Tradueix

Roses per a Fina Mar


A les portes de la diada del llibre i la rosa, tornem a fer memòria d'una escriptora canareva que segueix esperant el seu Sant Jordi


Va ser en aquells primers anys del butlletí informatiu Alcanar. Alfons Martínez-Aguado, un dels seus fundadors, em va assegurar que la vena periodística li venia de sa tia Josefina.

Ella era una xica madrilenya. Una manola captivada per la bellesa de la costa canareva. «Me’n sedueixen», escriuria, «els camps ubèrrims i el paisatge amb flors». La mar blava i immensa feia l’efecte de sospirar en besar els sorrals, el roquer i les dunes que la fitaven. Tot li trobava soberg: les barques tenien l’angle de gavines d’ales turgents que salpaven lleus i gracioses per a tornar a les Cases, ans que el sol enviés les últimes llambregades als seus «pobres casots apinyats».

El Marjal i les Cases en època de Fina Mar (detall d'una coneguda carta postal de Roisin)
Josefina Martínez-Aguado i Guerra (Madrid, 1899? - Barcelona, 1955/1956?) va fer cap a Alcanar perquè son pare, el lletrat Tomàs Martínez-Aguado, fou secretari de l’ajuntament. La família es va instal·lar al carrer de Càlig.

Tot i no mostrar-se gaire disciplinada en l’estudi, a Josefina li agradava molt llegir. Tot allò que estigués relacionat amb el món de la cultura li interessava: la poesia, el teatre, la música (l’encisava tocar peces de Chopin al piano de casa)... Tothora tan mudada que feia l’efecte que sortia de la capsa, es delia per fer llargues passejades pel poble, per l’horta i per la vora de la mar. La hi espentejava la invencible sensibilitat romàntica que acompanyava la seva delicada salut. Perquè Josefina patia del mal sagrat.

EL MAL SAGRAT DE DOSTOIEVSKI

Aquí resulta inevitable evocar un escriptor universal: el Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski (1821-1881) de L’idiota i Els dimonis, que ja gran arribà a convertir la seva epilèpsia en una virtut, en evocar aquell dreamy state o aura d’èxtasi que precedeix els atacs, l’instant de percepció i creativitat inusitades que, diuen, influeix en l’escriptura de la persona malalta... A partir d’aquella famosa asseveració del novel·lista rus (em sembla que va ser la matemàtica Sofia Vasílievna Kovalèvskaia qui va donar-ne fe a les seves memòries), hom pot aventurar la possibilitat que l’epilèpsia estigués al darrere no solament dels trets propis de la poesia de Fina Mar, sinó també de la caracterització d’alguns dels personatges i tal volta del fil argumental de la seva narrativa.

Fina Mar i sa mare (fotografia del treball de recerca d'Aida Bel, cedida per Carmen Marí, neboda  de l'escriptora)
En els versos i prosa jovenívols de Josefina es conjumina l’elegància de la lectora empedreïda amb la senzillesa, la tendresa i l’idealisme d’una ànima candorosa, propensa a ser víctima fàcil tant del sectarisme dels contraris –que devien veure-la com el prototip de senyoreta feréstega i desocupada però sobretot, ai las!, amb una intel·ligència i criteri propi insolents, poc menys que insuportables– com de l’arrogància dels vencedors de la guerra civil, que en bandejarien la memòria perquè segurament la seva poesia no devia semblar-los prou viril, a aquells galifardeus de la fàtua dictadura franquista.

Sospito que a Josefina la nova societat de masses li pareixia mudadissa i incomprensible: s’encarava amb  un procés històric en què els valors que ella tenia per fonamentals s’estaven ensorrant. La doctrina de la Caiguda, escrigué el filòsof romanès Emil Cioran en estudiar la figura del savoià Joseph de Maistre, exerceix una forta seducció sobre els esperits extramadament conservadors, siguin del color que siguin: no existeix cap desenllaç, cap solució als conflictes que assolen les societats, ni tampoc cap possibilitat de canvi radical que en pugui modificar l'estructura. La teocràcia, ideal d'aquest tipus de pensament reaccionari, "es fonamenta alhora en el menyspreu i en la temor de l'home, en la idea que aquest es troba massa corromput per a merèixer la llibertat, que no sap fer-la servir i que, quan se li concedeix, la utilitza contra si mateix", de manera que "per a evitar la seva perdició, les lleis i les institucions havien de recolzar-se sobre l'autoritat del vell déu terrible, sempre amatent a intimidar i dissuadir les revolucions", diu Cioran.

Enfront d’una realitat que posa en dubte la imatge que ella se n’ha fet, Josefina busca aixopluc en el goig íntim de la seua inspiració, no pas en la raó. Aliena a la profunda renovació cultural que representen la irrupció del modernisme i la generació del 98, la jove escriptora canareva roman fidel a l’encarcarada i sovint mediocre herència literària del XIX (Emilia Pardo Bazán, Armando Palacio Valdés, Ricardo León, etcètera), al costumisme rural que evitava les crítiques socials i es delia en l'exaltació casticista i patriotera i que, ja encetat el nou segle, s'hi perllonga en un realisme de ben poc interès.

Tanmateix, mentre retrata dones que no depassen gens el seu paper més tradicional, mentre fa professió d’espanyolitat en un entorn cada dia més advers, mentre defensa públicament i aferrissada la moral catòlica i la femineïtat sense feminisme... per contra, amb el seu activisme intel·lectual, Josefina no pot evitar de subvertir els mateixos valors proverbials que predica. Com un segle ans Carolina Coronado, Faustina Sáez de Melgar i d’altres escriptores, ella és una dona en un món d’homes. I, mitjançant aquella contradicció dialèctica, paradoxalment i a la insabuda, ella també farà avançar una mica la història.

Portada del llibre de poemes Flores de ensueño (1925),  amb pròleg del canonge Matamoros
Així fou com, sota el pseudònim/acrònim de Fina Mar i amb un pròleg del canonge mossèn Josep Matamoros, el 1925 Josefina va publicar un volum de poemes, Flores de ensueño. El va dedicar a un amic seu, Vicent Fabregat, que era gerent de la sucursal del Banc de Castelló a Alcanar, col·laborador de Terra Nostra i líder del consistori de professionals que liquidaria l’estil ja passat de la família Suñer a l’ajuntament, mirant de canviar la façana de les institucions per tal que no en canviés res d’essencial.

Eren els anys de la dictadura del general Primo de Rivera i del seu partit únic, la Unión Patriótica. Amb els canvis en la seva facció dirigent, Alcanar bé que va acollir una important revifada intel·lectual però, si no ens volem enganyar, hem de situar la majoria dels seus protagonistes a les antípodes del laicisme, la rebel·lia i l'activisme republicà que li costarien el Nobel a l'escriptor, periodista i polític valencià Vicente Blasco Ibáñez

Mentrestant Fina Mar no parava d'escriure. I aviat va venir El vencedor: ensayo de novela (1930), dedicada al canonge Matamoros. En parlarem una mica més avall.

L’any 1931 publicaria la novel·la curta El secreto de la esfinge (1931). A la portada que li va fer l’il·lustrador tortosí Ricard Cerveto (1882-1978), en el rostre de la protagonista s’hi endevina Josefina -qui de cos era alta però, diuen, més pleneta que prima. Un dels personatges, la cosidora Teresina, «la preciosa moreneta colrada per la mar d’Ulisses», duu al rostre «la joia tota d’aqueix jardí llevantí que es diu Vinaròs». Tot i que títol pareix un negatiu d’aquell aiguafort en què Oscar Wilde descobria en lady Alroy The Sphinx Without A Secret, el relat de Fina Mar recorda més La esfinge maragata de Concha Espina, però amb final feliç.

Portada de l'il·lustrador tortosí Ricard Cerveto (vegeu-ne la signatura al cantó inferior esquerre) per a la novel·la curta El secreto de la esfinge, que Fina Mar va publicar l'any 1931
Josefina no va estar-se de participar en un ventall d’allò més ampli d’iniciatives culturals. Al maig de 1928 va saludar la nova revista local Terra Nostra amb un poema en què la comparava amb un taronger refrescant, ombrívol, perfumat i amorós. Acabava així:

¡Vaya, pues, con mi cariño
para Alcanar, todo aromas!
¡para Alcanar, nostra terra!
¡Mi saludo a TERRA NOSTRA!

Va col·laborar al segon número amb un altre poemeta sobre la joventut i la innocència que, quan se’n van, ja no tornen. I com que Alcanar no tenia biblioteca, ella va fundar-ne una amb les xiques de l’Escola Dominical de la parròquia... Però no ens enganyem: Josefina era de la crosta. Prou clar ho deixà el 10 de gener de 1926 en aquella conferència a l’Ateneu Mercantil de Tortosa, en què va fer professió d’una femineïtat ben allunyada del feminisme.

EL REMEI ÉS EL ROSER; I ALCANAR, ALCAZÁN

Fina Mar data els seus poemes a Alcanar, el «trosset de cel a la vora de la mar» que la inspira. A les pàgines de El vencedor, però, el nostre poble esdevé la riallera vila d’Alcazán.

Alcazán (traduïm del castellà) «té cafès parats a la moderna i un teatre ben agençat. Alcazán és ric. Hi ha molts i bons comerços, gent activa i servicial i camps sobirans. Té bones escoles, una presó xicoteta i una església d’allò més gran»... i un convent de monges justament de la Consolació, com les que hi havia al carrer de Càlig!

L’autora hi esmenta, a tall de reminiscència del turbant sarraí, el gambuix o mocador del pagès canareu. També la serra que, com un colós, abraça el poble. A l’altra banda, «en l’exuberància dels seus horts i en la poesia dels seus tarongerars, que cenyeix la mar, s’hi copsa la grandesa de Déu que, perquè les seues criatures tinguessin una imatge del Paradís, donà a Alcazán la meravella dels seus camps».

Les timbes de Sòl de Riu, el codolar i el roquer que -deia Josefina- fiten la mar
I les Cases? Les Cases també tenen el seu paper a la novel·la: «Casinyots del barri marítim, on les dones feien i cosien xarxes, mentre els xiquets morens i mig nuets jugaven al costat de la barca en què son pare exposava la vida cada dia»... Un cop arrossegades fins al codolar, «al fons de les barques i entre els suros de les xarxes, cuetejava el mollet rosadenc, que duia als pobres casots alegria i pa».

Mentrestant, «dels horts propers arribava el cant melancòlic del pagès i el xerric de les motes, tot embolicat amb els mil perfums que la brisa arrencava a les flors, per a barrejar-los amb l’aroma salí que pessigollejava el nas».

Fina Mar es lliura més endavant a la romàntica descripció d’una revetlla de setembre en una  finca anomenada la Daliera. Aquesta representa el típic prat de les partides del Marjal, el Camaril o Sòl de Riu: una casa al mig d’un jardí amb tota classe de flors, amb dàlies de totes les varietats i colors per damunt de les quals ressurten «la palma vera africana i el pi del nord, joiosos de trobar-se units sota el cel d’Alcazán». Al capdavall del jardí de la Daliera, un tarongerar envolta l’hort de verdura i fruiters. I després la mar, tan a tocar del prat que el ròssec dels colls pel codolar apaga les rialles de les xiques.

Crepuscle estival a l'Estanyet. Entre el Camaril i el Marjal, el codolar i els prats com la Daliera, on  Fina Mar va ambientar escenes memorables de la seva novel·la El vencedor
Al capítol XII de la novel·la hi fa servir un recurs nou. Hi descobrim que la protagonista, Carmen Sorolla (un cognom canareu!), ha escrit un llibre titulat justament El Vencedor, raó per la qual la premsa ja la té per consagrada en el temple de la literatura. Heus aquí una incursió en la metanovel·la, la novel·la dins de la novel·la, un recurs semblant a l’emprat per José María de Pereda en el còmic testament que redacta Gedeón a les últimes pàgines de El buey suelto (1878).

Com que la protagonista es disfressa d’home, l’autora justificarà així aquest artifici literari: «No era la primera vegada que una dona es transformava en aparença en el sexe contrari. ‘Jorge Sand’ solia vestir-se d’home i per tal havia passat de vegades». I Fina Mar dedicarà encara un breu capítol a justificar el desenllaç «força vulgar» de la novel·la: els protagonistes es casen.

UNA DIADA DEL REMEI DE FA CENT ANYS

Les últimes pàgines de El vencedor constitueixen un homenatge coral a la Mare de Déu del Remei, que és la que endevinem rere la del Roser, patrona d’Alcazán. Inconfusibles resulten: «la capelleta rústica que assenyala al camí l’entrada a l’esplanada on s’alça l’ermita», capelleta davant de la qual els hòmens es descobreixen i les dones resen una avemaria; l’ermita que s’alça «entre serres i sota el pal·li dels Cels»; i, al fons, «la majestat de la mar i la bellesa de la vall».

Fina Mar a la portada de la seva novel·la El vencedor (la Biblioteca Trinitari Fabregat en disposa d’una còpia que va demanar a la Biblioteca de Catalunya)
Abans de la festa, els cafeters i fondistes d’Alcazán planten els seus tendals a l’esplanada. No hi falten  quincallers, ni torroners, ni fotògrafs que per un ral et retraten en deu minuts, ni tampoc la barraca de les feres ensinistrades per un italià abrivat... amb un accent català que fa feredat!

A punta de dia el rebombori ja senyoreja els camins que van a l’ermita: automòbils, carros, tartanes... Per tot arreu, xivarri de xiquets mudats. En això que, «al so de la campana, que crida a missa major, van entrant a l’església la senyora i la menestrala, el pagès i l’aristòcrata». Dins de l’ermita, els murs estan coberts per infinitat d’exvots que proclamen els miracles de la Mare de Déu.

A la plaça de l’ermita, «galanteries, rialles, acudits, tal qual paraula no gaire acadèmica i, dominant aquell conjunt heterogeni, les manifasseries dels xarlatans anunciant la meravella de les seues mercaderies».

L'ermita del Remei a mitjan segle passat
En acabar la missa, alguns romers se’n tornen a casa. N’hi ha d’altres que aprofiten l’esgambi dels menjadors de la casa de l’ermitori per quedar-s’hi a dinar.

Així que està parada sota un arbre la taula dels membres de l’ajuntament, una munió insospitada de parents i amics se'ls hi afegeix espontàniament. Més enllà, «als cafès i fondes la gent menja i crida alhora, i en acabat grans rotgles de festers alegres, asseguts al gran canapè del terra, mengen l’arròs gustós i tasten sengles glops d’allò negre, que ha de donar-los força per a parlar, riure i fer esgarips durant tot el dia».

Havent dinat, qui té bones cames balla al so de la música, fins que al tardet es resi el rosari amb què li diran adéu a la marededéu. I au, cap avall.

De nou l’estridència de les botzines, els brams dels carreters, l’esclat d’algun pneumàtic, els crits de vianants busca-raons amb les bicicletes, els càntics destrempats de qui ja porta l’alegria al cos... Encapçala aquella xera «l’ajuntament en ple, que per a dies de gresca i tiberi no són escaients els pretextos que s’addueixen a l’hora d’assistir a uns altres actes». A la reraguarda, el clergat revestit, els escolans esbufegant...

Així, amb tendres pinzellades i un pèl d’humor i d’ironia punyent, va perfer Fina Mar aquest quadre inoblidable d’una diada del Remei de fa cent anys.

Dedicatòria manuscrita de Josefina Martínez-Aguado Guerra a sos germans

«¡MARETA DEL REMEI, DOLÇA MARETA,
DEL TEU ALCANAR ORGULL I TRADICIÓ...!»

I tot això ho escriurà en castellà, la llengua de les seves abundants lectures. Sempre que ha provat de parlar en català, la llengua d’adopció que entén i estima, Josefina s’ha fet tal embolic que no s’hi ha aclarit. Per això no gosarà fer-la servir... Llevat d’aquella vegada quan, al Terra Nostra del 14 d’octubre de 1928, dedicarà un poema en castellà a Nuestro Remedio i un altre en català a la Verge, amb versos com aquests:

«¡Mareta del Remei, dolça Mareta,
del teu Alcanar orgull i tradició,
escolta Reina aimada l’oració
que’t canta embelesat el teu poeta!
[...]
Fada dels meus camps! Verge Maria!
Floreta canareva! M’alegria!
Que arribi mon sospir al teu Palau...
que’s miren com germans tothom, Senyora!»

Un català insòlit, candorós, de manola: ben mirat, un miracle més.

Gràcies a la portada de la seva novel·la, la ignorada poetessa canareva ens hi romandrà sempre jove. Consirosa. Amb el posat trist i aquells cabells negrals tallats, seguint la moda parisenca, à la garçon.

Bona diada de Sant Jordi a tothom, mentre seguim esperant que s’esmeni l’injust oblit que pateix Josefina! 

Cap comentari:

Publica un comentari