Avui, en el marc del Dia de la Dona Treballadora que se celebra demà, i dins també dels actes commemoratius del 775è aniversari de la carta pobla, la doctora M. José Carbonell Bòria farà una conferència a la casa O'Connor que promet ser d'allò més interessant
I no solament perquè la professora de Ciències i Tècniques Historiogràfiques de la Universitat de València afegeix, al seu origen canareu, el fet d'haver estat la principal artífex del I Congrés d'Història d'Alcanar, sinó també pel tema que hi abordarà.
La conferència, tal i com s'ha anunciat a través de diversos mitjans de comunicació, portarà per títol Dona, eix vertebrador del treball i la societat a la Baixa Edat Mitjana.
La doctora Carbonell és autora de nombroses publicacions -articles, llibres i col·laboracions en obres col·lectives- de temàtica històrica, que demostren el seu coneixement, amb profunditat i de primera mà, de les institucions i la societat medievals.
Valdrà la pena assistir-hi.
UNA MONOTONIA SECULAR
Qui per l'edat ja no ho ha vist, segur que ho ha sentit contar a sos pares o iaios. En una família de pagesos o jornalers canareus hi treballava tothom: pare, mare, fills i filles. I no cal anar gaire lluny: encara a principis de la dècada dels 60 del segle passat, la canalla no assistia ni a la meitat de les hores d'escola perquè sos pares se'ls enduien a treballar al camp.
 |
| Aquestes mares canareves (totes de la Carretera Nova, potser?) es van retratar amb sos fills als anys 30 del segle passat |
Fins al segle XIX els matrimonis tindrien lloc entre parelles de la mateixa categoria social i sovint per compromís, a partir d'un pacte entre els pares dels nuvis. Casar-se entre veïns resultava bastant habitual. De vegades els novençans s’instal·laven al mateix carrer, a la casa del costat o, fins i tot, compartint la llar amb els sogres. Quan aquests es feien grans, els fills (normalment el o la menor) en tenien cura. En faltar, les seues propietats -si molt convenia a títol de parcers o censataris- passaven a sos fills i filles, que continuaven treballant-les.
I així generació rere generació. Rutinàriament. Amb l'enganyosa monotonia de les estacions de l'any.
Vita grama, en diuen al Piemont.
CARTES DE GERMANIA
Les aportacions dels pares dels cònjuges solien formalitzar-se en capítols matrimonials, també dits «cartas de bodas».
Com que el Dret català preveia supletòriament el règim econòmic de separació de béns per a tots els matrimonis, els promesos canareus com Miquel i l’Elisabet solien pactar ans de casar-se els esmentats capítols matrimonials per a establir-ne un altre de ben diferent, propi de les terres meridionals: es tractava de l’agermanament o pacte de mig per mig.
A Alcanar, l'agermanament era denominat «carta
de germania». Mitjançant aquesta es constituïa una comunitat universal i
absoluta dels béns de tots dos -tant els que tinguessen en casar-se com els que
adquiriren durant el matrimoni- i els guanys que obtinguessen, tot administrat
per ambdós consorts.
I així també al
juliol del 1620, quan «contractaren
matrimoni Miquel Sancho, fill de Miquel Sancho y de na Violant Sans, cony. de
una, y Elisabet Suañes, donsella filla de Miquel Suañes, y de na Esperança
Garcia cony. de la vila d’Ares de altra, administri’ls lo sacrament del
Matrimoni yo Pere Combes, vicari, y doni la benediccio nupcial, prengui per
testimonis a Frances Prima Major, y a Mestre Ambros teixidor, rebi Cartes de
Germania entre los sobredits contrahens y prengui per testimonis als sobredits,
referint-me al Notari rebe los Capitols».
 |
| Una mare traient a passejar son fill de cinc mesos, ara fa més de cinquanta anys. Una generació després, la maternitat seguia jugant un paper cabdal en la vida de les canareves |
LA PRÀCTICA CANAREVA DE L'ESCREIX (O AUGMENT DE DOT)
Els més benestants miraven de consolidar o acrèixer el patrimoni familiar mitjançant enllaços matrimonials entre els seus membres. Així el 27 de febrer del 1645, quan el prevere mossèn Antoni Fibla, «de llicència y voluntad del Sr. Rector Francesc Pino de la Parròquia de Alcanar», va celebrar el casament de Marià Fibla -fill del terratinent Benet Fibla i de Marianna Giner- amb la vídua Mònica Prima -filla de Francesc Prima i Àngela Verge.
El 22 de febrer del 1784, poc abans de casar-se, atorgaven capítols Josep Reverter -fill de Josep Reverter de Batiste i d’Agustina Fibla de Vicent- i Serafina Reverter -fadrina, segurament no gaire jove, filla d’Agustí Reverter de Josep i Bernarda Gatielles. Els pares del promès li donaren una vinya a les Canals i terra per valor de 100 lliures de plata a la sénia del Prat. La núvia aporta com a dot tot allò que sos pares li havien donat fins aleshores (el 1771, tractada ja de «senyora», era censalera almenys d’una propietat de 50 lliures, i dels seus assumptes se n’ocupava un influent personatge, Dídac Reverter). I el futur marit li fa a Serafina, «por su loable virginidad», un escreix o donació propter nuptias de 25 lliures. Signen societat a tots béns per al primer fill o filla que tinguin i, en cas de faltar-ne, que cada part s’endugue els béns que hi ha aportat. Els pares de la Serafina li donen encara un garroferar a la partida de Sant Jaume i un hort a la del Mas d’en Reverter.
Gràcies a capítols com els que van atorgar els nuvis canareus Ferran Bonet i Maria Reverter el 16 de juny de 1756, sabem avui que l'escreix era una pràctica d'allò més estesa a Alcanar: «Fernando Bonet en regoneisiment de
lo sofre dit lin fa de creis ó aument de dot dit per noses á la dita Maria
Reverter trenta lliures de plata […] segons us y costum de la ciutad
de Tortosa, y practica de dita Vila» (d’Alcanar).
Tot seguit veurem un altre cas d'escreix, pràctica llavors tan comuna a Alcanar.
L 'investigador faldut Joan Roig Vidal esmenta, entre altres, uns capítols que es van establir el 27 de maig de 1793 a la notaria de Bru Figueres Subirats ("Els nobles d'Alcanar al segle XVIII", Raïls, núm. 21; Ulldecona, 2005). Hi van comparèixer el doctor en dret Andreu Chavalera, d'Alcanar, i el notari Josep Manyà, de Gandesa.
L'advocat Chavalera -pioner d'una família de juristes del Regne que en acabat d'arrelar-se a Alcanar hi rebrien el malnom de Cavalea- va acudir en representació de la núvia, Francesca-Antònia Anglès i Grau.
Francesca-Antònia s'havia criat a la casa que la família tenia al carrer del Vall. Era néta del cavaller canareu Jeroni Anglès Pastor, i filla del destacat membre de l'aristocràcia local Joaquim Anglès i de Ferran i de la benassalenca Josepa-Antònia Grau.
La pubilla dels Anglès aportava al futur matrimoni un dot de 5.000 lliures. Una part, en diners. La resta, en immobles: diversos horts i vinyes a Ulldecona, una casa a Vinaròs... i dues calaixeres, roba blanca i de color, joiells, i deu lliures que les hi havia de donar l'hereu en faltar sos pares.
Com a procurador del nuvi, Manyà va manifestar que el gandesà Marià de Suñer i de Soler aportaria al matrimoni tot el que havia heretat de son pare, Lluís de Suñer. I a més, seguint aquella pràctica tan arrelada a la vila on passaria a residir un cop casat, correspondria al dot amb un escreix de 2.000 lliures.
Així, amb aquest enllaç tan afortunat, van fer cap els Suñer a Alcanar.
Segons el diccionari, s'anomena aixovar (de l'àrab aš-šuwâr) l'aportació de béns feta pel nuvi, en contemplació de matrimoni, a la seua futura muller quan aquesta és instituïda hereva, o quan aquell ha d'anar a viure a casa de la dona i aquesta té un patrimoni més important que ell. Justament aquest va ser el cas de Marià de Suñer, que s'instal·laria amb sa mare vídua, Teresa Soler, a la residència canareva de la seua dona Francesca-Antònia Anglès.
La paraula, però, té una segona acepció, referida a la roba personal i de la casa que els nuvis aporten al matrimoni. Amb aquest segon sentit, vet aquí l'aixovar que a la Maria Reverter li va donar sa mare en aquells capítols de l'any 1756:
D'una altra banda, calia embarcar-se en l'enquesta més completa que s'ha fet mai al món per a assabentar-se'n? De debò que a algú li han sobtat, els resultats?
Només un apunt, una pinzellada profana: fins que a la barra del bar no deixen de riure les gràcies del maltractador, no en traurem un cap de virot. Mentre no se li gire l'esquena i se li face el buit i s'hi vege en ridícul i menyspreat per aquells el parer dels quals li importa de debò, no ens en sortirem.
Ves per on, manta gent vam deixar de fumar així que van prohibir-ho als bars. Febles com érem, es veu que amb la pedagogia no n'hi havia hagut prou.
 |
| En aquell Alcanar d'antany, moltes parelles de promesos solien pactar uns capítols matrimonials ans de passar per la vicaria (a la foto, l'ancestral hort de les Ànimes ans de ser rebatejat) |
DE TANT EN TANT, LA NOVETAT: NISSAGUES EMPELTADES DE FORA
Tot seguit veurem un altre cas d'escreix, pràctica llavors tan comuna a Alcanar.
L 'investigador faldut Joan Roig Vidal esmenta, entre altres, uns capítols que es van establir el 27 de maig de 1793 a la notaria de Bru Figueres Subirats ("Els nobles d'Alcanar al segle XVIII", Raïls, núm. 21; Ulldecona, 2005). Hi van comparèixer el doctor en dret Andreu Chavalera, d'Alcanar, i el notari Josep Manyà, de Gandesa.
L'advocat Chavalera -pioner d'una família de juristes del Regne que en acabat d'arrelar-se a Alcanar hi rebrien el malnom de Cavalea- va acudir en representació de la núvia, Francesca-Antònia Anglès i Grau.
Francesca-Antònia s'havia criat a la casa que la família tenia al carrer del Vall. Era néta del cavaller canareu Jeroni Anglès Pastor, i filla del destacat membre de l'aristocràcia local Joaquim Anglès i de Ferran i de la benassalenca Josepa-Antònia Grau.
La pubilla dels Anglès aportava al futur matrimoni un dot de 5.000 lliures. Una part, en diners. La resta, en immobles: diversos horts i vinyes a Ulldecona, una casa a Vinaròs... i dues calaixeres, roba blanca i de color, joiells, i deu lliures que les hi havia de donar l'hereu en faltar sos pares.
Com a procurador del nuvi, Manyà va manifestar que el gandesà Marià de Suñer i de Soler aportaria al matrimoni tot el que havia heretat de son pare, Lluís de Suñer. I a més, seguint aquella pràctica tan arrelada a la vila on passaria a residir un cop casat, correspondria al dot amb un escreix de 2.000 lliures.
Així, amb aquest enllaç tan afortunat, van fer cap els Suñer a Alcanar.
"TOTA LA ROBA QUE AVUI TÉ DE SON PORTAR, AIXÍ BLANCA COM DE COLOR..."
Segons el diccionari, s'anomena aixovar (de l'àrab aš-šuwâr) l'aportació de béns feta pel nuvi, en contemplació de matrimoni, a la seua futura muller quan aquesta és instituïda hereva, o quan aquell ha d'anar a viure a casa de la dona i aquesta té un patrimoni més important que ell. Justament aquest va ser el cas de Marià de Suñer, que s'instal·laria amb sa mare vídua, Teresa Soler, a la residència canareva de la seua dona Francesca-Antònia Anglès.
 |
| La casa pairal dels Anglès canareus |
La paraula, però, té una segona acepció, referida a la roba personal i de la casa que els nuvis aporten al matrimoni. Amb aquest segon sentit, vet aquí l'aixovar que a la Maria Reverter li va donar sa mare en aquells capítols de l'any 1756:
«Tota la roba que vull dia te de son portar aixi blanca com de color y despues de seguida sa mort li dona tota la que se encontrara ser de dita donadora, y una caixa grosa en son pain y clau».
I
heus-en aquí el d’una altra, la donzella Madalena Forcadell, que es casaria el 1767:
«Sis llansols, dotse camises, sis estovallons, quatre tovalles, quatre coixineres, tres eixugamans, tres vestids de roba de color».
Qui no ha tingut una iaia que encara guardava les seues coses en una caixa grossa amb son pany i clau? Quantes vegades no haurem fet servir un eixugamans? Durant les menjades o després de beure, amb què ens hem torcat els llavis sinó amb un estovalló, també dit tovalló? No hi havia cap tovalla estesa damunt la taula en parar-la? I no diuen que val més espatllar sabates que llançols?
Del tast de les paraules del passat, del tacte amable dels llençols, tovalles, coixineres i vestits de roba portadora així blanca com de color... a l'amargor del present (cosa que no vol dir que el passat hage estat dolç, ben al contrari!).
Vet aquí que s'acosta el Dia Internacional de les Dones (o Dia de la Dona Treballadora) i la notícia és que una de cada tres dones europees -és a dir, 62.000.000 de dones- ha estat víctima d'una agressió sexual o física. Que més de 9.000.000 han patit una violació. Que un 43% ha estat objecte de violència psicològica a mans de les seues parelles. Que més de la meitat han viscut alguna classe d'assetjament.
En les diferències entre els diversos estats pel que fa a aquesta violència, sembla que hi influeix molt el fet de si culturalment resulta acceptable parlar-ne o no. També hi tenen importància d'altres factors com: el nivell d'igualtat; si la dona treballa fora de casa i gaudeix d'un estil de vida que li garanteix més o menys independència; els hàbits de consum d'alcohol...
Qui no ha tingut una iaia que encara guardava les seues coses en una caixa grossa amb son pany i clau? Quantes vegades no haurem fet servir un eixugamans? Durant les menjades o després de beure, amb què ens hem torcat els llavis sinó amb un estovalló, també dit tovalló? No hi havia cap tovalla estesa damunt la taula en parar-la? I no diuen que val més espatllar sabates que llançols?
EL DIA INTERNACIONAL DE LES DONES
Vet aquí que s'acosta el Dia Internacional de les Dones (o Dia de la Dona Treballadora) i la notícia és que una de cada tres dones europees -és a dir, 62.000.000 de dones- ha estat víctima d'una agressió sexual o física. Que més de 9.000.000 han patit una violació. Que un 43% ha estat objecte de violència psicològica a mans de les seues parelles. Que més de la meitat han viscut alguna classe d'assetjament.
En les diferències entre els diversos estats pel que fa a aquesta violència, sembla que hi influeix molt el fet de si culturalment resulta acceptable parlar-ne o no. També hi tenen importància d'altres factors com: el nivell d'igualtat; si la dona treballa fora de casa i gaudeix d'un estil de vida que li garanteix més o menys independència; els hàbits de consum d'alcohol...
D'una altra banda, calia embarcar-se en l'enquesta més completa que s'ha fet mai al món per a assabentar-se'n? De debò que a algú li han sobtat, els resultats?
Només un apunt, una pinzellada profana: fins que a la barra del bar no deixen de riure les gràcies del maltractador, no en traurem un cap de virot. Mentre no se li gire l'esquena i se li face el buit i s'hi vege en ridícul i menyspreat per aquells el parer dels quals li importa de debò, no ens en sortirem.
Ves per on, manta gent vam deixar de fumar així que van prohibir-ho als bars. Febles com érem, es veu que amb la pedagogia no n'hi havia hagut prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada