Per què "púnica"?

El passat 15 d’octubre, a la volta de les 8 del matí, al cap de cinc dies de fer el seu primer any, aquest bloc va depassar les 5.000 visites

Això fa una mitjana de 13 visualitzacions diàries. Res de l’altre món. Tot i els comentaris favorables a les xarxes socials, que no negaré que t’animen a no deixar-lo de banda, la veritat és que no consta que s’hi hagi subscrit ningú. Ningú en postil·la tampoc les entrades. Voleu dir que Records de la costa (p)única interessa a gaire gent? Diuen que parlar molt i no dir res, propi d’advocats és, no?

Moltes lletres i poc suc, també les escriuria un ruc, diuen també. Només ens en podrà consolar el nostre enyorat Italo Calvino: “Molte volte l’impegno che gli uomini mettono in attività che sembrano assolutamente gratuite, senz’altro fine che il divertimento o la soddisfazione di risolvere un problema difficile, si rivela essenziale in un ambito che nessuno aveva previsto, con conseguenze che portano lontano.”

Vista de la ciutadella pre-ibèrica (s. VII ane) de Sant Jaume - Mas d'en Serrà, amb Alcanar al fons a l'esquerra. D’“aquell gran munt de pols anomenat ‘història’” a què es referia Augustine Birrell (1850-1933), els arqueòlegs poden treure’n a la llum mons oblidats. I això que la ignorància pot trobar del tot inútil la seva feina

LA UTILITAT DE LES COSES INÚTILS

A Calvino el cita Nuccio Ordine al seu deliciós manifest L’uttilità dell’inutile. Hi llegim també el filòsof romanès Emil Cioran contant que Sòcrates, mentre li amanien la cicuta que se l’enduria a l’altre món, es va posar a tocar la flauta per a aprendre una cançó. Intrigats, van preguntar-li:

–Per a què et servirà, això?

–Per a saber-me-la –va respondre impassible el filòsof– ans de morir.

I tothom amb un pam de nas. També hi trobem Ezra Pound (1885-1972)  recordant “aquell temps en què els historiadors deixaven espais en blanc als seus escrits”. Per què? Ell mateix es responia:

–Perquè hi cabés tot allò que no sabien, suposo.

 

Les visualitzacions, per països, del primer any del bloc

Per països, el 85 % de visualitzacions de la pàgina s’han fet des de Catalunya i la resta de l’Estat. Hi segueixen els Estats Units (6 %), Alemanya (2 %), Ucraïna (1 %) i, per aquest ordre, França, Romania, Xina, Rússia, Itàlia i el Regne Unit. Fa l’efecte que, tot i els seus resultats tan durs de pair, hi ha gent a qui li surt a compte de fer servir el traductor automàtic de Google. 

Al seu darrere, bé que ja a certa distància, els posts més vistos han estat:

• El melic d’Alcanar (1): les coves d’en Terraçola
• El melic d’Alcanar (i 4): el coll de Bonmatí
• La platja de Paletes, o del Bou
• La torre d’en Picó: vergonya, cavallers, vergonya
• Apunts (tremolosos) de presentació
• Toponímia tradicional canareva: el camí de la Ribera
• L’aixovar de la canareva setcentista

De les entrades que més atenció de la gent han merescut en destaquen tres. El primer, Un assumpte ben nostre: el pont dels Estretets (novembre de 2013). En segon lloc, Els Codorniu, la sirena, els morts, les torres, els noms i altres misteris de Sòl de Riu (abril de 2014). I D’avui a molts anys, Alcanar! (febrer de 2014).

Sembla que, al llarg d’aquests primers dotze mesos, han interessat molt especialment els temes relacionats amb el riu Sénia i amb la fundació de la ciutat d’Alcanar.

Què voleu que us digui. Sobre gustos... Deu haver-hi qui n’hagués volgut més, d’entrades. O bé incrementar els detalls sobre els llocs visitables del terme i la comarca (algú fins i tot per a aprofitar-se’n amb menyspreu dels drets d’autor més elementals?). D’altres, tinguem-ho present, pregaran perquè pleguem veles.

El nostre passat andalusí, menystingut avui com es pot apreciar en el deplorable estat del pont dels Estretets i de la via que travessava el Sénia

Hi ha qui ens retraurà que només ens dediquem a prædicare de Remo et Romulo. A parlar de coses velles. A regirar calaixeres i prestatges. A treure’n papers, desplegar mapes i plànols cadastrals i escampar-ne la pols per tot arreu. Són fervents partidaris que els espais en blanc romanguin així, en blanc.

D’altres, ben al contrari, blasmaran que entre els fets antics s’esmunyi de tant en tant la crítica, més o menys punyent, de l’actualitat. “Això no toca”, faran imitant aquell defraudador fiscal confés que va presidir durant tants anys la Generalitat. I això que adesiara l’actualitat, esmunyedissa, se t’hi fica sense avisar. L’Operació Púnica és un cas així.

L'"OPERACIÓ PÚNICA"

A partir de l’última setmana d’octubre de 2014, l’Operació Púnica contra la corrupció ha acaparat el protagonisme informatiu. Sembla que fins i tot aigualirà els Nadals a molta gent important del partit que governa Espanya.

Púnica? ¿De debò que calia manllevar el nom del nostre humil bloc d’històries per a batejar la investigació endegada al febrer d’enguany a través d’unes diligències de la Fiscalia Anticorrupció, s’han intervingut telèfons, s’ha vigilat i seguit els imputats principals i s’ha requerit informació d’organismes com l’Agència Tributària? N’hi ha per a llogar-hi cadires. Per què Púnica?

Doncs perquè el cap de la presumpta xarxa de tràfic d’influències i cobrament de comissions que s’hi investiga, antic número dos del Partit Popular madrileny, es diu Francisco Granados.

Granados. És a dir, magraners. I magraner, en llatí, es diu punica granatum. Vet-ho aquí.

Un magraner, en llatí punica granatum

 Ramón Cotarelo (Memoria del franquismo, 2011) escriu referint-se al Partit Popular (podem aplicar-ho a qualsevol altre, però), que si posem en relació el grau de corrupció política amb les seves expectatives electorals, sorgeix una curiosa paradoxa: la gent sembla haver assumit el desdeny franquista per la legalitat, basat a prejutjar injustament que “tots els polítics són iguals”; i, com que tots van a robar, els nostres hi aniran els primers!

L’HERETGIA DE SIMÓ EL MAG

Vet aquí quina reminiscència franquista: les normes legals es veuen com a limitacions i restriccions en la lluita pels diners. Per tant, com menys, millor. Més adob per al discurs neoliberal de la dreta, avui amb exemples arreu, que van des de la desregulació dels contractes de treball fins a l’encàrrec de tasques  públiques (com ara determinats informes que s’emetien pel personal de les administracions) a consultories i despatxos privats.

I si, malgrat el grau de corrupció que mostra, el partit de referència conserva una elevada intenció de vot... això es deu al fet que els seus electors ja la donen per descomptada, la corrupció!  D’aquí que no calgui estranyar-se que l’enquesta del CIS publicada el 5 de novembre, en plena Operació Púnica, continuï donant la victòria al PP en unes eventuals eleccions generals.

La corrupció, enganyosament facilitadora de les coses en tant que sembla proporcionar dreceres per a obviar-ne els aspectes més problemàtics, és com aquella planta de colors vius que amaga un paràsit letal i s’escampa per tot. Aquesta està fent molt de mal dalt de la serra de la Punta

L’Església denomina simonia o heretgia de Simó el Mag el costum d’acceptar presents i ofrenes, una forma de corrupció lligada al convenciment que els pecats es poden rentar amb una ofrena. Un mal, diuen, malauradament força estès entre les autoritats del món catòlic. Ja hi va posar fil a l’agulla sant Agustí en ampliar la casuística de l’eventual corrupció de les autoritats i funcionaris. Mentre feia de jutge a Hipona i de querellant a Ravenna, va incloure-hi no solament la clàssica compra de voluntats a canvi d’or i plata, sinó també els regals, lloances i adulacions dirigits a l’autoritat competent per a resoldre-hi.

Hem dit sant Agustí? Agustí d’Hipona?

"L'ARGUMENTADOR PÚNIC"

Després de la seva conversió a Itàlia, Agustí va tornar a la seva terra. Ell se sentia “un africà cartaginès”, solia dir orgullós. El 391 acceptaria que l’hi ordenessin capellà. I el 396, bisbe d’Hipona. La resta de la seva vida transcorreria entre Hipona i Cartago, on va escriure molts dels seus llibres i cartes, va predicar, va celebrar concilis i va instruir amb tenacitat tant el clergat com els fidels catòlics.

Aquell africà romanitzat, sosté Thomas Cahill (How the Irish Saved Civilization, 1995), va ser “quasi l’últim dels grans homes clàssics... i quasi, quasi el primer home medieval”. I les seves Confessions, la primera autobiografia genuïna de la història de la humanitat, fins al punt d’atribuir-se-li també la invenció de la novel·la moderna. Agustí ens descriu com la literatura pot enamorar un xiquet: tot devorant llibres, va robar-li el cor l’Eneida de Virgili, l’obra mestra literària del món romà, i hi va compartir la passió de Dido, reina llegendària de Cartago; i acte seguit va captivar-lo la dialèctica de Ciceró. Com a tants. Com a mi.

Sant Agustí d'Hipona, fill de santa Mònica i orgullós de ser "un africà cartaginès"

A la ciutat de Cartago, Agustí hi havia estudiat durant cinc anys i hi havia ensenyat retòrica al llarg de vuit. Els seus jocs lingüístics africans anuncien les primeres passes cap al llatí popular, senzill i rimat de l’Edat Mitjana. Per a befar-se’n, el seu antagonista Julià d’Eclana va treure-li els malnoms d’Augustinus disputator hic punicus (“Agustí, l’argumentador púnic aquest”) i d’Aristoteles pœnorum (“l’Aristòtil cartaginès”). De les referències proporcionades pel sant hom pot inferir on i qui parlava encara la llengua púnica.

LLENGUA, LLIBRES I DITES PÚNICS

A les acaballes del segle IV, a la ruralia d’Hipona en regions com Numídia, els pagesos catòlics i donatistes hi parlaven una llengua que Agustí anomena púnica. 

Els filòlegs estan de punta entre ells per causa de la identitat d’aquella lingua punica. Libi-berber? O bé neopúnic? Ningú hi donava el braç a tòrcer. Els primers es recolzaven en l’epigrafia i en el fet que Agustí la definia com la llengua “indígena africana” (val a dir que sa mare mateixa, Mònica, duia un nom berber derivat del déu Mon). Però aquest debat ha arribat al cap del carrer en comprovar que el mateix sant destaca sovint el parentiu existent entre les l’hebreu, el siri i el púnic (o fenici tardà), pertanyents totes a la família de les llengües semítiques occidentals.

Un idioma, el púnic, amb una literatura pròpia. Sant Agustí solia consultar-ne, de libri punici. I no solament d’antics, sinó també de recents. Llàstima que ja anés de baixa. En un sermó potser pronunciat a Hipona, l’Aristòtil cartaginès s’atreví a citar una dita púnica, però hagué de fer-ho en llatí perquè tothom l’entengués:  

Punicum enim proverbium est antiquum: 

NUMMUM QUAERIT PESTILENTIA,

DUOS ILLI DA, ET DUCAT SE

Diuen que les llengües semítiques de vegades fan servir el plural per a indicar les idees abstractes o els superlatius. I així sí que té sentit el proverbi: “Si un poca-vergonya et soleja per un xavo, dóna-n’hi dos perquè foti el camp”.

Fragment d'un mapa d'Abraham Ortelius (any 1590) que representa l'antiga terra dels púnics

LA COSTA PÚNICA

I al capdavall, per què costa púnica? 

Parafrasegem John Burns: cada gota de la mar dels Alfacs és història líquida. També la d’aquell instant fugisser que ens fascina: els anys de l’última Edat del Bronze quan, paradoxalment, el bronze era car i massa blan. La majoria de pagesos seguien feinejant amb eines de pedra, fusta i os, mentre la classe dominant no s’estava de malbaratar els recursos. La fe cega en costosos rituals improductius i en déus-reis magnificats pels monuments, el luxe i les rivalitats militars... tot barrava el pas a la innovació!

I això que l'última Edat de Bronze s’ha vist tradicionalment com una època d'abundància. Les comunitats productores de bronze, per tal d’obtenir el coure i l'estany necessaris, van crear xarxes comercials a través de distàncies molt grans. El control d'aquestes xarxes va permetre el creixement de societats complexes i jeràrquiques, dominades per una elit guerrera que es malfiava de tot allò que pogués resultar subversiu. Per això, mitjançant la religió i la màgia, collava l’experimentació i l’avenç del coneixement.

“Cada gota del riu Tàmesis és història líquida”, va escriure John Burns (1858-1943). Les aigües de la nostra badia dels Alfacs, també. A la foto, la platja de l'hotel Carlos III, a Alcanar-Platja

A la costa dels Alfacs, aquell moment coincideix amb els contactes comercials amb els navegants fenicis, sembla que delegats en la ciutadella de Sant Jaume – Mas d’en Serrà.

Les investigacions més recents han demostrat que, tot comptat, el ric registre arqueològic de l’Edat de Bronze no en proporciona una imatge completa. Que “la crisi va començar abans del que es pensava anteriorment", diu Katharina Becker, professora del Departament d'Arqueologia de la Universitat de Cork (UCC).

Per què? Probablement perquè, a la perifèria del món conegut, els mecanismes de control de la classe dominant havien fet  fallida. Diuen que potser va ser en una tribu remota del Caucas on... Bé, el lloc exacte importa poc. El cas és que algú hi va descobrir la manera d'obtenir ferro amb facilitat i a cabassos. De mineral de ferro se’n trobava per tot arreu i era molt més dur que el bronze, però fins llavors havia calgut massa calor per a fondre’l.

En un quants segles, amb la força imparable dels canvis a fi de bé, els fenicis van fer arribar a la nostra costa –a una terra ferma també perifèrica– una innovació revolucionària: el metall que estava destinat a conquerint el món.

Més barat que el bronze, dur i a l’abast de tothom, el ferro democratitzava les eines i l'armament.

Crostam d'hematites (mineral compost d'òxid de ferro) en una roca al capdamunt d'un estrep costaner de la serra de Montsià (partida de Mas d'en Serrà, terme municipal d'Alcanar)

Segons el professor Ian Armit, l’estrès social i econòmic són més probables candidats a la caiguda sobtada i generalitzada en tots els indicadors. Així que es va endegar la producció abundant de ferro, aquelles xarxes comercials trenades a la percaça de coure i estany van perdre sentit. Es van enfonsar. 

Campaven arreu els conflictes i les lluites. El  col·lapse social. Segurament va ser aquesta inestabilitat social generalitzada, i no pas un canvi climàtic que encara trigaria almenys un parell de generacions a arribar, la que va comportar pèrdues demogràfiques a la fi de l'Edat del Bronze i el subsegüent empobriment al llarg de la primera Edat del Ferro.

Més crostes d'hematites, a la mateixa contrada canareva

Comerciants i navegants de mena, els fenicis s’emportaren de viatge el seu invent: l’alfabet lineal. Es diu així perquè els nous signes eren línies dibuixades amb un pinzell mullat de tinta sobre una superfície plana com el papir. Un suport biodegradable que propiciaria la desaparició de la major part de la documentació i literatura fenícies, fins al punt que només n’han sobreviscut inscripcions en pedra, bronze o òstracon. 

Amb aquella escriptura fenícia consonàntica -adaptada d’Ugarit i derivada, en darrera instància, dels antics sil·labaris- s’escriurien l’arameu i l’hebreu antics, el púnic... Amb 22 signes es podia escriure tot: ja no calia aprendre els mil caràcters xinesos, ni els centenars de jeroglífics dels xiquets egipcis, ni els sis-cents signes cuneïformes dels escribes de Mesopotàmia. L’alfabet començà a democratitzar el coneixement.

L'òxid ferrós adopta formes capricioses que s'incrusten en les nostres roques

Voleu dir que la gent no se’n recordaria, de qui va importar aquell parell de recursos revolucionaris? Del ferro, tan amanós i tangible? I de l’alfabet, misteriós i inaccessible? Algú pot creure sincerament que no en quedés res o no se’n guardés memòria, del Prometeu portador d’aquell parell d’invents que van canviar el futur de la costa del Montsià i del món sencer?

Vegeu que qualsevol dia un quídam no ens vingui amb el descobriment de ves a saber què: un vaixell enfonsat revelador; les restes d’un altar rupestre de quan Judes era fadrí i sa mare festejava, amb pertorbadora forma de pell de bou; o encara d’una d’aquelles fàbriques fàl·liques tan blasmades a l’Antic Testament (Èxode, 23:24; 2 Reis, 3:2; Levític,26:1, etc.). Qui avisa no és traïdor.

Fa vint-i-sis segles, la costa canareva va ser un punt de contacte primerenc i privilegiat entre Orient i Occident

En qualsevol cas, la primera llengua que la gent de la costa de l’Ebre va veure escrita, segurament sense entendre’n res, fou una llengua semítica: la dels seus visitants fenicis. Després els ibers ilercavons, aliats dels cartaginesos, els escoltarien parlar en púnic –és a dir, en fenici tardà. I al cap dels segles, l'Àndalus tornaria a fer servir com a llengua literària, de l’administració i del culte... l’àrab, un altre idioma semític! Ben bé com l’hebreu: fou casual que ara fa cent anys un canonge canareu, el doctor Joan Baptista Serra Queralt, ensenyés la llengua de l’Antic Testament als seminaris de Sevilla i Navarra?