Tradueix

Toponímia tradicional canareva: el camí de la Ribera (o antiga "N-340")

És un tram de l'antic camí ral de Barcelona a València, després "carretera de Vinaròs a la Venta Nova" (l'Aldea) i al capdavall "carretera nacional N-340". Però Alcanar sempre va ignorar les denominacions imposades des dels despatxos oficials


L’itinerari de la ruta de València a Barcelona des de la repoblació feudal -a mitjan segle XIII- fins al començament del XVIII, va ser en línies generals el mateix de la Via Augusta dels romans. Això significa que, en aquesta zona fronterera entre el País Valencià i el Principat, passava per Sant Mateu, la Jana, Traiguera, els Hostalets i l’ermita de Sant Joan del Pas, que es diu així justament perquè hi havia un gual per travessar el riu de la Sénia i entrar en terres catalanes. Llavors continuava per la Miliana i la Galera fins a Tortosa, on creuava l’Ebre.

Mentrestant la via costanera per antonomàsia, recorreguda a peu i amb burros amb sàrria,  seguiria essent l'ancestral camí dels Bandolers, que segurament es remunta a la protohistòria.

Camí ral de Barcelona a València, carretera de Vinaròs a Venta Nova, carretera nacional 340 entre Sant Carles de la Ràpita i les Cases d'Alcanar, carrer N-340 Vinaròs-Venta Nova... Un reguitzell de noms per a allò que sempre ha format part, clar i català, de l’eix mediterrani de la ruta entre València i Barcelona. Una infraestructura hereva d'antics camins romans i medievals el traçat de la qual, però, no ha seguit sempre el mateix itinerari.

La carretera nacional N-340, antic camí ral de València a Barcelona (foto de J. M. Gombau)

EL PONT DE SÒL DE RIU


A partir del 1720, amb la creació del servei reial de postes per la nova administració borbònica que acabava de sortir victoriosa de la Guerra de Successió, el camí del litoral va adquirir més importància, ja que fou triat com a itinerari oficial, entrant a Catalunya per Ulldecona cap a Tortosa. Aquest mateix itinerari, des de València fins a Vinaròs, va servir per al projecte i la construcció de la carretera de València a Barcelona, enllestits durant el regnat de Carles IV (V de Catalunya), a cavall entre els segles XVIII i XIX.

Pont de Sòl de Riu, construït l'any 1800 (foto de J. M. Gombau)

Considerada com una prolongació litoral fins a Barcelona del Nuevo Camino Real de Madrid a València, construït ja en temps de Carles III d'Espanya (IV de Catalunya), la carretera de Barcelona va adoptar a grans trets el traçat del camí ja existent, eixamplant-lo i donant-li un nou ferm atès que discorria en tot moment sobre terreny molt pla. Diversos requeriments de caràcter militar també ho exigien. La principal novetat va suscitar-se a partir de Vinaròs: en comptes de l’anterior corredor d’Ulldecona, els tècnics de l'època van estimar-se més un traçat per la mateixa línia de la costa, buscant Sant Carles de la Ràpita (aleshores població de nova fundació) i tot seguit Amposta, per a passar-hi l’Ebre.

Val a dir que entre les obres de fàbrica més sobresortints d’aquella carretera (l’actual N-340) destaca un pont d’un sol ull sobre el riu de la Sénia, just a l’enforcament de la carretera amb l'antiga via pecuària canareva denominada lligallo del Riu de la Sénia

Van acabar de construir-lo l'any 1800. És el nostre pont de Sòl de Riu.

La carretera de València a Barcelona passa pel pont de Sòl de Riu i entra al Principat de Catalunya (foto de J. M. Gombau)


COLLES CANAREVES A L'ARRÒS DE LA RIBERA


El conreu de l'arròs va ser introduït al litoral català i valencià pels àrabs. La mateixa paraula arròs és d'origen àrab. Després de la conquesta feudal del Xarq al-Àndalus, però, aquest conreu fou gairebé abandonat. Es pensaven que resultava insalubre i que era causa de les febres palúdiques. Avui sabem que no. En realitat, són provocades per l'entollament de les aigües mortes i és precisament el cultiu de l'arròs, fent-les circular, el que hi fa minvar els riscos que la gent contrague la malària. 

Val a dir que la temor a aquesta malaltia impulsà l'Ajuntament de València, durant el segle XIV, a prohibir el conreu de l'arròs. Més tard, els reis d'Aragó i Catalunya van estendre la interdicció a tot el seu territori: al delta de l'Ebre, per tant, no s'hi va poder cultivar arròs, almenys dins de la llei.

La prohibició va romandre en vigor fins al regnat de Ferran VI, germà de Carles III. Aquests dos reis Borbons, d'acord amb els nous coneixements sanitaris, no solament van autoritzar el conreu de l'arròs, sinó que a més a més van fomentar-lo a través de vàries mesures. Així, Carles III va fer un seguit de concessions a particulars de terrenys incultes al delta de l'Ebre -on ja s'havia tornat a collir arròs, més o menys clandestinament, des de l'any 1607-, amb l'obligació de colonitzar-los i treure'n profit.

L'èxit d'aquestes accions reials va permetre que al Delta -allò que els canareus coneixem com la Ribera-, durant el segle XIX i gran part del XX, molta gent de la més vària procedència s'hi pogués guanyar el jornal a les feines de l'arròs.

Entre aquesta gent hi havia, no cal dir-ho, nombroses colles de canareus. Hi anaven a peu, aprofitant el camí litoral que -paral·lel si fa no fa al lligallo de la Mar i a l'antic camí dels Bandolers- havien obert entremig d'aquestes dues ancestrals vies de comunicació. Per això la gent d'Alcanar va començar-li a dir camí de la Ribera.

Diversos camins secundaris et portaven des d'Alcanar al camí ral, popularment conegut com camí de la Ribera (foto J. M. Gombau)

Els anys en què venia un arròs més avançat, els pagesos de la Ribera es deixaven les festes d'estiu i començaven a esmolar la falç i a segar els primers guaixos d'arròs. 

Hi acudien gernacions de jornalers de fora. Molts d'ells, ja ho hem dit, d'Alcanar. Els caps de colla anaven molt buscats pels pagesos de la Ribera: només ells els asseguraven la presència dels segadors necessaris per enllestir ràpidament la feina.

La sega a mans no era un treball fàcil. No s'hi disposava de gaire temps. Se segava amb la falç per dins de l'aigua entollada i el fang. Amatent a segar els guaixos, el jornaler tallaria sempre les tiges arran de terra per tal d'aprofitar més la llargària de la planta: el tros d'empall sobrer es faria servir per a conservar en acabat el cereal. A mesura que s'avançava, els guaixos segats eren agrupats en gavelles. Mai no s'havia de barrejar la distribució d'empalls i espigues dins d'una mateixa gavella, o el gra no s'arreplegaria bé a l'hora de batre'l.

Quan ja tenia bastants gavelles per lligar-les, el jornaler agafava els dos caps del vencill, un a cada mà, alhora que aixecava una mica la garba, posant el genoll damunt, pressionant de valent perquè restés ben atapeïda i compacta. Tot seguit, per a lligar-la, tornava a revoltillar a corre-cuita les puntes del vencill i un cop les tenia unides, les passava sota la lligassa. Ja lligada, amb un sorrac -és a dir, una falç amb la fulla molt més gran- segava la garba quatre dits al dessota del vencill.

Si s'havia separat bé la banda del gra de la resta de l'empall, la collita podria arribar a conservar-se durant mesos, sempre i quan el nivell de l'aigua no negués el quadre. Però encara quedava molta feina: garbejar, escarrar, assecar i finalment dur l'arròs als magatzems.

Per aquest tram de carretera que travessa Alcanar-Platja, llavors un camí polsós, anaven els segadors i jornalers canareus a treballar a la Ribera (foto de J. M. Gombau)

DE TORNADA AL POBLE PEL CAMÍ DE LA RIBERA


Però la vintena de jornalers canareus que pujaven a peu pel Camí Ral ja havien acabat la seua temporada a la Ribera. A la seua novel·la Jardins ignorats, Trinitari Fabregat en parla ça i lla, de la Ribera i les seues belleses. Val a dir que també hi fa una breu descripció de la "carretera del litoral" -la que per a la pagesia canareva sempre seria lo camí de la Ribera- al primer terç del segle passat, en què està ambientat el relat. És al capítol XVIII (pàgina 74 de la 1ª edició):

“L’auto reprengué la ruta [...] i guanyà la carretera del litoral.


En efecte, aquesta carretera era dolenta. Els clots abundaven i era difícil d’evitar-los perquè els dissimulava la pols. La velocitat era doncs reduïda i, malgrat això, la calçada no estava enquitranada, el vehicle aixecava darrera d’ell un núvol de polseguera que anava a infestar els cultius pròxims. Sols dos quilometres a fer, afortunadament, i l’auto prengué a la dreta un gran caminal i arribà a les Cases d’Alcanar.”

Els canareus que s'havien estat més d'un mes al delta de l'Ebre segant arròs sense parar, patint privacions i cansament, tornaven a Alcanar pel mateix camí polsós i farcit de clots, farts d'acotxar l'esquena i carregats de son endarrerida, alguns tremolant de tant en tant de les febres tercianes o quartanes, però tots amb bons jornals a la faixa i sense presses:

—De la Cava somos vingudos,
 y saltando por los sequiolos,
a la puerta de mi suegra,
con fango hasta los ginollos...

Cantaven els uns, en el castellà espuri que no havien après gens bé perquè no havien passat per l'escola. I uns altres els contestaven: 

Somos novençanos
y queremos dormir solos.
No tenemos matalapos,
ni sumieros, ni llançolos! 

I encara uns altres, amb més ironia que no pas recança, feien:

Paciència tenen els amos, 
però més els qui servim,
que per molt que treballem,
sempre pensen que dormim.

En arribar aquí, els jornalers canareus que tornaven de treballar al delta estaven a punt d'abandonar el camí de la Ribera. De seguida agafarien un camí a la dreta que els portaria al poble (foto J. M. Gombau)

Les febres rai. 

Tercianes i quartanes sentenciaven resignats els més veterans no fan tocar les campanes.

Va ser per tot això que els nostres jornalers i segadors van rebatejar aquell tram del camí ral fins a la Ràpita. A la manera tradicional canareva, amb un sentit pràctic aclaparador.

En endavant seria lo camí de la Ribera.

LA PARTIDA DEL CAMÍ DE LA RIBERA


Camí de la Ribera. Un nom molt saborós i encertat. Genuïnament canareu. El camí de la Ribera no es podia anomenar així des de la Ràpita, posem per cas. Només des d'Alcanar.

Per a la Ràpita, és una prolongació d'un carrer seu. I, si la memòria no ens traeix, a Alcanar fa anys es va parlar de batejar-lo amb un nom al·lusiu a la mar. Sort, però, que a l'acte van reparar que de carrers del Mar n'existeixen ja a Badalona, Barcelona... i a Alcanar, que compta amb un carrer i un carreró del Mar! Pels mateixos motius també es va descartar dir-li avinguda del Mar, i perquè ja n'hi ha a Cambrils, a Santa Susanna, a Gavà, etcètera.

El camí de la Ribera, paral·lel al lligallo de la Mar, atansant-se a la Ràpita (foto J. M. Gombau)

Ja fa uns dies que treballàvem, entre altres esborranys, el d'aquesta entrada del bloc. Sense cap pressa: havíem pensat de combinar-la amb unes notes sobre la fonda vella d'Alcanar.

Tanmateix, suara ens hem assabentat que a la propera sessió del Ple de l'ajuntament s'hi debatrà la proposta de denominar oficialment avinguda de la Mediterrània el tram viari que va del pont de la fàbrica a la Ràpita. De manera que hem trobat que valia la pena de precipitar la publicació de l'entrada, mentre les persones competents per a acordar aquella denominació encara són a temps de prendre en consideració tot allò que hi troben escaient. Aixumara...!

Perquè el cas és que d'avingudes de la Mediterrània també n'hi ha un cabàs, i per tot arreu: a Vilafranca del Penedès, a Borriana, a Montgat, a Malgrat de Mar, a Torredembarra, a Creixell, a Vinaròs... Per no dir que paral·lel a aquesta via va justament el lligallo de la Mar (... Mediterrània, és clar!) de tota la vida. 

Detall d'un mapa de principis del segle XX en què és fàcil localitzar els camins de Virol (popularment dit lo Lligallo), del Pou i de les Basses, a banda i banda de la carretera del litoral, que per als nostres avantpassats sempre va ser lo camí de la Ribera

En canvi, el nom canarevíssim de camí de la Ribera és afortunat de mena: indica la destinació de la via des d'Alcanar i només des d'Alcanar. Des del punt de vista dels canareus i canareves i de ningú més. No sé si m'explico: arribat el cas és un nom tan nostrat que no és, diguem-ne, reversible.

Mireu si resultava a propòsit, oportú i ben trobat, que a mitjan segle XIX va existir al terme d'Alcanar... fins i tot la partida del Camí de la Ribera!

Entre els seus conreus de secà hi destacaven els garroferars, la majoria dels quals afrontaven al sud amb el Lligallo o camí de Virol. Al nord, n'hi havia que amb el camí de les Basses. D'altres hi limitaven amb el camí del Pou.

Gràcies a això podem fer-nos una idea de la ubicació d'aquella partida rústica. Fa l'efecte que s'estenia a banda i banda d'allò que després seria la carretera "N-340", és a dir, del camí de la Ribera.

Ara que cal rebatejar el tram de l'antiga "N-340" des del pont de la cimentera a la Ràpita, no trobeu que valdria la pena de recuperar-hi aquesta denominació tradicional canareva de camí de la Ribera, tan canareva que només té sentit dita des d'Alcanar?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada