Tradueix

Agost del 1987 (i 2): el descobriment de Sant Jaume - Mas d'en Serrà

Per què van batejar-lo amb el nom compost de Sant Jaume - Mas d'en Serrà? Per quins set sous de bell antuvi se'n deia "indoeuropeu"? Per quin motiu es va conservar tan bé? Com és que el seu descobriment no es va fer públic de seguida?

 
Han passat trenta anys d'aquell 29 d'agost de 1987. Trenta anys des d'aquella ascensió per una sendera costeruda i feréstega, quasi imaginària, rere les passes de Ramon Esteban.

Reprenem el relat anterior quan els cotxes encara són capaços d'haver-se-les amb el camí. Un antic barranquet, més ben dit. De primer, a partir del revolt a l'esquerra del camí de la Bassa de Sant Jaume, un centenar de metres en línia recta. Tot seguit, tothora fent tombs, una vintena de passes en sentit perpendicular a la dreta. I finalment un bon tros de nou a l'esquerra, potser gairebé dos-cents metres. Serres endins, l'aigüera resulta cada cop menys practicable. No hi ha més cera que la que crema.
 

Aparquem sense dificultats a l'ombra d'una olivera, a la dreta del camí-aigüera. Més enllà ja caldrà anar a peu. En tancar les portes dels cotxes, ens acull de sobte aquell silenci propi de les tardes de dissabte a la serra de Montsià. L’oliverar és al peu dels seus primers estreps. Quina pau, Senyor. Pel camí de la Bassa de Sant Jaume tampoc no hi hem trobat ningú.

Cap al sudoest, la taca blanca de la Selleta. Molt més a la vora, encarat al sud, un turó de forma sensiblement cònica. Ramon Esteban ens ha fet una ensenya: amunt, que dalt hi falta gent!

Aspecte actual de la costeruda ruta que vam seguir aquell dissabte d'agost de 1987. Els tarongerars que es veuen al pla eren llavors un ufanós camp d'oliveres. Al fons, les Cases i la Mediterrània, que no ens van perdre mai de vista
Es veu que primer haurem de superar uns quants bancals de l'oliverar. No són gaire alts. Tot seguit ja no tindrem més remei que enfilar-nos a través de la màquia de margalló, romer, etcètera. De seguida m'hi cridarà l'atenció l'abundància de cebes marines. Entre ceba i ceba  tocarà descomptar les etapes i secrets d'una sendera minúscula. Costeruda i tan feréstega que es perd a cada quatre passes. Amb prou feines la deuen fer servir els caçadors. Puja serpentejant la vessant nord-est del turó que tenim davant del nas.

L'EMPENTA DE RAMON PALLARÈS


Entre constants esbufecs, Ramon Esteban i jo, que m'he fumat un Marlboro en baixar del cotxe, amb prou feines podem seguir la marxa somrient del doctor Pallarès. La nostra meta és al capdamunt del turó, de manera que sembla que ja no necessita cap més indicació. De seguida ens passa al davant. No oblidaré mai l'energia amb què grimpa. Amb l'afany i l'empenta d'un Indiana Jones, tot despitralat i suat. Amb el seus pantalons arremangats, el barret de palla esfilagarsat i el Lucky Strike sense filtre penjant dels llavis, s'arrapa als matolls i a la rocalla.

El doctor Pallarès té una llarga experiència: ha excavat el Castellet de Banyoles, un dels jaciments ibèrics més importants de Catalunya. Allí a Tivissa tothom en recorda la conversa apassionada, les engrescadores hipòtesis que li agradava compartir sobre el sistema defensiu de la ciutat ibèrica. Josep Lluís Jardí ha escrit: "Puc confirmar que el doctor [Pallarès] era un home d'una gran personalitat i de fortes conviccions, que irradiava una gran energia entre els qui l'escoltàvem" ("Tivisssa, el castellet de Banyoles: passat i futur", en Miscel·lània del CERE 18, 2007).

Jo també en dono fe. 


Francesc li ofereix sovint el braç a la Glòria, que sens dubte és qui està patint més per causa d'aquest endimoniat corriol de caçadors. Andrés Subirats, en canvi, puja sense despentinar-se, fresc com una rosa. Veig que guaita la mar i les Cases, que no ens perden mai de vista, i somriu de tant en tant. Xala. Mentrestant Ramon Esteban m'explica les seves dèries de menestral apassionat per l'arqueologia: fa més d'una dècada, quan hi havia dies en què no podia fer-hi més i tancava ans d'hora la fusteria per a trescar per les serres, li van permetre trobar el lloc que de seguida trepitjarem.
 

