Hi ve a compte la cançó d’Al Tall perquè la monumental fortificació, també dita torre del Calbo o d’en Gimeno pels amos que tindria després, està si cau no cau
Dins dels itineraris per les Terres de Cruïlla, el
17 d’agost de 2014 l’Associació Cultural i Veïnal Lo Rafal, d’Alcanar, va
organitzar un recorregut amb vehicles per les torres de guaita i defensa de la
costa més meridional de Catalunya. Vam començar per la Guardiola per a visitar
tot seguit les d’en Reverter (des de la qual s’ataüllen les de n’Urbano i de
Pasqualet, dalt de la carretera general), les restes de la de Codonyol (a la
vora de la mar), la de Picó (o del Calbo), la de Prima (també dita de
Morralla)...
Per imperatius d’horari
vam haver d’acabar la sortida davant la torre del carrer Nou, l’única romanalla
de l’antic recinte emmurallat d’Alcanar. Vam haver de deixar per a una altra
ocasió els setis de les torres de Sant Pere (o de les Cases) i de Sòl de Riu.
Feia ben poc que, a la
secció que la revista informativa Lo
Rafal dedica al nostre patrimoni històric, havíem publicar aquestes línies.
Volíem alertar-hi sobre l’estat precari de la fortificació més gran que es
conserva al terme municipal d’Alcanar. Com que no s’hi ha fet res i allò de què
ens queixàvem continua igual o pitjor, heus aquí dos i dos quants fan, per més
que ens sàpiga mal.
La Marina i en Josep: un festeig d'una torre a l'altra?
Passat l’equador del segle
XVII, Punta enllà s’encaraven dos torres de guaita. A banda i banda del camí
dels Bandolers, just al punt en què el traçat d’aquest s’atansava més als
perills que venien de la mar.
Una, devers la Mediterrània dalt
d’un puig, era la dels Prima (avui
en diuen de Morralla), els amos
d’Alcanar que aviat en covarien la intel·lectualitat botiflera. Passaven estius
llargs en aquella amena raconada tocant al barranc del Moltó, la Fonda arrecerada entre la Moleta i la Roca Roja... La torre
de Morralla ha estat reformada i ha sobreviscut als segles, amb més o menys
sort pel que fa a la faiçó, gràcies al fet que l’han recuperada per a ús
turístic. Amb tres dormitoris, tres lavabos, piscina privada, jardí, barbacoa,
garatge i un pinaret xamós i tot, no deu resultar gens difícil de llogar.
 |
|
El paratge de la
Fonda i al mig, protegida de la fàbrica de ciment per un pinar, la torre que devia ser dels Prima, avui dita "de Morralla"
|
Cent passes més al nord
s’alçava una altra torre que es feia dir “sí, senyor”. La dels Picó.
Aquesta segona torre donava
nom a una gran heretat que els germans Crisant
i mossèn Onofre Picó, confrares de
la capella de la Immaculada
de la parroquial d’Ulldecona, van hipotecar l’any 1703 establint-hi un censal a
favor del Bisbat de Tortosa.
 |
|
La torre d’en Picó des del camí dels Bandolers
|
Eren els anys difícils de la Guerra de Successió. Però
els germans Picó se’n van sortir
prou bé: el notari Crisant ja era
veguer l’any 1695 i, tot i haver representat Ulldecona mentre aquesta estava en
mans de l’arxiduc, el 1725 en tornava a ser regidor.
Eren fills del matrimoni
format per la Marina Prima i Josep Picó Ribera, notari i
administrador dels molins d’Ulldecona.
Si féssim volar coloms, podríem imaginar encara una disputa tempestívola entre veïns, Primes i Picons, amos de torres envanides, encarades a banda i banda del camí dels Bandolers. Montagús falduts i Capulets canareus, enfrontats a rampeu de la serra de Montsià per qüestions de mal pelar com en aquella peça que Shakespeare havia ambientat a Verona –la més bella tragèdia d’amor de tota la història del teatre, diuen... Qüestions, però, que aquí haurien sabut aclarir amb bones maneres. De bé a bé. Tan de bé a bé que haurien permès que Julieta/Marina parís no sé quants de fills i que Romeu/Josep acabés els seus dies administrant, amb docte rigor notarial, els principals establiments industrials de la capital històrica de la comarca.
 |
| El camí dels Bandolers passa per davant mateix de l'entrada principal de la torre d'en Picó |
El censal del doctor Picó
Un altre fill de Josep i Marina, el doctor Josep Picó,
va necessitar diners. Com Onofre i Crisant havien fet anys enrere, va crear un altre censal sobre la finca de la torre.
El censal era un mecanisme
de crèdit d’allò més estès arreu dels territoris de la Corona d’Aragó, ja des de
l’Edat Mitjana. Prenia la forma d’una compravenda. El censalista era un
inversor –en el cas que ens ocupa, el Bisbat de Tortosa– que hi posava el
capital. Així comprava el dret a cobrar una pensió (interès) a qui rebia els
diners, Josep Picó, el censatari. La
durada del censal era indefinida i el tipus més corrent de pensió solia anar
entorn del 5%, reduït al 3% a partir de l’any 1750. La garantia solien ser els
béns del censatari: el doctor Picó
hi va afectar l’heretat de la torre d’en Picó.
Entre els censalistes eren
majoria els eclesiàstics, comunitats de preveres, comunitats religioses, etc.
Els censataris solien pertànyer als sectors més benestants de la pagesia que,
com els Picó, els únics que podien
posar les seves propietats com a
garantia suficient en els censals que creaven.
Ignorem per què es va
endeutar el doctor Picó. La gent
solia fer-ho per motius molt diversos. Els uns creaven censals per a superar
les dificultats en un any de mala collita. Uns altres, per a pagar una dot o
una llegítima testamentària –més elevades com més alt era el nivell social de
la família–, avinenteses en què era difícil tenir a mà prou quantitat de diners
en metàl·lic...
 |
| L'heretat dels Picó i la torre que li va donar nom, tocant a la fàbrica de ciment |
Els Ferran, una família camaleònica
El doctor Picó va designar hereva universal sa
neboda Paula, filla de Crisant i de Josepa de Ferran.
Josepa
era néta d’un cavaller vinarossenc. Els Ferran
sabien adaptar-se a la realitat política de cada moment: procedents de l'estat nobiliari, van passar a
ser una de les principals famílies liberals d’Ulldecona, al consistori de la
qual ostentaven càrrecs des de mitjan segle XVIII. Josep de Ferran en fou l’últim alcalde constitucional. Per això l’any
1814, tan bon punt va tornar al tron aquell rebordonit de Ferran VII d'Espanya, el van desterrar.
Son germà Joaquim Manuel no s’escarmentà i optà al
càrrec de regidor. Amb unes quantes cases, molins d’oli i farina i finques
rústiques a manta, era el principal propietari de la vila.
I els escàndols en què
implicaven la seva nissaga afrancesada? La historiadora Núria Sauch s'ha ocupat més d'un cop de Joaquim Manuel de Ferran. Son germà Josep va ser acusat d’abús d’autoritat pels reialistes i el clergat. Son
sogre va haver de marxar a l’exili per haver estat assessor de Josep I, el germà de Napoleó Bonaparte.
 |
| La imatge permet apreciar els carreus de la cantonada original de la torre d'en Picó |
Els qui blasmaven
els Ferran no tenien pèls a la
llengua: “quando fue Alcalde
Constitucional cometió mil excesos hasta la vileza de pegar á los pobres
vecinos. Este tiene un hermano llamado D. Joaquín Manuel de Ferran, hierno de
D. Manuel Lambronero aquel que fue oidor en Valladolid y ahora se halla en
Francia por haber sido consejero del intruso Rey Josef, de circunstancias quasi
iguales á D. Josef pues á mas de no tener domicilio fijo en jamas, ni bienes de
que poder disponer ha manifestado en la ultima guerra la mayor adension al
enemigo y después a la constitución […]”.
Després del Trienni Constitucional, Ulldecona no era el lloc més adient perquè Joaquim Manuel de Ferran hi fes carrera política. Al capdavall se n’hagué
d’anar a viure a Vinaròs. Hi desenvoluparia diverses tasques municipals durant la Primera Guerra
Carlina, ben protegit rere les muralles cristines de l’actual capital del
Maestrat: el 1837 hi va formar part del consistori i un parell d'anys més tard, en la seva qualitat de gran propietari, de la comissió de negocis municipal.
 |
|
Malgrat el seu aire eixerit, la monumental torre d’en Picó està si cau
no cau
|
La martingala de Joaquim Manuel de Ferran
Entre les propietats de Joaquim Manuel figurava la torre d’en Picó. El 1841 en devia les
pensions de trenta anys.
El final lògic d’un censal
era que el censatari tornés els diners rebuts. Aquesta operació s’anomenava
lluïció, quitació o redempció. Hi havia censals que es perpetuaven generació
rere generació. És el cas d’aquell amb què Josep
Picó i Prima havia gravat la torre. Al cap de molts anys, els Ferran encara en devien les
pensions.
I vet aquí que Joaquim Manuel s’ho va manegar per a
vendre-les, torre i finca. Les hi va vendre a Bru Gimeno, l’hisendat del Camí Ample
que s’havia fet ric amb l’oli i l’aiguardent... i també, diuen, amb la roba i
el tabac de contraban que els bergantins anglesos desembarcaven en platges
propícies com la de la Fonda,
allí a tocar de la torre.
 |
| Fa cinquanta anys, quan decidiren construir una fàbrica de ciment a la Fonda, la van situar molt a la vora de la torre d'en Picó |
Aquesta martingala del
parent més murri dels nostres Ferranes
acabaria provocant l’any 1853 un famós plet contra son fill i hereu, Ferran de Ferran. Si la memòria no em
traeix, potser n’era demandant Romà
Subirats Gimeno, el que inauguraria el malnom de la família dels Romanets? Els descendents del comprador
es consideraven enganyats. Al jutjat s’hi veieren les cares l’economia moral de l’Antic Règim i un capitalisme
novençà que havia assajat de desamortitzar
les coses anant pel dret.
 |
| Amb el temps, a la part posterior de la torre d'en Picó hi van afegir més construccions annexes, algunes sembla que destinades a corrals |
Esquerdes, badalls i esvorancs
La torre d’en Picó era de
base quadrangular. Però van engrandir-ne la planta baixa amb cossos als costats
i van desplaçar-hi els carreus de les cantonades originals. Dalt de la porta conserva
un matacà sobre mènsules. N’ha perdut un altre al mur de garbí.
La mènsula de l’esquerra
reprodueix una cara més aviat demoníaca que, des d’allí dalt, es mira el visitant amb uns
ullots que et posen la por al cos. O és que duu ulleres?
 |
| El matacà sobre dues mènsules que la torre d'en Picó conserva dalt de la porta |
La porta d’accés, adovellada
amb carreus, mira a la mar i sembla reconstruïda. Les finestres del primer pis també
són més modernes.
Un conegut portal dedicat al patrimoni arquitectònic
alerta que la torre d'en Picó –que perdé els merlets i n’aixecaren els murs per fer-hi una
coberta a dos vessants– es troba “en bastant mal estat de conservació”: una
volta de canó apuntat cobreix la planta baixa, però falta la del primer pis i
més amunt l’edifici està d’allò més malmès. Les esquerdes, badalls i esvorancs hi
anuncien la catàstrofe.
 |
|
El relleu de l’home malcarat, amb els enigmàtics ullots que
sobresurten (o són unes ulleres?), en una mènsula de la torre d’en Picó
|
Vergonyós. Si les
administracions competents no s’hi arremanguen (la municipal i més pròxima, la
primera), malament rai.
Institucions com la Diputació de Barcelona han posat a l’abast dels ajuntaments
un compendi legislatiu comentat, disponible a la xarxa: Municipis i patrimoni arquitectònic. De manera que no s’hi val a
fugir d’estudi: tal i com destaquen els experts, “tots els ajuntaments tenen
competència en matèria de patrimoni històric”.
Clar i català: que de vies,
n’hi ha, i no s’hi admeten excuses de mal pagador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada