Tradueix

Els dimonis del Montsià

Diuen que l’últim llop va desaparèixer de la serra de Montsià a les darreries del segle XIX, però ningú no sap si els dimonis s’hi van quedar


A la tardor de l’any 2000 em va escriure Albert Manent. Feia pocs mesos que Cossetània Edicions m’havia  publicat la monografia Alcanar. Hi parlava del camí del Mas del Llop. A més, dins del capítol dedicat a les llegendes i contalles canareves, segur que l’autor de Solc de les hores hi havia llegit unes línies meves dedicades als dimonis del Montsià –amb prou feines tres paràgrafs en què hi vaig resumir un text bastant més extens aparegut al número de novembre-desembre de 1998 del butlletí informatiu municipal  Alcanar.

Manent s’hi interessava perquè, em deia a la seva carta, estava preparant un llibre sobre el llop a Catalunya.

No vaig saber què contestar-li. La veritat és que no en tenia més informació. Llàstima que llavors encara no s’hagués publicat el llibre Poesies, històries i costums d’Alcanar de Ramon Adell Chillida: inclou no solament un conte titulat “L’últim llop del Montsià” (pàgines 231-235), sinó també un dramàtic relat familiar (pàgines 147-162) protagonitzat per la besàvia de l’autor i un dels darrers llops que es van passejar per la serra que bateja la comarca.

Segur que l’escriptor Albert Manent n’hauria tret profit, de les dades aportades per Adell. Seria pel novembre de 2004 quan, de la mà de Pagès Editors, publicaria El llop a Catalunya: memòria, llegenda i història. La pèssima fama del llop, última bèstia capaç de competir amb l’home, va forjar-ne el mite de la por fins que fou exterminat amb paranys, verins i batudes.

Detall d'una imatge acolorida de la plaça del Camí Ample d'Alcanar a principis del segle XX: la fletxa groga n'assenyala el número 12, l'entrada de Ramon Gimeno on Ildefons Reverter va esmentar els dimonis de la serra de Montsià

El 2011 es publicaria El llop i els humans: passat i present a Catalunya, del  naturalista Josep Maria Massip. Qui uns anys més tard, en presentar una cèlebre exposició sobre la incidència històrica de la presència del llop a les nostres terres amb vista al seu progressiu retorn, va admetre clar i català: “Hem associat el llop al dimoni”.

Val a dir que els fets que tot seguit relataré, per molt inversemblants que  semblin, són absolutament verídics. Només m’hi he pres alguna llicència per a fer una mica més vívida la narració.

PLAÇA DEL CAMÍ AMPLE, NOVEMBRE DEL 1843


Hem de suposar que en aquells dies de mitjan novembre de 1843 no va fer gaire bona hora. De fred, segur que sí. I diuen que en aquell temps solia ploure més –i més sovint– que no ara. A més, el dia tardorenc s’escurçava a pas de conill. Però no per això un pagès veterà com Joan Sanz de Pasqual havia d’abandonar el garroferar del monte. Imagino que seguia treballant com un negre.

Joan ja havia complert els seixanta-tres anys. En tindria un fart per mantenir la seva dona Josepa Fibla i quatre filles fadrines que anaven dels disset als vint-i-set. Eren Josepa, Maria, Teresa i Rosa. Dos anys més tard, l’any 1845, la Maria ja no viuria amb sos pares. Segurament devia haver-se casat.

Joan va pujar al Montsià per feina, com tantes altres vegades, amb el matxo amb sàrria de palma de margalló i sense oblidar els arreus –la destral, la cofa d’espart, el ganxo de batre garrofes–, la marraixa, la canadella de vi i el fardell amb el dinar. Vestia uns amples calçons blancs de llenç a l’estil del país, espardenyes amb cinta negra passada a la catalana, una faixa blava de cotó i un mocador de quadres roig entorcillat al cap. 

Desembre de 2012: serra de Montsià amunt, tocant a la font del Bassiol, un xiquet canareu descansa estirat damunt d'una llosa, del tot indiferent als dimonis i al llop
No sabrem mai del cert què va succeir a la serra en aquella jornada tardoral de 1843. Ni a qui més li ho va contar Joan.

El cas és que, pocs dies després, dos pagesos canareus enraonaven a l’entrada del tractant de matxos Ramon Gimeno. En aquell temps, el de tractant no era pas un ofici qualsevol. Ben al contrari, aquest negoci facilitava ascensos vertiginosos en l’escalafó social: prova d’això és que mossèn Froilan Beltran, el famós i adinerat Rector Vell, era fill d’un altre tractant de cavalleries, Lluc Beltran, que arribaria a alcalde i a molt més.

Gimeno, de quaranta-sis anys, vivia amb la seva dona Rosa Garriga, deu anys més jove, al número 12 de la plaça del Camí Ample. A la seva entrada, que  feia cantonada amb el carrer de les Parres, s’obriria amb el temps una cèlebre taverna.

Sabem que en aquella memorable xerrada a la plaça del Camí Ample hi participaven dos canareus. Baptista Sancho i Ildefons Reverter de la Magra. Aquest últim semblava un argent viu: bracejava i abocava pel bec gros. La història no ha guardat memòria de si aquell dia hi havia ningú més a cal tractant.

AL GARROFERAR D’ILDEFONS REVERTER


Ildefons de la Magra amb prou feines havia fet trenta-cinc anys. Era casat amb Agustina Bort, un any més jove que ell, la qual li havia donat ja tres fills: Miquel, de deu anys; Agustina, de vuit; i Maria, de quatre. En aquella tardor de 1843, Agustina estava en estat de Fermina, que naixeria feliçment l’any següent. La família vivia al carrer que aleshores s’anomenava del Calvari. En una casa, com la resta de les del raval que s’hi havia anat formant, encara freturosa de número.

Fora del clos de les desaparegudes muralles del poble havien aparegut el carrer del Calvari, el del Raval, el Nou de Sant Isidre, el del Coll de Bonmatí, el del Camp, el de Sant Miquel, el del Mar, també dit de Cap de Cases... El carrer del Raval (que anys després sembla que va absorbir el del Calvari) seguia essent, per damunt de tot, el tradicional camí d’accés al primitiu Calvari d’Alcanar.

Atès que la petita església fortificada que presidia el Calvari havia estat cremada i assolada durant l’exitós atac del general carlí Ramon Cabrera a Alcanar, el 18 d’octubre de 1835, aquell Calvari vell i obsolet seria enderrocat uns anys després per aprofitar-ne l’espai per a eres de batre el blat. En endavant l’indret passaria a denominar-se les Eres del Calvari. Avui el coneixem com plaça del Mirador.

L'antic carrer del Calvari, avui del Raval de Sant Isidre, on vivia Ildefons Reverter
L’any 1845, al carrer del Calvari hi hauria amb prou feines una dotzena de cases. Hi viurien les famílies d’un espardenyer, cinc jornalers i sis pagesos. L’espardenyeria era aleshores la principal indústria canareva. Amb els bregadors, els corders, les filadores i els teixidors, constituïa una derivació del fecund treball del cànem.

Un dels pagesos que vivia al carrer del Calvari, Ildefons Reverter de la Magra, arribaria a tenir, a més de la casa on vivia i un bon matxo, sorts reguívoles –se’n menava ell mateix– a les partides del Forrellat, de Mas d’en Reverter, del Pou, de Sol de Riu i de les Mallades; garroferars al Boveral i al Pla; vinya i garroferar a la Martorella; vinya, garroferar i malesa a la Martinenca, i un altre garroferar al Codonyol.

 –Sabeu? –va dir Ildefons– L’altre dia, al tio Joan de Pasqual li van sortir els dimonis.
–Calla! –va exclamar Baptista Sancho amb més d’un pensament d’ironia–Dimonis, dius?
–De debò t’ho dic. Va ser al meu monte.

S’anomenen montes les finques de secà que els canareus explotaven a la serra de Montsià. Garriga, terra inculta poblada d’arbusts (DCVB) posada en conreu, potser emmarcada en antics béns comunals o, més probablement, veïnals en mà comuna. Amb raó Josep Fernández Trabal (Béns comunals als Països Catalans i a l'Europa contemporània) s’ha queixat que la qüestió dels béns comunals als Països Catalans no ha merescut prou atenció per part dels medievalistes, contràriament a altres països del nostre entorn com ara Itàlia i França.

Sabem que Joan Sanz només era propietari de la casa del carrer de Sant Francesc on vivia, d’una finca xicoteta de regadiu a Sol de Riu i d’un garroferar a la partida del Pou. Per tant, no resulta gens improbable que portés el monte d’Ildefons Reverter i allí s’esdevingués el fet.

–Au, no diguis disbarats –féu Sancho–. En quin monte?
–Al garroferar que tinc al Terme Nou. Me’l porta ell. Diu que va gelar-se-li la sang a les venes!

Baptista Sancho s’havia quedat de pedra. Bé li constava que Ildefons no era cap bocamoll. Se’l tenia per una persona de seny, seriosa i respectable. Era pare de família. La dona, a més, esperava un altre xiquet. I si bé no podia considerar-se’l ric, la veritat era que el seu patrimoni superava la mitjana del poble.

«Deu fer broma», va pensar Sancho: «Això no són més que contes de la vora del foc». I  tot somrient va exclamar, sense dissimular gens una ganyota d’incredulitat:

–Pots comptar...!
Allà a la partida del Codonyol –va insistir un Ildefons esfereït–. Dimecres passat al tard estava batent les garrofes en aquell cul de món. I li van sortir els dimonis.
–Ei, no crides! Abaixa la veu. Però, de quins dimonis parles?
–Dels dimonis del Montsià.

“LOS DEMONIOS EN EL MONTE MONCIÁ”


Fa tres dècades els arxius judicials guardaven encara el testimoni escrit, fil per randa, d’aquell esdeveniment extraordinari. No cal dir que la maltempsada va córrer com una reguera de pólvora pel poble. Tothom volia conèixer més detalls d’un fet tan prodigiós. A cau d’orella, no fos que en esmentar-lo el dimoni s'afigurés que l'invocaven i aparegués. La gent li tenia tanta temor com al llop; els en tenia tanta que als contes sempre eren ensarronats, atàvic mecanisme de defensa davant de la por cerval –al relat de Ramon Adell, el llop s’afarta de sèmola i, gràcies a un gavell de coscoll, no albira el nadó indefens dins de la barraca.

Detall d'una postal acolorida de la plaça del Camí Ample fa uns quaranta anys

Joan Sanz va veure’s assetjat per tafaners i furgadors. S’ho va prendre tan a la valenta que va dur Ildefons Reverter al jutjat. El va acusar d’haver-li posat un bon capçal en propalar el relat d’aquella corprenedora aparició de, citem al peu de la lletra, “los Demonios en el Monte Monciá”.

Déu n’hi do. Per què Joan de Pasqual va donar tanta importància a aquell comentari d’Ildefons de la Magra a l’entrada del tractant del Camí Ample? Què n’hi va disgustar tant? Per què no va prendre-s’ho com una facècia, com un parlar per no callar?

Potser perquè s’hi amagava algun secret? Tan seriós, tan ignominiós resultava el cas d’haver-te sortit els dimonis a la serra del Montsià? Hi havia res rere aquest fet extraordinari que calia ocultar? Potser Ildefons hauria d’haver-se mossegat la llengua? Quin tabú local havia violat en fer-ne safareig a l’entrada del tractant Gimeno?

D’on havia tret aquella estranya història? A Mouros, ánimas y demonios, Mar Linares ha escrit que a Galícia els dimonis solien fer acte de presència a trenc d’alba o bé al tard. De vegades, en forma de serp. Sovint, prop d’on s’amagava un tresor: en un encreuament de camins, una font, unes ruïnes, un pou, una cova o un avenc (entre les serres de la Punta i del Fandango se’n perd el compte); sota una roca amb cassoletes; al capdamunt d’una serra... Oi que antigament la carena de la serra de Montsià era al mig d’un bosc espès coronat per un grèvol? 

Quina n’hi havia passat a Joan de Pasqual a la serra del Montsià, en aquella tarda de novembre?

Joan de Pasqual anava a llengües de la gent. «Quan els gossos lladren», deien les comares, «alguna cosa senten». La cosa pareixia seriosa. No pas un bluf. Feia l’efecte que a Joan Sanz li haguessin trepitjat l’ull de poll. De fet, no va desistir de la seva acció legal.


"Hem associat el llop al dimoni" (Josep Maria Massip, naturalista)
El singular juí tingué lloc a Alcanar el dilluns 20 de novembre de 1843. Va ser davant d’Andreu Rubio, alcalde primer constitucional, i en va donar fe el secretari Llorenç Figueres. Aquest, fill de l’escrivà reial de la vila entre els anys 1792 i 1839, Bru Figueres, pertanyia a la il·lustre nissaga canareva dita dels Notaris.

Sanz va manifestar-hi que, o bé Ildefons aportava proves d’allò que havia dit, o bé se n’havia de retractar de seguida. Com el demandat ho negava, hagué de declarar tot seguit Baptista Sancho. Sota jurament, el testimoni “afirmó haber oido decir á Reverter estando en la casa de Ramon Gimeno que los Demonios salieron á Sanz en dicho Monte”.

Un cop oïdes la resta de raons de les parts i el dictamen dels homes bons, Antoni Sancho pel demandant i l’estanquer Francesc Nofre pel demandat, l’alcalde primer Andreu Rúbio va resoldre-hi.

L’estanquer Francesc Nofre, d’uns quaranta anys, en feia tres que havia baixat d’Ulldecona. Vivia al número 11 del carrer de la Claveguera, amb la seva dona Remei Sorolla i els seus cinc fills.

AL SILENCI PERPETU


L’alcalde primer no va dir: «Bah, són ximpleries del tocacampanes del Reverter». Tampoc no va dir: «Bah, són collonades del Pasqualet». No. L’alcalde primer era un home assenyat i va prendre-s’ho seriosament: va prevenir formalment aquell tafaner del carrer del Calvari que en endavant guardés silenci absolut sobre els dimonis del Montsià (“se abstenga de proferir palabras semejantes á las que motivan este juicio”) i va condemnar-lo així mateix, discretament, a pagar les costes del plet.

Amb una sentència tan sòbria, Andreu Rúbio ens va privar de cap més indici per tal de desvetllar la solució del misteri.

Fa l’efecte que Ildefons de la Magra va aprendre-hi la lliçó. L’omertà pròpia de la ruralia? Els pactes de silenci, diuen, s’hi han de respectar. Ben escarmentat, en endavant es cosiria la boca. A gat escaldat... Ildefons, avantpassat dels Pelats, seria una tomba tota la resta de la seva vida. No ens aclariria mai, doncs, si en dir dimonis del Montsià s’estava referint als llops que, igual que els cérvols i els gats cervals, s’hi van extingir en encetar-se el segle XX.

Amb els anys, el vent va endur-se aquella incòmoda, enigmàtica, desconcertant  història dels dimonis de la serra. L’ofès, Joan Sanz de Pasqual, pogué respirar –ignorem si també dormir– tranquil.

LA PENTALFA I EL DIMONI DE LA TORRE


També diuen que en un dels estreps de la serra de Montsià van trobar-hi una estrella de cinc puntes, cisellada en una antiga estela de pedra.

Compte: una pentalfa cap per avall faria pensar en l’anomenat segell de Bafomet. En el símbol popular del satanisme i de la màgia negra. Els dimonis del Montsià?

Esbós d'una enigmàtica pentalfa en una estela de pedra 
Però que ningú no s’amoïni. Primer perquè, si el pentagrama hi estava cap per amunt, diuen, llavors l’estela representa la màgia blanca. La força femenina, origen de la fertilitat i protectora de la fecunditat i de la vida. Quin goig d’estrella de cinc puntes, senyal de la Gran Deessa Mare mediterrània.

Segon, perquè cas que la pentalfa canareva existís, diuen que si la van salvar in extremis de la destrucció d’un dels oliverars més antics del terme. Sí, en aquell temps en què la proverbial desídia encara permetia arrencar els arbres monumentals, assolar els marges centenaris, colgar-ne les pedres mil·lenàries a tall de reble d’un camí privat... Un quídam va tenir el temps just de baixar al clot i deslliurar de la destrossa aquell oblidat pentagrama d’Alcanar.

No patiu, doncs, que la troballa deu ser més vella que l’any de la picor. I tan inaudit, absurd disbarat paisatgístic i patrimonial amb l’oliverar s’hauria perpetrat, en qualsevol cas, ben lluny de l’indret on a Joan de Pasqual van sortir-li els dimonis del Montsià ara fa cent setanta-cinc anys.

Qui s’hi posa pedres al fetge és perquè vol. 

Al rectangle roig, un dimoni amb banyes observa els qui passen pel camí dels Bandolers des de la mènsula del matacà de la torre d'en Picó (avui dita d'en Gimeno, o del Calbo)
Urgeixen expedicions aclaridores del misteri dels dimonis de la serra i d’altres que hi podrien estar pertorbadorament relacionats. Per què l’estrella de cinc puntes, posem per cas. Per què racó del Ninyo. Si molt convé, per què racó dels Panxesllargues, que així era també la d’una esfinx ibèrica.

I encara: per què, igual que sotjava els teus rebesavis si travessaven el Bort pel camí dels Bandolers, des d’una mènsula del matacà de la torre que fou del meu noble avantpassat Joaquim Manuel de Ferran, et mira aquell dimoni banyut amb els ullots de pedra encesos d’ira. Per què.

3 comentaris:

  1. No resulta difícil trobar explicacions a l'avistament de dimonis. Quant als llops, a la premsa comarcal trobaríem les necessàries referències. La narració m'ha fet recordar "El bosque animado", de Wenceslao Fernández Flores (https://ca.wikipedia.org/wiki/Wenceslao_Fern%C3%A1ndez_Fl%C3%B3rez), amb l'entranyable Pendetestas, que tan bé va encarnar Alfredo Landa. El Montsià del s. XIX devia tindre més arbres i, per tant, més vida misteriosa, però explicable.

    ResponElimina
  2. A la Galera en direcció a Mas de Barberans hi ha un camí que es diu de Cantallops.
    I l'actual carrer Sant Llorenç (patró del poble) se coneix popularment com carrer de la Bassa. S'explica que per aquel indret (més o menys on està ara la Casa Consistorial hi havia una bassa on hi baixaven a veure els llops.

    ResponElimina
  3. Una aportació molt interessant, Joan. Per a quan la primera parella de llops en llibertat al Montsià o als Ports?

    ResponElimina