Pallarès, serra amunt com un gat cerval, ens ha deixat ben enrere. Sembla que vagi a l'assalt de la seva Troia, d'una ciutat pretèrita que pot ser qualsevol però, això sí, sempre alterosa i escarpada, tal i com exigeixen els epítets de la Ilíada. Veiem acostar-se el veterà arqueòleg a una mena de balma mínima que s'obre en un petit espadat. Des de sota destaca molt. Assenyala la fi de l'ascensió? Bufem tots. Però al cap d'un instant, ai las!, fa l'efecte que ell no s'hi atura. 

Ramon Esteban em va una ensenya, amb mig somriure còmplice i savi: la Glòria sí que s'ha assegut a descansar al recer de la concavitat i, sol·lícit, Francesc es queda a fer-li companyia. El cas és que la claror del nimbe calcari que envoltarà durant uns instants la parella de joves arqueòlegs només anuncia l'últim tram de la pujada. Encara caldrà grimpar una mica més amunt per a fer el cim. 


Ramon Pallarès, èpic (homèric), ja hi és.
 



La fletxa assenyala la balmeta on es van aturar la Glòria i Francesc. Ignoràvem que encara ens quedava un bon tros fins al capdamunt

AL CAPDAMUNT DEL TURÓ


Ens encimbellem a la vora d'una enorme roca que l’erosió va partir ja fa molt de temps. Els tres regidors de l'Ajuntament d'Alcanar –de Turisme, d'Agricultura i de Cultura, respectivament– hi arribem alhora i la deixem a la nostra esquerra, plana com una llosa si no fos per una mena de cassoletes que s'hi han fet. Estan eixutes però me les imagino plenes d'aigua, lluint a tall d'espills en acabar de ploure; i, ves per on, em recorden aquells versos de Saramago que he de mirar com sonen en la llengua original:

Minha água lustral, meu caro rio,
minha barca de sonhos e verdades,
minha roca de céu e rocha-mãe,
meu regaço de azul no fim da tarde. 

La roca plana corona la serreta per la banda de la mar. Amb el braç estès, Ramon Esteban ens assenyala l'altre extrem. Un cim bessó. És un tros cap a l'interior, sàviament furtat a qualsevol insana tafaneria provinent de la plana. Ans d'anar-hi, ens girem. Vet aquí també Francesc i la Glòria. Ja hi som tots. A l'hora de la tarda en què el sol ja ha claudicat i, amb ell, s'han esvaït les ombres importunes que duplicaven i enredaven el món.

–Fixeu-vos –diu Ramon Pallarès. Esguardem tots la mar.
–Des d’aquí es domina perfectament la plana costanera.
–Mireu –fa Andrés Subirats–. Dels Alfacs fins a... Allò és Peníscola i la serra d’Irta?

Als nostres peus, a la dreta de la serra de la Punta, la vall de Sant Jaume de Barberà. Més enllà les Calafes, la carretera general i les Cases. També veiem l’ermita de Sant Sebastià de Vinaròs, la Moleta del Remei i la inconfusible Cogulla. 


Som dalt d’un turó cònic (més tard esbrinarem que s’aixeca més de dos-cents metres per damunt del nivell de la mar) coronat per una plataforma de forma si fa no fa el·líptica. Per la banda de la serra de Montsià el protegeixen la Moleta i la serra del Fandango sota les quals, allà baix, discorre un feix de barrancs: el Fondo, el de Libori, el de les Cases i el de la Roca Roja. Tot plegat confereix a la contrada un aire primitiu i salvatge. Atàvic. Se'ns hi abraona una massa atapeïda de matolls i margalló.


–És curiós –exclama Ramon Pallarès–. No sembla que aquest cim s’hagi conreat mai. 


Llavors no ens adonem de la rellevància d'aquest detall. Miro al voltant: al capdamunt de quasi totes les serres s'hi veuen marges i hi sobreviuen escadusseres oliveres que van ocupar l'espai de la vinya anterior a la devastació del mildíu i la fil·loxera. N'hi ha àdhuc a l'escarpada, cridanera serra del Molló que fa l'efecte de pujar-nos a cavall.
 

Els arqueòlegs ho posarien aviat de relleu: “el cim de l’elevació on hi ha el jaciment no està conreat; tampoc no hi ha evidències de treballs agrícoles pretèrits. És molt significatiu el fet que la zona superior del turonet no fou mai antropitzada amb marges de pagès per a la plantació d’oliveres, fenomen que sí que es dóna tant als diversos vessants del mateix turó com en la major part d’elevacions muntanyoses costaneres del municipi d’Alcanar, per exemple, la Moleta del Remei”. 

Tot comptat, que s’ignorés l’existència del jaciment encara ha estat una sort. Hi ha evitat actuacions incontrolades. No s’observa cap indici de moviment de terres important. Bé, llevat d'una mena de cata relativament recent, sense haver-hi fet gaire senyal, al mateix lloc –el que després seria anomenat àmbit 1– que va ser objecte de la curiositat de Ramon Esteban deu anys enrere. A la vora del forat s'hi amunteguen alguns còdols i terrissa. A cau d'orella, el mateix Ramon m'aventura les seves sospites sobre el possible autor de la rasa, que també és canareu: no és cosa de riure.
 

Una mostra primerenca de l'esperit aventurer de Ramon Esteban: en una altra expedició juvenil, amb tres canareus més, a les coves de Benifallet (foto cedida per Cristina Esteban Nadal)

En escoltar els arqueòlegs, els tres regidors som conscients a l'acte de la summa importància del jaciment. Això s'ha d'excavar, endevinem que pensem tots tres, com més aviat millor. No podem saber que, per un reguitzell de circumstàncies adverses, malauradament els treballs arqueològics encara trigaran deu anys a iniciar-s'hi (l'any 1997, afavorits per la tossuderia de l'alcalde Xavier Ulldemolins, sempre partidari de la tasca arqueològica).

Llavors també ignorem que per allí, ran de la muralla que les futures excavacions posaran al descobert, passa l'ancestral lligallo de la Roca Roja. A través de sengles vies pecuàries perpendiculars –la de la Tancada i la del Coll de la Punta–, comunica l'assentament amb dues puntes que s'endinsen a la mar: la de l'Estanyet i la del Montsianet, respectivament (vint anys més tard un jove estudiant canareu, Lluc Gombau Martorell, se n'ocuparà al seu treball de recerca de batxillerat). 


UN BATEIG SALOMÒNIC


Tal volta és Francesc Gracia qui ho pregunta?

–I com dieu que es diu, aquest turó?
–No té nom, que jo sàpiga –respon Ramon Esteban després de rumiar-s'ho una mica.
–Però d'alguna manera es deu poder localitzar, no?
–Bé, si és menester... El cas és que ens trobem just entremig de dues partides –s'esforça Ramon–. A ponent, la de Sant Jaume. I a llevant, la de Mas d’en Serrà...

Passa un àngel mentre mirem d'abastar amb l'esguard totes dues partides, l'una més plana i extensa que l'altra.

–Em sap mal –es disculpa el canareu–. Però no hi puc ser més precís.


I així queda batejada la troballa. L'assentament protohistòric de Sant Jaume - Mas d'en Serrà. Ni teva ni meva. Un nom compost, neutral, vague, d'una llargària que el fa gairebé insostenible.

A la insabuda, Ramon acaba de donar peu a un equívoc que s'arrossegarà molts anys. Amb el temps s'abreujarà en Sant Jaume, circumstància que al capdavall propiciarà l'acrònim CSJ ("complex Sant Jaume"). Algú s'adonarà també que en alguns documents cartogràfics aquest indret hi figura com el Rajolar; però això no hi ajudarà gaire, atès que no sols a Alcanar, sinó també a Ulldecona i a la Ràpita existeixen altres indrets amb la mateixa denominació.
 
Croquis de l'itinerari que vam seguir en aquella primera ascenció al jaciment


Hi veiem terrissa gruixuda arreu. I tovots trossejats en què encara s'albiren les restes ínfimes de les canyes i la palla amb què van ser fabricats. Impressionats, colpits, deixem la broma a banda. Què és això? On hem fet cap? Qui hi vivia? On ens has portat, Ramon?

Mentrestant Ramon Esteban no para de fer-los indicacions, aquí i allà. Comparteix la seva experiència. Fa l'efecte que s'acaba de treure un gran pes de sobre. La seva insistència a compartir les seves troballes ha valgut la pena. Quasi es podria dir que fins i tot jo me'l miro amb uns altres ulls.

"INDOEUROPEU"?


Suara som lluny de pensar en una Pompeia o una Troia en miniatura. Ni tan sols podem imaginar que algun dia aquest jaciment mereixerà ser objecte d'estudis basats en  l'arqueomagnetisme. Però coincidim que cal iniciar-ne les excavacions com més aviat millor.

Un assentament indoeuropeu. Així n'han dit a cop calent els arqueòlegs. És que els primers indicis els fan pensar en els Urnenfelder, la gent de la cultura dels camps d'urnes que es va estendre per Europa occidental amb les immigracions dels grups indoeuropeus. Entre el final de l'edat del bronze i la primera edat del ferro (de l'any 1100 al 650 ane), mostren una ceràmica característica decorada amb la tècnica de l'acanalat.


Indoeuropeus? Pallarès s'adona de la nostra sorpresa. De seguida ens explica que probablement va ser la població autòctona la que va incorporar les novetats ceràmiques i la incineració a les necròpolis, cosa que descartaria l'arribada en massa de població provinent  dels Pirineus enllà. No serà fins tornar a casa que obriré el primer volum de la Història de Catalunya de Pierre Vilar a què m'he subscrit i  hi llegiré que aquella gent eren excel·lents pagesos i hàbils terrissaires, que van imposar noves modes com una economia més agrària que agro-pecuària, la producció de cereals com l'ordi, el mill i el blat dur, de lleguminoses com la llentia...  Un món que, a les darreries de l'edat del Bronze, es va estendre per la major part de Catalunya i una llenca al nord del País Valencià.


Només anys més tard m'assabentaré que una arqueòloga lituana, Marija Gimbutas, ha subratllat el contrast entre la cultura patriarcal dels indoeuropeus –que professaven una religió senzilla, amb un panteó predominantment masculí– i la cultura més femenina i pacífica, àdhuc matriarcal, de les comunitats d'agricultors neolítics que aquells van sotmetre.


Aquesta tarda hem redescobert, doncs, l'assentament indoeuropeu de Sant Jaume - Mas d'en Serrà.


L'àmbit 1, el primer que fou excavat, tal com se'l veia al novembre del 1999, després de les primeres campanyes d'excavació (foto de Sílvia Matamoros)

Els arqueòlegs hi han recollit ceràmica. I més coses. Lo Soto i jo, entusiasmats, ens oferim a baixar les primeres peces de pes que se n'enduran: un parell d'imponents molins de pedra.

–Ni parlar-ne –diu el doctor Pallarès–. Són massa grossos i feixucs. Fan de mal portar.

Això rai. Andrés de seguida hi troba la solució. Els baixarem a coll. Ell un i jo l'altre.

Dit i fet. Però la ruta serra avall no és fàcil: tot i que creiem recordar la sendera, no hi encertem. És un corriol de caçadors i aquesta llum vespertina no és la mateixa que quan hi hem pujat. Gairebé sense adonar-nos-en, hem exhaurit la tarda. Andrés del Soto i jo ens anem canviant de muscle les respectives càrregues. Ja hem begut oli? Semblem penitents de la processó de Divendres Sant. Reculem una mica i a tornar-hi. Ens diem que els molins (tots dos de vaivé, si la memòria no m'enganya?) ens moldran els ossos. Fer-hi broma ajuda.

De bancal en bancal d'oliveres –gaudim-ne, que trenta anys després ja no hi seran, perquè mitjançant unes transformacions contundents hi hauran plantat tot de tarongers i camins per als vehicles de càrrega– arribem tots eufòrics al pla. Ja fosqueja. El sol d'aquest 29 d'agost de 1987 tan entretingut es pon pels volts de dos quarts de nou.
 

NOTÍCIES A MITGES PER NO ALÇAR LA LLEBRE


Al número d'octubre del 1987 del butlletí, la secció dedicada als retalls de premsa recull un reportatge publicat el 10 d’octubre al Diari de Tarragona sobre les excavacions a la Moleta del Remei. Acaba presentant com a troballa una de les sensacionals revelacions de Ramon Esteban al llarg de la tarda d’agost:

“[...] s’han localitzat als afores d’Alcanar ceràmiques corresponents als segles II abans de Crist i IV després de Crist, demostrant la possibilitat que en aquest lloc es trobin restes d’una gran vil·la romana, que fou habitada durant aquest període de temps.

Els habitants d’aquesta vil·la podrien ser els mateixos pobladors de la Moleta del Remei, que precisament es va despoblar en el segle II abans de Crist. Si això es confirmés, canviarien moltes de les teories actuals sobre els assentaments romans des de Tortosa fins a València. Es calcula que el poblat romà podria tenir l’extensió de dues illes de cases de l’eixample barceloní”. 
 
