Tradueix

La carta de Colom (5): El Escorial, 'alma mater' de Joan-Baptista Serra

M’atreveixo a sospitar que l’experiència madrilenya de Joan Baptista Serra degué ser intensa i apassionant: per fas o per nefas, va tenir la sort d'estudiar al millor seminari d'Espanya

 

 

A les assignatures de Teologia s’hi arribava després del tercer curs de Filosofia. Duraven un parell d’anys. Al llarg d’aquests s’impartien dos blocs de continguts: Teologia Moral i Teologia Dogmàtica.

 

Segurament Joan Baptista Serra ja va fer aquesta etapa al Reial Seminari del monestir de El Escorial.

 

“Meritissimus”, que vol dir excel·lent

 

La desamortització de 1836 havia suposat l’expropiació de tots els monestirs de l’orde de Sant Jeroni i l’exclaustració dels seus frares. El col·legi i el seminari del Reial Monestir de San Lorenzo de El Escorial hagueren de tancar l’1 de desembre de 1837. Els seus cent cinquanta monjos van marxar.

 

Però la reina Isabel II no es mocava amb mitja màniga. Va guardar-se una àncora de salvació que permetria restaurar l’activitat docent a la considerada des del segle XVI com la Vuitena Meravella del Món.

 

“Deseando Su Majestad cumplir en lo posible las piadosas disposiciones de su glorioso Progenitor”, diuen les cròniques, “mandó en 9 de enero de 1861 que se restableciese en su Real Monasterio del Escorial el Seminario fundado por el Sr. D. Felipe II”.


Joan Baptista Serra Queralt quan era un seminarista adolescent, pigat i un pèl malcarat amb les comissures dels llavis cap avall, amb llavi superior ínfim i un clotet a la barbeta (la fotografia va publicar-la el nostre enyorat Jacint Bort, lo Janenc, a la seva secció "Regirant la calaixera" de la revista Alcanar)

En algun lloc mossèn Joaquim va sentir-ne a dir coses mai no vistes, d’aquell seminari ventós de la serra de Guadarrama. Ara no solament s’hi ensenyava Filosofia, Teologia i Cànons com a la resta de seminaris. A més hi havia càtedres extraordinàries d’hebreu, àrab, grec, perfeccionament de llatí, alemany, anglès, italià, francès, música vocal i instrumental, cant gregorià... Quin goig.

 

Fet a mida per a son nebot. Benito Arias Montano, primer bibliotecari del monestir, sostenia que la Bíblia no s’havia de llegir a través de traduccions com la Vulgata llatina, l’única admesa. La Bíblia s’havia de llegir directament de l’hebreu.

 

–Llàstima que no hi admetin estudiants vinguts d’un altre seminari –li etzibaren a mossèn Joaquim–. Llevat, això sí, que ton nebot hi hagués  obtingut la nota de meritissimus en tots els cursos.

–Les notes? –respondria o imagino que respondria sense immutar-se el clergue d’Ulldecona–. Les notes rai. Totes són d’excel·lent.

–Alça. Llavors no us encanteu.

 

Dit i fet.

 

Un canareu al seminari del Pare Claret

 

Apadrinat pel seu oncle, Joan Baptista hi arribaria amb tren. La flamant estació de El Escorial havia entrat en servei a l’estiu de 1861, amb la inauguració del tram de Madrid a El Escorial de la línia Madrid – Hendaia.

 

Feia l’efecte que en aquell racó de món tot havia revifat alhora.

 

A mitjan setembre de 1858 Isabel II havia estat assabentada que el monestir de El Escorial es trobava deixat de la mà de Déu. Urgia prendre-hi mesures.

 

–Nadie como mi confesor  –va anunciar la reina d’Espanya– para ocuparse de este menester.

 

Així fou com Antoni Maria Claret va rebre-hi plens poders. Nomenat oficialment per decret de 5 d’agost de 1859, el cèlebre missioner català quedava encarregat de la reparació material de l'edifici, la creació d'una corporació d'eclesiàstics per a la restauració espiritual del monestir i l’establiment d’un col·legi de primera i segona ensenyança.

 

Antoni Maria Claret i Clarà (1807-1870), president del monestir de El Escorial, que amb ell es va convertir en un centre acadèmic d'alt nivell

El Pare Claret veié que, alhora, allí podia fer realitat una de les seves majors il·lusions: obrir la congregació claretiana, per primera vegada, fora de Catalunya. Al cap de pocs dies escrivia entusiasmat: “Si la casa de Barcelona (Gracia) no se hace, yo creo que se podría poner allá (El Escorial), yo les entregaré las celdas que quieran para ustedes y para ejercitantes; y no dudo que sería de grandísima utilidad y como está en el centro de España se podría salir a misiones en todas direcciones”.

 

També va ser iniciativa seva crear-hi el seminari on de seguida estudiaria Joan Baptista Serra. El reglament que havien de seguir els seminaristes era el llibret titulat El Colegial o Seminarista teòrica y pràcticament instruido, que assoliria tanta influència en els seminaris de l’època. No cal ser gaire llest per a endevinar qui va escriure’l l’any 1861 pensant especialment en el seminari que acabava de fundar: Antoni Maria Claret, arquebisbe de Trajanòpoli, que seria canonitzat per Pius XII el 7 de maig de 1950.

 

En un treball titulat El seminario de El Escorial en tiempos de San Antonio M. Claret (1861-1868), hom ha destacat per quins motius aquest seminari ha estat poc o mal conegut en la seva etapa claretiana: d’una banda, per la campanya difamatòria de què foren objecte la persona i l’obra del Pare Claret; i de l’altra, per l’escassa documentació que se n’ha publicat. La rellevància d’un bon nombre dels seus professors i alumnes, però, al costat de la difusió del seu reglament en molts de seminaris europeus i americans, demostra la notable influència que va tenir en la seva època.

L'obra del Pare Claret que segurament degué ser el llibret de capçalera del seminarista canareu

“La Calumnia”

 

El jove canareu deixava San Atón, un seminari que es regia per les normes dictades per un clergue de Maella, per a fer cap al de El Escorial... que també funcionava d’acord amb les regles establertes per un altre eclesiàstic català, en aquest cas de la comarca del Bages.

 

Bé que el Pare Claret no prodigaria les seves estades al seminari de El Escorial –normalment es limitava a anar-hi per la setmana de Pasqua–, el seminarista canareu li guardaria tota la vida, segons les seves pròpies paraules, una eterna gratitud.

 

Presidint El Escorial, Antoni Maria Claret s’hi estaria vuit anys. Vuit anys de maldecaps, disgustos i llits d’espines: desacords, l’enveja del cardenal Alameda –arquebisbe de Toledo–, problemes amb alguns col·laboradors, comentaris a les Corts sobre el col·legi, reclamacions econòmiques d’alguns dels seus professors... N’estava fins al capdamunt. En haver estat confessor d’Isabel II, sense voler es va trobar al mig del tauler polític i, cansat i avorrit, el 22 de juny de 1868 va presentar la seva renúncia. Per a més inri, al cap de tres mesos va esclatar la Revolució Gloriosa i s’hagué d’exiliar a París.

 

Llavors el Pare Claret fou acusat d’haver robat unes joies desaparegudes de El Escorial. Les calúmnies i insults van arribar-li de tot arreu. Per tal d’aclarir les coses es veié obligat a dir el lloc exacte on havia amagat les joies, dins del mateix monestir: ho havia fet, amb coneixement de l’arquebisbe Negueruela, el seu successor, per mirar d’evitar que fossin objecte de la rapinya secular.

 

Al seminarista canareu aquest tràngol del Pare Claret degué colpir-lo intensament. La d’inventar covardament mentides contra qui ha marxat és ocupació que escau als infames per amagar la seva pròpia culpa i responsabilitat; i, per no incomodar l’amo, també als seus galifardeus, poca-vergonyes i bufons sovint disfressats de gent de ploma.


Biografia del Pare Claret, que seria canonitzat per Pius XII

Joan Baptista Serra tingué clar com l’aigua que la infàmia no s’havia de  passar per alt. Per això en faria memòria al cap de quaranta anys. En aquell poema amb versos d’art major, que ja vam citar, esmentaria de manera expressa el Pare Claret i la difamació de què fou objecte:

 

“Calumnia, calumnia, que siempre algo queda

–ha dicho un impío: perversa consigna

que siguen las sectas, mintiendo a placer.”

 

Càfiles mentideres. Mentideres, covardes i rastreres. Els caps de colla de la patuleia sectària s’afiguren que la calúmnia en grup, la falsedat propalada ad intra i escampada ad extra a través de les consignes de nostramo, els garantirà la impunitat de la mala jugada.

 

“La Calumnia” esdevé un poema intemporal en desemmascarar també els ensabonadors que es presenten com a savis quan no són més que bufons que miren d’enganyar la gent:

 

“Hay quien orgulloso de honrado blasona,

y pasa por sabio, cual otros de pega,

que al cándido vulgo procura engañar.

Hay quien atrevido doquiera pregona

quiméricas faltas de probos sujetos,

y sabe las propias con maña ocultar.”

 

No us sembla reconèixer-hi algú? El covard que es fa el valent, el capità Aranya, l’il·lustrat de pa sucat amb oli, l’autor que plagia, el mestre ignorant, el fals solidari, l’envejós que et posa dalt del candeler, el llepaire de mena, el malaltís impostor universal, l’amic apegalós a qui només mou l’interès més miserable...

 

“Hay quien, acogiendo maligna sospecha,

sin sombra de empacho, la fama denigra

con vil reticencia, malicia y doblez.”

 

Vet aquí l’espieta, el novatxer que és un Judes, el patètic caragirat que fa cara de nyau-nyau i se li veu el llautó.

Joan Baptista Serra es va criar en aquesta raconada del carrer Major d'Alcanar (quin carrer més emblemàtic i representatiu de la realitat d'una vila que el seu carrer Major?) que ell segurament ja no reconeixeria de tan malmès i apedaçat que ha acabat avui el nucli històric, gràcies a la reincidència en un urbanisme nefand d'escolà d'amèn

“Nerones aún hoy en día”

 

El calumniador, que com diu la dita té Déu en la boca i el diable en el cor, pot fins i tot disfressar-se cantant les excel·lències de frarets, canonges i bisbes, que és com dir fent la rosca i encara la puta i la Ramoneta:

 

“¿Y no hay quien, mentando las buenas acciones

de algún sacerdote, de un fraile u obispo,

astuto pretende su lazo encubrir?

Con tales elogios, más bien relumbrones,

espera que el vulgo se trague patrañas

que contra otros buenos intenta decir.”

 

Serra hi fa servir estrofes de sis dodecasíl·labs clàssics, repartits en un parell d’hemistiquis de sis síl·labes cadascun. I dedicarà la composició, que amb la perspectiva d’avui ens resulta àdhuc tan profètica com aclaridora, “en testimonio de eterna gratitud, a la santa memoria del Venerable Siervo de Dios, el P. Antonio María Claret y Clará, fundador de la Congregación de los Misioneros hijos del Inmaculado Corazón de María, y presidente que fue del Real Monasterio de San Lorenzo del Escorial”.


El Escorial (foto de Roisin): la font del Reial Seminari on segurament Joan Baptista Serra va passar moltes estones d'esbarjo

No m’estranyaria que al nostre poeta li hagués passat pel cap alguna ressenya en francès de L’incendi de Roma, aquell quadre incandescent d’un pintor francès del segle XVIII especialitzat en paisatges i ruïnes clàssiques: “Supçonné d’avoir fait allumer l’incendie, il détourne les soupçons sur les chrétiens, ce qui déclenche la primière brutale persécution”. És l’emperador Neró, aquell cagacalces tan fals, diuen, que quan interpretava comèdies s’estimava més fer-hi de dona.

 

“¿No existen Nerones aún hoy en día

que achacan al clero delitos monstruosos,

que el clero sensato jamás cometió;

y al fraile condenan por negra perfidia,

al fraile sufrido, que en pro de la patria

su vida y sus fuerzas a Dios consagró?” 

“Nerones aún hoy en día”. Indignat i fastiguejat, Joan Baptista Serra blasma i sentencia la càfila rastrera de difamadors:

 

“Dejad, ya, sectarios, al hombre inocente;

si no, ¡ay! ¡qué suerte más triste os espera!

Horribles dolores… eterno baldón.”

 

“Eterno baldón”: el poeta canareu no s’està de picar-nos l’ullet evocant després d’uns punts suspensius, de manera tan suggestiva com irònica, aquell conegut poema romàntic que José de Espronceda volgué titular “El verdugo”.

 

També hauria pogut fer-ho citant-los, de la Vulgata, el versicle 10 del capítol 16 de la Primera Epístola als Corintis: “neque molles neque masculorum concubitores neque fures neque avari neque ebriosi neque maledici neque rapaces regnum Dei possidebunt”. Perquè qui compondrà “La Calumnia” no serà pas un jove seminarista, sinó el catedràtic del seminari de Pamplona que ja té ben esversada la vida i coneix perfectament la regla d’or que delata els infames i difamadors:

 

–Si te’n busquen penjar alguna de l’alçada d’un campanar, és que ells n’han fet una de grossa. No falla mai.

–Voleu dir, mossèn, que les dimensions de la calúmnia són directament proporcionals a les malvestats del difamador que aquest mira d’amagar-hi?

–Això mateix. I qui no ho veu és perquè no vol o, encara pitjor, no li interessa. 

 Vista del monestir de El Escorial des de l'estació del ferrocarril: el primer que veuria el seminarista canareu en tornar de les vacances

Professors i companys il·lustres

 

En paraules d’ell mateix, Serra guardaria sempre “bona i grata memòria” d’alguns dels seus professors jesuïtes. Com ara el pamplonès Mariano Ciáurriz, catedràtic de Teologia Moral. O el salmantí Miguel Sánchez Prieto (1841-1920), qui sabem que l’any 1870 era un jove professor de Teologia Dogmàtica a El Escorial.

 

Al cap de molts anys, el canareu els recordarà amb sengles sonets: “Al ínclito màrtir San Fermín, primer obispo de Pamplona”, dedicat a Ciáurriz; i, a Sánchez Prieto, “El arcángel San Miguel”.

 

En aquest últim sonet ens enlluerna la riquesa lèxica del nostre poeta, amb cultismes que són d’allò que no hi ha:

 

“Es san Miguel, caudillo valeroso,

que al soberbio en el orco precipita.

–Clama: –¿Quién como Dios? –Y el almo Cielo

–¿Quién como Dios? –repite victorioso”

 

Al seminari madrileny, Serra hi conrearà l’amistat de companys d’estudis que amb el temps aniran lluny. Fins i tot a la Cort.

 

El seu “molt estimat amic” –en paraules d’ell mateix– Josep Hospital (Os de Balaguer, 1846 – Valladolid, 1916) arribarà a director del Reial Col·legi de San Lorenzo del Escorial. Com a pedagog, aquest català serà precursor de l’ensenyament comparat. I encara persona de confiança del rei Alfonso XII.

 

El seminarista canareu també va acabar quasi menjant en el mateix plat, diguem-ne, que un altre company d’estudis que –com ell i el noguerenc– era de lluny però havia fet cap al seminari de la serra madrilenya. L’asturià José Fernández Montaña (Santa María de Miudes, 1842 – Madrid, 1936), una mica més gran però molt bon amic de Serra, compartia amb ell la passió per aprendre: va entretenir-se a estudiar Dret i Història a més d’un grapat de filologies; fins al punt que acabaria dominant les llengües anglesa, alemanya, italiana, francesa i russa, a més del siri, l’hebreu, el grec, l’arameu i, no cal dir-ho, el llatí.

 

Aquest amic de Serra, poliglot com ell però molt més espavilat, es va convertir ben aviat en bibliotecari de El Escorial. Fins que, amb la Revolució Setembrina i la Constitució de 1869, fou destituït.

 

Anys després el ja famós Padre Montaña se’n rescabalaria fent de confessor de la reina Maria Cristina i de preceptor del rei Alfonso XIII. I, durant un any només, fins i tot de ministre de Justícia del Regne d’Espanya.

El monestir de San Lorenzo de El Escorial, a la falda meridional de la serra de Guadarrama (Madrid)

Al paradís de les llengües mortes


M’imagino el xiquet del carrer Major d’Alcanar cremant-se les celles encarat al seu manual de gramàtica grega.

 

Potser la Patavina de Jacopo Facciolati? O el Petisco? O bé el Bergnes de las Casas? De fet, aquests eren llavors els llibres de text més proposats per als seminaris. Al costat, això sí, de la valuosa Selecta ex optimis Graecis auctoribus, el recull que la Companyia de Jesús recomanava per a exercitar-se en la traducció.


M’imagino el xiquet del carrer Major encantat de la vida amb les declinacions i la màgia dels casos del grec antic, capaç d’assenyalar sense gairebé ambigüitats la funció concreta de cada paraula, fins al punt que encara resultava més fascinant que la del llatí. Sobretot amb el datiu. El cas datiu que en grec, la llengua del Nou Testament, acollia també el valor sintàctic del locatiu. I per art d’encantament també podia ser, com en llatí, possessiu o d’interès: aquell sum pro habeo davant del qual el seminarista canareu ja havia obert a Badajoz uns ulls infantils com unes taronges.

 

Del llatí ja no cal parlar-ne. En aquelles aules, Serra tornà a admirar la bellesa de l’estil immortal de Publi Virgili Maró, mestre igual de l’ordo verborum que de l’encavallament: a l’Eneida sovint la primera paraula del vers següent és el verb del precedent, revifant la sorpresa que és el que més engresca un lector. I què me’n dieu, dels seus quiasmes? El poeta de Màntua hi tenia la mà trencada. Al cor mateix del vers, quatre mots ordenats en una estructura simètrica, ABBA: l'hipèrbaton exquisit per a crear-hi un ordre inclusiu de les paraules, un dels trets que distingeixen la poesia llatina de la prosa i que la fan especialment difícil de traduir.

 

Selecta ex optimis Graecis auctoribus ad usum scholarum Societatis Iesu

No sé si allí, a El Escorial, el fill del sabater del carrer Major va caure ja en quina geòrgica de Virgili, quina oda de Quint Horaci Flac potser ajudarien a treure l’entrellat dels paisatges pretèrits del seu estimat Alcanar...  ¿O li faltava encara capbussar-se en el text original del Tanakh, la Bíblia hebrea, per detectar qui sap quina  interpretació errada de comptes de la Septuaginta, la seva traducció grega, en els primers capítols del llibre del Gènesi?

 

Reconec que envejo Serra perquè mai no he estudiat grec. No he conegut el mode optatiu per a expressar el desig. Ni el territori meravellós de l’aorist, propi de les accions puntuals i irrepetibles del temps indefinit. Ni l’ordre d’allò més  lliure de les paraules en grec, rellevades de qualsevol obligació sintàctica, només sotmeses a la voluntat irrepetible d’uns efectes expressius.

 

Essent així m’imagino el seminarista canareu encara més delerós per aprendre les beceroles de l’hebreu. Que no li permetria rectificar més d’una traducció esbiaixada de la Sagrada Escriptura? En qualsevol cas, segur que una de les primeres coses que degué aprendre’n, de la llengua del poble escollit per Déu, seria l’estat constructe del substantiu.

 

Per a entendre’l havies de fer-te una idea de la gran riquesa de l’atribució nominal, característica de les llengües semítiques. Vull dir el mecanisme que consisteix a afegir un complement, independent tant des del punt de vista semàntic com sintàctic, a un substantiu que tot seguit esdevindrà el nucli d’un sintagma nominal.

 

Per tal de modificar el significat del nucli, el complement adés s’hi annexava, adés s’hi juxtaposava... En aquest últim cas s’assemblava a una aposició: el complement seguia el nucli, a tall de  comentari, sense cap indicador formal de l'enllaç entre ells; a tot estirar podies  imaginar-te una coma entremig.

 



L’annexió, en canvi, denotava una connexió més estreta entre el nucli i el seu complement, amb una clara marca morfològica o sintàctica de l’enllaç. Així, posat que tinguéssim dues paraules i la segona fos el complement de la primera, aquesta es trobaria en estat constructe, cosa que determinaria el paper sintàctic de tota la construcció; i la segona paraula, en genitiu, faria de... Oh, sorpresa! Faria ni més ni menys que d’atribut.

Vet aquí com, per fatifat, entre tots dos noms s’establia una relació atributiva. Un joc de mans ben semític. Propi no solament de l’hebreu, sinó també del púnic que va parlar de xiquet Agustí, bisbe d’Hipona i futur sant nord-africà... i encara de la llengua més pròxima en el temps i en l’espai a la de l’Antic Testament: la que parlaven i escrivien els cananeus, també dits fenicis.


Una fabulosa biblioteca

 

La pensió d’un seminarista a El Escorial costava cinc rals diaris. S’havia de pagar per trimestres avançats. Barata aquests diners et donaven menjar (“abundante”, especificava el reglament del Pare Claret), et rentaven la roba i rebies atenció mèdica i medicines en les teves malalties ordinàries. També et facilitaven un llit de ferro amb màrfega, matalàs i coixins, i els mobles de l’habitació, pomposament anomenada saló d’estudi i dormitori.

 

Els llibres de text te’ls havies de pagar tu. També havies de portar-t’hi un bagul, la roba interior i exterior i de llit, tovalloles, pinta, navalla, tisores i raspall.

 

Els seminaristes es llevaven a les cinc del matí a l’estiu i a les sis a l’hivern, i es gitaven a dos quarts de deu de la nit. I Joan Baptista només podria sortir del monestir en temps de vacances o amb una llicència especial. Aquesta únicament te la concedien en cas de malaltia o de greu necessitat; però llavors, mentre estaves fora, havies de dedicar-te a repassar les assignatures que t’havien indicat amb un mínim d’un parell de lliçons diàries que t’impartiria el rector del poble.

 

Al bell mig de la serra de Guadarrama, mentre s’hi bufava els dits de tant de  fred que hi feia, el fill del sabater del carrer Major trobaria a faltar sovint el sol i la mar canareves. La mar, els prats i les timbes. Les gavines i els corbs marins de Sol de Riu. Les aus marineres que, havia escrit un poeta pagà,  “tenen la feina entremig de les ones”.

 

Al ventarrón de El Escorial –va deixar-se aconsellar–, no se le dé la frente, sino el espaldar.


El Escorial: a la dreta, la torre del Seminari


Fra José de Sigüenza, que havia succeït Arias Montano en el càrrec de bibliotecari del monestir, ho va precisar a la seva crònica: van alçar el monestir en aquella esplanada perquè, a banda que pel voltant hi havia “muchas fuentes de buena agua” y “grande copia de hermosa piedra cárdena, mezclada de una honesta blancura de buen grano”, allí hom tenia “guardadas las espaldas con el mismo monte de los cierzos fríos”.

 

Feia tant de fred que, per poc que poguessis, esmerçaves les hores llegint. A la fantàstica biblioteca, cau de llibres, aixopluc de lectors. Jóc dels seminaristes més introvertits.

 

Ben aviat es va adonar que El Escorial havia estat i era moltes coses alhora: casa del rei, convent, seminari, biblioteca... Cada façana del complex tenia la seva pròpia personalitat. A la banda de llevant, posem per cas, hi trobaves la residència i jardins privats de Felipe II, el pati de los Mascarones, l’absis de la basílica i el panteó reial. Però la façana principal, sens dubte, era la de ponent. Guardada per la torre del Cierzo i la torre de la Botica, s’obria a l’ampli espai anomenat la Lonja.

 

Aquesta façana occidental disposava de tres portades. Per la de l’esquerra s’entrava al seminari. Per la de la dreta, al convent. Si triaves la porta del mig, en canvi, feies cap a un gran rebedor des del qual tenies dues opcions: l’una, continuar endavant per accedir al Patio de los Reyes; l’altra, la que tantes vegades va triar el seminarista canareu, consistia a pujar per unes escales estretes que duien a la fabulosa biblioteca del monestir.

 

Interior de la biblioteca de El Escorial, on tant degué xalar aquell jove Joan Baptista Serra

La biblioteca unia l’espai conventual amb el docent, que en compartien l’ús. Era una gran sala de cinquanta-cinc metres de llarg per nou metres d’amplària i deu metres d’altura. En dissenyar-la, per tal que els ulls dels lectors no es cansessin, van tenir molt en compte el camí que el sol segueix al cel cada dia. Per això van orientar-la de nord a sud.

 

–Esto no viene mal con el consejo de Vitrubio, teniendo la luz de la mañana tan importante para el estudio –sostenia i així ho va deixar escrit Sigüenza, y la de la tarde, cuando ya se puede tornar a los libros, gastada la comida que estorba.

 

–D’aquesta manera, gràcies a les set finestres que miren al pati i les cinc que miren a la Lonja –explicaria en tornar a Alcanar per les vacances d’estiu–, mai no hi falta la llum del sol. Hi entra a raig.

–Tot el dia.

–Al migdia, no.

–I llavors?

–Al migdia rai.

–Per què, Joan?

–Que aquí ja no dineu?

 

Un quart de segle més tard, en explorar la magnífica biblioteca del Seminari Conciliar de Pamplona –amb set incunables, una valuosa col·lecció de bíblies, llibres raríssims a cabassos i un total de més de set mil volums–, segur que Serra va recordar la biblioteca de El Escorial. I aquells frescos que d’adolescent l’havien deixat bocabadat.

 

La decoració de la volta de la biblioteca de El Escorial, obra de l'artista italià  Pellegrino Tibaldi (1527-1596)

 

Pellegrino Tibaldi els havia pintat al segle XVI. A la banda nord de la sala va  representar-hi la Filosofia i, a la banda meridional, la Teologia. Entremig set escenes mostraven, al llarg de la volta de la sala, les ciències aplegades en el Trivium –Gramàtica, Retòrica i Dialèctica– i el Quadrivium –Aritmètica, Geometria, Música i Astrologia.

 

–Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca –diria Jorge-Luis Borges. Segur que el seminarista canareu hauria subscrit aquest pensament del genial escriptor argentí mentre passava hores i hores en aquella fantàstica biblioteca  de El Escorial.

 

Però encara hi havia un altre racó que li tocaria el cor.

 

Embadalit a la sagristia

 

Joan Baptista Serra solia recollir-se a la sagristia del monestir.

 

Quaranta-cinc anys després encara se’n recordaria. I això que m’afiguro que d’antuvi es resistiria a escriure’ls, aquells versos tan personals. Més que més atesa l’exigent citació –“según Horacio, la Poesía no admite medianías”– que encapçala el llibre. Heus aquí Horaci de nou. Serra manlleva l’expressió de la seva Art poètica, també coneguda com Epístola als Pisons: “Mediocribus esse poetis non dii, non homines, non concessere columnae”.

 

Però al final ho faria, els escriuria amb una ingenuïtat quasi infantil:

 

“¡Cómo explicar lo que yo allí sentía,

Cuando en aquella atmósfera vivía,

De dulce amor divino saturada,

Y volvía mi plácida mirada

Hacia el sublime cuadro de Coello,

Entre los más hermosos el más bello,

Que en su interior El Escorial encierra?”

 

Antiga postal de l'extraordinària obra de Claudio Coello que, a la sagristia de El Escorial, deixava embadalit el seminarista canareu

Al setè cel gràcies a la tranquil·litat dels horaris, a les successió d’obligacions d’allò més previsibles i a la serenor d’una rutina que per a ell és mitja vida, a Joan Baptista Serra li manquen les paraules. Qui escriu és el seu cor de xiquet, que ja està a la lluna de València:

 

“Allí están a lo vivo retratados

El rey Carlos Segundo y su consorte,

Su familia y los Grandes de la Corte,

De rodillas postrados

En presencia del Rey de cielo y tierra.”

 

I para de comptar. Heptasíl·labs. Hendecasíl·labs. Però mera descripció. A l’estil d’una crònica periodística. Embadalit com un immortal que fes cap a l’illa de la nimfa Calipso, el xiquet del carrer Major ja no sap què dir davant del quadre de Claudio Coello.

 

Un dia tocarà parlar de la sensibilitat artística de Serra. Ara tornem al quadre de la sagristia de El Escorial:

 

“Cuando a veces a torno se bajaba

en dos fiestas, y oculta se quedaba

aquella obra maestra de pintura,

y veía el magnífico templete

de bella arquitectura,

de bronce bien dorado […]”.

 

El poema es titula “La Sagrada Forma del Escorial”. Serra el compondria, ja gran, per a dedicar-l’hi precisament al seu “respetable i molt estimat amic i condeixeble”, el Padre Montaña.

 

El Escorial, amb la torre dita del Seminari en primer terme


Targetes de visita al carrer de Preciados

 

I mossèn Joaquim Serra? S’estava encara a Madrid mentre son nebot estudiava a El Escorial?

 

Tot i ser probable, no ho sabem del cert. En canvi, sí que sabem que l’any 1865, a l’edat de quaranta-dos anys, mossèn Joaquim es faria fotografiar a la capital d’Espanya.

 

Fotografiar-se? Fins llavors només uns quants privilegiat havien pogut retratar-se. Però a mitjan segle XIX va arribar la moda de les targetes de visita i, gràcies a un parell d’oportuníssimes innovacios tècniques –el col·lodió humit i el paper albuminat–, la del retrat fotogràfic.

 

Mossèn Joaquim volia enviar-li un record a sa neboda Antònia Serra Queralt, que havia fet o estava a punt de fer vint-i-dos anys a Alcanar. Potser la xiqueta es casava? Val a dir que les targetes de visita solien conservar-se en àlbums. Aquests es mostraven en reunions socials i familiars.


Revers de la targeta de visita que mossèn Joaquim Serra es va fer confeccionar l'any 1865 al carrer de Preciados de Madrid, amb dedicatòria manuscrita a sa neboda canareva, Antònia Serra Queralt

A la Villa y Corte van fer-se un nom els tallers fotogràfics de Begué, Martínez Sánchez, Toledo i Gautier. Va ser en aquest últim, instal·lat al cèntric carrer de Preciados, on mossèn Joaquim Serra Querol es faria la seva carta de visita.

 

El retrat tindria la forma més habitual: de cos sencer, amb un enquadrament vertical i vestit amb la seva millor sotana. Hem vist com Gautier l’hi féu posar com si anés a pintar-lo en un quadre: amb posat solemne i un gest seriós que el fotògraf mirà de compensar suggerint-li una actitud que semblés més activa i que, alhora, deixés ben palès el seu paper social.

 

–¿Rezando, por ejemplo? ¿Arrodillado frente a un crucifijo?

–Estupendo.

–Se lo pondremos sobre esta mesita. ¿Qué le parece?

 

S’ha conservat també un retrat de son nebot també de cos sencer, però assegut i una mica incòmode amb la sotana. Amb el barret col·locat damunt d’una columna, rere el seu cap guaita un d’aquells aparells que es feien servir per garantir que la imatge no sortiria moguda.

 

Van aprofitar l’avinentesa i Joan Baptista se’l va fer també a l’estudi de J. Gautier? Malgrat la pèssima qualitat de la imatge –escanejada de la  llegendària secció de Jacint Bort a la revista Alcanar, “Regirant la calaixera”, la inserirem en la pròxima entrada–, induïm que segurament va ser així.

 

L’emmanisat sembla el mateix.

 

El d’aquell taller del carrer de Preciados.