En el seu context discursiu i sense biaixos cognitius, continuem presentant aquí l'antic traçat del lligallo del Coll de les Forques que, amb discreció cartoixana, vam reconstruir ja fa quasi vint anys
En aquella primavera de l'any 2004, Joan Miquel Gombau i jo vam crear aquesta Ruta dels Fundadors de què ja vam parlar a l'entrada anterior d'aquest blog. Ho vam fer amb la intenció d'organitzar –amb la col·laboració d'alguna entitat com ara l'Agrupació Excursionista o l'Associació Cultural L'Espígol– una pujada nocturna des d'Alcanar a la plaça de l'ermita del Remei.
Teníem previst de sortir de l'encreuament dels carrers del Mar i de la Mare de Déu de Montserrat, i tot seguit carrer de Bonmatí amunt. De manera que vam traçar l'itinerari partint el nucli urbà d'Alcanar.
D'Alcanar que, reconeguda com a ciutat mitjançant un Reial decret publicat a la Gaceta de Madrid el 17 d'octubre de 1912, des del 1709 ja ostentava el títol de fidelíssima.
No hi ha més cera que la que raja.
 |
| L'actual carretera del Remei travessa l'antic traçat del lligallo del Coll de les Forques. |
La Serreta: abandó i brutícia
Després del punt en què, segons la documentació de mitjan segle XIX, "entran los ganados en el pueblo por varias direcciones", el lligallo del Coll de les Forques continua a mà esquerra de l'era que va ser del tio Cupido –allí on fa trenta anys van projectar aquell hotel que havia de canviar el poble– i dels terrenys de la família propietària del Palàcio, els Costas.
Corria la primavera del 1988 quan Manuel Delgado Ruiz i jo vam voltar-nos, ans de dinar, tota aquella antiga costa de damunt. Vaig explicar-li que fins feia relativament pocs anys la Serreta havia estat l'escenari de la prova del migdia, peça cabdal dels nostres correbous tradicionals (no pas com el bou capllaçat i els embolats, importats de fora encara no feia dos anys).
Miràvem d'endevinar la ubicació de les antigues eres a partir de vestigis, tot s'ha de dir, més que improbables. Però l’antropòleg barceloní, que llavors encara no havia esdevingut un personatge mediàtic, va quedar fascinat per la lluminositat de la Serreta i per la història que deu haver-hi soterrada.
Mai no he sabut si hi vam encertar. El que sí que sé del cert és que a mitjan segle XIX, des de l'última era i sempre travessant aquella finca sense conrear de la família Costas, caminant 176 metres tot recte –que és com dir 176 passes– feies cap just al capdamunt.
Al punt més alt de l'emblemàtica Serreta.
Fa ben poc, gràcies a l'amic Xavier Vicente, m'he assabentat d'una altra cosa: de l'església de Sant Miquel estant, cada diada de la Mare de Déu d'Agost el sol surt per allí.
A trenc d'alba, apareix just pel capdamunt de la Serreta.
 |
| El pal de bandera que s'hi alçava, fa ben poc amb la tela esquinçada (ara l'han reposada): ombrívola al·legoria de la Serreta, més abandonada que mai. |
Aquella Serreta que l'any 1988 va deixar impressionat Manuel Delgado ni de bon tros era aquesta Serreta tan bruta d'ara.
Ara el context discursiu és que la Serreta es veu d'allò més desendreçada. Més ben dit: abandonada i més bruta que un fregall. Erissada d'antenes i pals de llum que hi creixen sense ordre ni concert, engrandint la selva exhuberant d'antenes i torres, a tall d'arbres metàl·lics que apunten al cel i s'entrellacen en un ball de corrents, freqüències, ones i senyals invisibles.
Aquí un ampli mostrari de contenidors de brossa. Allí l'espai d'esbarjo caní amb bancs per seure-hi –d'esquena al paisatge, malament rai. I més enllà, un niu de brutícia: arreu hi trepitges totxos esberlats, trossos de càntir, de vidre, de fusta i de plàstic, ferralla menuda, femta de gos en què no hi caben biaixos cognitius... Tot plegat en delata el trist destí d'abocador urbà.