Febrer del 1989: amb Ramon Pallarès i Francesc Gràcia en un col·loqui a la gran terrassa interior de la cafeteria Catalunya, que va acollir diversos actes del I Congrés d'Història d'Alcanar (foto B. I. Alcanar)

En canvi, les primeres notícies sobre el suposat assentament indoeuropeu seran mig velades. No cal alçar la llebre.

A la pàgina 10 del butlletí informatiu Alcanar de setembre de 1987 llegim que el dia 16 del mateix mes la Comissió Municipal de Govern ha adoptat, a proposta del regidor de Cultura, un acord en què s'agraeix la tasca de l'equip d'arqueòlegs encarregats de les excavacions a la Moleta del Remei. Però n'hi ha més. No podem resistir la temptació d'introduir el text, en principi dedicada només als treballs de la Moleta, amb aquestes enigmàtiques paraules:


"A més dels resultats de la 3ª campanya a la Moleta, cal destacar-ne importants descobertes que seran convenientment fetes públiques [...]".

Vet aquí els lectors i lectores ja amb la mosca a l'orella. I encara no podem estar-nos de fer-hi aquesta insinuació final:

"El que està clar, de bell antuvi, és que el terme municipal d'Alcanar disposa de riqueses arqueològiques insospitades fins fa molt poc temps... i que la nostra història és molt més antiga i important del que ens pensem". 

Importants descobertes [...] insospitades fins fa molt poc temps... I tant. No fa ni un mes que hi hem pujat, al jaciment arqueològic indoeuropeu. Amb aquests punts suspensius ens estem mossegant la llengua.


Ho sé de bona tinta perquè aquella ressenya la vaig escriure jo mateix.

 
Portada del llibre L'assentament de la primera edat del Ferro de Sant Jaume (Alcanar, Montsià), de David Garcia, Francesc Gracia i Isabel Moreno

Quina tarda d’agost més ben aprofitada! Quantes revelacions i novetats en un sol dia. No seran gens fàcils de pair. L'hi dic a Ramon.

–Ara ja és cosa d'ells –respon amb el somriure flegmàtic que el caracteritza.
 

D'aquell estiu del 1987 ençà, els canareus i canareves fascinats pel jaciment hi hem anat posant cadascú el nostre granet d'arena. Alcanar és cabut. Per molt que se li amagui, redescobreix les vegades que cal el seu patrimoni històric encara no malmès del tot. Tant hi fa si és l'oppidum de la Moleta, la monumental cisterna del Vall, el pont dels Estretets, les torres de defensa costaneres, l'estela de la Punta, les fortificacions de la Guerra Civil... Però els seus pitjors enemics són les grans transformacions de finques –com ara els que s'han fet en els últims anys en serretes de les Calafes– sense cap intervenció arqueològica preventiva (control i seguiment dels moviments de terres). I, al litoral, la requalificació i urbanització sense miraments (sense mirar sota la catifa) de sòls urbans –com ara les que posen en perill, si les ignoren, les fortificacions subterrànies de l'antic càmping Mare Nostrum i les orgulloses restes de la torre de defensa del Codonyol.

Al capdavall, quanta sort ha tingut el jaciment arqueològic de Sant Jaume, de romandre vint-i-cinc segles sota el matollar i les margalloneres!

Segons la ressenya del llibre de David, Isabel i Francesc, el conjunt de vasos ceràmics que s'ha trobat a l'assentament de Sant Jaume "conforma indubtablement la millor col·lecció del període a l’àrea de l’actual Catalunya". "Si més no dues fites avalen la importància del jaciment des del punt de vista històric: el paper clau que Sant Jaume va tenir en les intenses relacions mantingudes amb els comerciants fenicis i la funció que desenvolupà com a centre d’un dels primers territoris polítics polinuclears documentats al nord-est peninsular".

I si Ramon Esteban no l'hagués trobat, o no ens n'hagués dit res? I si els moviments de terres que es van fer al cap de poc per a transformar l'oliverar en tarongerars haguessin abastat fins a dalt i, per tant, assolat el jaciment? La millor col·lecció. El paper clau. Centre d'un dels primers territoris polítics documentats al... Què se n'hauria fet, de tot plegat?

Quines altres peces cabdals de la història d'Alcanar s'han perdut per aquell motiu?

1 comentari: