Tot fa pensar que Daniel Defoe, l’autor de Robinson Crusoe, va visitar les Terres de l’Ebre en algun dels seus viatges comercials
Fins i tot Karl
Marx va dedicar-hi més d'una pàgina, que jo he llegit a través de l'esguard lúcid de l'enyorat Manuel Vázquez Montalbán: Daniel
Defoe (1660-1731) va inaugurar la novel·la anglesa moderna amb Robinson Crusoe, el relat d'un nàufrag
destinat a convertir-se en arquetip de la Il·lustració i de l'ètica
individualista del capital.
 |
| La novel·la més famosa de Defoe |
Ara que... Si per fatifat li preguntéssim a Defoe,
sempre polèmic, què vam estar defensant amb ungles i dents a les Terres de
l’Ebre en encetar el segle XXI, il·lusos en aquells anys de lluita contra el
transvasament, sabeu què ens contestaria?
–La millor aigua del món! –exclamaria amb el cor a la mà– La
més suau i transparent. Mai no vaig tastar-ne cap d'igual.
Originalment es deia Foe.
Periodista irònic, pamfletista polític, inconformista militant, participà en la
rebel·lió del duc de Monmouth. Quan
aquest fou executat a l'estiu del 1685, Foe
veié perillar també la seua vida. De manera que tindrà per arribada l'hora
d'ocupar-se en persona dels seus negocis a Espanya. Més d'un cop declararia que
hi gaudia d'ignorades, misterioses amistats i coneixences. Fins i tot deien que
seu cognom suggeria la lectura anglesa d'un cognom “hispà”, Foa...
Foa, un
cognom hispà? Potser castellà? O bé català? Gallec, doncs? Tal volta basc? Tu diràs!
 |
| Daniel Defoe |
En tornar a Anglaterra ja signava De Foe. Per què? Els seus
compares espanyols n'havien discutit el pedigrí? Volia evitar que cridés
l'atenció un cognom que començava per F a la llista dels revoltats de Monmouth? Pretenia distingir-se de son pare? Inventar-s'hi un noble origen francès? S'estimava
tant el seu país que mirà de pispar als malpensats l'avinentesa de titllar-lo
d'"enemic"... perquè, quin encert, això vol dir foe en anglès? Quins romanços.
Fos quina fos la raó del canvi, tenia caràcter pràctic.
El 1689 Defoe, casat a Tooting,
fregant la trentena, de viatjant de calces i mitjons passa a ser un aventurer
que tragina vi i tabac de Maryland. "En aquest món es despatxa de tot", deu pensar.
Però els deutes se'l mengen. Toca espavilar-se i aixecar el cul de la cadira.
Però els deutes se'l mengen. Toca espavilar-se i aixecar el cul de la cadira.
QUIN MILLOR CARRER QUE EL PONT DE BARQUES?
–Defoe? –es preguntava un lletraferit coetani– Que no és aquell
tractant d'algàlia?
Ell no s'arronsa. Posat a la picota, arrestat més d'un
cop, a la presó veu com fa fallida la seva bòbila d’Essex. Això
rai. Defoe torna a mercadejar arreu
de França, Holanda, Itàlia i Espanya. I escriu. Tanmateix, fins a la seixantena no publicarà Robinson Crusoe, Moll Flanders, Diari de l'any
de la pesta i un grapat de novel·les més.
Memòries de guerra del capità George Carleton en serà l'última. Tot i tractar-se d’una obra de ficció, inicialment es van atribuir per error al mateix George Carleton, en publicar-se l'any 1728 sota el títol Memòries d’un oficial anglès; incloent-hi anècdotes de la guerra d’Espanya sota el comte de Peterborough, i molta informació interessant sobre la conducta dels espanyols al començament de l’últim segle.
Memòries de guerra del capità George Carleton en serà l'última. Tot i tractar-se d’una obra de ficció, inicialment es van atribuir per error al mateix George Carleton, en publicar-se l'any 1728 sota el títol Memòries d’un oficial anglès; incloent-hi anècdotes de la guerra d’Espanya sota el comte de Peterborough, i molta informació interessant sobre la conducta dels espanyols al començament de l’últim segle.
El cas és que les Memòries
anoten llocs, costums i gent d'aquí, alhora que donen voltes al capteniment de
catalans, valencians, britànics i castellans enmig de la Guerra de Successió. Defoe al·lega que hi fa servir les notes
autobiogràfiques d'un militar que va lluitar-hi de debò; però, amb un domini
absolut de la narració en primera persona, els confereix versemblança
atribuint-les a un altre personatge real, George
Carleton. Aquest capità d'enginyers hi conta els seus
viatges i aventures pels Països Baixos, Anglaterra, Escòcia, Irlanda i Espanya,
des de la guerra amb Holanda (1672) fins a l'evacuació de les tropes aliades de
Catalunya (1713), passant per la presa de Gibraltar (1704) i la de Barcelona
(1705).
Al cor del relat, Carleton
és destinat a Tortosa, ciutat «de la major importància per al nostre exèrcit»,
diu, «ja que ens obria el camí cap als regnes d'Aragó i València». És «a la
vora del riu Ebre, per damunt del qual travessa un pont de barques
bonic i cèlebre».
 |
| El fabulós pont de barques de Tortosa (edició Llibreria Peri) |
Ai, el pont de barques...! Aquest prodigi de fusta, recolzat
en prop d'una dotzena de barcasses que s'anaven renovant gradualment una per
una, unia Tortosa amb el raval de la Creu (avui, barri de Ferreries) i el seu
accés des de Migjorn. Guarnit de baranes on recolzar-se i de banquets per
seure-hi, el millor carrer de la ciutat,
segons l'historiador Francesc Martorell i de Luna, feia cap a l'angle del palau del bisbe, al mig del front
ponentí del recinte murat de la ciutat.
ELS CAPITOSTS CANAREUS, A LA PRESÓ
Clowdisley
Showell i Charles
Mordaunt, comte de Peterborough, havien capturat Barcelona per a Carles
d'Àustria el 20 de setembre de 1705. Al cap d'una setmana, amb el suport de dos-cents
vuitanta-dos homes llevats per Felip
Vaquer, cavaller de Batea, els vuit-cents miquelets austriacistes del
coronel Josep Nebot –bo i presentant-se malforjats, mig
nuets com els segadors que baixaven cada estiu de l'Aragó– havien entrat en una
Tortosa ja desguarnida pels escamots borbònics de Josep Llopis.
Mentre en fugien les famílies addictes a Felip V, no
trigà a presentar-s'hi l'Earl of
Barrymore's Foot, un regiment d’allò més garrejat en els camps de batalla
europeus. El comandava el tinent general James
Barry. Esdevindria governador militar de Tortosa el coronel John Jones, «fino caballero que por sus revelantes [sic] cualidades personales», escrigué Fernández y Domingo, «se
atrajo la estimación general».
De moment, però, s'hi estrenaria empresonant a les
masmorres del castell de la Suda les autoritats filipistes d'Alcanar.
Fa molts anys que vaig llegir una acta de Josep Vivencio, notari públic de la vila a la saó, en la qual hi constava que essent-ne jutges ordinaris Pere Bòria i Miquel Guàrdia, a l'agost de 1705 regentava la vegueria d'Alcanar el notari i jurat Joan Reverter... a causa de l'absència del veguer, del sotsveguer i del batlle!
Absència? Dels titulars dels principals càrrecs del poble? Tots alhora? No cal anar més lluny: heus aquí tres dels canareus que el coronel Jones devia haver tancat a Tortosa, acusats justament de rebel·lió contra el rei Carles.
Fa molts anys que vaig llegir una acta de Josep Vivencio, notari públic de la vila a la saó, en la qual hi constava que essent-ne jutges ordinaris Pere Bòria i Miquel Guàrdia, a l'agost de 1705 regentava la vegueria d'Alcanar el notari i jurat Joan Reverter... a causa de l'absència del veguer, del sotsveguer i del batlle!
Absència? Dels titulars dels principals càrrecs del poble? Tots alhora? No cal anar més lluny: heus aquí tres dels canareus que el coronel Jones devia haver tancat a Tortosa, acusats justament de rebel·lió contra el rei Carles.
Encetat el 1706 retrobarem John Jones, destre còmplice d'una magistral
estratagema de Peterborough,
reeixint en la defensa de Sant Mateu contra les tropes castellanes de Cristóbal Moscoso y Montemayor, comte
de las Torres. No fa gaire que Onada Edicions ha publicat una crònica apassionant, amb edició i estudi preliminar de l'historiador tortosí Enric Querol, de la presa de Sant Mateu pels anglesos a les darreries de 1705 i la brillant reacció del coronel Jones davant el contraatac borbònic.
 |
| El castell de la Suda de Tortosa, on el coronel britànic John Jones va empresonar les autoritats canareves per traïció |
La posició estratègica de Tortosa
mereix ja una guarnició de primera. Peterborough
hi instal·la dos-cents dragons i un miler de soldats del 34è regiment d'infanteria, the Cumberland,
comandat pel general Hans Hamilton.
La ciutat de l’Ebre es decanta pels
imperials i organitza la seua milícia urbana, la Coronela. L’encapçalen el tinent coronel Carles de Torres i el sergent major Francesc de Montagut. S'hi encarreguen dels serveis d'armes i de
les fortificacions. No pas tots sols. Defoe
fa que hi col·labori l'enginyer Carleton:
«atès que era per si mateixa passablement defensable, va semblar escaient de
parar compte amb mirament en la reparació i millora dels seus edificis. Va
ser-me confiada aquesta tasca i m'hi vaig esmerçar fins a l'arribada de Peterborough,
que es proposava d'avançar sobre València amb un exèrcit minso».
És llavors quan el capità Carleton
s'hi enamora per sempre de l'Ebre.
“LA MILLOR AIGUA DEL MÓN”
«Les aigües d'aquest riu», diu Carleton, «presenten sempre un
color roig brut i es troben potser més tèrboles que les dels nostres marjals,
però són les úniques que beu o vol beure la gent d'allà. Totes les cases
disposen de pous on la conserven per al seu subministrament, ja que al cap de
poques hores d'haver-s'hi dipositat es torna tan clara com la de la deu més
transparent, i tan suau com la llet».
«En resum», constata de primera mà, «per la seva poca
duresa, transparència i agradable tast, els nadius la prefereixen a qualsevol
altra del món. I com que mai cap altra va ser tant del meu gust, no puc fer més
que donar-los-hi la raó».
 |
| Gravat de Pieter van der Aa amb el plànol de les fortificacions de la ciutat de Tortosa l'any 1707, en plena Guerra de Successió: en primer terme, el raval de la Creu i el riu Ebre |
Més clar, l'aigua. A diferència d'altres autors posteriors
com ara G. A. Henty –autor de The Bravest of the Brave, tot un altre
llibre d'aventures–, que també van
documentar-se en diverses cròniques, cartes i diaris de l'època, tot fa pensar que Daniel Defoe havia visitat Tortosa en algun dels seus viatges comercials.
El calceter havia tractat amb tortosins. Havia vist,
havia tastat l'Ebre. N'havia
assaborit bons glops d'aigua, reposada en cisternes de grans carreus amb
porticons a les voltes, com aquelles cinc que el doctor Jesús Massip
documentaria al carrer de Sant Blai l'any 1978. Em malden que una llegenda
antiga i atroç, hereva de la cosmogonia d'Ugarit i empeltada al Delta en temps
de l'emirat Omeia, pogué fins i tot inspirar-hi a Defoe la peripècia mítica d'un nàufrag solitari que...
Però això ja són figues d'un altre paner i no cal que en
parlem ara.
Més faria l'efecte que Carleton hagués resultat premonitori en acabar les Memòries amb unes línies enigmàtiques en
què es mira d'un tros lluny els prejudicis que enfrontaven els tories (partidaris d'enretirar-se de
Catalunya) amb els whigs (a favor de
mantenir-hi tropes britàniques), diferències que per a ell constituïen «la més
radical contradicció de la natura». Convençut de l'esterilitat de la polèmica,
el capità Carleton viu amb
l'esperança de veure «com aquestes aparents contradiccions es reconcilien i
redueixen a un únic feliç objectiu el bé comú».
 |
| En traducció catalana, l'engrescadora novel·la d'aventures on l'autor de Robinson Crusoe parla de Tortosa i Catalunya en plena Guerra de Successió |
Ingènuament, l'any 2004 ens decantàvem perquè els activistes de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) prenguéssim nota de la ullada estratègica que l'autor de Robinson Crusoe, captivat pel riu, va amagar com un testament
críptic a les últimes línies de la
seua última obra mestra.
De debò que valia la pena? Al cap d'anys de treure'n l'entrellat, ara em fa l'efecte que no. Aquell bé comú a què es referia el personatge de Defoe té cada dia menys predicament. Com deia aquell: qui més en pela, més se'n menja.
De debò que valia la pena? Al cap d'anys de treure'n l'entrellat, ara em fa l'efecte que no. Aquell bé comú a què es referia el personatge de Defoe té cada dia menys predicament. Com deia aquell: qui més en pela, més se'n menja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada