Tradueix

1979, l'estiu que ho havia de trasbalsar tot

Feia un parell de mesos que havia pres possessió el primer Ajuntament constitucional d'Alcanar després de quaranta anys, i hi havia un món de canvis a fer.


Tot anava d'allò més de pressa.  Encapçalada pel nou alcalde que amb prou feines trentejava, Xavier Ulldemolins (de la Unitat Canareva Independent, UCI), i un primer tinent d'alcalde de vint-i-cinc anys,  Joan-Baptista Beltran (Partit Socialista Unificat de Catalunya, PSUC), la màquina municipal no tenia hores. La gent que hi col·laboràvem, tampoc.

Era l'hora dels voluntaris. De l'èpica. De la participació popular. Tan bon punt va trepitjar el despatx de l'alcaldia, a Xavier Ulldemolins no se li va acudir cap altra cosa que posar en pràctica sense perdre punt allò que la incipent esquerra canareva anava predicant i reclamant des dels temps de la clandestinitat.

FESTES DE MAIG ASSEMBLEÀRIES


Ho ha descrit força bé el professor Cristian Ferrer al seu assaig Lluitadors quotidians: l'antifranquisme, el canvi polític i la construcció de la democràcia al Montsià (1972-1979): "Si l'elitisme del franquisme era l'antònim de la democràcia, l'assemblearisme i l'horitzontalitat haurien de definir, doncs, el quefer dels nous ajuntaments democràtics. [...] La majoria de persones corrents que van enfrontar-se al franquisme ho van fer per un genèric canvi de model, per un canvi polític i de societat: per poder plantejar-s'ho tot de nou".

L'estiu de l'any 1979 va ser el del triomf de la Revolució Sandinista, però també el d'un Alcanar deixondit i assembleari que volia canviar-ho tot

Les eleccions municipals havien estat a l'abril, de manera que el nou Ajuntament canareu va prendre possessió amb les festes de maig ja al damunt. "Les festes de maig en honor de Sant Isidre Llaurador serien l'ocasió perfecta", escriu Ferrer, "per posar en pràctica tot el que s'havia estat parlant en clandestinitat sobre com havia de regir-se −genèricament− el nou ordre entre les persones. Sota aquest esperit, es va decidir convocar el poble d'Alcanar a la casa consistorial per realitzar una gran assemblea en què es decidiria de manera horitzontal com organitzar la setmana de festes −tal com la praxi havia imposat en els moviments socials".

Per aquesta gosadia, l'alcalde novençà va rebre agres retrets de la premsa. L'historiador esmentat cita un article aparegut al Diario Español de Tarragona el 29 d'abril de 1979. Sota el títol "Alcanar: Nuevo Ayuntamiento", s'hi relatava el fet amb irònica condescendència: "Javier Ulldemolins convocó una reunión podríamos decir que multitudinaria, con el fin de hablar sobre las próximas fiestas de Mayo [...]. Con el salón de actos repleto cada uno aportó su idea y su forma de ver la cuestión". Per això des de les pàgines d'aquell diari del Movimiento s'apercebia seriosament Xavier Ulldemolins: tot i que "la democracia al cien por cien es muy democrática" (?!), era indubtable que "en cierto modo y algunos aspectos encierra sus peligros"

Au, entoma-la. El cas és que aquella assemblea multitudinària va allargar-se més que un dia sense pa, però al capdavall s'hi va arribar a un acord sobre com havien de ser les festes majors.

D'UNA TAULETA ATROTINADA ESTANT


I en això que va irrompre aquell estiu tan prometedor del 1979. L'hora del treball col·lectiu i entusiasta. De la feina sense interès ni mirar hores. En un poble estamordit, somort i collat durant dècades de dictadura, els joves vam haver de donar-hi un cop de mà.

Joves com la filòloga Carmina Sancho (avui ja feliçment jubilada) i jo mateix, posem per cas. No en vam fer poques, d'hores, per aquell ajuntament encofurnat, quasi laberíntic...!

Sèiem l'un de cara a l'altre. Treballàvem envoltats de folis en una tauleta minúscula, mal ubicada en un espai pitjor il·luminat que hi havia entre el despatx del cap dels guàrdies municipals i la reixa intimidatòria del calabós o dipòsit municipal de detinguts (sort que aquells dies va romandre buit!). Aquella vella casa consistorial no n'anava gens sobrera, de despatxos. Els que hi havia estaven ocupats per una successió frenètica i ininterrompuda de reunions, des de mig matí fins a altes hores de la matinada. I això que els regidors no cobraven ni un ral per estar-s'hi.

La Carmina i jo vam esmerçar els matins de les vacances d'estiu elaborant una llarguíssima llista de tots els carrers, avingudes, places, passatges i carrerons d'Alcanar i les Cases. En catalanitzàvem els noms i l'ortografia: de Rentadors en comptes de "Lavaderos", de la Raval en comptes de "el Arrabal"... Però sobretot hi fèiem propostes de canvi i en recollíem les dels nous regidors. Tothom podia passar per davant del calabós municipal i dir-hi la seva.

Amb totes aquelles aportacions vam confegir una extensa proposta que, al cap del temps, seria aprovada pel Ple de l'Ajuntament.

Així va ser com, damunt d'aquella tauleta malparada, la "plaza de San Roque" acabaria  recuperant la seva denominació popular: plaça del Camí Ample. Igualment el "pasaje Sancho", que sona millor com a carrer del Trinquet. 

¿I l'antic carrer del Vall, després "de Alfonso XIII", durant la República "de Fermín Galán" i "del general Mola" al llarg de la dictadura franquista? Com que s'hi alçava la secular casa de la vila, la intenció de la nova majoria municipal era dedicar-lo a una institució en què llavors tothom tenia dipositades moltes esperances.  No va haver-hi gaires dubtes a l'hora de batejar-lo com carrer de la Generalitat.

La Carretera Nova fa uns seixanta anys, quan es deia "avenida de José Antonio"

Tota aquella jovenalla il·lusionada no podíem saber que, al cap de pocs mesos, el govern de la Generalitat cauria durant més de vint anys en mans d'una coalició conservadora encapçalada per Jordi Pujol, Convergència i Unió (CiU), gràcies al suport de la UCD d'Anton Cañellas i de l'ERC d'Heribert Barrera. Després d'un breu parèntesi que va anar del 2003 al 2010, CiU tornaria a governar Catalunya amb el suport del Partit Popular  d'Alícia Sánchez Camacho. Fins que l'eclosió d'una inesperada, astoradora protesta a la plaça de Catalunya de Barcelona (maig del 2011) i tot seguit l'esbalaïdora imputació penal de l'hereu dinàstic Oriol Pujol pel cas de les ITV (juliol del 2012) van fer témer pel futur del business friendly. Tan aclaparats s'hi van sentir els qui tallen el bacallà al país, que només amb el gir estratègic encetat pel president Mas i continuat per Puigdemont han aconseguit mantenir fins avui aquella hegemonia conservadora forjada l'any 1980. La prova: se n'han sortit de nou a impedir que a les Terres de l'Ebre es construeixi un nou hospital que substituiria el calvari del Verge de la Cinta de Tortosa. 

Però tot això ja són figues d'un altre paner.

LA TISORADA INTEL·LIGENT


Enmig d'aquell ambient inusitadament assembleari i iconoclasta, la Carmina Sancho i jo no vam menystenir cap solució per massa imaginativa o fins i tot surrealista que semblés. Així, a la "calle de la Paz de Franco" vam fer-hi servir la tisora i de seguida va esdevenir el carrer de la Pau. Per la mateixa regla de tres, l'"avenida 15 de Abril" (dia d'entrada de les tropes franquistes a Alcanar, l'any 1938), després de rumiar-nos-ho molt, va acabar convertida per eixarm en avinguda d'Abril.  

De la Pau. D'Abril. Així, a seques. Ingènues, descansades cirurgies pròpies d'aquell estiu eixelebrat en què a Alcanar tot hi semblava encara possible.

Amb la via pública dedicada a aquell colpista reincident, la "calle del General Sanjurjo", no hi hagué tants de miraments. La filòloga ho tenia clar: en endavant seria el carrer de Jacint Verdaguer, una de les grans figures literàries del país.

A l'"avenida de José Antonio" on jo vivia, vam proposar de tornar-li el nom de Carretera Nova, tot i que n'havia tingut d'altres (s'havia dit de Prat de la Riba, crec recordar, i passeig de l'Estació durant la República). El "del general Barrera" tornaria a ser el carrer del Mar. El "de Calvo Sotelo", de l'Arquitecte Gaudí (jo vaig discrepar, recordo, d'incloure-n'hi la professió, però algú va dir que llavors poca gent del poble n'havia sentit a parlar, del tal Gaudí, així que...). A les Cases un altre artista nostrat, el pintor Joan Miró, va donar nom al carrer dit fins llavors de l'"Almirante Carrero Blanco".

El "del General Piñana", popularment carrer dels civils perquè durant un bon grapat d'anys hi havia hagut la caserna de la Guàrdia Civil, va recuperar el nom de carrer de Càlig, perquè ans havia estat el camí que duia a aquesta vila del Maestrat. Aquest va ser un dels canvis que van semblar a tothom més naturals.

Més dubtes va haver-hi a l'hora de treure del nomenclàtor l'advocat i polític Manuel Kindelán, el diputat pel districte de Roquetes que l'any 1912 va gestionar la concessió reial del títol de ciutat per a Alcanar. Però un feix de motius propiciaven el canvi de nom: d'antuvi, aquest polític de la Restauració havia estat un dels personatges més representatius del caciquisme a principis del segle XX; d'una altra banda, el seu cognom recordava i havia fet present el d'Alfredo Kindelán, cap de l'aviació militar de l'exèrcit franquista durant la Guerra Civil (segurament hi havia qui fins i tot l'hi confonia!); i, finalment, la nova majoria municipal volia que un dels carrers més concorreguts del poble en dates assenyalades −era el que duia al Camp Municipal d'Esports− s'anomenés de l'Onze de Setembre. I així va ser.

EL CARRER DE LA CLAVEGUERA


La "plaza del Generalísimo", antiga plaça de la República (i abans, ja a les primeries del segle XVIII, plaça dels Oms), tornaria a ser en endavant la plaça Major.  L'"avenida de la Diputación", avinguda de la Constitució. La popular placeta del Xulo, anomenada durant el franquisme "de García Morato", va passar a ser em fa l'efecte que a suggeriment de Xavier Ulldemolins del Doctor Fleming, el descobridor de la penicil·lina. Etcètera.

La plaça Major quan s'anomenava de la República (1931-1938): després seria "del Generalísimo"

Xavier no guanyava per a disgustos. També va haver de suportar que un conegut franquista canareu li tirés per la cara que pretengués canviar el nom del carrer on s'obria la rebotiga de la seva farmàcia. 

Es deia "calle de Froilán Beltrán", en al·lusió a qui fou rector de la parròquia durant quaranta anys (1875-1915) i s'escrivia amb altres religiosos tan il·lustres com mossèn Sol, mossèn Enric d'Ossó, etc. El carrer era ben estret: ocupava el lloc de la l'antiga claveguera d'Alcanar, és a dir, del forat que hi havia a la muralla del segle XVI perquè hi passés l'aigua quan plovia.

Per això la intenció era rebatejar-lo com a carrer de la Claveguera.

Al poble, aquest assumpte es va convertir en el plat del dia. Se'n sentien tota mena de crítiques i xafarderies. La gent de missa blasmava l'alcalde: suprimir el nom d'un capellà canareu, a sant de què? D'altres menys pietosos en feien acudits tan fàcils com cruels a partir d'altres significats de la paraula claveguera.

Casualment, de mossèn Froilan n'eren parents tant el nou alcalde com l'encès franquista. Per això aquest últim posava el crit al cel:

−Quin disbarat, Déu meu. Ai, si el Rector Vell aixequés el cap...!

El cas és que Xavier se'n va sentir de tots colors. Però no es va arronsar gens: el carrer de la Claveguera va recuperar el seu nom tradicional.

L'estret carrer de la Claveguera, ans "de Froilán Beltrán"

On deu haver anat a parar aquella inacabable, empudegadora llista de dues columnes amb noms de carrers? M'ha vingut al cap cada vegada que he llegit Deu dies que sacsejaren el món, de John Reed. Si xalàvem...! I no calia, ni cal, que ens ho agraeixi ningú. Mentrestant, molts dels processistes que ara figuren tant romanien còmodament a casa, sense que res de tot allò els fes fred ni calor.

ENCERTS I BADADES AL NOU NOMENCLÀTOR


Me'n recordo com si fos ara d'aquell migdia xafogós en què, després de mirar diverses alternatives, se'ns acudí deixar la "calle de Felipe V" en carrer de Rafel Casanova. Justa revenja, no trobeu? La veritat és que vam celebrar la pensada: a barata del primer monarca Borbó, un símbol de la defensa de les institucions catalanes. "Dos pardals d'un tret", va riure algú. ¿Potser va ser la mateixa Carmina, resplendent amb aquella camisa de màniga llarga romangada, baldera i de blanc immaculat, i aquells texans ajustats de color verd que enlluernaven i provocaven rodaments de cap a més d'un regidor?

Ves per on, sense saber-ho aquell dia vam marcar el lloc on al cap dels anys −a partir del 1999, si la memòria no em traeix− s'acabarien fent cada any les ofrenes florals canareves amb motiu de l'Onze de Setembre.

En agraïment per les concessions que Felip V havia fet a la vila (títol de "fidelísima", armes de França i de Castella a l'escut, mercat setmanal, etc.), el franquisme local va dedicar al vencedor de la Guerra de Successió aquest nou carrer, que fa cantonada amb la Ronda del Remei

A nosaltres encara se'ns va fer escàpol algun carrer, amagat al cor de la ciutat. Quin? El  dedicat, amb una placa tan discreta que va passar del tot desapercebuda, al dirigent feixista Onésimo Redondo. Deu anys més tard, riuríem a pler amb el regidor d'ERC Francesc Cid així que va detectar aquell oblit. Sense dilació, ell mateix proposà de rebatejar-lo carrer de Josep Irla, el 124è president de la Generalitat de Catalunya.

També ens deguérem equivocar més d'un cop. Segur. No diuen que errare humanum est? Heus-en aquí una mostra. Vam deixar sense carrer −perquè li havien dedicat el carrer de Càlig, ai las!− tot un general nascut al poble. Vull dir el militar canareu Cristòfol Piñana Suñer (Alcanar, 1846 - Vinaròs, 1894). Ignorants de nosaltres, ningú no va parar compte que el bon jan de Piñana... s'havia adherit a la revolució de 1868, també coneguda com la Setembrina o la Gloriosa


Així fou com la nostra inconsciència va fer desaparèixer dels carrers de la ciutat el nom d'un canareu que, en un moment històric de gran transcendència, havia gosat anar contra corrent. Quina badada. I ara qui hi posa remei?

1 comentari:

  1. Agraeixo a un lector atent que m'hagi fet memòria dels casos dels carrers de Joan Miró, a les Cases, i de l'Onze de Setembre, els noms dels quals van ser modificats a la mateixa sessió del Ple de l'Ajuntament. Actualitzo l'entrada amb allò que en recordo. Gràcies.

    ResponElimina