Tradueix

Rèquiem per la cala de les Monges

Ans de ser substituïts per noms de càmpings i urbanitzacions, romanien vius entre la Ràpita i les Cases un grapat de topònims xocants i encisadors, com ara la font del Mascarat o la cala de les Monges


Va ser per encàrrec de l'Ajuntament de la Ràpita. Ja fa dues dècades, l'historiador Josep Pitarch va redactar una memòria en la qual transcrivia un seguit de documents. N'hi ha un datat el 8 d'agost de 1844. El signa Antoni Bòria, flamant conservador de la Real Heredad y Población de San Carlos de la Ràpita (sempre m'he preguntat si no és el mateix Antoni Bòria que havia comandat els defensors cristins de l'església parroquial d'Alcanar quan fou assetjada per les tropes carlines del Tigre del Maestrat, a mitjan octubre de 1835). Entre moltes altres coses, el conservador reial hi deia això:

"La prueba eficiente y palpitante de ello es el libro padrón de vecindario de esta población [la Ràpita], formado en el año 1798, por el que se desprende y nota que el torrero de la torre del Codoñol, un pescador que vivía en una cueva junto a la torre, y dos únicas masías que en aquel entonces estaban habitadas en el término de Codoñol, eran otros de los que componían el número de vecinos y total de almas de esta población".


Banda de llevant de la cala de les Monges
Val a dir que l'antic terme del Codonyol comprenia les partides de la Punta, les Comares i la Martinenca. Totes tres havien pertangut a Amposta. L’any 1600, al Llibre de Pere Gil, el Codonyol ja s'hi esmenta com un dels llocs habitats de la banda marítima de la comarca tortosina. I tornarem a trobar-nos-el delimitat pel nord en un mapa setcentista de Manuel A. de Santisteban.

LES ÚNIQUES MASIES DEL CODONYOL

Però tornem al document d'Antoni Bòria, el conservador reial. A les darreries del segle XVIII, en aquell Codonyol ja decadent només hi viurien el guaita de la torre, el pescador rupestre... i els habitants d’un parell de masos.

Dos masos? Són aquells antics casalicis que hi havia prop de les antigues fonts de Sant Pere, a banda i banda del barranc del Codonyol? El de ponent disposava d’un cos adjacent més nou –potser una capella– amb la inscripció «AÑO + 1788» gravada a la llinda de la porta; però de les fotografies que l'associació cultural Lo Rafal hi vam fer allà per l'any 1996, ningú no en va fer cas...

L'altre mas consignat al padró del 1798 potser fos aquell que presidia, a ponent del camí del Mas del Llop i a llevant del barranc del Codonyol, una antiga explotació agrària que gairebé tocava al camí de la Ribera (l'antiga carretera N-340). La gran finca era just en recte de la cala de les Monges. S'estenia, si fa no fa, entre l'actual carrer del Mas del Cec i una mica a llevant de l'avinguda de Montsià. Terra endins arribava fins al centre comunitari de la urbanització Serramar, de manera que se n’hi incloïen les pistes i el restaurant del Club de Tennis.

De les religioses rapitenques i de la cala de les Monges, que ja figura amb aquest nom en documents de principis del segle XIX, en vaig parlar al número de l’hivern de 2009 a la revista informativa Lo Rafal: "Ans de les fonts de Sant Pere, la cala de les Monges (ara platja del càmping Alfacs) recorda les del convent santjoanista de la Ràpita, abandonat per temor als pirates sarraïns i al tracte amb homes que passaven pel camí d'Amposta a Alcanar".

D'aquí a induir que la cala s'anomenava així per causa de la propietat de les Monges, només hi havia un pas.



La cala de les Monges fa 60 anys, quan encara no hi existia el càmping Alfacs

LES MONGES DE LA RÀPITA

L’escriptor argentí Jorge Luis Borges sempre estigué convençut que la història de la literatura consisteix a reformular un grapat de metàfores que ja va fer servir Homer. Escriure és reescriure. Reciclar amb gràcia. 

