Misteri a la mar de les Cases: el naufragi de l'Epiteeia

Divendres passat va fer cent anys del misteriós enfonsament d'un vaixell a ponent de les Cases. Les primeres notícies van ser d'allò més confuses. Era un vapor, o un simple veler? Què se n'havia fet, de la tripulació?

Qui consulti La Vanguardia del dimarts 4 d’abril de 1916 hi trobarà un estrany relat en boca dels carrabiners que al matí del dissabte anterior, enmig d’un temporal espantós, estaven de guàrdia a la caserna de les Cases.

Una milla mar endins, a ponent, «apareció un barco sumergido, ignorándose si existía o no en él tripulación, por no verse más que la punta de los palos, pero la noche anterior se vio un vapor en los alrededores donde aparecía el barco naufragado, ignorándose si le prestó o no auxilio». 

No us ve al cap el passatge de Dràcula en què Bram Stoker fa encallar la sinistra goleta Demèter ran de l’escullera de Whitby?

L'indret, ple de màgia i llegenda marineres, des d'on a punta de dia els carrabiners van albirar el naufragi

No feia ni un mes del naufragi de la balandra Elena a les goles de l'Ebre. Segons l'enyorat  Lluís Millan (Naufragis a la Mar de l'Ebre, 1991) l'Elena -propietat d'Antoni Figuerola, del Grau de València- havia sortit el 22 de febrer del port de la Ràpita carregada de taronges. No se'n va saber res més fins que dijous 2 de març de 1916, prop del far de Buda, entremig de les restes d'un naufragi, va aparèixer un tauló amb el foli d'inscripció de la balandra.

Es va parlar d'un embarrancament. D'una via d'aigua. Fins i tot d'un abordament. Deien que havien trobat en un bot els cadàvers de dos dels mariners valencians. Feia l'efecte que no havien mort ofegats, sinó de fred.

UN VAIXELL FANTASMA?

Atesos aquests antecedents tan propers en el temps i l'espai, l’informe dels carrabiners de les Cases encara resulta més inquietant: «no se sabe a qué matrícula pertenece el barco naufragado, ni lo que habrá sido de la tripulación, toda vez que no ha echado el mar en todo el distrito ningún objeto ni cadáver».

Dissabte 1 d'abril havia començat a córrer per Tortosa "la noticia del naufragio de un vapor frente a la costa de Alcanar, a consecuencia del fuerte temporal". Diumenge i dilluns havia  continuat plovent sense pausa.  A poc a poc, la ferotgia dels aiguats nocturns acabaria distraient la gent de la preocupació per aquell enigmàtic naufragi.

A les Cases, més d'un va sentir un esgarrifament. Segur que no hi tenia res a veure però allí, davant de la Punta i de les seves timbes pusil·lànimes, la mar amaga un cargol. Una mànega submarina en espiral que s’engoleix allò que enxampa. Per això s’hi ha ofegat tanta gent. I encara aventuren que, colgat d’arena no gaire lluny del xuclador fatídic, fa dos mil·lennis i mig que hi descansa el Peci Més Antic, que en cas de descobrir-se posaria la contrada en boca de tothom.

L'antiga caserna dels carrabiners de les Cases l'any 1983, ja en ruïnes

En sabia res l’ajuntament que, a l’equador del segle XIX, hi vengué diversos setis a tocar del  corral dels Reverter? La majoria afrontaven al barranc de Sant Jaume (també dit de les Cases) i als lligallos del Mar i del Coll de la Punta. Just al punt d'encreuament d'ambdós camins ramaders, a mà dreta mirant des de la mar, reservarien un solar per a la caserna del Cos de Carrabiners.

LA CASERNA DE CARRABINERS DE LES CASES

El Cos de Carrabiners de Costes i Fronteres, creat l'any 1829, es va ampliar aviat amb els guàrdies anomenats del resguard civil. S'ocupava de la repressió del contraban i de la vigilància de costes, fronteres i duanes. Al cap de pocs anys passà a anomenar-se Carabiners de la Reial Hisenda. Aquesta dependència del Ministeri d’Hisenda va deixar els carrabiners tan abandonats que, ja el 1842, el cos estava d’allò més desprestigiat i resultava gairebé inoperant. 

Hagué de ser  reorganitzat, amb el nom de Cos de Carrabiners Reials, per a reprimir amb més eficàcia el contraban. Però la bonança va durar ben poc: l'any 1844 el triomf polític del partit moderat capgiraria les coses. El seu model policial centralitzat, jerarquitzat i militaritzat adoptà com a eix vertebrador la Guàrdia Civil, creada aquell mateix any pel govern de González Bravo i organitzada pel duc d'Ahumada.

"Casa-cuartel de Carabineros"

Durant la Restauració borbònica els Carrabiners i la Guàrdia Civil foren adscrits al Ministeri de Guerra. Se’ls va conferir caràcter militar alhora que, malauradament, s’hi anava produint una duplicitat de funcions que no augurava res de bo per als primers.

Recordo que mon iaio Domènec Beltran, Mingo el Ferrer, me’n parlava sovint, dels carrabiners. I sempre ho feia amb simpatia, respecte i un sà temor reverencial. En part, suposo, pel destí que els esperava.  

Durant la guerra civil del 1936 al 1939, el cos de Carrabiners es va alinear amb el Govern legítim de la República. No solament va ser un dels cossos on menys suports va tenir la revolta del general Francisco Franco, sinó que més tard els carrabiners van engrossir l’elit de l’Exèrcit Popular. Ja havien begut oli: l'any 1940, guanyada la guerra, al dictador li va faltar temps per a suprimir el cos i convertir-lo en una simple secció de la Guàrdia Civil.

Així va ser com la caserna de carrabiners de les Cases s'acabà convertint en casa quarter de la Guàrdia Civil.

CASA QUARTER DE LA GUÀRDIA CIVIL, CENTRE D'ASSISTÈNCIA PRIMÀRIA... I BIBLIOTECA

Al cap de mig segle, després que l'edifici romangués abandonat durant anys, dedicat a aixopluc temporal de persones sense sostre, es va aprofitar per a fer-hi el centre d’assistència primària. A les acaballes de la primera dècada del segle XXI, finalment, s'hi ha emplaçat la biblioteca pública de les Cases, amb un bon finestral encarat a la mar.

La biblioteca és a la banda de mar del carrer de Barcelona, entre el barranc de Sant Jaume i la casa que el mestre d'obres canareu José Sancho Juan li va construir a Jean-Paul Brusset (pintor francès vinculat a Alcanar i les Cases que enguany ha estat objecte d'un documentadíssim treball de recerca de Jana Sancho).

En recte mateix del punt en què s'esdevingué aquell naufragi misteriós, qui vulgui pot asseure’s davant del finestral de la biblioteca a imaginar, envoltat de llibres i d'històries, la Hispaniola escorada en una badia de l’Illa del Tresor. O Ismael, únic supervivent del Pequod enfonsat per la Balena Blanca. O el Tigre de Mompracem que arriba malferit a les platges de Labuan. O l’enginyer Cyrus Smith i els seus companys de globus, qui de l’Illa Misteriosa en faran llar. O Robinson Crusoe en la solitud de la seva illa deserta, compel·lit a parodiar l'ètica protestant, dimensió simbòlica cabdal de la cultura capitalista. O el diví Odisseu/Ulisses, nàufrag, joguina dels colls...

Fa seixanta anys, diverses dones -entre elles, a l'esquerra, l'àvia, la tia i la mare de qui això escriu- es van fotografiar en un lloc emblemàtic de les Cases: davant de la "casa cuartel de la Guardia Civil" (veieu el rètol), ans caserna de carrabiners

Hem dit naufragi i ara diem Ulisses? Carles Riba adaptà a versos catalans els hexàmetres de l'Odissea. "Tot en l'estil homèric és condicionat per l'hexàmetre: tot surt del seu ritme i va amb ell", va escriure el gran poeta català, "i s'evidencia i passa en ell". Per això Riba hi fa  servir un metre de sis accents distribuïts en una alternància i amb unes cesures que recorden les de l'hexàmetre homèric. Heus aquí com naufraga l'heroi, de retorn a Ítaca:

"[...] va colpir-lo del cim una onada

paorosa, abrivada, i va fer sotsobrar l'armadia.

I ell va caure lluny del castell, i el platós va escapar-li

d'entre les mans, i, venint, aquella terrible tempesta

de grans vents barrejats li va rompre l'arbre en dos trossos,

i drap i antena foren enduts al lluny, mar endintre".

I encara... us adoneu com mitjançant l'aclaparador acompanyament al·literatiu d'erres i d'esses sordes, Riba fa per imitar-hi la maror, la xiuladera, el tràngol irresistible, el concert  espaordidor de la tempesta?

"I ell estigué sota l'aigua molt temps, sense força tot d'una

per redreçar-se de sota l'enorme impuls de l'onada;

i és que el feien pesant els vestits que va dar-li Cal·lipso.

Fins que per últim sortí, escopint de la boca l'amarga

bromera, que li anava del cap regalant per la cara" 

(Odissea, V, 313-323).

Just on s'havia alçat la caserna dels carrabiners, la biblioteca de les Cases amb el finestral encarat a la mar

Al capdavall Homer ens mostrarà Odisseu, «emergint dels rompents, que rotaven cap a la costa» fins atènyer «sense alè i sense parla» el país dels feacis, és a saber, l'illa d'Esqueria (probablement, l'actual Corfú). Si en comptes d'allí el fill de Laertes hagués naufragat davant del coll de la Punta, a la platja del Canó o a la de Paletes, posem per cas, no hi escauria menys l'evocació que un altre poeta nostrat, Agustí Bartra, va fer d'aquell instant feliç al seu Cant d'Ulisses als astres:

"Nàufrag, la terre em fou nupcial i materna,

m'hi vaig abraçar nu, sentint-me espòs i infant,

i ella em va cloure els ulls amb dolçors de lluerna,

besant-me i gronxinant".

Talment els angoixats tripulants d'aquell vaixell que aquell primer d'abril de fa un segle  va naufragar davant les Cases. A les envistes, si no fos pel temporal, de la Fonda, del Canó, de la tràgica bellesa de les puntes de les Fontanelles i del roquerar de Paletes -de menuts li dèiem del Bou- que el passeig marítim aprovat per Madrid té previst d'assolar... Una riba tan arran de mar que la brisa salobrenca t'hi aclapara. Gràcies als elements -i al joc de colls, codolar, roquisser i canyars-, va guanyar amb el temps una faiçó diguem-ne clàssica, gairebé homèrica, d'indret d'acollida. De desembarcament. Amb sort, d'amarratge i tot. Ho va intuir ja l'afuada sensibilitat artística de Brusset -a qui el novel·lista Tristan Bernard va qualificar de "veritable intèrpret de la natura"- i per això va triar aquella raconada per a fer-s'hi una casa?

Qui es deixi caure per la biblioteca de les Cases també podrà consultar-hi fàcilment a la xarxa aquell número de La Vanguardia del 4 d'abril de 1916. Llavors segur que es treurà un pes del damunt: al capdavall es va saber que el vaixell enfonsat tres dies abans era l'Epiteeia, un veler grec (alguns deien que un vapor) que duia carbó d’Alger a Marsella.

Compte: grec. Igual que Homer. Igual que el mateix Ulisses.

"Jean Giono i Gabriel Audisio s'imaginen, cadascun a la seva manera", deia el venerat historiador  Fernand Braudel, "que l'Odissea no ha deixat per ço de contar-se de port en port, de taverna en taverna; que Ulisses continua viu entre els mariners de la Mediterrània i que és en els nostres dies, entre les fàbules que un mateix pot escoltar, on cal anar a buscar la gènesi i l'eterna joventut de l'Odissea".

De mariners de l'Epiteeia se’n van salvar deu. El contramestre va morir ofegat. Fa un segle, encara solia ser aquest el desenllaç luctuós d'una nit de temporal.
 

Tal i com ens van demostrar amb escreix els amics de l'associació casenca Lo Codolar en una memorable sortida guiada d'agost de 2014, les platges exígües entre el barranc de les Cases i la Fonda han estat preuats, mínims indrets d'arribada, desembarcament i amarratge. L'argolla del centre de la foto n'és una prova evident

DE NOU ELS GRECS: L'EPITEEIA

Confesso que no n'he après mai, de grec. Però llegeixo no sé on que el nom del vaixell, ἐπήτεια, evoca la idea de "gentilesa". De "cortesia". Epiteia, epitós, diuen, signifiquen això. I els més entesos subratllen que la paraula ἐπητύς apareix... On? Doncs justament al vers 306è del cant XXI de l'Odissea: 

"car no toparàs de mà de ningú gentilesa,

 en el nostre país"

Epiteia. Epitós. I encara Homer. Simples encerts? Al cap de vint-i-set  segles, algú va batejar un veler amb el mot homèric, ἐπήτεια, relatiu a la qualitat humana que sovint costa tant de trobar. I tot perquè acabés naufragant a la mar de les Cases.

Tanmateix, aquí l'auguri de manca de gentilesa no es va complir. Els deu mariners supervivents de l'Epiteeia, fent honor al nom del vaixell, foren auxiliats a Vinaròs. 

Segons Lluís Millan, el veler va naufragar en aigües rapitenques. En aquests termes s'ha recollit en una fitxa de l'Inventari del Patrimoni Cultural Immoble -Patrimoni Arquitectònic- incorporat al Pla d'ordenació urbanística municipal (POUM) de la Ràpita. Tipus de jaciment: subaquàtic, derelictes. Canten papers i callen barbes.

I si deixem de banda teclat i finestral per a, ara si mai, emular aquells carrabiners d'un segle enrere i sortir de la biblioteca a sotjar l'horitzó?

Llàstima que, a la mar, qualsevol rastre és "la metàfora capgirada del solc sobre la terra, és la imatge d'un pas que no hi deixa cap senyal, escuma fugaç deixada pel vaixell", ha escrit algú (Nicoletta Salomon, Venise engloutie). Per a concloure'n: "sobre la mar no hi ha història, car no n'existeix escriptura ni memòria possible".

Tot i això, ara sabem que ja fa un segle que l'Epiteeia i el seu malaguanyat contramestre reposen allà dins, just on van veure'ls enfonsar-se els carrabiners de les Cases. Misteri resolt?