Tradueix

Canareus als camps nazis (1): la mesura del terror

En memòria dels canareus que van patir els camps nazis... i també d'aquells altres que, 40 anys després, s'arriscaren a fer-ho saber


El 30 d'abril de 2016 es va presentar a la Biblioteca Trinitari Fabregat d'Alcanar el llibre Los últimos españoles de Mauthausen, de Carlos Hernandez de Miguel. Van aprofitar per a homenatjar Joan Baptista Nos, lo tio Farjo (1924-2016), l'últim canareu supervivent dels camps de concentració nazis, traspassat feia ben poc.


A la pàgina 235 del llibre esmentat de Hernandez de Miguel hi llegim: "Existe constancia de dos deportados que abandonaron Mauthausen gracias a las gestiones que Serrano Suñer realizó ante las autoridades alemanas. Fernando Pindado fue liberado en julio de 1941 y Joan Bautista Nos Fibla un mes más tarde. Sus familias habían utilizado sus contactos en el régimen franquista para llegar hasta el todopoderoso ministro. Las autoridades alemanas no pusieron ningún problema para sacarles del campo y repatriarles a España. El resto de los prisioneros les vio marchar sin saber que su destino era la libertad. Pindado y Nos Fibla llevaban ya un año viendo cómo miles de españoles eran torturados y asesinados en Mauthausen y Gusen. Según contaron ellos mismos, ninguna autoridad española se interesó por conocer su experiencia en los campos. O no les importaba o sabían perfectamente lo que ocurría o, posiblemente, ambas cosas".

D'esquerra a dreta: Agustí Grau, Agustí Bel, Joan Bta. Nos, Josep Fabregat i Joan Bta. Beltran (número de juliol del 1979 del butlletí informatiu Alcanar)

 

DIES FRENÈTICS DE CANVIS I DE RISC


Feia ben poc que havia pres possessió el primer Ajuntament constitucional d'Alcanar. Una de les coses que s'apressà a fer la nova majoria, formada per cinc regidors de la Unitat Canareva Independent (UCI) i tres del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), fou canviar el color de la banda superior de la portada del butlletí informatiu municipal: del verd va passar al taronja, en una al·lusió remota a la maduració dels cítrics que avui pot semblar pueril i tot. També s'hi va incrementar de manera espectacular la presència del català, fins llavors merament testimonial, i se'n van obrir considerablement els continguts.

Tot plegat va provocar immediatament dimissions al consell de redacció. Motius? Que Joan-Josep Sancho Esteller i jo hi imposàvem canvis "radicals" passant el corró de la nova majoria municipal, al·legaven, sense que la minoria conservadora de la Unió del Centre Democràtic (UCD) hi pogués fer res.

La veritat és que no es pot negar que anàvem per feina. Així, també vam decidir que la portada de la revista fos, en endavant, en la llengua del país. Ai, quina heretgia! A molta gent no li agradaria gens, ben bé que ho sabíem. Però nosaltres, a la nostra.

El director era el nou alcalde, Xavier Ulldemolins, i la coordinava Joan Baptista  Beltran Queralt, regidor de Cultura. La va inaugurar aquell famós, històric titular a tota pàgina: 

"HOMES NOUS, ESPERANCES VELLES"

La frase no he sabut mai com s'hi van colar les cometes− va ser cosa de Joan-Josep. Eren els dies en què tot estava per fer. Els dies de la innocència, abans de la irrupció dels interessos urbanístics que ho han fet tot malbé fins avui.

Recordo quatre moments d'extrema tibantor amb els sectors conservadors locals.

Imatge actual del número 25 del carrer de les Carolines, la casa on va tenir lloc l'entrevista

El primer es va produir per la retirada d'una placa que hi havia a la façana de l'Ajuntament. Commemorava l'entrada de les tropes franquistes a Alcanar, el 15 d'abril de 1938. Tan bon punt va estrenar l'alcaldia, Xavier Ulldemolins ordenà treure-la. De seguida va rebre un telegrama, més llarg que un llençol, d'un canareu de coneguda filiació franquista que residia fora d'Alcanar. Amb extrema duresa i un punt de fatxenderia, hi comminava el nou consistori a conservar curosament la placa per al dia en què "con todos los honores" seria reposada al seu lloc.

Després van transcendir les propostes de canvi del nomenclàtor de carrers de la ciutat, i l'Alcanar més ranci s'ho va prendre a la valenta. Igualment l'entrevista que a l'agost li faríem, també per al butlletí municipal, a Llàtzer Reverter, últim alcalde de la República. I un altre empipament va suscitar-lo l'entrevista a dos canareus que havien estat als camps de concentració de Hitler.

Tots aquests mèrits motivaren que algú es prengués la molèstia d'anotar els nostres noms juntament amb els d'altres− en una mena de llista. Una llista negra? Vés a saber. El cas és que nosaltres no ens n'assabentaríem fins a un any i mig després. Fins al vespre del dia 23 de febrer de 1981, per a ser més exactes.

LA SÈRIE TELEVISIVA "HOLOCAUSTO"


Aquell estiu de 1979 va ser especial per moltes coses. Tots els amics de la colla ens trèiem el carnet de conduir. S'acostaven unes Quinquennals que tothom desitjava ben diferents. Roberto Carlos ens emocionava amb Lady Laura. Ana Belén ens enamorava amb Agapimú.  I què me'n dieu, de la tendríssima Sólo pienso en ti de Víctor Manuel? Umberto Tozzi cantava Gloria. Abba, amb Chiquitita, i els Bee Gees, amb Too much heaven, enllestien la banda sonora de la nostra majoria d'edat... Aquesta era la música d'aquell 1979. Ai! Me'n deixaré al tinter un parell d'omnipresents com Los Pecos amb Háblame de ti i Rod Stewart amb Do you think I'm sexy?

Per televisió, entre el 22 i el 29 de juny s'havia emès la sèrie Holocausto. La protagonitzaven Meryl Streep i Michael Moriarty. Sis capítols. Recordo que em van coincidir amb la preparació de les proves de selecció per a l'accés a la Universitat, la famosa selectivitat a què tan infructuosament ens havíem oposat a l'institut amb vagues i tota mena de protestes... Protestes que van estar a punt de costar-nos l'expulsió preventiva  "de tots els centres educatius del país": ens ho van deixar ben clar a uns quants en citar-nos... ni més ni menys que a l'Ajuntament d'Amposta! Nando Reverter, Joan Matamoros i Manuel Gurrera segur que també se'n recorden.

Faltaven encara un parell d'anys per al cop d'estat del 23-F, i set perquè Espanya ingressés a la Unió Europea. Mentre d'altres −i se me n'acudeixen uns quants− s'estaven còmodament i tranquil·la al sofà de casa, un parell de joves de vint-i-cinc anys i un xicot que acabava de fer els divuit ens hi vam llaçar sense pensar-nos-ho gaire. Ningú no havia fet servir encara l'expressió memòria històrica, però això rai: nosaltres ens arriscaríem i començaríem a recuperar-la. 
Va anar d'un fil que no ens costés ben car.

El llibre Deportación, esfereïdor i colpidor, un exemplar del qual romandria damunt la taula durant tota l'entrevista, en aquella xafogosa tarda d'estiu de 1979

Agustí Grau de Marcel·lo i Joan Baptista Beltran de la Felicitat treballaven plegats. A la sucursal canareva del Banc Popular del carrer de Suñer, cantonada amb el camí de Vinaròs. Agustí era un apassionat de la història descendent de militars carlins a qui el nostre poble, reconeguem-ho, no ha fet justícia. Recordo que seria justament ell qui, a partir del 1984, em faria interessar per un assumpte, la història d'Alcanar, que fins llavors m'havia dit ben poc.

Josep Fabregat Chimeno (1909-1990), de malnom Pepet de la Verda, era germà de Trinitari, l'escriptor canareu que dóna nom a la biblioteca pública d'Alcanar. Pepet es conservava d'allò més bé. Xicot molt ben plantat, pel setembre de 1937, amb vint-i-set anys, havia estat un dels tres regidors comunistes de l'Ajuntament d'Alcanar, al costat d'Alfred Gil i de Josep Maria Bel (aquest últim, pare de Trinitari Bel i germà de mon iaio patern). Al final de la guerra civil, Pepet havia estat comissari polític de l'Exèrcit Popular de la República. Després, membre de la Resistència francesa...

Pepet n'havia vist de verdes i de madures. D'aquí aquella veu seva que sovint semblava fluixejar, el parlar pausat, el to serè i tothora conciliador?

Aquella tarda de juliol del 1979 ens vam presentar a casa Pepet. Carrer de les Carolines avall, a mà dreta. Davant de la biblioteca pública que avui porta el nom de son germà. En obrir-nos, vam pujar les escales.  

En aquell menjador feia molta calor. El dia havia estat xafogós. D'aquí que m'hi despitralés tant. A través dels vidres d'unes ulleres (ulleres estil Eulàlia Reguant, en diríem ara), m'hi veig amb un esguard neutre que reflecteix la impassibilitat de qui aborda una entrevista més per al butlletí informatiu local... però també l'audàcia irresponsable dels divuit anys acabats de fer.

La dona de Pepet ens va convidar a cafè. Boníssim. En unes tasses quasi tan lleus i  transparents com el to de veu de l'amfitrió.


EL TERROR FRANQUISTA


Agustí Grau hi havia acudit d'allò més ben documentat. Se sentia feliç de poder preguntar allò que sempre havia volgut saber: d'aquí que un bon nombre de qüestions plantejades als entrevistats  fossin de collita seva. A Joan Baptista Beltran se l'hi veu molt més seriós, mirant de dissimular el fum del cigarret que sosté a la mà dreta, conscient de la solemnitat del moment. I també, com poguérem comprovar més tard, de les notables repercussions que tindria aquella entrevista.

Segur que Pepet també se n'adonava, d'això. El veterà comissari de guerra es mira seriós la càmara. En canvi, Nos somriu però sembla un pèl desconcertat, com si es trobés fora de lloc. Al capdavall acabaria dient-hi ben poca cosa. Felia l'efecte que, al cap de trenta-cinc anys, encara no s'havia fet ben bé una idea de què els havia passat, a ell i a son pare, ni per què. Recordo que les seves respostes em van semblar sorprenentment lacòniques. Fins al punt que, en redactar la versió definitiva de l'entrevista i per tal que la seva intervenció no hi quedés massa coixa, em veuria obligat a atribuir-li un parell de frases de Fabregat a les quals Nos, això sí, va assentir tan vivament que va fer-se-les seves. 

Notes manuscrites originals de la brevíssima resposta que Joan Baptista Nos ens va donar l'any 1979 en preguntar-li sobre les experiències que havia viscut a Mauthausen

A més de preguntar com els altres, també em vaig encarregar de prendre nota de les respostes. Després les passaria a màquina per quadruplicat amb la meva Olivetti Lettera 32. Fent-hi servir, sempre me'n recordaré, tres papers carbó entre els fulls. Discretament, sense airejar-ho gens, se n'havia de fer arribar de seguida sengles còpies a Xavier Ulldemolins i a Joan Baptista Beltran. El tercer es portaria a la impremta. I l'últim me'l guardaria jo per a ensenyar-l'hi a Agustí Grau. El feix de quatre folis i tres papers carbó era tan gruixut que no sé com m'ho vaig manegar perquè cabés a la màquina d'escriure.

Es pot mesurar el terror? Els científics han mirat de fer-ho controlant el ritme cardíac, la temperatura i la resposta galvànica de la pell... Però, i el terror franquista en particular? Vull dir el llarguíssim procés de violència física, econòmica, política i cultural que van patir els perdedors de la guerra civil, els qui podien donar-los suport, els denunciats a la postguerra com a antifranquistes i tots aquells que podien constituir un perill per a la dictadura de Franco.

Tot això, es pot mesurar d'alguna manera? Ni que sigui d'una faisó no gaire ortodoxa,  diguem-ne simplista, grollera i tot? 

Fa un parell de mesos, regirant paperam a casa ma mare, vaig trobar casualment el manuscrit on vaig passar a net l'entrevista d'aquell juliol de 1979: amb un foli plegat per la meitat a tall de coberta, set quartilles que groguegen, atapeïdes d'una lletra que ja costa de  reconèixer. En llegir-les he rememorat fins a quin punt, a diferència d'un Fabregat xerrador i pròdig en detalls, em va sobtar l'extrem laconisme de Nos. Amb prou feines vaig poder recollir-ne 18 linies dedicades a contar l'itinerari que van seguir ell i son pare fins arribar al camp de concentració de Mauthausen. Sobre la seva estada al camp de concentració va dir només: "Ens feien treballar la pedra, transportar-la, fer rodar el corró... Construir soterranis... Dotze hores al dia!".

I au. En total, 21 línies. Quin contrast amb aquest article publicat a la revista Raïls d'Ulldecona! Es titula "Deportats a la comarca del Montsià als camps nazis (Recull de vivències dels supervivents)". El seu autor és Francesc Itarte, del Centre d'Estudis d'Ulldecona. Els records i experiències narrats per Nos hi omplen ni més ni menys que... 376 línies de text! S'hi explaia a gust.

De la nit al dia. Què havia canviat perquè Joan Baptista Nos tingués moltes més ganes de parlar? Amb el pas del temps, havia anat perdent la por? ¿Potser en aquell estiu del 1979, quan encara no feia quatre anys que havia mort el dictador, temia que es tornés a girar la truita (i no sense fonament si pensem en l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981)?  El cas és que quinze anys després, el 29 de gener de 1994, amb Paco Itarte es mostraria d'allò més comunicatiu: la distància entre aqueixes 376 línies i les nostres 21... Seria massa agosarat aventurar que mesura el pes del terror? Del terror imposat per la repressió franquista?

Els catalans als camps nazis, de l'enyorada Montserrat Roig (l'amic Agustí Grau també en va portar l'exemplar que apareix davant d'ell a la foto)

Tornem a la fotografia que encapçada aquesta entrada. Damunt la taula, col·locat expressament, el llibre Deportación: el horror de los campos de concentración. Joan Baptista Beltran l'havia recolzat en un paquet de tabac perquè els lectors de l'entrevista el poguessin identificar. I això? 

Convé que la gent sàpiga em va explicar picant l'ulletque hi ha llibres que en parlen, de l'Holocaust. Que no són històries que s'han inventat Pepet de la Verda i el tio Farjo.  

Agustí Grau també havia portat un llibre. És el volum de més de cinc-centes pàgines que podem veure a la seva dreta, damunt la taula. Enquadernat amb doble sobrecoberta (paper i plàstic transparent). Era Els catalans als camps nazis, de l'enyorada Montserrat Roig. Publicat un parell d'anys enrere per Edicions 62, s'havia convertit en l'obra de referència sobre l'Holocaust a Catalunya.

−Aquest llibre −em va dir Agustí− està ple de testimonis que fan feredat.
 

Com que es pretenia que tingués la màxima difusió, s'havia decidit que l'entrevista a les dues víctimes canareves de l'Holocaust havia de publicar-se en castellà. En aquells dies no hi havia gaire gent que al poble que llegís en català, de manera que molts d'ells solien saltar-se directament les pàgines del butlletí escrites en la nostra llengua. Sense anar més lluny, els estudiants que llavors acabàvem de finalitzar el curs d'orientació universitària no havíem tingut mai absolutament cap contacte amb la llengua catalana al llarg del nostre pla d'estudis.

No ens imaginàvem que aquella entrevista que tanta il·lusió ens feia aniria de poc que no es quedés amagada en un calaix

2 comentaris:

  1. Agustí,.. aquell gener del 1994, no et cregues que va parlar massa. Lo tio Farjo no era massa comunicador. Vaig fer dos viatges, en dos dissabtes diferents. En la primera entrevista, t'he de dir que poc vaig aclarir. No me coneixia, i estava un poc repelós. En tornar, en el segón viatge, vaig anant repetint el que ja m'havia insinuat el primer dissabte, i tornant-li a demanar que repetís determinades qüestions. En aquell viatge la seva dona va dir-me que després de la meva primera visita, va dormir uns quants dies malament, i despertant-se amb ensurts. Li havia fer reviure massa records. Un tema que tot i que hi viag inssistir molt, va ser en quí l'havia alliberat.. Sí que està clar que va ser Serrano Suñer,.. peró el que no està clar si va ser mitjançant Jordi Segarra (Jordiet) per a qui van trevallar a sa casa a Lleida la mare i la germana del tio Farjo,.. o bé va intervenir Mariano Suñer, canareu terratinent i cosí germá de Serrano Suñer, per a qui va treballar el jove Farjo després de ser alliberat. Tot i que va dir-me que va traballar "per agraïment" per a Mariano,.. no va quedar clar quin dels dos canareus: Jordiet o Mariano, els que van intercedir devant de Serrano Suñer. Vam intentar sense éxit també, temps després de la entrevista al tio Farjo, que Mariano ens aconseguis una entrevista amb els seu cosí, que venia de tant en tant a Vinarós, on un fill tenia un xalet o pis. No vam tenir sort i Mariano no va aconseguir que en rebés el seu cosí, ja prop de centenari. Salutacions.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per aquesta informació tan valuosa, Paco. Quant a l'alliberament del tio Farjo, qualsevol de les dues possibilitats resulta plausible: tant que hi fes gestions Mariano de Suñer (parent dels Suñer de Gandesa i, de l'altra banda, descendent de la poderosa nissaga canareva dels Anglès, del bàndol vencedor en la Guerra de Successió), com que les hi fes Jordiet. Amb aquest últim tinc un parentiu llunyà, i es conta a la família que va moure's perquè després de la Guerra Civil li commutessin la pena de mort a un oncle-avi meu... en agraïment perquè aquest, parent seu, l'hagués salvat a ell de ser "passejat" quan encara només era un jovenet que estudiava Dret i ja escrivia de tant en tant a la premsa. Salutacions!

    ResponElimina