Tradueix

La fonda vella d'Alcanar

Abans que dos segles i mig en colguessin la façana, ans que la collés l'empara metàl·lica del revolt de la carretera general que s'hi abraona, aquesta casa de postes canareva va acollir fets i esdeveniments prodigiosos 


La matinada de l'infaust diumenge 29 de març de 1896, una remolinada descomunal va sortir de la mar. Ho va fer a poques passes de la fonda vella. En arribar a la carretera general, va enxampar de ple la tartana amb què viatjaven la benicarlanda Leandra Vallés Alberich i el seu marit. 

El gran remolí de vent va espantar el cavall. El carro va bolcar. Des de la fonda que tot just es deixondia, la persona que amania l'esmorzar va sentir els crits de dolor i d'auxili d'ell. Els gemecs venien de la banda de la Ràpita. A les fosques van córrer a ajudar-los per la carretera de terra. De seguida s'adonaren que l'home se'n sortiria amb ferides lleus. La senyora Leandra, però, havia mort a l'acte.

Antiga façana de la fonda vella d'Alcanar

CASA DE POSTES


La casa de postes, construïda a mitjan segle XVIII en terrenys que llavors pertanyien al terme d'Amposta, resultava adient perquè empreses com Las Diligencias del Ebro i Las Diligencias Barcelonesas, les concessionàries de noms ampul·losos que hi operaven, fessin el canvi de cavalls. A més a més, l'edifici era fonda i taverna. Els viatgers -i qualsevol altra persona- hi podien trobar menjar, beguda i allotjament.

Pel que fa a la seva especial relació amb la història postal canareva, un grapat d'anys enrere l'establiment va ser esmentat en un estudi breu però ben documentat. Si la memòria no me la fa, crec que va sortir a Alfinum, el butlletí de la Societat Filatèlica i Numismàtica d'Alcanar que dirigia Joan Bta. Beltran Reverter, de recomanable lectura per a tothom qui hi estigui interessat. Darrerament se sentí a dir que la fonda també era objecte d'un treball de recerca de batxillerat.

Al cul de l'edifici, els imprescindibles corrals s'obrien a un pati espaiós en què no hi faltaven closos i gàbies per a criar gallines i altres animals que proveïen el rebost. Hi havia, no cal dir-ho, habitacions per als viatgers, un magatzem i un bon celler. L’edifici era de forma  rectangular amb planta baixa, pis i golfes, i un cos més elevat a la banda de darrera. Un arquitecte observador hauria de destacar-ne, com a elements més singulars, les tres finestres d’arc rebaixat de la façana i els òculs posteriors. Tot comptat, no hi faltava res perquè la fonda resultés d'allò més acollidora.  

L'edifici de la fonda vist de costat, amb les golfes i el cos més elevat al darrera

Per bé que era al terme d'Amposta, als papers se l'anomenava "venta de Alcanar".  

I això que en acabar la Guerra del Francès la població d'Alcanar va quedar en quadre. Amb prou feines hi van restar 2.400 persones -dedicades principalment a la producció de fruita, llegums verds i garrofes- i un ajuntament en què hi remenaven les cireres un taverner i un masover. L'any següent, les coses no hi havien millorat. Ho han contat Ferran Grau i Núria Sauch a Guerra i territori (1808-1814): van demanar que fessin fora el batlle "porque su conducta es reprensible pues es dado al vino, al juego y al trato con mujeres"; i per si no n'hi hagués prou afegien que l'individu proposat com a regidor degà era massa vell i a més estava sord. Definitivament, en això Alcanar no ha tingut mai gaire sort.

En aquell temps, a la part posterior de la "venta de Alcanar" hi sojornava un destacament de soldats. Una guarnició permanent per a foragitar-ne els contrabandistes, que infestaven la platja Romana i la de les Fonts? 

En aquella saó, tota la contrada que va de la serra de la Punta a la punta del Lluquet (on ara s'alça una fàbrica de ciment) revestia un notable interès militar. Tinguem present que a la tardor d'aquell 1818, en plantejar-se la reconstrucció de les torres de la costa -perquè la del Codonyol i la de les Cases havien estat assolades en  combats entre francesos i britànics-, algú va  proposar que "se construyere una sobre el coll de la Punta", la qual cosa "proporcionaría la ventaja de flanquear las playas Romana y de les Fonts"

Aquella part de costa, propícia al contraban, va exigir una guarnició militar permanent

EL PAS FUGAÇ DE LA REINA


Els autors de 150 anys de música: història de la Banda Municipal de Música d'Alcanar (1845-1995) n'estan ben segurs: el 3 de juny de 1845 va descansar un puntet a la fonda, agraïda i ben conreada, la reina Isabel II. I va ser llavors, en concedir a l'escultor local Miquel Gisbert "una Música per a Alcanar", quan hi va fundar la banda municipal de música.

Amb prou feines feia una setmana que s'havia aprovat una Constitució d'allò més conservadora, amarada dels principis polítics del Partit Moderat. La reina viatjava cap a Barcelona. L'itinerari, iniciat el 26 de maig a Aranjuez, va continuar per Pedroñeras, Chinchilla, Almansa, València, Castelló... El 3 de juny pel matí, en arribar al pont del riu de la Sénia, van rebre-la-hi Manuel Gutiérrez de la Concha, capità general de Catalunya i marquès del Duero, i la resta d'autoritats locals i del districte. 

"Cal pensar també, donades les característiques del viatge", llegim a la pàgina 20 de 150 anys de música, "que aquell ja famós episodi no va transcórrer a la mateixa vila d'Alcanar que estava apartada de la carretera principal i no formava part de l'itinerari marcat pel protocol. Segurament la recepció tingué lloc a la Fonda Vella d'Alcanar, en un moment de parada de la comitiva reial [...]".

La fonda, al bell mig de la partida a què dóna nom, tocant a la mar i travessada per l'antiga carretera reial

Fou llavors, a mitjan segle XIX, quan la Fonda va donar nom, igual que la Martinenca i les Comares, a una partida del Terme Nou. Alcanar se l'havia agregat mercè a un acord amb l'Ajuntament d'Amposta.

A la Fonda s'hi plegaven garrofes a balquena. Qui més diners en treia era, amb diferència, la família Aiguavives, al capdavant de l'oligarquia canareva. Els hi seguien el cavaller Manuel de Ferran, Domènec Sancho de Raqueta, Agustí Queralt del Magre, Maria Francesca Reverter de Rialla... Entremig, havien sabut alternar garroferars i trossos de vinya un seguit de pagesos més modestos i emprenedors com ara Baptista Badoch, Josep Subirats de Miguel de l'Obrera, Baptista Bel del Moro, Miquel Sancho de la Preciosa, Melcior Reverter de Racó, Josep i Antoni Fibla del Curro, Baptista Chillida de Panxallarga, Andreu i Miquel Sancho de Navarro, Teodor Barberan, Agustí Guimerà, Pere Balada del Rufo -l'avantpassat de qui això escriu que vivia al carrer de l'Escola (avui de Felip Pedrell)-... I, encara més atrevit, Josep Reverter de Bolau hi conreava, a més de garrofers i vinya, una eixerida sort d'oliveres.

La partida de la Fonda, entre la serra de la Punta i la Martinenca, comparteix espai físic amb denominacions toponímiques força més antigues com el Bort o la Boquera. I més recents, com ara el barranc de donya Manuela, batejat així per causa de la terratinent Manuela O'Connor Lías. 

La fonda, possible escenari de la fundació reial de la Banda Municipal de Música d'Alcanar, ha experimentat una peculiar rehabilitació

"LA TIA BRUIXA"


Durant dècades, l'estat d'abandonament de l'edifici de la Fonda Vella —quasi ruïnós— i la seua singular ubicació a la vora de la carretera N-340, sempre a la vista de tothom però a tothora inaccessible, amb la seua aparença de tancada amb pany i forrellat, han induït la gent a entrellucar-hi els fantasmes de viatgers malaguanyats que, segons deia la gent, l'habitaven. Botis, aparicions i ànimes en pena els quals —contaven— recorrien les malmeses escales i orcs corredissos de la fonda a la matinada, quan de la mar vénen les remolinades i l'enteniment humà està menys amanit per al raonament i es mostra més susceptible a la solitud i a les impressions fugisseres del mal.

Hi ha qui ha suggerit que el temps, tal com l'entenem normalment, no deu ser l'unica forma de l'esdevenir humà. Que segurament n’existeixen alhora varis nivells. Si això últim fos cert, tal volta els espectres es quedarien senzillament en formes inabastables que discorren a través del temps per senderes diferents de la nostra; o potser fan via disfressades d'aparences estranyes, que amb prou feines podem copsar. Perquè si no, ¿qui s'explica fets com el misteriós robatori de gallines que patiren els habitants "del caserío llamado la Fonda de este término", pillatge que l'ajuntament va comunicar al jutjat de Tortosa el 19 de juny de 1896?

La fonda, vista des de la vora de la mar, amb la serra de Montsià a l'esquena
Pitjor era el cas d'alguns mariners lliurats a explicables supersticions: no fos cas que... Diuen que hi hagué un temps en què la fonda va ser habitada per una dona estranya, de posat enigmàtic. El dia que coincidia que les barques de les Cases passaven per davant de l'antiga casa de postes i en acabat tenien la mala fortuna de no agafar gens de peix, més d'un mariner la maleïa:

-La tia bruixa...! Déu n'hi do si en porta, de malastrugança!

Fins al punt que l'indret es va acabar dient la Tia Bruixa.

LA PLATJA DE L'HOSTAL

Quan encara s'hi aturaven les diligències, a la fonda també li deien l'hostal; i a la platja que té al davant, platja de l'Hostal. Contaven que l'hostal havia lluït a la façana un rellotge de sol tan digne de veure que, al cap dels anys, manta gent seguia confonent un dels òculs de les finestres amb el rellotge enyorat. Uns altres sostenien, però, que el rellotge estava justament al lloc on sembla faltar-hi un òcul.

Heus aquí com aquell casalot mig enfonsat al terra, que tan familiar ens resulta en passar-hi amb cotxe anant cap a la Ràpita,  ha gaudit també de l'inimitable encís de les cases encantades. 

Paradoxalment, al capdavall la fonda vella ha tingut la sort que el seu darrer propietari la rehabilités per a destinar-la a habitatge. Potser se n'hauria de parlar més extensament, però el cas és que així -malgrat una emfàtica ornamentació exterior que algú qualificaria de kitsch, malgrat haver-se vist privada de l'emblanquinat que devia homologar-la a la resta de construccions del terròs, etc.- s'ha salvat un element important del patrimoni històric canareu. No val la pena celebrar-ho i agrair-ho?

Les finestres d'arc rebaixat i els òculs de la singular façana de la fonda

"COM UN ESTRANY VAIXELL, ANCORAT DE COSTAT, A LA VORA DE LA CARRETERA, VOLTADA DE RECORDS"


El protagonista de La masia, de Sebastià Juan Arbó, és Monxe, un rapitenc que retorna a la seua terra. Ve d'Àfrica, on després fer el servei militar es va reenganxar a l'exèrcit.  

Encetem el primer capítol de la novel·la, l'última d'Arbó en català, titulat justament "La tornada". Al cap de mitja dotzena de pàgines, si fa no fa, ens hem assabentat que Monxe ha baixat del tren a Vinaròs. Delerós d'arribar a la Ràpita després de sis anys d'absència, no ha volgut esperar la tartana del Torro, que en aquell temps prestava el servei de carruatges i tartanes des de l'estació de ferrocarril "fins on convinga".

Passat el pont del riu de la Sénia, Monxe accepta la invitació d'un pagès que va fins a la Ràpita i puja al seu carro. Aviat arriben a l'emblemàtic revolt de l'Àngol, on una desviació a mà esquerra els hauria dut a Alcanar. Llegim Arbó:

"A l'esquerra aparegué l'Àngol, la vella i famosa fonda; en deien la Fonda, però a causa de la situació començaren a dir-ne l'Àngol, que acabà per imposar-se del tot. Estava, en efecte, en el mateix colze de la carretera, que es desviava allí formant quasi un angle recte".

Ep! No us fa l'efecte que la memòria traeix Arbó? O per fatifat a l'Àngol n'existia una altra, de fonda?

La primitiva porta principal de la fonda, enfonsada pel pas dels anys i el terraplè de la carretera

"El vell edifici apareixia a l'esquerra, una mica enfonsat en el terreny, i aparegué, també ara, al devant d'ell, amb la seva forma estranya i peculiar: les finestres rodones, en forma d'ull de bou, com un estrany vaixell, ancorat de costat, a la vora de la carretera, voltada de records".

Amb aquesta descripció ja no sembla haver-hi cap dubte: el novel·lista rapitenc/ampostí està parlant de la fonda vella. I si és ai la memòria li fa una mala passada, perquè l'Àngol és en realitat un altre colze de la carretera. Un colze que precedeix el de la fonda vella. 

A partir d'una primera versió d'aquesta entrada, una valuosa aportació de Seila Sancho ha contribuït a explicar la probable confusió d'Arbó: just a l'Àngol, no hi havia la fonda de la Tendra? D'una altra banda mon pare, als seus vuitanta-quatre anys, encara ha encertat a recordar-hi una taverna especialment concorreguda entre els mesos de maig i octubre, quan la majoria dels canareus i canareves es quedaven als prats de les Cases, el Marjal, l'Estanyet, el Camaril i Sòl de Riu, entre el camí de la Ribera (avui carretera general) i la mar. Finalment, Joan Bta. Beltran Reverter ens informa que, després de parlar-ne amb son pare, aquest li ha precisat que la Tendra hi tenia la finca on ara hi ha uns vivers... però no pas la fonda o taverna de l'Àngol -a tocar del barranc-, que era regentada per una senyora castellana que es deia Evarista. Popularment, la tia Barista.

"UN CRIM, UN ROBATORI, UN ASSALT A LA DILIGÈNCIA PER AQUELLS VOLTANTS"


"L'Àngol havia perdut, amb el temps, el significat i l'havia mudat per la funció o l'ofici; ningú, en sentir-ho, no pensava en l'angle o colze de la carretera; el nom suggeria ara idees de descans, de seguretat, malgrat alguna llegenda fosca -un crim, un robatori, un assalt a la diligència per aquells voltants- i la soledat temorosa en què apareixia embolcallada durant la nit, amb la seva massa fosca i els forats negres de les finestres, a l'ombra de la muntanya".

La de Sant Josep de 2016 ha estat una diada de protesta: que minvés la congestió del trànsit per la carretera general, a més de reduir-hi la sinistralitat, a la fonda li permetria respirar una mica

"Plantat en un lloc solitari, a la carretera que anava de València a Barcelona", escriu Arbó, "a l'Àngol passaven les diligències que circulaven entre les dues capitals, i allí paraven els vianants, generalment a fer-hi nit, els carreters, o traginants, o venedors ambulants, etc., que anaven d'un poble a l'altre per tota la contrada".

Arbó situa l'acció de la novel·la pels volts de l'any 1924. "En aquests temps havia perdut la seva activitat i quasi la funció; encara se servien begudes i menjars, i encara es parava a dormir algun vianant, però no quedava rastre de la vella activitat; la seva negra fama s'havia esvaït, amb les llegendes i tot; i en el moviment i en l'edifici, ja mig en ruïnes, se semblava anunciar la pròxima fi".

Per sort, la predicció de l'autor de Terres de l'Ebre no s'ha complert. La fonda vella d'Alcanar, de moment, se n'ha sortit. 

Tenim raons per a sospitar que Arbó no sabia que aquella llegenda fosca evocava uns fets ben reals. Perquè l'assalt a la diligència, el robatori i els assassinats van succeir de debò. I -això també ho ignorava el novel·lista rapitenc/ampostí- van esdevenir-se tots tres alhora. Un dia en parlarem. Mereixen una entrada sencera.

Cap comentari:

Publica un comentari