Al capdavall, la Serreta és la continuació natural del Mirador, sobre l'estat del qual la gent no para de queixar-se a les xarxes socials.
"Sí, és vergonyós com està el Mirador", escriu una veïna la segona setmana d'agost, "essent una de les coses més boniques del poble". "Feia dies que no passava pel Mirador i volia creure i pensava que, igual que a les Cases, havien tallat i arranjat les herbes i plantes", es lamenta una altra, "quina ha estat la meva sorpresa que sols hi falten les amazones amb les mones per allí saltant d'arbre en arbre, per no dir de planta en planta!".
Tot comptat només són algunes mostres més de la progressiva degradació de l'espai públic que Alcanar ha patit els últims quinze anys. Però tornem a la Serreta.
48 metres més avall, just en una mena de coll, creuem el camí de (la partida de) Sant Jaume, també dit de la Tancada o dels Montes.
Això de camí de Sant Jaume no ho dic debades.
Perquè sé que els historiadors Joan Roig Vidal i Jordi Sancho Parra estan mirant de recuperar el traçat de l'antic camí que, travessant la serra de Montsià, anava d'Alcanar fins a les Ventalles.
 |
| El primer tram del camí secular que va d'Alcanar a la bassa, ermitori i partida de Sant Jaume de Barberà, convertit avui en un singular carrer. |
L'oblidat camí de ferradura de Sant Jaume (també dit de la Tancada o dels Montes)
A primer cop d'ull em fa l'efecte que, de tota aquella immemorial via de comunicació que enllaçava Alcanar amb les Ventalles, el camí de Sant Jaume podria ser-ne justament el tram canareu.
El camí de Sant Jaume era (és a despit d'intrusions, atès que contra les vies públiques no hi juga la prescripció) un antiquíssim camí de ferradura canareu. Amb una amplària entre 0,80 i 1,80 metres, no hi podien circular carros, però sí matxos, cavalls i burros carregats amb sàrria i arreus.
A mitjan segle XIX se'n feia esment així:"el camino que desde Alcanar pasa a la partida de San Jaime".
O bé així, amb més precisió: "el camino que sube desde Alcanar al abrevadero de la balsa de San Jaime situada dentro de la jurisdicción de Ulldecona".
 |
| Sembla que el camí de Sant Jaume constituïa una prolongació de l'antiga "costa de Damunt" (actual carrer del Raval de Sant Isidre): deixant a la seva dreta les "eres del poble" (avui plaça del Mirador), el camí travessava 2 vegades l'ancestral lligallo del Coll de les Forques. |
Per tant, dins del terme municipal d'Alcanar el camí de Sant Jaume ens porta a la bassa del mateix nom, la qual ja es troba dins del terme d'Ulldecona. Assolada fa poc, aquesta mostra ancestral del patrimoni històric hidràulic no es trobava gaire lluny de l'antiga ermita de Sant Jaume de Barberà.
El camí de Sant Jaume, també anomenat (depén d'on anem) de la Tancada o dels Montes, ens hi porta –a la desapareguda bassa, vull dir– gairebé en línia recta, sense mirar-s'hi gens. Heus aquí un indici més de la seva antiguitat.
M'hi jugo el que vulgueu que Jordi i Joan sabran aprofitar aquest traçat més que hipotètic del camí de Sant Jaume. Potser té bastants números de ser el tram canareu, diguem-ne, de la via de comunicació –de summa importància en el seu dia– que ells estan investigant. Esperem amb candeletes que en facin aviat la presentació ja del tot fonamentada.
 |
| Detall d'un mapa militar més que centenari on pot reconstruir-se (ho he fet amb una línia groga) el traçat més probable del camí d'Alcanar a la bassa de Sant Jaume de Barberà, que en el seu inici travessava un parell de vegades el lligallo del Coll de les Forques. |
En relació amb aquesta via, potser que hi hagi una errada a la pàgina web del Consell Comarcal del Montsià? Segur que l’itinerari del tram del camí de Sant Jaume de l’Ebre Alcanar – la Ràpita és de debò el que s’hi indica?
A la pàgina del Consell hi llegim: “Alcanar-Sant Carles de la Ràpita - Aquest itinerari comença a les afores del municipi d’Alcanar, pel camí de les Calafes, ressegueix per la N-340 fins arribar a Sant Carles de la Ràpita. Sortirem d’aquesta població fins la carretera de Sant Carles de la Ràpita a Amposta, pel canal marítim de navegació.”
Pel camí de les Calafes? I després per la carretera N-340? Segur?
Quina gran volta, no? Voleu dir que no va més aviat per l'antic camí de ferradura de Sant Jaume (al terme d’Alcanar) que té la seva continuació en la immemorial via pecuària o lligallo de Sant Jaume (al terme d’Ulldecona)?
Però això rai: segurament sóc jo qui va confòs.
 |
| Vista aèria del Calvari vell i la Serreta l'any 1956, ans d'urbanitzar-se la zona (font: ICC) |
Les Comes
De seguida passem a tocar de les granges de Míquia. Es quedaran a la nostra esquerra.
Veurem tots els vessants a mà dreta. Fins que 352 metres més enllà, a les Comes, fem un altre cim. Ara l'ocupa l'anomenada casa del Farmacèutic i la tanca de la parcel·la on es va construir.
Les Comes?
Joan Coromines considera que la paraula coma ve del cèltic cumba ("valleta"), però de seguida constata que es troba escampada per tota la Romània: el francès combe, l'occità comba... En català és un mot força documentat des dels orígens de la llengua –algú ha assegurat que des de l'any 815– que té el mateix significat arreu: un séc o un solc no gaire fondo a la falda d'una muntanya o entre dos serrats.
 |
| El lligallo, a punt d'emprendre les Comes |
Estem abandonant les antigues terres comunals de la vila.
Deixant-la a l'esquerra, caldrà sortejar la tanca del casalici envoltat de pins.
Un "castell" a les Comes?
La primera vegada que vaig fer petar la xerrada amb Xavier Ulldemolins Reverter va ser a la tardor de 1978. Llavors no podia saber que al cap d'uns mesos es convertiria en el primer alcalde constitucional d'Alcanar.
–Aquest poble està canviant –em va dir–. Trobo que ja s'hi mou alguna cosa.
–Per les eleccions municipals de l'any que ve?
–No. Ho dic pels joves que pugen. L'altra nit mateix, com que feia tanta calor, vaig sortir al terrat de casa a prendre la fresca. Mentre hi feia un cigarret, vaig sentir uns que cantaven a la plaça. Per la diada de Sant Miquel, em penso que era.
Vaig parpellejar diverses vegades. Crec que ell va interpretar-ho com un gest de sorpresa.
–Hauries d'haver-los escoltat. Desafinaven com una mala cosa –Xavier va aixafar la burilla al cendrer ans d'esclafir a riure–. Feien uns galls...!
La veritat, no sabia a quin sant encomanar-me. Ja no se'm va acudir més que mirar cap a un costat. Sempre m'ha costat dissimular.
–Però la cançó era ben valenta, xeic. Ho dic perquè parlava de la pol·lució de la fàbrica de ciment, d'un "castell" construït dalt de les Comes... i d'un grapat de coses més que ningú s'havia atrevit a esmentar. Ja pots jugar-t'hi qualsevol cosa, que la lletra de la cançó que vaig escoltar des del terrat –va sentenciar el futur alcalde– és el més fort que s'ha dit públicament a Alcanar de la Guerra Civil ençà.
Vaig engolir saliva i em vaig fer el suec.
 |
| El lligallo per les Comes |
Xavier Ulldemolins es referia a la diada de Sant Miquel. La festa que, com cada any, la gent del Casal Canareu vam organitzar a la plaça Major, llavors dita del Generalísimo. Els actes hi duraven des de primera hora de la tarda a passades les deu de la nit.
Aquella diada de Sant Miquel de l'any 1978 va ser d'allò més especial. S'hi van succeir els concursos varis per a la canalla, manifestacions culturals diverses com lectures de poemes, etcètera. Després, un duet en què figurava el nostre amic Marcel·lí de Juan, amb camisa groga i armilla negra, van interpretar amb innegable traça una cançó d'allò més encomanadisssa que ells mateixos havien compost: "Que plogui, que plogui ara mateix...!".
I finalment, mentre la plaça s'omplia esperant el gran concurs del joc de morra...
La diada de Sant Miquel de 1978
Mentre la plaça del Generalísimo s'omplia de gom a gom esperant el concurs de morra, recordo sobretot Nando Reverter, Quique Queralt i jo fent cançó protesta dalt de l'entarimat instal·lat davant mateix del local social de l'Associació Familiar Joan Baptista Serra.
Damunt d'unes cadires de fusta manllevades del Bar Moreno havíem dipositat una enorme cadena rovellada que jo havia trobat regirant la ferreria de mon pare. A les anelles de la cadena hi havíem enganxat uns fulls de paper amb el signe del dòlar ($).
Perquè érem nosaltres. Érem nosaltres tres a qui Xavier Ulldemolins havia escoltat cantar. Érem nosaltres –Nando i jo cantant, Quique amb la seva harmònica– els qui, segons el futur alcalde, aquell dia ens havíem deixat la vergonya a casa i l'havíem dit de l'alçada d'un campanar.
Els qui, amb una cançó, havíem cridat coses que a Alcanar no s'escoltaven públicament des dels anys trenta, ans de la dictadura.
La veritat és que ens va anar tan just d'escriure'n la lletra, que vam haver de mantenir-la a la vista en un faristol. N'havíem compost la lletra al menjador de casa, a la vora d'un senzill giradiscs on no paraven de sonar El bandoler de Lluís Llach i La balanguera de Maria del Mar Bonet.
La música? Quique tocaria la mítica harmònica amb què havia amenitzat les sortides en autobús durant el nostre viatge de final de batxillerat a Mallorca. I jo estrenaria la guitarra que m'hi havia comprat (ja no la tocaria mai més, per cert).
Que si jo sabia tocar la guitarra? Ni per pensament! He de confessar que em vaig limitar a perpetrar els quatre acords i prou que m'havia ensenyat a corre-cuita l'amic Ángel Fernández.
Implicat i divertit, el públic corejava aquella tornada, naïf ben a posta, que imitava la tonada d'una famosa cançó de José Luis Perales: "Gent, gent, gent... / t'estimo amb tot el cor. / Tu seràs per a mi / un tresor!"
Salta a la vista que encara no ens havia caigut el groc del bec.
Vam esmentar-hi la pols de la fàbrica de ciment i unes quantes coses més. També el casalici nou de trinca blanc i blau al capdamunt de la coma ("castell", en vam dir, i potser també "feudal") que aquells dies anava en boca de tothom; i això que no podíem saber que un pastor canareu a qui no l'espantava vent ni aigua s'havia presentat, amb un llibre atrotinat sota el braç, davant d'un alcalde amb cara de circumstàncies.
–Segons aquest llibre, per aquella coma passa un lligallo –li havia etzibat sense pèls a la llengua–. Per què hi heu deixat construir?
 |
| Des del lligallo s'albira d'un tros lluny el casalici construït l'any 1978 al capdamunt d'una de les comes |
La mateixa pregunta que tres adolescents ens fèiem cantant a la plaça plena com un ou. El públic aixecava el vol i picava de mans amb entusiasme. Amb la música innòcua i innocent d'una cançó de Perales, se n'hi estaven dient de grosses.
Aferrat d'ungla al micròfon amb la mà esquerra, Nando cantava a boca plena, amb una veu que en aquell vespre irrepetible esdevenia un crit de rebel·lia. De protesta juvenil, en públic després de dècades. Jo mirava d'acompanyar-l'hi fent una estrofa cadascú.
"Vigileu, xiquets..."
D'aquell memorable, eixelebrat vespre de Sant Miquel de 1978 sabem que van fer-se-n'hi més, de fotografies. I que n'existeix àdhuc algun àudio enregistrat en un casset rudimentari per alguna xiqueta de catorze anys que, diuen, avui és àvia però llavors es va enfilar a la cabina telefònica que hi havia al racó de la casa del Marquès. Mentrestant, algun membre del Consistori –encara del règim anterior, perquè els ajuntaments constitucionals no s'elegirien fins a l'any següent– ens clamava des del mig de la plaça aixecant el dit índex. "Vigileu, xiquets", semblava dir-nos, "que si us passeu més del compte...".
Però les advertències rai. Eren dies que corrien de pressa, efervescents, d'anar a pit descobert: s'estava a punt d'aprovar la Constitució, es parlava fins i tot d'un estatut d'autonomia i amb prou feines podíem creure'ns que l'abril següent hi hauria les primeres eleccions municipals del règim constitucional.
La primavera arribaria.
Al poble, la maror era de fons i ja feia uns anys que durava. L'estiu de 1976, la famosa Marxa de la Llibertat, en paraules d'Arcadi Oliveres, "va deixar als pobles gent compromesa i inquieta". Fa l'efecte que a Alcanar no va anar ben bé així.
La Marxa va posar a prova el capteniment de tothom qui va participar-hi. La intervenció de la Guàrdia Civil (sembla que el seu cap d'Amposta, el tinent amb arrels familiars al Maestrat Manuel Aragon Beltran, havia rebut ordres ben estrictes al respecte) va donar peu a accions solidàries, arriscades i fins i tot diguem-ne heroiques; però també sortiren a la llum covardies i qui sap si delacions que, diuen, segarien arran les ambicions polítiques de qui s'arronsés, covant així enveges i ressentiments. Tant degué ser així que, quaranta anys després, l'aniversari de la Marxa de la Llibertat passaria sense pena ni glòria per Alcanar –una ciutat tan propensa a la celebració d'efemèrides de tota classe–, mentre a la Sénia, Ulldecona, la Ràpita i arreu del país se n'organitzaven diversos actes commemoratius al llarg de 2016.
Pertocarà a la historiografia local més valenta –canten papers i callen barbes– de treure'n el gra de la palla, d'una excepció tan significativa.
 |
| 29 de setembre de 1978, diada de Sant Miquel: sonada cançó protesta a la plaça del Generalísimo, no hi cabia una agulla |
Els més joves no sabíem de la missa la meitat. Però també fèiem bullir l'olla. L'estiu de 1977, gràcies a Alfons Martínez-Aguado, Joan Matamoros i jo havíem començat a col·laborar al butlletí informatiu municipal. Per primera vegada vam fer-ho amb articles escrits regularment en català, cosa que va suposar-hi, més enllà de la simple novetat, una sacsejada important.
Aquell mateix any Alcanar va acollir una sessió del Congrés de Cultura Catalana. En concret, a les dependències que el Casal Canareu utilitzàvem a l'edifici del Convent. Recordo una llarga tarda prenent-n'hi notes per a la revista municipal, pocs mesos ans de ser designat secretari del Casal (l'últim, m'he preguntat sempre?) en una votació diguem-ne a la búlgara però ben pacífica.
–Ja és hora de passar el testimoni a gent més jove –havien sentenciat Isidre Balada, Joan Josep Esteller i la resta de veterans i veteranes de l'entitat.
Travessem un revolt de la carretera del Remei
De fet, aquest revolt de la carretera del Remei va trossejar el lligallo del Coll de les Forques. I llavors, amb el temps, va arribar-ne l’oblit i, amb ell, l'establiment d'un nou traçat partint d'una altra banda del nucli urbà.
El cas és que caldrà travessar la carretera del Remei. A la nostra dreta, pel fons de la vall dels Castellans, discorre el barranc de les Forques.
Som al coll del mateix nom? Jo m'afiguro que sí. Aquí devia haver-hi el coll que batejava el lligallo ans de desaparèixer mercè a l'obertura de la nova carretera.
Ja a l'altra banda d'aquesta, reprenem l'antic traçat del lligallo. De la ruta dels fundadors d'Alcanar.
Serra amunt, el lligallo del Coll de les Forques passarà per davant de l'anomenada caseta de l'Havanero.
Després pujarà al capdamunt de la coma, a 376 metres de l'anterior. Compte: encara hi ha arnes en un bancal de la dreta, com fa vint anys?
 |
| Mirem enrere: el lligallo vist del capdamunt de la coma estant |
El camí Vell d’Ulldecona, deixat de la mà de Déu
Dalt, el lligallo s'esbiaixa a l'esquerra i segueix tot recte.
Aviat flanqueja l'antic corral del Nano, que després esdevindria la Casa Ecològica.
"Si vols créixer gord i sano,
menja formatge del tio Nano!"
Entre els canareus i canareves nascuts ans dels anys 70 del segle passat, qui no recorda la dita que les mares repetien als seus xiquets?
Perquè el tio Nano, que encara feia passar la immensa polseguera del seu ramat d'ovelles per la Carretera Nova (llavors "avenida de José Antonio"), venia un formatge fresc que no tenia res a envejar al de Catí.
A 585 metres de la referència precedent travessem el camí o carretera Vella d'Ulldecona, venerable antecedent –amb trams cada dia més escadussers encara empedrats a la faiçó tradicional– de la moderna asfaltada que dibuixa els revolts del Remei.
Aquí el context discursiu resulta encara pitjor. La crua realitat no permet cap biaix cognitiu: el camí vell d'Ulldecona està més malmès que mai. La cosa tomba per mal. Ja ho vam denunciar l'any 2008 a la revista Lo Rafal. La queixa no va agradar gens als despatxos municipals. Al cap d'uns anys en vam fer aquesta entrada del blog, que encara va coure-hi més.
 |
| El lligallo, que va tot recte, al fons deixarà a la seva esquerra l'antic corral del Nano |
Amb el ferm esventrat i tantes eloqüents barrinades al rocam de la seva banda interior, el camí vell d'Ulldecona és avui un veritable Via Crucis de gemecs tallats en pedra. Cada esvoranc que s'hi fa, cada mala herba que hi creix són testimonis muts de l'abandó i la ceguesa municipals.
Les pedres gastades del camí d'Ulldecona, testimonis del pas del temps, conten històries del passat –el cotxe correu que baixava de la llavors capital comarcal, els carros carregats pujant cap a Tortosa, etcètera– mentre aquells que n'han de tenir compte romanen de braços plegats, ignorant (o menystenint, no sé què és pitjor) la riquesa cultural que se n'esvaeix cada dia que passa; tots mirant-se, com aquell qui res, la decadència de les últimes traces de l'antany formidable carretera canareva.
 |
| El camí vell d'Ulldecona |
Encara gràcies que l'antic traçat del lligallo del Coll de les Forques ha tingut més sort. Si més no, se n'ha conservat la memòria que aquí mirem de recuperar.
Això ho devem a tres pastors canareus de mitjan segle XIX: Andreu Rúbio, Batiste Pla i Joan Aubalat (avantpassat dels Bels de les Cases).
Ells van ser els qui van guiar el visitador de Cañadas de la província i el síndic de ramaderia del partit de Tortosa quan, assessorats per un pèrit agrimensor, vingueren a atermenar per últim cop el traçat antic del lligallo del Coll de les Forques.
Va ser entre els dies 8 i 22 d'agost de 1862. Conten les cròniques que durant un parell de setmanes, una comissió d'onze persones, encapçalades per Batiste Sancho, regidor de l'Ajuntament Constitucional d'Alcanar delegat per l'alcalde Lluc Beltran, va posar-se les cames a coll i va voltar-se el terme municipal per a atermenar-ne les vies pecuàries.
Els propietaris Josep Agustí Sancho, Bru Gil Figueres i Josep Ramon i Tomàs Costas –qui també hi feia d'apoderat del marquès de las Atalayuelas– van dir-hi la seva en defensa dels interessos dels pagesos (més ben dit, dels terratinents i hisendats).
 |
| El lligallo de Codonyol, asfaltat per l'Ajuntament l'any passat |
El cas és que, gràcies a ells, avui encara podem reconstruir l'ancestral, afortunada ruta dels fundadors d'Alcanar. Perquè, sense ser-ne ben bé conscients, Aubalat, Rúbio i Pla se la sabien de cor.
La ruta és tan antiga que avui, en diferents punts del seu recorregut, la destorben obstacles de primera, entre els quals destaquen la carretera del Remei i la mateixa ciutat d'Alcanar.
No tots els lligallos canareus tenen la mateixa sort. Alguns, com el lligallo del riu de la Sènia, veuen com una part del seu traçat és víctima de l'intrusisme davant la indiferència de quasi tothom. D'altres, com el lligallo de la Tancada, malviu com a camí oblidat i malmès. També n'hi ha que, com el tram més pròxim a la mar de l'antic lligallo de Codonyol, són asfaltats periòdicament per l'Ajuntament.
La serra de la Vila i la capelleta del Remei
Seguint sempre la carena a partir de l'alt dit del Cor de Jesús, arribem a la serra anomenada de la Vila, encara dins del terme municipal d'Alcanar.
N'havíeu sentit a parlar mai, de la serra de la Vila? Per què deu haver-se'ns despintat de la memòria, aquest topònim tan singular?
Avui la identificarem perquè al seu capdamunt acull una antena de telecomunicacions de color blanc.
 |
| L'anomenada "serra de la Vila" |
Ara davallem i, 368 metres més enllà, fem cap al "punto donde empalma el Ligajo que sube desde los Barranquetes a la Capillita del Remedio por los limites de las jurisdicciones de Ulldecona y Alcanar".
Ja hi som. Hem donat cap a la nostra ruta.
 |
| L'antic lligallo del Coll de les Forques davalla cap a la capelleta del Remei |
La capelleta del Remei és una capella de camí. Situada a tocar de la carretera provincial que puja a Ulldecona, just a l'entrada del camí que duu a l'ermita de la Mare de Déu del Remei, la gent d’ans s’hi solia aturar per resar una Salve i deixar-hi rams de flors boscanes. En passar-hi amb cotxe o autobús, moltes persones encara s’hi senyen. Avui es troba inclosa a l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Heus aquí com l'antic traçat del lligallo del Coll de les Forques anava a morir en un altre: el que ve dels Barranquets, tocant al riu de la Sénia, i fa cap a la capelleta del Remei.
 |
| La capelleta del Remei, on acaba la nostra via pecuària |
D'acord amb la Llei estatal de març de 1995 que les regula, les vies pecuàries són dipositàries de valors ecològics, econòmics i socials. Així, fan de connectors ecològics entre diferents ecosistemes que mantenen la supervivència de moltes espècies. També contribueixen a la gestió i l'ordenació del territori i de l'aigua.
Finalment, els lligallos –igual que el malaurat camí vell d'Ulldecona esmentat més amunt– formen part del patrimoni cultural i immaterial del país.
Per això us convido, quan tingueu un parell d'horetes, a recórrer tranquil·lament aquesta ruta dels fundadors. La tenim a la vora del nucli urbà d'Alcanar, ens permetrà prendre l'aire, estirar les cames i visitar una irrepetible successió de llocs emblemàtics com les desaparegudes Eres del Poble, l'antic Calvari, la Serreta, les Comes, la Campaneta de la Drecera, el camí vell d'Ulldecona, l'alt de Cor de Jesús, la serra de la Vila i la capelleta del Remei. Què més voleu?
Llàstima que aquest antic traçat del lligallo del Coll de les Forques, el que hem seguit en aquestes dues entrades, fos radicalment modificat al segle XX. De fet, si la memòria no em traeix bona part del nou traçat vintage del lligallo, ja només anomenat de les Comes, es superposaria al camí vell d'Ulldecona i a la seva Drecera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada