Catalunya comença a Sòl de Riu

El seti més meridional de Catalunya es troba, pam dalt, pam baix, a 40º 31’ 26’’ de latitud nord. És a dir: contra el que molta gent s’afigura, a vint-i-tants kilòmetres al sud del riu Ebre

Lluny de ser terra ferma, el cap meridional del Principat consisteix en una mudadissa i làbil barra de codolar. Un corredís oportunista que neda entre dues aigües. Literalment.

Paral·lela a la costa entre ambdues riberes –la catalana i la valenciana, sortints rocosos que pateixen l’erosió pròpia de la dinàmica marina–, a la barra ni el rei li és bon mosso: pagada de si mateixa, atura el corrent del riu Sénia que, mansuet com un anyell, ve de drenar el pla de Vinaròs i no té prou força per a arribar a la mar.

Vista general de Sòl de Riu, a la desembocadura del riu de la Sénia, en una fotografia de fa pocs dies.

LA FONT, L’ABEURADOR I ELS LLIGALLOS

El banc llarg i estret de còdols es vanta de menjar en dos plats però, en realitat, és un pobre substitut de l’antic delta del Sénia (ja només perceptible en fotografies aèries i a la cartografia). La barra fa per separar la mar de la tolla estantissa del fons de la qual mana encara d’amagat una discreta font. A l’Edat Mitjana, l’aigua dolça que en brollava va estar a l’origen d’un notori abeurador natural de ramats d’ovelles i cabrum, alhora nus d’antigues vies pecuàries –el lligallo del riu Sénia i el lligallo del Mar– que ja havien obert els llops afamats.

El vell abeurador de Sòl de Riu, antany inquiet encreuament de lligallos, es nodria també de l'aigua que brollava d'una font.

La barra discorre de banda a banda. De tant en tant, però, no aconsegueix evitar l’aiguabarreig d’aquell últim bassal llacós d’aigua dolça del riu que serveix de límit entre Catalunya i el País Valencià amb els colls, allí prou benignes, de la Mediterrània.

Sòl de Riu és així.

Allí comencen o bé s’acaben Alcanar i Catalunya. Alhora. No hi ha cap manera més planera i esclaridora de situar geogràficament un indret dos cops mil·lenari.

“PER LA BANDA DEL SUD, ALCANAR ÉS LA PORTA DE CASA”

Ja ho diu la carta de població del febrer del 1239: la d’Alcanar és gent de frontera. D’aquí el seu persistent esperit colonitzador d’erms –sia de l’antic terme d’Amposta, sia de les terres del Maestrat. Solatge, barreja de cultures. Un poble que, encimbellat amb els tiris i Cartago, va davallar al pla mogut pel festeig amb Roma i, atansat a la mar gràcies a la pau andalusina, va adquirir un no sé què de nus i de  fronterer alhora. Com Sòl de Riu, a l’eix de les Terres del Sénia.

La vocació fronterera de Sòl de Riu també va quedar palesa en la Via Catalana, la formidable cadena humana de l'Onze de Setembre de 2013. La imatge és justament d'aquella tarda, tornant des de Sòl de Riu a l'aparcament de la platja del Marjal.

No gaire lluny d’allí un dels amics de la revista canareva Terra Nostra, l'escriptor romàntic Alfons Maseras i Galtés, volgué fer un brindis. Finia un memorable dinar. Corria el mes d’agost de 1928 i l'amic de Pablo Ruiz Picasso i traductor al català de Molière, Shakespeare i Leopardi va dir:

«Amics: Preguntà Goethe a un amic seu, en descobrir les belleses d’Itàlia: “Coneixes el país on floreix el llimoner?”. Quan jo torni a Barcelona, a tots els qui em facin l’elogi de Catalunya i m’asseguren que la coneixen pam a pam i que l’estimen, jo els preguntaré: “Coneixeu el país on floreix el taronger?”. Quan em responguin que no, jo els contaré les excel·lències d’Alcanar, la generositat dels canareus, els conreus de fesols i garrofers, els melonars i, sobretot, els tarongerars. El taronger dóna fesomia a aquesta terra, el taronger és l’arbre de la claror, de la riquesa i de l’alegria. És l’arbre símbol d’Alcanar, producte de la terra i del sol, del treball i del miracle. Car el taronger és per si sol un miracle. Jo els diré als meus amics de Barcelona: Si voleu conèixer un caire més de la nostra Catalunya, aneu a Alcanar. Per la banda del sud, Alcanar és la porta de casa. ¿I quina casa pot ornar-se millor que amb aquesta horta meravellosa i quins defensors més braus pot tenir que els generosos canareus? Amics, aixeco la meva copa a la vostra salut i a la prosperitat d’aquesta terra, que és un orgull més… dels catalans».

"Jo els diré als meus amics de Barcelona: Si voleu conèixer un caire més de la nostra Catalunya, aneu a Alcanar. Per la banda del sud, Alcanar és la porta de casa" (Alfons Maseras, estiu del 1928). A la fotografia, una altra panoràmica de Sòl de Riu: l'últim tram del riu Sénia vist de la barra de codolar estant.

ALCANAR-PLATJA, UN TOPÒNIM QUASI SECULAR

En els seus orígens medievals com a lloc habitat, Alcanar estava animat per una clara vocació costanera i marítima. En els Furs de València que Jaume I va promulgar l’any 1240 és citat així: «El Canar, que és a la vora de la mar...».

El litoral canareu en sentit estricte s’anomena avui Alcanar-Platja. Al nostre parer, un topònim no gaire afortunat. A banda de no resultar gens original, segons com carrincló i tot, resulta que arreu per on passa, invariablement n’anorrea d’altres de molt més antics i evocadors. En aquest sentit, se’l veu capaç d’esborrar de la memòria local genuïns, valuosos testimonis de la història del litoral canareu com ara el Codonyol, la Martinenca... Si et descuides, de retruc ben aviat pot fer oblidar per a sempre àdhuc l'antic camí de la Ribera. N'hem parlat amb més deteniment en una entrada recent d'aquest bloc.

Però el cas és que sembla que té èxit. I, malgrat el que alguns podrien pensar, ja no té quatre dies: es va encunyar fa gairebé un segle. A la revista Terra Nostra de l’1 de setembre de 1928 aparegué un reportatge titulat “Festa eucarística de la barriada de les Cases”, l’autor del qual –probablement l'enginyer i lletraferit Josep Bòria Ulldemolins, pioner del conreu dels alvocats a la península Ibèrica– atribueix la invenció del nom de lloc Alcanar-Platja a «un dilecte amic».

La identitat d’aquell dilecte amic de la gent de Terra Nostra ha romàs ignorada fins al dia d’avui. De debò que ningú en sap res? El cas és que en tenien tants que...

El "sector A" d'Alcanar-Platja comença en un paratge d'inconfusibles tonalitats mediterrànies: Mediterrània ençà, sota un cel lluminós de primavera, les oliveres aguaiten a l'últim tram del riu Sénia.

Diuen que van passar prop de cinquanta anys fins que un alcalde, per comprensibles raons de gestió municipal, va dividir administrativament Alcanar-Platja en diversos sectors. Com que l’ambient de la dictadura no resultava propici als debats i l’assumpte es prestava a suscitar-ne de ben estèrils, per a estalviar-se’ls decidí designar-los de la manera més asèptica que se li va acudir. És a saber, per mitjà de lletres (com aquells proverbials carrers de Camarles), seguint l’ordre alfabètic de ponent a llevant.

Així, des de Sòl de Riu a les platges del Camaril i la punta de l’Estanyet va estendre’s el flamant sector A, al llarg del qual les altes timbes amb prou feines deixen espai per a un codolar estret i de mal governar, fins que perden altura i desapareixen.