Va haver-hi un temps en què no s'hi anava a menys, sinó a més: a la segona meitat del segle XX i primers anys del XXI, Alcanar no tenia fre ni aturador
“Gener 20: Compro la Pasquali a Tortosa. Corredor, David. Val 95.810 pessetes i avui n’hi dono 50.000. El 20 de gener ven la finca de la Marjala Jesús Gisbert, el del bar, a Son, que no està amb la dona, per 2.010 mil duros”.
El text, ras i curt, és de mon iaio matern. Va escriure’l l’any 1970 en un castellà eixut i cru, amb les mancances lògiques de la instrucció de la seva generació, tot mirant de començar una mena de diari aprofitant una agenda publicitària de la Philips de 1966.
Una mica més avall, l'improvisat diari es refereix a les pluges i la ventada dels dies següents. També a d'altres fets igual d'intranscendents com ara l'adquisició de tres pernils a la Sénia; la taronja collida de més avall de la bassa dels Codonyers; que mon germà Toni va anar a tallar-se el cabell –a la barberia del Sordet– el mateix dia que vaig comprar-me el Curso práctico de Aritmética de l'Editorial Miquel...
Entremig, però, hi anota un fet dramàtic: el tràgic accident que el 2 de febrer de 1970 va costar-li la vida a un xiquet de set anys (tot i que mon iaio escriu que en tenia sis). Era de la Maria, la filla de l'Aspro. Mentre jugava al xalet del Mosso, va caure a la cisterna i s'hi va ofegar. Va ser molt prop de casa i me'n recordo com si fos ahir perquè, sempre que he regirat la calaixera de ma mare, hi he trobat el recordatori de l'enterrament d'aquell malaguanyat xiquet, Joan Damià Garriga, que avui tindria un any més que mon germà.
 |
| Interpretació (IA) d'una imatge de les Cases als anys 60 del segle passat |
Eren temps de paciència i conformitat. A poc a poc s'anava lluny, i no hi havia mal que cent anys durés.
Llàstima que mon iaio només arribés a emplenar-ne unes poques pàgines, d'aquell diariet, que després acabarien mig cremades en un incendi domèstic.
Pau Vila: "Gent terrassana capaç de fer fruitar les pedres"
Mon iaio Domènec Beltran, Mingo el Ferrer, va ser un d’aquells canareus contemporanis de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 tan ben descrits per Pau Vila a les seues Versions geogràfiques de Catalunya: “escardalencs com el relleu que els volta, són gent terrassana capaç de fer fruitar les pedres. Camallargs, decidits, són homes de nervi”.
 |
| Pàgina del diari de Mingo el Ferrer |
"L'abraonament que han posat a treure profit d'un terrer tan esquerp els ha portat a fer meravelles. Sense aigua a mà i en lluita amb la roca viva, entre la costa aspra i els roquissars dels vessants montsianencs, han creat un oasi".
“Comprant terres, obrint pous i aixecant casones, han envaït el terme de Vinaròs”, escriu el pedagog sabadellenc. I en conclou: "De manera que la voluntat ferrenya d'aquest poble posada al treball a tingut el do de fer recular, de fet, uns cinc quilòmetres la partió administrativa del Principat".
Mingo el Ferrer era un homenàs ferreny, ossut i escardalenc, nerviüt i de nervi. "Feina començada", deia, "és mig acabada". Amb vista a la jubilació l'any 1948 havia comprat, a la partida dels Codonyers, la vinya de Miquel Chimeno. Al cap d'un parell d'anys va adquirir-hi el garroferar de Manuel O’Connor, advocat igual que Chimeno.
El 1961 s’hi faria un pou. I en acabat, ja jubilat, invertiria els seus estalvis en aquella muleta Pasquali que li havia encarregat a Tortosa el tio David, l'amo del meravellós taller de bicicletes de la cantonada d'aquella Carretera Nova que, plena de canalla i de vida, encara es deia "de José Antonio".
 |
| Agost de 1962: Mingo i la seva família al campet dels Codonyers |
Les autoritats franquistes canareves no se'n van estar, de penjar-se les medalles del treball de la gent. Res de nou sota la capa del sol: molt d'enrenou i poca llana, però ells es feien grossos i cadascú captava pel seu sant. Així fatxendejaven arran de les festes quinquennals de 1954:
"Alcanar continúa escribiendo brillantemente las páginas de su historia y como colofón nuestras últimas Fiestas Quinquenales en honor y gloria de nuestra Excelsa Patrona la Santísima Virgen del Remedio, octubre de 1954, vividas con el más unánime e intenso fervor mariano, realzadas, si cabe, con la presencia de nuestro Jefe Provincial, Excmº Gobernador Civil, quien presidió, con las demás Autoridades Provinciales, las procesiones, romería y demás solemnes actos de nuestros festejos, asistió a la bendición e inauguró solemnemente las últimas obras construidas".
Ep. "Honor i glòria", diu?
¿A qui no li sona, aquesta retòrica majúscula que avui sembla voler tornar, un cop ben presa la lliçó (de català) per tal de repartir títols i plaques commemoratives com qui escapça i dóna? "Alaba't, ruc", diria mon iaio, "que a fira et duc".
6 hotels, 3 fondes, 4 restaurants, 4 snack-bars, 6 càmpings...
Mingo visqué en aquell Alcanar que semblava un argent viu. Un poble pròsper on al bon feiner no li faltava el menester. On la terra, a despit de la dictadura, anava parant a mans de qui volia treballar-la.
El Diario Español de Tarragona va fer-se'n ressò a la primavera de 1968: gràcies als seus planters de tarongers, d'oliveres i d'altres arbres fruiters, Alcanar havia esdevingut "uno de los pueblos más prósperos de la provincia".
"Aquí tothom treballa i té jornal", subtitulava. I explicava per què:
"Porque el campo y el clima dan cada día a Alcanar el milagro de una vida más próspera. Hay trabajadores por cuenta ajena, que según las épocas del año, ganan más de 300 pesetas de jornal. Sus habitantes no viven bien; viven cada día mejor. El plantel ha hecho de esta villa fidelísima una de las más prósperas de nuestra provincia.
Aquí tiene ya mucha gente coche y televisión. Y quien no tiene coche, tiene moto. El progreso en estos últimos años ha sido enorme. Los terrenos de la costa se vendieron bien y dieron una buena suma de milloncejos. También se vendió bien el plantel, aunque ahora haya crisis, y muchos son los que cuentan su cuenta corriente por millones".
"Este 'poble de llauradors' es hoy un pueblo de millonarios", proclamava el Diario Español.
 |
| L'emblemàtic Hotel Biarritz, una mica més enllà del bar-restaurant Maricel |
L'Ajuntament, però, va resultar més precís que el diari provincial en redactar una nota per a l'Enciclopedia de orientación turística, una ambiciosa obra dirigida i coordinada per Ángel Rodríguez i Joaquín Valdés.
El tercer volum de l'enciclopèdia anava dedicat a la informació turística, comercial i industrial de Catalunya i les Illes. Per tant, els editors van demanar-ne informació de primera mà.
Així és com d'Alcanar estant, en menys de deu pàgines datades al juliol de 1970 i escrites a màquina, a doble espai, algú va fer-ne dos quartos al tal Rodríguez i al tal Valdés: de les principals característiques del terme municipal; de la composició del Consistori; de l'economia canareva i els seus atractius turístics, patrimoni històric, festes majors, infraestructura hotelera, comunicacions...
La naïveté de l'apartat en què s'hi enumeren les espècies objecte de cacera major al municipi –ni més ni menys que "zorros, tejones, gatos monteses y ginetas" (!)– contrasta amb la impressionant relació que descriu amb orgull el puixant sector local de l'hostaleria i la restauració, avui gairebé desaparegut.
Així, s'hi fa referència als sis hotels oberts a Alcanar-Platja: Gran Hotel Carlos III, Biarritz, Mérida, Sota Montsià, Montecarlo i La Paloma. També de les tres cèntriques fondes de què disposava el nucli urbà: Casa Cesáreo, Casa Adelaida i Casa Lolita.
Dels quatre restaurants llavors existents –Can Cunill, Esquerra, Patorrat i Alfara–, tots ells a les Cases, la major part han sobreviscut. No podem dir el mateix dels quatre snack-bars que s'hi esmenten, és a dir, bars que alhora servien menjar: la Martinenca, Montemar, la Morera i el Maricel amb les seves cèlebres paelles. Tampoc dels sis càmpings –Estanyet, Noya, Carlos III, Casas, Castro i Alfaques–... Ni d'un nombre indeterminat de bars (jo mateix me'n recordo del Moreno, del Caramelo, de la Bombilla, del bar Bel a les Cases, etcètera).
Per a quedar-se amb un pam de boca oberta, vista la realitat actual.
 |
| Hotel La Paloma, situat just a l'Àngol, als anys 60 del segle passat |
1970: 5 cinemes, 2 pistes i una sala de ball, una discoteca en construcció...
I pel que fa a llocs "d'esbarjo i d'instrucció", que sense voler s'hi barregen?
En això també, més de mig segle després aquella llista de 1970 serà l'enveja de qualsevol canareu o canareva d'avui.
D'antuvi, al nucli urbà d'Alcanar funcionaven en aquell moment no pas un ni dos, sinó tres cinemes: el Goya (situat a la cantonada del camí de Vinaròs on s'ha instal·lat el supermercat Coviran); el cinema Alfara (avui administració de loteries del passatge Espanyol); i el cinema Catalunya a l'avinguda del mateix nom, un "moderno y acondicionado local, con butacas tapizadas y última técnica de proyección, recientemente inaugurado".
Encara n'hi havia un parell més a les Cases, de cinemes: el Marina –al carrer de la Verge del Carme– i el cinema d'estiu Los Almendros, a l'encreuament dels carrers de Trafalgar i Isaac Peral.
El munici comptava, a més, amb un parell de pistes de ball a les Cases i prop de la platja. I, a tall de gran novetat, al nucli urbà d'Alcanar ja s'hi estava construint una "moderníssima discoteca", la Mozart 2002, la més primerenca de les quatre –amb la Galaxia, la Planeta Azul i finalment la mítica Long Play– que situarien Alcanar al capdavant de l'oci nocturn de la província durant els vint anys següents.
No hi faltava un Camp Municipal d'Esports amb sala de ball annexa (ara plaça del President Companys i prolongació del carrer de l'Onze de Setembre), una altra sala de ball en un gran magatzem de l'avinguda de Catalunya –dita popularment del Colero–, un Centre Cultural Agrícola al carrer de Ramón y Cajal, i una biblioteca municipal ja bastant atrotinada a l'última planta de la Casa Consistorial.
 |
| L'Hotel Sota Montsià, a Alcanar-Platja: era de gent d'Alcanar i vam celebrar-hi la primera comunió de mon germà i ma cosina |
El grans ingressos del planter, prou repartits... "llevat d'excepcions"
Aquell volum III de l'Enciclopedia de orientación turística, de més de mil pàgines, fou publicat dos anys després (1972) per l'editorial madrilenya Gráficas Espejo. Encara pot trobar-se en llibreries de vell.
Després d'indicar que en la terra raïa el 90% de la riquesa d'Alcanar, que la major part era de regadiu i l'aigua d'allò més abundant, l'ufanosa nota municipal anava al gra i emfasitzava: "una de las fuentes principales son los viveros de agrios".
El planter d'Alcanar era el més cobejat tant per a noves plantacions com per a la repoblació de vells tarongerars. Depassant l'àmbit de l'orientació turística, l'Ajuntament no pogué estar-se de treure pit del secret que permetia empeltar els plançons canareus en tot tipus de varietats:
"El terreno recoge las raíces entrelazándolas en una superficie fibrosa y podríamos decir de forma esférica, lo que hace más fácil el trasplante sin herirlas. Parece ser que en las demás comarcas la raíz crece ahondando recto en la profundidad y se rompe fácilmente al arrancarlas".
De bo que tenia interès turístic, aquest privilegi del terròs canareu? Indubtablement, el redactor de la nota estava convençut que sí, ja que tot seguit aclaria que "esta peculiaridad del terreno abarca una zona muy reducida y por ello los Viveros de Alcanar surten, no sólo a la zona valenciana, sino hasta los rincones más apartados de Andalucía e incluso de exportan".
Quants diners movia el planter a Alcanar? La nota agafa el rave per les fulles i fa gala d'una grandiloqüència sense parió: "Su volumen económico es fabuloso y bastante repartido (salvo excepciones)". Salut i pessetes, la resta són punyetes. Ahir pastor, avui senyor.
"Salvo excepciones". Encara sort que ho reconeix. Vet aquí com el document municipal acabava cantant les veritats en admetre, ingènuament si voleu, que a Alcanar encara hi havia classes i no tothom s'havia fet d'or amb el planter.
Mon iaio Mingo mateix no en tenia, de planter; però això rai: ell no va posar mai en dubte que qui no pot segar, espigola, i cava més un bon pagès que deu malfeiners.
 |
| Piscines de l'Hotel Mérida, al bell mig d'Alcanar-Platja |
"Paraíso decadente"
I ara, cinquanta-quatre anys després?
El temps passat, sempre envejat. Ara Alcanar va de cantó.
Abandonat de quinze anys ençà, recula i no hi toca vores.
I qui no se n’adona és perquè no vol. El 2 de maig un doctorand canareu, Jordi Sancho Parra, compartia a través de la xarxa social Facebook un recordatori pertorbador:
“Era 1892 i aquell gran intel·lectual que fou Àngel Maria Sancho Suñer escrivia això en un diari públic tortosí: ‘Alcanar, a lo mejor quiere decir perreral, lugar destinado para canes; no en balde el hipocondríaco Felipe V le concedió a esta Villa el honorable título de Fidelísima’. Mordaç i crític, només li caldria fer una volta a la vila d’avui en dia”.
Tal mateix. Recordo haver citat a l’abril de 2013, a la revista independent Lo Rafal, aquestes mateixes àcides paraules del músic i poeta fent-se creus que Alcanar s’hagués abandonat en mans de forasters.
 |
| La primera discoteca d'Alcanar, fa 50 anys |
A Àngel Sancho Suñer li retreien les hipèrboles i algun sarcasme de mal pair: "em passa amb Alcanar igual que amb la dona, que com més estimada sol ser, més desdenyosa", es lamentava a l'abril de 1900. Però ell no estripava les cartes: "aquest poble de les meves eternes recances", escriu, està demostrant fins a l'evidència que té cor.
Acte seguit aquell insigne intel·lectual indòcil mirava de riure per no plorar. I ho feia en vers i sense embuts, jugant si calia amb el seu propi nom, Àngel, i amb l'homofonia de local i boja en castellà:
"Hoy soy un ángel caído / cual es también Alcanar", convertit aquest en un "paraíso decadente / turbado por la serpiente / de la política loca. / De este pueblo sonriente / ya a su fin la dicha toca".
Tot un Àngel Sancho Suñer blasmat, cancel·lat com es diu ara ("ángel caído") pels mateixos que havien malmès Alcanar, lluny d'arronsar-se, fa servir brillantment la imatge del paradís per a denunciar la "serp" que havia dut el seu poble estimat a la decadència: "la malhadada hoz / que ha segado sin piedad / aquí la felicidad".
 |
| Centre de les Cases, 2/11/24: els aiguats posen al descobert solars bruts, insalubres i molt perillosos |
2024: "Un poble fantasma, un poble que no té futur"
Tornem a fa quatre dies. Bullen les xarxes socials al poble en festes de bous, Facebook principalment. D'intervencions i crítiques, escapça i dóna.
Marta Sans, regidora de la minoria municipal, hi rebla el clau amb una punyent ironia:
“Que tenim el personal a les institucions ofegat, els comerços abaixant persianes, els carrers a pedaços i els polítics xuclant cadires i sous? És igual”.
Hi replica algú? El que es veu no es pot negar, i qui llegeix el text que en faci la glossa.
Canteret nou, aigua fresca. La regidora i l’historiador són joves ben informats, i els bons estudiants aprenen de tots els llibres.
Cadascun pel seu compte, han posat el dit a la llaga: fa temps que Alcanar va de baixa.
 |
| Fins fa quatre dies, el pont dels Estretets, emblema perdut del comerç local |
El 31 de maig una altra canareva acudia a la mateixa xarxa social per fer-hi pública la seva queixa, lamentant que sembla que els sigui igual –a les autoritats municipals– que el poble estigui brut.
"Vergonya poble brut, jardins poc cuidats i hi ha molta delinqüència!", s'encén de santa indignació.
Al cap de pocs dies també s'hi pogué llegir el parer al respecte d'un membre destacat del primer Ajuntament democràtic d'Alcanar (1979 - 1983):
"Ja veieu l'ambient que hi ha [a Alcanar], un ambient de tristor; un poble per morir, no per invertir. Els pocs gremis que hi havia, com el de la construcció i el de comerç (la FECOAL), ja han desaparegut".
"Qui salvarà aquest poble?", es pregunta amargament l'exregidor.
Hi corren mals aires i d'on no n'hi ha, no en pot rajar. No és gens estrany que un tercer ciutadà sentenciï finalment en aquell altaveu públic anomenat Queixes del nostre poble:
"Un poble fantasma, un poble que no té futur, i menys per als joves que han d'anar a buscar-se la vida fora".
Per fatifat, la mateixa deixadesa ha donat lloc a la desaparició de l'emblemàtic pont dels Estretets, destruït per la riuada de setembre de 2021. Aquest valuós element del patrimoni arqueològic local era –quin encert– el símbol que figurava a l'anagrama de la també fonedissa, diuen, Federació de Comerç d'Alcanar (FECOAL). Però es veu que en dir era, ja hem batut.
Ironies del destí? A prendre mal, sempre s'hi és a temps. I aquí plou sobre mullat.
 |
| Ha servit de res l'avís dels aiguats de setembre de 2021? |
Entre les poblacions catalanes de més de 5.000 habitants amb uns ingressos més baixos
Qui ha perdut el bou, per tot sent esquelles. I vet aquí que Alcanar ha passat de ser "un dels pobles més pròspers de la província" a convertir-se en "un poble fantasma, un poble que no té futur".
Erro de comptes no fa paga. Quasi vint anys fugint del foc per a caure a les brases.
De fins a quin extrem el municipi ha anat a mal borràs en fa fe l'Agència Catalana de Notícies (ACN), que la setmana passada ha comentat l'atles de distribució de la renda de les llars del 2022 publicat per l’Institut Nacional d'Estadística (INE).
L'Atles de Distribució de Renda de les Llars és una operació estadística que proporciona indicadors de nivell i distribució de renda per persona i llar, informació que es completa mitjançant indicadors de tipus demogràfic. Pot consultar-se en aquest enllaç.
Són faves comptades. Un any més, Matadepera (Vallès Occidental) és el municipi amb ingressos més alts de Catalunya, amb una renda mitjana anual de 33.250 euros.
Just a l'altre extrem –destaca l'ACN– es troben les poblacions de més de 5.000 habitants amb uns ingressos més baixos: Salt, Ulldecona, Lloret... i Alcanar.
 |
| Titulars de La Plana Ràdio (Santa Bàrbara) arran de l'empobriment d'Alcanar |
Sí, heu llegit bé: Alcanar. Aquell mateix Alcanar que cinquanta anys enrere tenia sis hotels, tres fondes, sis càmpings, cinc cinemes...
Com si ara hagués entropessat amb un drap negre.
D'acord amb l'Atles de Distribució de Renda, Alcanar només compta 11.618 euros per cada unitat de consum. Aquesta unitat pondera els ingressos nets per llar tenint en compte el nombre de persones que hi viuen.
Això vol dir que la meitat dels canareus i canareves cobra per damunt d’11.618 euros anuals, i l’altra meitat, per sota. I no es tracta de cap mentida podrida escampada per qui sap qui, sinó d'una veritat com una casa de pagès.
Com més amics, més clars: 11.618 euros enfront dels, posem per cas, 12.116 euros de Sant Jordi.
Hem arribat al cap del carrer. I això no és cap rum-rum. No es tracta de veus volanderes, ni del dir de la gent. Això, malauradament, va a missa. L'Agència Catalana de Notícies treu la veritat a la llum, deixant en evidència els avesats a posar la mà al foc perquè qui res no sap, de res no dubta.
Un sac buit no s'aguanta dret. Alcanar, portat a una profunda decadència, s'empobreix.
Ja ho diu la dita: bledes a casa, bledes a l'hort i bledes pertot. Aquí caic i allà m'aixeco, un poble deixat s'empobrirà cada dia més.
Un poble que anava veles desplegades i ara –mon iaio Mingo no sabria on ficar-se!– va de mal en pitjor.
Esdevingut de nou aquell "paraíso decadente" de què parlava Àngel Sancho Suñer.
Un poble, de moment, de cul al marge.
