Tradueix

Patrimoni històric malmès: el camí vell d'Ulldecona

Què lliga Alcanar als seus orígens medievals? Entre altres coses, tres vies alternatives, humils i malmeses, que fan feix: el lligallo del Coll de les Forques, el camí d'Ulldecona i la mítica Drecera

El lligallo és molt més vell que el poble. De les Eres del Calvari (l'actual plaça del Mirador) va a la Serreta i, sempre per la carena, travessa el camí de Sant Jaume i davalla pel coll de les Forques. 

Carretera del Remei enllà, la via pecuària s’enfila en busca del Cor de Jesús. Ans d'arribar-hi, a mà esquerra anotem una enigmàtica pedrera. És menuda, com l'haguéssin fet servir per a una finalitat i au. A mon pare, fill i i nét de picapedrers, li sona que només se'n va treure la pedra que calia per a la base i el pedestal del "Sagrat Cor" que hi és a tocar, un monument aixecat pel nacionalcatolicisme espanyol amb idèntic sentit polític que aquell descomunal espantall de la basílica del Sacré Coeur, que la reacció francesa féu construir a Montmartre per a escarni del poble parisenc. Les obres van durar de 1876 a 1910.

El pretext? L'expiació els pecats que haurien fet caure sobre França la terrible desfeta de la guerra de 1870. En realitat, la França més rància mirava de conjurar-hi el record de la Comuna de París.

Semblantment la dictadura franquista, sota l'excusa d'expiar allò que havia dut a la guerra civil de 1936-1939, de retruc feia per anatemitzar la Segona República. De tal buc, tal eixam.

La devoció al Cor de Jesús va oficialitzar-se l'any 1697 pel papa Innocenci XII, sota l'influx de les revelacions de santa Margarita-Maria

Per fi, el lligallo del Coll de les Forques fa cap a l’anomenada serra de la Vila. Allí, unes passes més avall de la torre d’alta tensió, empalmarà amb un altre assegador que ve de la capelleta del Remei en direcció a l’antic abocador municipal clausurat i a l'assolellada contrada dels Barranquets. 

Però, exactament 368 metres ans, un senyal de fusta indica que estem travessant el camí vell d'Ulldecona. Camí vell?

D'Ulldecona? Vinga, fem un viatge en el temps.

EL CAMÍ D'ULLDECONA


Situem-nos allí mateix a l’agost del 1862. Acabaven de fitar el lligallo del Coll de les Forques amb una amplària de 13,80 metres. I encara faltaven anys per al traumàtic desmunt de la carretera plena de revolts que avui du al Remei.

El camí vell d'Ulldecona a la primavera de 2008 (foto de Joan Miquel Gombau)
El 13 de novembre de 1876, a l’Ajuntament d’Ulldecona es va tractar l'assumpte del pagament de les expropiacions dels terrenys necessaris per a l’obra pública del moment: la carretera que ja s’estava construint des d’Alcanar a la Sénia. El consistori ulldeconenc no podia deixar de veure de bon ull que Alcanar s’hagués compromès a costejar el preu justo de dos quilòmetres de la nova via dins del terme d’Ulldecona.

Entre els mesos de desembre de 1880 i juny de 1881, es va enllestir el tram de la carretera que anava d’Alcanar a Ulldecona per l’ermita del Remei. Els enginyers no havien tingut altres tornes que tallar, en un dels primers revolts de la nova via, l’antiquíssim lligallo del Coll de les Forques (també dit de les Comes), que algú té pel camí ancestral que van seguir els fundadors de la vila l’any 1239. Un altre dia en parlarem amb més detall, d'aquest camí ramader.

Preciosa, valuosa imatge (la foto, de l'any 2008, és de J. M. Gombau) d'un altre tram del camí vell d'Ulldecona, una mica més amunt que l'anterior. Fa set anys encara s'hi podia admirar el perfecte empedrat del paviment, però ara... Aquesta obra de l'enginyeria popular canareva, malgrat les alertes, ha romàs ignorada i abandonada per l'administració

L’any 1844 s’havia projectat l’anomenat camí reial que del Perelló davallava cap a Camarles i Burjassènia, amb una barcassa travessava l’Ebre per Amposta i seguia, per la Ràpita i les Cases, cap a Vinaròs. Si fa no fa, el traçat de l’actual N-340. 

Però l’oligarquia tortosina no podia tolerar que aquella ruta de transport i de diligències anés per la costa sense passar per Tortosa.

–Quin disbarat! –exclamaven– On s'és vist que un barri com l'Aldea...?

–A qui se li acut de fer passar la nova carretera per aquell cul de món? 

De manera que els pròcers tortosins van moure els fils que tan bé coneixien. I així, a principis de la dècada de 1860 la carretera en projecte fou desviada cap a Tortosa des del paratge de Paitrossos, on s'alça ara el barri de l'Estació del municipi de l'Aldea. El pretext? Que allí podia aprofitar l’estructura del pont de barques, per a continuar tot seguit per les planes interiors del Montsià i Ulldecona fins a Vinaròs.

Punt de trobada del camí vell d'Ulldecona amb  el lligallo del Coll de les Forques
Poc després, un altre tema tristament d’actualitat avui: la prevenció de possibles corrupteles en l’adjudicació de contractes.

INCOMPATIBILITATS A L'AJUNTAMENT D'ULLDECONA


En la seva sessió de 8 de setembre de 1881, el ple de l’Ajuntament d’Ulldecona es proposava tractar sobre “la incapacitat del regidor senyor Ivars per al desenvolupament del seu càrrec”. El motiu? Que Josep Ivars Ros era contractista de la denominada carretera de Santa Bàrbara a la Sénia a la Venta Nova per Ulldecona i Alcanar. Ans d’iniciar el debat, l’alcalde Ramon Adell Lacruz va pregar-li que abandonés la sala.


–Només me n’aniré –va respondre Ivars– si m’expulsa la Guàrdia Civil.

–Bé, que consti que lamento que hagi de ser d’aquesta manera –replicà Adell davant de l’expectació del consistori i del públic assistent–. Però si no hi ha més remei... 

El regidor i alhora contractista d’obres se’l mirava desafiant.

–Vostè mateix, senyor alcalde! –va fer amb posat de pinxo.
Una fatxenderia que no hauria de sorprendre ningú. A la seva Breu història de la corrupció, Carlo Alberto Brioschi ens introdueix l’últim quart del segle XIX recordant aquells versos que va compondre Felice Cavallotti:

“En temps menys resplendents i més cruels
els delinqüents es penjaven a les creus. 
En temps menys cruels i més resplendents
es pengen les creus als pits dels delinqüents”. 

Essent diputat, l’any 1895 Cavallotti va acusar el ministre del regne d’Itàlia, Francesco Crispi, d’haver cobrat una gratificació il·lícita.

La carretera de Santa Bàrbara a la Venta Nova per Ulldecona i Alcanar, que aquí es denomina "carretera del Remei". A les darreries del segle XIX va substituir l'antic camí d'Ulldecona com a via de comunicació principal amb la capital comarcal i del bisbat

Però a Ulldecona Ramon Adell, sense arronsar-se gens, va resoldre:

–No hi ha res a dir. S’accepta la petició del senyor regidor.

–Què...? –Ivars feia uns ulls com unes taronges.

–Que sí, que queda expulsat de la sala, senyor Ivars. Guàrdies!

A l’empara dels dos preceptes legals d’aplicació, la Llei electoral de 23 de juny de 1870 i la Llei municipal de 2 d'octubre de 1877, el plenari va declarar la incompatibilitat de Josep Ivars amb el càrrec de regidor.

L’acord, però, no va ser unànime, sinó per majoria. Hi havia, doncs, membres del consistori que no veien de mal ull que el contractista d’una obra pública d’aquella importància fos un regidor de l’ajuntament. Nihil novi sub sole!

El camí vell d'Ulldecona s'enfila, amb el paviment encara empedrat, cap al Cor de Jesús i la serra de la Vila, en un tram coincident amb el lligallo del Coll de les Forques
D’Ulldecona encara es baixava per aquell camí empedrat, que allí dalt elevava el seu ferm gràcies a un muret de pedrotes de tres pams d’alçària perquè de seguida, fent un pronunciada giragonsa a la dreta, davallés tot planejant per la part mitjana del vessant de la serra i en seguira el contorn, afrontador a ponent amb garroferars de la partida del Boveral i, a llevant, amb els de Venacà i del racó del Buscall.

AGUSTÍ BEL SANCHO, L'ÚLTIM PEDRAPIQUER?


El camí d'Ulldecona unia Alcanar –a peu, amb matxo o amb carro– amb la capital comarcal d’aleshores, i amb Tortosa, seu del bisbat. Per això era un senyor camí carreter empedrat, de 3 metres d’ample. L’any 1887 hi circulava el carruatge amb què Baptista Segarra oferia transport públic fins a Ulldecona. 

Sabem que el camí estava pavimentat amb blocs grossos arrodonits i pedres ben col·locades una a la vora de l’altra, de forma que quedaven a la mateixa altura. Calgué fer-ho així perquè el substrat era marcadament rocós.

L'empedrat del paviment del camí d'Ulldecona fa pena de debò
Normalment aquest tipus de camins podien ser de terra esplanada, que tot seguit el mateix trànsit comprimia. Però se n'empedrava el paviment prop dels pobles -on el trànsit era més intens-, als trams de fort pendent... En el nostre cas hi concorren ambdues circumstàncies.

Barrinada al camí
vell d'Ulldecona

D'una altra banda, el trànsit continuat de cavalleries malmetia el camí, de manera que calia realitzar-ne el manteniment i refer regularment l'empedrat.

Quan un camí ascendia o travessava vessants, calia excavar un graó en el pendent. Així ho van fer en aquell tram del nostre camí d'Ulldecona: van excavar a la roca viva un graó de considerable amplària -la caixa del camí- per tal que hi puguessin transitar els carros.

Ho confirmava, a mà dreta, un reguitzell de barrinades.

Són curioses, les barrinades. No pareixen llargues ditades? O artèries buides de la roca? O bé galeries de verms arcaics? O encara empremtes de remotes ascàrides antediluvianes? Però són testimoni de tot el contrari: anuncien la notícia feliç de la mà de l'home sobre la pedra. 


Perquè en realitat les barrinades són els forats que hi va fer la barrina, una barra de ferro d’uns dos metres de llarg i secció rodona, amb un mànec transversal i acabada en tall recte. Servia per a perforar la pedra a fi de posar-hi peces de fusta o de ferro que servien per a esberlar-la.

La paraula procedeix (com l'italià verrima i el provençal verruno) directament del llatí veruina, derivat de veru ("dard"). En canvi, el portuguès verruma i el castellà barrena venen de l'hispanoàrab barrîna, l'origen del qual també cal buscar-lo en aquells mots llatins.

Aquella eina meravellosa, capaç de penetrar la roca, la manejaven barrinaires foguejats com ara Agustí Bel Sancho, primogènit de Maria Sancho i del pagès Agustí Bel Fibla.

Casat amb Rosa Gil, Agustí Bel Sancho vivia al carrer del Remei, a tocar de l'església parroquial de Sant Miquel. Va deixar de fer de sereno per a -tal i com consta en un registre de l'Ajuntament d'Alcanar datat l'any 1912- passar a ser el «peó caminer encarregat de la barrina municipal». Llavors tenia quaranta-quatre anys.

Barrines de diverses longituds

FOS AMB LA DRECERA


El nostre besavi -que també l'és de Salvador, Teri i d'altres Bel canareus- fou tal volta l’últim pedrapiquer que tingué compte d’aquell vell camí carreter, ja condemnat a ser substituït per la moderna carretera del Remei.


A la banda dreta de la imatge encara es pot apreciar part de l'empedrat del camí d'Ulldecona, en la mínima superfície que n'ha sobreviscut
Ni tan sols podria fer-hi res la filera de rocs enormes que, arrenglerats a la vora exterior del camí, ajudaven a conservar el monumental ribàs o espona de pedra seca. Aquesta aguantava la plataforma del camí en aquells terrenys feixats i empinats. Es tractava d'evitar que el camí s'esbalcés pendent avall, i també se'n feien per a ficar el talús del pendent de dalt.

Camí vell d'Ulldecona avall, amb els blocs de pedra que hi feien de tanca protectora per a evitar que els carros sortissin de la via i s'estimbessin

Al costat de les aigüeres que evacuaven l'aigua de pluja fora del vial, sens dubte l'espona constitueix un dels elements més espectaculars d'aquell tram, camí avall. En aquell punt, l'espona tenia uns 3 metres d’alçària. Però depassava els 4 metres en recte de la Campaneta, en fer un brusc revolt a l’esquerra per a fondre’s amb la Drecera, que el 1862 ja era tan antiga que donava nom a aquella partida del terme.

La formidable, monumental espona de pedra seca del camí vell d'Ulldecona, una magna obra de l'enginyeria popular canareva que la incúria de l'administració segueix ignorant i permetent que es faci malbé, any rere any
Vet aquí com es buscaven i es trobaven les tres vies, totes plenes de vida: ovelles i cabres belant pel lligallo, xivarri de gent a peu Drecera amunt, el ric-rac de carros i tartanes pel camí empedrat d’Ulldecona... I el topònim Drecera -que ha perdurat fins avui- hi adquiria sentit.

Era una drecera i, per tant, anava pel dret. Però anava pel dret respecte a què?

Ara ja ho sabem: respecte al camí vell d'Ulldecona.

ENGINYERIA CANAREVA, ABANDONADA I MALMESA


Avui és just a partir d’aquí que el camí està més malmès. L’empedrat quasi ha desaparegut, tot i endevinar-s'hi encara algun graó. I roderes de carro impreses a la roca mare que hi aflora.

Cinc passes ans que baixant a mà esquerra una torre elèctrica usurpi el camí, s’hi conserva sencera una trenca, l’element arquitectònic que els caminers canareus van enginyar per combatre l’erosió. És una renglera de lloses clavades en terra i entravessades al camí. No van perpendiculars al seu eix sinó de gaidó. Miren cap a l’esquerra, a l’exterior del camí per on volien fer fugir l’aigua.

Gairebé ja no en queda res, de la trenca que vam observar-hi fa set anys: les motos, les bicicletes de muntanya i l'abandonament hi han fet molt de mal 
Més avall els xaragalls han escorxat tant el camí, que arriba a convertir-se en tot un barranquet argilenc, rellisquent i informe. L'argila rai, perquè el pitjor t’espera al capdavall, on el ribàs ha estat assolat i el camí destruït sense contemplacions per a fer un accés amb base de formigó a una finca –i, de passada, als casalicis pretensiosos de la raconada que la sàvia ironia popular ha batejat com Beverly Hills.

Colles de gent s'enfilaran Drecera amunt a fer pasqua pels voltants de l'ermita del Remei. S’hi han fixat mai, en el camí d’Ulldecona? La crueldat de l'abandó ha permès que l’envaïssin una vegetació hostil i rocs que hi han redolat de la costera, mentre la mala evacuació de les aigües d’escorrentia l’erosionava irremissiblement. Com la vessant és inestable, ça i lla la plataforma del camí també ha començat a esllavissar-se pendent avall.

El tram del camí vell d'Ulldecona més pròxim al nucli urbà d'Alcanar, molt fet malbé
Si no s’hi posa remei, el pas de motos i bicicletes de muntanya n’acabarà d'esborrar les últimes traces. Això ho dèiem fa ja set anys. Des de les pàgines de la revista Lo Rafal, vam alertar que el camí vell d'Ulldecona anava a mal. Que aquest element patrimonial estava en risc.

Com si parlessis amb la paret. El dolce non far niente per resposta.

Tot i ser públic i notori que algun responsable municipal hi puja ben sovint, ningú no hi ha tornat mot. No se n'ha fet gens de cas, de l'avís de Lo Rafal.

Compteu com està ara el camí, al cap de set anys més de girar-li l'esquena.

Cap comentari:

Publica un comentari