Tradueix

Canareus als camps nazis (2): una entrevista de risc

El passat 20 d'agost, en visitar el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau tocant a la ciutat polonesa d'Oświęcim, inevitablement vaig recordar aquella mítica entrevista a Josep  Fabregat i a Baptista Nos, víctimes canareves del nazisme


 
Vam parlar-ne en una entrada anterior, una de les més consultades d'aquest bloc. Corria el mes de juliol de 1979 quan Agustí Grau, Joan Baptista Beltran i jo vam entrevistar dos canareus supervivents de Buchenwald i Mauthausen, respectivament, per al butlletí informatiu municipal.

L'escriptor i periodista Olivier Guez ha descrit força bé l'ambient d'aquell estiu del 1979. Ho ha fet a La disparition de Josep Mengele, la primera edició del qual en castellà apareixia aquest mes de maig de la mà de Tusquets Editores:

"La ola Holocausto acaba de estallar en Occidente. A finales de los años setenta, la serie protagonizada por Meryl Streep y James Woods ha sensibilizado a millones de hogares respecto a la aniquilación de los judíos de Europa. El impacto es inmenso, la emoción considerable, el término pasa a formar parte del lenguaje corriente, los supervivientes de los campos hablan por fin".


També a Alcanar.


Baptista Nos Fibla i Josep Fabregat Chimeno, dos canareus supervivents dels camps d'extermini, a la portada del butlletí informatiu Alcanar de juliol del 1979, el número de la revista local que tanta polseguera i malestar va aixecar en alguns sectors del poble


L'ESTIU EN QUÈ TOT PAREIXIA POSSIBLE


S'acostava la data en què havia de sortir el número de juliol del butlletí informatiu. Una tarda, Xavier Ulldemolins es va presentar al minúscul despatx que compartien tots els regidors, tocant al vestíbul de la Casa de la Vila. L'alcalde brandava d'allò més seriós la seva còpia de l'entrevista.

Em sap mal per la feina feta, però això no es podrà publicar va dir amb aquell posat seu tan característic, acotxant una mica el cap i mirant-nos de fit a fit per dalt de les ulleres.  
Què dius  va preguntar Batiste Beltran. Per què?
Perquè hi tindrem problemes. I dels grossos. S'han assabentat de l'entrevista...
I no els ha fet gens de gràcia.
Per descomptat que no. Diuen que a qui primer denunciaran és a la direcció de la revista. I després... 

Llavors començaren a polemitzar sobre quines atribucions tenia el director del butlletí municipal i quines el regidor que se n'encarregava. A qui competia decidir si un escrit hi sortia o no? Llavors no podia sospitar que els enfrontaments entre ells dos marcarien la crònica local dels trenta anys següents. En qualsevol cas, aquella va ser la primera vegada que els vaig veure discutir. Se'n van anar a un altre despatx. Pel corredís Beltran amenaçava amb més retòrica que no pas convenciment, tot s'ha de dir de dimitir com a regidor delegat de Cultura.

Aviat se'n van saber més detalls. Algú pretenia impedir, costés el que costés, que l'entrevista sortís a la llum. Es tractava de la mateixa persona, deien, que havia tramès aquell telegrama sobre la placa de la façana de l'ajuntament commemorativa de la "liberación de esta ciudad por las fuerzas nacionales". Àdhuc anunciava que hi presentaria accions judicials. Una querella criminal, vaig sentir a dir, contra Xavier Ulldemolins com a director. Contra els autors de l'entrevista. Contra tothom.

Havíem crispat els nervis als franquistes i a la resta de la dreta local. Però, per què?

LA CATALUNYA D'ANS DEL PUJOLISME


Avui pot semblar increïble, però va haver-hi un temps si fa no fa, de l'estiu de 1977 fins a la primavera de 1980 en què tot pareixia possible en aquella Catalunya de sobte adolescent que escoltava Raimon, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach. Desmantellat durant la primera postguerra, el catalanisme havia ressorgit com un potent moviment progressista que es miraria en el marxisme a partir dels anys 60, delerós per sintonitzar amb la societat del seu temps "que així redescobria el seu passat, el seu llegat, la seva identitat" (Jordi Amat dixit). El Partit Socialista Unificat de Catalunya (el PSUC, veritable partit nacional), el sindicat Comissions Obreres, les cançons de Raimon (Com un puny, posem per cas)... Vet aquí alguns dels referents de la línia llavors hegemònica en el camp cultural i ideològic del catalanisme.

Avui no la coneixeríem, aquella Catalunya eixorivida del 1979 que intimidava de debò el pensament conservador i immobilista. El 1968 fins i tot el Front Nacional de Catalunya havia sofert una escissió. Significativament, per l'esquerra, per tal d'aconseguir alhora la independència i el socialisme: el Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), amb el qual un bon grapat de joves simpatitzaríem quasi una dècada més tard. Allò se n'anava de mare.

S'estengué el pànic. Calia fer alguna cosa perquè Catalunya retornés a la banda correcta de la Història. Però, hi havia camp per córrer? Finalment resultaria que sí: com a reacció contra la decantació marxista del catalanisme progressista llavors hegemònic, va néixer el pujolisme


El 20 d'agost de 2018 vaig visitar el camp d'extermini d'Auschwitz, tocant a la ciutat d'Oświęcim, a la Petita Polònia: heus-en aquí l'entrada amb la famosa, sarcàstica llegenda ARBEIT MACHT FREI ("El treball allibera")

Borja de Riquer ("La Catalunya autonòmica, 1975-2003", 1ª part, dins de la Història de Catalunya, vol. IX, Edicions 62) ha descrit brillantment el panorama d'aquell estiu del 1979 als municipis catalans: 

"La constitució dels nous consistoris democràtics significà una renovació radical de la gestió municipal a Catalunya. I no tan sols perquè havien aconseguit posar fi a la corrupció i la inactivitat de molts, sinó també perquè millorarien notablement la seva gestió i la seva actuació en relació amb els ciutadans. La majoria dels nous ajuntaments democràtics van procedir ràpidament a encetar ambiciosos projectes per tal de poder apaivagar els grans dèficits de serveis existents i van endegar una catalanització efectiva de la vida municipal. Aquesta actuació la dirigien equips municipals realment nous, en general integrats per gent jove que, si bé no tenien gaire experiència en la gestió pública, mostraren una notable dedicació".

Efectivament: el nou Ajuntament d'Amposta, encapçalat per un alcalde del PSUC, encarava la festa de la Mare de Déu d'Agost (bous i ràdio, molta ràdio municipal); el d'Alcanar, governat per la Unitat Canareva Independent i el PSUC, els maldecaps d'haver d'organitzar corrents les Festes Quinquennals... I per tot arreu l'anhel d'un Estatut d'Autonomia, mentre de Nicaragua arribava l'eco de la triomfant Revolució Sandinista. 

L'hegemonia de l'esquerra encara feia presagiar que a Catalunya hi podia passar de tot. 

Per això, contra rellotge, Jordi Pujol anava per feina. Agustí Colomines ho recolliria d'Albert Manent: aquell estiu de 1979 Pujol no dubtà d'anar amb bicicleta des de Premià de Dalt fins a Sant Vicenç de Montalt, on estiuejava Max Cahner, per a oferir-li la conselleria de Cultura en el cas que guanyés les eleccions... i això que Cahner, amb altres intel·lectuals com Jordi Carbonell i Josep Maria Espinàs, en aquell moment donava suport a la candidatura Per l'Entesa, impulsada pel PSUC i el PTE!


CORATGE MUNICIPAL


El cas és que finalment l'alcalde Ulldemolins i el regidor Beltran hi van abocar tot el cabàs. Van ser valents i l'entrevista als dos deportats va sortir al número de juliol del butlletí informatiu municipal. Va provocar un gran terrabastall al carrer. 

Era la primera vegada des de l'any 1938 que a Alcanar s'esmentaven públicament certes coses i, sense embuts, es parlava malament del nazisme i del feixisme: 

"La magnitud del feroz sacrificio fue tal que un pueblo como el nuestro, tan ajeno a la Alemania nazi-fascista, pequeño y casi insignificante, sufrió también en la carne y el espíritu de media docena de sus ciudadanos, el Holocausto. Tres de ellos murieron allí; viven, pues, los otros tres, uno de los cuales reside en Francia".

L'entrevista la signàvem Grau, Beltran i jo, però aquestes línies són meves. Me'n recordo molt bé. D'un eixelebrat de divuit anys. I les que segueixen, conclusions de Josep Fabregat, Pepet de la Verda, sobre el camp d'extermini de Buchenwald:

"Aquello, en conjunto, constituía el asesinato sistemáticamente organizado: el SS que intenta hundir su bastón en los ojos de un deportado caído de espaldas en el suelo... los crematorios con planchas a muy altas temperaturas... el aprovechamiento y comercialización de las ropas, los efectos personales, las dentaduras, los cabellos, la graa y hasta las cenizas (para abonos) de los cadáveres... La industria del genocidio, en suma".

La terrífica entrada dels trens carregats de deportats al gran camp de concentració de Birkenau, tocant al d'Auschwitz (la foto és d'agost de 2018)


Sempre he pensat que al final Xavier i Batiste no pogueren resistir-se al seu passat de xiquets enjogassats. Tenien una bona esquena. Enquadrats en una mateixa colla, havien afollat nius i corregut la cirera junts, i junts s'havien deixat acaçar pels guardes rurals enmig dels tarongerars dels Campets i la Caragola. De manera que aquella vegada se la van jugar. 

Ja ho havien fet al punt cinquè de la sessió del Ple de l'Ajuntament del 10 de maig, amb un agosarat teva-meva en relació amb la proposta de remoció de monuments, símbols i plaques al·lusives a la Guerra Civil:

"A continuación el Sr. Alcalde expone a los reunidos la propuesta del Grupo PSUC, apoyada por el de la Unitat Canareva Independent, de proceder a quitar la placa existente en la fachada del Ayuntamiento recordatorio de la fecha de la 'liberación de esta ciudad por las fuerzas nacionales'. Con la venia de la Presidencia tomó la palabra el Concejal del Grupo PSUC, D. Bautista Beltran Queralt informando de las motivaciones de tipo político y social que motivan esta propuesta y de la necesidad de tenerlas en cuenta, más como acto de justicia que como espíritu de revancha.


Sometida a votación, esta propuesta de forma nominal, dio el siguiente resultado: favorable, diez votos;  abstenciones, tres votos. Quedó, por tanto, aprobada la propuesta.


Seguidamente fue formulada una segunda propuesta por los mismos dos grupos indicados, PSUC y Unitat Canareva Independent, sobre la necesidad de nombrar una Comisión que estudie la forma, tiempo y modo de proceder a la remoción o cambio del monolito de los Caídos existente delante de la Iglesia Parroquial, por las mismas razones o motivaciones político-sociales, aprobándose, por unanimidad, nombrar dicha Comisión compuesta por los Sres. Concejales D. José Mª Esteller Subirats, D. Andrés Fibla Vizcarro y D. Miguel Colell Sancho que, además, estudiarán y propondrán igualmente sobre la remoción y cambio de nombres de determinadas vías públicas acordes con el momento político-social actual".


L'entrevista va sortir a la pàgina 23 del número de juliol del butlletí informatiu Alcanar, sota un títol conciliador:


EL HOLOCAUSTO
Perdonar sí, olvidar no


Debades. Com sembrar en l'arena. Les conseqüències no es van fer esperar.

 
Filat electrificat del camp d'Auschwitz (agost de 2018)

Encesos en flama. Com si els haguéssim trepitjat un ull de poll. Ho va fer córrer algun home de pes: allò de l'internament de canareus en camps com els de la sèrie televisiva era tot fals. Una mentida podrida que havia ordit Pepet de la Verda, aquell vell comunista recalcitrant.
 
Que, per a més inri, és mig francès! escampava la caverna local. 

Sabien que, com a membre actiu que havia estat de la Resistència, a Pepet se li havia concedit la nacionalitat francesa.

Amb el tio Farjo tampoc no hi van tenir la mà blana. Se n'hauria d'avergonyir, deien, d'haver-se prestat a una entrevista com aquella. Ell, que tan agraït hauria d'estar: no l'havien deixat anar i n'havia sortit sa i estalvi, de tot allò?

En pocs dies es desfermaren fortíssimes pressions sobre l'alcalde, Xavier Ulldemolins. Al capdavall, el director de la revista era ell. A la farmàcia se'n sentia dir de tots els colors.


Només podia portar mal giny, tot allò.

188 CAMPS DE CONCENTRACIÓ


A tall d'apèndix de l'entrevista, havíem publicat no solament una breu bibliografia sobre els camps d'extermini, sinó també una relació dels canareus que van ser víctimes del nazisme. Amb tres supervivents: Baptista Nos Fibla, Farjo, deportat (juny 1940 - maig 1941) al camp de Mauthausen; igualment Josep Juan Forcadell, Tomaquet (1940 - 1945); i Josep Fabregat Chimeno, Pepet de la Verda, al de Buchenwald (gener 1943 - abril 1945). I d'altres que hi van perdre la vida: Josep Nos, Farjo (mort el 16 d'octubre de 1941 a Mauthausen); Josep Gras, de la Garrons (Neuengamme); i Joan Baptista Queralt, Codonyol (afusellat per les SS el 27 de juny de 1944).

La publicació d'aquells noms i cognoms, fins llavors diguem-ne proscrits, i amb els seus  malnoms familiars perquè se'ls identifiqués millor, va aixecar polseguera a Alcanar. En fer  públic allò que havia romàs silenciat durant quasi quaranta anys, havíem esvalotat el galliner.

I ens van buscar les puces. Me'n recordo d'un matí, en travessar la plaça Major que encara es deia del Generalísimo... Males cares. Ganyotes de ràbia. Àdhuc esguards amenaçadors. I si algú perdia els estreps?

Era el preu de la memòria. 


Interior d'un bloc del tipus "estable de cavalls" del camp de Birkenau: en cada llitera hi dormien una dotzena de deportats, quatre per llit, de manera que amb prou feines s'hi podien moure; a més, els de dalt de tot es xopaven quan plovia o nevava (pels badalls del sostre), mentre que la resta temien la diarrea que solia degotar de les lliteres superiors 

Tanmateix, al capdavall no hi hagué cap querella ni demanda. Sempre he suposat que van pensar que, en haver sortit la revista municipal, el mal ja estava fet.

Quin mal, però? Per què...? La veritat, jo no acabava d'entendre-la, aquella reacció. Al cap i a la fi, Farjo i Pepet de la Verda ens hi havien contat les seves respectives experiències als camps. Mauthausen. Gusen. Buchenwald. D'allò feia quasi quaranta anys, no? Havia passat a Àustria. A Alemanya. I havia estat cosa de Hitler, Himmler i la resta de la càfila. Què els en podia molestar, als franquistes nostrats, del relat de les penalitats que els dos canareus havien patit a l'altra punta d'Europa?

Fins que, al cap de pocs dies, en vaig treure el cap del fil. Me'n van parlar. 


Dels camps de concentració d'aquí. Dels cent vuitanta-vuit camps que havien existit arreu d'Espanya després de la guerra civil: Santoña, Castuera, Miranda de Ebro, Peguerillas, San Juan del Puerto, el Palmar de Troya... A Catalunya també n’hi hagué, de camps de concentració i de batallons de càstig: a Lleida (Seu Vella, Seminari Vell i Seminari Nou), Reus, Tarragona (convent de les Carmelites i convent de les Oblates), Cervera, Manresa, Mollerussa,Barcelona (dos a Horta, el Palau de les Missions de Montjuïc, i el d’El Cànem), Figueres, Puigcerdà, Seu D’Urgell, Granollers, Bossòst, Igualada, Mataró, i Vilamitjana (Pallars Jussà).

Un canareu que hi havia estat internat
personatge força conegut a la vila, avui ja traspassat em va llevar la bena dels ulls:

Quan els venia de gust, no ens donaven menjar. Ans que morir-nos de gana, mastegàvem herba del camp em va contar aquell guàrdia municipal. I n'hi ha de ben verinoses, d'herbes! Hi vaig veure morir molts companys traient bromera per la boca.

No és pas Auschwitz, ni Mauthausen, ni Buchenwald... sinó el camp de concentració franquista d'Albatera, a la comarca del Baix Segura. Els presos (uns 7.000 segons les fonts oficials, en realitat hom sospita que molts més) hi van patir més humiliacions que en cap altre; per a menjar, només els donaven sardines i un crostó de pa

El franquisme i la gent benpensant locals, sempre a l'aguait i amb veu al carrer, van considerar que l'entrevista constituïa tota una provocació. 

Resulta que estaven convençuts que, sota l'aparença dels camps d'extermini nazis, en realitat ens estàvem referint de sotamà... als camps de concentració de Franco

I jo, vivint als llimbs.

UN ACTE SUBVERSIU


Som al 2018. Ara no solament se'n pot parlar públicament sense cap problema, dels camps d'extermini nazis, sinó que el tema concita fàcilment la comprensió i la solidaritat de tothom. Però fa quaranta anys no era així. En aquell estiu de 1979, el nostre homenatge escrit va constituir un veritable acte de subversió. Així ho van entendre els vencedors de la guerra civil. I d'aquí la seva instintiva reacció, immediata i virulenta. De vesper.

Si no van decidir-se a fer-nos una cara nova, va ser segurament perquè en aquell estiu enlluernador del 1979 tenien la sensació, diguem-ne, de jugar fora de casa. Es veien incapaços de preveure les conseqüències de l'imminent autogovern. I atès el que acabava de passar a Nicaragua... Tot comptat, no les tenien totes. Llavors no ho sabien, però respirarien tranquils a la primavera de l'any següent. 

Les primeres eleccions al Parlament recuperat van tenir lloc el dia 20 de març de 1980. En tots els comicis anteriors, dues eleccions generals i les municipals, la victòria de les forces d'esquerra havia estat clara. Per tal de no deixar en mans de les esquerres la construcció de la nova administració autonòmica catalana, la patronal Foment del Treball hi va posar tota la carn a la graella: va concedir una important subvenció de 30 milions de pessetes a Esquerra Republicana de Catalunya perquè pogués sanejar els seus deutes. L'agressiva campanya que la patronal va orquestrar per a impedir un Govern de PSC i PSUC l'ha relatada Gerard Pruna al diari Ara. Fou l'anomenada operació Foment:

«L’escenari i la projecció de com seria el Parlament si es repetien els resultats van dur la patronal a posar sobre la taula totes les seves cartes per impedir un govern dels socialistes aleshores, encara majoritàriament marxistes i els comunistes a la Generalitat. Va ser el que es va batejar com a operació Foment i que ara detalla en les seves memòries Els ponts trencats (Pòrtic) un dels seus protagonistes directes, l’exdirigent del PP Manuel Milián Mestre.
 

Ell ho recorda així: "Sense l’acció de Foment, difícilment Jordi Pujol, home de la petita burgesia, hauria assolit la primera magistratura de Catalunya i s’hi hauria mantingut durant tants lustres". També Raimon Obiols que el 1983 seria nomenat primer secretari del PSC creu que, sense la "virulenta" campanya de Foment del Treball, els resultats haurien sigut molt diferents».

La cursa electoral es va polaritzar sobre l'eix esquerra/dreta, amb una patronal  d'allò més implicada que endegà una aferrissada campanya de propaganda i contrapropaganda, com si haguessin tornat els temps del Front Popular. D'aquesta manera, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) obtingué inesperadament més vots que els socialistes. I tot seguit, gràcies als vots dels diputats de la sucursal catalana de la UCD i de l'ERC d'Heribert Barrera, Jordi Pujol fou elegit president de la Generalitat. 

L'esquerra va quedar fora de combat. No solament el PSC i el PSUC, sinó també la principal força independentista, Nacionalistes d'Esquerra amb Jordi Carbonell i Josep-Lluís Carod-Rovira com a caps de llista per Barcelona i Tarragona, respectivament, que no va arribar als 45.000 vots.

ARRIMATS AL "PAL DE PALLER"


En endavant, el status quo local ja no tindria el seu valedor a Madrid sinó a Barcelona. Només li caldria arrecerar-se rere la senyera i au, problema resolt. Així va ser com tímidament, a poc a poc, el votant conservador d'Alcanar va anar abandonant la Unión de Centro Democrático (UCD) per Convergència i els seus aliats, tots gent de casa. Tocava arrimar-se al pal de paller!

Juliol de 1979: primera pàgina manuscrita original (llevat del títol de traç gruixut en majúscules, afegit posteriorment) amb les preguntes numerades que Agustí Grau i jo vam preparar per a l'entrevista

I heus aquí per què allò que avui al cap de gairebé quaranta anys, quan malgrat la Llei de la memòria històrica hi ha qui s'arronsa a l'hora de complir simplement l'obligació legal d'enretirar monuments del mig d'un riu o de davant d'una església s'ha convertit en esdeveniment social en què no hi falta la gent d'ordre i benpensant del poble, una trobada plaent i amable a la qual queda bé d'anar-hi... Memòria abaratida. Inofensiva. Allò mateix, l'any 1979, havia estat una acció reprovable. 

Déu meu Senyor, atrevir-se a parlar dels camps...!

Dels camps. D'uns camps que n'evocaven uns altres. També els ignominiosos camps francesos d'Argelers, Sant Cebrià,  Barcarès... 

Quin acte més imprudent. Més temerari. Més afrontós.

Als ulls d'aqueixa mateixa gent que ara se'n fa creus, de les bestieses dels nazis, el que Grau, Beltran i jo vam fer llavors era de mal gust. Rebutjable i mereixedor de censura. Fins i tot de condemna. De la querella criminal que va estar a punt de presentar aquell quídam. Per provocadors. Per subversius. Per haver gosat de remenar la merda del nazisme... i, de retruc, la del franquisme i els seus camps de concentració a casa nostra.

Quin desori. Només recuperarien la tranquil·litat al cap de nou mesos, amb la presidència gràcies a l'UCD i a l'ERC d'Heribert Barrera d'aquell metge barceloní que també havia fet de banquer: Jordi Pujol i Soley

I així fins avui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada