Tradueix

Sant Jaume: qui més n'estava al cas?

I si algú va saber-ho sempre, que allí dalt hi havia unes parets colgades? Essent així Ramon Esteban hauria esdevingut, diguem-ne, el descobridor científic de l'assentament preibèric de Sant Jaume, atès que fa ara 33 anys va comunicar-ne l’existència al món acadèmic.

Amb prou feines fa unes hores que ens n'hem assabentat: enguany, per causa de la pandèmia, es suspèn també el festival local batejat com Tyrika. Per això, i sense cap ànim de substituir l'esdeveniment per aquestes línies maldestres, potser anirà bé de compartir ara algunes informacions i reflexions personals –més ben dit, unes quantes preguntes sense resposta– en relació amb el jaciment arqueològic del Primer Ferro que hi ha en aquell turó de dalt de les Cases.
 
En dues entrades successives d'aquest blog hem contat aquella tarda estival de 1987 en què Ramon Esteban Nolla ens hi va portar per primer cop. Algunes visites al turó i les primeres campanyes d’excavació. També aquella excursió amb l’equip del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica de la Universitat de Barcelona (GRAP) en busca d’argiles. I encara, recentment, ens hem referit al seu entorn: el barranc de la Roca Roja, la bassa i la vall de Sant Jaume...

Agost de 2018: mentre s'inicia la visita guiada anual, els arqueòlegs del GRAP treballen a tocar d'un espectacular forn o llar de foc, fora de la muralla

Un “poblat”, a cop d’ull “parcialment destruït”


Fullejo el Catàleg Arqueològic annex al Pla General d’Ordenació Urbana que es va aprovar l’estiu de 1990. Fa tot just trenta anys: el temps passa de pressa. Avui gairebé se’n llegeix amb un somriure la fitxa corresponent al jaciment de Sant Jaume, que l’arqueòleg Pere Izquierdo –d’un any ençà director-gerent del Consorci del Patrimoni de Sitges– va elaborar al juliol de 1988.

Encara no feia un any que Ramon Esteban ens hi havia portat. Es tractava, doncs, d’allò que s’hi havia apreciat a primera vista:

“Cronologia: Primera Edat del Ferro.
Tipus de jaciment: poblat.
Estat de conservació: excel·lent.
Ús actual: erm.
Ús proposat: forestal – part arqueològic en reserva”.

Més avall, Izquierdo en fa la descripció: “Poblat parcialment destruït pels terrassaments de conreu de garrofers confrontants. S’hi observen estructures, entre les quals cal destacar una paret rectilínia feta amb pedra de grans i mitjanes dimensions. Hi ha moltes piles de pedra escampades. S’hi ha trobat ceràmica majoritàriament feta a mà, decorada amb cordons digitals, així com algunes ceràmiques ibèriques a torn, sense decorar i amb decoració a bandes. També s’hi han documentat ceràmiques campanianes A, tres molins barquiformes, pondera i fusaioles.”.

Quant a la protecció existent, el Catàleg li assignava la pròpia de l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya.


Amposta, 1999: als expositors de l'actual Museu de les Terres de l'Ebre, diverses amfores fenícies i peces de ceràmica feta a mà procedents de les primeres excavacions a l'assentament de Sant Jaume, que van començar el 1997 (foto Sílvia Matamoros)

Un “poblat”? “Parcialment destruït”? És que de primer moment es va pensar que el jaciment s’estenia també, malmès, sota el garroferar del turó terrassat de la banda de la mar?

Un detall revelador


Resulta revelador l’apartat relatiu a les “excavacions realitzades”. Diu textualment: “Descobert per Ramon Esteban, hi ha excavacions clandestines evidents”.

No cal dir que no es refereix als materials que hi va recollir Esteban feia més d’una dècada sinó a excavacions, i molt més recents.

Jo mateix les hi vaig veure personalment. Ens van resultar més que evidents –segur que el doctor Gracia i la doctora Munilla se’n recorden fil per randa– en arribar per primer cop al jaciment aquell dissabte d’agost de 1987: allí on després es delimitaria l’anomenat àmbit 1 s’hi observava una petita rasa que començava a formar una mena de coveta, a la vora de la qual els presumptes espoliadors havien amuntegat alguns còdols de pareguda faiçó, segurament projectils de fona, i trossos de ceràmica gruixuda feta a mà que no els degueren  interessar gens.

Ramon em va agafar del colze i dissimuladament em va dur a part. Només va ser un instant, però en va tenir prou per confiar-me les seves sospites. Allí mateix.

Em va bufar a l’orella un nom.  Més ben dit: un nom propi convertit en malnom, de tant conegut que era aquell extrovertit xicot canareu que el portava. Se les pensava totes i sempre anava davant del vent. És una llàstima que, per desgràcia, ja faci temps que no es trobi entre nosaltres.

L'anomenat àmbit 1, probable menjador de convidats que en arribar-hi a l'agost de 1987 vam observar que havia estat objecte d'excavacions clandestines recents, es mostraria ben diferent una vegada excavat (la fotografia, de Sílvia Matamoros, és de la tardor de 1999)

Recapitulem amb els fets damunt la taula. Primer: Ramon Esteban sovint deia que cadascú a casa seva i que no n’havia fet safareig, del lloc de les seves troballes. Segon: els tres arqueòlegs –Pallarès, Munilla i Gracia– i els tres regidors –Esteban, Subirats i jo– hi vam veure aquella excavació recent. Amb aquestes dues premisses, la conclusió només pot ser una.

Que l’amic Ramon de Silvestre no era l’única persona d’Alcanar que coneixia l’existència del jaciment.

Trenta anys més tard hem tingut accés a un parell d’informacions de primera mà al respecte. De vegades no cal anar tan lluny a buscar les coses. T’arriben, però, quan t’arriben.

Vox populi


Hi ha una dada que tal volta hi resulta cabdal i els arqueòlegs no han deixat de subratllar-la des del primer dia: a diferència de la moleta del Remei (que ha estat “roturada desde tiempo inmemorial”, escrigué Andreu Ulldemolins l’any 1919 com veurem més avall), el seti on s’alça la residència fortificada no fa l’efecte que es posés mai en conreu. A despit de la perseverança d’infatigables pagesos canareus com Francesc del Fandango i el meu avantpassat Pere del Rufo.

L’1 de novembre de 2019 pujo a veure com està el jaciment. En tindré al corrent el director de les excavacions a través de les xarxes socials. M’hi trobo uns canareus. Són una mica més grans que jo, però se’ls veu avesats a grimpar serra amunt. Hi arribem tots alhora i fem petar la xerrada.

–Mon pare –recorda un d’ells mentre recuperem l’alè i ens fem amb el paisatge– la coneixia bé, aquesta part del terme.

Fa molts anys que viu fora del poble i ha vingut a passar-hi el pont de Tots Sants. Pertany a una il·lustrada família canareva arribada després de la Guerra de Successió que, a més de donar un canonge de Tortosa, un abat del monestir de Benifassà, un conegut advocat i alcalde, etcètera, a les acaballes del segle XIX llegaria un parell de finques per a sufragar la construcció de l’edifici Hospital d’Alcanar.

–La veritat és que a mi no va sorprendre’m gens, que hi trobessin aquest jaciment arqueològic.
–I això?
–Quan li preguntaven per antiguitats d’Alcanar, mon pare es jugava qualsevol cosa –aclareix el canareu forà amb una seguretat aclaparadora– que les trobarien totes justament aquí. A la partida de Sant Jaume.
–Es referia al Cabrit d’Or
 
Dono per fet que, com la majoria de canareus i canareves, el meu interlocutor coneix la llegenda local. Per si de cas, però, hi preciso:

–Ho dic perquè qui menys et penses l’ha buscat per aquesta partida. Allà pels anys setanta del segle passat...
–Deus voler dir la Cabra d'Or, no? 
–Sobre el paper és la llegenda de la Cabra d'Or, sí. Però mon iaio Mingo, que és qui més vegades me'n va parlar a mi, es referia sempre al Cabrit d'Or. Bé, ja m'heu entès... Vull dir aquell famós tresor local que ningú sap on para.
–Doncs no. Mon pare al·ludia a coses reals –respon ell mentre fa un cop d’ull a tota la vall de Sant Jaume que és als nostres peus–. Poblats antics i tota la pesca. Tot per aquí prop.

Però això no és tot. Ni de bon tros.

Me'ls vaig trobar per aquí, aquells canareus forans: just quan l'ancestral lligallo (via pecuària) de la Roca Roja s'enfila cap a l'assentament preibèric i la serra del Fandango


Aquell repàs de postguerra


El 10 de setembre de 2018, a la cantonada del carrer de Méndez Núñez amb la Carretera Nova, una persona gran s’atura i em crida.

–Escolta, et puc contar una cosa?
Li contesto que sí.
–Però has de mantenir-me en l’anonimat.
–Per què?
–És que, la veritat, tinc molt bona relació amb la Cristina, la filla de Ramon de Silvestre, i no voldria per res del món que s’hi molestés.

Fa molts anys que conec la Cristina Esteban. Treballa a l’emissora de ràdio municipal. Me’l miro amb cara de no saber què es manega.

–És sobre aquell jaciment arqueològic que fa tants anys que excaven –etziba el meu interlocutor mentre apaga el motor del seu vehicle.
–El de Sant Jaume?
–Sí. Ramon de Silvestre va trobar-lo allà pels anys setanta, no?
–Això ens va dir.
–El cas és que... Bé, em fa l’efecte que Ramon potser ja sabia on anava quan hi va fer cap.
–Què em dius?

Mon pare, Agustí Bel Reverter, amb altres escolars canareus dels primers anys de la postguerra. Potser alguns d'ells assistirien a les classes de repàs on es va fer safareig  d'allò que hi havia al capdamunt d'aquell turó?
Quasi caic de cul. Intrigat, afegeixo que no veig per què s’hi pot molestar ningú. Ramon Esteban no era pas un col·leccionista d’aquells que cada nit passen revista a allò que han trobat o esbrinat, i només ho comparteixen en actes públics a canvi de felicitacions i enhorabones... Ramon no era així. Ell no era gens partidari de les exclusives. Quan ens va dur al jaciment justament es delia pel contrari: per treure’s del damunt una exclusiva que arrossegava des de feia massa temps.

Tanmateix, el meu interlocutor insisteix a demanar-me discreció i diu:

–Hi havia un guàrdia civil. Es deia Sánchez. 
–Vivia aquí a Alcanar?
–Sí. Li havien tallat una cama. Però no sabia estar-se amb les mans plegades.
–Què vols dir?
–Allà pels anys quaranta impartia classes de repàs a una colla de xiquets canareus.
–Ara que hi penso... Era de la família de Paco dels Civils?
–Sí. N’era l’avi.

Em pregunto en veu alta què hi té a veure, amb l'assentament de la Primera Edat del Ferro.

–Saps? Encara viu un home que hi va assistir, a aquell repàs.
–Ja deu ser gran.
–I tant. Més d’una vegada m’ha dit que, als seus alumnes, Sánchez els parlava sovint de les ruïnes d’un poblat que hi havia...
–Un poblat? –faig uns ulls com unes taronges– On?
 
El silenci ja resulta prou eloqüent. Em contesto més que no em pregunto:
 
–Calla! Per allí on ens va portar Ramon.
–Sí, per allí dalt.
–Saps si Sánchez l’havia visitada?
–Em penso que no. Però n’havia sentit a parlar. I li agradava fer-ne cinc cèntims  als seus alumnes.
–Per què?
–Potser perquè no se’n perdés la memòria. Et pareix poc?

Mossèn Josep Matamoros Sancho (1866-1937), canonge, historiador i poeta canareu (foto BI Alcanar, secció "Regirant la calaixera" de J. Bort)


La Moleta, “roturada desde tiempo inmemorial”


A mitjan agost d’enguany, mentre fem una visita a la residència fortificada que ens allibera de les mascaretes durant tot un matí, en parlo amb uns amics que viuen a l’estranger i han vingut a passar les vacances al poble:

–Llavors la informació que aquí hi havia unes ruïnes soterrades, si això del repàs és cert, hauria anat passant de generació en generació?
–Fes-te compte que sí –aventuro–. A l’estil d’una tradició oral més. Com per exemple la Cabra d’Or, que ha anat més buscada, això sí...
 
Riem.
 
–I per què mossèn Josep Matamoros no va fer-ne esment a la seva Historia de mi pueblo? De la Moleta sí que n’hi va parlar.

Bona pregunta. Em dic a mi mateix que tal volta trobem la resposta en aquell article que, sota el títol “Nuevas investigaciones arqueológicas en Cataluña”, va publicar l’advocat canareu Andreu Ulldemolins a la portada del diari tradicionalista El pensamiento español. Era el 16 d’octubre de 1919.

Hi parla de les “estacions ibèriques” de la Moleta i de la Cogulla, així com de l’”estació o poblat” del Molló, on grans i feixugues lloses hi marcaven diversos carrers... El cas és que l’any 1919 estaven totes tres al descobert. En la Moleta Ulldemolins s’hi recrea més: “A pesar de hallarse roturada desde tiempo inmemorial, muestra todavía sus calles rectangulares, formadas de piedras unidas por una masa arcillosa que con el transcurso del tiempo ha tomado cierta consistencia”. Així que, a la Moleta del Remei, “la existencia de paredes indica su destrucción únicamente hasta el límite de tierra laborable que alcanza la reja o la azada”.

Octubre de 2014: la Moleta del Remei

Ni una sola línia, en canvi, sobre aquell poblat colgat i perdut dalt de la partida de Sant Jaume.

En sabien res, Ulldemolins o bé Matamoros? Posat que sí, el tenien per una simple llegenda de la pagesia més fantasiosa? Com la Cabra d’Or, la Cucaratxa o les bruixes del Carrer Nou? Per això van deixar-ho córrer?

–De vegades va bé que un foraster t’ajudi a veure-hi clar –em diuen amb seny–. A treure el cap del fil d’allò que, a còpia d’haver-ho tingut tota la vida davant dels nassos, a tu ja no et diu res.

Havia de fer cap al poble aquell guàrdia civil foraster, un nouvingut a qui sí que li va xocar allò amb què la resta del poble convivia de tant de temps ençà que ja no els feia fred ni calor? Aquella notícia vaga que des de moltes generacions ja formava part del paisatge, peça de l’imaginari col·lectiu a l’estil de la sirena de Sol de Riu o els dimonis de la serra de Montsià? 

Així és com l’especulació sobre les ruïnes d’un poblat antiquíssim tocant al lligallo de la Roca Roja ajudà a amenitzar unes lliçons de repàs? Enmig d’aquella incerta, famolenca, duríssima postguerra, tan difícil de passar sense contalles per il·lusionar la canalla?

Van ser així els nostres Tales of the Alhambra?

D'una altra banda resulta que, ben mirat, aquell guàrdia civil no era tan foraster. 

 

El deia Francesc Sánchez Pérez i era fill de Quiquet de Gasparín, que estava encarregat de pesar l’arròs a la Ràpita. La mare de Francesc, descendent dels Fabregat canareus, hagué desprendre’s d’una gran finca que havia heretat tot just passada la ratlla del terme –anava des de l’actual restaurant Varadero fins a l’antic hotel Miami– per fer front a quantioses despeses mèdiques que desgraciadament no van lliurar-la de morir amb només quaranta-dos anys. El matrimoni tindria cinc fills, però només en van sobreviure tres.

 

Xicot de caràcter fort i esperit independent, per tal de ser el senyor de si mateix Francesc va fer un pensament: ingressaria a la Guàrdia Civil. Un cop dins del cos armat, l’any 1936 va esclatar la guerra civil que malauradament se li enduria la cama... A la postguerra, quan sa filla gran es va casar amb un guàrdia civil i aquest fou destinat a Alcanar, Francesc Sánchez va venir-hi a viure amb ells. Amb una formació superior a la mitjana de l’època –diuen que li agradava molt llegir i dibuixar, i sempre va conservar una excel·lent cal·ligrafia–, no volia ser una càrrega per a sa fills i son gendre. De manera que va decidir-se a impartir classes de repàs a la casa del carrer de Loreto on vivien. Va morir a l'edat de setanta-tres anys.

 

Hem d’agrair al seu besnét, Paco Reverter, que ens hagi fet sabedors d'aquestes pinzellades biogràfiques. Les quals encara podrien embolicar-nos una mica més la troca atesa la pregunta que ell mateix no s'està de formular en veu alta:

 

–I si aquella informació sobre Sant Jaume pervenia de la branca familiar canareva, que tenien finques arreu del terme? I si el meu besavi la hi va sentir contar a sa mare?

2013, gairebé al capdamunt d'un tossal costerut: a fi d'aprofitar un pam de terreny, els pagesos canareus es van donar manya per plantar un marge inversemblant en un lloc gairebé impossible... Per quines misterioses raons que ara no encertem a copsar?

Als llimbs del tercer paisatge


Posat que la làmina de pols dipositada és d’un mil·límetre anual de gruix si fa no fa, quan durant la II Guerra Púnica Hanníbal Barca va travessar les Terres de l’Ebre camí d’Itàlia –mirant que no s'allunyés gaire de la costa el seu exèrcit de 90.000 soldats d’infanteria, 12.000 genets, 50 elefants, bèsties de càrrega, carros, metges i ferrers–, amb prou feines hi hauria colgats un parell de pams dels murs de la residència fortificada de Sant Jaume.

Així se la trobaria de seguida Roma quan va irrompre amb les seves legions, dret, llengua, fílies i fòbies per a quedar-s’hi per sempre més. I, en acabat, les generacions de pagesos canareus que amb prou feines reeixiren, en aquell turó amb vistes a la vall de Sant Jaume de Barberà, a margenar i guanyar una part de la serreta de la banda de la mar per als seus garrofers.

La resta de la fortificació sense sostre no van tocar-la. Seguiria a la vista de tothom, com les ruïnes d’alguna mena de castell avant la lettre. Singularment, a la vista dels pastors que mai no deixaren de conduir els seus ramats pel lligallo de la Roca Roja.

Durant segles, la collada de la Roca Roja va constituir una via de comunicació important que, potser desviada un pèl a l’esquerra arran de la construcció de la ciutadella, passava a tocar de les dues torrasses que tant devien impressionar els vianants. La visió d’aquelles ruïnes que no cabien al món segur que als nostres avantpassats els parlaria a l’ànima, i els suscitaria un bon grapat d’interrogants en relació amb una memòria cada dia més esvaïda i emboirada.

Envoltat de conreus però inculte, en iniciar-se la colonització romana probablement aquell capdamunt de serra residual ja pertanyia als llimbs del tercer paisatge.

Jornades de l'Associació Cultural Lo Rafal d'Alcanar, fa un quart de segle: fèiem xerrades sobre la serra de Montsià i les seves coses però, en no ser pastors ni pagesos, la veritat és que sovint sentíem tocar campanes i no sabíem on (foto Sílvia Matamoros)

Se n’ha dit residus territorials, dels espais abandonats i improductius dels marges rurals i urbans. Per a Gilles Clément, mestre de jardiners, el territori s’ordenaria així: un primer paisatge natural –que no ha estat mai objecte d’explotació–, un segon paisatge propi dels sectors urbans i rurals... i finalment, una darrera seqüència, el tercer paisatge on troben aixopluc l’esterilitat, el caos i la incertitud. 

Com al capdamunt d'aquell turó entre les partides de Sant Jaume i Mas d'en Serrà.

Qui sap si almenys un cop cada segle no havia insistit a intentar-ne el conreu, l’amo ambiciós o incaut dels bancals de garrofers de la serreta de la banda de la mar? Però així que hi devia enfonsar-hi l’aixada ensopegaria de seguida amb pedruscall, peces de terrissa, còdols fora de context, tovots groguencs inexplicables i tossudes parets de pedra. La incertitud. 

A la Moleta del Remei també se’ls havia enganxat la rella; però, en canvi, allí el pagès hi va perseverar sense gaires miraments: “Aparece toda ella cubierta de pedazos de cerámica, por efecto, sin duda, del cultivo”, reconeixia el lletrat Ulldemolins ara fa un segle. 

Al capdamunt del turó del mig, la residència fortificada de Sant Jaume vista des de la collada de la Punta, probablement la seva via d'accés des de la mar


La memòria dels llocs


Algú ha escrit que, enmig del territori, cada lloc hi representa una singularitat –ambiental, cultural, històrica o personal– basada en un dels seus trets essencials. Allí el territori ha mantingut al llarg del temps un fort lligam amb els seus habitants, tamisat per l’experiència i la memòria.

Tot enclavament assenyalat fa de node territorial que manté vincles profunds no sols amb altres llocs, sinó també amb la gent que hi viu prop. Una gent que, per poc que pugui, hi dialoga mitjançant vivències continuades en el temps: relats successius –un per als vencedors esporuguits que també veien el firmament en un bol cap per avall, un altre per als pastors que hi passen, un altre per als pagesos que hi són– capaços amb el temps d’esdevenir tòpics o referents simbòlics.

Potser fins al segle XIX, a la banda de ponent d’aquell estrep de la serra del Fandango hi emergirien encara alguns murs, sota l’aparença de pedres arrenglerades. En veure-les ran del lligallo de la Roca Roja, els pastors les interpretarien a la seva manera:

–Guaita, les restes d’una antiga paridora.

Què més hi podien haver fet allí dalt els antics, a banda d’un descansador, un comptador, un tancat o un corral de bestiar de llana o cabrum? La via pecuària ben bé que estava jalonada d’un reguitzell d’elements auxiliars d’aquesta mena; o fins i tot més modestes com ara la filera de cocons oberts al rocam, collada de la Roca Roja avall a mà esquerra, aptes per recollir l’aigua de pluja i abeurar-hi els ramats incapaços d’esperar a l’abeurador de la bassa de Sant Jaume.

Què compensa l'esforç d'haver de cisellar a la roca viva aquests enigmàtics esgraons, cinc pel cap baix, per facilitar l'ascensió a una de le serres més feréstegues d'Alcanar? On conduïen, aquestes escales? Quines vivències pretèrites amaguen?

En canvi, la gent del camp... Posem per cas que, semblantment al cas de les famoses ruïnes de Machu Picchu, alguns pagesos canareus sempre haguessin estat al cas que allí dalt hi havia allò de què parlava aquell guàrdia civil tan cult que feia repàs: llavors ells no hi haurien imaginat instal·lacions moridores ni cap plat de segona taula. A diferència dels pastors, els pagesos més aviat hi haurien vist pregones senyals del seu tradicional univers parcel·lari, socialment harmònic de generació en generació, tothora en la mà de les forces de la natura... però sotmès a l’autoritat, religiosa si molt convé, que protegeix des de dalt cada feixa que té amo. 

Cada marge. Cada pujador.

Allà al Perú, l’explorador Hiram Bingham va proclamar la importància d’una ciutat inca coberta per la vegetació que ja era coneguda per la població local i, consegüentment, mai no havia estat oblidada del tot. Bingham en seria el descobridor científic en haver comunicat l’existència del jaciment arqueològic al món acadèmic. El mateix que va fer aquí Ramon Esteban Nolla aquella tarda d’agost de 1987.

2013, serra del Fandango amunt, no gaire lluny de la residència fortificada de Sant Jaume: aquest fantàstic aljub o cocó amb volta de pedra amb una gran columna central, si mai te'l trobes eixut com a la foto, encara farà més ostentació del misteri propi dels soterranis al mig del no-res


El respecte pagès


Essent així, què més devia saber-ne, la vox populi que van recollir Sánchez i la família Chavalera, d’aquelles ruïnes soterrades ran del lligallo de la Roca Roja? Hi havia res que allí fes més respecte que a la Moleta del Remei?

En la segona accepció de la paraula respecte que llegim al Diccionari català-valencià-balear: “consideració de la superioritat de força d’algú o de quelcom, que ens porta a no afrontar-ho, a no exposar-nos a la seva acció”.

Aquell respecte tan proper a la temor reverencial? Que allí –a diferència del cas d’aquella Moleta del Remei “roturada desde tiempo inmemorial”– sí que va lligar-hi les mans al pagès.

Per quins cinc sous? Els descendents de pagesos podem aventurar alguna hipòtesi en relació amb què era capaç d’inspirar de manera natural en els nostres ancestres una temor quasi religiosa.

Tardor del 1999: Sílvia Matamoros va fotografiar la recent excavació del pany de muralla  de la residència fortificada per davant del qual passa el lligallo de la Roca Roja
 
Així, què és el que més respecte li fa a un pagès, a banda dels flagells del temps inclement?

Pensem en la fe senzilla dels nostres avantpassats –jornalers, parcers, pagesos propietaris més o menys benestants la minoria– en la santedat de la propietat privada. En la família i en l'ordre. En els drets d'abusar i de cuixa que assistien al patró o al cacic de torn. En Nostre Senyor, les marededéus i els sants i en la pristina, pulcra inviolabilitat de les fites.

Karl Marx, en analitzar els esdeveniments revolucionaris a França entre 1848 i 1851, en va fer cinc cèntims en unes memorables pàgines del seu assaig El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte.

“El cel era un afegitó ben bonic”, escriu el filòsof de Trèveris que va canviar el món, “al trosset de terra acabat d’adquirir, més que més quan d’ell venen el sol i la pluja”.

Però totes aquestes reflexions no van més enllà d'especulacions d'un mestre sentències. I si la història del guàrdia civil rapitenc que feia repàs només fos fruit de la imaginació d'algun cap de pardals? En els temps que corren, fins i tot deu haver-hi qui dubti que això fos possible. I no resultaria més senzill que Ramon de Silvestre se n'hagués anat de la llengua sense adonar-se'n i algun dels qui feien rotgle a la seva fusteria, com aquell qui diu, hi hagués parat orella? 

Tot plegat pareixeria més fiable en cas de venir d'algú amb més senderi que nosaltres. 

D'algú que hagués tingut les llengües clàssiques, l'hebreu inclòs, per la punta dels dits?  
 
D'un canonge, sense anar més lluny?

Desembre del 1798: l’enterrament doble de Josep Forcadell


Malalt i enllitat, al pagès canareu Josep Forcadell li faltaven tot just quatre dies per fer els trenta-un anys quan va ensumar-se la mort.


Josep va fer un repàs de la seva vida. Temorós que aquell mal no se l’endugués ben aviat al sot, el 29 de novembre va decidir-se: ja tocava fer testament.

Gitat al llit, va demanar pel notari. 

En el temps de dir una avemaria va acudir Bru Figueres Subirats, escrivà reial, a qui Josep va dictar de seguida les seves últimes voluntats «en la referida Villa de Alcanar, en la casa de mi habitación, que está situada en uno de los callejones del monte Calvario que miran a la parte del mar». 
 
Llavors el Calvari d'Alcanar –un espai que es convertiria en les eres del Calvari quan en l'atac de Ramon Cabrera va resultar cremada l'esglesiola que s'hi alçava estava a la Serreta i l'actual plaça del Mirador.  
 
Això vol dir que Josep Forcadell residia en un carreró paral·lel al carrer Nou, anomenat així per ser el primer que s’havia obert fora de les muralles, i al Coll de Bonmatí. Aquest últim era una via pecuària important, ja que antigament havia constituït l’única comunicació practicable els lligallos de la plana amb el del Coll deles Forques, que travessava les comes fins arribar al lligallo del Remei.

Probablement aquell testador contemporani de la Revolució Francesa vivia, doncs, a l’actual carrer de Sant Miquel. No gaire lluny d’on, dos segles després, assajaria la banda municipal de música.


El carrer de Sant Miquel, al segle XVIII "uno de los callejones del monte Calvario que miran a la parte del mar"


Un enterrament “doble”


Al cap de setmana i mitja, Josep va empitjorar. Se sentia a les portes de la mort.

–Crideu el capellà.

Son pare va anar a buscar-lo. Al seu testament del 29 de novembre, el malalt havia tingut la previsió de llegar a mossèn Josep Guàrdia una almoina de dues lliures de plata, amb la condició que l’assistís en l’angoixa de la mort.

El prevere beneficiat de l’església parroquial s’apressà a pujar les cent vint  passes que separaven l’antiga casa abadia del domicili del moribund. El trajecte, costerut i rocallós, el va deixar aixafat. No endebades se’n deia la costa de Damunt, de l’actual carrer del Raval de Sant Isidre que forma part del barri del Rocall.

Un cop recuperat l’alè i arribat el moment suprem, el mossèn exhortà Josep a encomanar la seva ànima a Déu Nostre Senyor:

–Sí, a Déu Nostre Senyor que va criar i redimir-la amb la seva santíssima mort i passió –li repetia, veient-lo en la basca de la mort–. Perquè pels teus mèrits la vulgui salvar i col·locar a la seva santa glòria, per a la qual la va criar...

Etcètera.


Detall d'un antic exvot en què un malalt de l'Alcanar més benestant és vetllat per la família, entre mostres de la religiositat tradicional
 
Vesprejava el 13 de desembre del 1798 quan, en aquell carreró de la costa de Damunt amb vistes a la mar, Josep va fer el darrer badall.

Ningú no podria dir que el difunt no hagués pensat en el dia de demà. Pagès benestant, ell mateix s’havia curat en salut encarregant un acte d’enterrament doble.

També se’n deia missa doble amb processó.

Costa de Damunt avall


A més de la vigília l’enterrament doble de Josep Forcadell va incloure, l’endemà, dues solemnes processons. La primera va anar des de la casa del difunt fins a l’església de Sant Miquel.

Mentre la comitiva fúnebre davallava des de la costa de Damunt pel silenciós camí que duia del Raval al temple parroquial, el campanar no deixà de tocar a morts. I a Josep van cantar-se-li no pas un, sinó vuit responsos:
  
Libera me, Domine, de morte æterna,
in die illa tremenda,
quando cæli movendi sunt et terra…

Segur que mossèn Guàrdia devia traduir-se mentalment aquells llatins: “Allibereu-me, Senyor, de la mort eterna en aquell dia terrible, quan tremolaran els cels i la terra”.
 
Alcanar, fa mig segle: la serreta, amb les últimes cases del raval de Sant Isidre, ans de construir-s'hi la carretera i el mirador


El seguici va passar a tocar de les eres i després dels terrers fins al carrer Nou,  la torre, a tocar del vell palau dels cavallers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, senyors de la vila, i del l’antic portal de la muralla d’Alcanar que, encarat als últims estreps de la serra de Montsià, duia a la vila mare d’Ulldecona.

Seguien els responsos:

–Dies iræ,
dies illa calamitatis et miseriæ,
dies magna et amara valde.
Dum veneris iudicare sæculum per ignem.

Al capdavall, els mateixos responsos (“¡Oh quin dia, aquell dia d’ira, de calamitat i de misèria, dia gran i molt amarg! Quan vinguis a jutjar el món per mitjà del foc”) que encara avui ens corprenen cada cop que els escoltem en llengua vulgar enmig del dolor per la pèrdua d’algú que estimàvem.

–Requiem æternam dona ei, Domine.
Et lux perpetua luceat ei.

Pronunciada en castellà i més tard en català al llarg del segle XX, la pregària sona tan majestuosa i terrífica com en aquell vespre de les acaballes del XVIII: “¡Dóna-li, Senyor, el descans etern! I que la llum perpètua l’il·lumini”.

L'actual carrer del Raval de Sant Isidre, que a les darreries del segle XVIII els canareus i canareves anomenaven la costa de Damunt

–Kyrie eleison.
Christe eleison.

“¡Senyor, misericòrdia! ¡Crist, misericòrdia!”.

–A porta inferi erue, Domine, animam eius.

“Allibera la seva ànima, Senyor, de les portes de l’infern”.

Ja dins del temple parroquial, a Josep se li van celebrar tres misses cantades de cos present.

De l’església al fossar del Camí Ample


En acabar les tres misses, la segona processó. Aquesta discorreria de l’església fins al cementiri.

El repic de campanes va reprendre tan bon punt el dol davallà per la plaça de l’església fins al camí del Fossar (després es va dir carrer del Cementiri, i avui de Felip Pedrell), un antic barranc que durant segles havia servit de límit natural a la vila.
Campana de l'església de Sant Miquel, amb els terrats del poble al fons (foto d'Arantxa Bel)

Amb prou feines hi havia setanta passes fins al fossar de la plaça del Camí Ample. Camí del Fossar amunt, però, les campanades a morts no deixaren d’escoltar-se fins que les despulles de Josep Forcadell van travessar l'atrotinada porta del canyet.

En arribar al sot, van donar terra al cadàver i fou cantat cerimoniosament un De Profundis:

–De profundis clamavi ad te Domine:
Domine exaudi vocem meam:
Si iniquitates observaveris, Domine,
Domine, quis sustinebit?

Malgrat el De profundis sembla que, paradoxalment, al fossar del Camí Ample no solien soterrar les restes mortals en un forat gaire fondo. 

Que com ho sé?

Ossos a la ferreria dels Mingos


Mai no oblidaré allò que mon iaio, Domènec Beltran Garriga, Minguet, em va contar sobre la ferreria de son pare a la plaça del Camí Ample (avui hi ha la perruqueria de mon cosí Jaume). Va ser quan, encetat el segle XX, el xertolí Domènec Beltran Bel volgué fer un clot per plantar-hi un tronc i ficar-hi l’enclusa:

–Va tenir-ne un fart –em deia mon iaio Minguet–. De seguida li van sortir un munt d’ossos. Per tot arreu.

Probablement l'únic que ens queda, a banda dels centenars d'avantpassats que hi romanen soterrats, del cementiri del Camí Ample: una clau de volta de la seva capella (potser la compartia amb l'hospital que hi havia a tocar?) que va rescatar Ramon Esteban
 
Un segle enrere, per damunt del silenci del carrer del Fossar de tota la vida –al cap de quaranta anys en construirien un de nou al camí dels Castellans–, la feligresia encara hi escoltava la solemne veu del capellà:

–Sustinuit anima mea in verbo eius:
speravit anima mea in Domino.

I mossèn Josep Guàrdia va acabar així el llarg adéu al pagès benestant de trenta anys:

–Requiescat in pace. Amen.

Capcot, encara volgué afegir-hi l’antiga pregària:

–Oremus. Inclina, Domine, aurem tuam ad preces nostras, quibus misericordiam tuam supplices deprecamur, ut animam famuli tui Iosephi, quam de hoc sæculo migrare iusisti, in pacis ac lucis regione constituas, et sanctorum tuorum iubeas esse consortem.

I alçant el cap, mirant cap a la feligresia:

–Per Christum Dominum nostrum.

Amen! –van contestar els assistents, com si l’exclamació els alleugerés d’un pes feixuc.

Encara sort que el malaguanyat Josep Forcadell era un pagès acabalat. Per a pagar tot allò i per a diverses obres de caritat, havia hagut de consignar dels seus béns la suma de deu lliures de plata.

Tot deixant en evidència una previsió que posa els cabells de punta Josep també havia establert, fil per randa, què calia fer una vegada satisfetes totes les despeses del seu funeral i de la resta d’actes relacionats amb ell.

Amb els diners sobrers, va disposar, s’haurien de celebrar un seguit de misses resades en sufragi de la seva ànima.

De quina classe? Al fur que pertoqués. Com? De la manera que a son pare –a qui havia designat com a marmessor– ben vist li paregués.

Està vist que el difunt Josep Forcadell no feia res a la bona de Déu. Per si de cas, s’havia sagnat en salut. I amb tots els ets i uts.