Sorpreses astronòmiques a la Moleta del Remei

 

Alguns murs dels edificis singulars del jaciment arqueològic de la Moleta del Remei apareixen alineats a dret fil amb el sud, el nord, la sortida o la posta del sol als solsticis i equinoccis. Un capítol més de la fascinant astronomia d’horitzó de la Primera Edat del Ferro canareva? O bé un grapat de simples coincidències casuals?

 

 

Hi ha res que relacioni uns llocs amb d’altres arreu del món? Podria ser casual que les ubicacions d’alguns punts importants del passat estiguin arrenglerades? 

 

De vegades, però, l’atzar no en fa de tan grosses.

 

Tothom ha sentit a parlar de les alineacions megalítiques. O d'antics textos xinesos que parlen de les línies de Drac, uns mítics “camins dels morts” per on els esperits viatgen invariablement en línia recta. Finalment, d’ençà que l’antiquari Alfred Watkins va encunyar el terme mentre mirava d’identificar-ne velles reminiscències en el paisatge britànic, a Anglaterra s’anomenen Ley lines les alineacions de diversos llocs d’interès geogràfic i històric, com ara antics monuments, elevacions naturals, guals per travessar els rius, etcètera.

 

Però no cal anar tan lluny. Eivissa és travessada de cap a cap per una línia, de manera que des del centre de l’illa veuríem la posta de sol del solstici d’hivern (per damunt de Sant Josep de sa Talaia) i, mirant cap al nord-est, la sortida del sol del solstici d’estiu. La línia passa per un mirador on encara hi queden quatre pedres d’un santuari fenici i, des d’allí, per sobre de la necròpolis púnica de Ses Païsses de Cala d’Hort. Una altra línia va de l’assentament fenici de Sa Caleta als vestigis, també fenicis, de Dalt Vila, i d’allí al recinte púnic de Cap des Llibrell...

 

Un rastre de coincidències? 

 

Certament, no cal anar tan lluny. ¿Amb què està alineada, posem per cas, l'ermita inacabada (l'any 1804) dels Sants Màrtirs Abdó i Senén, dalt del jaciment arqueològic del Puig de la Nau (Benicarló)?

 

Paisatge carregat d’història humana

 

Ja vam dir-ho en una entrada anterior: l’oppidum de la Moleta del Remei, la pedrera de la partida de Sant Jaume i el palau fortificat del mateix nom estan tots tres perfectament col·locats en filera. Per què?

 

Una mera casualitat?

 

O estan alineats perquè el dia del solstici d’estiu, el 21 de juny, des dels tres llocs es veiés sortir el sol alhora, i pel mateix punt d’una serra situada a l’est?

 

Si fos així, potser ens hauríem de replantejar alguns aspectes de la nostra relació amb l’entorn més pròxim. Qualsevol detall del paisatge, per xicotet que sigui, pogué tenir significat en algun moment del passat. Un significat que avui ignorem perquè ens hem estimat més oblidar-lo... o, més ben dit, perquè fa segles hi hagué qui (els feudals, posem per cas?) va foragitar de la seva terra la gent que el sabia llegir.

 

Parafrasejant Mircea Eliade, ara ens estaríem perdent bona part dels missatges amagats en aquell entorn natural, arreu d’aquell paisatge que va “carregat d’història humana”.

 

Es tracta d’un concepte cultural. No es limita al paisatge físic. A les serres, roques, coves, fonts, rius, avencs, barrancs, estanys, la mar, les platges, els roquers i els boscos, s’hi afegeixen fenòmens meteorològics com el vent, els aiguats i tempestes, i els astres com el sol, la lluna, els estels i planetes... i encara uns altres elements naturals extraordinaris, de forma o dimensions inusuals, que els antics no encertaven a explicar-se.

 

Ara penso en la gent de l’Edat del Bronze o la del Primer Ferro després que, diuen,  l’avenç del coneixement romangués bloquejat per la màgia, la religió, la creença en reis-déus i l’eficàcia dels rituals. També hi ha qui diu (però no pas tothom) que llavors encara no feia gaire que s’havia estrenat la societat de classes, gràcies a la combinació de la pobresa general –les economies agrícoles tradicionals no produïen prou per a tots– i la institució de la propietat. Tant s’hi valia si aquesta era privada o col·lectiva: negant als altres l’accés a recursos escassos, assignava la riquesa a certs individus, famílies, temples o ciutats-estat privilegiats.

 

I ara penso, posem per cas, en les filadores (o filadors) de la primera època de la Moleta del Remei, allà pels segles VII o VIII ans de la nostra era. Elles (o ells) eren els qui filaven, però no podien fer-ho quan els venia de gust, perquè els mitjans de producció necessaris –els pondera o pesos de teler– no estaven a la Moleta: era l'amo qui els tenia a la butxaca, ben guardats al seu palau fortificat (o factoria, o santuari, la bíblica Casa del Senyor al capdavall) de Sant Jaume.

 

La Moleta del Remei, la pedrera, Sant Jaume i el punt per on apareix el sol per damunt la serra al solstici d'estiu, ben alineats.

 

El misteriós edifici singular S1 (també dit A67)

 

Construït durant la primera fase d’ocupació de la Moleta, al Primer Ferro, l’àmbit A67 (també el denominarem S1) té un aire tan estrany com fascinant. 

 

Si se’l qualifica d’edifici singular és per diverses raons. De bell antuvi, per les seves dimensions i per estar dividit en diverses estances o compartiments. També pels enterraments de xiquets acabats de néixer que s’hi van trobar durant les excavacions arqueològiques. I encara per les òbvies funcions religioses a què es va dedicar l’àmbit fa dos mil·lennis i mig.

 

En paraules de David Garcia Rubert, del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica de la Universitat de Barcelona (GRAP), és “sortosament també l’àmbit més ben conservat i més ben estudiat de tot el jaciment”. 

 

Però, i si endemés...?

 

Ubicacions respectives dels edificis singulars (S1, S2, S3 i S4) de la Moleta del Remei, en una imatge de dron obtinguda de l'aplicació Google Maps.

 

Va ser un d’aquests últims estius. Com a visitant del jaciment arqueològic de la Moleta del Remei, l’amic Xavier Vicente va interessar-se de seguida per aquell edifici singular S1.

 

–No us sembla xocant? –va fer l'endemà mentre mostrava el munt de fotografies que hi havia pres.

 

De moment, no vaig preguntar-li per què. No convenia tallar-li el vent, ara que s’hi havia posat. Amb la seva càmera Cànon SX520, es veia d’un tros lluny que s’hi havia trobat com el peix a l’aigua.

 

Al cap d'un parell de mesos compartiríem a la xarxa algun article que en parla, com ara “El plantejament urbanístic i defensiu del poblat de la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià) durant el primer ferro” (Revista d’Arqueologia de Ponent, 2004). L'arqueòleg David Garcia s’hi refereix a alguns exemples puntuals d’edificis que, amb plantes lleument diferents dels àmbits rectangulars, “semblen estar situats en punts molt concrets del jaciment”.

 

“La seva planta diferenciada de la resta”, escriu, “sembla respondre precisament a aquesta peculiar situació: aquests àmbits es localitzen en punts extrems, allà on la muralla experimenta canvis de curvatura més acusats com a conseqüència directa de la forma pseudo-ovalada que adopta en la seva adaptació a l’orografia del cim del turó. En aquest casos, els àmbits s’adapten perfectament a aquesta disposició corbada de la muralla. Per tal d’assolir-ho els constructors han de renunciar necessàriament a la forma rectangular més habitual i optar per una planta trapezoïdal [...]”.

 

Tot seguit hi afirma que “l’àmbit 67 (A67) és el més representatiu d’aquesta tipologia d’habitacions”.

 

Assenyalant la sortida del sol al solstici d’estiu...

 

A Xavi va sobtar-li la inusual orientació d’un parell de murs d’aquell àmbit amb forma de trapezi. Per això vam tornar a parlar-ne al cap de pocs dies, pujant per la carretera que envolta el castell d’Ulldecona.

 

L’orientació (285º) del primer d’aquests murs de l’àmbit A67, tot i no arrenglerar-s’hi del tot, s’acosta significativament a la posta de sol del dia 21 de juny (302.40º).

 

Orientació del sol al solstici d'estiu (21 de juny) en una imatge aèria de la Moleta a Google Maps (aplicació en línia suncalc.org).

 

En canvi, el segon mur... Aquest ja no admet gaires dubtes. Amb uns 55º, assenyala a la sortida del sol del mateix dia (57.36º)!

 

Assenyala descaradament a l’orto del solstici estiu. I alhora, com ja hem dit més amunt, al palau fortificat de Sant Jaume.

 

Dic descaradament, però cal jugar net i prendre en compte que les nostres observacions i anàlisis s’han fet amb mitjans força limitats i de vegades fins i tot rudimentaris (no en tenim d’altres a l’abast): fotografia aèria no t’hi fixis, d’ordinador i para de comptar; mesurament de les orientacions mitjançant l’aplicació brúixola del telèfon mòbil... Òbviament, treure el gat del sac serà cosa d’uns altres.

 

Composició de X. Vicente amb diverses alineacions dels murs de l'edifici singular S1 (font de la imatge aèria: Google Maps).

–Vull pensar que aquest alineament amb la sortida del sol al solstici d’estiu –precisa Xavi amb la prudència que fa al cas, característica dels enginyers com Déu mana– seria més aviat una orientació simbòlica. Ho dic perquè, per damunt de la serra, per als espectadors situats a la Moleta el sol apareix una mica més al sud.

 

Però això no és tot.

 

I també la posta al solstici d’hivern!

 

El cas és que el segon d’aquests murs, el més llarg de l’àmbit A67, no assenyala solament la sortida del sol al solstici d’estiu.

 

Si no vols brou, dues tasses. Perquè, per afegitó, aquest mur tan llarg de l'edifici singular S1 es troba alineat també... amb la posta de sol al solstici d’hivern!

 

Anem a pams.  

 

De fet, la sortida del sol al solstici d'estiu i la seva posta al solstici d'hivern tenen, amb prou feines, una diferència de pocs graus al costat oposat. 

 

Consegüentment, de la Moleta del Remei estant, es veu morir el dia més curt de l’any amb el sol ponent-se a la serra Perdiguera. Sí, allà per Cervera i Sant Jordi del Maestrat, on els Ports de Tortosa-Beseit han anat a menys ans d’enllaçar amb els estreps orientals de les serres de la Vall d’Àngel, Talaies d’Alcalà i serra d’Irta.

 

Si la tarda del 21 de desembre de qualsevol any, a punt de pondre’s el sol, enlaires un dron just damunt del mur més llarg de l’edifici singular S1... llavors veuràs com allò que en resta, del mur gairebé arran del terra, va recte com un fil cap al sol.

 

Cap al sol ponent, que al solstici d'hivern acaba amagant-se rere la serra Perdiguera.

 

Com que la resta de murs del recinte de la Moleta ja són més o menys perpendiculars entre sí i la muralla, tot sembla indicar que l’orientació dels dos murs singulars de l’àmbit A67 o S1 està feta expressament. Essent així, no reforçaria això la hipòtesi que es tracta d’un àmbit destinat al culte? I viceversa: la hipotètica finalitat religiosa d’aquesta construcció, ¿no donaria més versemblança a la possibilitat que l’alineació astronòmica dels seus murs sigui intencionada?

 

Al solstici d'hivern, en cas de continuar el vol en la direcció marcada pel mur de l'edifici S1 el dron faria cap, tot recte, al sol ponent. 

