Tradueix

Agost del 1987 (1): en busca de Sant Jaume

La vil·la romana del Cementiri, els assentaments ibèrics de la cota 154 i del Cor de Jesús, les alqueries medievals i la residència fortificada de la primera edat del Ferro de Sant Jaume... Quanta riquesa arqueològica revelada en un sol dia!


El passat 31 de maig, a través de les xarxes socials, ens vam assabentar de la publicació del llibre L’assentament de la primera edat del Ferro de Sant Jaume (Alcanar, Montsià), de David Garcia, Francesc Gràcia i Isabel Moreno. A la ressenya hom destaca que el jaciment arqueològic, interpretat com una gran residència fortificada, representa una referència inexcusable en el marc dels estudis sobre la primera edat del Ferro (anys 650-550 ans de la nostra era, aproximadament) a la península Ibèrica.

Vet aquí que demà dimarts s'inicia la XIX campanya d'excavació i restauració arqueològica del jaciment, que durarà fins al 31 d'agost. Ja són anys de feina. 

Em sap greu de fer-hi servir un recurs tan fàcil com parafrasejar Cien años de soledad. Però el cas és que tot va començar aquella tarda remota en què Ramon Esteban ens va dur a conèixer el cim d'una serreta.
 
Per aquesta banda hi arribaríem aquella tarda d'agost. Sota els matolls i el margalló (la foto de Sílvia Matamoros és del 1999), la residència fortificada de Sant Jaume - Mas d'en Serrà havia romàs vint-i-cinc segles esperant tota sola

Va ser una tarda de les darreries d'estiu del 1987. Començava el Campionat de Lliga i un parell de dies abans l'entrenador del Barça, Terry Venables, havia anunciat que Bernd Schuster i Gary Lineker hi ocuparien les dues places d'estranger. Mentre Jordi Pujol es rumiava en quina data li convenia convocar les següents eleccions al Parlament de Catalunya, el govern de Felipe González reconeixia haver endegat el diàleg amb l'organització basca ETA. Per a la tardor es preparava una cimera de Ronald Reagan i Mikhaïl Gorbatxov, amb vista al tractat per a desmantellar els míssils instal·lats a Europa i Àsia...

I tot això sense telèfons mòbils. Ni internet. Un món ben desconcertant del qual aviat se'n complirà el trentè aniversari. La tarda de dissabte resultaria calorosa i diàfana, tot i veure's entelada pels primers núvols que empenyia una profunda pertorbació des del sud. Un escamot d'almenys mitja dotzena de persones ens amaníem a fer un intens periple arqueològic arreu del terme municipal. 

Ens hi guiaria un esplèndid, il·lusionat Ramon Esteban. El món era més jove que ara i nosaltres també érem joves. A la ràdio sonaven novetats com Luka, de Suzanne Vega, La Isla Bonita, de Madonna i With Or Without You, d'U2. Aquí, en consolidar-se la transició política, l'anomenada nova cançó havia acabat de perdre força i interès. Es marcia un fenomen cultural que havia durat tres dècades mentre, paradoxalment, un nou grup musical que es deia Sau assajava per a fer el seu primer concert a les darreries d'octubre. 

Que no t'enganye ningú solia dir-me Ramon amb un somriure còmpliceJa poden dir missa. Però no conec cap arqueòleg que hi faci fàstics, a trobar un tresor!

Aquella setmana d'agost havia traspassat el director John Huston, considerat l'últim jove rebel del cinema. El 1947 havia dirigit El tresor de Sierra Madre, una pel·lícula que narra una expedició amb un esperit ben diferent del nostre en aquella tarda de dissabte. O potser no tant? Ramon va trobar que calia ser més precís.

Res com un tresor va sentenciar sorneguer– per a fer-te conegut i famós.

L'AGOST MÉS TRÀGIC


Dimarts 18 d'agost de 1987 a punta de dia, quan anaven cap a la feina com molts altres empeltadors i lligadores, la carretera s'havia cobrat les vides de tres convilatans. En un accident de trànsit prop de Benicarló, van morir Rosa Bonfill, de divuit anys, Joan-Josep Cervera, de vint-i-tres, i Adrià Reverter, de quaranta-tres. Hi va resultar ferida greu una altra canareva, Remei-Francesca Reverter, de vint-i-dos anys. Tothom va quedar commocionat per la tragèdia. 

"De vegades", escrivíem al butlletí informatiu Alcanar, "casos així ens fan pensar que el tripijoc d'asfalt i vehicles és certament aleatori, sense cap ni peus; i que, en donar-los solta, si no ens pertoca a nosaltres és perquè Déu no vol". Es van suspendre tots els actes programats per al matí de dimecres a les festes de les Cases, que per motius diversos tots hi vam tenir una mica de culpa aquell any estaven resultant força conflictives. 

L'enterrament de Rosa, Joan-Josep i Adrià va constituir una extraordinària mostra de dol. Una gran munió de gent. Més de vint corones de flors. Les dues bandes de música d'Alcanar acompanyant els fèretres portats a coll... Resulta difícil d'oblidar el seguici multitudinari en travessar la plaça Major i enfilar el carrer de la Generalitat, camí del cementiri, en aquell matí canicular gairebé irreal, indesitjat, en què ens deixaven de sobte tres persones ben conegudes que ja no tornaríem a trobar-nos pel carrer.

En un ambient marcat per aquells fets dramàtics, la setmana següent finalitzava la campanya anual d'excavacions al jaciment ibèric de la Moleta del Remei.

ESTEBAN I PALLARÈS


Feia un parell de mesos que Ramon Esteban Nolla era regidor de l'Ajuntament d'Alcanar. Tenia facetes ben diverses. En el seu ofici era tot un virtuós; un artista parsimoniós, amb un toc de bohèmia. A la seva fusteria del Camí Ample acollia una mena de tertúlia i jo m'hi deixava caure de tant en tant. Ramon es va comptar també entre els pares d'alumnes que, encapçalats per l'enyorat Joan Reverter Castell, havien promogut la creació d'un centre de formació professional al poble. Però Ramon de Silvestre era conegut sobretot pel seu interès en els vestigis arqueològics del municipi. 

Un jove Ramon Esteban 
explorant amb uns amics
les coves de Benifallet 
(detall d'una fotografia
cedida per Cristina Esteban)

 




La primera quinzena de juny del 1970, als trenta-quatre anys, Ramon va sortir als diaris per haver patit un accident de trànsit al quilòmetre 155,2 de la carretera N-340. Anant amb vespa a la finca, va xocar amb una altra motocicleta i va resultar greument ferit. Pocs anys després d'allò descobriria el jaciment arqueològic de Sant Jaume. 

Al llarg d'aquella dècada Ramon lo Fuster va anar replegant diversos materials arqueològics. Quan, a partir de l’any 1985, els doctors Ramon Pallarès, Francesc Gràcia i Glòria Munilla del departament de Prehistòria, Història antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelonadesenvoluparen un projecte d’investigació sobre l'assentament ibèric de la Moleta del Remei, Esteban els va mostrar les seves troballes. I els va aclarir que n'hi havia que no eren de la Moleta.

Ramon Pallarès, el director de les excavacions, era conegut per la seva recerca al poblat ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa). Pertanyia a una de les darreres generacions de deixebles de Joan Maluquer de Motes, qui l'any 1954 ja va plantejar la fita que la recerca arqueològica posés el coneixement del món ibèric al mateix nivell que el de les grans cultures mediterrànies. En valorar les excavacions iniciades a l'octubre de 1978 al santuari protohistòric de Zalamea de la Serena (Extremadura), Maluquer de Motes va manifestar el seu agraïment "de una manera especial a mi compañero y colaborador de cátedra, don Ramón Pallarés, que en el campo, en el laboratorio y en todo momento se ha entregado siempre y con la máxima ilusión y sacrificio".

Tal mateix. Pallarès vivia intensament l'arqueologia de camp. Per això quan Ramon Esteban ens va proposar de fer un cop d'ull als llocs d'interès arqueològic que coneixia, vam acceptar de bon grat. Val a dir que Ramon i jo compartíem un secret: ens havíem conxorxat tots dos per a salvar la casa O'Connor, que l'Ajuntament acabava d'adquirir amb els terrenys per a construir la nova casa de la vila. Ell duia la regidoria de Turisme; jo, la de Cultura. De fet, seria aquesta última la que organitzaria o auspiciaria oficialment l’excursió. Almenys així volgué fer-m’ho veure Ramon, molt mirat i formal en aquestes coses.

Vam quedar dissabte a la tarda. L'últim dia de la campanya d'excavacions a la Moleta. 

UNA LLARGA TARDA DE DISSABTE


Dissabte 29, si la memòria no em traeix? Havent dinat, Ramon em passa a buscar per casa mos pares. Duu texans i camisa clara. Impacient i potser una mica nerviós i tot, amb un posat jovenívol que no arriba a entelar el puret que, amb mestria de fumador, sap mantenir  entre els llavis. Els que l'acompanyarem no sabem on farem cap. Ell, sí. Juga amb avantatge.

Per si de cas jo miro d'aparentar, diguem-ne, un punt d'indiferència. Fa dies que els esdeveniments m'aclaparen una mica. La irresistible allau participativa amb què manta gent  Joan-Josep Sancho, Manel Mas, Carme Ferré, Josep Lluís Agudo, Araceli Moncayo, Joaquim Buj, Ricard Reverter, Artur Segarra, Carmina Sancho, Josep Ferré, Joan Ferrando, Jacint Bort, Ramon Adell i més que segurament me'n deixo ha respost a la crida per a dinamitzar la revista Alcanar. L'empenta de la Comissió Organitzadora del 750è Aniversari que tot just acabem de crear i s'endevina imparable. Les nostres maniobres subreptícies perquè la casa O'Connor no sigui assolada... I ara aquesta expedició arqueològica que Ramon lo Fuster ha instigat. Quin corcó. Com ens ho manegarem, per a dur-ho a bon port tot alhora?

Febrer del 1989, a l'acte de presentació de la monografia científica sobre les primeres campanyes d'excavació a la Moleta del Remei. De dreta a esquerra: un representant de la Diputació de Tarragona, editora de l'obra; l'alcalde d'Alcanar, Joan Bta. Beltran Queralt; el doctor Ramon Pallarès Comas; el doctor Francesc Gràcia Alonso; i, a l'esquerra, l'autor d'aquest blog (foto publicada al butlletí informatiu Alcanar)

La displicència amb què em presento a Ramon és pura façana. Fa poc que he llegit Déus, tombes i savis, de C. W. Ceram, que tantes passions per la història ha aixecat. No sé si encertaré a dissimular-ho, però per primer cop al llarg de la tarda penso en Winckelmann. En lord Carnavon. En Schliemann... Ep. Abaixa veles, que som a Alcanar i el més calent és a l'aigüera.

Ramon i jo farem un cafè. Hem quedat amb els arqueòlegs (al bar de l'hostal Ribera, on s'allotgen durant la campanya d'excavacions, si la memòria no em traeix?). Ja hi trobem Andrés Subirats, lo Soto, l'audaç company de consistori que també s'ha apuntat a l'excursió. Amb el somriure i l'enginy faceciós propis de qui no veu res difícil perquè té un do especial per a véncer tota classe d'obstacles. Seguint el seu costum, de la manera més natural de seguida es converteix en l'amfitrió: crec que ha estat ell qui ha pagat els cafès de tothom. M'afiguro que també els dels arqueòlegs que ja se'ns hi han afegit. Són els doctors Ramon Pallarès, Francesc Gràcia i Glòria Munilla. Els acompanya algun dels estudiants que han participat en la tercera campanya d'excavacions a la Moleta?

A Ramon i a mi, la veritat,  l'equip d'arqueòlegs ens fa una mica de respecte. Sabem  que fins avui normalment han tractat amb alcaldes –el d'Alcanar, el d'Ulldecona– i... Bé, farem el cor fort. Sort d'Andrés, que en això de rompre el glaç hi té la mà trencada.

Ens embarquem en dos cotxes, un molt menys atrotinat que l'altre. Aquest, el del doctor Pallarès, se l'endevinava avesat a aventures com la que ens disposem a emprendre. Pugem per la ronda del Remei i girem a l'esquerra. Prolongació del carrer de l'Alcalde Sanmartí. Al cap d'un parell de minuts, a la dreta, el camí dels Barranquets.

Començarem per aquesta raconada del riu Sénia, diu Ramon, prop de la serra de l'Avenc. Deixem els cotxes al peu d'una serreta com qualsevol altra. No se li veu res d'especial. Seguint el nostre guia ens enfilem per un viarany que arriba fins a dalt. Valga'm Déu quina suada! I això que no fa sol. Amb el cel ennuvolat, som dins d'un hivernacle. Gairebé trenta graus a primera hora de la tarda, una xafogor que el ventet fluix que bufa no aconsegueix mitigar. Jo arribo al capdamunt panteixant. 

De seguida, Pallarès i Gràcia hi fan les primeres troballes. Ceràmica ibèrica. Una victòria tan pírrica que estic a punt de preguntar si de debò ha valgut la pena pujar-hi, quan Andrés em retreu de cua d'ull, amb el seu somriure irònic d'operat del cor, que m'encengui un altre  marlboro. Que no serà l'últim de la tarda. Ell ni tan sols s'ha despentinat: amb la seva estampa habitual camisa clara per fora dels pantalons, a tall de guaiabera–, sembla tan fresc.

Aquest indret tan anodí esdevindrà l'enigmàtica cota 154 de l'Inventari  del Patrimoni Arqueològic d'Alcanar. Un assentament menor a sis-cents metres al nord-oest de la Moleta del Remei, idoni per a controlar el camí que duia a la vall d'Ulldecona. Sobre un estrep pròxim al jaç del riu, avui eixut, faria el fet.

Estiu del 1989: Andrés Subirats del Soto inaugura el pou de Mas d'en Serrà 
(detall de la fotografia de portada del butlletí informatiu municipal)

Davallem al pla i tornem a Alcanar. De passada, Ramon ens parla de restes escadusseres de ceràmica al turó del Cor de Jesús o Santo Cristo. Hi delaten possibles fons de cabana ibèrics. Els arqueòlegs en prenen nota. En endavant se'l tindrà per un altre petit assentament de guaita del curs del Sénia. 

LA VIL·LA ROMANA DE LA BAMBA


Un cop travessat el nucli urbà, ens aturem a la Bamba. No em trec del cap la cançó de l'estiu –és Voyage, voyage, de la francesa Desireless mentre deixem els cotxes a l’aparcament del  cementiri, tocant al camí dels Castellans. Ramon ens porta a un tarongerar. És a l’altra banda de la carretera de les Calafes, orientat a la solana. Fa molts anys, diu, el propietari va trobar-hi una petita ara de pedra. Ell hi va veure manta ceràmica romana escampada. I fins i tot les restes d’un antic canalat fet amb morter.

Som a rampeu de la Serreta. Quines vistes més espectaculars de la plana! En suau pendent, que s'allarga fins a la mar. I vet aquí la finca, encara sense la tanca que filferro que hi instal·laran al cap de pocs dies. Hi entrem. Recorrem un parell de bancals. De tant en tant, els arqueòlegs s'ajupen. Van replegant trossos de ceràmica. Entremig dels rengs de mandariners. A les solrames.

Solramades, en diem a Alcanar. Ramon assenteix i m’agafa del braç. M'assenyala els arqueòlegs. Parlen entre ells. I ho fan amb entusiasme. Escolto paraules noves en boca de Francesc i de GlòriaSigil·lada hispànica, gàl·lica, africana. Campaniana. Ella s’ha arrenglerat una filera de testos damunt del palmell de la mà i l’avantbraç. Els hi col·loca per ordre. 

Per ordre cronològic. A primer cop d'ull, ja poden datar el jaciment entre el segle II ans de la nostra era i el IV després de la nostra era, si fa no fa. Llavors ens assabentem que Ramon ens acaba de descobrir la vil·la romana del Cementiri (per un error que s'arrossegarà durant bastant temps, algú s'hi entendrà "Vell", de manera que se la denominarà vil·la romana del Cementiri Vell). Les preguntes òbvies, que Ramon Esteban ja es va fer: devia haver-hi un atri central? Paviments de mosaics? Unes termes, que explicarien el canaló? 

LES RUÏNES MEDIEVALS DE SANT JAUME DE BARBERÀ


Vinga, tornem als cotxes. Fem la carretera de les Calafes quasi de cap a cap. En recte de les Cases, emprenem el camí de Sant Jaume. El de dalt. Fins al cap de dins, on ja esdevé impossible per als vehicles. A mà dreta s’alcen, entre els arbres, les restes de dues eixerides construccions de pedra. Llueixen uns brancals imponents.  

"Tous les hommes ont un secret attrait pour les ruines", va escriure Chateaubriand. Jo aquestes ja les coneixia: una tarda de diumenge de fa quatre anys, després d’un interminable cafè al bar Caramelo xerrant de la Cabra d’Or un altre fuster, Benjamí Prades, ens les va descobrir a Agustí Grau i a mi. Què més deuen saber-ne, els fusters, de les coses antigues, i no hi baden boca? 

Una de les antigues construccions de pedra de la partida de Sant Jaume, que després d'aquell dissabte de 1987 van ser  incorporades al Catàleg de Patrimoni Arquitectònic d'Alcanar. Inútilment: de l'altra en farien una barraca de cacera i acabaria desapareixent, crec, a principis de segle; d'aquesta no n'hem sabut res des del 2008 quan, amb uns companys de la revista Lo Rafal, vam fer la foto

Després girem cua perquè els vehicles, ja avesats als clots i la polseguera del camí entre dos termes, ens deixin a tocar de la pedrera de Sant Jaume. Visitem l'espectacular, recalcitrant  morabit mig soterrat al voltant del qual mossèn Matamoros volgué situar l’alqueria de la Punta de Benifallim. Els ho demana Ramon Esteban i Ramon Pallarès, engrescat, no refusa mai cap feina: examinen l’argamassa, la barreja de calç i grava emprada en construir murs i volta. És medieval? A primer cop d’ull, no ho descarten.

N'hi ha més, de ruïnes, en aquest racó de l’antiga partida de Sant Jaume de Barberà. evoquen un món anterior als  moviments de terres per a plantar tarongers. El món de les villullae, les “vil·les xicotetes” que l’any 1095 pretenia conquerir el comte de Barcelona Ramon Berenguer III amb la butlla de la Croada concedida pel papa Calixt II contra la Tortosa islàmica: Benialima, Mallila, Beniabdulbar, Benimantell, Benimarzoch, Benidurames, Benibaça... Topònims clànics de la constel·lació de vint i tantes alqueries andalusines entre Vinaròs i la Ràpita, situades en punts elevats i de fàcil defensa, no gaire lluny l’una de l’altra.

A la plana costanera, un incipient regadiu de motes o sínies. Als primers estreps del Montsià, un rerepaís de boscos, pastures –que hi facilitaven una intensa activitat ramadera, d’aquí la densa xarxa de lligallos– i establiments islàmics ja desapareguts sense que ni tan sols imaginem en quina mesura van aprofitar per al reg les fonts naturals de la serra i els aljubs a tocar dels barrancs. Un paisatge agrari transformat i avui destruït mitjançant grans moviments de terres per a les terrasses de tarongerars, autoritzats o permesos tàcitament sense cap supervisió arqueològica.

Potser per això els arqueòlegs no s'encanten gens. Volen anar per feina. És el que denoten les quatre fotos que tinc temps de fer amb una vella Kodak Instamatic del 1969. 

L'unic testimoni gràfic que conservem d'aquella mítica tarda d'agost del 1987 en què Ramon Esteban ens va canviar la història d'Alcanar: ell (a l'esquerra, de cara) i el doctor Francesc Gràcia al morabit de la partida de Sant Jaume, menys d'una hora ans de descobrir-nos la residència fortificada de la primera edat del ferro

L’abandonament d’aquelles villullae degué produir-se poc després de la conquesta feudal. A mitjan segle XII, la documentació ja no esmenta terres cultivades.  Àdhuc comença a parlar de “terra no conreada”. Quan al segle següent s’engega de debò el repoblament de la comarca, ja no reutilitzaran les alqueries andalusines. La major part d’aquells noms de lloc desapareixen de la memòria popular. Els que hi romanen ja no designen cap nucli habitat. En endavant amb prou feines es parlarà del llogarret d’Alcanar i del castell de la Ràpita, tots dos prop de la costa. El patró d’establiment havia canviat de dalt a baix.

UNA SERRETA BEN DISCRETA


La tarda de dissabte va desplegant-se com un mapa, de manera que el del terme vell d'Alcanar s’engrandeix a cada fita. Fa l'efecte que la distinció entre el temps i l'espai s'ha subvertit. A l'inrevés que en un cicle, on el temps captura l'espai, aquesta tarda l'espai, els espais revelats per Ramon, s'han emparat inapel·lablement del temps.

De la mà del nostre guia hem anat traçant, amunt i avall, una mena de graf. Un arc paral·lel a la mar que lliga ruïnes fascinants i restes arqueològiques de ponent a llevant, piccoli pezzi di storia in sospeso: la civilització ibèrica, la colonització romana, al-Àndalus... Tot en una tarda. I això que l’estiu ja va coll avall i a l’agost, a les set ja és fosc. D’on hem tret temps per a tantes peces d'història en suspensió? Potser la calitja que ja entela el paisatge ens ha amagat l'hora?

Em contesto amb una experiència recent: l'exposició d'aquarel·les de Santi Aulet al mercat. "Una finestra oberta perlucido modo al pretèrit que no canvia", me n'he meravellat a les pàgines 4 i 5 de la revista Alcanar de juliol, "allò que hi ha de més permanent a Alcanar: l'ermita, les Cases i, sobretot, els carrers vells". Els carrers vells, cadascun dels quals no és sinó una altra capsa del temps com les que hem visitat aquesta tarda.

La història local retindrà un Ramon de Silvestre generós, content i xerrador. Suara és amb gent amb qui se sent a gust. Instal·lat en un dels millor plecs d'aquesta tarda, es mou a pleret entre les velles parets enrunades. Ho fa amb una subtil parsimònia que contrasta amb la sana, lògica, científica impaciència que comença a albirar-se en els arqueòlegs. Andrés del Soto xala com vedell a la pastura.

A sota veu, Ramon m’ho torna a suggerir. Per què no convidem l’escamot a sopar a les Cases?


Xavier els hi convidava tots els anys, em diu a part. Mentre ha estat alcalde, Xavier Ulldemolins ha mantingut tothora una relació ben cordial amb els arqueòlegs encarregats de les excavacions a la Moleta. I Ramon mira que nosaltres no quedem malament. Però, ai las, anem tan escanyats de temps...! Enguany no podrà ser. La campanya ha finalitzat i els arqueòlegs tornen a Barcelona. Mea culpa. Per no haver-hi pensat ans.

Des d'aquesta perspectiva ens va assenyalar Ramon per primera vegada el jaciment arqueològic de Sant Jaume, al capdamunt de la serreta que s'alça més a l'esquerra. Del cotxe estant, en deixar la via principal per a agafar a la dreta un camí de servitud avui en desús. Tot roman igual llevat dels bancals de tarongers, que llavors encara eren d'oliveres

Un Ramon pròdig en detalls, àdhuc un pèl pinxo rere el somriure que li dibuixa el puret en equilibri als llavis, radiant per poder compartir a la fi tot allò que fa anys que sap. Me'l miro i em ve al cap la confessió autobiogràfica de Winckelmann, el precursor de l'arqueologia: "He crescut com l'herba feréstega, lliurat al meu propi impuls". Com qui vol treure's del damunt un secret feixuc al cap de tant de temps delerós de contar-lo, s'endevina que Ramon de Silvestre ens té amanida una sorpresa fora mida. Tothom intueix que ara ve el plat fort.

De seguida, a mà dreta, agafem un camí que s'endinsa en un oliverar. A rampeu d'una serreta. Amb ribassos a banda i banda. Més que no pas un camí, pareix una aigüera. Andrés i jo ens mirem de reüll. I si aquesta última fita no passa d'aigua de castanyes? I si tanta expectativa es queda en foc d'encenalls? Penso en El tresor de Sierra Madre. Ramon figura Howard, aquell veterà buscador d'or que...

Vinga, amunt fa mentre assenyala amb el dit el cim del turó.

Alcem la vista. Voyage, voyage, vol dans les auteurs... Al capdamunt, la serreta s'entreveu discreta. Apocada. Tan anodina que no pot evitar perllongar-se en un altre vèrtex, més endins a l'esquerra. Voyage, voyage éternellement... De nou la tornada, ja rutinària, de les revetlles de ball a les Cases. Que no s'acabarà mai, aquesta jornada única?

La cançó de l'estiu rai. Què ens hi espera, allà dalt?

5 comentaris:

  1. It will continue?
    Tot i saber part de la història, "m'enxissa" la forma de narrar aquesta intrigant descoberta.

    ResponElimina
  2. To be continued, of course. Gràcies pel comentari, Coqui!

    ResponElimina
  3. Respostes
    1. Merci, Gerardo. A vore quan tornem a fer una excursió. Una abraçada ben forta!

      Elimina
  4. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina