Per les antigues mines canareves

Una tesi doctoral sobre els materials del jaciment de Sant Jaume, la II Jornada Intercomarcal d'Estudiosos de la Guerra Civil, les I Jornades d'Arqueologia de les Terres de l'Ebre... tot apunta a una primavera lluminosa per al patrimoni històric

El passat 17 de març, Marta Mateu Sagués, investigadora del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP) i del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica (GRAP), a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, va lliurar un exemplar de la seva tesi doctoral a la Biblioteca Trinitari Fabregat d’Alcanar.

La tesi es titula Estudi de la terra crua durant la primera edat del ferro al nord-est de la península Ibèrica des de les perspectives micromorfològica i tipològica. Els materials del jaciment de Sant Jaume (Alcanar, Montsià). Ha estat dirigida pels doctors M. Mercè Bergadà i David Garcia i avaluada pel Dr. Francesc Gracia de la Universitat de Barcelona, la Dra. Rosa M. Poch de la Universitat de Lleida i la Dra. Antònia Navarro de la UPC.

Marta ha tingut el detall d'incloure-hi un agraïment especial per haver-los acompanyat en la prospecció de l’entorn del jaciment. A les antigues, oblidades mines canareves.

Al fons del racó de la Mina, dalt de les Cases d'Alcanar, les magnífiques rases d'un agradívol color argilenc hi delaten la gran mina del Rei

JORNADES A ALCANAR I A TORTOSA 

Dissabte 16 d'abril, la Biblioteca Trinitari Fabregat va acollir la II Jornada Intercomarcal d'Estudiosos de la Guerra Civil Espanyola. S'hi van presentar diverses comunicacions sobre fortificacions, bombardejos, històries personals ancorades al conflicte... Ni que sigui per raons de proximitat, en destacarem tres: la de Francesc Subirats, de l'Associació Cultural Lo Rafal, titulada Patrimoni de la Guerra Civil a Alcanar (Montsià): estat de la qüestió; la de Josep Pitarch, de l'Institut d'Estudis Rapitencs, La Mar de la Ràpita a la guerra civil espanyola; i l'emotiva comunicació d'urgència dedicada per Paco Itarte, del Centre d'Estudis d'Ulldecona, al recentment traspassat Joan Bta. Nos, Farjo, i la seva duríssima experiència al camp d'extermini de Mauthausen.

Cartell de la 2ª Trobada d'investigadors de la guerra civil espanyola, que va tenir lloc a la biblioteca Trinitari Fabregat d'Alcanar

D'una altra banda, els Serveis Territorials de Cultura i el Servei d’Arqueologia i Paleontologia, ensems amb la Universitat Rovira i Virgili i el Museu de les Terres de l’Ebre, organitzen les I Jornades d’Arqueologia de les Terres de l’Ebre, que tindran lloc el 6 i 7 de maig al Palau Oliver de Boteller (Tortosa), amb un programa força atapeït. Ferran Bladé, director dels Serveis Territorials de Cultura, ha destacat que l’objectiu de les jornades és difondre els resultats dels projectes de recerca i de les diverses intervencions arqueològiques d'aquests últims anys a les nostres comarques; i, alhora, posar en valor la tasca dels investigadors i professionals de l’arqueologia, les institucions i les entitats del territori, per compartir i reflexionar sobre el futur i sobre la gestió del patrimoni arqueològic de les Terres de l’Ebre. 

Ai, las! Per raons de feina, divendres 6 hauré de ser a Barcelona i no podré assistir a les Jornades. Em sap molt de mal. Especialment, perdre'm aquest parell de  comunicacions: Desenvolupament d'una proposta d'estudi dels elements elaborats amb terra crua en contextos protohistòrics. El cas del jaciment de Sant Jaume (Alcanar, Montsià), de Marta Mateu; i La residència fortificada aïllada de la primera edat del ferro de Sant Jaume (Alcanar, Montsià), que hi presentaran David Garcia, Isabel Moreno, Laia Font, Marta Mateu, Carme Saorin i Jorge Andrés Botero. Què hi farem!

Francesc Subirats presenta, a la trobada del 16 d'abril, la seva extensa comunicació titulada Patrimoni de la Guerra Civil a Alcanar (Montsià): estat de la qüestió

LA PEDRERA DE XIMENO 

El 9 de gener d'enguany, Marta Mateu va enviar-me un missatge per whatsapp. Havia acabat la seua tesi doctoral i la defensaria ben aviat: “Hola, Agustí. Sóc la Marta Mateu, arqueòloga que treballo a Sant Jaume amb en David i la Isabel. Sóc la que vaig venir a aquella excursió que [...]". 

Es referia a un dissabte de començaments de l’estiu de 2014. En un sol matí ben aprofitat, ens proposàrem de visitar diversos indrets a l'entorn del jaciment de Sant Jaume.

Vam quedar al Marjal. Érem Marta Mateu, Isabel Moreno, David Garcia, dos arqueòlegs més i jo (segur que no em deixo ningú?). Pujàrem amb cotxe pel camí de les Cases fins al seu encreuament amb el camí de les Calafes. Conduïa David. Al cap d'unes passes pel camí dels Santjaumes, agafàrem la desviació de la dreta. Ens endinsàrem a la part alta de la mil·lenària vall de Barberà. Vam passar la pedrera de Sant Jaume. 

Gairebé arribàvem al barranc de la Roca Roja quan vam deixar el vehicle. Ho vam fer tocant a la pedrera de Ximeno, que també cau a la dreta mateix del camí. Ens hi vam enfilar per a crestejar per una serreta allargada, sempre cap a llevant. Meta: la mina de Plàcito. 

Fa de mal anar per la desolada pedrera de Ximeno, des d'on es domina una contrada que -diuen els uns- estigué poblada tant a l'Edat del Bronze com -afegeixen els altres- en temps dels Omeies d'al-Àndalus. Al fons s'albira, al dellà de l'antiga bassa de Sant Jaume que tant s'estimava Ramon Esteban, el nucli urbà de la Selleta, repenjat a la falda de la serra

LA MINA DE PLÀCITO 

Jo coneixia la mina de Plàcito des que va ensenyar-me-la Joan Bta. Beltran Reverter allà per l'any 1998, si la memòria no em traeix. Al cap de poc temps vaig visitar-la amb l'alcalde actual. Després hi vaig portar Marià Sancho, amb qui maduràvem la idea d'una èpica excursió al mirador de Trampa que mai no duríem a terme.

Els arqueòlegs i jo vam trescar un bon tros, tothora senyorejat per aquella massa arbustiva que s'espesseix i endinsa a poc a poc a l’extens pinar. Arrelat a l'immens argiler a cel obert, fa de corona tortuosa de la serra... Compte, però. Allí, a la quinta forca, aixoplugada en aquella malesa traïdora, hi cova la seva rancúnia contra el gènere humà més d'una bestiola abominable. Com aquell  insecte ben malagradós que em va picar a la cama.

–Ui –vaig fer–. Això em passa per anar amb el camal a l'aire.

Llavors no sabia que se m'endanyaria i que me’n recordaria fins a les festes quinquennals. 

–Esmorzem aquí mateix?

Sense adonar-nos-en, havíem travessat de ponent a llevant el grandiós argiler. Gairebé al capdamunt, ens aturàrem a recuperar forces. Fruita, xocolata i algun queviure més: els arqueòlegs sabien el que es feien. Altrament, confesso que jo m'havia embarcat a l'aventura, diguem-ne, gairebé amb les mans a les butxaques. No solament van haver-me de convidar a un mos, sinó que allí mateix, mentre en David replegava ça i lla algun bocí de mineral de ferro en superfície, ja vaig començar a abusar de la provisió d'aigua d'altri.

El record de la mina de Plàcito es perd en la nit del temps. Més a prop la veiem esmentada en algun document de mitjan segle XVIII. Com si se la mirés de fit a fit, la residència fortificada de Sant Jaume s'hi encara, més solitària que mai. Aprofitàrem per a fer-ne un seguit de fotografies des d’una perspectiva, la de les terres de l’interior, ben diferent de l’habitual. La veia així la gent del país, com una presència ominosa -jo m'atreviria a afegir-hi forastera?

Aquesta pèssima foto del jaciment de Sant Jaume la vaig fer des de la mina de Plàcito, mentre esmorzàvem

La mateixa Fenícia ja havia nascut com un reguitzell de ports a tocar de les serres, emplaçats en illots, en penínsules (potser no gaire dissemblants de la nostra Punta de Montsianet?). Com si volgués romandre aliena a un rerepaís interior sovint hostil.

Bona defensa. Un port. Aigua. I au. Tota la resta -queviures, matèries primeres, etc.- hi arribaria de fora. D'una economia indígena que, encara a les beceroles, era ben fàcil de dominar fent-hi barata. I si amb el troc n'hi havia prou, als comerciants forasters, vaixell negre a la costa, no els calia ni una sola moneda per a enllestir els intercanvis.

És per aquella malfiança respecte a la gent de l'interior que els habitants de la residència fortificada de Sant Jaume hi plantaren un parell de formidables torrasses? O bé ho van fer per a conjurar un perill real, una amenaça de bona veritat, temerosos que amb les noves eines de ferro a l'abast de tanta gent no s'estigués forjant la revolta? El ferro, en comparació amb el bronze, no resultava molt més democràtic? O massa i tot?

Fos com fos, de la mina de Plàcito estant és més fàcil endevinar el mortificant complex d'inferioritat, l'enuig i la ràbia continguts que devia congriar-se en aquell Occident subdesenvolupat que, tanmateix, intuiria sovint fins a quin punt aquells mariners orientals li aixecaven la camisa. Davant mateix dels seus nassos, la gent del vaixell negre en prendrien tot el que els vingués bé. També metalls. Ho farien barata productes manufacturats i sempre a bon preu, aprofitant-se de l'enorme desigualtat econòmica entre els uns i els altres.

(Ignorants d'aquell escarni, diuen que encara avui hi ha ximples que hi volten mirant d'espoliar-ne monedes impossibles . Hi fan mal de bades. No saben que aquells colonitzadors mai no sentiren la necessitat de tenir-ne: el troc els resultava molt més rendible.)

LA MINA DEL REI

Al capdavall la ronda ens permetria contemplar des de diferents perspectives el jaciment de Sant Jaume. Havent davallat de la mina de Plàcito, vam tornar amb cotxe a la partida de Mas d’en Serrà. Llavors vam pujar a peu, per aquella Z costeruda i blanquinosa que les màquines van traçar a la falda de la serra, fins al lligallo de la Punta. Tot seguit vam agafar la sendera.

–On has dit que anàvem ara? –va preguntar David.

–Més enllà d'aquell revolt a la dreta. A la mina del Rei.

De la residència fortificada de Sant Jaume estant es veu d'allò més bé el racó de la Mina, amb la clotada de la gran mina del Rei al mig

 
La mina del Rei, àmplia i fonda, és al capdavall del racó de la Mina, a la banda de llevant del jaciment de Sant Jaume.

Sí, la mina del Rei és tan gran que té racó propi i tot. I està als peus de la residència fortificada. Un tros a peu. Per un camí que, en cas d'existir, degué ser força costerut. Per un instant, això em fa recordar l'abrupta sendera per la qual van pujar per primer cop al jaciment uns arqueòlegs. Penso en aquella tarda llunyana de l'estiu de 1987 en què Ramon Esteban ens hi va portar. En escoltar el diagnòstic, entusiasta però sense escarafalls, que van fer-ne a primer cop d'ull Ramon Pallarès, Francesc Gràcia i Glòria Munilla, els tres canareus que els acompanyàvem vam sospitar de seguida que allò no era poca cosa. Que en aquell turó entre les partides de Sant Jaume i Mas d'en Serrà hi havia molta tela per tallar. El temps els ha donat la raó.

Però tornem a la mina del Rei. Contemplant-ne els terrers descomunals que castigava el sol immisericorde de juny, resultava fàcil imaginar la humiliació. L'agemoliment de la gent que, enclotada i dòcil, hi ha treballat durant vés a saber quant de temps. Bé que en bona part  disfressats per una atapeïda massa arbustiva, s'hi endevinen clots de vuit o deu metres de fondària. Potser com més fondos, millor? I la set?

Perquè en aquell matí xafogós de mina en mina, per causa de la meva imprevisió en vaig patir molta. No solament vaig consumir aviat la poca aigua que portava. De poc que no m’acabo també la que duien els arqueòlegs congelada en una ampolla de plàstic. Poca virtut, que diem aquí.

NI PLATA, NI ESTANY, NI FERRO...

En David i companyia m'ho saberen perdonar. I encara els he d'agrair una paelleta al restaurant Can Conill. A la sobretaula vam passar pel sedàs els retalls, serrells i puntilles del Govern dels millors. Tampoc no hi van faltar algunes xafarderies innocents al voltant del món, imprevisible de vegades, del patrimoni cultural.

Sant Jaume, la residència fortificada de la primera edat del ferro

Però que ningú hi faci volar coloms. De moment, no hi vam anar a buscar mines de plata. Ni tampoc d'estany, imprescindible per a fondre'l amb coure i aconseguir l'aliatge que donava nom al període històric (l'estany, la plata blana sempre escassa a la Mediterrània i molt més preuada que l'altra, havia constituït un dels pilars de l'Edat del Bronze, fins al punt que havien hagut de venir a buscar-lo aquí, a l'extrem occidental del món).

Ni tan sols hi buscàvem mines de ferro, un mineral que en aquell segle VII ans de la nostra era, en forma de limonita, es trobava a la superfície en quantitat suficient perquè durant molt de temps no calgués recórrer a la mineria. De manera que la gent el podia replegar del terra -com nosaltres dalt de la mina de Plàcito- o, a tot estirar, fent clots que van desaparèixer ja fa molt de temps.

No apuntàvem tan alt. Ni de bon tros. Ja deveu haver-ho endevinat. La nostra recerca era molt més modesta. Enmig de la xafogor d'aquell matí de dissabte d'estiu, amb Marta, Isabel, David i companyia buscàvem mines... d'argila!

D'argila per a fer fang. Vam visitar algunes de les mines d'on obtenien la seva matèria primera els antics terrissaires. Les mateixes, la del Rei, la de Plàcito i d'altres, que fins fa mig segle van alimentar els nostres rajolars. La incògnita és: havien estat també les mines dels terrissaires de la primera Edat del Ferro? Els qui en feien vasos, gibrells, bols, tasses, plats i altres atuells i estris?

El cas és que un estudi de la ceràmica a mà del jaciment de Sant Jaume -publicat fa ara un parell d'anys per Cristina P. Barrachina, Jaume Buxeda i el nostre benvolgut, omnipresent David Garcia- mostra que fou fabricada seguint una tradició tècnica basada en la important presència d'inclusions de calcita mòlta, que el ceramista del segle VII ans de la nostra era hauria afegit expressament a la pasta. Tot i que els vasos ceràmics elaborats així són especialment aptes per a la cuina, les ceràmiques recuperades a Sant Jaume no semblen estar destinades a aquesta funció. Això fa pensar en una tradició tècnica, llavors àmpliament compartida al llarg del Llevant peninsular, utilitzada per a fabricar tot tipus de vasos. D'una altra banda, la procedència diversa de les peces fa sospitar en complexes xarxes locals i regionals de producció i distribució, superant l'esquema que veia la ceràmica a mà del primer ferro com una producció típicament local... Interessant, no trobeu?

Els expedicionaris descansen a l'ombra gasiva d'un pi en arribar a l'última etapa del recorregut, encarats a una antiga basseta de fer fang. Aquesta convidava tant a refrescar-s'hi els peus... que algú ho va fer de debò!

Tornem a la mina del Rei. Allí, com més fondo es cavava, millor argila en sortia. Al fons del clot, amb pics i aixades, els homes picaven les parets de la mina per a desprendre'n l'argila i omplir-ne un cabàs rere l'altre. Des de dalt, potser fent servir un argue, uns altres treballadors pujaven els cabassos i buidaven l'argila en munts. Llavors el terrissaire hi acostava el carro o el matxo amb sàrria. Carregat d'argila, se l'enduia a l'obrador del  terrisser. En arribar-hi s'escampava l'argila, encara en grans terrossos que no es podien treballar directament. Calia refinar-la: primer desfarien a cops els terrossos més grossos, després els passarien pedres per damunt fins a enllestir la feina. La terra fina obtinguda ja podrien tirar-la a la bassa de fer fang. Amb la quantitat justa d'aigua perquè, al cap de dotze hores de repòs, l'argila s'amerés bé i esdevingués fang de la qualitat desitjada.

Amb l'esforç que caracteritza la vocació, Marta Mateu s'ho va manegar per a descendir al capdavall d'aquella rasa de la mina del Rei, humitejar l'argila del fons, tallar-ne en peça una mostra quadrangular i endur-se-la dins d'un enginyós tetra brik que de seguida va deixar ben segellat. Pròxima parada, el microscopi del laboratori.

D'aquí que el seu missatge de whatsapp acabés referint-se a "[...] aquella excursió que ens vas portar a buscar argiles".  I hi afegís: "No sé si ja t’has assabentat, però, que ja he acabat la tesi doctoral i la defenso la setmana que ve. Res, que moltes gràcies pel dia aquell”.

Gràcies a vosaltres, Marta, Isabel, David i equip del GRAP. Avanti e buona fortuna!