 

L’àrea del nord-est és justament la més idònia del recinte emmurallat de la Moleta per a aixecar un edifici amb els murs orientats als solsticis.

 

–Això sembla indicar la voluntat d’observar aquests esdeveniments –diu Xavi– sense patir interferències visuals a causa d’altres construccions. La sortida i la posta de sol al solstici d’estiu, vull dir, i també la posta al solstici d’hivern..

–S’entén que, per poder fer-hi les observacions, la part superior d’aquest àmbit A67 també devia ser més alta que la muralla.

–Segurament. I la gràcia d’aixecar-lo justament aquí és que així no es trenca la continuïtat del planejament urbanístic –Xavi estén el braç, com si estigués a la Moleta i volgués abastar-ne tot el capdamunt imaginari–. Vull dir la successió de cases que van resseguint la muralla perimetral, tancant el fons dels recintes... Ep, i l’orientació de les parets mitjaneres, si fa no fa perpendiculars a la muralla.

–Vols dir que no ens estem ficant en llibres de cavalleries?

–Si són faves comptades! M’explicaré. Imaginem-nos el mateix recinte, però situat en qualsevol altre punt del poblat.

–L’A67, també dit S1? Entesos.

–Llavors tot serien problemes.

 

Xavi es treu de la butxaca una guia turística de la Moleta. Hi busca un plànol amb la restitució ideal de la planificació inicial del poblat.

 

–Un fotimer de problemes –exclama posant l’índex sobre el plànol–. Amb obstacles, com ara aquelles cases i la muralla, que dificultarien la visibilitat dels punts de sortida i posta de sol al solstici d’estiu. I es veuria malmès l’entrellat regular dels habitatges, i les orientacions de les seves parets mitjaneres...

–Ja ho has dit. Un desori.

–Per això només podien construir-lo al sector nord-est, per allí on està, aquest àmbit singular S1 –conclou–. O caixa, o faixa!

 

Uns graners ben alineats amb solsticis i equinoccis

 

Recordo que, a mitjan dècada dels 80 del segle passat, el jaciment arqueològic de la Moleta del Remei va ser notícia almenys per tres motius.

 

D’antuvi, s’hi havien trobat les primeres llenties d’Occident, deien. Això donaria peu a un article a la revista Tiempo de Xavier Domingo, el famós gastrònom, després d’enviar un parell de joves periodistes en pràctiques a entrevistar-nos al bar del Remei.

 

Composició de X. Vicente amb diverses alineacions dels murs de l'edifici singular S2 (font de la imatge aèria: Google Maps).

En segon lloc, el descobriment d’enterraments perinatals. Tingué tant de ressò mediàtic que va provocar de seguida la presència a l’excavació, d’allò més amoïnat, del mossèn de la parròquia.

 

Finalment, la premsa també va fer-se eco de tres espectaculars granaria sublimia: uns  graners sobre-elevats d’època ibèrica que fins llavors hom havia confós, sense que ningú es despentinés gaire, amb alguna mena de “tribunes d’orador”.

 

A l’extrem sud-oest del recinte emmurallat de la Moleta n’hi trobem el primer. És l’edifici singular S2, que segons els arqueòlegs respon al programa de reconstrucció realitzat en època ibèrica. Les poques evidències estratigràfiques a l’abast, la mateixa construcció del graner i la inexistència aparent d’estructures corresponents a la primera fase (és a dir, la del Ferro antic) els porten a pensar que “durant la primera fase d’ocupació aquest sector podria haver estat força lliure de construccions, o bé que aquestes foren completament arrasades amb anterioritat a la construcció del graner sobre-elevat” (David Garcia, ibídem).

 

Ara, gràcies al treball de Xavi Vicente, tal volta se’n poden treure més singularitats a la llum.

 

Així és com, a través d’internet, des de la regió francesa d’Alvèrnia-Roine-Alps ens arriben tres observacions d’allò més interessants. Totes es refereixen als granaria sublimia de la Moleta del Remei.

 

Heus-en aquí la primera: sempre que no es tractés d’una alineació merament simbòlica i que des del seu terrat o teulada (o bé a través d’algun buit de la muralla) es pogués observar l’horitzó, des del graner sobre-elevat S2, situat al sector sud-est del poblat, tenies una visió directa de la sortida del sol el dia del solstici hivern. Com es pot comprovar a la fotografia s’hi troben alineats, a dret fil (120.59º), els murets de pedra paral·lels damunt dels quals van col·locar el paviment de fusta de la cambra d’emmagatzematge (tabulatum).

 

Orientació del sol al solstici d'hivern (21 de desembre) en una imatge aèria de la Moleta a Google Maps (aplicació en línia suncalc.org)..

 

I pel que fa al graner S3? Aquí és la perpendicular ran dels murets de pedra paral·lels la que ens deixa d’una peça. Aquest eix secundari de l’edifici –tocant al carrer– té una orientació de 60º: en línia amb el palau fortificat de Sant Jaume i amb la sortida del sol al solstici d’estiu (o, més ben dit, al punt en què hi apareix per damunt de la serra)... i, també, amb la posta de sol al solstici d'hivern rere la serra Perdiguera.

 

Composició de X. Vicente amb l'alineació dels murs de l'edifici singular S3 (font de la imatge aèria: Google Maps).

Però ha estat el graner sobre-elevat S4 el que ens ha fet caure d’esquena. Si des del seu terrat o teulada (o bé a través del pertinent buit de la muralla) es podia veure l’horitzó, llavors era d’allò que no hi ha: gràcies a l’orientació dels seus murets de pedra paral·lels, d’aquesta construcció estant podia contemplar-se directament la posta de sol (270.81º) als equinoccis de primavera (21 de març) i de tardor (21 de setembre).

 

–En aquelles dues dates veien sortir el sol per l’extrem de la serreta de Tana –aclareix Xavi–. Potser coincidint amb el tall de la serra ran de mar.

–Que és com dir on després hi hauria la pedrera de la Punta, o una mica més avall i tot.

–Això mateix. Parlant d’equinoccis... Posem que aquest graner S4 només permetia veure-hi la posta de sol. I si al seu costat de llevant, on encara no s’ha excavat, hi havia una altra construcció orientada cap a la sortida del sol dels mateixos dies?

–A la llarga es sabrà, no?

 

En aquesta composició fotogràfica, X. Vicente ens mostra com, al solstici d'estiu, el graner S3 permet ubicar amb bastant exactitud el palau fortificat de Sant Jaume i el punt de sortida del sol. 

 

Posats a traure suc de les pedres, encara hi ha una qüestió que ens fa arrufar el front.

Orientació del sol als equinoccis de primavera (21 de març) i de tardor (21 de setembre) en una imatge aèria de la Moleta a Google Maps (aplicació en línia suncalc.org).

 

Si tots tres graners sobre-elevats responen al programa de reconstrucció realitzat a la segona fase de la Moleta (època ibèrica)... Llavors, als setis que ocupen, què hi havia hagut durant la primera fase (Primera Edat del Ferro)?

 

Hem de pensar en tres espais lliures de construccions?

 

O bé en sengles edificis [d’aquella primera fase] que foren completament arrasats amb anterioritat a la construcció dels graners sobre-elevats? Si així fos, de quina classe d’edificis singulars estaríem parlant? La resposta a aquestes preguntes, contribuiria a aclarir-nos millor quin simbolisme s’amaga rere el feix d’alineacions que continuen endevinant-se als àmbits S2, S3 i S4?

 

Recapitulem, però.

 

Composició de X. Vicente amb l'alineació dels murs de l'edifici singular S4 (font de la imatge aèria: Google Maps).

 

Sí, mirem-nos-hi. I si tot és per xamba?

 

I si resulta que és cosa de l’atzar? ¿I si, atès que les parets mitgeres dels àmbits perimetrals a la muralla es van fent més o menys perpendiculars al mur de fons, per això en aquells trams on la muralla resulta més corbada coincideixen casualment amb alguna orientació astronòmica?

 

Altra feina hi ha. No sembla que aquest sigui el cas de la Moleta: primer, perquè hi ha quatre edificis amb sengles orientacions astronòmiques; segon, perquè alhora tots quatre són edificis singulars; i finalment perquè en cap dels àmbits a tocar d’ells, tant al sector nord com al sector sud del recinte, ja no s’hi aprecia cap orientació astronòmica significativa.

 

Per tant, no fa l’efecte que estiguem davant d’una simple casualitat.

 

L’actual entrada, descaradament orientada al sud

 

“El simple fet que hi hagi alguns edificis orientats segons diversos angles, no fa la l’efecte d’estar una mica agafat pels pèls?”, ens pregunta per Whatsap Gemma Reverter.

 

“Vols dir que potser no serien més que casualitats? Coincidències i prou?”.

 

“No ho sé, però trobo que no s'hi veu coherència ni idea de conjunt”, puntualitza ella, molt més avesada a raonar científicament.

 

La veritat és que les línies Ley angleses també han estat posades en solfa: qualsevol distribució aleatòria de punts crea per força alineaments de mentida; així que, al capdavall, acabarà havent-n’hi per a donar i per a vendre.

 

29/12/2022: Xavier Vicente en plena collita d'imatges, amb Alcanar i el Montsià al fons, aquesta vegada des de l'ermita de la Mare de Déu de la Misericòrdia (Vinaròs), a tocar del jaciment arqueològic del mateix nom

 

Res millor que una crítica encertada per fer-te llaurar dret. Però, i  l’arqueoastronomia? No ha nascut per a estudiar de quina manera la gent del passat va entendre els fenòmens del cel i va treure’n profit? Per a saber quin paper va jugar en les seves cultures?

 

“El cel rai. Jo hi aniria amb peus de plom”.

 

La recomanació de la científica canareva recorda poderosament la proclama de Clive Ruggles, arqueoastrònom de la Universitat de Leicester, en descriure amb indubtable humor anglès la disciplina que ell mateix havia contribuït a fundar: “a field with academic work of high quality at one end, but uncontrolled speculation bordering on lunacy at the other”.

 

Ras i curt: “un camp amb un treball acadèmic de gran qualitat per una banda, però amb una especulació fora mida que voreja la bogeria per l’altra”.

 

A poc a poc i bona lletra, doncs.

 

Serà així, amb molt de compte, com pesarem les paraules en preguntar-nos si pot intuir-se cap mena de llenguatge simbòlic, diguem-ne, als murs d’aqueixos  edificis singulars de la Moleta.

 

Un llenguatge a l’abast d’uns pocs? O bé de tothom, des del moment en què fou monumentalitzat?

 

Xavi Vicente està convençut d’haver-ne trobat una altra pista.

 

–L'orientació nord-sud de l’actual entrada de visitants al recinte de la Moleta...

–A la banda de Vinaròs, diguem-ne? –pregunto.

–Això mateix. S’hi pot traçar una línia que va de nord a sud. Entre la porta d'accés, els murs... i el graner S3 i tot!

–Alça. Vols dir que tot això està alineat? –pregunto. I al cap d’un moment hi afegeixo–: Per motius de...?

–Devia servir per a alguna cosa. A partir de les ombres que hi feia el sol al migdia, posem per cas. O d’alguna altra referència visual que no coneixem.

–De manera que podria ser com un llenguatge... Més ben dit, com una mena d’escriptura arquitectònica?

–Ben mirat, es podria dir així –sentencia l’enginyer–. Llàstima que avui ja no l’entenguem gens!

 

Composició de X. Vicente: l'actual entrada, orientada al sud (180º); i el carrer o corredís central, encarat al nord (0º) i a la serra de la Cogulla (font de la imatge aèria: Google Maps).

 

El carrer central mirant al nord (i a la Cogulla)

 

Essent així, l’actual entrada al recinte de la Moleta està acuradament orientada al sud. Gairebé a cordill.

 

Però, i l’altre cap del carrer o corredís?

 

–No es pot dir blat si... –riu Xavi parafrasejant la dita–. Si no és al sac i ben alineat!

 

El cas és que, al nord, el passadís principal del primer període de la Moleta s’obre palesament a la Cogulla. La hi veus al fons, majestuosa i fent-se dir sí senyora.

 

Tot dret –fa l’efecte– hi faries cap.

 

És una vella, sòlida eminència amb tres o quatre elegants contraforts, gràcies als quals sembla estar fent una gran abraçada. De la vall estant, gairebé sembla una lloca. El cap de brot de les serres de la contrada. 

 

A Ulldecona se’n diu la Cogula; a Alcanar, la Cogulla. És que aquí no ens estem de res i hi deixem anar una aproximant lateral palatal sonora que fa goig.

 

Si hem de fer cas a Joan Coromines, cogulla vindria del llatí tardà cuculla, derivat del mot clàssic cucullus... “Caputxa”?

 

O més aviat “catxutxa”, que és una gorra aplanada com la serra de marres? Perquè quan, de menudet, ma mare me’l feia amb catxutxa –per tal que en mengés més–, l’arròs bullit del plat s’assemblava d’allò més la Cogulla...

 

La Cogulla és també aquell mirador privilegiat que domina tota la foia d’Ulldecona. Als anys 80 del segle passat, a despit del jaciment arqueològic, van plantar-hi unes antenes grandiloqüents. Amb aquells repetidors –ep, i la consegüent pista per a accedir-hi a cor què vols– van fer-ne una de l’alçada d’un campanar, fins al punt que l’afer van estar a punt de fer cap al Jutjat (diuen que només gràcies a la mà esquerra de Xavier Ulldemolins, llavors alcalde d’Alcanar, van evitar-se la denúncia i l’eventual escàndol).

 

“La nostra història comuna més antiga, que és també la més fràgil”

 

Encara a la primavera de 2003, quan encara es podia parlar clar i ficar tatxes a l’actuació d’algunes administracions, un jove arqueòleg definia la Cogulla com “un poblat que ha patit molt en els darrers anys”. Se’n dolia amargament: “Abandonat en general a la seva sort, menyspreat, una part important del poblat va ser absolutament destruïda fa pocs anys quan es va construir una pista de terra per a cotxes, per tal de poder accedir a la zona dels repetidors que s’hi han instal·lat al damunt”.

 

L'arqueòleg continuava dient sense pèls a la llengua: “A ningú se li passaria pel cap construir un abocador d’escombraries al mig del Parc Natural d’Aigües Tortes, ni tampoc construir una central tèrmica al Parc Natural del Delta de l’Ebre. En canvi, encara hi ha gent entre nosaltres, fins i tot situades en alts càrrecs, que consideren normal que en un poblat pre-ibèric de la Primera Edat del Ferro, una joia absolutament única del nostre Patrimoni comú, se li posin al damunt antenes, casetes i, fins i tot, s’hi faci un camí que passi pel mig i que el destrueixi”.

 

Si ara, amb la perspectiva del temps, reflexionem sobre el trist destí final que ha patit un referent simbòlic del patrimoni arqueològic d’Alcanar com el cèlebre pont dels Estretets, les paraules que aquell arqueòleg va escriure ara fa gairebé vint anys sobre la Cogulla resulten més que premonitòries:

 

“Amb aquesta greu destrucció una part important del nostre Patrimoni s’ha perdut: les restes arqueològiques no són recuperables, i allò que s’ha perdut s’ha perdut per sempre. Ho vam rebre intacte dels nostres avis, però el deixarem als nostres néts en un estat lamentable. Situacions com aquestes no es poden repetir, no s’han de repetir de cap de les maneres. Cal que lluitem amb força per la recuperació i conservació de la nostra història comuna més antiga, que és també la més fràgil”.

 

La Cogulla, la nostra serra-lloca, vista des de la falda nord-est de la Moleta del Remei

 

Avui d’allò dels accessos als repetidors tal dia farà un any. A la Cogulla, finalment, s’hi està excavant. La campanya de l’estiu de 2022, dirigida per l’arqueòloga Carme Saorin, ha resultat d’allò més reeixida.

 

Sembla que el GRAP hi ha tingut el sant de cara. Fins i tot s’hi ha descobert un petit poblat del final de l’Edat del Bronze, que és com dir entre els anys 1200 aC i 700 aC. L’han trobat sota l’assentament de la primera Edat del Ferro on, ja a l’època de l’anomenat Complex Sant Jaume, unes dues dotzenes de cases llargues i estretes hi albergarien una mica menys de 200 persones si fa no fa.

 

Llavors, per què a l’Edat del Ferro van encarar-hi el corredís (carrer si voleu) de la Moleta del Remei?

 

Perquè aquesta orientació sí que sembla ben palesa. La sud-nord-la Cogulla. La que passa per l’actual entrada al recinte, tota mirant al sud (a Vinaròs), i buscant el nord, passadís endins, s’atansa simbòlicament a la serra de la  Cogulla.

 

En fi: fa l’efecte que, a l’hora d’establir-se a la Moleta del Remei en aquella boirosa Primera Edat del Ferro, algú va escalfar-se el cap de valent. Per què no va triar-hi la serra del Molló (o dels Castellans), que és 40 metres més alta? O  les Comes, que s’alcen més prop de la mar?

 

Qui va triar precisament la Moleta perquè hi visqués manta gent ho va fer, entre altres motius, perquè allí dalt es creuen almenys un parell de línies rectes: la que buscant el nord passarà acte seguit gairebé pel cim de la Cogulla (el bressol, els orígens d’una part de la població autòctona si més no?); i la línia que, buscant el punt del nord-est per on surt el sol el 21 de juny de cada any, passarà per la ciutadella o palau fortificat de Sant Jaume (la Casa del Senyor foraster?).

 

Del 21 de juny o solstici d’estiu, si la memòria no em traeix, ja en vam parlar a bastança a l’entrada anterior d’aquest blog.

 

Feina feta no fa destorb, diuen

 

L’orientació del passadís principal al nord, mirant escandalosament a la Cogulla; de l’entrada descarada que assenyala el sud; d’aquells murs d’edificis singulars com l’àmbit A67 i els tres graners sobre-elevats... Un cop vistes les reveladores imatges que ens en facilita Xavi, reconec que d’ara en endavant ja no podré mirar-me-la mai més amb els mateixos ulls, la Moleta del Remei.

 

Composició de Xavier Vicente: orientacions respectives de diversos murs dels edifics singulars de la Moleta del Remei (font de la imatge aèria: Google Maps).

 

La prudència aconsella tenir-ho de moment en quarantena. Només amb les dades actualment al nostre abast, assegurar que es tracta en tots els supòsits d’alineacions intencionades suposaria poc menys que tenir el cap ple de pardals. 

Però feina feta no fa destorb, diuen. I si per fatifat ens hi hem acostat, o fins i tot hem encertat en algun cas, esperem que sigui a fi de bé; i que les investigacions al voltant de la Moleta del Remei, de la resta de jaciments arqueològics de les Terres del Sénia i àdhuc de més enllà se’n puguin beneficiar.

 

–Mare de Déu Senyor! I tota aquesta pel·lícula la passareu gratis? –ens pregunta una persona de seny mentre nosaltres encara ens escalfem el cap davant de tanta alineació–. No hi caurà cap subvenció?

–Segurament ni tan sols les gràcies.

–Així que de les alineacions i de tota la pesca, tothom se n’assabentarà de gorra?

–Ja ho veus –sentenciem alhora–. I mira que al cap d’una setmana no hi surtin més arqueoastrònoms que mots a matines.