Tradueix

La dèria d'anar serra amunt


Hi has anat mai, barranc de la Martinenca endins, en busca del mas de Bardí i de la cova del Sardinero?


Per què ens agrada fer trekking? Sortir a caminar per la serra? Córrer-hi? No cal esperar a la multitudinària pujada al Montsià que l'Agrupació Excursionista d'Alcanar ha organitzat els últims set anys a finals de setembre; ni tan sols a la que fa l'associació L'Espígol a l'abril. Cada vegada hi ha més gent que fa sortides setmanals per la serra que bateja la comarca.

Els motius de cadascú rai. Però tal volta podem dir-ne quatre coses.

D’antuvi, la serra gaudeix d’una important qualitat visual: la visió panoràmica. La profunditat de les vistes. I l'actitud en relació amb l’entorn visual té profundes arrels en el passat de la humanitat.

Val a dir que el gust pels paisatges agrestes o potencialment hostils, com per exemple els muntanyencs, és ben tardà. Fins al segle XVII pensaven que el paisatge creat per Déu a l’inici dels temps –un paisatge de perfecta geometria, de proporcions harmonioses i acuradament simètric– havia degenerat a causa del pecat original d’Adam i Eva. I que després havia anat empitjorant encara més per les culpes de la gent: afectat per les malvestats humanes, el paisatge llis, pur i net del Gènesi l’alteraven cada dia més moletes, colls, congostos, plecs, barrancs, aspres corcats i un ampli espectre de bonys, arrugues i altres senyals d’envelliment. 

Diuen que l’alliberament que ens proporciona l’excursió per la muntanya resulta directament proporcional al grau de desenvolupament social i econòmic: les societats més avançades se l’estimen més. En aquest sentit, la dèria actual per pujar al Montsià (no hi ha qui es fa la Torreta més d'un cop per setmana?) hi constituiria un indicador favorable... si no fos perquè n'hi ha d'altres, de senyals, que ens fan caure de morros per terra!

La serra de Montsià des de la Martinenca: els nostres avantpassats creien que l'orografia accidentada de les serres era el resultat de l'envelliment del paisatge simètric, ras, pur i net que havia creat Déu

SERRES PROHIBIDES


Les muntanyes –com els deserts i els indrets isolats– són llocs on floreix el misteri, les coses i circumstàncies insòlites. Una mena de barrera magnètica en protegeix els cims.

A la Selleta, la barrera deu ser electromagnètica. Diuen que l’espessa teranyina de línies elèctriques acabarà embolcallant-la com un niu de processionària del pi. Temen que no arribe un dia al penúltim estadi larvari en què, a força de teixir i teixir, la bossa ja no podrà ser més densa i compacta i les erugues igual es cruspiran la Selleta sencera amb cases i tot.

En tornarem a parlar un altre dia, de la Selleta.

Fins i tot la natura pateix el caràcter sagrat de les serres: el mot retrocedunt (“es fan enrere”) evoca d’allò més bé l’instant en què la natura es replega sobre si mateixa. Llavors  les lleis de la vida, aclaparades davant l'espai prohibit, es trasbalsen de cop i volta en direcció contrària al moviment natural.

Durant l’Edat Mitjana l’espai es migparteix. D’una banda tindrem la natura feréstega, representada per la mar, el bosc i la muntanya, els deserts en els relats de viatges. D’una altra, la civilització, el món de les planes, el sòl urbanitzat...

Vam esmentar aquests aspectes en perpetrar una crònica molt personal, que es publicaria en un dels últims números de 1998 del butlletí informatiu Alcanar (un d'aquests dies la reproduirem aquí), sobre la memorable excursió que es va organitzar el 15 de novembre d'aqueix any amb motiu de la reedició de la novel·la Jardins ignorats. Aquell diumenge ja llunyà, una quarantena de persones vam matinar per a pujar a la Torreta del Montsià estrenant la ruta literària Trinitari Fabregat. La mateixa que lo Casal Aixumara tindria l'encert de reviure, ja com a itinerari, a l'octubre de 2012.

Enmig d'una frondosa vegetació, a la riba esquerra del barranc de la Martinenca s'albira l'antic mas de Vilero. La sendera passa per la vora d'aquesta construcció -ja sense sostre- i algunes d'auxiliars que té al seu voltant, totes pertanyents a una època en què l'espai encara romania migpartit entre la civilització i la natura feréstega, dins de la qual l'habitació humana resultava del tot excepcional 

LA "MODA" DE LA MUNTANYA 


La moda de la muntanya no arriba fins als segles XVIII i XIX. Apareix amb l’estètica de la grandiositat que reverencia allò que és sublim, esgalabrós, àdhuc terrorífic. La pintura i la literatura romàntiques constitueixen el millor exemple del gust pels enigmàtics espais montuosos.

Caspar David Friedrich (1774-1840) va ser un pintor alemany molt introduït en l’ambient cultural romàntic, al costat de Novalis, de Tieck i del mateix Goethe. De 1810 en endavant, ja artista reconegut, es dedicà a l’ensenyament, però dugué una vida apartada i es tancà a poc a poc en sí mateix. Tingut pel major representant de la pintura romàntica alemanya, els quadres de Friedrich denoten un sentiment de temor davant de la natura (Dolmen a la neu, 1807) i el coneixement atònit i quasi dolorós de la insignificança de l’home davant de la grandesa dels elements (El viatger davant de la mar de boira, 1817-1818).

Aquest últim és molt significatiu. Assenyala González Bernáldez (“Turismo y Medio Ambiente”, en Turismo, núm. 13, 1992) que “el viatger” és una pobra traducció. En el títol original és Der Wanderer: el qui vagareja, passejant sense cap rumb fix, substantiu derivat d’arrels que signifiquen caminar en ziga-zaga, anar a la volta…

Seria un moviment característic dels nostres ancestres. De caçadors i recol·lectors que esmerçaven el dies explorant l’entorn no pas per un exercici de batxilleria, sinó per pura necessitat.

González Bernáldez cita la descripció del filòsof Rafael Argullol: «… el viatger es troba d’esquena… aquest procediment fa créixer la fascinant ambivalència d’aquest home solitari, en qui es pot endevinar ja la desolada percepció de la seua pròpia petitesa davant de la immensitat…» ((La atracción del abismo, Barcelona, 1983). La figura resulta aliena a l’espectador, amb una perspectiva privilegiada i gairebé mitjancera. Fiedrich projectà en el paisatge les seues emocions, el seu món íntim. El 1834 l’escultor Pierre-Jean David d’Angers va escriure’n: «Les obres d’aquest home obliguen a somniar. Ha descobert la tragèdia del paisatge».

Vista de la vora de la mar estant, la serra de Montsià resulta ben evocadora

A Catalunya, mentrestant, els artistes de la nova escola pictòrica romàntica com Josep Arrau es dedicaven a enaltir el patrimoni arquitectònic medieval del país, que en aquella primera meitat del segle XIX era víctima del desinterès o l’aversió dels acadèmics i de la dèria destructora dels revolucionaris. L’especulació urbanística s’hi afegiria al cap d’un segle.

RACONETS ABANDONATS I SENDERES ANGOSTES


Ludwig Tieck (1773-1853) va escriure entre 1797 i 1798 una novel·la que, a través dels pelegrinatges d’un jove pintor deixeble de Dürer, fa per seguir les diverses etapes de la iniciació artística. Els pelegrinatges de Franz Sternbald va inaugurar l’expressió artística d’una estètica que somnia i fantasieja, d’allò més  grata als romàntics alemanys. La vida hi esdevé un perenne wandern, un «passar pel món» tastant emocions i bandejant les activitats pràctiques.

La Selleta i la Tancada tal volta són dels indrets canareus més adients per vagarejar-hi sense gaire esforç. Les delícies de qualsevol Wanderer de Friedrich o de Tieck. Estan ben prop de poble. Fan de bon anar-hi. Però encara conserven raconets abandonats i senderes angostes. A tocar d’un lligallo, s’obren triangularment als espais de mar, de la vall de Sant Jaume de Barberà i dels cims més alts de la serra de Montsià. La serenor de la cresta hi deixa créixer arbocers i margallons, i encara assolellar-s’hi de tant en tant les serps i els fardatxos –jo mateix n’hi he vist– que no han renunciat a viure de cara a la marina.

En tots aquests sentiments del visitant, de l’excursionista i del turista modern, hi queda clar que valora positivament els senyals de perill potencial i d’alarma. Constitueixen veritables desafiaments per a la seua actitud lúdica i encuriosida, cada volta més deslligada de l’angoixa que provoca en moltes cultures la vel·leïtat de la natura. L’excursionista accepta de bon grat un repte moderat, amanit amb sorpreses i riscs no gaire grans, a la percaça de paisatges dotats de qualitats insòlites –aweinspiring, que inspiren reverència–, aptes per a l’activitat exploratòria.

A la serra t'hi trobes sorpreses: heus aquí els murs d'una antiga corralissa (si més no, això és el que sembla) que miren a la mar, barranc de la Martinenca enllà

L’any 1944 va morir de tuberculosi René Daumal. Deixava un relat inacabat, Le Mont Analogue, que tanmateix seria publicat a París el 1952. 

El malaguanyat escriptor francès hi imagina que dos hòmens, després d’haver estudiat el sentit simbòlic de les serres a les antigues mitologies, arriben a la conclusió que existeix una «muntanya anàloga» que uneix la terra amb el cel: de cim inaccessible, és única, existeix geogràficament i la feina de localitzar-la es redueix a «un simple problema de triangulació». Assolit aquest objectiu pels protagonistes en un paratge del sud del Pacífic, Daumal escriurà: «D’ençà que l’esplendor de les neus de la Muntanya Anàloga ha colrat la pell del meu front, d’ençà que la gran aventura somniada des de la meua infantesa ha esdevingut no sols  una empresa possible, sinó també l’únic camí cap a la llibertat, és la segona vegada que agafo la ploma per escriure un llibre». 

Val més que l’agafi. Val més que ho faci abans que els indrets i les coses comencen a perdre el nom, com ha passat al llarg de la costa canareva amb el Barrancot, la cova Foradada, la punta del Lluquet, el barranc de la Misseta, les roques dels Fèrrens, el camí de la Ribera...

Etcètera.

Cap comentari:

Publica un comentari