Tradueix

L'autor de 'Robinson Crusoe' i els canareus empresonats per rebel·lió


Tot fa pensar que Daniel Defoe, l’autor de Robinson Crusoe, va visitar les Terres de l’Ebre en algun dels seus viatges comercials


Fins i tot Karl Marx va dedicar-hi més d'una pàgina, que jo he llegit a través de l'esguard lúcid de l'enyorat Manuel Vázquez Montalbán: Daniel Defoe (1660-1731) va inaugurar la novel·la anglesa moderna amb Robinson Crusoe, el relat d'un nàufrag destinat a convertir-se en arquetip de la Il·lustració i de l'ètica individualista del capital.

La novel·la més famosa de Defoe
Ara que... Si per fatifat li preguntéssim a Defoe, sempre polèmic, què vam estar defensant amb ungles i dents a les Terres de l’Ebre en encetar el segle XXI, il·lusos en aquells anys de lluita contra el transvasament, sabeu què ens contestaria?

–La millor aigua del món! –exclamaria amb el cor a la mà– La més suau i transparent. Mai no vaig tastar-ne cap d'igual.

Originalment es deia Foe. Periodista irònic, pamfletista polític, inconformista militant, participà en la rebel·lió del duc de Monmouth. Quan aquest fou executat a l'estiu del 1685, Foe veié perillar també la seua vida. De manera que tindrà per arribada l'hora d'ocupar-se en persona dels seus negocis a Espanya. Més d'un cop declararia que hi gaudia d'ignorades, misterioses amistats i coneixences. Fins i tot deien que seu cognom suggeria la lectura anglesa d'un cognom “hispà”, Foa...

Foa, un cognom hispà? Potser castellà? O bé català? Gallec, doncs? Tal volta basc? Tu diràs!
Daniel Defoe

En tornar a Anglaterra ja signava De Foe. Per què? Els seus compares espanyols n'havien discutit el pedigrí? Volia evitar que cridés l'atenció un cognom que començava per F a la llista dels revoltats de Monmouth? Pretenia distingir-se de son pare? Inventar-s'hi un noble origen francès? S'estimava tant el seu país que mirà de pispar als malpensats l'avinentesa de titllar-lo d'"enemic"... perquè, quin encert, això vol dir foe en anglès? Quins romanços.

Fos quina fos la raó del canvi, tenia caràcter pràctic. El 1689 Defoe, casat a Tooting, fregant la trentena, de viatjant de calces i mitjons passa a ser un aventurer que tragina vi i tabac de Maryland. "En aquest món es despatxa de tot", deu pensar. 

Però els deutes se'l mengen. Toca espavilar-se i aixecar el cul de la cadira.

QUIN MILLOR CARRER QUE EL PONT DE BARQUES? 


–Defoe? –es preguntava un lletraferit coetani– Que no és aquell tractant d'algàlia?

Ell no s'arronsa. Posat a la picota, arrestat més d'un cop, a la presó veu com fa fallida la seva bòbila d’Essex. Això rai. Defoe torna a mercadejar arreu de França, Holanda, Itàlia i Espanya. I escriu. Tanmateix, fins a la seixantena no publicarà Robinson Crusoe, Moll Flanders, Diari de l'any de la pesta i un grapat de novel·les més.  

Memòries de guerra del capità George Carleton en serà l'última. Tot i tractar-se d’una obra de ficció, inicialment es van atribuir per error al mateix George Carleton, en publicar-se l'any 1728 sota el títol Memòries d’un oficial anglès; incloent-hi anècdotes de la guerra d’Espanya sota el comte de Peterborough, i molta informació interessant sobre la conducta dels espanyols al començament de l’últim segle. 

El cas és que les Memòries anoten llocs, costums i gent d'aquí, alhora que donen voltes al capteniment de catalans, valencians, britànics i castellans enmig de la Guerra de Successió. Defoe al·lega que hi fa servir les notes autobiogràfiques d'un militar que va lluitar-hi de debò; però, amb un domini absolut de la narració en primera persona, els confereix versemblança atribuint-les a un altre personatge real, George Carleton. Aquest capità d'enginyers hi conta els seus viatges i aventures pels Països Baixos, Anglaterra, Escòcia, Irlanda i Espanya, des de la guerra amb Holanda (1672) fins a l'evacuació de les tropes aliades de Catalunya (1713), passant per la presa de Gibraltar (1704) i la de Barcelona (1705). 

Al cor del relat, Carleton és destinat a Tortosa, ciutat «de la major importància per al nostre exèrcit», diu, «ja que ens obria el camí cap als regnes d'Aragó i València». És «a la vora del riu Ebre, per damunt del qual travessa un pont de barques bonic i cèlebre». 

El fabulós pont de barques de Tortosa (edició Llibreria Peri)
Ai, el pont de barques...! Aquest prodigi de fusta, recolzat en prop d'una dotzena de barcasses que s'anaven renovant gradualment una per una, unia Tortosa amb el raval de la Creu (avui, barri de Ferreries) i el seu accés des de Migjorn. Guarnit de baranes on recolzar-se i de banquets per seure-hi, el millor carrer de la ciutat, segons l'historiador Francesc Martorell i de Luna, feia cap a l'angle del palau del bisbe, al mig del front ponentí del recinte murat de la ciutat.

ELS CAPITOSTS CANAREUS, A LA PRESÓ


Clowdisley Showell i Charles Mordaunt, comte de Peterborough, havien capturat Barcelona per a Carles d'Àustria el 20 de setembre de 1705. Al cap d'una setmana, amb el suport de dos-cents vuitanta-dos homes llevats per Felip Vaquer, cavaller de Batea, els vuit-cents miquelets austriacistes del coronel Josep Nebot –bo i presentant-se malforjats, mig nuets com els segadors que baixaven cada estiu de l'Aragó– havien entrat en una Tortosa ja desguarnida pels escamots borbònics de Josep Llopis.

Mentre en fugien les famílies addictes a Felip V, no trigà a presentar-s'hi l'Earl of Barrymore's Foot, un regiment d’allò més garrejat en els camps de batalla europeus. El comandava el tinent general James Barry. Esdevindria governador militar de Tortosa el coronel John Jones, «fino caballero que por sus revelantes [sic] cualidades personales», escrigué Fernández y Domingo, «se atrajo la estimación general».

De moment, però, s'hi estrenaria empresonant a les masmorres del castell de la Suda les autoritats filipistes d'Alcanar. 

Fa molts anys que vaig llegir una acta de Josep Vivencio, notari públic de la vila a la saó, en la qual hi constava que essent-ne jutges ordinaris Pere Bòria i Miquel Guàrdia, a l'agost de 1705 regentava la vegueria d'Alcanar el notari i jurat Joan Reverter... a causa de l'absència del veguer, del sotsveguer i del batlle! 

Absència? Dels titulars dels principals càrrecs del poble? Tots alhora? No cal anar més lluny: heus  aquí tres dels canareus que el coronel Jones devia haver tancat a Tortosa, acusats justament de rebel·lió contra el rei Carles

Encetat el 1706 retrobarem John Jones, destre còmplice d'una magistral estratagema de Peterborough, reeixint en la defensa de Sant Mateu contra les tropes castellanes de Cristóbal Moscoso y Montemayor, comte de las Torres. No fa gaire que Onada Edicions ha publicat una crònica apassionant, amb edició i estudi preliminar de l'historiador tortosí Enric Querol, de la presa de Sant Mateu pels anglesos a les darreries de 1705 i la brillant reacció del coronel Jones davant el contraatac borbònic.

El castell de la Suda de Tortosa, on el coronel britànic John Jones va empresonar les autoritats canareves per traïció
La posició estratègica de Tortosa mereix ja una guarnició de primera. Peterborough hi instal·la dos-cents dragons i un miler de soldats del 34è regiment d'infanteria, the Cumberland, comandat pel general Hans Hamilton.

La ciutat de l’Ebre es decanta pels imperials i organitza la seua milícia urbana, la Coronela. L’encapçalen el tinent coronel Carles de Torres i el sergent major Francesc de Montagut. S'hi encarreguen dels serveis d'armes i de les fortificacions. No pas tots sols. Defoe fa que hi col·labori l'enginyer Carleton: «atès que era per si mateixa passablement defensable, va semblar escaient de parar compte amb mirament en la reparació i millora dels seus edificis. Va ser-me confiada aquesta tasca i m'hi vaig esmerçar fins a l'arribada de Peterborough, que es proposava d'avançar sobre València amb un exèrcit minso».

És llavors quan el capità Carleton s'hi enamora per sempre de l'Ebre.

“LA MILLOR AIGUA DEL MÓN”


«Les aigües d'aquest riu», diu Carleton, «presenten sempre un color roig brut i es troben potser més tèrboles que les dels nostres marjals, però són les úniques que beu o vol beure la gent d'allà. Totes les cases disposen de pous on la conserven per al seu subministrament, ja que al cap de poques hores d'haver-s'hi dipositat es torna tan clara com la de la deu més transparent, i tan suau com la llet».

«En resum», constata de primera mà, «per la seva poca duresa, transparència i agradable tast, els nadius la prefereixen a qualsevol altra del món. I com que mai cap altra va ser tant del meu gust, no puc fer més que donar-los-hi la raó».

Gravat de Pieter van der Aa amb el plànol de les fortificacions de la ciutat de Tortosa l'any 1707, en plena Guerra de Successió: en primer terme, el raval de la Creu i el riu Ebre
Més clar, l'aigua. A diferència d'altres autors posteriors com ara G. A. Henty –autor de The Bravest of the Brave, tot un altre llibre d'aventures, que també van documentar-se en diverses cròniques, cartes i diaris de l'època, tot fa pensar que Daniel Defoe havia visitat Tortosa en algun dels seus viatges comercials.

El calceter havia tractat amb tortosins. Havia vist, havia tastat l'Ebre. N'havia assaborit bons glops d'aigua, reposada en cisternes de grans carreus amb porticons a les voltes, com aquelles cinc que el doctor Jesús Massip documentaria al carrer de Sant Blai l'any 1978. Em malden que una llegenda antiga i atroç, hereva de la cosmogonia d'Ugarit i empeltada al Delta en temps de l'emirat Omeia, pogué fins i tot inspirar-hi a Defoe la peripècia mítica d'un nàufrag solitari que...

Però això ja són figues d'un altre paner i no cal que en parlem ara.

Més faria l'efecte que Carleton hagués resultat premonitori en acabar les Memòries amb unes línies enigmàtiques en què es mira d'un tros lluny els prejudicis que enfrontaven els tories (partidaris d'enretirar-se de Catalunya) amb els whigs (a favor de mantenir-hi tropes britàniques), diferències que per a ell constituïen «la més radical contradicció de la natura». Convençut de l'esterilitat de la polèmica, el capità Carleton viu amb l'esperança de veure «com aquestes aparents contradiccions es reconcilien i redueixen a un únic feliç objectiu el bé comú». 

En traducció catalana, l'engrescadora novel·la d'aventures on l'autor de Robinson Crusoe parla de Tortosa i Catalunya en plena Guerra de Successió

Ingènuament, l'any 2004 ens decantàvem perquè els activistes de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) prenguéssim nota de la ullada estratègica que l'autor de Robinson Crusoe, captivat pel riu, va amagar com un testament críptic a les últimes línies de la seua última obra mestra. 

De debò que valia la pena? Al cap d'anys de treure'n l'entrellat, ara em fa l'efecte que no. Aquell bé comú a què es referia el personatge de Defoe té cada dia menys predicament. Com deia aquell: qui més en pela, més se'n menja.

Vatua Déu. Aquell calceter londinenc sí que la sabia ben llarga.

Cap comentari:

Publica un comentari