"Festa romana" tocant al ciment

Les relacions entre la fàbrica de Cementos del Mar i l'Ajuntament d'Alcanar no sempre van ser tan idíl·liques com ara: en els últims espeternecs de la dictadura la tibantor va arribar a extrems  inaudits

Mitjançant un conveni subscrit al maig de 1966 Cementos del Mar havia iniciat, un parell d'anys abans de la inauguració oficial de la fàbrica, el seu costum de pactar amb l’Ajuntament d’Alcanar el pagament de les taxes municipals. Hi insistiria amb un altre concert fiscal l’octubre de 1971, després que aquell estiu fossin ampliades les instal·lacions en una segona fase i se’n construís el moll. Més ben dit, els molls: en una fàbrica dissenyada per a l'exportació, calia un moll privat per a carregar el ciment i el clinker, i un altre per a descarregar els combustibles sòlids necessaris per al funcionament del forn.

Per a la nova infraestructura portuària van aprofitar les roques de la punta del Lluquet. No solament va desaparèixer aquesta per a sempre, sinó també el topònim, que ben just si va restar com a referència a la memòria dels mariners casencs i rapitencs.

Dissabte 1 d’octubre de 1966, l'escriptor Sebastià Juan Arbó acabava així el seu article a La Vanguardia Española: “Es casi seguro que muy pronto –porque, eso sí, las obras se llevan con prisas–, tal vez el año próximo, la mole inmensa de la fábrica, con sus construcciones, se levante ya en el bellísimo paraje; en uno de esos parajes que tanto se hace en otros lugares para conservar y que aquí se hace tanto por echar a perder. Entonces –ya tarde– podremos contemplar si se trata de la residencia limpia y hermosa que nos prometen unos, y sea casi un ornamento, o será la fábrica humosa y malsana, que anuncian otros, y que arruine todo el paisaje. Mucho me temo, no obstante, que hayamos de lamentar que nos hayan sometido a esta prueba.”

La nova fàbrica, duria de la mà una residència neta i bonica? Un guarniment per a tan bella contrada com era la Boquera? La cirereta del pastís, entre les Cases i la Martinenca? El temps no trigaria gaire a respondre-hi.

El moll de la fàbrica de ciment es va construir damunt del roquerar de la punta del Lluquet, que així va desaparèixer per a sempre

1973: “KIN FUM FA”

En aquells anys, la dictadura reprimia qualsevol protesta col·lectiva. A més, l’activisme ecologista estava encara a les beceroles. El protagonisme del combat mediambiental hagué de recaure en part de les forces vives del poble, colze amb colze amb persones d’ordre. Aquestes, sovint a títol individual i impulsades per motius diversos –entre els quals no faltaven, tot s’ha de dir, certs interessos urbanístics ben particulars–, van concebre una maror d’al·legacions, recursos i cartes de protesta.

Així, una colla de propietaris del voltant ja van presentar-hi un recurs contenciós administratiu el 1968. Recordem que la inauguració oficial de la fàbrica va celebrar-se el 27 de novembre, tot i que ja estava funcionant oficiosament des de començament d'any.

Vuitanta-un canareus, rapitencs i estiuejants d’Alcanar-Platja de vàries nacionalitats, ensems amb els promotors del pla parcial urbanístic del Codonyol –la futura urbanització Serramar–, van signar sengles reclamacions contra l’ampliació els anys 1973-74. L’amo de l'hostal Maricel va escriure al ministre Fraga. El pacient funcionari municipal Manuel Francesca recollia motius i raons contra allò que considerava un disbarat. El metge tortosí Andreu Nel·lo i l’advocat sabadellenc Joan Garcia marejaven el president de Cemenmar, el governador civil i fins i tot algun director general.

Aquella pugna èpica sense herois exhibia també un cert sentit de l’humor. Al febrer del 1974 se’n feia ressò El Correo Catalán, en descriure l’enganxina que proliferava en vehicles i locals canareus: “remendando (sic) letras de carácter chinesco, sobre un croquis de zona turística de nuestra comarca van las letras ‘KIN FUM FA’”.

Què se n’haurà fet, del baró Van Heemstra, aquell aristòcrata tan ben relacionat amb l'ambaixada holandesa que va denunciar la pol·lució de la fàbrica davant de dos ministres d’Información y Turismo de Franco? Tant Manuel Fraga al 1965 com Alfredo Sánchez Bella al 1972 van contestar-li a tres quarts d’onze, passant-li en raons com podien. La posició de la dictadura no admetia discussió:

FÁBRICA DE CEMENTO SIN HUMO NI POLVO

ESTÁ INSTALADA EN ALCANAR (TARRAGONA)

Així ho havia sentenciat categòricament el diari El Alcázar el 7 d’octubre de 1968. Per al mitjà de comunicació ultradretà, la d’Alcanar era la fàbrica de ciment  “más moderna de Europa”. I punt.

La Boquera, entre la Fonda i la Martinenca, ans d'instal·lar-s'hi la fàbrica de ciment. Diuen que en aquesta mateixa contrada es va celebrar l'any 1974 una memorable "festa romana"

La pol·lució va augmentar de forma escandalosa. Al març del 1973 el Diario Español de Tarragona titulava:

LA ZONA TURÍSTICA DEL MONTSIÁ, 

GRAVEMENTE AFECTADA POR EL POLVO 

Y LOS HUMOS DE UNA FACTORÍA DE CEMENTO

SUS EFECTOS SE NOTAN HASTA EN LAS HOJAS DE LOS ÁRBOLES

La fábrica está montada para no producir humo ni polvo, 

y con estas condiciones se autorizó su instalación

El Diario Femenino ho feia així: “Toque de alerta en la tensión turismo – industria. El cemento en Alcanar es un ejemplo a tener en cuenta para evitar mayores males en el litoral tarraconense”. En el combat de gladiadors entre el negoci industrial i el negoci turístic (o immobiliari, més ben dit?) no hi afluixava ningú , tot i l'avantatge innegable de què gaudia el primer. 

Al desembre del 1973, la crisi econòmica ja fa senyal. S’apuja el petroli. Però Cementos del Mar no sembla ressentir-se’n: demana la llicència d’instal·lació de la seua tercera fase, amb la qual duplicarà la producció.

Així fem cap al 1974. S'obre una etapa que l’escriptor Ignasi Riera presentaria anys després com un procés kafkià a la burocràcia centralista, amb un Ministeri d’Indústria que ignorava olímpicament l’Ajuntament. L’informe municipal desfavorable serà menystingut per la Comisión Provincial de Servicios Técnicos, mentre l’empresa hi sol·licita la llicència d’obres. Amb tot, l'intel·lectual barceloní no en fa un gra massa? En realitat, Cementos del Mar va actuar com Déu i el llegendari Reglamento de Servicios de las Corporaciones Locales de 1955 manaven: ans de demanar l'autorització de les obres, calia assegurar-te que disposaves de la de l'activitat. Elemental, oi?

No trobaríem cap nota dissonant enmig de tant de destret?

LA “FESTA ROMANA”

L’ampliació de la fàbrica ja era un fet. Si la direcció de Cementos del Mar ho va celebrar, degué ser de manera ben discreta. Gairebé rutinària, en aquells temps. No estaven per brocs.

L'enganxina de protesta que l'any 1974 duien molts de vehicles canareus: enmig d'un dibuix del nostre litoral, unes xemeneies fumejants i, amb lletres de regust xinès,  
el reeixit lema "KIN FUM FA"

En canvi, una colla de tècnics de les empreses que havien supervisat o participat en les obres d'ampliació, gràcies a Déu feliçment enllestides, decidiren d'organitzar pel seu compte una festa de comiat.

–Mejor un guateque, ¿no? –va proposar un d'ells picant l'ullet.

El cap d’obra de la contracta era un cordovès cult i llegit. Coneixia els clàssics grecs i llatins. El mot caribeny guateque, que s'havia posat tan de moda a la dècada anterior, no devia agradar-li gens. Perquè s'ho va rumiar i al capdavall va exclamar:

–Ya lo tengo. Os voy a montar una fiesta romana.

Una festa romana? Tothom s'hi va apuntar. A ulls clucs. Cada pensada de l'andalús garantia diversió segura. Quina en devia portar de cap?

–Habrá que cerrar uno de esos albergues de carretera. El caso es hacernos con un buen elenco de posaderas.

El masclisme atroç de l'època fa presumir que el joc de paraules degué despertar la hilaritat de la concurrència. D'una altra banda, corria l'any 1974 i el terme d'Alcanar començava a ser conegut arreu per la quantitat de bars de carretera instal·lats a banda i banda de la CN-340.

–En serio, chicos. ¿De dónde sino de esos albergues, o séase posadas, sacaremos cocineras y camareras para la fiesta? –s'explicà l'andalús tot circumspecte–. ¿O acaso te quieres ocupar tú de los fogones?

–Jefe, es usted más cachondo que la música de los caballitos.

El paisà de Sèneca era primmirat. Devia trobar que la paraula orgia feia mal efecte. Les orgia gregues eren cerimònies religioses semblants a les festes dionisíaques. Corresponien a les bacanals romanes en honor del déu Bacus. Tot plegat, molt pagà. Etimològicament, molt pagès. No gens castís. Potser per això l'erudit cordovès s'estimà més parlar de festa. Festa, això sí, romana.

El déu Bacus

Mai no sabrem quin bar de carretera va tancar el cap de motí. "Qualsevol esforç és poc a l'hora de  recuperar una tradició", degué afigurar-se: en va contractar totes les treballadores i les va citar en un xalet que havia llogat a tocar de la fàbrica. Algú altre havia encomanat un cabàs de llagostins de les Cases, angules del delta, quatre conills per a fer-los a la brasa… Ep, i unes caixes d'ampolles de vi. Del Priorat. Quin millor complement que la gastronomia local per a una festa amb tanta base històrica?

–Señoras posaderas, sírvanse ustedes preparar las viandas –se'ls va dir a les senyoretes d'estiu– en mesa corrida.

Així, entre toscos acudits i rialles més o menys grolleres, degué començar la festa. Esquarterats els conills sense contemplacions, salats i empebrats, les dispeseres van untar-los amb oli i els van ficar a la graella. 

"E vol dir que si alcun diu que la carn sia causa de tots los peccats...". Ho llegim al Terç del Crestià, capítol 174, volum II. Però Eiximenis rai. Aquell vespre havia de revifar, entre la Fonda i la Martinenca, un mite molt més antic: el mite cruent per antonomàsia del món grecollatí, centrat en el déu Dionís/Bacus. El culte dionisíac que, portes enfora de la religió oficial, havia adquirit a Roma una dimensió molt més popular, lligada a la celebració de cultes mistèrics. L'ingredient principal dels quals era el vi.

I hi pertocava vi del Priorat. Cartoixa Scala Dei 1974. Entre els enòlegs, un vi d'alta qualitat, vinificat a l'estil tradicional de la comarca i embotellat emulant els vins francesos.  Els comensals no podien saber-ho, però aquella anyada mítica inauguraria un reguitzell emblemàtic de vins prioratins.

Potser la serra on els comensals embolcallats en llençols acaçaven les mènades ja va desaparèixer fa anys, engolida per la pedrera de la fàbrica?

Mentrestant, elles tombaven els talls de conill a mig coure. Els anaven pintant amb unes branques de romer i de farigola sucades en oli. 

–És perquè la carn n'agafi les aromes –deien– i no quedi eixuta.

Alça! Allò ja passava de taca d'oli. Els supervisors d'obres feliçment finides s'entaularen. Encanats de riure. Tots tenint-se per il·lustrats. Per destres a rescatar i defensar velles, oblidades tradicions mediterrànies. Amb els narius oberts de bat a bat a les aromes silvestres del conill a la brasa i alhora a les místiques del Cartoixa, un vi titllat pels entesos de premonitori. L'àpat es prometia suculent. I les meritòries dispeseres s'esmerçaren a empapussar-los a pler. Diuen que ho feien al natural, despullades, mentre el giradiscs deixava anar aquell pasdoble:

Valencia

es la tierra de las flores,

de la luz

y del amor...

–Y nos iban dando de comer como vinieron al mundo –contaria anys després un dels assistents al festí–. Con los bigotitos de los langostinos haciéndonos cosquillas, el conejito partido y las angulitas sueltas y rizadas.

Valencia,

tus mujeres todas tienen

de las rosas

el color...

Orgia romana en temps de Cèsar (obra de Henryk Siemiradzki, 1872)

"Tres plers són: menjar carn, jaure ab carn e cavalcar carn", diu Anselm Turmeda, després anomenat Abd-Al·làh al-Tarjuman. Ho fa al seu Llibre de tres, assenyalat exemple de la literatura sapiencial i moralitzant catalana.

Res de moralitzant ni de sapiencial en aquell tiberi que anava derivant en festa xalada. Llevat, potser, d'aquell pasdoble tan ben triat de José Padilla i el lletrista José Andrés: pertanyia a la sarsuela La bien amada, estrenada cinquanta anys enrere, i s'adeia d'allò més amb la gresca, la companyonia, els llagostins de les Cases, les angules del Delta, els talls de conill, els glops de Cartoixa Scala Dei 1974...

"Amb un punt final amarg, contundent i sedós", en dirien els entesos al cap dels anys. Als antics ritus bàquics, el consum de vi garantia un vincle directe amb el déu i, no cal dir-ho, la desinhibició necessària per a lliurar-se a les pràctiques orgiàstiques que venien tot seguit. Hi jugaven un paper central les mènades, dones iniciades en el culte dionisíac que, en el frenesí extàtic, es lliuraven del tot al vi, al ball i al sexe.

Dels llagostins dels Alfacs al gustós conill rostit i d'aquest a l'empenta mineral del Cartoixa. "Vi potent", diu la gent que n'entén, "explosiu i tànic"... Fins al punt que cunnus i el seu diminutiu cunniculus tendeixin a significar el mateix? Ben bé que devia saber-ho aquell cordovès lletraferit quan a les postres es va desfermar la disbauxa. Alguns comensals van començar a llevar-se roba: corbata, camisa, corretja o bé tirants...

Quisiera

en la tierra valenciana

mis amores

encontrar...

Es van disfressar allí mateix. De cònsuls. De senadors. D'emperadors romans. Hi havia qui se sentia Neró. Un cop escurades tasses de cafè i copes de licor, vestits només amb un llençol a tall de toga, van acabar corrent darrere les mènades serra amunt.

La blanca barraca,

la flor del naranjo,

la huerta florida

de almendros en flor...

Enginyers en calçotets i llençol pels garroferars de la Boquera i l'antiquíssim camí dels Bandolers. I és que, a diferència dels misteris d'Eleusis, els dionisíacs (ho llegim en un número recent d'una revista de divulgació històrica) solien celebrar-se lluny de l'àmbit urbà, a la serra i a l'aixopluc de la nit. Aquell cap de motí cordovès no va deixar res a l'atzar!

Al cap d'uns anys, l'Ajuntament
encara seguia queixant-se
(portada de la revista Alcanar
de febrer del 1980)

És fàcil sospitar que el relat d'aquesta festa romana no és fruit de la fantasia literària. De cap manera. No diuen que la realitat supera qualsevol imaginació? El cas és que, al cap dels anys, un dels enginyers que hi era present en contaria punt per punt els detalls. Amb pèls i senyals. Bé, no pas tots: com que ell era un home seriós i no feia gaire que era casat, va marxar cap a casa abans que la resta. 

A UN PAS DE LES FESTES QUINQUENNALS

El nostre relator no precisa l'època de l'any en què tingué lloc aquella festa romana. Alguns indicis, però, permeten datar-la després de l'estiu.

Fins a sis anys després, la secció Comentario de actualidad del butlletí informatiu Alcanar no es faria ressò del fet que la Comissió Permanent i el Ple municipals, en sessions de 20 d'abril i de 8 de maig de 1974, respectivament, s'havien pronunciat en sentit desfavorable sobre el desastrós funcionament de les mesures correctores fixades per a la fàbrica. Llavors ja s'havien confirmat els pitjors pronòstics de Sebastià Juan Arbó pel que fa a aquella promesa d'una "residencia limpia y hermosa" feta l'any 1966: "¿Por qué, sabiendo que no era cierto la empresa Cementos del Mar, SA proyectaron y simularon la construcción de tres bloques de viviendas para su personal técnico y cualificado inmediatas al recinto de la Fábrica –es preguntava el butlletí informatiu municipal al febrer de 1980–, que no habrían podido ser habitadas sino protegidas por mascarillas antigás?".

Tanmateix, a mitjan 1974 la premsa estava pendent d'una altra cosa. A primers de juliol Franco va patir una tromboflebitis. Tothom estava convençut que no la passaria. El ministre Pío Cabanillas va reunir els directors de diaris per a parlar-los de les previsions successòries. Va haver-hi qui ja va elaborar reportatges i portades amb la notícia del decés del dictador, per tal de tenir-ho a punt. 

Però van anar passant els dies i el malalt no es moria. Finalment, a les darreries d'agost va recuparar el càrrec de cap de l'Estat que havia ocupat interinament el príncep Juan Carlos, mentre els canareus i les canareves esmerçaven els vespres d'aquell estiu a enllestir els ornaments amb què decorarien els seus carrers durant les imminents festes quinquennals.

El 3 d'octubre, a la ciutat de Tarragona, la Comisión Delegada de Saneamiento de la Provincial de Servicios Técnicos hi diu la seva: "se despacha con un informe favorable pero... condicionado al perfecto funcionamiento de unas medidas correctoras con comprobación de los organismos competentes", llegim en aquell Comentario desconsolat. Que tot seguit relata en un amarg present històric com "los organismos competentes autorizan la puesta en marcha y funcionamiento de la industria en un régimen de provisionalidad que dura ya más de tres años pulverizando toda la zona de Alcanar-Playa".

I això que el poble estava en festes. Post festum, pestum.