Tradueix

La carta de Colom (4): mossèn Joaquim Serra Albesa, o quan l’oncle et fa de padrí


Format als seminaris de San Atón (Badajoz), El Escorial (Madrid) i San Pelagio (Còrdova), a partir de 1880 Joan Baptista Serra esdevingué professor del mateix San Pelagio i més tard dels seminaris de Maese Rodrigo (Sevilla) i de San Miguel (Pamplona). En aquest últim, a més d’ostentar la càtedra d’hebreu, impartiria també les assignatures de grec, italià i francès. Però, per què va voltar tant?



D’ençà més de vint anys conservo amb veneració unes fotocòpies ja precàries del número de primavera de 1997 de Raïls, la revista editada pel Centre d’Estudis d’Ulldecona. Són poc més d’una dotzena de pàgines en què van reproduir la tesina de fi de carrera presentada l’any 1949 per Carme Querol Gil, que seria directora de la Biblioteca Popular d’Ulldecona fins que es va jubilar al febrer de 1987.

Querol introdueix el seu treball, titulat “Els arxius i les biblioteques d’Ulldecona”, fent cinc cèntims de la vila, de la seva història i dels seus fills il·lustres. És llavors quan, a més de Manuel Sales i Ramon O’Callaghan, hi esmenta “el doctor Joaquim Serra Querol (sic), canonge de la catedral de Pamplona i gran poliglot”.

Al cap d’alguns anys de recerca, trobo que avui ja ve a tall. És hora de donar la mà a la recordada bibliotecària falduda per a completar modestament la seva ressenya precisant que sí, que existeix un fill il·lustre d’Ulldecona anomenat Joaquim Serra.

Però el seu segon cognom no fou Querol, sinó Albesa. I el canonge i gran poliglot que ostentaria el grau de doctor no seria mossèn Joaquim, sinó Joan Baptista Serra Queralt.

Son nebot.

Un nebot amb sort


A Joan Baptista Serra no va passar-li desapercebut el paral·lelisme biogràfic. I amb molta honra: Rodrigo Fernández de Santaella –el clergue de Carmona fundador de la primitiva Universitat de Sevilla a principis del segle XVI, amb el nom del qual van batejar-ne el seminari– també va fer carrera eclesiàstica gràcies al seu oncle.  

El 1865 mossèn Joaquim Serra Albesa (Ulldecona, 1823? - Jerez de la Frontera, 9/05/1890), capellà i missioner apostòlic, va enviar-li aquesta targeta a l'Antònia, sa neboda canareva (germana de Joan Baptista Serra Queralt)


No resultava gens estrany. En aquells anys, era el rector de cada parròquia l’encarregat de seleccionar els joves feligresos que pretenien entrar al seminari. I no solament això: en molts casos el mossèn, a més d’educar aquells xiquets en la pietat i virtuts cristianes, els feia de mestre i així posava els fonaments de la seva futura carrera eclesiàstica. També seria ell qui, arribat el moment, adjuntaria una carta recomanant el seu aspirant a la documentació necessària per a ingressar al seminari.

Per ser admès al de San Pelagio, posem per cas, calia tenir dotze anys, ser fill de legítim matrimoni i posseir tots els coneixements de la instrucció primària més completa. També hi havies d’aportar un certificat mèdic. I encara una certificació de bona conducta moral i religiosa expedida pel rector de la parròquia.

I després? Qui es preocupava sovint de la situació material del seminarista pagant-li els viatges, llibres, roba...? I durant les vacances d’estiu, qui en tenia cura a la mateixa rectoria per tal que no anés per mal camí? Doncs el mossèn de la parròquia, que així convertia la seva casa en una extensió del seminari.

Però el cas de Joan Baptista havia estat diferent. Fou el germà menut de son pare, mossèn Joaquim, el cridat a jugar un paper decisiu en la seva educació i vocació sacerdotal. D’aquell xiquet gairebé obsessiu de memòria portentosa i intel·ligència brillant (el que avui en anglès se’n diu a beautiful mind?) se'n faria càrrec ell. Allí on calgués. No deixaria mai de la mà la seva formació. Així havia quedat amb son germà.

Potser això explica que Joan Baptista estudiés successivament en diversos seminaris? Hi seguia el seu oncle? Anava de seminari en seminari, prop d’allí on mossèn Joaquim Serra era requerit per causa de la seva missió apostòlica?

 Predicant per Madrid


Aconseguir el títol de missioner apostòlic fou el major deler d’Antoni Maria Claret en la seva joventut. L’any 1841, el papa Gregori XVI l’hi va concedir. En endavant, el Pare Claret ja pogué viatjar a peu per tot Catalunya, predicant eloqüentment en català de trona en trona, sempre mirant d’esborrar qualsevol vestigi de liberalisme que la repetida presència de militars francesos hi hagués pogut deixar.

Església de San Sebastián de Madrid, on va predicar mossèn Joaquim Serra cinc anys abans que s'hi casés el poeta Gustavo Adolfo Bécquer
Joaquim Serra també era missioner apostòlic. Però no pas a Catalunya. El Diumenge de Resurrecció de 1856 El Clamor público el situa predicant a l’antic raval de Santa Cruz de la vila de Madrid. Ni més ni menys que a l’església del convent desamortitzat de Santo Tomás, amb façana principal fins al carrer d’Atocha. Hi repetiria el dissabte següent, 29 de març.

El 30 d’agost del mateix any, el missioner faldut mostra la seva oratòria a l’església de San Sebastián, en ple carrer d’Atocha, famosa per haver-s’hi celebrat els funerals de Miguel de Cervantes i de Lope de Vega, que hi està soterrat. Quan va predicar-hi mossèn Joaquim faltaven cinc anys perquè en aquell temple del barri de las Musas o de las Letras  s’hi casés un tal Gustavo Adolfo Bécquer; i deu perquè hi bategessin, amb el nom de Jacinto, un nadó que al cap dels anys seria guardonat amb el Premi Nobel de Literatura.

Església de San Ginés, una de les més antigues de Madrid

Mossèn Joaquim hi posa call. Segons La Correspondencia de España, el 14 d’octubre de 1859 predica a la imponent església de San Ginés, al cor del Madrid dels Àustries. I el 10 de desembre, amb motiu de la commemoració de la Immaculada Concepció, a la parròquia de San Andrés del barri de La Latina, una de les més antigues de Madrid atès que fins i tot la va freqüentar en el seu dia sant Isidre Llaurador.

On parava mentrestant son nebot? Potser per Extremadura?

Joan Baptista Serra, natural d’Alcántara?


Durant el curs 1863-1864 Joan Baptista Serra cursa, en règim d’intern, segon de Filosofia al Seminari Conciliar de San Atón, al cor de la ciutat de Badajoz.

Badajoz en una foto de Roisin colorejada: la plaça de Minayo i, a l'esquerra, l'edifici del Seminari Conciliar de San Atón on va estudiar Joan Baptista Serra

El seminari de San Atón és un llargarut, sobri edifici de dues plantes sobre la rasant de la plaça dita de Minayo després que l’any 1861, fa no res, bategessin així l’antic Campo de San Francisco. S’alça a l’espai privilegiat que més tard ocuparà, un cop enderrocat el seminari –l’any 1983, en una jugada especulativa disfressada de transformació urbana–, la plaça de San Atón que de 2008 ençà faran presidir a Manuel Godoy, més estufat que un indiot mentre no acaba mai de llegir el tractat de pau que liquida la Guerra del Francès, allí de las Naranjas, en un monument que no necessita padrins.

El cas és que l’ambiciós Príncipe de la Paz va passar per aquell seminari un segle abans que el canareu. 

Canareu?

¿Com tenir-les totes, si el seminarista nascut quinze anys enrere al carrer Major d’Alcanar hi consta matriculat com a natural... d’Alcántara?

–Conque de Alcántara, eh? –s'hi sentiria dir més d'un cop.– De San Vicente o de Valencia?

Sí, Alcántara. San Vicente de Alcántara. O bé Valencia de Alcántara. Totes dues localitats, separades per deu kilòmetres i escaig, en disten uns seixanta de Badajoz.

Ras i curt. Heus aquí la primera vegada que l’origen de Joan Baptista Serra és amagat o mistificat. I n’hi haurà un cabàs al llarg de la seva vida. 

Només a tall de mostra, pel gener de 1895, ja amb quaranta-vuit anys, la premsa esventarà que Joan Baptista és "fill de la vila d'Ulldecona". La confusió entre nebot i oncle estava servida: heus aquí el probable equívoc a les fonts de què degueren beure Carme Querol i d'altres.

Sabrem algun dia per què se n'ha dit una cosa per una altra? Atès que a Badajoz, per la fatifat, el seminarista canareu ja semblava predestinat a alguna mena de desterrament. El mateix desterrament a què ell es referirà en aquells versos amargs com el fel que sortirien a la llum l'últim any de la seva vida?

"Pero, ¿dónde están tus padres
en tan solemnes momentos?
Pasaron a mejor vida,
libres de aqueste destierro:
la dicha pura y completa 
no es flor del mísero suelo, 
donde se encuentran mezclados
los ayes con los consuelos". 
 
La catedral metropolitana de Badajoz tal i com la veia Joan Baptista Serra cada vegada que assistia, amb la resta de seminaristes, als oficis litúrgics de festes assenyalades


El Concordat de 1851 va establir un pla d’estudis comú per a tots els seminaris conciliars. Amb tres nivells: el primer, Llatinitat i Humanitats; després, Filosofia; i finalment, Teologia. Per tant, els cursos de Filosofia que Serra va seguir a San Atón constituïen la segona etapa educativa (també va cursar-n’hi la primera?) a què accedien els seminaristes.  

En aquells dies era bisbe de Badajoz un clergue del Matarranya. A Pantaleó Montserrat (1807-1870), de Maella, se’l tenia per un dels prelats més oberts de l’època. En menys de dos anys, ans de ser nomenat bisbe de Barcelona, va tenir temps de dictar el reglament (“Reglamento mandado observar en el Seminario Conciliar de San Atón por el ilustrísimo señor don Pantaleón Montserrat y Navarro, obispo de esta diócesis de Badajoz para gobierno de los colegiales, fámulos, sopistas, porteros y sirvientes del mismo”) pel qual es regiria el seminari i, per tant, la vida quotidiana del seu alumne canareu. Més ben dit: d'aquell alumne tan aplicat que creien de Valencia de Alcántara o bé de San Vicente de Alcántara.

Claustre antic de la catedral de Sant Juan Bautista de Badajoz, tal i com el va conèixer el seminarista canareu

La rutina del bon seminarista


A San Atón el curs començava el 20 de setembre, amb uns exercicis espirituals. Serra es llevava cada dia abans de dos quarts de sis per a iniciar la jornada a la capella amb una invocació a l'Esperit Sant i la celebració d'una missa. Després de les oracions matutines i l’esmorzar, la jornada lectiva. 

La lliçó matinal durava entre una hora i mitja i dues. L'estudi personal ocupava la resta del matí: calia repassar bé la lliçó.
 
Entre tots els seus professors de San Atón, el seminarista canareu recordaria sempre amb respecte i estima especials el de Filosofia Moral, mossèn Mariano Gamero. Mig segle després, quan li dedicaria el primer poema del seu recull –“La primera sonrisa de Jesús”–, Gamero ja seria ardiaca i vicari capitular de Badajoz. 

Després de l’àngelus, Serra i els seus companys baixaven al refetor. Allí dinaven  en silenci mentre escoltaven la lectura del dia. De nou un temps d'estudi havent dinat fins a l'hora vespertina de classe, de dos quarts de tres a dos quarts de cinc de la tarda. Llavors tornaven al refetor per berenar i sortir als patis del seminari. Ni tan sols durant aquell temps d’esbarjo els era permès al canareu i a la resta d’alumnes interns barrejar-se amb els seus companys externs que venien cada dia de Badajoz; i encara menys a classe, on els interns ocupaven un lloc separat i preferent.

El rés del Rosari, l’estudi i la pregària a la capella del seminari omplien la tarda des de dos quarts de sis fins a dos quarts de nou. Després de sopar i d’una estona d'esbarjo pels claustres, els seminaristes se n’anaven al llit. 

I així cada dia llevat dels dijous, en què es realitzaven activitats com les acadèmies, també previstes al pla d'estudis.

Orgue i cor de la catedral de Badajoz

D’acord amb les regles fixades per aquell bisbe del Matarranya, diumenges i dies festius els seminaristes havien d’assistir a missa; i confessar-se i combregar cada quinze dies, a més de la diada de Sant Ató i altres festes principals.

És en ocasió d’aquestes festes importants quan els centenars de seminaristes surten de San Atón. Han d’assistir als oficis litúrgics de la catedral. 

Llavors la negror dels bonets amb borla i de les sotanes, damunt de les quals llueixen les seves beques –de color gris clar els alumnes del curs humanístic i roges els teològics i filosòfics com el canareu, amb sobrepellís si cal–, tot aquell núvol de fogosa però ordenada espiritualitat irromp a la plaça de Minayo i de seguida al passeig de San Juan. Com si volgués competir-hi amb la formigor de quepis sense nord i la carnalitat uniformada, a cents i a milers, de la tracalada de soldats igual d’infanteria que de cavalleria que, de la torre Espantaperros al pont de Palmas, van a la deriva amunt i avall. 
 
El quarter d'infanteria de la plaça de Minayo, que en feia una síntesi perfecta del Badajoz que va conèixer Joan Baptista Serra d'adolescent: una ciutat de quintos i capellans

Estratègicament situada prop de la frontera portuguesa, Badajoz és un niu de guarnicions  que es mira al Guadiana. Tothora s’hi veuen clergues, sí, però també quintos. Dels quarters de San Francisco, de Santo Domingo, de San Agustín... Una babilònia de militars desvagats en qualsevol cantonada, fumant i fent petar la xerrada amb criades, mainaderes i alguna xicota que per la fatxa que fa deu guanyar-se la vida d’esquena. 

Quintos, capellans i un riu entremig


Què li recorden, a Serra, aquells vols de sotanes per tot arreu? Aquell fru-fru d’uniformes guerrers en una ciutat amb riu? 

Segur que aviat se n’adona. 

A fe de Déu que la ciutat de Badajoz s’assembla molt a Tortosa. 

No cal dir que el seminarista canareu no pensa en la Tortosa del segle XXI. Pensa en la Tortosa que ell coneix. La ciutat on l'han portat de xiquet, arribant-hi amb carro o tartana pel camí de València i travessant l'Ebre pel pont de barques. 

Pensa en una Tortosa plena de capellans però sobretot de soldats. Senyorejada pels imponents edificis dels quarters que de mitjan segle XVIII ençà s'alcen al turó del Sitjar per allotjar-hi la guarnició militar de la ciutat.

En comparar Tortosa amb Badajoz, dalt d'aquell turó Joan Baptista Serra no hi recorda pas l'hospital de la Verge de la Cinta com nosaltres ara, sinó la mola omnipresent, gairebé escandalosa d'aquelles andròmines descomunals que encara coronaran la ciutat de l'Ebre mig segle després de la seva mort. Això últim ell no pot saber-ho, lògicament; i segurament tampoc no sap –perquè a Alcanar ja no se'n parla ni potser se'n tornarà a parlar mai– que en els moments decisius de l'atzarosa construcció d'aquells quarters, més llarga que una processó, va jugar-hi un paper cabdal un home de pes del seu poble. 

Perquè va haver-hi almenys un canareus orgullós de la seva complicitat en aquell sky-line tan descaradament castrense de la ciutat de l'Ebre.

Em refereixo a l'inefable Benet Prima, fill del famós lletrat Carles Prima i de la barcelonina Josepa Vinyals. Benet, doctor utriusque iuris per la Universitat de Gandia, havia contribuït decisivament al fet que Alcanar es mantingués fidel a Felip V en esclatar la Guerra de Successió. Confiscats els seus béns i perseguit per les autoritats austriacistes, Benet es refugià a Vinaròs amb la seva família. Però un dia de l’any 1708 que d’amagat passà per Alcanar a veure com tenia la casa, fou capturat per un escamot de miquelets que li feren una cara nova i se l’endugueren segrestat i si el deixaren anar fou barata un rescat de setanta doblons.

Acabada la contesa, Benet miraria de resquitar-se’n fent carrera a la nova administració borbònica: entre 1717 i 1749 seria alcalde major de Tortosa –una mena de governador civil de l'època, bé que amb competències de justícia civil i criminal a més de les administratives–, a despit d’una oligarquia tortosina que li tenia més ràbia que el dimoni a la creu; però, ai las!, havia de mossegar-se els llavis perquè era a aquell canareu rebordonit que no s’entenia de romanços, era a aquell advocat de poble, cap quadrat i ferm com una roca, a qui li pertocava presidir el nou Ajuntament borbònic de regidors durant les llargues i freqüents absències del corregidor tortosí

Benet Prima s’hi faria etern mentre es gestava el projecte dels quarters del turó Sitjar i el modificaven diverses vegades i les obres, finançades en bona part pels tortosins, avançaven a pas de puça.


Enderrocats a la dècada de 1960 per a instal·lar-hi l’hospital Verge de la Cinta, els edificis dels quarters presidien la Tortosa militar i clerical de l'època de Joan Baptista Serra (detall d'un gravat al buit centenari de Joaquín Mumbrú)
Tortosa i Badajoz. Mig quarter, mig convent i un riu de propina. Com tallades pel mateix patró. Una raó més perquè mossèn Joaquim escollís per a son nebot –el de San Vicente o bé Valencia de Alcántara– aquest seminari que duu el nom del bisbe de Pistoia?

O ha estat per un altre bisbe? Pel mateix bisbe maellà que al cap de poc deixarà Extremadura per a ocupar la seu de Barcelona? ¿Per Pantaleó Montserrat, el fill del Matarranya de qui l’any 1865 rebrà les ordes menors Enric d’Ossó, aquell xicot de Vinebre que estudiaria al seminari de Tortosa i després fundaria les Teresianes i li farien patir la pena negra per tal d'elevar-lo als altars un cop ja mort?

Diuen que el món és un mocador.

La carta de Colom (3): la traducció de Joan Baptista Serra


L’estiu de 1892, el catedràtic canareu del seminari de Maese Rodrigo estava que no hi veia de cap ull de la feina que tenia: la traducció de la carta de Colom, els retocs finals de la ponència per al Congrés Catòlic... Tot feia feix: calia enllestir-ho per al mes d’octubre


L’últim any de la seva vida, Joan Baptista Serra deixaria constància d'eterna gratitud "a la santa memòria del Venerable Serf de Déu, el P. Antoni Maria Claret i Clarà, fundador de la Congregació dels Missioners fills de l’Immaculat Cor de Maria”. El canareu li dedicaria un poema, titulat La Calumnia, en què hi al·ludeix expressament: 

“Judíos protervos calumnian a Cristo 
Y Cristo se calla, teniendo recursos 
Con que a los malvados poder confundir. 
No pocos varones insignes se han visto, 
Que, como el buen Padre Claret calumniado, 
Las huellas de Cristo supieron seguir.”  

I això? Potser es coneixien, Serra i el Pare Claret?
 

L'exemple del Pare Claret  


El cas és que el famós capellà nascut a Sallent, adalil del clergat més ultramontà i reaccionari d’Espanya i finalment canonitzat, havia presidit el Reial Monestir de San Lorenzo del Escorial els anys en què Serra va estudiar al seminari madrileny. Va ser per això també que Serra –modestament però amb èxits prou celebrats arreu d’Espanya– faria per manera d’imitar el Pare Claret com a missioner apostòlic?

Però, i si el que més n’hagués envejat el mossèn canareu fos la proverbial fortalesa espiritual? Essent un jove estudiant de l’Escola d’Arts i Oficis de la Llotja de Barcelona, deien que Antoni Maria fou capaç de refusar l’oferta libidinosa de la dona d’un amic a qui havia trobat tota sola a casa:

–Senyora, el vostre marit està trigant i jo tinc molta feina –digué el futur Pare Claret per a allunyar la temptació i, fort com una roca, ingressar corrents al Seminari de Vic.

Façana principal i angle del seminari del monestir de El Escorial: Joan Baptista Serra hi va estudiar a l'època en què el presidia el reaccionari Pare Claret, el confessor català de la reina Isabel II que avui és venerat com sant Antoni Maria Claret

Tot un exemple a seguir. Digne de prendre’n patró, als ulls admirats de Serra. Prop de la mort, aquest escriuria un sonet titulat El pecador arrepentido a Jesús. En una primera persona que et treu de compàs, amb aquests dos quartets n’hi haurà prou:

“Basta de ingratitud, ¡Padre adorado!
Y si cual hijo pródigo he vivido,
Ya vengo a ti, ¡Dios mío!... conmovido,
Al verte cariñoso en sumo grado.

¡Ay!... Contra el cielo y ante ti he pecado,
Y tras locos fantasmas he corrido:
Indulgencia y perdón mil veces pido,
Al pie de tu gloriosa Cruz postrado.”

Potser és el mateix Serra qui, penedit, hi confessa que no sempre ha anat pel bon camí? Fill pròdig, pecador, ha fet volar coloms... I si no sempre va tenir vena de Pare Claret?

El Tercer Congrés Catòlic


Joan-Baptista Serra és coetani de Fèlix Sardà (1844-1916), el capellà i propagandista sabadellenc –fou autor de més d’un centenar de llibres i opuscles– considerat un precursor del nacional-catolicisme franquista. Entre les seves obres destaca el famós pamflet El liberalismo es pecado, que va constituir un autèntic best-seller de l’època. Es va publicar a Barcelona el 1887 quan Serra, amb quaranta-un anys, era professor al seminari cordovès de San Pelagio.

En l’extrema reacció antiliberal d’aquella generació van influir-hi els vents revolucionaris que bufaven arreu d’Europa. La revolució de 1868 (anomenada la Gloriosa o la Setembrina) representa el primer intent d'instaurar a Espanya un règim democràtic mitjançant la Constitució de 1869, que es va situar a l'avantguarda de les lleis fonamentals europees. 

Empentades pel Risorgimento que duu a la unificació italiana, l'any 1870 les tropes de Víctor Manuel II van ocupar Roma i els Estats Pontificis foren annexionats al naixent regne d’Itàlia. El fet que el Papa es quedés sense poder temporal va encendre en flama el clergat catòlic.

La catedral de Sevilla, la segona més gran del món, va acollir el III Congrés Catòlic espanyol (18-22 d'octubre de 1892), amb una participació ben destacada de Joan Baptista Serra
És aquesta Església que no s’entén de romanços la que convoca el Tercer Congrés Catòlic espanyol. L’organitza, per a finals d’abril de 1892, el valencià Benet Sanz Forés, que ha estat canonge de la catedral de Tortosa i ara és arquebisbe de Sevilla. 

El reglament del Congrés s'ha difós amb temps, a primers de novembre de 1891, juntament amb els punts que estudiarà cada secció. N’hi ha quatre i Joan Baptista Serra serà ponent de la primera.

De la secció, dedicada a assumptes de caràcter piadós, en formaran part també el seu amic Juan Crisóstomo Vacas González –catedràtic així mateix del seminari de Maese Rodrigo i, ans, professor com ell a San Pelagio–, l’arxipreste de la Catedral de Sevilla, tres canonges de diversos llocs d’Espanya, un advocat que hi farà de secretari i l’arquebisbe de Santiago de Compostel·la, que la presidirà.

Tanmateix, la gran riuada que nega Sevilla a la primavera de 1892 obliga a posposar l’inici del Congrés al 18 d’octubre, a tocar de la commemoració del Quart Centenari del descobriment d’Amèrica.

Hi ha tela per tallar. Mossèn Joan Baptista no s’acabarà la feina. Però la farà ben a gust. I mai no oblidarà aquell mes d’octubre de 1892 ni aquelles intenses jornades que la premsa local descriu així:

“Los sonoros y alegres repiques de la sin par Giralda, la esbelta torre árabe en cuyo remate campea la colosal estatua de la Fe, como numen tutelar de Sevilla, anunciaron a las doce del día 17 de Octubre la proximidad del Congreso. Ya en este día y en los anteriores los trenes conducían a esta Capital a los Reverendos Prelados de las más remotas diócesis de España y a muchos socios de sus diversas provincias. [...] Llegada la mañana del martes 18, una comunión general administrada a las siete y media por el Ilmo. Sr. Obispo de Lérida en la Capilla Real de la Santa Iglesia Metropolitana, ante el glorioso sepulcro que guarda el venerando cuerpo del insigne Conquistador de Sevilla San Fernando, inauguró la serie de actos que habían de constituir el Congreso”.

Campanes de la torre de la Giralda que, a les 12 del migdia del 17 d'octubre de 1892, van anunciar l'imminent inici del III Congrés Catòlic

El goig de tot cabiscol


En tant que catedràtic de Teologia Moral, Serra ja s’ha trobat com el peix a l’aigua en redactar les propostes ans del Congrés. Ara arriben cinc dies irrepetibles durant els quals hi seran sotmeses a debat i aprovació. Tot anirà a raig de càntir.

La ponència de què forma part el mossèn canareu s’ha ocupat de la santificació de les festes: urgeix més propaganda perquè amos i patrons es comprometin a concedir descans als seus dependents en els dies festius, i els donin exemple assistint a missa; perquè els botiguers tanquin; perquè el poble faci boicot als establiments que no les santifiquen... Convé difondre les sentències de la Bíblia que castiguen el treball en dia festiu amb mals funestos per als pobles i famílies. I que a la catequesi i a l'escola s'infongui als xiquets un pànic cerval a la profanació dels dies sants.

Aquella secció primera del Congrés ha estudiat també com mantenir la solemnitat del culte: l'ornamentació d’esglésies, altars i imatges s’ha d’adequar a l'art cristià, respectar en la restauració dels temples l'estil arquitectònic que en va presidir la construcció...

Mentre preparaven la ponència, a Serra ha degut venir-li al cap l’ampliació de l’església de Sant Miquel. A Alcanar. Encara no fa vint anys. També les dues vegades que des del 1835, tant a la primera com a la tercera guerres carlines, els voluntaris liberals canareus no han dubtat a malmetre el temple parroquial. Sense cap respecte ni mirament, l’han fet servir de fortí, i la litúrgia hagué de celebrar-se a la sala capitular municipal del carrer del Forn, al local cedit per la família Aiguavives al carrer del Mar... Sort que en acabar l’any 1874 l’enemic va fugir cametes ajudeu-me a Vinaròs i l’església, gràcies a Déu, va ser oberta definitivament i purificada d’aquella profanació republicana.

Altar major de la catedral de Sevilla a la capella Reial de la qual, dimarts 18 d'octubre pel matí, el bisbe de Lleida va administrar la comunió general amb què s'inaugurava el III Congrés Catòlic
El següent tema de la ponència li fa tant de goig, a Serra...! En començar a ensenyar Filosofia a Còrdova, va impartir-hi també Música i Cant Pla. I va trobar temps per dirigir una schola cantorum i l’orquestra que l’acompanyava. Modèstia a part, ben aviat van reconèixer-li les seves dots de compositor d’himnes.

Llavors, qui millor que un antic cabiscol per a proposar com aturar els abusos en la música de capella?

Mossèn Joan Baptista Serra hi té la mà trencada: cal triar els mètodes d'orgue d’estil més religiós i examinar amb ells tots els aspirants a organista; recopilar un repertori de música com Déu mana, eliminant-ne la de tast profà; combatre la corruptela de cantar en llengua vulgar durant la missa; reformar el cant pla, impulsar-ne l'ensenyament perquè els fidels tornin a participar-hi; triar el mètode més pròxim al cant gregorià primitiu i corregir els cantorals que no el segueixin... És a dir, ficar-hi cullerada sense embuts. I no deixar-hi canya dreta.

Enterraments, Rosari i Cor de Jesús


Però el Tercer Congrés no s’està de res i cal que la ponència proposi també els mitjans més oportuns perquè s'elimini dels enterraments qualsevol luxe com ara corones i discursos profans. Perquè es prohibeixi “l'escandalosa i impia pràctica dels enterraments civils”, recordant alhora als bons catòlics que si hi assisteixen cometran una gravíssima infracció. No afluixar mai la corda. Com a Alcanar, pensarà Serra, on fa mig segle han inaugurat a la partida de la Bamba un cementiri nou que, com dos i dos fan quatre, serà de titularitat parroquial per saecula saeculorum, amen.  

Carta d'inscripció al Congrés Catòlic de Sevilla signada pel secretari, mossèn Modesto Albín Pinedo, un bon amic de Joan Baptista Serra (havien estat companys d'estudis i al 1892 eren tots dos professors del seminari de Maese Rodrido, i vint anys després el catedràtic canareu li dedicaria el poema "El mejor antídoto del pecado" del seu llibre Ramillete de poesías)

Mentre va visitar de tant en tant Alcanar, potser mossèn Joan Baptista va preguntar-se més d’un cop si, de la mateixa manera que el carrer del Campanar es diu així pel singular element arquitectònic de l'església amb què afronta, no obeirien a la mateixa raó els noms dels carrers de Jesús i del Rosari. Tenia al cap els antics altars del temple. Segons la relació d’una visita d'inspecció de 1701, hi havia nou altars, entre els quals el de Nostra Senyora del Rosari, el del Nom de Jesús i el de Santa Anna. Per cert: un arc amb la imatge d'aquesta  donaria nom al carrer dels Arcs.

A la primitiva església, encara nova de trinca, els totpoderosos germans Jaume, Mateu i Gabriel Reverter hi havien fundat un benifet l’any 1592, sota la invocació de Nostra Senyora del Rosari. 

Així que benifet, altar –un dels primers– i carrer i tot: als canareus, de lliçons quant a la devoció del Sant Rosari, poques.

El Congrés Catòlic de Sevilla, després de reconèixer la summa importància de la devoció del Rosari, considera que resulta indispensable promoure-la cada dia més, en públic i privadament. La ponència de Serra s’ha afanyat a proposar-hi les argúcies següents: la distribució gratuïta de rosaris; la predicació freqüent sobre les excel·lències d'aquesta devoció i de la pràctica de resar-la diàriament en família; que les congregacions acompanyin amb gran solemnitat el cant del Rosari al temple, i, si pot ser, per carrers i places, molt especialment el de l'Aurora...

Espectacular volta estrellada de la catedral de Santa Maria de la Seu de Sevilla, sota la qual el canareu Joan Baptista Serra es va sentir com si fos a casa seva durant aquell memorable Congrés Catòlic de 1892

Finalment la secció de Serra i el seu col·lega Vacas ha abordat la propagació del culte del Sagrat Cor de Jesús, “regenerador de la societat”. El Congrés fa vots perquè, a més de diòcesis i pobles, tot Espanya s’hi consagri. I acorda consolidar-ne la devoció amb la difusió d'imatges, estampes, medalles i escrits favorables.

Escrits? Dit i fet. El 19 de juny de 1903, el mossèn canareu escriurà un Himno al Sagrado Corazón de Jesús, amb cor i tot:

“El orbe cristiano
Al solio fulgente
De Dios hoy presente
Humilde oración,
Y a Cristo dirija
Sublimes cantares,
Que en nuestros altares
Nos da el Corazón”.

Em jugo qualsevol cosa que a Joan Baptista Serra li hauria agradat saber que, al cap de sis dècades, el turó per on passa el camí de la Drecera que va d’Alcanar a l’ermita del Remei passaria a anomenar-se justament Cor de Jesús. Perquè al capdamunt de tot, amb diners recaptats per subscripció pública, els vencedors d’una guerra civil sagnant hi erigirien un monument –paradoxalment d’una blancor i una serenor cridaneres que conviden a aturar-s’hi i deixar-se anar– dedicat, tant si vols com si no vols, al Sagrat Cor de Jesús.

De la Drecera, iniciàtica i idolatrada, Serra se’n recordarà fins als seus últims dies. Hi fa referència en aquests versos del seu poema més personal:

“Por el atajo del monte,
Con presteza va subiendo
Una alegre romería,
Mejor diré, todo el pueblo
Católico de Alcanar”…


“¡Viva Santo Tomás, el Sol de Aquino!”


Dissabte 22 d’octubre, havent dinat, té lloc l’última sessió del Congrés.

El clergat en sortirà amb el cap calent. Esperonat, convençut que hi ha forjat les armes idònies per lliurar batalla amb èxit contra els seus enemics. Els laics, ateus, neutres, positivistes, materialistes, descreguts i indiferents en matèria de religió. La mala premsa. Les novel·les inspirades en el naturalisme. L’anarquia. La revolució social.

Llibres de la Biblioteca Colombina exposats tocant a l'entrada de la catedral de Sevilla en obres (agost de 2019)

En el terreny ideològic, el Congrés Catòlic urgeix retornar a sant Tomàs. Al neotomisme que impulsa l’arxiconegut filòsof i alhora cardenal Zeferino González, amb qui Serra té l’orgull d’haver col·laborat més d’un cop fent-li traduccions de l’alemany,  l'idioma llavors de moda a la filosofia occidental.

Urgeix retornar a la Summa Theologica enaltida pel mossèn canareu en aquells hendecasíl·labs que la premsa cordovesa, que tant se l’estimava, encara tornaria a publicar al desembre de 1924, al cap d’una dècada del seu traspàs:

“Riquísimo tesoro de enseñanza
De la fe y la razón perfecta alianza;
La verdad revelada patentizan;
Los errores y dudas desvanecen,
Y el sofisma y falacia pulverizan.
¿Dónde hallar libro humano comparable
a la célebre Suma inimitable
Por la Iglesia y el orbe saludada
Con aplauso, respeto y alegría,
Y por el mismo Cristo celebrada?
Justo es, pues, que digamos a porfía:
¡Viva Santo Tomás, el Sol de Aquino,
Que irradia ciencia, fe y amor divino!”

És Fra Zeferino en persona –així en diuen del carismàtic cardenal González– qui, abrandat, encapçala els signants de l’exposició que els bisbes reunits al Congrés elevaran al president del Consell de Ministres. No s’hi estan de res: hi demanen, entre altres coses, que s'estableixi l'assignatura obligatòria de Religió i Moral en els Instituts «i si pot ser en les Universitats». I, posats a exigir, que s'impedeixi als «professors hostils a la fe catòlica» exercir càtedres en els establiments docents sostinguts per l'Estat.

L’Església hi jugava fort. Segur que el mossèn canareu va celebrar-ho amb tot l’entusiasme de què era capaç mentre, a còpia de tants esdeveniments, Sevilla sortia de mare.
 
Final de l'exemplar de la versió de Giuliano Dati conservada a la Biblioteca Colombina, amb una nota manuscrita del fill de Colom, seguint el seu costum: "Este libro costó en Roma un quatrín por octubre de 1512..."

Amb motiu del IV Centenari del descobriment, fins i tot el papa Lleó XIII havia redactat l’encíclica Quarto abeunte saeculo per tal d’exalçar la figura de Colom. Del ventall d’actes commemoratius preparats, del 13 d’octubre al 4 de novembre a Sevilla n’hagué de presidir la regent Maria Cristina d’Àustria, atès que el rei Alfons XIII havia caigut malalt.

La ciutat era una festa. Potser per això els socis de El Archivo Hispalense no sabien on posar els peus en presentar el poema de Giuliano Dati i la traducció de Joan Baptista Serra dins de l'opuscle Curiosidades bibliográficas y documentos inéditos:

“Damos puesto de honor al raro, curiosísimo y notable folleto que guarda la Biblioteca Colombina entre los famosos libros de D. Fernando Colón.

Sabido es que de vuelta el grande Almirante de su primero y prodigioso viaje por el mes de Febrero de 1493, frontero a las costas españolas, escribió desde la carabela Niña a Rafael Sánchez, Tesorero de los Reyes Católicos, una misiva importantísima, dando cuenta del descubrimiento de las Indias; y la imprenta, que a la sazón hallábase en los albores de su vida, ennoblecióse al propagar tan peregrina carta […]; y como el asunto no podía ser ni más interesante ni que más despertara la curiosidad publica, ya en el mes de mayo hallábase traducida y reimpresa en Roma con pasmosa brevedad, primero al latín por Leandro Cosco, y en verso italiano al siguiente mes de Junio por Juliano Dati, canónigo florentino”.  

Opuscle en què l'any 1892 es va publicar a Sevilla la traducció de Joan Baptista Serra



La versió del savi canareu


"Publícase en este folleto la notable versión castellana de la célebre carta de D. Cristóbal Colón a Rafael Sánchez, Tesorero de los Reyes Católicos, por el Pro. Dr. D. Juan Serra y Queralt".

La idea de publicar l’opuscle per a les festes del Centenari va ser del bibliògraf Manuel Gómez Ímaz, directiu de la societat El Archivo Hispalense. Per això serà ell qui el 17 d’agost de 1892 dedicarà la publicació a Antonio Cánovas del Castillo, llavors president del Consell de Ministres. I hi precisarà que “esta publicación viene a ser un tributo u homenaje de nuestra Sociedad literaria al Cuarto Centenario del descubrimiento del Nuevo Mundo, para contribuir, aunque sin largueza, a enriquecer la historia de tan interesante acontecimiento, si no con datos de peregrina novedad, por lo menos curiosos e inéditos, y que algo llevan al acervo común, donde todo tiene su relativa importancia”. 

Més avall hi llegim, en referència a l’exemplar únic de la primera edició de la versió italiana de Giuliano Dati, aquesta descripció saborosa, feta fil per agulla:

“Pues bien; esta joya que posee, entre tantas, la Biblioteca Colombina, que hoy estimula la curiosidad y es de grande valor bibliográfico, y aun relativamente histórico y literario, es la que reproducimos por la fototipia, para que a placer puédase saborear por aficionados y curiosos la impresión de este peregrino folleto, su texto, la lindísima viñeta que le precede con las carabelas, indios y demás curiosos detalles, y hasta la nota que al final puso de su puño y letra el muy ilustre D. Fernando cuando lo adquirió en Roma, vulgar tal vez en aquellos días, y hoy de tan raro y excepcional mérito.”

Encapçalament de la traducció de l'italià al castellà. A l'última línia, la referència a les illes (en hebreu, אי) "que han estat descobertes"

El mossèn canareu havia agafat amb pinces aquell text gràcil i vital del florentí per a fer-ne una sòbria, valuosa versió en prosa castellana. Segur que s’hi va mirar molt. Ara i adés li havia ballat pel cap un capítol del Llibre de Nehemies: havia corregut el risc de creure-s’hi un nou Esdres a la Jerusalem retrobada, tot esmerçant-se a traduir de l'hebreu bíblic a l’arameu les sagrades escriptures al poble de Déu i explicant-les-hi les vegades que calgués, “clara i distintament” fins que les poguessin entendre.

Al capdavall, Serra se’n sortiria amb una traducció de 51 pàgines en quart. Així la ponderaven a la introducció de l’obra:

“Publicamos por vez primera la traducción en castellano, empresa no fácil, llevada a término, con prolijidad suma, por el ilustrado presbítero Dr. D. Juan Serra y Queralt, beneficiado de esta Santa Iglesia; de cuyo trabajo minucioso y detenido puede el experto lector formar juicio, toda vez que dispone a su placer de la versión castellana y del texto".

Clar i català: havia estat un encàrrec de mal pelar, però el canareu se l’havia treta del davant  amb un treball d’allò més acurat. Una feina feta amb deteniment. Punt per agulla. Digna d’un “lingüista portentós”, de la “mentalitat extraordinària” que els admirats redactors de la revista canareva Nuestra tierra havien d’atribuir a Joan Baptista Serra al seu número de 15 de setembre de 1913.

Qui hi estigui interessat no sols pot consultar la traducció de marres en diverses biblioteques públiques –segur que a la Biblioteca Trinitari Fabregat d’Alcanar us sabran indicar com accedir-hi–, sinó que per la xarxa encara n’hem localitzat també més d’un exemplar a la venda en llibreries.

Línies finals de la traducció de Joan Baptista Serra. 
Diuen que el reconegut intel·lectual canareu mai no va tornar al seu poble. Per què?

“Aquell home enciclopèdic...”


La traducció del catedràtic canareu va fer parlar arreu.

I ell també. Arreu d’Andalusia, Joan Baptista Serra passà a ser conegut entre el clergat no sols per intervenir al Congrés Catòlic i traduir la carta de Colom, sinó també per una subtilesa intel·lectual que li havia permès assolir gestes extraordinàries com a missioner apostòlic.

Se l’hi recordaria fins i tot anys després de la seva mort: quan pel 1920 Federico Roldán lliuraria a la tipografia de El Correo de Andalucía la seva monografia El vicario de Écija: bosquejo biográfico de D. Victoriano Aparicio y Marín, presbítero misionero apostólico y exarcipreste de la ciudad de Écija, a la pàgina 92 hi valoraria amb un parell de pinzellades que avui no tenen preu “aquel hombre enciclopédico, de cuerpo de fornido teutón y corazón de niño, que se llamó Don Juan Serra y Queralt”.

L’advocat, bibliògraf, historiador, lexicògraf i col·leccionista xilè José Toribio Medina (1852-1810) va reunir en una magna obra tot el material que havia recopilat al llarg de molts anys als arxius i biblioteques d’arreu d’Amèrica i d’Europa. Al volum Biblioteca hispano-americana (1493-1810), imprès i gravat a la seva pròpia casa de Santiago entre 1898 i 1907, no va ignorar la traducció del canareu:

“El texto es a dos columnas y contiene 68 octavas reales. Este opúsculo, desconocido a Harrisse, fue descrito en la página 141 del tomo II de la Biblioteca Colombina, 1891, y por D. José M. Asensio en el número XXXIV de La España Moderna, octubre de ese mismo año. En 1892 fue reproducido en facsímil en la colección intitulada Curiosidades bibliográficas y documentos inéditos.- Homenaje del Archivo Hispalense al cuarto Centenario del descubrimiento del Nuevo Mundo, Sevilla, 4º, con versión castellana de D. Juan Serra y Queralt”.

Alcanar, 2020: el col·legi públic Joan Baptista Serra, objecte de repetides ampliacions, a tocar dels tarongerars de la partida dels Campets (foto de Pau Fabregat)

En el seu estudi Henry Harrisse (1829-1910), príncipe de los americanistas: su vida, su obra: Con nuevas adiciones a la Bibliotheca Americana vetustissima, encara l’any 1958 Carlos Sanz es referirà al poema traduït per l’erudit canareu: “Reproducido en facsímil por don Juan Serra y Queralt, en Homenaje del Archivo Hispalense, Sevilla, 1892, 4ª”.

També se'n van fer ressò alguns especialistes i lletraferits estrangers. "Der sevillanische Domgeistliche Dr. D. Juan Serra y Queralt hat eine spanische Prosaübersetzung beigefügt", llegim en un estudi signat pel polígaf i hispanista alemany Johannes Fastenrath sobre el centenari del descobriment.

Potser Alcanar faria bé de mantenir la memòria d’aquell enigmàtic poliglot amb el nom del qual, en aquella dècada revolta dels 70 del segle passat, van batejar el col·legi públic on successives generacions de xiquets i xiquetes d’Alcanar han passat de llavors ençà els seus primers anys escolars.

Aquell home enciclopèdic, professor de Teologia, de Filosofia, de Música i Cant gregorià i d’un cabàs de llengües igual vives que mortes, orador excepcional i formidable missioner apostòlic, torsimany, poeta, cabiscol, director d’orquestra i reconegut compositor, canareu absent per antonomàsia, menystingut i quasi oblidat de tan discretament que va mirar d’anar passant la vida. “Aquel hombre enciclopédico de cuerpo de fornido teutón y corazón de niño, que se llamó Don Juan Serra y Queralt”.