Trenta anys després, l’autor de Jardins ignorats segueix esperant, i no solament un carrer amb el seu nom
Trinitari Fabregat Chimeno mor a París el 9 d’octubre de 1994.
Tan bon punt son fill Frederic comunica a Alcanar la trista notícia, l'alcalde Xavier Ulldemolins compareix al despatx de Secretaria de l'Ajuntament. De manera provisional, mentre s'està construint la nova casa consistorial, les dependències municipals s’han instal·lat en un local a la cantonada dels carrers de Ramón y Cajal i de la Generalitat.
 |
| Trinitari Fabregat passats els 50 anys, poc abans de publicar Jardins ignorats (imatge acolorida mitjançant IA) |
–Amb una carta? –es pregunta la secretària de l'Ajuntament.
Ulldemolins s’ho rumia un moment.
–Millor un telegrama –precisa.
–Això mateix. Un telegrama de l'alcaldia.
La redundància és meva. Però venen bé i m'hi poso de seguida.
“Tan destacat fill de la nostra ciutat, que el recordarà i honorarà per sempre"
Era cosa de poques taules. Es tractava que a l'últim supervivent de la família Fabregat a París li arribés al més aviat possible no sols el recolzament de la ciutat natal de son pare, sinó també el testimoniatge de l'alt concepte en què se l'hi tenia.
Segurament per això, el telegrama va quedar d'allò més formal. Solemne. Àdhuc grandiloqüent si voleu:
"Assabentat del decés del vostre pare i insigne canareu senyor Trinitari Fabregat i Chimeno, us faig palès en nom propi, en el de la Corporació i en nom de tot el poble d'Alcanar, el nostre més sincer condol, unint-nos al vostre dolor per la irreparable pèrdua de tan destacat fill de la nostra ciutat, que el recordarà i honorarà per sempre".
Xavier Ulldemolins va donar-hi el vistiplau i un empleat municipal va portar el text, sense perdre punt, a l'oficina de Correus.
Al cap de pocs dies, Frederic Fabregat va agrair el condol.
La nova biblioteca pública
Llavors ningú no n’era conscient, però la perspectiva del temps ens ha demostrat que l’administració municipal de mitjans de la dècada de 1990 no descansava. Tot i veure’s confinada en unes oficines de butxaca, temporals i precàries, a causa de les obres de la nova Casa de la Vila, tenia un bon grapat d’assumptes en marxa. No sabia on girar-se.
I no li calien esperons per a córrer.
No havia transcorregut un mes d’ençà la mort de Trinitari quan, en petit comitè amb Francesc Cid i Xavier Ulldemolins, el 7 de novembre ens va passar pel cap una altra iniciativa.
¿I si aquell mateix vespre, a cop calent, la Comissió Municipal de Govern proposava que la nova biblioteca pública a inaugurar ben aviat portés el nom del novel·lista i poeta canareu?
Dit i fet. El regidor delegat de Cultura, Antoni Ortiz, també va estar-hi d’acord.
I el 19 de desembre següent la proposta fou sotmesa al Ple, que va aprovar-la per unanimitat.
Eren uns altres temps.
Sortirà a compte de contar algun dia amb pèls i senyals com va anar tot plegat. I revelar alhora quanta discreció, savoir faire i domini dels temps van caldre per tal que la idea prosperés i, sense rebombori ni protagonismes innecessaris, després de tot fos acceptada i compartida per tothom.
El cas és que aquella vegada l’Ajuntament se’n va sortir d’allò més bé. La nova biblioteca pública va ser batejada per aclamació. En pau i sense escarafalls. A una veu, insòlitament assossegada.
Encara sort d’allò. Perquè al compàs d’un poble esblaimat i de cul al marge, avui la memòria de Trinitari va amb comptagotes i de caiguda. Caduqueja, eixalada pels tòpics, amansida i amortitzada i, si això, ja ho trobarem.
Algunes fites pendents
Han passat trenta anys sense que el món oficial hagi trobat el moment per a un parell de fites ben senzilles. I barates.
La primera, canviar el nom del carrer de Méndez Núñez pel de carrer de Trinitari Fabregat mentre se n’hi dedica un altre, preferiblement de les Cases, a l’almirall de la batalla del Callao.
La segona, col·locar una placa commemorativa que identifique la casa d’aquell carrer on va néixer l’escriptor: l’actual número 52? O bé el 54?
Un parell d’actuacions, un minimum minimorum que perpetuaria el llegat de Trinitari a la memòria col·lectiva. Garantirien que futures generacions coneguin i valorin la seva aportació a la cultura canareva. Contribuirien al foment del turisme cultural. Atraurien visitants interessats en la seva obra i impulsarien activitats culturals i educatives, com ara rutes literàries.
D’una altra banda, fa poc vam veure imatges de la trista tomba familiar dels Fabregat al cementiri parisenc de Montparnasse: pedra rònega, desolada, sense cap senyal de respecte institucional…
No mereix Trinitari cap gest de gratitud de la ciutat que el veié néixer? ¿Com és que l’Ajuntament no encarrega cada 9 d’octubre o 1 de novembre una corona de flors perquè sigui dipositada a la sepultura on reposen també la seva esposa Odette Lucienne Vienne (21/10/1974), sa filla Montserrat Lucie (12/08/1994) i son fill Frédéric José Gabriel (24/07/1997)? Això ajudaria a visibilitzar Alcanar i el seu compromís amb la cultura més enllà de les fronteres geogràfiques.
 |
| Portada de la novel·la Jardins ignorats (Barcelona, 1965) |
Hervé Fabregat, el fill primogènit de Trinitari, es va suicidar el 3 de novembre de 1981. He pogut esbrinar que el fet va passar a les Bréviaires, després d’una ominosa setmana que seria recordada pels intensíssims aiguats que van negar tota la regió d'Illa de França. Sembla que Hervé, de 33 anys, fou soterrat al cementiri municipal d’aquella tranquil·la població de menys de mil habitants pertanyent al departament de Yvelines, districte de Rambouillet.
No fa gaire, en un article aparegut a la revista independent Lo Rafal, em preguntava si no podrien fer-se gestions davant de les autoritats franceses competents per mirar de portar les despulles d’Hervé des de les Bréviaires al cementiri de Montparnasse, i així descansar al costat de les de sos pares i germans.
Abans, però, caldria aclarir una circumstància. Perquè sembla que, en compliment de la voluntat expressada pel mateix Hervé, el seu cos fou incinerat. Van conservar-se les seves cendres al cementiri de les Bréviaires? En cas afirmatiu, hi són encara?
La corferidora pèrdua del seu fill gran va ser el cop de gràcia perquè l’antany ardit oficial de l’Exèrcit Popular no tornés més al seu poble natal.
Però en la vida de Trinitari va haver-n'hi més, de moments dramàtics i dolorosos.
Per exemple, el greu accident de carretera que va patir tota la família l’any 1956.
”Fractura de las dos rótulas, probable fractura de costilla y esternón, y fuerte shock traumático”
Va ser a finals de maig, a la comarca del Tarragonès.
Trinitari conduïa el seu cotxe de matrícula francesa. Al seu costat duia Odette, la seva dona. Als seients del darrere, sos fills Hervé, de set anys, i Montserrat, de sis.
Tot anava bé quan, prop de Vila Seca i per raons que ja no sabrem mai, el vehicle dels Fabregat va xocar amb un camió.
Al respecte, cal que tinguem present que les carreteres de 1956 no tenien punt de comparació amb les actuals. Els vehicles de motor, tampoc.
Sota el titular "GRAVEMENTE HERIDO EN UN CHOQUE DE VEHÍCULOS", el diari Baleares: órgano de Falange Española Tradicionalista y de las JONS n'informava així el 27 de maig de 1956:
"Tarragona.- Un camión y un coche de turismo francés, chocaron en las proximidades de Vilaseca. Resultaron gravemente heridos los ocupantes del coche, Trinitario Fabregat, oriundo de Alcanar y súbdito francés, que sufre fractura de las dos rótulas, probable fractura de costilla y esternón, y fuerte shock traumático, y su esposa, Odette, heridas contusas en la rodilla y probable fractura de costillas.
Ambos ingresaron en una clínica de Tarragona. Dos hijas [sic] pequeñas, que también viajaban en el automóvil, resultaron con heridas leves."
A la clínica tarragonina, Trinitari hagué de ser operat d’urgència al genoll.
De les despeses d’aquella delicada intervenció quirúrgica va fer-se’n càrrec el seu amic Josep Bòria Ulldemolins. Ho sabem perquè, en una comunicació d’Anna Chillida presentada al III Congrés d’Història d’Alcanar, s’hi fa esment de la carta que l’escriptor va escriure a son germà Joan, datada el 8 de març de 1957, per a dir-li que els diners que li pertoquen a Trinitari de la venda d’una caseta pot quedar-se’ls… o bé, preferiblement, enviar-ne una part a Bòria atès que aquest s’havia fet càrrec del cost d’aquella operació de genoll que encara no estava pagada del tot.
 |
| Xerrada de Trinitari a l'Ajuntament d'Alcanar, el 26 d'octubre de 1978 (butlletí informatiu Alcanar, novembre de 1978) |
”Y súbdito francés”
Trinitari és "oriundo de Alcanar", informa el diari falangista de les Illes.
Però acte seguit hi postil·la: "Y súbdito francés".
Heus aquí una manera de mirar-se'l de dalt a baix.
Una manera més o menys subtil d'anunciar, entre línies com llavors s'acostumava, que es tractava d’un exiliat polític. D’una persona, diguem-ne, non grata; o, si més no, no gaire benvinguda.
Alguns d’aquells expatriats a causa de la Guerra Civil havien de tornar aviat a Espanya per a quedar-s’hi, però en condicions poc menys que humiliants. A finals de novembre de 1957 Agustí Vidal, afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya i comissari polític de la mateixa Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular en què havia combatut el tinent d’infanteria Trinitari Fabregat, va instal·lar-se amb la seva dona a Llagostera. La comandància de la Guàrdia Civil d’aquesta vila del Gironès havia de trametre un informe mensual per tal de tenir al corrent de les activitats de Vidal al governador civil de Girona: així és com aquest va assabentar-se que l’antic militant comunista, ves per on, preparava un diccionari rus-anglès/anglès-rus per a l’Editorial Vergara de Barcelona...
Seria el cas d’altres repatriats com ara el germà de Trinitari, Josep Fabregat –ex comissari polític, amb la graduació de comandant, a l’Exèrcit de l’Ebre–, quan va decidir-se a tornar a Alcanar.
Cada exiliat –fins i tot els qui quasi no van significar-se gens durant la República com, per exemple, el metge canareu Estanislau Ulldemolins– va haver de passar el seu calvari particular en reintegrar-se al seu poble natal.
Per això és tan important servar-ne la memòria. La memòria de debò, sense presentismes absurds ni cancel·lacions interessades. En tornarem a parlar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada