depressió del terreny única, una mena d'eixaragall que sempre ha permès enfilar-se des de la plana a la costa de Damunt.

L'antic, costerut coll de Bonmatí, convertit en carrer des de fa molt de temps.

Però, per què hem de ser tan heterodoxos? No val més captenir-se com la gent d'ordre i fer les coses com Déu mana? Vinga, acudim als llibres diguem-ne canònics. Anem al canonge Josep Matamoros i la seva Historia de mi pueblo,  que a la pàgina 204 ens defineix el Calvari vell: "Llámase así la loma de las eras a donde desemboca la calle del Arrabal, y lleva este nombre aquel punto por haber estado emplazado allí el Calvario primitivo de la villa, derribado a mediados del siglo XIX".

Quant al carrer del Raval, "ocupa el espacio que mediaba entre la muralla y un grupo de casas inmediatas al Calvario antiguo" (pàg. 208). 

Va ser allí. En una d'aquelles cases tocant al Calvari antic i la seva esglesiola. Allí –ho conta el mateix Matamoros– els miquelets van rossegar pels cabells el pobre doctor Benet Prima. Refugiat amb tota la família a Vinaròs fins a l'any 1708, en plena Guerra de Successió va passar-li pel cap de pujar a Alcanar d'amagat per comprovar l'estat de la seva casa. Amb tan mala fortuna que els austracistes van sortir-li al pas, el van portar al Calvari i allí li van fer una cara nova. Després l'empresonaren i exigiren un quantiós rescat per la seva vida.

La família del distingit jurista partidari de Felip V de Borbó hagué de pagar un munt de diners perquè al capdavall l'alliberessin... "con gran quebranto de la salud", precisa el canonge historiador, "que vio ya para siempre malparada a consecuencia del susto y malos tragos".

Feta aquesta digressió, continuem el nostre camí. Ho farem deixant a mà esquerra les Eres del Poble.

Detall d'una ortofoto de 1983 on hem assenyalat 
el començament del lligallo: puja pel carrer de Bonmatí 
i continua per la plaça del Mirador cap a la Serreta 
(aquí la veiem sencera i sense antenes) 

Les Eres del Poble o del Calvari, a la partida de la Creu 

Qui diu eres –el topònim ens indica que en aquell indret n'hi havia més d'una– diu eres per a batre-hi el blat.

Plaça del Mirador enllà els arqueòlegs hi buscaran algun dia unes eres a cantons, ovals o circulars, espais aplanats on posar-hi el blat o llegums per tal de batre'ls i separar així el gra de la palla. D'antuvi haurien estat de terra argilenca batuda, que cada any calia rascar, enfangar i compactar amb un rodet; més tard segurament les enrajolarien, sempre amb una mica de pendent perquè la pluja no hi deixés cap toll.

Les eres del Calvari es trobaven dins de la partida de la Creu, tocant a la Bamba. Els pagesos canareus van triar-hi la serreta que s'alçava al final de la costa de Damunt (avui carrer del Raval de Sant Isidre) perquè allí dalt no hi havia humitats i solia bufar un ventet suau que anava de meravella per a la feina. Totes les eres tenien prou amplària perquè un trill tirat per un matxo pogués girar-hi al llarg dels quatre dies d'estiu que durava el batre.

La partida de la Creu s'anomenava així perquè a rampeu de la serra, on es trobaven els carrers del Mar i del Camp, hi havia hagut una antiga creu de terme.

Un bon nombre de garroferars d'aquesta partida afrontaven a llevant i al sud amb el camí de les Cases. Al nord, amb el camí del Cementiri... i el Calvari vell. 

El Calvari vell?

En un Libro de lindes de l'any 1861 hi trobàrem un "algarrobal de D. Rafael Reverter, a la Creu, linda [...] a Cierzo con el Calvario viejo y a Mar con paridera de miquel Sanz"; i encara un altre garroferar "de Miguel Subirats del Bregadó, linda [...] a Poniente con D. Rafael Reverter, a Cierzo con Calvario viejo". 

Si no vaig errat, es tracta de les finques de la falda de la serra per on serpenteja avui la  carretera d'accés a la plaça del Mirador.

El lligallo del Coll de les Forques
s'enfila per les antigues Eres del Calvari.

A mitjan segle XX, les eres del Calvari havien esdevingut un niu de brutícia.

Amunt i avall per la falda de la serra –aquells antics garroferars avui ocupats pels revolts de la carretera que puja al Mirador–, de menuts hi jugàvem a guerra. Es tractava d'un entorn rocallós en pendent, singularment salvatge, amb deixalles hostils de tant en tant. Ben just si hi quedaven quatre garrofers. Em recordo trescant-hi amb Miquel Llagostera, Andreu Carapuig, Pere Matamoros i algun altre, tots mirant de reüll i en guàrdia. Aquell no era el nostre barri i en qualsevol moment, deien, podien presentar-s'hi sobtadament uns galifardeus que  llençaven varetes de paraigües amb rudimentàries ballestes de fusta...

Poca broma. En aquell temps, alguns passatemps resultaven bàrbars i cruels: vam esmerçar una tarda de dissabte seguint el rastre, gràcies al reguitzell de gotellots de sang que havia anat deixant damunt la roca, d'una bestiola malferida (i si havia estat una persona?). Quina sanguinària!

Als anys 70 del segle passat va urbanitzar-se la zona. S'hi va abocar formigó, asfalt, pedra de marge i plantes crasses a manta. D'un dia per l'altre hi aparegué una carretera en ziga-zaga, amb revolts espaterrants, raconets per descansar i àdhuc alguna font.

Com que n'havia sortit una àmplia plaça amb excel·lents vistes a la mar, l'espai al capdamunt del raval de Sant Isidre fou batejat, esmerçant la imaginació i enginy  habituals, com a plaça del Mirador. 

Res d'Eres del Calvari. Tampoc del Poble.  

Sinó plaça del Mirador. 

Quedava així ben palès que, en endavant i un cop urbanitzat, l'espai esdevindria una plaça. Una plaça amb un ostensible mirador. 

Quod erat faciendum.

Detall d'una postal amb la plaça del Mirador
al cap de poc de ser urbanitzada.

El fiasco de l'hotel 

Obvietats municipals a banda, l'indret sempre ens portarà a la memòria aquell disbarat que va estar a punt de fer-s'hi a principis dels anys 90 del segle passat: un hotel al capdamunt mateix de la Serreta, en concret al punt denominat les eres del tio Cupido.

La construcció, faronera i bufanúvols, aspirava a rendibilitzar l'exclusiva de bona part de les vistes al mar. Per a més inri, anava acompanyada de la urbanització completa de l'àrea de la Serreta. Amb el pretext d'"arranjar" l'àrea al voltant d'aquell campanar de bajoques que s'hi pretenia edificar, el pressupost municipal preveia destinar-hi 70.000.000 de pessetes per a "la remodelació i l'ajardinament de la Serreta".

L'hotel resultava d'allò més enllepolidor: la promesa de nous llocs de treball –gerent, recepcionistes, cambrers, cambreres, cuiners, jardiners, personal de neteja i de manteniment, etcètera– augurava un bon grapat de vots de les famílies deleroses de col·locar-hi  fills i filles en edat de treballar. L'alcalde del moment ja somiava perdius imaginant el rèdit electoral que en treuria, i ja es veia presentant públicament el projecte de l'hotel, que casualment s'aprovaria amb bombo i platerets a les envistes de les eleccions municipals de 1991... 

És com si avui, posem per cas, algú inaugurés un auditori a pocs mesos de les eleccions municipals.

En un article titulat "Projectes faraònics", la revista Lo Rafal qualificava així el projecte: "com a poc, fora de mida, fora de la lògica i fora, claríssimament, de les disponibilitats econòmiques del poble". "El que s'hi vol construir", continuava dient el mitjà local independent que llavors acabava de néixer, "és una mena d'escalonament de camins i caminets horitzontals que arriben fins als 'punt culminant': el lloc on està previst ubicar l'hotel. La zona que l'Ajuntament ha canviat la qualificació de 'verda' per 'hotelera' amb la darrera aprovació del PGOU". 

Més avall venia la conclusió: "Llavors, la pregunta és obligada: ¿A quins interessos obeeix aquest projecte? [...] L'única suposició que pareix evident és la que aquest projecte servirà només per a construir un entorn 'adequat' per al futur hotel, la de la puja de valor dels terrenys i, en conseqüència, l'augmentar les possibilitats d'èxit d'un negoci en què, en principi, ningú no hi creu".

Talment com si mai a un consistori li passés pel cap de fer servir diners públics, posem per cas, per a una zona verda entre dues peces de sòl urbà –urbanitzacions, càmpings, etc.–, amb la qual cosa aquestes veurien augmentar notablement el valor dels seus terrenys de propietat privada gràcies a una inversió (una altra "remodelació" o "ajardinament" com aquell de la Serreta, en dirien?) feta amb diners de tots però per a benefici particular.

Al número 7 (febrer - març de 1990) de Lo Rafal,
revista informativa d'Alcanar va  publicar-se un esboç
de la zona hotelera que el govern municipal preveia a la Serreta.

Amb l'embalum de les antenes i algun despropòsit més que s'hi aniria perpetrant, l'hotel del Mirador hauria acabat de malmetre el sky-line del nucli urbà. 

Impedir aquella atzagaiada va constituir una de les victòries més primerenques i assenyalades de Lo Rafal. 

Però la Serreta en guardava memòria d'una altra, de victòria històrica. En aquest cas, més sorollosa i tràgica. 

"La iglesia del Monte Calvario"

 

El 18 d'octubre de 1835, com cada matí de diumenge, el batalló de la Guàrdia Nacional de Vinaròs va fer instrucció fins a les 10 a l'esplanada davant l'església parroquial. Tot un espectacle: diuen que els milicians, armats amb un fusell amb la seva baioneta, cinturó, corretja i cartuxera amb beina de baioneta, lluïen levites de color blau cel, pantalons de llenç clars, morrions de cartró i corbatins de sola.

 

En acabar, els milicians van entrar a missa. I en això que va començar a córrer el xafardeig que alguna cosa estava passant a Alcanar.

–A Alcanar! –cridaven ja alguns.

 

La notícia va córrer com la pòlvora: les tropes carlines del general tortosí Ramon Cabrera, que la vespra havien sortit de Rossell, havien irromput a Alcanar pel lligallo del Coll de les Forques. 

En conseqüència, el primer nucli de resistència armada de la Milícia Nacional canareva van trobar-se'l a l'anomenat "segundo fuerte" útil per a la defensa de la vila (lògicament, el principal era l'església de Sant Miquel).

Aquest "segundo fuerte" no era sinó "la iglesia del Monte Calvario". 

Sortint del poble, a l'esquerra de la via pecuària –aquesta tenia allí l'amplària d'una plaça–, el Calvari quedava entre aquesta i un camí de ferradura que davallava paral·lel al lligallo ascendent. Lligallo que només s'estretia una mica en arribar a la Serreta i de seguida girara l'esquerra per la carena de la serra. Fins que tornava a trobar-se amb aquell camí de ferradura, segurament també aprofitat per Cabrera a l'objecte d'assetjar el "segundo fuerte" canareu per la banda de llevant i per la de ponent alhora.

L'esglesiola del Calvari no pogué resistir gaire. La Milícia Nacional d'Alcanar va veure com cremava mentre es batia en retreta cap a l'església parroquial, més ben fortificada. 

 

L'actual Mirador, a la dècada de 1960

Va ser just allí.

Allí on d'uns anys ençà amb prou feines malviu la deixada, melangiosa plaça del Mirador, pastell emblema de la marginalitat i de la pertinàcia d'un govern nefast. Allí, de cul a quatre bancs que crien rovell, una crosta d'asfalt amaga la memòria no ja del captiveri del doctor Prima, sinó del Calvari mateix i de la seva esglesiola.

I això que la plaça té de tot. A la seva entrada, a tall de providencial al·legoria, una bateria prosopopeica de quatre contenidors i remitjó de brossa –ans d'un altre de més aparatós de roba usada– dóna la benvinguda als vehicles que hi arriben per la carretera del Mirador. En tan eixarreïda samfaina no hi falta un cadafal de festes de bous de mostra, un refugi municipal de gats, una àrea d'aparcament més trista que l'hivern, algun habitatge ocupat i melancòlic i encara, ben arraconat, el poti-poti d'instal·lacions esportives més agafat amb pinces del món: del sofrit, imperceptible skatepark fins a una precària cistella de bàsquet més sola que la una.

Com en uns encants, a la plaça del Mirador s'hi troba de tot.

L'antic camí de ferradura rai: la fortuna ha volgut que esdevingués el carrer de la Pujada del Mirador; més ben dit, carrer de la prova (dels bous de les festes de maig, albíxeres!). Però el lligallo del Coll de les Forques no ha tingut tanta sort i hi transiten tandes de gossos que sovint no poden esperar al pompós pipi-can de la Serreta per amollar les seves coses, esplèndides taques a l'asfalt més consentidor de la comarca.

"Quemada por entero" 

Va ser allí mateix on, enmig de la polseguera i el fum i l'olor de la pólvora, a mitjan octubre de 1835 van treure el cap els sabres, llances i terceroles de la cavalleria, els fusells, baionetes i portafusells de la infanteria, beines, cartutxeres, cornetes i caixes de guerra, pistons, paquets de cartutxos, etcètera. 

Va ser a la Serreta i a la plaça del Mirador on primer van deixar-se veure les levites, pellisses de la cavalleria, pantalons i botins de pany o de llenç, pompons, gorres i corbatins de la Milícia Nacional i de les forces de Cabrera.

El tortosí Ramon Cabrera Griñó.

A l’Archivo del Instituto de Historia y Cultura Militar de Madrid hem trobat la versió governamental dels fets. En un comunicat adreçat el 10 de desembre de 1835 al Ministre de la Guerra, el capità general de València es remetria fil per randa a l'emotiu relat del governador civil de Castelló:

"La referida Guardia Nacional en número de 413 individuos de todas clases, salió en el citado día al campo de Vinaroz á ocuparse algún tiempo en su egercicio doctrinario como tiene de costumbre. Al concluir aquel servicio de instrucción, recibió noticias de que las facciones de Cabrera y Forcadell estaban atacando á la Villa de Alcanar, distante poco más de dos leguas, aunque perteneciente á la provincia de Tarragona, y que tenían sitiado é incendiado el fuerte guarnecido por Guardias Nacionales". 

Perquè, inevitablement, a l'església de Sant Miquel la cosa va anar empitjorant a mesura que passaven les hores. Conscients que ho tenien cada vegada més difícil, els defensors es tiraven de cap a les parets. Els dirigia el terratinent i regidor de 42 anys Joaquim Ramon de Suñer, renét del cavaller filipista Geroni Anglès i capità de la Guàrdia Nacional canareva. La 2ª Companyia d'aquesta era comandada per son cosí, l'advocat i hisendat de 35 anys Ramon Costas, rebesnét del militar borbònic andalús Juan Caballero el del Palàcio. 

La seva desesperada situació va agullonar a l'acte la solidaritat dels liberals vinarossencs:

“Los sentimientos de la más acendrada lealtad hacia el Trono legítimo de la Reina Nuestra Señora Doña Isabel segunda y su Augusta Madre la Reina Gobernadora, unidos al fuego patriótico de que está poseída la Guardia Nacional de infantería y artillería de la Villa de Vinaroz, fueron los elementos que en el día 18 de octubre último la condugeron al campo del honor, donde selló con su sangre y mucho más con su muerte el voto de su fiel juramento.

La voz del socorro que parece gritaba á sus oídos, la conmovió de manera que sin titubear voló a libertar á sus compatriotas, siendo conducido el Batallón por su primer comandante Dn. Juan Reguart, Alcalde mayor de aquel partido judicial. Obgeto más glorioso ni más digno de imitarse no cabe en pechos españoles, amantes de sus Reyes, de su patria, de sus derechos y de sus conciudadanos; pero la fatalidad de hallarse el enemigo con tan superiores fuerzas les hizo pagar muy caros sus mejores deseos".

Segons els papers, l'esglesiola del Calvari resultaria "quemada por entero". Mentrestant, la Guàrdia Nacional vinarossenca corria en ajuda dels seus camarades:

"Al llegar el batallón de Vinaroz al primer puente del Río Cenia encontró parte de la facción con la cual trabó su combate, pero á pocos instantes se vió atacado en todas direcciones por 2.500 rebeldes de infantería y 155 caballos lanceros que lo envolvieron en posición de no haber quedado un guardia nacional vivo, si no lo evitara el valor que inspira la justa causa que defendemos y que hizo prodigios inauditos".

 

Làmina de J. Ferre que representa un dels "tiradors de Tortosa" (cavalleria carlista que va atacar Alcanar a l'octubre de 1835).

 

 

A dos quarts de quatre de la tarda Bartomeu Doble, comandant militar de Benicarló, va comunicar al governador de Castelló que "las 4 Compañías de Guardias Nacionales que en la mañana de hoy salieron á hacer un reconocimiento sobre el Pueblo del Canar", segons que acabava d'assabentar-se, “han sido destrozadas por la Caballería facciosa, refugiándose algunos en las Torres de Sol de Riu y otros en Alcanar”.

 

La desfeta fou total. Per primer cop en molt de temps, la ràbia dels pobres i desheretats de l'Ebre i del Maestrat –pagesos, pastors, jornalers, llenyataires, carlins la majoria analfabets que bramaven Déu, Pàtria i Rei– es rabejava en els fills de la burgesia il·lustrada de terratinents, comerciants i professionals liberals. En aquell batalló de senyorets que havien pujat confiats de Vinaròs cridant visques a la llibertat. 

Al cap d'uns anys, les ruïnes de l'antic Calvari d'Alcanar i de la seva petita església serien assolades. De Calvari se'n construiria un altre de nou al capdamunt del carrer de Sant Joan.

 

En endavant només un nom de lloc, les Eres del Calvari, en faria memòria a mesura que el pas del temps anava esvaint innexorablement el record dels fets que les havien tingut com a escenari. 

 

Mentrestant, el lligallo del Coll de les Forques continuava enfilant-se just després per la Serreta en direcció a les Comes i la capelleta del Remei.