Per la riba del riu Sénia: una ruta que promet

Serà demà, 28 de juny de 2014. L’Associació Cultural Lo Rafal i la Plataforma Salvem Lo Pont dels Estretets han organitzat una ruta que recorrerà  una part interessant del nostre patrimoni històric i paisatgístic

Descobreix els tresors del Sénia. Així és com han batejat la ruta. Si tot va bé, hi visitarem el pont dels Estretets; la peixera i la sèquia i el molí del Lluco; i, segurament, altres indrets de la zona de Sòl de Riu. Hi recomanen portar vehicle propi, pantalons llargs (ai, les romegueres!), roba i calçat còmodes, gorra i aigua.

La convocatòria per a la ruta de demà, que esperem que sigui tot un èxit

EL LLIGALLO DEL RIU SÉNIA

Fa divuit anys Alcanar inaugurava el seu primer carril bici. Les obres es van fer condicionant-hi el lligallo del Mar des de l’Estanyet a Sòl de Riu i, tot seguit, el lligallo del Riu Sénia fins a la N-340. De moment. Perquè en arribar a la carretera general, ai las!, el Ministeri va barrar la via pecuària: a causa de la descomunal intensitat del trànsit de la carretera en aquell punt, si la travessaven vianants, ciclistes o vehicles s’hi produirien nombrosos accidents.

Croquis (any 1930)

D’aquell estiu del 1996 ençà, aqueix atzucac fortuït roman obstruït, un bon tros més avall de la N-340, per una barrera de troncs, branques i brossa. Sort que mentre Alcanar conservi memòria que la via, asfaltada però tancada al trànsit, és una via pecuària, rai. Perquè com qualsevol altre bé de domini públic, és inalienable, imprescriptible i inembargable.

La classificació d’aquest i de la resta de lligallos canareus fou aprovada per Ordre ministerial de 8 d’abril de 1961 i ara n’és titular la Generalitat de Catalunya (Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural).

El lligallo del Riu Sénia va ser fitat oficialment a l’agost de l’any 1861. El tornaren a atermenar al juny de 1930: amb 12,54 m d’amplària, segons el croquis s’inicia a la vora de la mar, a Sòl de Riu, on també es troben el lligallo i l’abeurador de la Mar, amb una superfície aproximada de 5.000 metres quadrats perquè els ramats gaudissin de prou esgambi per a beure i organitzar-se.

El lligallo puja vorejant sempre el Sénia. Només van plantar fites a la banda dreta del camí ramader, ja que l’esquerra quedava delimitada pel riu. Per la dreta i fins a la carretera limita al llarg de quasi tot el seu recorregut amb una finca que llavors era de Batiste Sorolla, Trabucs.
 

LES FITES DE L’ANY 1861

Així van començar a descriure el traçat d’aquesta via pecuària, amb una amplària de 15 vares, en aquell llunyà 12 d’agost de 1861, a partir de la desembocadura del riu:

“A ciento cincuenta varas de longitud con quince de latitud se puso una fita en la heredad de Bautista Matamoros. A la misma longitud y latitud se puso otra en la heredad de Miguel Sorolla y otra en iguales distancias y propiedad inculta del propio Sorolla. En propiedad del mismo se puso otra con las mismas distancias.

El lligallo puja vorejant la riba catalana del riu Sénia des de la seva desembocadura, on coincideix amb el lligallo i l'abeurador de la Mar

A noventa y cuatro varas se encuentra el referido Puente y solo se le dio la latitud de ocho varas por la dificultad que ofrece el paso y no causar tanto perjuicio al mismo Miguel Sorolla por conceptuarle suficiente para el paso de los ganados.

Croquis (1930)

Se acordó asimismo que desde el puente hasta empalmar con el término de Ulldecona debía conceder a los ganados todos los terrenos que existen incultos y en los trabajados las quince varas de latitud.

A doscientas diez varas de longitud se puso una fita en la heredad de Ángelo Matamoros. A setecientas cincuenta varas se encuentra el Molino de Josefa Castell y pasan los ganados por la calle o frente de la puerta del mismo molino, consignándoles para su tránsito toda la vertiente del Río a mano derecha subiendo y supuesto que al frente de las heredades de Leandro Fibla y Joaquín Subirats se halla interceptado el paso en las avenidas del Río, se les previene que repongan y utilicen dentro del término de tres meses, a cuyos trabajos deberá contribuir la Josefa Castell, por cuyo medio evitará el que puedan transitar por la parte de arriba de dichas heredades quedando de utilidad pública para dichos ganados las Algarrobas que se encuentran en el suelo en la vertiente del Río desde el derrumbadero del Llano, tomándole a Melchor Queralt diez y ocho céntimos y otros diez y ocho a Bautista Ulldemolins.”  

Tots aquests cognoms -Matamoros, Fibla, Subirats, Queralt, Ulldemolins-, força corrents a Alcanar, corresponen a nissagues pageses que es nomenaven entre elles preferentment pels seus respectius malnoms. Un costum que encara es manté a la vila. Fins al punt que, si en comptes del cognom a les actes d'atermenament se n'hi hagués fet servir el malnom, avul tots ells ens resultarien molt més fàcils d'identificar.

EL MOLÍ FARINER DE SÒL DE RIU, DESPRÉS DIT DEL LLUCO

En tornar a atermenar aquesta via pecuària l’any 1930, aquest molí, ja en ruïnes, se situaria prop de la fita número 3. Traduïm: “La fita número 3 al peu d’una paret natural a pic, immediata a una cova que hi ha. Aquesta fita queda així al límit de Joan Bta. Beltran Ulldemolins [...]. A uns 15 m d’aquest molló es troba un edifici derruït, que va ser molí, restant-ne una part dins del lligallo. Pujant, a 44 m de l’anterior es va situar la fita número 4 en terreny erm, tocant a la sèquia colgada del molí i a 4 m d’un robust xiprer aïllat”.

Els molins fariners ja eren elements habituals al camp català de l’alta edat mitjana. Van proliferar a la vora dels rius i rieres. Així, només en el seu tram canareu, el Sénia acollia els molins de les Canals, de les Caixetes, dels Horts, del Poll i de Sòl de Riu (més tard dit del Lluco). Funcionaven amb energia hidràulica, prenent l’aigua directament del riu mitjançant una peixera, una mena de parada que travessava el jaç perpendicularment, de banda a banda.

El molí de Sòl de Riu (també dit del Lluco) des de l'altra banda del riu, amb la ciutat d'Alcanar al fons

Fa uns quants anys, un treball (publicat per la Diputació de Tarragona, si no recordo malament) descrivia el molí del Lluco amb unes poques pinzellades: “Queda una mola dreta a peu de carretera junt amb diverses ruïnes, en les quals hi ha un gran forat rectangular de 4 m per 1, i uns 10 m de fondària. Aquest és el darrer molí que trobem en el curs del riu Sénia”.

Però nosaltres hi seguirem la comunicació d’Helena Fibla, Toni Forcadell i Jordi Arasa al III Congrés d’Història d’Alcanar amb el títol Els molins d’Alcanar: inventari i descripció del procés de producció (2010). L’aigua entrava al molí a través del cup, un conducte vertical que la duia a una sala anomenada carcavà o carcau, regulada per una comporta que tenia a la seva part inferior. Allí, la força de l’aigua en sortir feia girar uns rodets horitzontals i, alhora, les moles que tingués el molí. El carcavà disposava d’una obertura perquè l’aigua pogués sortir.

Els autors esmentats hi descriuen així els molí del Lluco: “Les restes del molí que es poden veure són d’obra de maçoneria. El cup és esglaonat i de forma pentagonal coronat amb una estructura rodona. La part superior d’aquest està construïda amb maons, i a diferents alçades sembla que intercalen capes de maons amb carreus de pedra. La paret del cup que dóna a l’interior de l’edifici estava emblanquinada”.

La pagesia canareva hi duia a moldre el blat, seguint-hi l’antic costum del dret de moltura, que consistia a pagar la mòlta en espècie. El moliner i la seva família vivien en una casa a la vora del molí. A mitjan segle XIX, quan el duia la vídua del moliner faldut Josep Castell Bonet, la propietat disposava també de quasi cinc jornals de garroferars, un de secà i 21 cèntims de jornal de vinya.

Pels volts del 1889 el molí de Sòl de Riu fou venut a Melcior Ulldemolins Queralt, que ja tenia un molí d’oli al carrer dels Arcs d’Alcanar (avui d’Hug de Folcalquer). Segurament va ser llavors quan passà a anomenar-se del Lluco.

Detall de les impressionants restes del molí del Lluco (la foto ja té uns quants anys)

EL PONT DE LA SÈQUIA

El camí ramader ha arribat al molí de Sòl de Riu, propietat dels Castell, una família de moliners originària d’Ulldecona. Però tornem a l’any 1861, que encara n’esbrinarem més coses, d’aquest molí a la vora del riu i tan prop de la mar:

“Al llegar a la heredad de Miguel Royo, por intransitable se deja la vertiente y subiendo a la llanura a mano derecha se puso una fita con la latitud de quince varas tomándole a dicho Royo quince céntimos.

A cuarenta varas atravesando el Puente de la acequia que conduce las aguas al referido Molino y desde dicho punto del Puente a la longitud de veinte varas se colocó otra fita quedando terreno precomunal hasta el Río”.

Algú es veu amb cor de localitzar encara aquella sèquia que duia l’aigua del riu al molí? El punt per on hi entrava l’aigua? I el pont que la travessava?

No ens hi podria ajudar aquell “robust xiprer aïllat” que, ja ans de la guerra civil, s’alçava a 4 metres de la sèquia i de la quarta fita del lligallo?

Val a dir que aquella sèquia no devia ser cosa de riure. Afrontava no pas amb una, sinó amb tres finques de garrofers de la partida de Sòl de Riu.

El camí dels Campets i Alcanar vistos des de la vora del riu Sénia

DEL PONT DELS ESTRETETS AMUNT

“A doscientas diez varas y seis de latitud de la expresada acequia a mano derecha se puso otra fita. A trescientas treinta varas de longitud se plantó otra en la heredad del Sr. Marqués de las Atalayuelas a la distancia de dos varas de la acequia. A otras trescientas treinta varas y diez y ocho de latitud hasta la acequia se puso otra fita.

A doscientas cuarenta varas de longitud y al frente de la entrada de las aguas de dicha acequia se puso otra en la heredad de Miguel Queralt. A la misma longitud se puso otra en terreno inculto dos varas a mano derecha del camino vecinal que se dirige a Alcanar”.

És el camí de les Martorelles. Allí el lligallo del Riu de la Sénia passa per davant del pont dels Estretets.

L'arc que resta dempeus del pont dels Estretets, ofegat per la vegetació que se'l menja

Més amunt hi fa cap el camí dels Campets i, seguint els revolts del riu, arriba fins al camí vell de Vinaròs. Després voreja les ruïnes d’una paridora i el pont de la carretera de l’Estació, ans d’acabar al paratge del Barranquet, situat al límit amb els termes d’Ulldecona i Vinaròs.

En un treball datat l’any 2010 que ja hem citat més d’un cop en aquest bloc, Lluc Gombau feia una encertada diagnosi de l’estat en què es troba el lligallo:

“La conservació d’aquesta via pecuària és molt deficient. A la primera part, a la zona més pròxima a la desembocadura del riu, la vegetació s’ha apoderat del traçat. [...] Finalment cal lamentar que en èpoques no gaire llunyanes, cap allà als anys ’60, la silueta del Riu Sénia es va convertir en l’abocador generalitzat de totes les deixalles que la població generava”.

Els incessants abocaments de terres gairebé damunt de l'arc del pont dels Estretets

La vegetació. Els abocaments. Ves per on, els mateixos mals que pateixen particularment les restes del pont dels Estretets. I que, sumats a la incúria institucional, poden fer que aquest peça arquitectònica del nostre patrimoni històric ja no arribi a veure les Quinquennals del 2019. No ho dic jo: ho deia fa un parell de dies un professional que n’entén, que en aquesta matèria em mereix el major crèdit i que, com tants d’altres canareus i canareves, d’aquest malaguanyat arc de pedra en guarda un munt de records d’infantesa.

El traçat del lligallo continua, riu amunt, dissimulat rere una vegetació cada dia més espessa

L’abandonament oficial de la nostra riba del Sénia contrasta tristament amb les enormes possibilitats que el lligallo hi atresora com a via ecològica: “No puc evitar recordar que la situació d’aquest lligallo al llarg de tot el riu, amb una altura majoritàriament elevada sobre aquest i una longitud considerable”, subratllava encara Lluc Gombau, “afavoreix la seva total recuperació per a usos culturals, lúdics i esportius, aprofitant també aquesta via com a itinerari d’unió entre les restes dels diversos molins i construccions existents al llarg del Sénia”.

Per cert. Ara que hi penso, d’aquestes prometedores perspectives recordo haver-ne parlat, ara ja fa quaranta anys, amb els amics que corríem per aquelles vores de riu els dissabtes per la tarda i els diumenges al migdia. Res de nou sota la capa del cel.

Mentrestant, portem aigua a la mar. Les botifarres ens cauen a la cendra. I el pont dels Estretets, el mateix que quaranta generacions de canareus i canareves s’han estimat tant, se’ns en pot anar a fer punyetes davant dels nostres nassos.