El niu de la cala de l’Hortet

Diuen que Alcanar és la ciutat catalana que conserva més fortificacions de la Guerra Civil. Fa mig segle, quan el terme arribava a l’edifici setcentista anomenat l’Església Nova, encara en tenia més

La cala, que acabaria batejant aquella raconada de l’antic terme del Codonyol, ja es deia així al segle XVIII: cala de l'Hortet. Sí, així, en singular.

Regats amb pous i motes (sínies), els horts s’estenien, barranc dels Penjats ençà, de la mar al  camí reial (futura carretera N-340). A mitjan segle XIX eren les sénies de la flor i nata dels terratinents canareus: Rafael Reverter (avantpassat dels Conos), Agustí Reverter, mossèn Francesc Reverter, Manuel Ferran (origen dels Ferranes), Andreu Rúbio, Ramon i Tomàs Costas (del Palàcio), Ignasi Aiguavives (germà del quart marquès de las Atalayuelas)... i, molt especialment, Joaquim de Suñer.

La majoria d’aquestes últimes famílies –si no totes– les havien heretat en emparentar successivament, al llarg dels dos segles anteriors, amb els Reverter.

Totes aquelles sénies havien format part d’una extensa finca de la principal nissaga d’Alcanar, juntament amb la masia i el garroferar de 62 jornals del mas de Rabassa, i  l’altiva torre d’en Reverter (la que per als rapitencs és la primera torre del Moro).

Fragment d'una vista aèria de la Ràpita en què s'aprecia l'aspecte de la zona dels Hortets immediata a la mar, ans de la construcció del passeig marítim (foto TAF, edic. Fígols)

EL FAR DE LA PUNTA DE LA SENIETA

Gràcies a una política matrimonial més que afortunats, a les acaballes del segle XVII aquella immensa propietat va passar a mans dels Anglès, la poderosa família peniscolana que de seguida tindria la sort de militar al bàndol vencedor de la Guerra de Successió, en què el botifler Ignasi Anglès i els seus parents i criats havien defensat la torre d’en Reverter assetjada pels miquelets. Acabada la contesa, Felip V de Borbó va ser-hi tot el generós que va poder, amb aquella família tan addicta.

Amb els Anglès enllaçarien més tard els Suñer de Gandesa.

Per la diada de Tots Sants del 1862, al bell mig de la propietat dels
Suñer
van estrenar-hi un far.

La torre del far era del color natural dels carreus amb què estava construïda. La cúpula de la llanterna, de color coure. Aquesta última tenia forma cilíndrica. Ocupava el centre de l’habitació dels torrers i en sobresortia 2,30 metres.

El far de la punta de la Senieta, o de la Seniola

Equipat amb un aparell catadriòptic de sisè ordre, la llum roja del far de la punta de la Senieta (també dita la Seniola), fixa i a 9 m sobre el nivell del mar, abastaria 6 milles en una atmosfera neta. Combinat amb la boia de campana i de salvament fondejada al SO de la punta del Galatxo, en endavant aquest far senyalaria de nit l’entrada al port dels Alfacs.

EL BRESSOL DEL LLIGALLO DE LA MAR

El lligallo de la Mar naixia en un mur aixecat a la mateixa partició dels termes d’Alcanar i de la Ràpita, que fa cinquanta anys se situava a l’anomenada Església Nova. Aquesta edificació, que Carles III d’Espanya va deixar inacabada, està actualment dins del nucli urbà rapitenc. S’hi troben els carrers de Sant Isidre i de Madrid, i les avingudes de Catalunya i del Pare Castro.

Fragment d'un antic plànol en què apareix el començament del lligallo de la Mar: s'inicia al "passeig de l'Església Nova", voreja una finca menuda de Francesc Guàrdia i, acte seguit, l'extensa propietat de la família Suñer, una de les més acabalades d'Alcanar en aquell moment (font: Generalitat de Catalunya)

L’avinguda del Pare Castro sembla ser l’antic passeig de l’Església Nova. Al capdavall d’aquest, allí on havia de construir-se un moll de resguard i ara naix el passeig marítim de la banda de garbí de la Ràpita, començava la via pecuària més important del terme canareu: el lligallo de la Mar.

El lligallo de la Mar de seguida passava a vorejar aquella gran heretat de regadiu dels Suñer. La finca estava dividida en parcel·les en què s’havien edificat masos, el domini útil de les quals corresponia a sengles famílies de censataris, que portaven aquells hortets pagant una pensió anual als amos directes.

Així que tot aquell rerepaís de la cala de l'Hortet va passar a denominar-se en plural: els Hortets.

Fragment de l'antic plànol del lligallo de la Mar que constitueix la continuació de l'anterior. Tocant a la via pecuària, que segueix anant entre la mar i la gran finca dels Suñer, s'hi anota el far de la punta de la Senieta i, més enllà, l'abeurador i descansador del barranc de la Granja, on actualment limiten els termes municipals d'Alcanar i la Ràpita (font: Generalitat de Catalunya)

L’any 1862 el lligallo de la Mar tenia més de 33 metres d’amplària. Però la mar va rosegar un bon tros de costa i va fer desaparèixer part de la via pecuària. Al cap de setanta anys, aquesta amb prou feines tenia una amplària de 20 metres.

Sempre entre la propietat dels Suñer censalers i la mar, nou-centes passes més enllà el lligallo de la Mar passava per davant del far de la Senieta. En construir el far, no cal dir-ho, va caler estretir el lligallo en aquell punt del traçat.

Façana del far de la punta de la Senieta. En ser inaugurat a primers de novembre de l'any 1862, va afectar l'amplària del lligallo de la Mar en aquell punt

UN BLOCKHOUSE MÉS GRAN QUE EL DE LA MARTINENCA

Alguns xalets dels Hortets que afronten al passeig marítim de la Ràpita ocupen el seti de l’espectacular blockhouse que -tal com es pot apreciar a la foto- presidia la cala d’ençà que la República va fortificar la costa.

Es tractava d’un niu de metralladores mig soterrat rere el camí de ronda. Camuflat amb una capa d’herbei al damunt, era més gran que el que hi ha uns quilòmetres més al sud a la desembocadura del barranc de la Martinenca. Que ja és dir. Se’l considerava ben capaç de resistir sense problemes l’impacte d’un projectil de 75 mm.

En aquesta postal dels Hortets es pot observar, a la banda dreta de la imatge, l'espectacular niu de metralladores (E. D. Dassoy)

Poca broma, amb aquell imponent niu dels Hortets: disposava d’una plataforma amb forma de mitja lluna i de diverses obertures per a un sector de tir molt ampli, que podia arribar als 180º.

D'antuvi la dotació de les peces d’artilleria i dels nius de metralladores de la costa van ser unitats de milicians i soldats que van ser mobilitzats en els primers moments. Més tard s’hi van anar establint tropes de brigades mixtes desmobilitzades del front. D’una altra banda, els qui vigilaven tothora la mar eren els carrabiners, en petites seccions destacades en nombrosos llocs de la costa. Aquí n’hi havia al Camaril, a les Cases, al Codonyol... En cas de desembarcament de tropes franquistes o dels seus aliats italians, segurament els carrabiners haguessin estat els primers a actuar.

Fragment d'un plànol militar del temps de la Guerra Civil en què es detallen les fortificacions costaneres de la zona de la Ràpita. A la dreta, la mar. A l'esquerra, la carretera N-340 i el camí que la comunicava amb un niu de metralladores situat a la part inferior de la imatge, que probablement deu ser el que dominava la cala dels Hortets (font: Arxiu General Militar d'Ávila -AGMAV)

Ignorem si el blockhouse dels Hortets ja va patir el bombardeig nocturn de l’aviació franquista del 23 de febrer de 1937. Però segur que, nou de trinca, la tarda del 13 d’abril veié esclatar els projectils que les bateries dels vaixells facciosos Canarias i Cervera van disparar contra Alcanar i la Ràpita. I el 5 de setembre de 1938, quan la comarca ja havia caigut en mans dels sublevats, fou testimoni del combat en què l’aviació republicana va abatre un aparell Fiat italià al cel dels Alfacs.

L'antiga cala de l'Hortet en una tarja postal de data indeterminada (edic. A. Fígols)

La formidable fortificació, que primer havia estat canareva i més tard rapitenca, va sobreviure a la guerra. Però no sabia que un enemic pitjor la tenia entravessada.

La mateixa fotografia ens la mostra com a deixatada a l’extrem dret de la imatge, amb un arrodoniment diguem-ne irreal, amarada d’una blancor que resulta fantasmagòrica i tot.

LA MEMÒRIA DE LA REPÚBLICA, VÍCTIMA DEL MERCAT IMMOBILIARI

S’albirava el boom del totxo. La Ràpita n’anava plena: l’expansió urbanística de la ciutat s’esdevindria pels Hortets. Només hi feia nosa la fàbrica CROS, que tenia els dies comptats.

I la memòria i el patrimoni històrics de la República?

Si també s’hi posaven al mig com els dijous, rai. El mercat immobiliari no s’entenia de raons.

Aquell espectral niu de metralladores va ser assolat sense contemplacions. A més d’un ja li va anar bé: la construcció militar havia esdevingut tan incerta, tan abstracta i transparent que –com aquella invenció fotogràfica del personatge d'Adolfo Bioy Casares–, més que no molestar, hi inquietava.

La platja dels Hortets (antiga cala de l'Hortet), al juny de 2011

Algú va pensar que no hi faria gens de goig que la vida, el passeig marítim, acollís reminiscències de la guerra civil –és a saber, de la mort. Així, sense adonar-se’n, els promotors de l’enderrocament del blockhouse parafrasejaren el protagonista de La invención de Morel.

La platja dels Hortets en una fotografia feta diumenge 27 d'abril de 2014, després de la caminada popular que va anar des de Sòl de Riu (desembocadura del riu Sénia) fins a la platja rapitenca de les Delícies

A l’àrea residencial per excel·lència de la Ràpita actual, només estroncada per la crisi,  costa Déu i ajuda imaginar-hi ara les sénies i horts d’aquells colons del segle XVIII, els ramats d’ovelles amunt i avall pels lligallos de l’Església Nova i de la Mar, els milicians i milicianes vigilant la badia del niu de metralladores estant... Els hi ha substituït l'eixordadora pinta que hi forma el sòlid, feixuc entorn urbà amb els espigons que s'emmirallen en la pau impagable de la badia.

Llàstima. Avui, ben rehabilitada, aquella espectacular fortificació hauria constituït un dels principals atractius del passeig marítim de la Ràpita.