Ens ha passat per alt el centenari de la mort de mossèn Joan Baptista Serra Queralt, el savi canareu que ensenyava llengua hebrea a la universitat de Pamplona i va traspassar-hi el 25 de març de 1914
Una llàstima. No sembla gens bona senyal que Alcanar colgui d'oblit els seus fills i filles més distingits. Perquè el del canonge Serra no és l'únic cas.
Retrobo al calaix un relat curt concebut un 9 de
gener de fa gairebé un segle, però de sorprenent actualitat. Es titula El limpiabotas (“L’enllustrador”) i
sobreïx de la punyent mordacitat dels dies que vivim. De l’esperit del ja n’hi ha prou.
De l’any insurgent que acabem d’encetar. Dels temps de Syriza i Podem. Tal volta per això pareix tan actual.
De l’any insurgent que acabem d’encetar. Dels temps de Syriza i Podem. Tal volta per això pareix tan actual.
Comença amb la descripció d’un dia lluminós de gener.
La narradora ens el situa a Madrid. El sol escalfa agradablement el cèlebre
passeig de la Castellana. Entre la gent camina pensívol, amb la cara mascarada,
els pantalons esquinçats i la gorra llefardosa, un xicot de fesomia
simpàtica, de quinze anys si fa no fa. De trast en trast replega una burilla
del terra i en fa calades amb el mateix
delit amb què el gran senyor es fumaria un dels seus millors havans. Llavors...
UN CONTE DE L’ANY 1924, PERÒ D’ALLÒ MÉS ACTUAL
“Lentamente, pero en dirección
opuesta, avanzaba, terciada su caja de limpiabotas, otro golfillo de las mismas
trazas y de los mismos años. Saludáronse efusivamente ambos compañeros de
glorias y fatigas, y así el de la caja preguntó a su amigo:
–¿Dónde te has dejado el
chisme? (Y señalaba a la caja de los cepillos) ¿Es que te ha caído el ‘gordo’ y
te dedicas a multimillonario?
–No –respondió el otro–, no
me ha caído ningún gordo, pero he abandonado el oficio, ¡porque la verdad,
chico, está deshonrado!
–Que me maten si entiendo lo que dices. ¡Explícate, hombre!
 |
| El passeig madrileny de la Castellana a les primeries del segle XX |
–Ya verás. Caminaba ayer un servidor por este mismo paseo cuando, agotado
de debilidad, pues me han dado de alta los cocineros del ‘hotel Palace’, me
senté en una de las sillas que vacantes había y al lado de dos caballeros que
discutían sobre política como es moda. Les ofrecí mis servicios, me rechazaron,
volví otra vez a sentarme y, cuando más abstraído estaba pensando qué clase de
hotel convendría a las tres perras gordas que guardaba mi caja de ‘caudales’,
vi cómo uno de aquellos vecinos de silla ‘limpiaba’ y ‘lustraba’ fuertemente
las botas del amigo…
»Sostenían ambos una conversación
mitad escabrosa, mitad política, y por lo que atisbé debía el del ‘lustre’
pedir y esperar un favor algo climatérico por lo cual, servil y adulador, se
dedicaba en cuerpo y alma a ‘lustrar’ las botas del amigo.
Y tal vergüenza sintió, y
tal rabia dominó al golfillo, al hijo del honrado y castizo Lavapiés, que mira,
chico, cogió la caja del oficio y la puso ante los ojos y a la disposición de
aquellos socios, apretando después a correr, pues sentía náuseas, no sé si de
debilidad o del asco que le produjo lo que acababa de oír…
 |
| Fragment d'una carta postal que representa un enllustrador madrileny dels primers anys del segle XX |
–Pero… ¿Y ahora?
–Ahora… Ahora a tomar el sol que es patrimonio de los pobres, más tarde a
ver si me admiten de comensal en cualquier ‘hotel’. Mira la Chufas. ¿Sabes? La castañera del puente de Toledo
me ha prometido un poco de cocido y unos mendruguillos si le sobran; te lo digo
por si quieres asistir ‘a los postres’. ‘Champaña’ no tendremos, pero sí un
agua de castañas calentita, que tiene el mismito sabor que el café que dan en
algunos ‘restaurantes’. Luego, de noche, a dormir como un lirón sobre uno de
los ‘mullidos’ bancos del paseo y a soñar que la realidad es mentira, y que aún
hay hombres honrados debajo de este sol tan bueno, y después cuando me
despierte… Pues cuando me despierte… ¡a trabajar en lo que salga! Mira, chico: el
que se acuerda todos los días de dar comida a los pájaros no se olvidará del
golfillo de Lavapiés, del antiguo limpiabotas”.
Corrupció. Desencís. Ironia. Esperança, però, i
revolta. Un relat ben actual.
Que està en castellà? I què? Qui no hi ha escrit, en
castellà? Peccata minuta si parem
compte que el poema està datat a la fidelíssima
ciutat d’Alcanar (sí, fidelíssima; fidelíssima a Felip V de Borbó,
llavors sí... i ara també, atès que no s’ha renunciat mai al títol).
JOSEFINA MARTÍNEZ-AGUADO, FINA MAR
L’autora del conte és una poetessa canareva, tot i
que nascuda a Madrid. Solia publicar sota el pseudònim, ensucrat i suggerent
alhora, de Fina Mar.
 |
| La poetessa, nascuda a Madrid i canareva d’adopció, Josefina Martínez-Aguado |
Josefina
Martínez-Aguado i Guerra, Fina
Mar, escrivia amb passió fora mida. “Inspirada
escriptora”, “simpàtica i culta poetessa”, sincera, despresa, altruista,
original, “la poetessa tendra, plena d’exquisidesa femenina, les rimes de la
qual semblen una carícia de seda”... Fins i tot comptava amb seguidores entre
les xiques de l’alta societat tortosina (val a dir que en aquell ambient no
devia haver-hi cap feminista).
L’autora canareva va concitar l’admiració d’una
bona colla de lletraferits d’arreu de la comarca. Va sentir-se’n dir coses tan afalagadores
com les que llegim en aquest enginyós sonet, titulat A ‘Fina Mar’:
“Dudaba si escribir en
verso o prosa,
para elogiarte, Fina,
cual mereces,
que cuanto más
escribes, más te creces
y eres de inspiración
fuente copiosa.
Elijo al fin el verso,
que no es cosa
De dirigirme a ti,
como otras veces
hice con los demás,
pues me pareces
de la grey literaria
augusta Diosa.
Y con esta elección,
aunque atrevida,
ya que osadía insigne
es emularte,
salgo ganando, pues mi
buena suerte
me brinda una ocasión
apetecida:
con el verso consigo
tutearte,
sin tener el placer de
conocerte”.
La composició està dedicada a “una Musa, que si inspira bien, mejor escribe”. Això
era la jove Josefina per a molts de forasters il·lustrats: gairebé una
deessa literària. Deessa i musa alhora, adorava la música clàssica. La música trista. Com més trista, millor.
IGNORADA DURANT LA DICTADURA I LA TRANSICIÓ
A Fina Mar li
havien clavat un clau al cor els mateixos amors literaris que no deixaven viure
a Florinda, la protagonista de La
esfinge maragata.
Aquesta novel·la era d’una de les seves escriptores preferides, Concha Espina. I feia una dotzena d’anys que un altre dels autors que llegia amb
delit, Ricardo León, havia escrit Los
centauros.
La protagonitzen Carmen i Jorge de Acuña, dos germans víctimes d'un destí dolorós que, a tall de peces d'un trencaclosques, curiosament completarien entre tots dos el perfil de la nostra Josefina: si ell és aprenent de poeta, Carmen és discreta i honesta.
 |
| Una de les autores preferides de Josefina: Concha Espina |
En publicar El
limpiabotas, Josefina ben just si havia fet els vint-i-quatre anys. Alguns columnistes
de la rodalia no s’estaven de dir que hi veien una futura Concepción Arenal.
Sí, tal mateix. No vull imaginar-me-la amb un bloc, un mur de Facebook o una pàgina web a les mans.
Ai...! I encara confessaré que he hagut de buscar al diccionari de María Moliner el
significat de l’adjectiu climatérico (vol dir “relatiu o pertanyent a un moment crític en la vida d’una persona”). Decididament, aquella xica la tenia per mà, la llengua de
Cervantes.
Ignorada durant la dictadura franquista i també
durant l’anomenada Transició, amb prou feines se’n va publicar algun poema al
butlletí informatiu local. Son nebot, l'enyorat Alfons Martínez-Aguado, n'hi treia a la llum de tant en tant algunes
composicions meloses i escadusseres extretes del poemari Flores de ensueño que, la veritat, no permetien fer justícia a la nostra autora. La qual per a mi, segurament sense saber-ho, tenia més esversada la narració curta que els versos (em compto entre els qui pensen que no cal fer-ne per a ser poeta). Bé, és una opinió personal.
Però no n’hi ha prou. Ni de bon tros.
 |
| Un antic prat canareu, com aquest entre el Marjal i l'Estanyet, fou l'escenari escollit per Fina Mar per a alguns dels millors paràgrafs de la seva obra en prosa |
D’ençà la seva mort han passat sis dècades. I la
malaguanyada escriptora canareva encara segueix esperant algun tipus d'homenatge, per
senzill que sigui, dels seus conciutadans i conciutadanes.
Per què tanta indiferència envers Josefina? Potser perquè amb prou feines va escriure un poema o dos en català?
Per què tanta indiferència envers Josefina? Potser perquè amb prou feines va escriure un poema o dos en català?
Per missera? Per raó de la seva profunda religiositat?
Per la seva proximitat, a ulls veients, a l'integrisme neocatòlic de Donoso Cortés?
Per un espanyolisme sincer que, com a madrilenya d'origen, mai no es va cansar de proclamar amb orgull?
O tal volta per ser dona?
Qualsevol que en sigui el motiu, li hem de tirar en cara a Fina Mar allò que no se li ha retret mai a la resta de canareus i canareves il·lustres del sexe masculí? Escriptor en castellà, rosegaaltars, de la mateixa corda conservadora, espanyolista de mena... ¿Quin d'aquests adjectius no resulta punt per punt aplicable, posem per cas, a mossèn Josep Matamoros, el canonge homenatjat fins a l'extenuació que, per cert, li va prologar a Josefina el poemari Flores de ensueño? Ves si no.
Qualsevol que en sigui el motiu, li hem de tirar en cara a Fina Mar allò que no se li ha retret mai a la resta de canareus i canareves il·lustres del sexe masculí? Escriptor en castellà, rosegaaltars, de la mateixa corda conservadora, espanyolista de mena... ¿Quin d'aquests adjectius no resulta punt per punt aplicable, posem per cas, a mossèn Josep Matamoros, el canonge homenatjat fins a l'extenuació que, per cert, li va prologar a Josefina el poemari Flores de ensueño? Ves si no.
2015, ANY DE LES BIBLIOTEQUES... I TAMBÉ DE FINA MAR?
Sinceritat i modèstia. Dues de les principals qualitats de Fina
Mar. Ah, i realisme. Sobretot quan parlava d'ella mateixa.
No cal dir que el cas de Josefina no s'assembla al de la meva admirada Anna Akhmàtova, la seva coetània de Bolxoi Fontan. Als seus estudis de llatí i història, la poetessa russa criada enmig de la bellesa de Tsàrskoie Seló hi havia afegit uns cursos superiors d'història literària a Sant Petersburg. En canvi, Josefina era ben conscient de la seva manca d'estudis. I àdhuc de lectures.
–Com m'he de procurar jo llibres –es preguntava sovint– en un poble menut on els llibres són escassos i queden reduïts a migrades biblioteques particulars?
No cal dir que el cas de Josefina no s'assembla al de la meva admirada Anna Akhmàtova, la seva coetània de Bolxoi Fontan. Als seus estudis de llatí i història, la poetessa russa criada enmig de la bellesa de Tsàrskoie Seló hi havia afegit uns cursos superiors d'història literària a Sant Petersburg. En canvi, Josefina era ben conscient de la seva manca d'estudis. I àdhuc de lectures.
–Com m'he de procurar jo llibres –es preguntava sovint– en un poble menut on els llibres són escassos i queden reduïts a migrades biblioteques particulars?
Potser per això, amb les xiques de l’Escola Dominical de la
parròquia de Sant Miquel, hi va endegar el primer assaig de préstec de llibres
de què tenim notícia a Alcanar.
Al cap de poc, gairebé sense adonar-se’n, Josefina
hi havia fundat una biblioteca de facto
pública. Una biblioteca rudimentària, singular, fruit de l’entusiasme foraviat d’una lletraferida en un poble pagès. Ella mateixa hi feia d'orgullosa, eixerida bibliotecària.
 |
| Sòl de Riu, un dels indrets d'Alcanar que més s'estimava Fina Mar |
El passat 30 de desembre, el Govern de la
Generalitat va declarar el 2015 l'Any de les Biblioteques, coincidint amb el centenari de la creació de la Xarxa de
Biblioteques de la Mancomunitat de Catalunya. No és estrany que això –i la
proximitat de les eleccions municipals de maig, no ens enganyem– hagi estat
motiu perquè la Ràpita inaugurés la seva nova biblioteca pública diumenge 18 de
gener, amb el president de la Generalitat com a convidat de luxe.
Insisteixo: 2015, Any de les Biblioteques. Calen més motius perquè Alcanar recordi
enguany com es mereix la poetessa Josefina Martínez-Aguado? Perquè hi
commemorem a la fi com Déu mana la nostra primera bibliotecària in pectore?
I si la sala de lectura d’adults de la primera planta de la Biblioteca Trinitari Fabregat es bategés amb el nom de Fina Mar? Què trobeu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada