Tradueix

La serra de la Talaia, que es diu de Montsià

La Torreta constitueix un dels límits esmentats en la carta de població d’Alcanar, atorgada ell 28 de febrer del 1239: «… et sicut pervadit de ipsa serra ipsius Talaye que dicitur de Muntsiâ»

És a dir: "... i segons es va de la mateixa serra anomenada de la Talaia, que es diu del Montsià".

Set-cents setanta-cinc anys després, a la Torreta s'hi toquen els termes municipals d'Alcanar i Ulldecona. Amb 763 metres d'altura, és el punt més elevat del massís del Montsià.

Segons el diccionari, una talaia és una torre des d'on es pot observar el camp, la mar, etcètera, i fer senyals per a avisar d'allò que hi descobreixes. En català, la paraula ja apareix al segle XIII.

L'antic topònim Talaia ve de l’àrab talâyi’, plural de talî’a, “sentinella”, d’una arrel que significa “estar a dalt, a l’aguait”.

La serra de Montsià (a l'esquerra, el xaragall de la Cova Bonica i, dalt de tot, la Torreta), vista des de les fonts de Sant Pere de Codonyol, a la vora de la mar

LES TALAIES D'AL-ÀNDALUS


Aquestes torres d'observació i de senyals s’aixecaren a partir del segle III a. de C., a redós de la civilització púnica. Després les talaies iberocartagineses per a la telegrafia òptica foren substituïdes per obres romanes, sobre les quals a l’Edat Mitjana s’alçaren torres de guaita amb objectius defensius més ambiciosos. Els noms de lloc donen fe de la seua presència: la torre de la Candela (prop d’Amposta), la torre de la Talaia (a Calafell), Sant Josep de sa Talaia (municipi d'Eivissa)  i un llarguíssim etcètera arreu dels Països Catalans.

Hom suposa que els sarraïns reconstruïren i perfeccionaren aqueixa xarxa de talaies o almenares. El formidable espectacle de llums que perfeien l’hem trobat descrit poèticament àdhuc en l’anònima Chanson de Roland, l’epopeia medieval francesa.

Segons alguns autors, en època omeia ja s’havia implantat a al-Àndalus un sistema de transmissió òptica de senyals. Un seguit d’almenares i talaies permetia alertar les capitals dels districtes militars andalusins. Tot seguit aquestes, a través de correus terrestres, passaven les notícies a Còrdova, seu de l’emirat.

Es tractava d'un sistema de talaies alineades –de vegades bessones i tot– que, aixecades cada 6 km en ambdues ribes, de la desembocadura de l’Ebre arribaven fins a Mequinensa. Vigilaven les fronteres, els llocs de pas, les vies de comunicació i la mar, i servien d’enllaç entre les diverses fortificacions i castells. Se’n coneix la morfologia i el funcionament gràcies al text en què un prestigiós geògraf andalusí, Muhàmmad ibn Abu-Bakr az-Zuhrí, lloava al començament del segle XII els avenços tècnics de la telegrafia òptica de la Tortosa islàmica.

Az-Zuhrí hi descriu la vall baixa de l’Ebre i com s’hi intercanviaven senyals amb torxes entre els riberencs d’un tram de més de cent milles, i també entre la fortalesa de Flix i la ciutat de Tortosa.

Cilindre de pedra que, de molts anys ençà, corona la Torreta. Amb innegable sentit de l'humor, hi ha qui diu que darrerament, si puges en diumenge al migdia al capdamunt del Montsià, "t'hi trobes més gent que a la plaça Major"

En parlar de tot això hom sol citar l’historiador Francesc Carreras Candi. Ell va aportar un bon cabàs de topònims de l’àrea de les Terres de l’Ebre que, al seu parer, denoten aquell antic servei d’observació: Guardiola, Miravet, Som, Estella, Talaia... Carreras Candi també és citat per Pere Català i Roca, autor d’un llibre que fa una pila d’anys vaig arribar a tenir gairebé com de capçalera: De cara a la Mediterrània. Les torres del litoral català.

GUAITAR O BADAR DE LA TORRETA ESTANT


Els itineraris de l’època imperial romana, escriu Català, amb les expressions ad turres i turres albae, fan esment sovint de les torres erigides en els punts claus del litoral. Era un sistema d’alerta costanera heretat dels cartaginesos. Per això els autors romans l’anomenaven torres d’Aníbal. “En una altra mena d’estudi, a propòsit de les vetustes construccions”, diu aquell autor, “entraríem a debatre les consemblances amb els talaiots balears, els nuracs sards i els druddi –o trulli– de la Itàlia meridional”.

De les talaies que van mantenir-se al llarg de l’Edat Mitjana se’n sap alguna cosa més. L’any 1383, la batllia general de Catalunya va ordenar que de nit es practiquessin fars o lluminàries per tota la costa, a fi d’impedir que les galeres moresques s’acostessin a terra. A Mallorca anomenaven talaier el funcionari que tenia cura de la vigilància de torres i talaies costaneres. Allí, com aquí, aquestes pretenien facilitar la defensa d’algun indret del litoral molt exposat a l’abordatge. Sense anar més lluny, la costa dels Alfacs, niu de pirates i corsaris.

Les talaies eren punts de vigilància que es fixaven normalment als cims de la costa,  des dels quals es dominaven les rutes marítimes, l’entrada de les badies, els embarcadors, fondejadors, cales i platges. Al servei nocturn de vigilància se li deia escolta. El que es limitava al començament o al final del dia, o només per la tarda, s’anomenava descoberta.

Quina millor talaia que la del capdamunt de la serra de Montsià, antany serra de la Talaia? En temps moderns, els últims talaiers que degueren enfilar-se a la Torreta en servei de descoberta, o per a passar-hi la nit i tot fent d’escolta, degueren pujar-hi especialment en dues èpoques de l’any: el temps de la sega (“guaytes y taleyes de les messes”, en deien a les Illes) i, sobretot, el de l’extracció de la sal.

En aquelles jornades de feina ímproba a les salines de la Ribera, l’últim talaier del Montsià emprendria la sendera, llavors més trescada que ara, que feia cap al cim. Ho faria disposat a passar hores i hores en soledat, desullant-se en l’observació de la mar de l’Ebre, conscient de la importància de la seva tasca. De tant en tant, el mal oratge l’obligaria a buscar un recer momentani, potser en aquell sòlid cobert de pedra les venerables ruïnes del qual –antany fins i tot les van confondre amb les restes d’un temple– encara es conserven a la banda interior de la Torreta en forma de murs gruixuts que hi fan angle, recordatori tenaç de la més que probable torre primitiva que havia batejat el cim en temps remots.

Aquestes singulars restes d'una edificació que es conserven dalt de tot, a la banda SW del cim de la Torreta, ben bé podrien pertànyer al refugi o aixopluc d'aquells talaiers pretèrits encarregats de vigilar la Mediterrània de l'antiguitat. Encarades a Ulldecona i probablement dins del seu terme, no seria gens estrany que l'ajuntament de la capital històrica de la comarca decidís d'emprendre'n l'estudi i una eventual restauració i tot, ara que les visita tanta gent cada cap de setmana
Llavors les coses -cims que acollien una Talaia o Torreta, horts vinculats a les Ànimes, camins que duien a la Ribera- encara es deien pel seu nom. Clar i català. Per això a l’últim talaier del Montsià no li calia saber de lletra per a tenir ben present l’antiga distinció medieval entre guaitar i badar, que un document de 1315 definia així: el custodi de la talaia estava obligat a “de nocte guaytare et de die badare”. La foscor de la nit exigia guaitar sense descans. En canvi, durant la jornada diürna ja s’hi valia, a badar...

Dins d’aquell aixopluc, el darrer talaier montsianenc degué gaudir també de les seves escasses, valuoses hores de son. Amb un bon feix de llenya també a recer, protegit de la humitat i ben a l’abast. Tothora amanit a encendre’l, en cas de perill a la costa: de dia, per a fer corrents una fumada; de nit, una gran foguerada. Així alertaria de seguida la gent de la plana litoral, des d’Alcanar fins a més enllà d’Amposta, així com els pobles de l’interior de la comarca. No en va el rei Jaume I havia dit en la seva Crònica que “les torres [...] son en semblança d’uyl d’ome”.

El 30 de març, al Passador entre Deltebre i Sant Jaume d’Enveja, hi ha tingut lloc l’anunciada manifestació conta el pla hidrològic de conca del govern de Madrid. Molta gent de la comarca del Montsià, com ja va passar fa més d’una dècada, hi ha participat activament.

Per això potser seria de bon escoltar un episodi històric que constitueix una mostra força assenyalada de la vinculació que, des dels temps més remots, ha existit entre el riu Ebre i la nostra serra de Montsià. En parlarem ben aviat.

Cap comentari:

Publica un comentari