Tradueix

El pont i els molins del riu Sénia: suspensos i assignatures per a setembre


L'any 2008 vam fer palès a les pàgines de la revista informativa Lo Rafal que bona part del patrimoni monumental i històric d’Alcanar, el que en proclama els orígens, continuava en perill. La resta ja s’havia perdut per a sempre. Al cap de sis anys, hi han canviat gaire les coses?

Les generacions actuals ja no hem pogut admirar l’esglesiola de l’antic Calvari que es va cremar en l’atac de Cabrera. Ni les parets altes, l’altiva muralla canareva. Ni els seus portals, el Vell i el Nou. Ni els rentadors del Poador. Ni l’hospital del Camí Ample. Ni el clot dels Calciners. Ni la presó de la plaça. Ni el pou de la Vila. Ni els arcs del carrer que es deia així. Ni el molí d’aigua de Dídac Reverter, Almenara avall. Ni la torre de les Cases, ni la del Codonyol, ni les de la Serreta...

Tot ho van assolar fa molt de temps. Hom pensava que feia nosa o mal efecte, que encotillava el creixement, o vés a saber què.

Detall de l'únic arc que queda del pont dels Estretets, que potser es va salvar perquè només feia nosa a l'aigua minvant del riu. Fa uns mesos que els canareus i canareves vam posar el crit al cel perquè el seu estat és crític

Sort que les coses després van canviar. En relació amb el desenvolupament sostenible, a la dècada dels 80 del segle passat es va traslladar al plantejament urbà l’interès social per conservar i protegir el patrimoni històric. Això va donar lloc a l’urbanisme monumental o cultural

Alcanar se’n va fer ressò: a pesar dels esforços d’alguns sectors per evitar-ho, sengles catàlegs de patrimoni arqueològic i arquitectònic van ser incorporats in extremis al Pla General d’Ordenació Urbana del 1990. Igualment al Pla del 1997 en què, amb el vistiplau municipal, els catàlegs van engrossir-s’hi amb elements com la gran cisterna del Vall –la conservació de la qual, fruit d’una aferrissada resistència contra els qui pretenien assolar-la, havia constituït una gran victòria popular.

Però no cal llançar les campanes al vol. Si passes comptes de què hem fet amb allò que quedava del nostre patrimoni fundacional (deixant de banda peces més recents com ara els prats, els pous, la taronja, etcètera), el balanç és francament decebedor. Preocupant. De vegades, avergonyeix i tot.

Tant era així que en aquell número de Lo Rafal vam confegir un semàfor de la vergonya. Hi vam assenyalar en verd els elements patrimonials que havien tingut més sort. En roig, els malmesos sense remei. I en taronja, els que estaven en perill.

Curiosament, per al dissabte vinent s'ha organitzat una excursió per a visitar diversos  tresors del Sénia que corren el risc de perdre's: el molí del Lluco, el pont dels Estretets... I heus aquí que justament els dos elements patrimonials amb què vam encapçalar el nostre semàfor eren (són) al riu. Hi han millorat gaire les coses, en els últims sis anys? O hi seguim amb els mateixos suspensos i assignatures pendents?

SEMÀFOR DE LA VERGONYA (ANY 2008)

Pont dels Estretets

Molí de les Canals

Resta de molins del riu Sénia

Bassa de Sant Jaume

Construccions de Sant Jaume

Cementiri de Sant Jaume

Volta medieval de Sant Jaume

Lligallo del Coll de les Forques

Camí vell d’Ulldecona

Camí dels Bandolers

Paisatge dels fundadors

Canyars

Garroferars

Serreta

Marjal

Séquies

Motes, aljubs i canalats

Carrer del Forn

Església de Sant Miquel

Torre del Carrer Nou

Cisterna del Vall

Hort de les Ànimes

D’altres grans vergers interiors

Nucli antic d’Alcanar

Nucli antic de les Cases


PAISATGE FET MALBÉ


A la novel·la Jardins ignorats, Trinitari Fabregat hi exalçava un dels més valuosos paisatges canareus, el que sorprenia el visitant en arribar al revolt del mirador de Borretes. Era el paisatge dels fundadors: l’hi van admirar tant els aborígens que Roma va fer baixar de la Moleta, com els primers repobladors que a mitjan segle XIII s’atrevirien a abandonar el recer del castell d’Ulldecona.

L’any 2007 van organitzar a Barcelona una jornada tècnica sobre els estudis d’integració i impacte paisatgístic. Quin paisatge fragmentat i farcit de taques hi van triar com a exemple, entre tots els malmesos de Catalunya? Esgarrifa i tot: en trenta anys, eriçant-la de torres elèctriques, encolomant-hi algun xalet, trinxant-la amb camins asfaltats i un entrellat de bancals de formigó i línies elèctriques, escampant-hi hivernacles, piscines, plàstics i de tot a cada pam, plantant-hi casetes arreu, quan no amuntegant-les sense concert ni esme, hem estat capaços de trossejar i fer malbé la nostra vista més emblemàtica. S’ha quedat en una tela esquitxada i apedaçada amb retalls inconnexos.

Hem fet malbé un dels nostres paisatges més emblemàtics
I l’immemorial camí dels Bandolers? Amb la carcanada a l’aire d’ençà que s’hi acacen les motos, allí on l’autopista de la nostra prehistòria no ha patit usurpacions, els blocs del seu antic empedrat redolen pels xaragalls oberts com a ferides endanyades.

També fan pena un parell de vies lligades a la fundació: el camí vell d’Ulldecona, cada dia més rosegat, i el lligallo mig perdut del Coll de les Forques, la ruta dels fundadors que, ans d’entrar a Alcanar per la Serreta, prop de l’escorxador travessa el camí de Sant Jaume, el que du a Compostel·la flanquejat per les restes d’un cementiri (romà? islàmic?) que rai: diuen que un galifardeu ja va arrasar-les sense contemplacions en transformar-se la finca.

El camí dels Bandolers (la nostra "autopista de l'antiguitat") al Codonyol, dalt dels pins de Metxa

CANYARS I VERGERS


Els murs i la volta medievals tocant a la pedrera de Sant Jaume estan a les últimes. La mil·lenària bassa comunal va sobreviure a la fi de l’imperi romà però avui, cada vegada més xicoteta, pareix un clot fangós: envoltada de brutícia i pots de líquids d’arruixar, qualsevol dia algun desaprensiu la veurà eixuta, la llaurarà i ja no se’n parlarà més.

Basses, motes, aljubs, cisternes, canalats, safareigs, piques... L’ADN canareu està molt vinculat a la sàvia arquitectura hidràulica dels avantpassats. Però tant se val, perquè de la séquia Mare i la séquia de Baix vés qui se’n recorda.

Tampoc no han sabut respectar ni el monumental molí de les Canals, orgull d’Alcanar des del segle XIII (i assolat l’any 2000 en plantar tarongers a la riba esquerra del riu).

A l'altra banda del riu, l'històric molí de les Canals, situat al terme d'Ulldecona... però propietat del comú dels veïns d'Alcanar. La imatge és del 2008, quan ja feia vuit anys que havien enderrocat el que en quedava  per a plantar-hi uns rengs més de tarongers
Al Palàcio del camí de Vinaròs li ha anat d’un fil. D’un dia a l’altre, com si fos una tara per vendre’l, en va desaparèixer el jardí. Vint anys enrere havia passat igual amb el verger únic dels O’Connor i, no fa tant, amb els ufanosos canyars de l’Estanyet (2002) i de Sòl de Riu (2006): un joc de mans i au, en un tres i no res ja no hi eren.

Al cap de vuit anys d'assolar-lo, rere les tres casetes que hi van construir i els arbres que hi van créixer, del molí de les Canals ja no en quedava quasi res 

ELS VA ANAR D'UN PÈL


En pocs anys hem estat a punt de perdre la cisterna del Vall (per allò de la «plaça plana»), l’hort de les Ànimes (per a convertir-lo en un aparcament de cotxes), el mas del Llop (per plantar-hi un berenador), el codolar del Marjal («no hi quedaria millor una platja d’arena?»), la Serreta (no n’hi ha prou amb 3 antenes i una mossa per encabir-hi més cadafals, volen contextualitzar-hi un hotel de fantasia)... I encara sort que la vil·la romana de la Bamba roman sota l’estoreta! I l’edifici del Palàcio gràcies que figurava al catàleg de patrimoni arquitectònic del Pla General, que si no...

Els tarongers de l'hort de les Ànimes, a la part posterior de la biblioteca Trinitari Fabregat
“Per això n’urgeixen, de catàlegs”, escrivíem l’any 2008. I en proposàvem:  “d’arquitectura de l’aigua, de paisatge, de prats i masos, d’arbres monumentals, etc.”.

Il·lusos...!

No vam caure-hi: el paper ho aguanta tot. I en el cas del pobre pont dels Estretets, les bitàcoles de facebook es veu que també.

Serà per catàlegs?

Cap comentari:

Publica un comentari