Ara que sobre plagis
tothom hi diu la seva, paga la pena d'estalviar citacions i remetre's directament a la font. 

De referències històriques sobre les monges hospitaleres de la Ràpita podem trobar-ne un cabàs a la monografia Lo monestir de Santa Maria de la Ràpita de l'ínclit i militar orde de Sant Joan de Jerusalem, reeditada l'any 2006. 

L'obra és de Manuel Beguer i Pinyol. A les seves pàgines ens farà sabedors que, al segle XIII, els monjos benedictins de Sant Cugat del Vallès posseïren la fortalesa islàmica i les terres de la Ràpita, fins que l'any 1260 les van vendre a l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem perquè hi fundés un monestir per a donzelles nobles. Tindrem notícia que l'any 1304, a petició d'elles, el rei Jaume II el Just va prohibir les peregrinacions que encara solien fer els sarraïns a la torre de la Ràpita. Ens hi assabentarem que, al cap de cent anys, la comunitat de monges santjoanistes havia crescut, el monestir s'havia engrandit... però, quina llàstima!, després de la guerra civil catalana els cavallers de l'Hospital ja no podrien protegir les seves monges de la Ràpita dels freqüents atacs dels corsaris.

Del fet que elles cada dia tenien menys manies se'n va fer ressò un manuscrit conservat al convent, més tard consultat per Beguer: "Per raó del lloc desacomodat les monges començaren a usar massa de la llibertat, i de conversar ab los hòmens, i d'aquí desacatar-se amb elles tant los cristians com los moros que passaven del Àfrica".

Així va ser com aquelles monges, ja amb més por que vergonya, van ser traslladades a Tortosa entre els anys 1586 i 1587. Des d'allí, més asserenades, van continuar administrant les seves terres.

Pitarch referia que l'any 1755 havien pledejat amb elles per finques al Codonyol, al Montsià i a la Guardiola, amb no gaire fortuna, Antoni Anglès i altres terratinents d'Alcanar. I al cap d'un segle, en acabar la Primera Guerra Carlina, les monges afrontaven per la banda de ponent amb sengles propietats de canareus: l'heretat de Joaquim Reverter, Pino, i l'extens garroferar de Joaquim Suñer (descendent dels Anglès) que amb el temps havia d'esdevenir l'anomenat Barri Español, totes dues ja incorporades al terme d'Alcanar.

Però l'explotació agrària de què parlàvem més amunt, davant del càmping Alfacs, no es troba un bon tros a ponent del Barri Español? Sembla que hem de descartar, doncs, que pertangués a les religioses santjoanistes; i, de retruc, que per aqueixa raó s'hagués batejat així la cala de les Monges.


Malament rai: amb aquella hipòtesi que vaig aventurar a la revista Lo Rafal,  havia pixat un altre cop fora de test.


Cavallers i monges de l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem

EL PER QUÈ D’UN HAIKU


Trescant pel malmès lligallo de la Mar, de les fonts de Sant Pere del Codonyol fins a la desembocadura del barranc de la Martinenca, quantes vegades hem passat ran de la cala de les Monges? 

En això que me'n vaig adonar d'un tret sorprenent.

En aquella cala i només allí, els colls trenquen en un reng de roques i pedres ben grosses d'un insòlit color blanc. Llises i d'una blancor llampant. Resulta difícil imaginar, només s'hi endevina, l'impacte que devia causar aquesta raresa antigament, abans que el codolar i les escorrialles de formigó les anessin colgant a poc a poc.

La blancor virginal neutra, passiva, senyal que tot hi està per fer de l'hàbit monacal?

I si el topònim tingués una etimologia diferent?,
vaig pensar. No sé si més probable, però sí més popular i casolana. Més poètica, diguem-ne. Llavors, com que Tomàs Camacho m'acabava de convidar a participar en la mostra Haiku-Bonsai 2017, n'hi vaig enviar aquest:


Panís; o insòlites
pedres albes: se'n fan
mínimes monges

Igual que en català oriental dels fesols i aquí de les crispetes, respectivament, se’n diu mongetes per la seva blancor característica... Per què la presència de pedres i roques atípicament blanques en una platja no podia induir a batejar-la cala de les Monges?

PEDRES BLANQUES

Qui visiti Guatemala (jo no ho he fet mai) i agafi la carretera departamental Jalapa 1, a uns 5 km al nord hi trobarà una aldea anomenada El Salamo. Un parell de kilòmetres a l’est, el caseriu Juan Cano des del qual, per una sendera en direcció nord, de seguida farà cap a l’aldea Piedras Blancas. Aquesta pertany al municipi de Monjas, que es diu així en record d'una antiga Hacienda de las Monjas. Segons un cens de l'any 1880, “Piedras Blancas, caserío del departamento de Jalapa, depende de la jurisdicción de San Pedro Pinula; 15 individuos residen en el fundo; se elaboran quesos y mantequilla”. 



Panoràmica de la part costanera de l'antic terme del Codonyol
Piedras Blancas. Monjas. Va ser per la mateixa regla de tres que a Barcelona van fundar-hi un monestir de monges a Pedralbes? Conta la llegenda que Elisenda de Montcada, reina consort d’Aragó, preveia passar els últims anys de la seva vida en un monestir de monges. Per això buscava un lloc per a fundar-ne un. Llavors van parlar-li d’una contrada d’allò més tranquil·la, no gaire lluny de Barcelona, notable pel color fascinant del rocam que l’envoltava.

Es deia Petras Albas, “pedres blanques”.

A Elisenda li va encisar la bellesa del lloc. El color clar de les seves pedres, amb les quals va disposar que es construís l’any 1326 un monestir de monges clarisses: l’abadia de Santa Maria de Pedralbes.

Ignoro si a la reina li va passar pel cap el fet que alguns savis s’haguessin referit a la pedra filosofal com el calculus albus; la “pedra blanca” identificada amb el calculus candidus del versicle 17 del capítol 2 del llibre de l’Apocalipsi, símbol de la glòria celestial. 

L’adjectiu alb (“blanc”) gairebé s’ha perdut: actualment només el trobem, ben amagat, en noms de lloc com Rialp, Pedralbes o Queralbs (en un document de l’any 839, Cheros albos, “pedres blanques”). Més ençà i amb la poesia estrictament imprescindible, a l’Empordà també han batejat un dels escenaris més emblemàtics de la Costa Brava, la cala de Roques Planes, com cala de Roques Blanques. 

Per la claror de la seva roca, que destaca entre la resta de cales del voltant.
 
Detall d'una postal amb una vista aèria del càmping Alfaques poc després d'obrir, tot collant la cala de les Monges
Les monges i la pulcríssima blancor dels seus hàbits. Heus aquí l'endevinalla popular:
“Un convent de monges blanques,
dos frares que les tanquen,
dos miralls que les miren
i dos degotalls que ragen”.

És a dir: les dents, els llavis, els ulls i el nas. Tot plegat, la cara. Com en aquesta altra versió, tradicional també:
“Un convent de monges blanques,
dintre hi ha un frare vermell
que els hi repica les anques”.

A Llenguatge i cultura: per a una ecologia lingüística, Ricard Morant i Miquel Peñarroya en citen una versió més llarga:
“Un convent de monges blanques,
l’abadessa va de roig;
més amunt hi ha dues finestres,
més amunt hi ha dos balcons,
més amunt hi ha un terrat
on es passegen els senyorets de la ciutat”.

A la seva narració Tendres van ser els dies, Francesc Pané hi escriu: “Així que l’aigua del tupí arrencava el bull, l’home hi llençava els fesols blancs, perles encorbades, d’una blancor immaculada, amb un punt negre en el melic (‘un convent de monges blanques, que pugen i baixen i es toquen les panses’)”.

Al sud del Principat de Catalunya, el blat de moro l'anomenem panís. I de les crispetes que se’n fan, a la cassola amb un raig d'oli d'oliva, en diem mongetes.

LAny 2011: enfront d'una cala de les Monges apocada i empetitida, la mar dels Alfacs numerada
No negaré que en aquesta aproximació toponímica m'hi faria goig el concurs de la prolífica escriptora rapitenca Carme Cruelles. Que per què? Sapigueu que l'any 1994, al II Congrés de les Ràpites de l’Estat Espanyol, ella va treure a la llum una etimologia àrab per al topònim Montsià... quan, ai las!, jo havia arribat a una conclusió idèntica (a partir també de la mateixa obra de Pere Balañà) però no l'havia feta pública. I la torna: me’n rescabalaria en proposar l’origen ibèric del nom de lloc Burgà a la revista canareva Lo Rafal... a la insabuda que la Carme compartia la mateixa opinió, però sense haver-ho dit encara!

Atesos aquests antecedents s'entén que, per tal de no anar fora de corda en això de la cala de les Monges, reconegui que em convindria molt comptar-hi amb el consens de l'autora de Com fileres de formigues.

EL PEDRALBES DELS ALFACS

Potser aquestes pedres ran de mar, d'una blancor resplendent, ens contarien la història d'un Pedralbes nostrat? Del Pedralbes dels Alfacs? D'un Pedralbes secular –el monestir ja no calia, el teníem a la Ràpita– de gran masia, d’era de batre, de sínia i hort?

Un Pedralbes que és com dir Cheros albos, Petras albas, Queralbs. Perdut, malvenut i assolat fa cinquanta anys en ales de la urbanització. En honor i glòria del Pla Parcial Serramar.

I la cala? 

La cala de les Monges tampoc no ha tingut gaire sort. Acoquinada, collada, enxiquida pel càmping, l'any 2011 va veure fins i tot com, Àngela Maria!, davant del nas hi numeraven la mar. 

Al capdavall, atès que fa dècades que l'Estat accedí a desafectar-hi un tram del lligallo de la Mar, la nostra cala amb prou feines s'ha lliurat del martiri urbanístic gràcies a la servitud de salvament. Establerta a l'article 27 de la tan blasmada Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes, consisteix en una franja de sis metres com a mínim, terra endins a partir del límit interior de la ribera del mar. 

També allí, aquell pas tan estret tocant a la cala de les Monges haurà de romandre sempre expedit per al pas públic dels vianants i per als vehicles de vigilància i salvament. Aquests sis metres d'amplària (sí, n'hi ha d'haver sis!) són susceptibles d'ésser utilitzats, en casos de naufragi, per a salvar les despulles i la càrrega dels vaixells naufragats i dipositar-les-hi, així com de varar vaixells de pesca.

Aquesta beneïda servitud de salvament, tanmateix, no podrà salvar tota sola la cala de les Monges (sia santjoanistes, sia pedres blanques). No ho podrà fer sense el recolzament de la història. I, ja ho he dit, de la poesia.

Encara hi emergeixen roques d'inusitada blancor: la cala de les Monges
Al capítol XXIV de l’Odissea, el déu Hermes aplega les ànimes dels pretendents de Penèlope, la dona d'Odisseu, i les guia armat de paciència:


“Van vorejar els corrents d’Oceà, i la Roca Blanquina,
van travessar els portals del Sol i el poble dels Somnis
i des d’allí tot d’una arribaren al Prat de l’Asfòdel,
que és on habiten les ombres, imatges d’aquells que es cansaren”

Magistral traducció de Carles Riba! Ep. La Roca Blanquina?  

A la vora de la mar? Abans de travessar uns portals i després un poble per a arribar a uns prats, creats a costa d'una pagesia justament exhausta?

Estic convençut que el nostre malaguanyat amic Agustí Grau Fibla, lector àvid i creatiu de l’Odissea, en aquest costejar homèric no hauria dubtat gens a veure-hi les nostres blancors de la Martinenca. A la ratlla litoral del Codonyol. A la dissortada cala de les Monges.

La Roca Blanquina. Ans dels portals del Sol i el poble dels Somnis.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada