Tradueix

Els carrabiners del Camaril i l’últim estany canareu



No hi trobeu a faltar res, entre l’Estanyet i Sòl de Riu? Un parell de pistes: l’un fou dessecat, i el dictador Franco va traure del mig els altres


El lligallo del Pou moria al lligallo de la Mar. Ho feia vorejant la finca de Miquel Ejarque, allí on temps a venir s’instal·laria un càmping. Cent passes cap a ponent, fa vuitanta anys un camí de carro ranejava l’heretat dels Martínez Costas, els del Palàcio. Però a la punta de l’Estanyet hi tenia finques més gent: Àngel Bosch, Rosa Chillida, Vicent Rosselló, la vídua de Domènec Valls, Ramon Sancho...

El camí de carro també feia cap al lligallo de la Mar. A cinquanta passes, tocant a la finca de la vídua de Miquel Ferré, en un sortint en què el lligallo gira a la dreta, s’alçava l’any 1930 una antiga construcció militar.

Les platges del Camaril, on les timbes perden alçària fins a desaparèixer del tot. A la dreta de la imatge, la punta de l'Estanyet

LA CASETA DE CARRABINERS


Era la caseta de carrabiners del Camaril. Entre l’ancestral via pecuària i la mar. Igual que les altres casetes de carrabiners que hi havia al Codonyol i a les Cases (el seti d’aquesta última s’aprofitaria després per a construir-hi el centre d'assistència primària i, finalment, la biblioteca).

Els carrabiners vigilaven costes i fronteres. Estaven presents a les fronteres terrestres, a les províncies marítimes i a Madrid. Creat el 1829, el Cos de Carrabiners de Costes i Fronteres va mantenir-se lleial a la República en la guerra civil de 1936-39, i hi va esdevenir l'elit de l'exèrcit popular. Per això la dictadura franquista va suprimir-lo: mitjançant la Llei de 15 de març de 1940, el va convertir en una secció de la Guàrdia Civil.

Els dos búnquers que es conserven a la punta de l'Estanyet. Ans la Guerra Civil, en aquest indret s'alçava la caseta de carrabiners del Camaril

La caseta de carrabiners del Camaril va ser l’antecedent dels búnquers construïts entre 1936 i 1937. A l’Estanyet se’n conserven dos. Els cops de mar ens recorden que n’hi havia algun altre quan, de tant en tant, en fan emergir dels còdols les restes esmicolades.

Tot va començar el 28 d’octubre de 1936. El comissari a Tarragona de la Conselleria de Defensa va ordenar “l’organització defensiva de l’ex-província de Tarragona”. I, conseqüentment, aquell mateix dia va prohibir terminantment que ningú cacés amb armes.

LES FORTIFICACIONS DE LA COSTA


Pel compte que els tenia, els canareus segur que van posar fil a l’agulla. Però no devien anar traient el fetge per la boca, perquè al cap de tres mesos, de Barcelona estant, Defensa encara urgia l’Ajuntament d’Alcanar perquè accelerés “els treballs de fortificacions de la costa”.

Llavors sí que van fer hores. Ja no ho van deixar de la mà i a l’estiu de 1937, amb total normalitat, la documentació militar reflectia el dia a dia de les bateries de costa números 33 (a la desembocadura del barranc de la Martinenca), 34 (dalt de la serra de la Punta o de Tana) i 35 (a Alcanar).

Amb els anys les fortificacions del Camaril, entre Sòl de Riu i la punta de l'Estanyet, han fet cap a la mar
Diuen que l’any 1938, en caure Vinaròs i Alcanar en mans de Franco, els seus aliats de la Legió Còndor van aprofitar totes les fortificacions canareves. Ens consta que els búnquers de l’Estanyet van ser escenari de diverses maniobres d’aquelles forces alemanyes de tan infausta memòria.

Després de la Guerra Civil Espanyola, en una mena de ball de Sant Antoni sense presses, els nius de metralladores de la punta de l’Estanyet van començar a descriure lentes giragonses. Tots dos gravitant en la blancor del codolar, han girat i girat fins que, al capdavall, s’han situat quasi de cul a la mar que antany vigilaven.


La força dels colls ha fet voltar els búnquers de l'Estanyet fins que han fet cap on ara són

L’ESTANY DE L’ESTANYET


Allí mateix, ran dels carrabiners, els aiguamolls del Marjal culminaven en un gran estany que avui ja no existeix. Però la toponímia és cabuda: l’indret encara es diu l’Estanyet. I si plou de bo, les aigües memorioses tornen als seus setis d’antany.

L’últim dels estanys canareus resistia allí, al vell Canarilis (així l’anomenaven en un document de l’any 1771) farcit de canyars, punta de l’Estanyet ençà, i del lligallo del Mar s’estenia quasi fins al camí del Virol. Probablement van acabar-lo de dessecar a mitjan segle XIX, quan el deler desamortitzador va empentar la incipient burgesia rural a eixugar i drenar els aiguamolls costaners per a fer-ne terres productives.

Representació esquemàtica de l'estany del Camaril, que al capdavall ajudaria a batejar la punta de l'Estanyet. Podem fer-nos-hi una idea de la situació, extensió i forma d'aquella antiga albufera

L’estiu del 1862 encara acusaven un espavilat d’haver tret terra del lligallo per a engrandir-se la finca a costa dels últims vestigis d'aquella albufera del Camaril. A còpia de drenar-la, havia anat minvant progressivament. Fins que va esdevenir un estany xicotet. I degué ser llavors, ans de desaparèixer, quan va donar nom a aquella punta costanera: l'Estanyet.

Convençuts que en acabar de dessecar l'estanyol havien eliminat un focus d’insalubritat, els propietaris veïns se’l van repartir en peces o feixes menudes i allargades. Això permet rastrejar avui, a la cartografia de la seu electrònica del cadastre, el feix d’estretes parcel·les que degué ocupar l’albufera primitiva.

Aspecte actual del lloc que antany ocupava l'estany del Camaril

Val a dir que, de tot això, ben poca cosa en trobareu en els flamants panells informatius que manaren plantar a la vora del carril bici. Sembla que no van veure’s la feina als dits: un grapat de generalitats que van bé a tot arreu, adobades amb quatre il·lustracions cridaneres, i au. Llàstima de diners públics.

Si els homes de suposició o els experts de torn només s’haguessin pres la molèstia, posem per cas i sense anar més lluny, de fullejar algun número de la revista canareva Lo Rafal... Però qui és amo governa, oi?

Pobre Camaril! Van deixar-lo sense estany ni carrabiners, ni memòria d’ells.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada