Tradueix

1976: prohibit manifestar-se contra el ciment

Les xarxes socials sobreïxen de queixes i protestes per l’afectació del medi per part d’empreses privades, però malauradament la majoria de votants no semblen compartir aquesta preocupació



M'explicaré. El deure de les administracions –central, autonòmica i local– no rau sinó a aplicar la legislació que prèviament han aprovat els Parlaments i les normes reglamentàries que han dictat el governs. El d’aquí i el d’allà. I no ens enganyem: al llarg de gairebé quatre dècades d’autonomia, llevat d’un breu parèntesi de set anys, el país ha estat –i així continua– regit per governs business friendly, devots fervents de les polítiques neoliberals. Van aconseguir i han sabut mantenir duradores, còmodes, sòlides majories brandant si molt convé banderes emocionals i identitàries. Allà i aquí. 

Tant és així que, de les set forces polítiques ara representades al Parlament de Catalunya, només se n’albira un parell tal volta favorables a modificar la normativa vigent en el sentit més restrictiu que es reclama, posem per cas, per als voltants del jaciment arqueològic de la Ferradura - Els Castellets, a la serra de Montsià. Per a més inri, entre aquestes dues forces amb prou feines sumen una dotzena de diputats. Que ben poca cosa poden fer-hi. Així que... 

Però va haver-hi un temps en què les coses no eren així. 

Eren pitjors.

Arqueologia de la Transició: la foto, actual, mostra la petjada indeleble del "Estado de obras" franquista sobre Alcanar-Platja a la segona meitat dels anys 70 del segle passat; la sòlida, extensa, eterna crosta de ciment sobre la qual es formularan un cabàs de preguntes els arqueòlegs del futur
 

ALCANAR-PLATJA, "ESTADO DE OBRAS"


A la seva Memoria del franquismo, el professor Ramón Cotarelo ha destacat la importància que l’aparell franquista va conferir a un parell de lleis que tots els juristes d’una certa edat coneixem prou bé. Es tracta de la Ley del Régimen Jurídico de la Administración del Estado, de 1957, i la Ley de Procedimiento Administrativo, de 1958. Aquestes dues normes superarien el test de la disposició derogatòria genèrica de la Constitució de 1978 i, per tant, ambdues continuarien vigents si més no fins a l’aprovació de la Llei 30/1992, de 26 de novembre.

Conscient de la fortalesa i durabilitat de la seva acurada creació, el barceloní Laureà López Rodó, artífex de la LRJAE i de la LPA (des del temps de la Facultat sempre les recordarem així!), presumia d’haver convertit Espanya en una forma sui generis d’Estat de dret. Un Estat de dret diguem-ne administratiu que no calia, ves per on, que fos democràtic.

El règim militar de Franco se n'havia fet un fart, de buscar-se noms i justificacions “cada cual más falsa y artificiosa”, subratlla Cotarelo. Primer l’“Estado nuevo” de 1939. Després la “democracia orgánica”. En acabat l’“Estado de obras” que va empescar-se Gonzalo Fernández de la Mora, membre d’un dels governs tecnocràtics del final de la dictadura imbuït de la ideologia de la fi de les ideologies... definitivament substituïdes, als ulls d’aquelles llumeneres, per obres i infraestructures com ara embassaments, carreteres, autopistes, instal·lacions industrials de tota mena, etc. 

Català de naixement (Barcelona, 1924 – Madrid, 2002), Fernández de la Mora esdevingué campió del pensament ultraconservador. Estretament lligat al general Franco i a l’almirall Carrero Blanco, essent ministre d’Obres Públiques (1970-1974) va presentar, com a eix del règim franquista, aquell "Estado de obras" al·lusiu  no solament a les obres públiques, sinó a tota mena de realitzacions que, al seu parer, demostressin que l’Estat funcionava.

L’última disfressa va ser aquell Estat de dret administratiu inventat per un dels molts catalans de bona família que van tallar el bacallà durant el franquisme. Vint anys més tard recordo haver-me enlluernat encara, a la biblioteca de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, la blancor ebúrnia d'aquells fulls massissos dels Principios de Derecho Administrativo del valencià José Luis Villar Palasí, el ministre que va crear l'EGB, i haver-ne admirat la redacció en el seu castellà pulcre i sever de precursor.

Tal i com encertadament assenyala Cotarelo, abans de 1977 una persona podia guanyar tots els recursos que hagués interposat contra les administracions però, paradoxalment, no podia fer servir el seu vot per a canviar-les
 
Edició especial del 20 de novembre de 1975 del diari falangista Libertad
   
Curiosament, del 1975 no hi ha gaires notícies relatives la fàbrica de Cementos del Mar. Encara devien durar les celebracions privades per les obres més recents? En qualsevol cas, ara s'ha sabut que aquell any encara va haver-hi valents que s'arriscaren a construir les primeres cases de la urbanització Montecarlo, tocant a la fàbrica objecte d'ampliació. 

El traspàs del dictador Francisco Franco acabaria d'omplir les pàgines dels diaris. Feia l'efecte que moltes coses podien canviar.  

L’UNIFORME DE CIMENT

Potser la gent va perdre l'oremus? Li van pujar els fums al cap? El cas és que per al 25 d’abril de 1976, segon aniversari de la Revolució dels Clavells portuguesa, els veïns més esverats provaren de convocar una manifestació a la plaça major d'Alcanar en protesta per la contaminació de la fàbrica.

Una manifestació! A Alcanar?

El governador civil de la província, un advocat i empresari falangista, la va prohibir. 

Motiu? La proximitat del primer de maig. Al febrer, la policia havia reprimit durament a Barcelona una manifestació per l'amnistia de 60.000 persones. El 3 de març, durant una jornada de vaga a Vitòria, la policia armada va desallotjar amb gasos lacrimògens els treballadors que estaven reunits en assemblea dins d'una església  i va obrir foc contra els que en sortien, amb el resultat de cinc persones mortes i cent cinquanta ferides de bala. Els fets, qualificats de massacre per la mateixa policia, van inspirar el disc Campanades a morts de Lluís Llach.

"... entre Vinaròs y Sant Carles surgirá una nueva isla de cemento" (R. Gonell Roda, Diario de Barcelona, 19-05-1973)

Els pobles d'Espanya es deixondien al dictat d'una poètica cançó de Cecilia mentre la generació del baby boom s’endinsava ja a l’adolescència. De la mà del grup italià Collage, igual que dos xiquets, els nascuts als primers anys 60 s'anirien enamoriscant a poc a poc, enardits per aquell veritable himne dels seventies que els d’Abba van treure’s  de la màniga en un màgic 1976: Dancing Queen.

En canvi Manuel Fraga Iribarne, en aquella saó ministre de la Governació, no estava per a romanços.
 
La calle és mía va proclamar després dels fets de Vitòria.

La protesta canareva hagué d’ajocar-se a la premsa. El 4 de maig, La Vanguardia titulava:
 
ALCANAR: EL TURISMO Y EL PAISAJE DE LA ZONA, 
AMENAZADOS POR LA CONTAMINACIÓN

NUBES DE POLVO PROCEDENTES DE UNA FÁBRICA DE CEMENTO 
SE DEPOSITAN DÍA TRAS DÍA SOBRE LA PLAYA, EDIFICIOS, ÁRBOLES Y PLANTAS

Els soferts i indignats habitants de l’entorn estaven arribant al límit de la seua capacitat de resistència. Era l’hora de les lamentacions més amargues:  “Realmente ahora es patente la grave equivocación de su instalación, al autorizarse la fábrica en estos lugares de la Costa Dorada, ya habitado, de tanta belleza, y con tantas posibilidades turísticas”. 

I era l'hora d'escoltar la crua, malagradosa veritat, quan el mal ja estava fet: “las promesas de que no se produciría contaminación, ahora tan incumplida, y las presiones en favor de la industrialización a toda costa, pudieron más que la oposición de aquellos que preveían el desastre actual”.

En unes altres paraules: ara, al cap de deu anys, s'havien convençut que Arbó no anava gens errat.

Del color a la grisor del ciment: al cap de només deu anys, a causa de la instal·lació de la fàbrica, aquesta postal de promoció de l'hotel Biarritz de 1966 s'havia convertit en un nostàlgic record del passat

La premsa ja percebia la instal·lació d'una fàbrica de ciment a la costa d'Alcanar com una mostra típica de la industrialització impulsada, de grat o per força, pels últims governs de Franco.

Per als afectats, per als activistes mediambientals i per a les incipients esquerres canareves del moment –PSUC i PSC-PSOE encara clandestins, amb Baptista Beltran i Valentí Alfara, respectivament, no sortirien a la llum fins a les eleccions generals del 1977–, la fàbrica de ciment constituïa poc menys que un emblema del franquisme. Igual que la dolorosa pèrdua de part del terme municipal una dècada abans, la mola antipàtica i ominosa de Cementos del Mar era tinguda per una de les taques indelebles i irreparables que malauradament la dictadura, aquell Estado de obras de Fernández de la Mora, deixaria a la costa del Montsià.

Tot allò va estimular la ironia del periodista R. Gonell Roda. Al Diario de Barcelona del 19 de maig de 1976 va escriure que aquells filtres tan potents de què es parlava eren “pura fábula”. A l’entorn de la fàbrica, tot –arbres, cases, cotxes– marxava “hacia el uniforme común de cemento”. El xarol de la nova ampliació no podia quedar-se “como siempre ha sido, en promesa, en un nuevo engaño; de lo contrario, entre Vinaròs y Sant Carles surgirá una nueva isla de cemento”... 

L'AJUNTAMENT, LLIGAT DE PEUS I MANS


No feia ni un parell de mesos que havia faltat el pintor Max Ernst i Alcanar n’heretava el surrealisme més cridaner. “Los habitantes de la zona no quieren vivir  en  un desierto, con mascarillas junto al mar”, sentenciava Gonell.

L’alcalde, J. A. Bòria, ja s’havia dolgut al febrer de la impotència de l’Ajuntament. Aquest estava lligat de peus i mans davant les competències d’organismes que, d'acord amb la legislació d'una dictadura en què no existia autonomia local, eren superiors. Superiors en jerarquia, semblantment a una unitat militar. I per tant, per imperatiu normatiu, eren dipositaris d'un superior criteri que, per la seva pròpia naturalesa, s'imposava sobre qualsevol altre.

Amb les seves promeses incomplertes, aquella Cementos del Mar irreductible els feia portar el perol. Deixava en evidència i en tan incòmoda posició el Consistori que, per tal d’evitar malentesos i "prescindint de qualsevol altra consideració" així es va precisar de manera expressa, l'Ajuntament havia de fer costat decididament als afectats.

La pedrera de la fàbrica, relíquia del "Estado de obras" franquista: aviat es va engolir el racó d'Amban o d'en Ban, que alguns identifiquen amb l'antiga alqueria medieval de Benimarvan

A l’estiu, l’ambient s’escalfa. Farts de ser torejats, els veïns d'Alcanar-Platja demanen de nou autorització per manifestar-se.

Però els la tornen a denegar: en una oportuna visita a Alcanar a mitjan agost, el governador civil diu que no en cal cap, de manifestació. Que ell ja coneix el problema i està disposat a solucionar-lo.  

Si la contaminación no cesa en breve plazo assegura el falangista Agustín Castejón estoy decidido hasta a cerrar la factoría.

Avui sabem que no ho va fer.

LES FANTÀSTIQUES "MESURES CORRECTORES"


El governador Castejón no va tancar la tercera fase de les obres de la fàbrica de ciment perquè, després d'un any funcionant, aquesta obtingué del Ministeri una acta de «puesta en marcha provisional» d'allò més oportuna. Va ser al setembre de 1976. 

S'encetava un llarg parèntesi. A la televisió i la ràdio no passava cap dia sense que s'hi escoltés la cançó de l'any, Libertad sin ira, que cantava el grup Jarcha. Però els adolescents estàvem pendents d'altres coses. Alguns de la meva generació anàvem estrenant un rere l'altre, com a pioners, els cursos de batxillerat unificat polivalent del nou pla d'estudis. BUP, se'n deia.

I la prodigiosa bellesa eslava (mare, quins ulls verds!) d'una Sandra Mozarowski irrepetible es prodigava en pel·lícules de terror. Sovint com la víctima propiciatòria que, diuen alguns, esdevingué de debò en haver-se relacionat, suposadament, amb les més altes esferes d'aquella Espanya de la Transició. Aquests dies estic llegint El asesino tímido (Seix Barral, 2018), la novel·la de Clara Usón a què justament dóna peu la mort tràgica i fosca d'aquella joveníssima actriu del cinema anomenat "de destape".

Però és que a més, a la pàgina 131 entropesso amb un flashforward que per a mi resulta espaterrant. Colpidor. L'autora se'n va al 1979 per a relatar el seu primer dia a la Facultat de Dret de la Universitat Central de Barcelona: "Fui a la facultad ese primer día, sí, pero no conseguí entrar en el aula debido a la abundancia, el exceso de alumnos; éramos tantos estudiantes en aquel curso que aquello parecía una manifestación más que una clase,  los afortunados o los precavidos que habían llegado con antelación suficiente pudieron hallar asiento, otros se quedaron de pie o acomodados sobre los radiadores, los más nos desparramamos por el pasillo [...]".

És que jo hi era! Jo també hi era, sí, i recordo que va ser justament com ho conta la Clara. Així es va escenificar la irrupció dels xiquets i xiquetes del baby boom a la universitat. No hi cabia ni una agulla. A la banda esquerra, amb tot de gent amb els culs recolzats en els grans radiadors, els  finestrals a l'esquena, allò pareixia més aviat una assemblea tan multitudinària com intimidatòria. Jo també vaig seure al passadís, damunt d'una carpeta de plàstic; fins que a l'hora següent, no sé com, vaig trobar un seient buit. Al meu costat va fer cap un xicot molt tocat i posat, amb els cabells tallats quasi al zero cosa que llavors no s'estilava gens. De seguida començà a renegar contra la massificació i la pèssima organització universitària. No va parar en tot el matí. Fins l'endemà no m'assabentaria que era un dels capitosts de CEDADE a Barcelona.


Detall de la portada d'un llibre de memòries del poderós exministre català de la dictadura Laureà López Rodó, editat per Planeta l'any 1987

Però reculem de nou al 1976, l'any de les manifestacions per l'amnistia. Del referèndum sobre la Llei per a la reforma política. També del primer número del diari Avui. De la primera emissió radiofònica d'un partit de futbol en català. Del primer míting autoritzat des del final de la guerra civil. Del primer congrés de la Unió de Pagesos. Del primer...

La fàbrica de ciment d'Alcanar, mentrestant, seguiria sense llicència municipal d'obertura. Sempre esperant que Tarragona hi comprovés unes evanescents «mesures correctores» de la pol·lució. Anys i panys de proves i estudis mentre s'emporlanava el terme municipal amb paviment de ciment, quina redundància. 

Receloses, les urbanitzacions corrien a refugiar-se prop de la Ràpita. «Qui no vulgui pols», se sentia dir, «que no vagi a l'era».

EL FRANQUISME D'AQUÍ: VILLAR PALASÍ, LÓPEZ RODÓ...


Ja ho hem dit més amunt. Gràcies a brillants tecnòcrates del franquisme mediterrani com el valencià Villar Palasí i el català López Rodó, la gent podia fer valer els seus drets administratius demanant que l’actuació de Cementos del Mar s’ajustés a la legislació vigent. Però, ai las!, aquella mateixa gent estava mancada de qualsevol dret polític per a escollir, a través de l'exercici del vot, unes Corts que fessin més restrictiva aqueixa normativa i, de retruc, un Govern més sensible a les seves justes reclamacions.  

Contra el vici de demanar...

La ciutadania de l’any 1976 no es xuclava el dit. Sabia que voler tancar la fàbrica de ciment llavors era demanar la lluna en un cove. No obstant això, no s'hi van arronsar. Fins i tot van provar de manifestar-se per a dir-hi la seva. Conscients que no els ho permetrien però també il·lusionats, convençuts que ja era a tocar un temps nou. 

Un temps en què ja no caldria sortir al carrer. Tot seria més fàcil.

El vestuari cridaner d'un eloqüent manifestant atreu l'atenció dels mitjans durant la manifestació pels carrers d'Alcanar contra el magatzem de gas Castor, fa uns quatre anys

En endavant no caldria sortir-hi. Ni tan sols caldria organitzar cap moviment, cap plataforma, cap  coordinadora, cap taula més. 

Ni contra les centrals i el cementiri nuclears a Ascó. Ni per la completa descontaminació del riu a Flix. Ni contra la massificació eòlica a la Terra Alta. Ni contra el transvasament de l’aigua de l'Ebre. Ni per la gestió integral dels sediments al Delta. 

Ni per un hospital públic digne, fàcilment accessible i ampliable com el que té Reus. Ni per un transport públic de viatgers digne. Ni per l’Autoritat Territorial de Mobilitat que diuen que no cal

Ni per la gratuïtat de l’autopista AP-7. Ni contra les criminals platines voladores de camió que t'esmicolen el parabrisa en una N-340 congestionada. Ni contra la imminent, descomunal proliferació de rotondes, visca l'Estat d'obres, què coi. Ni en defensa de les oliveres monumentals. Ni contra el projecte d’emmagatzematge de gas. Ni per la conservació del patrimoni natural, arquitectònic, paisatgístic, històric...

No caldria organitzar-se ni manifestar-s'hi mai més. Sortosament, tot resultaria molt més senzill. N'hi hauria prou d'anar a votar. D'anar a votar perquè manessin uns altres. I au, tot solucionat.

Què dieu? Que som ja a l'any 2018 i no manen uns altres? Però, llavors... Qui fa avui d'acèrrim defensor del màxim guany empresarial (sí, ara se'n diu business friendly)? Qui són els López Rodó, els Fernández de la Mora nostrats de la Catalunya del segle XXI?


Cap comentari:

Publica un comentari