Tradueix

Els Codorniu, la sirena, els morts, les torres, els noms i altres misteris de Sòl de Riu



Antany la partida rústica de Sòl de Riu estava ocupada tant per garroferars com per sénies o prats, amb pous i motes que hi beneficiaven els conreus de regadiu.


Allà pel 1900,  d’un parell d’aquelles sénies n’era propietari el mestre i director de banda Francesc Codorniu (Roquetes, 8/10/1836-Alcanar, 2/6/1917). Després d’haver viscut a Xerta, Cabacés i Aldover, pel febrer de 1876 Codorniu va arribar a Alcanar amb la seva muller i els seus quatre fills, a fer-s’hi càrrec de l’escola pública elemental de xiquets.

Vençuts en la Tercera Guerra Carlina, els tradicionalistes no havien llençat la tovallola. Ni de bon tros. Codorniu era un d’ells. I, pel que sabem, no se’n devia amagar gens. Aviat va plantar cara al status quo municipal. L’agost del 1885, quan el còlera flagel·lava cruelment Alcanar, el roquetenc va veure venir l’alcalde terratinent i va acusar-lo de diversos abusos al llarg del règim de quarantena.

Encara a l’abril de 1905, el cacic que ostentava l’alcaldia es queixaria al governador civil de les proverbials, toixarrudes descortesies del mestre, que només buscava trepitjar-li l’ull de poll i moure rebombori. Sembla que els enfrontaments entre Codorniu i els consistoris canareus sovintejarien fins que va jubilar-se l’any 1910.

EL TANCAT DE CODORNIU


A l’últim quart del segle XIX s’havien fundat a la vila dues bandes de música enfrontades, senyeres de combat dels dos bàndols polítics que es disputaven acarnissadament el poder municipal. El mestre de pàrvuls Miquel Gisbert Escuder encapçalava la música de dalt, al servei del partit dinàstic. Codorniu, de punta amb el seu col·lega des de feia anys, dirigia la música de baix, la banda carlista, que comptava amb més de quaranta components.

Gisbert es fregaria les mans al març del 1886, convençut que ja havia enxampat aquell carlampio recalcitrant: li clavaria pels morros que admetia a l’escola xiquets per sota de l’edat reglamentària. Però llavors un eloqüentíssim Codorniu, després de reconèixer que l’amoïnava veure la canalla vagarejant i cometent malifetes pel carrer, va denunciar les maquinacions dels cacics locals a causa de les quals «amb el poc temps que van a escola els fills dels pagesos, que són la majoria, a banda dels mesos d’estiu i de tardor en què no hi assisteixen [havien d’ajudar sos pares en les inajornables feines del camp], resten indispensablement sense els coneixements de l’elemental instrucció».

El mestre i director de banda Francesc Codorniu tenia un parell de sénies a la partida de Sòl de Riu

Cap al 1890, el carlisme derrotat es decidí a organitzar una xarxa de cercles locals. Al cap d’una dècada ja n’hi havia uns quants a la comarca del Montsià. El d’Alcanar tenia 21 membres. Els cercles eren locals oberts on també volien alfabetitzar-hi els pagesos més pobres en escoles nocturnes, i aprofitar-les  per a reclutar nous afiliats. Endevineu quin mestre portaria la que es va projectar a Alcanar?

De molt bon grat, Codorniu va seguir la consigna al peu de la lletra. S’esmerçà a fer repàs als xiquets de les famílies humils d’Alcanar. Els inculcava nous coneixements i, alhora, les bondats de l’ideari tradicionalista. A tall d’incentiu, l’alumne que havia dit bé la lliçó era obsequiat amb una llepolia, és a saber: la fruita melosa d’una servera que creixia allí a la vora. Ho sé de primera mà perquè m’ho va contar mon iaio, Domènec Beltran Garriga, Minguet, que va assistir a aquelles classes que l’ancià carlista impartia a la seva finca de la partida de Sòl de Riu.

Eren els anys d’efervescència carlista que culminarien en el formidable aplec de l’ermita de la Pietat d’Ulldecona el 17 de setembre de 1916, una diada que Minguet no oblidaria mai. Tot això va ser ans que la gola caragirada i pessetera d’aquell tinyeta desbanqués Josep Maria Bru Jardí, carlista autèntic, per a arrossegar la gent de les Terres de l'Ebre del sofert partit de Cabrera al bàndol de la dictadura.

Potser l’aula del vell mestre era al Tancat de Codorniu, l'espectacular finca rústica de son germà on l’any 1882 havien instal·lat la primera bomba de reg del terme d’Alcanar? Al mateix Tancat que avui, encara senyorejat per l’espectacular casalici dels Codorniu, ha esdevingut un conegut establiment turístic?

ROQUES, PUNTES, PLATGES... URGEIX RECUPERAR-NE ELS NOMS


Sòl de Riu és un indret ben singular, que afegeix màgia, misteri i encant a la prístina bellesa del seu nom: seguint cursos d’aigua, «el sòl de…» designa –sostenia  Joan Coromines– “el fons, el capdavall d’un paratge”.

A la riba valenciana, una renglera de roques s’endinsa a la mar. L’última té forma de caputxa. Per això s’anomena el Caputxet. El jovent canareu solia anar-hi a nedar i, si molt convenia, també feien dàtils per tot aquell roquer. Modernament hi ha qui apunta que el Caputxet, per la seva situació, es pot considerar “el centre simbòlic dels Països Catalans”.

Les entranyables roques del Caputxet, a la banda valenciana de la desembocadura del Sénia
El temps i la incúria oficial gairebé han deixat perdre alguns altres saborosos topònims de la contrada, amb prou feines conservats pels mariners de les Cases. Com les Forques, unes roques que hi ha tocant a Sòl de Riu. O, a llevant d’aquestes, el Barrancot. O el cap de les Timbes, un tallat de tres o quatre metres d’alçària més cap a  llevant. O les platges del Camaril, que s’estenen fins a l’Estanyet...

Cal recuperar tots aquests noms de lloc costaners. L’administració –no cal dir que ho té més fàcil la local, per la proximitat– hauria de posar-se les piles i esmerçar-se a catalogar i posar a l’abast de tothom la riquesa toponímica no sols de les nostres serres, sinó també dels 14 quilòmetres llargs de litoral. O deixarem que es perdi del tot?

Platges. Roques. Espenyadors. Puntes. Fonts. Camins. Cales. Desembocadures de barrancs. Dàrsenes. Lligallos. Timbes. Fondejadors. Tots van ser batejats algun dia però en la majoria dels casos, malauradament, els seus noms estan a punt de caure en l’oblit definitiu.

El més cuit és a l’aigüera, en això també?

LA SIRENA DE SÒL DE RIU


Antigament, Alcanar no disposava d’aigua corrent. Les mestresses de casa solien anar a fer la bugada al riu Sénia. Aprofitaven aquells indrets en què l’aigua pareixia més neta o l’accés era més còmode. Diuen que la desembocadura n’era un. Així és com allí, a Sòl de Riu, moltes dones havien sentit cantar una sirena. Potser la mateixa sirena xamosa que, com Odisseu, juraven haver vist alguns mariners casencs de la mar estant?

Sortint de Sòl de Riu en direcció a les Cases t'hi trobes les roques de les Forques, el Barrancot i el cap de les Timbes, topònims costaners ben bonics que cal conservar

A les pàgines de l’Odissea, Homer detalla com s’ho va manegar el rei d’Ítaca per a eludir el perill del cant captivador de les sirenes, aquells éssers malèfics amb cos de moixó i cap de dona: es va lligar al pal del vaixell i va ordenar als seus companys que no li fessin cas quan demanés que el desfermessin.

Aquelles sirenes de la mitologia grega eren nàiades. Mig dones, mig aus. Alguns deien que el pare d’aquestes nimfes marines era el riu Aquelou, un déu fluvial; la identitat de sa mare, però, ja no era tan pacífica: Terpsícore? Cal·líope? La musa Melpòmene? El mateix nom Seirenes no té una etimologia segura: per les seves dots encisadores i màgiques se les ha vinculat amb seirà (“cadena, llaç”), o amb el verb seirazein (“lligar amb una corda”), però també amb el radical sànscrit sr (“fluid en moviment”). No cal dir que aquesta última hipòtesi, tractant-se de la desembocadura del Sénia on les mestresses acudien a rentar la roba al corrent del riu, té un atractiu innegable.

La sirena de Sòl de Riu, nedava com les ondines nòrdiques? O més aviat volava com les nostres sirenes mediterrànies? El cas és que la llegenda va quallar tant en l’imaginari col·lectiu, que fins i tot van dedicar-li una cançó popular. Llàstima que amb el temps s’hagi perdut.

CAPTIUS, FERITS I MORTS A SÒL DE RIU


Al llarg de la història la desembocadura del Sénia, frontera laxa entre el Principat i el Regne, ha estat escenari d’esdeveniments de tota mena.

Així el 4 de juny de 1437, un bergantí de moros va capturar un llagut tripulat per tres mariners peniscolans a l’altura de Sòl de Riu.

«Nadal el Mallorquí fonc trobat mort a Sol de Riu a 20 de desembre, intestat», llegim intrigats en una lacònica relació parroquial de 1661.

Del Caputxet estant, uns corbs marins ataüllen la mar dels Alfacs

La primavera de l’any 1889 va assemblar-se molt a l’hivern. Mentre el govern de Madrid debatia si els comandaments de l’exèrcit havien de dur quatre o cinc botons a la levita, Alcanar patia un abril ventós i gelat. Així i tot, a les processons de Setmana Santa i als sermons del Rector Vell va assistir-hi una gernació de canareus i canareves. Diumenge al matí es tornaren a sentir trets d’armes de foc a la processó de l’Encontre.

Però a l’exalcalde Castell l’hi van haver de contar, tot això. Cavalcava pel camí (avui carretera) de Sòl de Riu quan, per raons ignorades, va caure del cavall i es va ferir al cap. Sort va tenir que el metge canareu Ramon Reverter i la seva esposa, la Rita Beltran, passejaven per allí. En adonar-se del terrible accident, van cridar de seguida un carreter que passava. Aquest va carregar el ferit al seu carro i se’l va emportar corrents al poble.

Al cap de pocs anys, l’endemà del dia de Reis del 1897, la Francesca Soriano feia el seu passeig matiner per la vora del Sénia. Llavors vivia al molí fariner de Sòl de Riu, també dit del Lluco, i no podia imaginar-se que, quatre dècades més tard, son fill Ramon seria alcalde efímer d’Alcanar. A la riba de llevant, la Francesca va fer-hi un descobriment esgarrifós:

–Al clot que hi ha en un rabeig del riu –declararia astorada– hi he trobat uns ossos. Em fa l’efecte que són part d’un esquelet humà.

Les autoritats van suposar que es tractava de les despulles d’un home que no feia gaire havia caigut a l’aigua riu amunt, i el corrent l’havia arrossegat. Fins que metges forenses com el mateix Ramon Reverter ho van desmentir categòricament: en realitat, es tractava de la carcanada d’un animal.

Les mestresses que anaven a fer la bugada a Sòl de Riu asseguraven haver-hi escoltat el cant d'una sirena

 

TORRES I NAUFRAGIS


L’any 1902 el canonge Josep Matamoros comptava un centenar de barques de vela que duien el seu peix a la platja de les Cases… i al fondejador de Sòl de Riu! Un infaust dilluns del 1959 una barca casenca va sortí a xorrar les peces de tresmall que tenia calades. Bufava de valent el xaloc. Davant per davant de Sòl de Riu, un cop de mar va omplir l’embarcació d’aigua i va llençar els mariners a la mar. Se’n van ofegar dos.

Sòl de Riu sap servar zelosament els seus secrets. A la fondària de la mar, roques del Caputxet enllà –s’envania un afeccionat al submarinisme de classe alta –, els discrets vaixells afonats, farcits d’àmfores, hi delaten antics naufragis. Del delta del Sénia, ja ho vam dir, només se’n copsen traces en la fotografia aèria. I les ones van engolir-se fa segles les ruïnes de la torre del Canar, a la mateixa desembocadura del riu.

Antics mapes francesos (el Plan des Alfaques de Tortose, posem per cas) hi situen un parell de torres: la del Sol del Riu, en una punta que anava mar endins a la banda valenciana; i, a la riba catalana, la torre de la Devesa de Catalunya, la ubicació de la qual queda oberta a tota mena d’especulacions… La nostra –si escau, en parlarem en una altra entrada–, una més del munt.

En això, no ens sàpiga mal de dir-ho, tants caps tants barrets.


Cap comentari:

Publica un comentari