Tradueix

El Marjal: la dolça cintura de la mar


L'estiu de 2001, en saber que els havia passat pel cap d'aprofitar les obres del passeig per a substituir part del codolar per platges d'arena, "més del gust dels turistes", vaig contar aquesta història a la revista Lo Rafal mentre miràvem de muntar-hi una oposició al carrer... que, per sort, ja no va caler


Amb aquesta emfàtica entrada, Carme Ferré avisava que ja esmolàvem les eines per a posar-hi mà:

"Un estiu més, les obres del passeig marítim a les Cases fan dificultós l'accés a la platja. Mentre l'operació "Parc Litoral" avança davant les excessives palmeres poc ufanes, el codolar esdevé un patrimoni a cuidar i conservar, un senyal d'identitat amb què ens identifiquem molts canareus". 



Sota la línia de l'horitzó en què es confonen el cel i la mar, la ratlla blanca del codolar del Marjal als primers anys 70 del segle passat, tota flanquejada d'un verd gairebé lliure de  construccions 

Escriu J. Díez González, a Las costas - Guía física de España (Alianza Editorial, 1996): “El llano de Vinaroz se extiende hasta Alcanar, y aún es drenado por el río Cenia, cuyo delta está también muy evolucionado, aunque es perceptible en fotografías aéreas y en la cartografía. Y la costa conserva todos los caracteres descritos de cantil de rasa litoral cementada y relicta, con precuentes playitas encajadas, ligadas o no a desembocaduras de la red hidrológica”.

Vet aquí com Alcanar té en els seus codolars al recer de timbes –des del barranc de l’Aiguamoll fins al Sòl de Riu– una de les seues principals singularitats i riqueses pel que fa a patrimoni natural i paisatgístic. La mar hi ha confegit cales i ancons guarnits amb platges de còdols les quals, d’on trenquen els colls endins, solen oferir arena fina. Com ara la del Marjal

A punt de ser-hi enllestides les obres insolents del Parc Litoral –tosc eufemisme darrera el qual s’amaga un passeig marítim amb totes les de la llei–, l’immens codolar del Marjal sembla com arraulit. Arronsat. Esmaperdut i recelós per l’asfalt i el ciment que són a tocar. Atònit davant del reng de palmeres que li han crescut de la nit al dia. 


Al fondo de Jan les obres del "Parc Litoral", que ja s'allargaven més del compte, van deixar el codolar panxa per amunt. Quina millor ocasió per a mirar de baratar-lo per platges de sorra, més grates als visitants?

D’un tros lluny la codolada pareix tota blanca: un polsim blanquinós ablaneix el tacte dels còdols i n’assuaveix i entela el color. Tocant a l’aigua, però, t’adones que n’hi ha també de grisencs, de basàltics –negres com l’estalzí–, d’ambarins, de rosadencs, d’opalins, d’allimonats i àdhuc d’una tonalitat inescrutable pròxima a la de les algues. 

Els uns fan l’efecte d’ous eixorcs postos en litorals apartats i impossibles; els altres, d’orelles mutilades de remotes estàtues que rodolen per la mar des de l’any de la picassor; i encara n’hi ha que s’assemblen a pastissets o a coquetes de panoli; o bé –els codolells– a fesols, ametlles o intactes caramelets de pedra... 

Banyats, els còdols del Marjal revelen tota la seva riquesa de formes, grandàries i colors: singularitats morfològiques que, amb la dinàmica de les onades, depassen qualsevol càrrega semàntica o pragmàtica (així, al codolar ran de mar ens hi podem fer una efímera idea, diuen, de com veuen el món els qui l'experimenten massa intensament)

El cas és que a vista d’ocell les corbes del codolar dibuixen la cintura cimbrejant de la mar, les seves llarguíssimes cuixes escumoses fins a l’engonal de l’Estanyet... I encara les seves altres corbes de dona, clara altura gitada, sensual com els cossos forros que s’hi estenen à son aise.  

Blancor suggerent de randes sense fi. Pregones rodonors, línies de pessigolles i carícies entre els elements, viaranys a tothora enjogassats... Després, en trepitjar-lo, el codolar t’ensinistra els peus nus, en reté els dits i s’hi escola. I si t’hi gites t’explora, palpunya i refà sense miraments el cos. Fent-te’l present amb el seu amanyac dur i càlid, com si d’un any per a l’altre hagués guardat precisa memòria de tu.
 

LA COSTA INFINITA


Mera imatge poètica? 

Voleu dir? La veritat és que James Gleick (Chaos – Making a New Science), cita una interessant afirmació de Benoit Mandelbrot: “qualsevol litoral és –en un cert sentit– de longitud infinita”. 


El Marjal i la serra de Montsià. Fa vint-i-sis segles, tan bon punt girava la punta de l'Estanyet, el gran vaixell negre dels comerciants fenicis s'enfrontava a l'escena quasi cinematogràfica descrita per Ruf Fest Aviè: els "vèrtexs bessons dels tossals" eren senyal de terra ferma (la llegirien àlif, raix, sade, a les esquerdes de la roca?); de la casa dellà mar; d'haver arribat, finalment, a bon port

Mandelbrot ha descobert que, a mesura que l’escala de mesurament minva, la longitud amidada d’una costa augmenta sense límit: cada badia, cada punta revela ancons i puntetes més menudes, al capdavall minúsculs... i així almenys fins a l’escala atòmica (si no més enllà i tot, apunta ell). Passant pel còdol rodó assaltat per cada coll caòtic: així, qui calculi la longitud de la costa canareva des d’un satèlit obtindrà un resultat inferior que qui l’amidi passejant-se’n les platges; el qual serà tanmateix menor que el del cranc que s’enfili pel món que per a ell significa cada còdol.

Coromines va buscar l’origen de còdol en el llatí cotina (“llosa plana i llarga”) derivat, sostenia ell, del substrat cutina (“pell dura”). No ha de xocar que codolenc siga sinònim de fort, robust, ferm... 

El codolar, però, és fràgil. Jo recordo que quan era menut un parent, capità de la Guàrdia Civil, em va ensenyar a trencar còdols amb la mà nua. Un joc cruel: dono fe que només cal un cop sec per desfer allò que la mar ha trigat segles a cisellar i polir. Per això m’estimo més esmerçar destresa a fer-ne rebotar damunt de l’aigua i prou.

També per això em pregunto si ningú no ha provat mai a comptar els còdols del Marjal. N’hi ha sempre els mateixos? Segur?


La platja del Marjal amb les Cases al fons, el passeig a l'esquerra i, a la dreta, el codolar. És a la tarda quan millor hi podem copsar aquella manera de mentalitzar el temps que compartia el naturalista Charles Darwin: en el seu cas, l'eloqüència de les pedres que garfulla el corrent d'una riera; en el nostre, la constància repetitiva del soroll permanent dels codolells arrossegats pels colls, gràcies a la qual intueixes els grans efectes que genera una causa insignificant però repetida indefinidament


Algú coneix la història de Laila? Infantil o no, és un conte que explica com una donzella berber de l’alqueria de Bani H’’àlim –sí, allí dalt de les Cases, a la serra de la Punta o de Tana– va estar-se tota la vida esperant al codolar un mariner malaurat que no tornaria mai de la ràtzia dels bah’rijún ahl al-Àndalus, "mariners de la gent d'al-Àndalus" que Sulaimàn ibn 'Àfija at’-T’urt’uixí va llençar contra la ciutat de Palerm.

LAILA LA DE LA MAR


Diuen que tot això va passar ja fa més de mil anys, quan els casencs encara ni tan sols sospitaven que es dirien així.

Arreu de la Mediterrània, al-Bahr ar-Rúm, la Mar dels Bizantins que havia esdevingut tan fèrtil i familiar, reserva fabulosa de pesca, de corall, de marisc –culleretes, dàtils, canyuts, quins noms més bonics!–, de goigs lligats a l’aigua, de viatges i ràtzies feliços... Arreu s’esmentava Gulinar –“flor de magrana”, en farsi–, la princesa marina que va ser raptada quan era asseguda a la vora de la mar a la llum de la lluna, per a ser venuda com a esclava al rei de Pèrsia (a ella, a Gulinaru-l-Boharija, "Gulinar la de la Mar", de la raça dels genis, li serien dedicades de la 406ª a la 420ª de Les Mil i Una Nits).

Diuen que per això Laila –en àrab, “nit”– es féu dir també Laila-l-Boharija i, per tal de fer més portadora la seua vana espera, va proposar-se de comptar, a poc a poc, els còdols del Marjal... Així va anar aprenent-se cada còdol. Cada codolell amarat. Com si la riba fos un llibre o el Llibre: tot un Alcorà a saber-se de cor. 

Dos dels tres volums del Libro de las Mil y Una Noches, en magistral traducció castellana de R. Cansinos Assens, amb il·lustracions en negre de Manuel Benet (a la portada s'hi llegeix en àrab, de dreta a esquerra, Alf Laila wa-Laila, "Les Mil i Una Nits") 

Fent servir la riquesa desconcertant del vocabulari andalusí pel que fa a l’astre dels amants, diuen que Laila la de la Mar va ensinistrar-se més avant a distingir les diferents lluentors que dels còdols mullats del Marjal arrencava cada classe de lluna: apagada amb hilàl (la creixent), com una patena amb qamar (a partir del quart dia), esplendorosa amb bàhir, badr (la plena), tènue amb hàla (“aurèola”), espurnant amb xàma (“puntet de bellesa”), radiant amb mohmiqàt (lluna clara tota la nit), cristal·lina amb bohr (brillants), diàfana amb bídh (les “blanques”), flamejant amb múnira (“luminosa”), diràs que somorta amb kamrija (“lluneta”)...

Diuen que al capdavall Laila es va convertir en un geni més dels marenys. I d’aleshores ençà, acaronant la platja del Marjal enmig del silenci nocturn –que és quan millor se’ls hi pot escoltar–, els colls no paren de repetir dolçament el seu nom cadenciós: «Lai-la», diuen en arribar i adés anar-se’n.

«Lai-la...». I també amb cada coll, sense que ningú se n’adoni, desen un nou còdol al codolar quan hi ha badr, lluna plena o bahir... I així una nit rere l’altra.

Deixaran mai de cridar-la els colls? Qui els farà callar arravatant-los el seu codolar cruixent? 

Es negarà amb sorra l’antiga remor que fa memòria de Laila la de la Mar?

Al tardet, les randes dels colls atenyen mansament al codolar. Vam prendre'ns ben seriosament el risc que el colguessin d'arena: al febrer de 2000, quan amb prou feines s'havien endegat les obres del passeig, les màquines s'afanyaren a arrasar el gran canyar de l'Estanyet (era tan ufanós que amb cotxe ben just si podies passar-hi, us en recordeu?); no fos que aqueixos burxons de Lo Rafal, nyic-nyic...

¿Vols-t’hi jugar que cap xiquet –ni cap adult amb el cor a la mà– que hagi escoltat aquesta llegenda del codolar, segur que no gosarà malmetre mai la familiar, dolça cintura de la nostra mar? 

Mentre no puguem comptar-ne els còdols d’un dia per a l’altre, diuen, el misteri i la màgia del Marjal hi romandran.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada