Tradueix

Del "poblat indoeuropeu" al Complex Sant Jaume (CSJ)

"Fet i fet, la continuació de la recerca arqueològica iniciada a l’última tardor del mil·lenni ha de resultar tan fructífera que, de segur, generarà any rere any sensacionals notícies sobre aquest poblat fortificat de Sant Jaume - Mas d’en Serrà" (Alcanar, Edicions Cossetània, 2000, pàgina 107)


Vaig escriure això al cap de pocs mesos d'haver pres unes notes frenètiques de la multitudinària, memorable conferència del doctor Francesc Gracia a l'entresòl municipal del carrer de Miquel Figueres, a la qual em tornaré a referir més avall.

Era la primavera del 2000. Encara no feia tretze anys d'ençà que Ramon Esteban ens l'havia descobert, ni tres que l'excavaven. Però alguna cosa ens deia que aquell poblat esdevindria un niu de sorpreses.

I Déu n'hi do.

No me'n penedeixo, de la gosadia d'haver-hi augurat tantes novetats en un futur que avui ja és present. No se me n'hi va anar la mà. Sense anar més lluny, el doctor David Garcia Rubert, director de les excavacions, anuncia que les d'enguany han permès confirmar-hi la preparació d'una superfície de grans dimensions sobre la qual es va construir la residència fortificada del cabdill i la seva família.

Encara m'hi vaig quedar curt, doncs. Però no avancem esdeveniments.

EL CÒMIC DE LA HISTÒRIA D'ALCANAR


En esguard del 750è aniversari de la Carta Pobla, l'any 1988 havíem projectat un còmic sobre la història d'Alcanar. El dibuixant havia de ser un professor; de Rossell, si la memòria no em traeix. A l'hora de redactar-ne el guió, vaig començar per l'episodi que en aquell moment més em feia escalfar el cap: els misteriosos indoeuropeus que havien aixecat el  poblat de Sant Jaume - Mas d'en Serrà.


Pàgina de l'esborrany del guió d'aquell còmic sobre la història d'Alcanar que vaig estar redactant ara fa trenta anys
Tot i que al final la iniciativa es va frustrar, d'aquell esborrany inacabat encara en conservo un parell de pàgines caòtiques:

«Cap a l'any 1000 a. de C., pobles procedents de l'Europa central (els Urnenfelder) [...] travessen els Pirineus i s'escampen cap al Sud. [...] Seguint el seu costum, un grup indoeuropeu s'instal·la dalt d'una serra paral·lela al litoral canareu. Alcen un poblat fortificat en un lloc situat estratègicament, que resulta gairebé inaccessible». 

La veritat és que ens tenien ben fascinats, aquells enigmàtics indoeuropeus de qui l'any anterior,
a primer cop d'ull, ens havien parlat els arqueòlegs. Dels ibers -i encara dels celtes i celtibers- en sabíem alguna cosa, però dels indoeuropeus... 

En aquella època fèiem cap sovint als volums de la  Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar... i vet aquí que també se n'hi parlava, dels indoeuropeus!  Entre aquests pobles figuraven els bèbrices, que la Gran Enciclopèdia Catalana relaciona amb els beríbraces del País Valencià. A les palpentes, m'hi vaig documentar una mica. Hi havia qui es preguntava si no havien estat "els primers celtes d'Hispània". 

Tot allò convidava a especular. Celtes? Aquí? Ja érem al cap del carrer!

BERÍBRACES?


Al llarg d'aquell any 1988, mentre preparàvem el I Congrés d'Història d'Alcanar, amb vista al còmic vaig prendre una pila de notes sobre els beríbraces. M'afiguro vaig  consultar l'article Beribraces, edetanos e ilercaones (pueblos pre-romanos en la actual provincia de Castellón), en què el professor de la Universitat de Salamanca F. J. Fernández Nieto cita l'Ora Marítima de Ruf Fest Aviè. Aquest hi diu que a la costa oriental de la península els ibers posseïen la mar i "berybraces illic, gens agrestis et ferox, pecorum frequentis inter errabant greges...".

Una altra pàgina de l'esborrany esmentat: "Ens fortificarem aquí, de manera que puguem vigilar la mar sense ser-hi vistos", li fèiem dir a un dels fundadors de la residència fortificada de Sant Jaume - Mas d'en Serrà
Només Aviè els esmenta. El poble ramader dels beríbraces o beribraces, sostenia Fernández Nieto, degué entrar a la península amb les primeres onades de la invasió cèltica (segles XI-VIII ane), és a dir, durant la primera edat del ferro. I durant la segona onada dels celtes (600 ane), s'haurien establert ja de manera definitiva a les contrades muntanyenques del Maestrat que afronten amb Aragó. Per a Bosch Gimpera els beríbraces constituirien una mena d'avançada dels pobles de la cultura sorotàptica o dels camps d'urnes.

La Gran Enciclopèdia Catalana hi resultava més precisa: segurament els beribraces eren celtes arribats amb la cultura dels camps d'urnes; van establir-se de bell antuvi a l'Ebre; més tard la pressió d'altres pobles indoeuropeus, els celtes, els va desplaçar cap al sud... Alguns autors volien trobar-los parentiu amb els bèbrices del nord del Pirineu, els bibroci de Bretanya i els bibraige irlandesos. Llàstima que l'arqueologia no n'hagués comprovat encara l'existència.

No? Àngela Maria! I si la prova definitiva de l'existència dels beríbraces romania soterrada a Sant Jaume - Mas d'en Serrà?

Celtes empentant uns altres celtes?  Vaig afanyar-me a buscar, per a fer-los servir als diàlegs del còmic, celtismes a raig: carro, banya, perol, barana... Albíxeres, quina troballa. Tot pareixia pronosticar que, gràcies a aquell nou jaciment arqueològic, Alcanar fins i tot podia acabar celebrant el seu propi festival de música celta, com el d'Ortigueira, o el Fleadh Cheoil.

Materials procedents de les primeres excavacions al jaciment de Sant Jaume - Mas d'en Serrà, que Sílvia Matamoros va fotografiar l'any 1999 a les dependències del Museu del Montsià (Amposta)

Mentrestant s'acostaven el 750è aniversari de la carta pobla d'Alcanar i  les festes quinquennals del 1989. No cal dir que tothom seguia pendent de la Moleta del Remei. Bona part d'aquells qui ara en discursegen a so de tabals, tan cofois que no saben on posar els peus, llavors no volien saber-se'n res, del capdamunt d'aquella serreta insignificant de Sant Jaume - Mas d'en Serrà. Hi creixia bardissa a bondó. Algun margalló escadusser. "Una serreta com qualsevol altra", feien condescendents, sense veure-hi més enllà del nas.

Ves per on, això em recorda una bafarada d'un dels personatges d'aquell còmic del 1988 que no va prosperar: 

"Ens fortificarem aquí, de manera que puguem vigilar la mar sense ser-hi vistos".

Atesa la extraordinària obra d'enginyeria que s'hi ha descobert enguany, tres dècades després aquell propòsit dins del dibuix d'un globus pot semblar fins i tot premonitori. La societat benpensant d'Alcanar rai: tenia aquell nou jaciment arqueològic per l'última de les extravagàncies de Ramon lo Fuster i de quatre excèntrics que li seguíem la veta en cebes d'aquell estil –com la de salvar la casa O'Connor en comptes d'assolar-la per a fer-hi una plaça més gran.

FENT-HI DE CICERONE


Feia temps que els arqueòlegs frisaven perquè la Generalitat els autoritzés a excavar a Sant Jaume - Mas d'en Serrà. Tanmateix, abans calia finalitzar les del poblat ibèric de la Moleta del Remei, un pas necessari per a emprendre'n tot seguit les fases de consolidació, adequació i senyalització. Un cop enllestit el primer projecte d'investigació que havia anat del 1985 al 1995, el Museu del Montsià i l'Ajuntament d'Alcanar encara hagueren de definir per a la Moleta un programa d'actuació, museïtzació i preservació que hi exigiria l'estudi arqueològic de diversos àmbits durant els anys 1996 i 1997.

Mentrestant, el seti del suposat poblat indoeuropeu de Sant Jaume - Mas d'en Serrà va anar  adquirint l'atractiu propi dels indrets inexplorats. Tornava a ostentar l'alcaldia Xavier Ulldemolins, sempre favorable als reptes arqueològics. Un cop passada la pàgina de la Moleta del Remei, tan trescada i grapejada, aquella serra aspra de dalt de les Cases concitava cada dia la curiositat de més gent.

La residència fortificada de Sant Jaume, pedra daurada que el sol de migdia fa destacar en el paisatge, després de la campanya d'excavacions de l'any 2010

I vet aquí que en més d'una avinentesa em va tocar fer-hi de guia. Sovint i de bona gana, però sempre per la drecera que Ramon Esteban ens va indicar en aquella primera ascensió del 29 d'agost de 1987. Era la ruta serra amunt que he descrit en una altra entrada del bloc: la que férem servir fins que els arqueòlegs del GRAP no n'habilitaren una de més fàcil, agradable i còmoda que hi permet accedir per la banda de ponent.

Volien visitar el cim que amagava, tot esperant la piqueta dels arqueòlegs, aquell enigmàtic poblat indoeuropeu. Amb prou feines s'hi endevinava cap construcció, però després de fer un tomb i estar-hi una estona tothom ja quedava ben servit. Un dels primers amb qui hi vaig pujar fou Joan Manuel Fernández Callarisa, que hi va captar una acurada sèrie d'instantànies en blanc i negre. I a la tardor del 1992 vaig portar-hi Alfons Montserrat. En més d'una tarda sabàtica vam explorar el corral en ruïnes que hi ha al capdavall i les serres del voltant.  Trescant per la malesa vam entropessar amb un cocó i una sitja, amb traces que pareixien confirmar la hipòtesi dels arqueòlegs sobre el primitiu accés al suposat poblat indoeuropeu per la banda de la Roca Roja. 

Hi vaig pujar també, en ocasions diferents, amb Toni Martí Monfort, qui amb el temps es formaria en la teràpia de les constel·lacions familiars i n'acabaria fent la seva professió. Amb l'enginyer Josep A. Matamoros: un dissabte de la primavera del 1995, havent dinat i després de fer el cigaló a la cafeteria Catalunya, hi vam anar en bicicleta i la suada estigué en l'origen d'un refredat antològic. L'any 1998 amb el flequer Marià Sancho i son fill Jordi, entusiasmats pels bonsais naturals que creixien a la roca en una serra pròxima... 

Etcètera.

LES PRIMERES CAMPANYES


No fou fins a l’any 1997 que el Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica de la Universitat de Barcelona (GRAP) pogué iniciar les excavacions. Els va dirigir Francesc Gracia. Eren David Garcia Rubert, Sònia Guerra, Damià Griñó i Ramón Álvarez.

Les dues primeres campanyes, els anys 1997 i 1998, van centrar-se en l’anomenat àmbit 1. En haver-hi trobat només un nivell d’ocupació, els arqueòlegs deduïren ben aviat que la durada de l’assentament havia estat relativament curta i que fou abandonat a causa d’una destrucció violenta.

Carme Ferré, directora de la revista Lo Rafal, i l'arqueòleg Francesc Gracia, aleshores codirector de les excavacions a la Moleta del Remei, la tarda del dissabte 2 de març de 1998, a les Jornades sobre la serra de Montsià organitzades per l'Associació cultural Lo Rafal (font: Lo Rafal)

Els dies 2 i 3 de maig de 1998, l'Associació Cultural Lo Rafal d'Alcanar va organitzar unes  Jornades sobre la serra de Montsià. A les pàgines 22 i 23 del número de maig-juny de la revista Lo Rafal, la periodista Carme Ferré en va el reportatge:

"En el cas del jaciment dels Sant Jaumes-Mas d'en Serrà, es tracta d'una excavació iniciada al 1997 pels mateixos Gràcia i Munilla. És un poblat ocupat puntualment, no durant un llarg període i on s'hi han trobat estructures constructives sorprenentment ben conservades, de pedra seca de fins a dos metres d'alçada.

Al jaciment s'hi han detectat habitatges de dos pisos amb el sostre de plaques de fang regulars i lligades amb canyes i cordes, a la manera de teules. Hi han trobat els senyals d'una torre defensiva de cara a Montsià i des d'allà es veu la plana costanera, la Moleta i la Ferradura. Segurament el poblat va ser destruït a foc o de manera violenta. A més del material fenici, com ara gerres i olletes, hi ha constància de material indígena, vasos decorats de coll obert. Aquestes restes permeten, no només datar i documentar el jaciment, sinó aportar dades sobre l'estructuració del territori".  

Heus aquí les primeres pistes sobre tot allò que després s'hi ha anat descobrint: habitatges de dos pisos, la primera torre, els senyals de l'incendi, el material fenici... On paraven ja aquells indoeuropeus romàntics i evocadors del primer moment?

La campanya d'excavació del 1999 començaria després de les festes de la Mare de Déu del Remei. La revista Lo Rafal se'n va fer ressò al número de setembre-octubre d'aquell any:

Les Jornades de l'any 1998
“Les prospeccions al nou poblat ibèric de Sant Jaume – Mas d’en Serrà descobert a Alcanar s’iniciaren el proppassat 18 d’octubre i està previst que durin un mes, durant el qual s’hi realitzen estudis de planimetria per confirmar si ocupa una superfície de 30 x 40 metres com apunten les primeres indagacions.

El jaciment [...] data del segle VII abans de Crist en el període de transició del Bronze Final a Ibèric antic en el Montsià, i es troba ben conservat pel seu difícil accés, que ha evitat el seu deteriorament”.

A mesura que s'anava fent conegut, Sant Jaume - Mas d'en Serrà guanyava l'encís de tot allò per encetar.

Per a donar fe de la feina dels arqueòlegs, un grup de canareus i canareves vam anar-hi d'excursió al novembre de 1999. Érem una bona colla: mon germà, Toni Bel; Joan Miquel Gombau, Bassi Martorell i son fill Lluc; Joan Josep Sancho; Toni Castro i son fill; Reis Fabregat; Marta Reverter; Andreu Queralt; Joana Roig; Tere Lange; Sílvia Matamoros (qui en va fer les instantànies que jo aprofitaria per a la monografia Alcanar)... Tot i tenir la intenció de venir-hi amb son cosí Toni Romera, la regidora Gemma Reverter va haver d'atendre un altre compromís. 

No hi vam voler fer curt. De manera que, en acabat, aprofitàrem l'avinentesa per a visitar la cova de Calitra. També les ruïnes medievals que hi ha tocant a la pedrera de Ximeno i més enllà. Fins i tot tinguérem temps de triar un lloc ombrívol per a dinar.

I FRANCESC GRACIA ENS VA ENLLUERNAR


A primers de desembre de 1999  tingué lloc una memorable conferència. A l'entresòl municipal del carrer de Miquel Figueres no hi cabia una agulla. 

Francesc Gracia ens va deixar enlluernats. En recordo el silenci tafaner, la summa atenció dels assistents. I que vaig prendre'n una pila de notes deleroses per a dedicar-hi in extremis quatre pàgines senceres de la monografia Alcanar que m'havia encarregat Edicions Cossetània. Heus aquí alguns retalls d'aquells apunts meus:

"El petit jaciment, en magnífic estat de conservació gràcies al seu difícil accés, s’ha datat al període de transició del Bronze final a l’ibèric antic. Correspon a un sol moment poblacional [...]. S’ubica en un punt interessantíssim quant al control estratègic del rerepaís: des del puig situat al seu davant (de 330,9 m d’altura), a la banda de la mar, es vigila perfectament el litoral i la desembocadura de l’Ebre; per la banda interior s’hi dominen els nuclis ibèrics de la Cogulla, el Puig de la Misericòrdia…

El poblat està dotat d’una potentíssima muralla de doble mur, amb un espectacular nivell de conservació que arriba als 3 m d’alçària. Té 2 m d’amplària i un traçat semblant al perímetre d’un cor que s’adapta a les corbes de nivell de la serra. Almenys una poderosa torre en protegia el portal que s’obria al septentrió: fou bastida amb blocs de pedra retocats per encaixar-los bé; i fins i tot n’hi ha que llueixen la cara vista treballada, en un sensible  trànsit cap al carreu [...].


Novembre de 1999: a les ruïnes medievals de la partida de Sant Jaume, el grup d’excursionistes que acaben de baixar de la residència fortificada hi fa un descans. En aquesta foto de Sílvia Matamoros, d’esquerra a dreta: Bassi Martorell, Lluc Gombau, Toni Bel, Joan Miquel Gombau, Reis Fabregat, Jordi Castro (assegut), Joan Josep Sancho (assegut), Marta Reverter, Toni Castro (assegut), Joana Roig, Agustí Bel, Tere Lange i Andreu Queralt

Les estances són adés rectangulars, adés de forma més irregular i més àmplies, amb elements arquitectònics ben evocadors: l’existència de dos pisos i d’escales per pujar al superior; l’ús de columnes centrals (al segle VII abans de Crist!)... i, sobretot, la utilització molt estesa de la pedra (no sols desbastada, sinó també amb  certa mamposteria), tret ben significatiu si es té en compte que a la zona es feia servir normalment el tovot [...].

Pel que fa a tecnologia material, el 15%-20% de la ceràmica trobada és feta a torn: es tracta d’un percentatge altíssim, en comparació amb d’altres jaciments coetanis. Quasi tota aquesta ceràmica a torn és material fenici, de fàcil datació, provinent del sud de la Península (de la costa de Màlaga i Granada). 

Les restes d’àmfores fenícies i etrusques (d’Umbria i de la Toscana) parlen d’una duplicitat d’agents comercials en un mercat de productes de luxe com ara vi, oli, salaons de peix i de carn...

Encara més peces espectaculars han estat trobades durant les primeres excavacions: un vas fenici de ceràmica pintada (les primeres produccions a torn documentades a l’àrea de l’Ebre); [...] trípodes per moldre-hi les espècies que aleshores es barrejaven amb el vi; vaixella de luxe com ara plats fenicis de vernís roig... Pel que fa a la ceràmica produïda a mà, en destaquen diversos objectes senzills d’ús quotidià [...].

El material metàl·lic recuperat ha resultat també força revelador: la major part dels objectes (com una singular fulla d’una destral) són de ferro. D’un ferro molt antic. Del primer ferro que solcaria el terròs d’Alcanar. L’hi van portar els fenicis al segle VIII i la seva aparició va jugar un paper revolucionari en relació amb la marxa de la civilització: va permetre la invenció de noves eines que resultarien decisives en la transformació econòmica i social del territori sota el domini del poblat de Sant Jaume-Mas d’en Serrà.

Gràcies al nou utillatge de ferro, van ocupar-se i explotar-se noves terres fins llavors no conreades, mentre millorava també la ramaderia [...]. De l’activitat industrial del poblat ens n’assabenten els elements de transformació. D’una banda, els molins barquiformes per als cereals. D’una altra, un món de peces de teler d’argila [...]: n'han aparegut fins ara 130 de juntes (la major concentració trobada en tot Catalunya) només a la sala de l'habitació núm. 1 [...]. 

Darreries d'agost del 2018: jornada de portes obertes a l'excavació, que enguany hi ha confirmat la prèvia existència d'una gran obra d'enginyeria

Diversos càlculs [...], amb l’ajut de l’Antropologia comparada, permeten suposar que per a la construcció del poblat calgué un nombre de jornades de feina que depassa de bon tros la  força de treball de la gent que hi habitaria.

L’aplicació d’aquests models teòrics ad usum apunta a l’existència d’un poder polític ben sòlid i centralitzat, capaç de mobilitzar de grat o per força la gent d’arreu del rerepaís per carretjar serra amunt un enorme volum de pedra i, després, aixecar-hi estructures arquitectònicament prou complexes. Cal pensar, al poblat i al camp, en una estructura social fortament jerarquitzada, amb un grup reduït al capdamunt que, exercint el seu poder i control sobre un territori molt ampli, es mudaria a finals del segle VII abans de JC al nou oppidum encastellat. En la  construcció del qual aquella classe dominant degué ocupar-hi manta mà d’obra resident fora de l’oppidum, segurament habitants dels  nuclis anteriors i més menuts que en depenien."

Els resultats de les primeres campanyes resultaven prometedors. Tot semblava apuntar al fet que no estaven davant d'un jaciment arqueològic qualsevol. 

El temps acabaria confirmant-ho.

AL CAPDAVALL, SORT DE LES DÈRIES DE RAMON


A l'època en què Ramon Esteban ens va portar al jaciment de Sant Jaume - Mas d'en Serrà, jo solia llegir Italo Calvino. L'escriptor que havia estat amic del meu poeta preferit, el piemontès Cesare Pavese

De Calvino primer en vaig llegir El baró rampant. Després, mirant d'assuavir una llarga jornada com a vocal en una mesa de les eleccions autonòmiques del 1984, em vaig cruspir La jornada d'un interventor electoral. Vaig intentar, sense èxit, acabar Si una nit d'hivern un viatger. Vaig xalar amb Palomar. I què me'n dieu, de  L'especulació immobiliària? Llavors jo ignorava que l'escriptor italià havia escrit de jove un conte, Importanza di ognuno, que conté aquest suggeriment:

"¿Entens -continuava- que la història del món serà diferent si jo faig un cop de pala o deixo de fer-lo?", vaig preguntar jo. "Ho veus? -va respondre-. En aquest moment, aquí podria haver-n'hi un que fes una palada, però no n'hi ha cap. I el bonic de debò és això: que un instant no torna mai més i, si has fet el cop de pala, d'acord; si no l'has fet, res, la palada que podies fer en aquell moment ja no la faràs mai, i la història del món tampoc no tindrà un cop igual".

Brillant, oi? Sort que a mitjan dels anys 70 del segle passat, un d'aquells dies en què Ramon no podia estar-se'n, va deixar abandonada la fusteria (així m'ho va confessar a mi!) per a grimpar de serra en serra. A veure què hi trobava. I se li va acudir de fer un cop de pala precisament allí. 

Al capdamunt d'aquell turó. Ho va fer a la babalà? O bé ja sospitava que justament allí encertaria al pinyol?

Ho dic perquè d'ençà d'aquell dia la història d'Alcanar i, en certa manera, també la del país ja no va ser  la mateixa. La raó? Ramon no ens hi havia descobert cap poblat. Ni res que fos ibèric.  

Ni tan sols indoeuropeu

Sense ser-ne conscients, aquell 29 d'agost de 1987 havíem entropessat amb el centre de poder d'allò que l'arqueologia acabaria batejant com el Complex Sant Jaume. En seguirem parlant.

Rèquiem per la cala de les Monges

Ans de ser substituïts per noms de càmpings i urbanitzacions, romanien vius entre la Ràpita i les Cases un grapat de topònims xocants i encisadors, com ara la font del Mascarat o la cala de les Monges


Va ser per encàrrec de l'Ajuntament de la Ràpita. Ja fa dues dècades, l'historiador Josep Pitarch va redactar una memòria en la qual transcrivia un seguit de documents. N'hi ha un datat el 8 d'agost de 1844. El signa Antoni Bòria, flamant conservador de la Real Heredad y Población de San Carlos de la Ràpita (sempre m'he preguntat si no és el mateix Antoni Bòria que havia comandat els defensors cristins de l'església parroquial d'Alcanar quan fou assetjada per les tropes carlines del Tigre del Maestrat, a mitjan octubre de 1835). Entre moltes altres coses, el conservador reial hi deia això:

"La prueba eficiente y palpitante de ello es el libro padrón de vecindario de esta población [la Ràpita], formado en el año 1798, por el que se desprende y nota que el torrero de la torre del Codoñol, un pescador que vivía en una cueva junto a la torre, y dos únicas masías que en aquel entonces estaban habitadas en el término de Codoñol, eran otros de los que componían el número de vecinos y total de almas de esta población".


Banda de llevant de la cala de les Monges
Val a dir que l'antic terme del Codonyol comprenia les partides de la Punta, les Comares i la Martinenca. Totes tres havien pertangut a Amposta. L’any 1600, al Llibre de Pere Gil, el Codonyol ja s'hi esmenta com un dels llocs habitats de la banda marítima de la comarca tortosina. I tornarem a trobar-nos-el delimitat pel nord en un mapa setcentista de Manuel A. de Santisteban.

LES ÚNIQUES MASIES DEL CODONYOL

Però tornem al document d'Antoni Bòria, el conservador reial. A les darreries del segle XVIII, en aquell Codonyol ja decadent només hi viurien el guaita de la torre, el pescador rupestre... i els habitants d’un parell de masos.

Dos masos? Són aquells antics casalicis que hi havia prop de les antigues fonts de Sant Pere, a banda i banda del barranc del Codonyol? El de ponent disposava d’un cos adjacent més nou –potser una capella– amb la inscripció «AÑO + 1788» gravada a la llinda de la porta; però de les fotografies que l'associació cultural Lo Rafal hi vam fer allà per l'any 1996, ningú no en va fer cas...

L'altre mas consignat al padró del 1798 potser fos aquell que presidia, a ponent del camí del Mas del Llop i a llevant del barranc del Codonyol, una antiga explotació agrària que gairebé tocava al camí de la Ribera (l'antiga carretera N-340). La gran finca era just en recte de la cala de les Monges. S'estenia, si fa no fa, entre l'actual carrer del Mas del Cec i una mica a llevant de l'avinguda de Montsià. Terra endins arribava fins al centre comunitari de la urbanització Serramar, de manera que se n’hi incloïen les pistes i el restaurant del Club de Tennis.

De les religioses rapitenques i de la cala de les Monges, que ja figura amb aquest nom en documents de principis del segle XIX, en vaig parlar al número de l’hivern de 2009 a la revista informativa Lo Rafal: "Ans de les fonts de Sant Pere, la cala de les Monges (ara platja del càmping Alfacs) recorda les del convent santjoanista de la Ràpita, abandonat per temor als pirates sarraïns i al tracte amb homes que passaven pel camí d'Amposta a Alcanar".

D'aquí a induir que la cala s'anomenava així per causa de la propietat de les Monges, només hi havia un pas.



La cala de les Monges fa 60 anys, quan encara no hi existia el càmping Alfacs

LES MONGES DE LA RÀPITA

L’escriptor argentí Jorge Luis Borges sempre estigué convençut que la història de la literatura consisteix a reformular un grapat de metàfores que ja va fer servir Homer. Escriure és reescriure. Reciclar amb gràcia. 

Ara que sobre plagis
tothom hi diu la seva, paga la pena d'estalviar citacions i remetre's directament a la font. 

De referències històriques sobre les monges hospitaleres de la Ràpita podem trobar-ne un cabàs a la monografia Lo monestir de Santa Maria de la Ràpita de l'ínclit i militar orde de Sant Joan de Jerusalem, reeditada l'any 2006. 

L'obra és de Manuel Beguer i Pinyol. A les seves pàgines ens farà sabedors que, al segle XIII, els monjos benedictins de Sant Cugat del Vallès posseïren la fortalesa islàmica i les terres de la Ràpita, fins que l'any 1260 les van vendre a l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem perquè hi fundés un monestir per a donzelles nobles. Tindrem notícia que l'any 1304, a petició d'elles, el rei Jaume II el Just va prohibir les peregrinacions que encara solien fer els sarraïns a la torre de la Ràpita. Ens hi assabentarem que, al cap de cent anys, la comunitat de monges santjoanistes havia crescut, el monestir s'havia engrandit... però, quina llàstima!, després de la guerra civil catalana els cavallers de l'Hospital ja no podrien protegir les seves monges de la Ràpita dels freqüents atacs dels corsaris.

Del fet que elles cada dia tenien menys manies se'n va fer ressò un manuscrit conservat al convent, més tard consultat per Beguer: "Per raó del lloc desacomodat les monges començaren a usar massa de la llibertat, i de conversar ab los hòmens, i d'aquí desacatar-se amb elles tant los cristians com los moros que passaven del Àfrica".

Així va ser com aquelles monges, ja amb més por que vergonya, van ser traslladades a Tortosa entre els anys 1586 i 1587. Des d'allí, més asserenades, van continuar administrant les seves terres.

Pitarch referia que l'any 1755 havien pledejat amb elles per finques al Codonyol, al Montsià i a la Guardiola, amb no gaire fortuna, Antoni Anglès i altres terratinents d'Alcanar. I al cap d'un segle, en acabar la Primera Guerra Carlina, les monges afrontaven per la banda de ponent amb sengles propietats de canareus: l'heretat de Joaquim Reverter, Pino, i l'extens garroferar de Joaquim Suñer (descendent dels Anglès) que amb el temps havia d'esdevenir l'anomenat Barri Español, totes dues ja incorporades al terme d'Alcanar.

Però l'explotació agrària de què parlàvem més amunt, davant del càmping Alfacs, no es troba un bon tros a ponent del Barri Español? Sembla que hem de descartar, doncs, que pertangués a les religioses santjoanistes; i, de retruc, que per aqueixa raó s'hagués batejat així la cala de les Monges.


Malament rai: amb aquella hipòtesi que vaig aventurar a la revista Lo Rafal,  havia pixat un altre cop fora de test.


Cavallers i monges de l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem

EL PER QUÈ D’UN HAIKU


Trescant pel malmès lligallo de la Mar, de les fonts de Sant Pere del Codonyol fins a la desembocadura del barranc de la Martinenca, quantes vegades hem passat ran de la cala de les Monges? 

En això que me'n vaig adonar d'un tret sorprenent.

En aquella cala i només allí, els colls trenquen en un reng de roques i pedres ben grosses d'un insòlit color blanc. Llises i d'una blancor llampant. Resulta difícil imaginar, només s'hi endevina, l'impacte que devia causar aquesta raresa antigament, abans que el codolar i les escorrialles de formigó les anessin colgant a poc a poc.

La blancor virginal neutra, passiva, senyal que tot hi està per fer de l'hàbit monacal?

I si el topònim tingués una etimologia diferent?,
vaig pensar. No sé si més probable, però sí més popular i casolana. Més poètica, diguem-ne. Llavors, com que Tomàs Camacho m'acabava de convidar a participar en la mostra Haiku-Bonsai 2017, n'hi vaig enviar aquest:


Panís; o insòlites
pedres albes: se'n fan
mínimes monges

Igual que en català oriental dels fesols i aquí de les crispetes, respectivament, se’n diu mongetes per la seva blancor característica... Per què la presència de pedres i roques atípicament blanques en una platja no podia induir a batejar-la cala de les Monges?

PEDRES BLANQUES

Qui visiti Guatemala (jo no ho he fet mai) i agafi la carretera departamental Jalapa 1, a uns 5 km al nord hi trobarà una aldea anomenada El Salamo. Un parell de kilòmetres a l’est, el caseriu Juan Cano des del qual, per una sendera en direcció nord, de seguida farà cap a l’aldea Piedras Blancas. Aquesta pertany al municipi de Monjas, que es diu així en record d'una antiga Hacienda de las Monjas. Segons un cens de l'any 1880, “Piedras Blancas, caserío del departamento de Jalapa, depende de la jurisdicción de San Pedro Pinula; 15 individuos residen en el fundo; se elaboran quesos y mantequilla”. 



Panoràmica de la part costanera de l'antic terme del Codonyol
Piedras Blancas. Monjas. Va ser per la mateixa regla de tres que a Barcelona van fundar-hi un monestir de monges a Pedralbes? Conta la llegenda que Elisenda de Montcada, reina consort d’Aragó, preveia passar els últims anys de la seva vida en un monestir de monges. Per això buscava un lloc per a fundar-ne un. Llavors van parlar-li d’una contrada d’allò més tranquil·la, no gaire lluny de Barcelona, notable pel color fascinant del rocam que l’envoltava.

Es deia Petras Albas, “pedres blanques”.

A Elisenda li va encisar la bellesa del lloc. El color clar de les seves pedres, amb les quals va disposar que es construís l’any 1326 un monestir de monges clarisses: l’abadia de Santa Maria de Pedralbes.

Ignoro si a la reina li va passar pel cap el fet que alguns savis s’haguessin referit a la pedra filosofal com el calculus albus; la “pedra blanca” identificada amb el calculus candidus del versicle 17 del capítol 2 del llibre de l’Apocalipsi, símbol de la glòria celestial. 

L’adjectiu alb (“blanc”) gairebé s’ha perdut: actualment només el trobem, ben amagat, en noms de lloc com Rialp, Pedralbes o Queralbs (en un document de l’any 839, Cheros albos, “pedres blanques”). Més ençà i amb la poesia estrictament imprescindible, a l’Empordà també han batejat un dels escenaris més emblemàtics de la Costa Brava, la cala de Roques Planes, com cala de Roques Blanques. 

Per la claror de la seva roca, que destaca entre la resta de cales del voltant.
 
Detall d'una postal amb una vista aèria del càmping Alfaques poc després d'obrir, tot collant la cala de les Monges
Les monges i la pulcríssima blancor dels seus hàbits. Heus aquí l'endevinalla popular:
“Un convent de monges blanques,
dos frares que les tanquen,
dos miralls que les miren
i dos degotalls que ragen”.

És a dir: les dents, els llavis, els ulls i el nas. Tot plegat, la cara. Com en aquesta altra versió, tradicional també:
“Un convent de monges blanques,
dintre hi ha un frare vermell
que els hi repica les anques”.

A Llenguatge i cultura: per a una ecologia lingüística, Ricard Morant i Miquel Peñarroya en citen una versió més llarga:
“Un convent de monges blanques,
l’abadessa va de roig;
més amunt hi ha dues finestres,
més amunt hi ha dos balcons,
més amunt hi ha un terrat
on es passegen els senyorets de la ciutat”.

A la seva narració Tendres van ser els dies, Francesc Pané hi escriu: “Així que l’aigua del tupí arrencava el bull, l’home hi llençava els fesols blancs, perles encorbades, d’una blancor immaculada, amb un punt negre en el melic (‘un convent de monges blanques, que pugen i baixen i es toquen les panses’)”.

Al sud del Principat de Catalunya, el blat de moro l'anomenem panís. I de les crispetes que se’n fan, a la cassola amb un raig d'oli d'oliva, en diem mongetes.

LAny 2011: enfront d'una cala de les Monges apocada i empetitida, la mar dels Alfacs numerada
No negaré que en aquesta aproximació toponímica m'hi faria goig el concurs de la prolífica escriptora rapitenca Carme Cruelles. Que per què? Sapigueu que l'any 1994, al II Congrés de les Ràpites de l’Estat Espanyol, ella va treure a la llum una etimologia àrab per al topònim Montsià... quan, ai las!, jo havia arribat a una conclusió idèntica (a partir també de la mateixa obra de Pere Balañà) però no l'havia feta pública. I la torna: me’n rescabalaria en proposar l’origen ibèric del nom de lloc Burgà a la revista canareva Lo Rafal... a la insabuda que la Carme compartia la mateixa opinió, però sense haver-ho dit encara!

Atesos aquests antecedents s'entén que, per tal de no anar fora de corda en això de la cala de les Monges, reconegui que em convindria molt comptar-hi amb el consens de l'autora de Com fileres de formigues.

EL PEDRALBES DELS ALFACS

Potser aquestes pedres ran de mar, d'una blancor resplendent, ens contarien la història d'un Pedralbes nostrat? Del Pedralbes dels Alfacs? D'un Pedralbes secular –el monestir ja no calia, el teníem a la Ràpita– de gran masia, d’era de batre, de sínia i hort?

Un Pedralbes que és com dir Cheros albos, Petras albas, Queralbs. Perdut, malvenut i assolat fa cinquanta anys en ales de la urbanització. En honor i glòria del Pla Parcial Serramar.

I la cala? 

La cala de les Monges tampoc no ha tingut gaire sort. Acoquinada, collada, enxiquida pel càmping, l'any 2011 va veure fins i tot com, Àngela Maria!, davant del nas hi numeraven la mar. 

Al capdavall, atès que fa dècades que l'Estat accedí a desafectar-hi un tram del lligallo de la Mar, la nostra cala amb prou feines s'ha lliurat del martiri urbanístic gràcies a la servitud de salvament. Establerta a l'article 27 de la tan blasmada Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes, consisteix en una franja de sis metres com a mínim, terra endins a partir del límit interior de la ribera del mar. 

També allí, aquell pas tan estret tocant a la cala de les Monges haurà de romandre sempre expedit per al pas públic dels vianants i per als vehicles de vigilància i salvament. Aquests sis metres d'amplària (sí, n'hi ha d'haver sis!) són susceptibles d'ésser utilitzats, en casos de naufragi, per a salvar les despulles i la càrrega dels vaixells naufragats i dipositar-les-hi, així com de varar vaixells de pesca.

Aquesta beneïda servitud de salvament, tanmateix, no podrà salvar tota sola la cala de les Monges (sia santjoanistes, sia pedres blanques). No ho podrà fer sense el recolzament de la història. I, ja ho he dit, de la poesia.

Encara hi emergeixen roques d'inusitada blancor: la cala de les Monges
Al capítol XXIV de l’Odissea, el déu Hermes aplega les ànimes dels pretendents de Penèlope, la dona d'Odisseu, i les guia armat de paciència:


“Van vorejar els corrents d’Oceà, i la Roca Blanquina,
van travessar els portals del Sol i el poble dels Somnis
i des d’allí tot d’una arribaren al Prat de l’Asfòdel,
que és on habiten les ombres, imatges d’aquells que es cansaren”

Magistral traducció de Carles Riba! Ep. La Roca Blanquina?  

A la vora de la mar? Abans de travessar uns portals i després un poble per a arribar a uns prats, creats a costa d'una pagesia justament exhausta?

Estic convençut que el nostre malaguanyat amic Agustí Grau Fibla, lector àvid i creatiu de l’Odissea, en aquest costejar homèric no hauria dubtat gens a veure-hi les nostres blancors de la Martinenca. A la ratlla litoral del Codonyol. A la dissortada cala de les Monges.

La Roca Blanquina. Ans dels portals del Sol i el poble dels Somnis.