Tradueix

La torre d’en Picó: vergonya, cavallers, vergonya



Hi ve a compte la cançó d’Al Tall perquè la monumental fortificació, també dita torre del Calbo o d’en Gimeno pels amos que tindria després, està si cau no cau


Dins dels itineraris per les Terres de Cruïlla, el 17 d’agost de 2014 l’Associació Cultural i Veïnal Lo Rafal, d’Alcanar, va organitzar un recorregut amb vehicles per les torres de guaita i defensa de la costa més meridional de Catalunya. Vam començar per la Guardiola per a visitar tot seguit les d’en Reverter (des de la qual s’ataüllen les de n’Urbano i de Pasqualet, dalt de la carretera general), les restes de la de Codonyol (a la vora de la mar), la de Picó (o del Calbo), la de Prima (també dita de Morralla)...

Per imperatius d’horari vam haver d’acabar la sortida davant la torre del carrer Nou, l’única romanalla de l’antic recinte emmurallat d’Alcanar. Vam haver de deixar per a una altra ocasió els setis de les torres de Sant Pere (o de les Cases) i de Sòl de Riu.

Feia ben poc que, a la secció que la revista informativa Lo Rafal dedica al nostre patrimoni històric, havíem publicar aquestes línies. Volíem alertar-hi sobre l’estat precari de la fortificació més gran que es conserva al terme municipal d’Alcanar. Com que no s’hi ha fet res i allò de què ens queixàvem continua igual o pitjor, heus aquí dos i dos quants fan, per més que ens sàpiga mal.

LA MARINA I JOSEP: UN FESTEIG D’UNA TORRE A L’ALTRA?


Passat l’equador del segle XVII, Punta enllà s’encaraven dos torres de guaita. A banda i banda del camí dels Bandolers, just al punt en què el traçat d’aquest s’atansava més als perills que venien de la mar.

Una, devers la Mediterrània dalt d’un puig, era la dels Prima (avui en diuen de Morralla), els amos d’Alcanar que aviat en covarien la intel·lectualitat botiflera. Passaven estius llargs en aquella amena raconada tocant al barranc del Moltó, la Fonda arrecerada entre la Moleta i la Roca Roja... La torre de Morralla ha estat reformada i ha sobreviscut als segles, amb més o menys sort pel que fa a la faiçó, gràcies al fet que l’han recuperada per a ús turístic. Amb tres dormitoris, tres lavabos, piscina privada, jardí, barbacoa, garatge i un pinaret xamós i tot, no deu resultar gens difícil de llogar.


El paratge de la Fonda i al mig, protegida de la fàbrica de ciment per un pinar, la torre que devia ser dels Prima, avui dita "de Morralla"
Cent passes més al nord s’alçava una altra torre que es feia dir “sí, senyor”. La dels Picó.

Aquesta segona torre donava nom a una gran heretat que els germans Crisant i mossèn Onofre Picó, confrares de la capella de la Immaculada de la parroquial d’Ulldecona, van hipotecar l’any 1703 establint-hi un censal a favor del Bisbat de Tortosa.


La torre d’en Picó des del camí dels Bandolers
Eren els anys difícils de la Guerra de Successió. Però els germans Picó se’n van sortir prou bé: el notari Crisant ja era veguer l’any 1695 i, tot i haver representat Ulldecona mentre aquesta estava en mans de l’arxiduc, el 1725 en tornava a ser regidor.

Eren fills del matrimoni format per la Marina Prima i Josep Picó Ribera, notari i administrador dels molins d’Ulldecona.

Resultat d’un festeig d’una torre a l’altra? ¿Com Píram i Tisbe, que cresqueren en cases contigües de Babilònia i, parlant-se per senyals a través del badall d’una paret mitgera, inventaren la història d’amor que acabaria tràgicament així que la sang de Píram tintés les móres silvestres? ¿O igual aquells promesos falduts del Barroc s’estimaren més d’emular el mite de Dànae, la princesa argòlida que va rebre el ruixat d’or fecundant de Zeus a la torre de bronze en què estava empresonada?

Si féssim volar coloms, podríem imaginar encara una disputa tempestívola entre veïns, Primes i Picons, amos de torres envanides, encarades a banda i banda del camí dels Bandolers. Montagús falduts i Capulets canareus, enfrontats a rampeu de la serra de Montsià per qüestions de mal pelar com en aquella peça que Shakespeare havia ambientat a Verona –la més bella tragèdia d’amor de tota la història del teatre, diuen... Qüestions, però, que aquí haurien sabut aclarir amb bones maneres. De bé a bé. Tan de bé a bé que haurien permès que Julieta/Marina parís no sé quants de fills i que Romeu/Josep acabés els seus dies administrant, amb docte rigor notarial, els principals establiments industrials de la capital històrica de la comarca.

El camí dels Bandolers passa per davant mateix de l'entrada principal de la torre d'en Picó

EL CENSAL DEL DOCTOR PICÓ


Un altre fill de Josep i Marina, el doctor Josep Picó, va necessitar diners. Com Onofre i Crisant havien fet anys enrere, va crear un altre censal sobre la finca de la torre. 

El censal era un mecanisme de crèdit d’allò més estès arreu dels territoris de la Corona d’Aragó, ja des de l’Edat Mitjana. Prenia la forma d’una compravenda. El censalista era un inversor –en el cas que ens ocupa, el Bisbat de Tortosa– que hi posava el capital. Així comprava el dret a cobrar una pensió (interès) a qui rebia els diners, Josep Picó, el censatari. La durada del censal era indefinida i el tipus més corrent de pensió solia anar entorn del 5%, reduït al 3% a partir de l’any 1750. La garantia solien ser els béns del censatari: el doctor Picó hi va afectar l’heretat de la torre d’en Picó.

Entre els censalistes eren majoria els eclesiàstics, comunitats de preveres, comunitats religioses, etc. Els censataris solien pertànyer als sectors més benestants de la pagesia que, com els Picó, els únics que podien posar les seves propietats com a  garantia suficient en els censals que creaven.

Ignorem per què es va endeutar el doctor Picó. La gent solia fer-ho per motius molt diversos. Els uns creaven censals per a superar les dificultats en un any de mala collita. Uns altres, per a pagar una dot o una llegítima testamentària –més elevades com més alt era el nivell social de la família–, avinenteses en què era difícil tenir a mà prou quantitat de diners en metàl·lic...


L'heretat dels Picó i la torre que li va donar nom, tocant a la fàbrica de ciment

ELS FERRAN, UNA FAMÍLIA CAMALEÒNICA


El doctor Picó va designar hereva universal sa neboda Paula, filla de Crisant i de Josepa de Ferran.

Josepa era néta d’un cavaller vinarossenc. Els Ferran sabien adaptar-se a la realitat política de cada moment: procedents de l'estat nobiliari, van passar a ser una de les principals famílies liberals d’Ulldecona, al consistori de la qual ostentaven càrrecs des de mitjan segle XVIII. Josep de Ferran en fou l’últim alcalde constitucional. Per això l’any 1814, tan bon punt va tornar al tron aquell rebordonit de Ferran VII d'Espanya, el van desterrar.

Son germà Joaquim Manuel no s’escarmentà i optà al càrrec de regidor. Amb unes quantes cases, molins d’oli i farina i finques rústiques a manta, era el principal propietari de la vila.

I els escàndols en què implicaven la seva nissaga afrancesada? La historiadora Núria Sauch s'ha ocupat més d'un cop de Joaquim Manuel de Ferran. Son germà Josep va ser acusat d’abús d’autoritat pels reialistes i el clergat. Son sogre va haver de marxar a l’exili per haver estat assessor de Josep I, el germà de Napoleó Bonaparte.

La imatge permet apreciar els carreus de la cantonada original de la torre d'en Picó

Els qui blasmaven els Ferran no tenien pèls a la llengua: “quando fue Alcalde Constitucional cometió mil excesos hasta la vileza de pegar á los pobres vecinos. Este tiene un hermano llamado D. Joaquín Manuel de Ferran, hierno de D. Manuel Lambronero aquel que fue oidor en Valladolid y ahora se halla en Francia por haber sido consejero del intruso Rey Josef, de circunstancias quasi iguales á D. Josef pues á mas de no tener domicilio fijo en jamas, ni bienes de que poder disponer ha manifestado en la ultima guerra la mayor adension al enemigo y después a la constitución […]”.

Després del Trienni Constitucional, Ulldecona no era el lloc més adient perquè Joaquim Manuel de Ferran hi fes carrera política. Al capdavall  se n’hagué d’anar a viure a Vinaròs. Hi desenvoluparia diverses tasques municipals durant la Primera Guerra Carlina, ben protegit rere les muralles cristines de l’actual capital del Maestrat: el 1837 hi va formar part del consistori i un parell d'anys més tard, en la seva qualitat de gran propietari, de la comissió de negocis municipal.


Malgrat el seu aire eixerit, la monumental torre d’en Picó està si cau no cau

LA MARTINGALA DE JOAQUIM MANUEL DE FERRAN


Entre les propietats de Joaquim Manuel figurava la torre d’en Picó. El 1841 en devia les pensions de trenta anys.

El final lògic d’un censal era que el censatari tornés els diners rebuts. Aquesta operació s’anomenava lluïció, quitació o redempció. Hi havia censals que es perpetuaven generació rere generació. És el cas d’aquell amb què Josep Picó i Prima havia gravat la torre. Al cap de molts anys, els Ferran encara en devien les pensions.

I vet aquí que Joaquim Manuel s’ho va manegar per a vendre-les, torre i finca.  Les hi va vendre a Bru Gimeno, l’hisendat del Camí Ample que s’havia fet ric amb l’oli i l’aiguardent... i també, diuen, amb la roba i el tabac de contraban que els bergantins anglesos desembarcaven en platges propícies com la de la Fonda, allí a tocar de la torre. 

Fa cinquanta anys, quan decidiren construir una fàbrica de ciment a la Fonda, la van situar molt a la vora de la torre d'en Picó
Però l’espavilat de Joaquim Manuel de Ferran va vendre la gran finca de la torre d’en Picó... com si estigués lliure de càrregues!

Aquesta martingala del parent més murri dels nostres Ferranes acabaria provocant l’any 1853 un famós plet contra son fill i hereu, Ferran de Ferran. Si la memòria no em traeix, potser n’era demandant Romà Subirats Gimeno, el que inauguraria el malnom de la família dels Romanets? Els descendents del comprador es consideraven enganyats. Al jutjat s’hi veieren les cares l’economia moral de l’Antic Règim i un capitalisme novençà que havia assajat de desamortitzar les coses anant pel dret.

Amb el temps, a la part posterior de la torre d'en Picó hi van afegir més construccions annexes, algunes sembla que destinades a corrals

ESQUERDES, BADALLS I ESVORANCS


La torre d’en Picó era de base quadrangular. Però van engrandir-ne la planta baixa amb cossos als costats i van desplaçar-hi els carreus de les cantonades originals. Dalt de la porta conserva un matacà sobre mènsules. N’ha perdut un altre al mur de garbí.

La mènsula de l’esquerra reprodueix una cara humana que, des d’allí dalt, es mira el visitant amb uns ullots que et posen la por al cos. O és que duu ulleres?

El matacà sobre dues mènsules que la torre d'en Picó conserva dalt de la porta

La porta d’accés, adovellada amb carreus, mira a la mar i sembla reconstruïda. Les finestres del primer pis també són més modernes. Un conegut portal dedicat al patrimoni arquitectònic alerta que la torre d'en Picó –que perdé els merlets i n’aixecaren els murs per fer-hi una coberta a dos vessants– es troba “en bastant mal estat de conservació”: una volta de canó apuntat cobreix la planta baixa, però falta la del primer pis i més amunt l’edifici està d’allò més malmès. Les esquerdes, badalls i esvorancs hi anuncien la catàstrofe.


El relleu de l’home malcarat, amb els enigmàtics ullots que sobresurten (o són unes ulleres?), en una mènsula de la torre d’en Picó

Vergonyós. Si les administracions competents no s’hi arremanguen (la municipal i més pròxima, la primera), malament rai.

Institucions com la Diputació de Barcelona han posat a l’abast dels ajuntaments un compendi legislatiu comentat, disponible a la xarxa: Municipis i patrimoni arquitectònic. De manera que no s’hi val a fugir d’estudi: tal i com destaquen els experts, “tots els ajuntaments tenen competència en matèria de patrimoni històric”.

Clar i català: que de vies, n’hi ha, i no s’hi admeten excuses de mal pagador.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada