L'enigma del camí del Virol, també dit "del Lligallo"

A banda i banda del camí del Virol –Camaril, Estanyet i Marjal endins–, antany s’alçaven una escampavia de sénies o prats amb mota (així és com s’anomenen aquí les sínies)

Els prats també tenien rafal, aljub, figuera, parral, noguer, magraner, panissar i horta que gairebé llepaven la mar.

El jove canareu Adrià Sancho ha escrit una monografia, Els prats, un paradís perdut al Montsià (Barcelona, 2004), que resulta imprescindible per a entendre aquests joiells antropològics, que ell hi defineix com «totes aquelles casetes rurals compreses entre Sòl de Riu, al sud, la Punta de Benifallim, al nord, la carretera nacional 340 a l’oest i el mar Mediterrani a l’est». Això mateix va sostenir el canonge i cronista local Josep Matamoros a les pàgines de la seva Historia de mi pueblo, Alcanar (Tortosa, 1928).

Per la seva banda, Trinitari Fabregat (Jardins ignorats, Barcelona, 1965) fins i tot va enumerar les partides rústiques que abastaven els prats: Sòl de Riu, les Mallades, l’Estanyet, el fondo de Jan, el Marjal i les Cases. 

Més enllà de les construccions que en els darrers vint-i-cinc anys hi han proliferat fins capgirar el perfil de les Cases, hi albirem la punta de l'Estanyet, els prats del Camaril i, a la llunyania, les timbes de Sòl de Riu

EL PRAT: "ALBERGUE Y MORADA EN TIEMPO DE ESTÍO"

 

Es tractava de casetes de camp ja definides com a «albergue y morada en tiempo de estío» en estirades escriptures canareves que daten de la Guerra del Francès. Les famílies pageses d’Alcanar hi solien passar cada any una llarga temporada: ans s’hi anaven a quedar tot just acabades les festes de maig i no en desertaven fins a les d’octubre.

Tant era així que, encara l’estiu del 1885, al costat de l’alcalde de barri i del pedani de les Cases, el mestre d’obres i terratinent Tadeu Beltran –qui havia aprofitat la desamortització per a fer-se amb 252 hectàrees de la serra de Montsià per 22.500 pessetes (uns 135,5 euros)– era nomenat «alcalde de barri de la partida del Marjal». Curiosament, algun dels seus descendents volgué tornar a tallar-hi el bacallà... sense gaire èxit, tot s’ha de dir.

L’estiu de 1902, Josep Matamoros fregava la carrinclonada tremendista en referir-se a “la grandiosa vega, plana como la palma de la mano, de seis leguas de extensión, y en cuyo centro, verdadero riñón de la comarca, aparece Alcanar con su diseminado caserío semejante á bandada de palomas huidas del antiguo palomar para ir a solazarse en la llanura entre los maizales de la huerta y entregarse a la plácida tarea de decirse sus amores al arrullo de las brisas del mar y a la sombra de las parras y los nogales”.

No cal dir que aquells coloms fugits del colomar, aquells aixoplucs en temps d’estiu canareus, aquelles casetes de camp tradicionals ben poc tenen a veure amb els xaletassos, il·legals la majoria, que hi van proliferant al llarg dels últims anys. Ni com a excusa. Ni tan sols com a pretext.

El codolar de la platja del Marjal, entre la punta de l'Estanyet i les Cases d'Alcanar, el dia 11 de setembre de 2013 (Via Catalana). A la seua novel·la Jardins ignorats, Trinitari Fabregat descriu així el Marjal: "Entre el codolar i els primers bancals dels prats existia una llenca de terra erma en la qual creixia el jonc i l'atzavara"

MATAMOROS, GIBERT, FABREGAT, CID I MULET, ULLDEMOLINS, FINA MAR: LES VEUS DELS ARTISTES

«I per tot arreu les motes cruixen, endogalades pel rest on els cadubs gronxen l’eterna rialla musical de l’aigua…», escrigué a la revista canareva Terra Nostra Manuel Gibert Miret, l’intel·lectual catalanista que inspiraria a Trinitari Fabregat el personatge protagonista de la seva novel·la Jardins ignorats (tot això ha estat estudiat a bastament per Andreu Queralt, en un treball que va presentar l’any 2010 al III Congrés d’Història d’Alcanar).

Era allí, al cor del regadiu, on més sovintejaven les disputes a l’hora de plantar-hi fites i contra-fites. Les relacions entre veïns es complicaven. El 1852, prop de les Cases, dues sénies regaven d’un pou comú; feien servir la mateixa caseta i el mateix safareig per abeurar els matxos, rentar la roba i conduir l’aigua als canalats; i cada pagès plegava el fem de l’andador (pista circular al voltant de la mota) els dies en què li pertocava regar. Si un dels dos volia buscar raons...

A tocar de les sénies, “la playa dilatadísima, sin marismas malsanas, dunas, acantilados, ni abruptos tajos de roca, y en la que por excepcional privilegio se hermanan y confunden, sin solución de continuidad, las bullentes espumas del mar con los vistosos tablares de los prados contiguos a la costa”, escrivia en un diari tradicionalista de Tortosa el canonge Matamoros, “eran elementos más que suficientes, sobrados, para haber hecho de aquel punto uno de los veneros más fecundos para el tráfico universal y de más sugestiva atracción para los touristas y aficionados a disfrutar, durante el verano, las delicias de la vida del campo”.

Compte. Fer-hi vida, però de pagès. I durant l’estiu i prou. El canonge dixit.

Servitud de pas (de debò que hi ha qui li diu "carrer" i el té per "urbanitzat" i tot?) que permet accedir des de la platja i el camí litoral a un seguit de finques del Marjal. Els anys 1960-64 encara l'envoltaven extenses superfícies ermes, totes entollades i vorejades de jonqueres i canyars (Joan-Josep Sancho les recordava fa ben poc a la xarxa). Entre Sòl de Riu i les Cases n'existeixen molts, de camins particulars com aquest per a travessar la llenca marjalenca i arribar als prats. En tractar-se de servituds de pas, els terrenys sobre els quals estan constituïdes són de titularitat privada

L’escriptor i polític tortosí Joan Cid i Mulet, a la seva novel·la A l’ombra del Montsià (Tortosa, 1935), ens regala aquesta descripció dels prats o sénies canareves:

«La pau de “les cènies”, feia més encisadora la mateixa pau de l’hora. De lluny, en sentia el remoreig de l’aigua en vessar dels catúfols. I els xapolleig harmoniós en caure damunt la bassada, li arribava a les seves oïdes com un cant enyoradís... I la cantúria anava fent-se més perceptible, i el cor s’anava recloent sempre més en aquella pau i en aquella quietud...! Surava per l’aire un no sé què de benaurances que haurien dit que tot ho tornaven bell i tot nou... La “Marjalada”, devenia ara amb tota la magnitud solemnial d’un cementiri, de tan calmosa que era».

Encara una altra autora, la canareva d’adopció Josefina Martínez-Aguado, Fina Mar, relata delicadament una vetlla en un prat a la novel·la El vencedor (Còrdova, 1930).

En una conversa ben recent l'Anna Maria Ulldemolins, filla del metge i poeta canareu Estanislau Ulldemolins, recordava amb nostàlgia les meravelloses estones que va passar amb son pare passejant pel Marjal. Ella no ha oblidat mai la impressió que li feia l'esquena imponent del codolar. Ni el regal d'aquelles hores irrepetibles al prat.

Trobo que va ser justament Estanislau qui va saber sintetitzar millor l'essència d'aquesta veritable institució canareva que és el prat. I no pas mitjançant saberuts estudis antropològics o arquitectònics, sinó amb els recursos intangibles de l'art. El doctor Ulldemolins només va necessitar quatre versos densos de set síl·labes per a fer-ne una bellíssima evocació, dels prats. Versos que en substància s'acosten a una ègloga virgiliana; per la seva forma, a un haiku de Matsuo Basho; i visualment, a les pinzellades impressionistes d'un Cézanne:

Una casa, un noguer,

un rossinyol que refila...

Una arbreda, un taronger

i un fil d’or que regalima.

A banda d'aquesta magnífica composició, Estanislau Ulldemolins tornaria al motiu dels prats en el seu poema Amic, com em plau...!

EL CAMÍ DEL VIROL (O "DEL LLIGALLO")

L’extrema antigor del camí costaner del Virol (de bír, en àrab “pou” + -ol, diminutiu romànic?) és acreditada pel fet que connecta amb el de les Martorelles el qual, a la seva vegada, travessava el riu Sénia pel pont dels Estretets. Curiosament, el camí del Virol té un altre nom: el Lligallo, com si en algun moment hagués estat una via pecuària.

Detall d'un mapa de l’Instituto Geológico y Minero de España (IGME) de l'any 1930. Si encerclem amb una línia verda els rengs de cases alineades, què hi veiem?

Fabregat recordava que pel camí del Virol solia passejar, entre els anys 1866 i 1867, el musicòleg tortosí Felip Pedrell. Li abellia escoltar els cants dolços i pausats dels pagesos que venien de les sénies. N’hi recordaven d’àrabs. Potser per això van inspirar-li –deia– l’òpera L’ultimo Abenzereggio; i encara aquella cèlebre cançó de bressol, la Nana de Alcanar:

«Sant’Ana beneyta,

vos qu’ho mereixeu,

teniu una filla

qu’es Mare de Deu»

El cas és que en cada bugada s’hi ha perdut un llençol. Perquè en arribar al tarongerar dels Cartutxans, el camí del Virol fa un colze de quasi 90º a la dreta cap als Quatre Camins.

Però sembla que no sempre va ser així.

Diuen que ans el Virol hi continuava tot recte, paral·lel al lligallo de la Mar, fins arribar al camí de les Mallades i després al riu Sénia.

En tal cas, podríem aventurar una cosa més.  Aqueix traçat primitiu del Virol, paral·lel a l'actual lligallo de la Mar però Camaril i Marjal  endins, marcaria la línia de la costa en algun moment de l'Edat Mitjana, just quan el Virol jugava el paper que segles després heretaria el lligallo de la Mar: és a saber, el de lligallo, el de via pecuària ran de mar.

Això explicaria per què al camí del Virol encara se l'anomena també, encara avui, el Lligallo.

Sobre imatge de l'ICC, situació i extensió aproximades de l’albufera que existia antigament a la punta de l'Estanyet (a la qual ens referíem en una entrada anterior), amb el traçat original –indicatiu, no cal dir-ho– del camí del Virol o "del Lligallo"

Fem un cop d’ull al full d’Alcanar del mapa geològic que l’Instituto Geológico y Minero de España (IGME) va publicar l’any 1930. Una cridanera línia d’edificacions i sénies arrenglerades hi proclama, més eloqüent que cap discurs, aquell possible traçat original del camí del Virol.

Ni Virol. Si s'encanta, fa poc més d'una dècada va estar a punt de quedar-se sense codolar i tot.